Entrades amb l'etiqueta ‘Ciutats medievals’

Els gremis a la Barcelona medieval

dilluns, 30/08/2010

Barcelona, la vella colònia Julia Augusta Favencia Paterna Bàrcino de l’època romana, havia mantingut durant segles una mateixa configuració inclosa dintre de les muralles del segle IV. Però arribats al segle XIII, la vella Bàrcino va entrar ja de ple en una transformació que, iniciada temps abans, va ser provocada per la necessitat.

La ciutat creixia, les muralles s’havien fet petites i van construir-se de noves. Van sorgir, en conseqüència, nous barris: el de la Ribera i el del Raval van prendre vida. És clar que, en dir nous barris, volem dir gent que hi viu, veïns que s’hi estableixen i que, naturalment, han de comptar amb mitjans de vida.

barchinona.jpg

Entre aquells ciutadans medievals una de les fonts de vida seria, sens dubte, el treball artesà. Treball que permetia instal·lar els obradors o tallers en petits espais, a l’entrada de la casa i, de vegades, fins i tot al carrer.

Els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Per exemple, per citar-ne alguns dels molts que hi ha en el barri de la Ribera, podem citar: Argenters, Mirallers, Carders, Corders, Sombrerers o Abaixadors, entre d’altres. Però també en trobem al voltant de la catedral, és a dir, al centre de la ciutat de l’edat mitjana, com són: Dagueria, Llibreteria o Ollers.

Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps. Així, trobem el cas dels tintorers de cotó, als quals un decret del batlle de l’any 1225 va assenyalar-los un lloc adequat per a instal·lar les seves indústries fora de la ciutat.

A l’edat mitjana els artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula catalana menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.

Gremi Ofici que realitzaven
Abaixadors Igualaven el pèl dels draps de llana amb tisores grosses.
Apotecaris Preparaven i venien medicaments.
Bastaixos de capçana Traginaven càrregues damunt del cap.
Calafats Fusters de ribera que construïen embarcacions.
Cervellers Fabricants de capells de ferro que cobrien el crani.
Daguers Fabricants de dagues, espases de fulla curta.
Estorers Fabricaven o venien estores
Fustaniers Teixidors de fundes de matalàs de cotó.
Garbelladors Es dedicaven a garbellar cereals per compte d’altre.
Hortolans Conreaven la terra.
Llogaters de mula Llogaven bèsties de càrrega.
Manescals Curaven les malalties a les bèsties.
Pedrenyalers Fabricants d’una mena d’escopeta curta que es disparava amb pedrenyal (pedra foguera).
Rosariers Feien i venien rosaris.
Sellers Feien i adobaven selles i altres guarniments.
Tapiners Produïen tapins, una espècie de sandàlia de dona.
Velers Fabricaven i venien vels.
Xocolaters Feien i venien xocolata.

Cada corporació tenia la seva confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.

El mestre artesà treballava a casa amb la col·laboració de la seva dona, els seus fills i filles i, si el negoci anava bé, tenia algun treballador, assalariat o esclau, i algun aprenent.

gremis-sastre.jpgEls gremis eren una associació de treball i com a tal, com explica Pere Molas, eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seva naturalesa, la seva estructura, el seu funcionament i la seva finalitat.

Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare. Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés. La seva redacció, dins les variants pròpies de cada ofici, tenien unes constants.

Els primers capítols eren purament de caràcter benèfico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Aquest punt el trobem sempre molt remarcat i els historiadors coincideixen a l’hora d’afirmar que això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.

Els Capítols determinaven també les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.

gremio2.jpgA partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetllaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.

Un Capítol estava dedicat a especificar l’examen o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència.

Sempre hi havia un compromís entre el mestre i l’aprenent amb intervenció del pare o tutor d’aquest. Els gremis regulaven la possibilitat d’accés al mestratge per mitjà d’un examen i d’una matrícula, que pressuposava una capacitat econòmica i una destresa per a accedir-hi.

Per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a sortir-ne.

El govern de les ciutats medievals

dimarts, 27/07/2010

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent, els burgesos s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi.

Ciudad medieval.JPGDe vegades, els mateixos burgesos aconseguirien arrancar al poder senyorial, mitjançant la revolta, el dret a formar un municipi. Altres cops recorrien als monarques, que eren els únics que els podien concedir la independència del poder senyorial i el dret a l’autogovern.

Durant aquesta època, els reis van concedir moltes cartes o furs, documents en els quals es consignaven les llibertats de què podien gaudir els habitants dels burgs o viles i els compromisos (pagament d’impostos, homes per a exèrcits reials) que adquirien amb la monarquia.

Així, molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans o dels comtes del territori l’autonomia política. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure (Barcelona, París, Le Mans).

A la majoria de les ciutats, el poder residia en una assemblea, composta per tots els mercaders i artesans, els quals escollien els homes que havien d’assumir el govern municipal per un any.

Durant una època, la relativa llibertat de les ciutats va contrastar amb els ferms vincles de dependència existents en la societat rural. Així, al principi, les decisions les prenia l’assemblea general dels veïns.

Carcassonne Luftbild.jpgTot i això, amb el pas del temps, els comerciants més rics van trobar sistemes per controlar el poder municipal i apartar-hi els sectors populars. Es va constituir així el que es denomina com patriciat urbà: el grup de famílies que tenien el poder econòmic i polític d’una ciutat.

Els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats. Per exemple, per l’ordenació de 1258, el rei Jaume I va establir la creació d’una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de Barcelona: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El 1339, els escons del Consell de Cent de Barcelona es repartirien entre 72 ciutadans, 15 representants de la mà mitjana i 12 menestrals.

La necessitat creixent de diners de les monarquies feudals va fer que els reis veiessin en la burgesia enriquida un aliat útil. Generalment, aquesta aliança tindria com a base contrapartides, perquè els monarques atorgarien més mercats i autonomia als burgesos i els concedirien monopolis; aquests respondrien amb ajuts monetaris i de milícies urbanes. La via habitual per demanar ajuts va ser la convocatòria de Corts o Parlaments als quals acudien la noblesa, el clergat i els representants burgesos, i en les quals s’acabava sol·licitant diners a aquests darrers a canvi de concessions.

Artesans i gremis

dimarts, 27/07/2010

Com a conseqüència del renaixement de les ciutats, a partir del segle XII, el nombre de famílies especialitzades en la fabricació i venda d’algun producte, com ara vestits o objectes de metall i fusta, va augmentar. Els oficis artesanals eren molt diversos: teixidors, boters, bataners, forners, fusters, tintorers, sabaters, cistellers, terrissaires, etc.

taller.jpgAquests artesans, elaboraven els seus productes a mà, amb poques eines i amb materials naturals, i posseïen el seu propi taller artesanal on es feia tot el procés de producció al costat de l’habitatge, i ells mateixos venien els seus productes al públic. Aquesta va ser la causa que la moneda tornés a utilitzar-se, ja que facilitava els intercanvis.

Cada ofici estava dividit en tres categories d’artesans: mestres, oficials i aprenents.

En general, la direcció del treball artesanal corresponia al pare, tot i que hi col·laborés tota la família. L’especialització en un sol producte feia possible que l’artesà assolís una gran habilitat. A aquests artesans els denominaven mestres, propietaris del taller, de les eines i les primeres matèries. El mestre era la persona que obtenia els beneficis i pèrdues del negoci.

Els mestres solien comptar amb l’ajuda d’oficials, treballadors experts del taller que vivien amb la família, com altres membres més, i cobraven un sou, i també amb el dels aprenents, adolescents sense sou que es formaven amb la intenció d’esdevenir oficials i solien viure a casa del mestre, que també els mantenia.

gremio2.jpgEls tallers artesanals es transmetien de pares a fills, i els artesans d’una mateixa especialitat solien concentrar-se en un mateix carrer o al mateix barri. Era habitual que els artesans que es dedicaven a una mateixa professió visquessin al mateix carrer, que acabava prenent el nom de l’ofici: carrer dels tintorers, ribera dels adobers, carreró dels llauners, passatge dels estibadors, etc. Molts d’aquests noms encara perduren avui dia en les nostres ciutats.

A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana va organitzar-se corporativament. D’aquesta manera, els artesans, i en ocasions els comerciants, s’aplegaven tot formant gremis i confraries. Pagaven periòdicament una quota; i així, quan emmalaltien o morien, el gremi els ajudava, a ells o a les seves famílies, o es feia càrrec de l’enterrament o dels orfes. Cada gremi elaborava un estatut que havien de jurar tots els membres en què s’especificaven tant les normes de l’ofici com els drets i les obligacions dels associats.

El gremi també evitava la competència entre els artesans, ja que controlaven la producció, controlava severament el nombre de treballadors, establia els preus dels productes i també la seva qualitat. Els sistemes de fabricació estaven reglamentats acuradament. El gremi comprava conjuntament tota la matèria primera necessària i la repartia entre tots els artesans, per tal que cap d’ells no la pogués acaparar i en deixés sense a tots els altres.

20070712klphishes_68.Ies.SCO.jpgEls gremis van aconseguir que es dictessin lleis que prohibien la instal·lació d’un taller artesanal a la seva ciutat si l’amo no pertanyia al gremi, aconseguint dominar tota la producció artesana que es feia a les ciutats. Per poder ingressar-hi calia passar un examen i demostrar capacitat per a realitzar una obra mestra. Amb el temps, els gremis van esdevenir molt restrictius.

Avançada l’edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d’artesans no agremiats (generalment camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els propis mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent a ciutats del continent europeu i de la Corona d’Aragó.

Els gremis també tenien funcions religioses, com retre culte al sant o santa elegits com a patrons, i funcions fiscals ja que el pagament d’impostos es canalitzava mitjançant el gremi.

El desenvolupament urbà a l’edat mitjana

dilluns, 26/07/2010

A Europa les ciutats havien entrat en una fase de decadència després de la crisi de l’Imperi romà. Durant l’alta edat mitjana, la vida urbana es mantindria força reduïda, però a partir del segle XI, i durant el XII, les ciutats van tornar a créixer donant lloc a un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creació de noves poblacions, sorgides al costat d’un castell o un monestir, en una cruïlla de camins o en rutes comercials, o al desenvolupament de les ja existents que tornaven a cobrar força.

Tanmateix, les ciutats medievals eren petites i les més grans tenien uns 50.000 habitants. Les més poblades eren París, les ciutats dels Països Baixos (Bruges, Gant…) i les del nord d’Itàlia (Gènova, Florència, Venècia…).

barchinona.jpg

El creixement de les ciutats va respondre a diversos motius. D’una banda, amb les noves tècniques agrícoles es necessitaven menys camperols i molts van haver d’emigrar a les ciutats per buscar-hi feina.

suda3.jpgD’altra banda, l’expansió agrària aconseguida fins al segle XIII va permetre que la població augmentés i també que s’obtinguessin més excedents. Això va provocar l’aparició d’artesans especialitzats i l’expansió del comerç. A poc a poc, al costat dels castells dels senyors o junt als monestirs, a les cruïlles dels camins, vora als rius o als ports, es va produir una concentració d’artesans i comerciants que proporcionaven productes manufacturats a canvi de béns agraris.

Per això molts mercaders es van instal·lar a les ciutats, on tenien lloc els mercats. Els camperols dels voltants anaven un cop per setmana a la ciutat a vendre els seus productes i, alhora, hi compraven els que necessitaven. Algunes ciutats van arribar a ser centres de comerç regional i fins tot internacional molt importants.

A més, Les ciutats oferien condicions de vida millors, perquè no estaven sota el control dels senyors feudals i tots els seus habitants eren lliures. Cada ciutat tenia el seu propi govern, l’ajuntament, que dirigia un alcalde. Molts camperols també van emigrar a les ciutats per fugir de la servitud i ser més lliures.

Ciudad3.jpgAixí, es va donar el sorgiment de la vida urbana a l’edat mitjana, una de les característiques del qual va ser la repoblació de les antigues ciutats creades a l’època del domini romà. Aquests nuclis de població, que ja no es dedicaven a les tasques agràries, sinó que en realitzaven unes altres de complementàries, van ser denominats burgs i els seus habitants burgesos.

Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la burgesia, especialitzada en el comerç o l’artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sinó les monedes o la plata. Sorgia, doncs, l’associació comunal –consell o comunitat- i, amb això, la burgesia adquiria personalitat jurídica i esdevindria una força social, futur germen de dissolució de l’ordre feudal.

Si bé a l’habitant de les ciutats s’anomenava burgès, entre ells hi havia grans diferències: alguns eren molt rics, per exemple els propietaris dels tallers artesans més grans i els mercaders principals. Aquests grups controlaven el govern de la ciutat; però, la majoria de la població estava formada per artesans i botiguers modestos, i per persones dedicades al servei domèstic en les cases dels més rics. Per sota d’ells hi havia els pobres i els marginats, que no tenien feina i mendicaven o fins i tot delinquien per sobreviure.

Cal tenir en compte que a les ciutats de l’Europa medieval la major part de la població era cristiana. Però també hi havia grups de jueus que vivien en barris separats, les jueries o calls. Als regnes cristians de la península Ibèrica també hi havia la població musulmana, que vivia en uns barris anomenats moreries.

Barchinona, un passeig per la Barcelona medieval

dimecres, 2/06/2010

Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’agrupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar-se els camins i van crear-se nous barris extramurs, les viles noves.

Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla va construir-se entre finals del segle XIII i principis del XIV.

barchinona.jpg

La ciutat de Barcelona cap a finals de l'edat mitjana

Aproximadament en dos-cents anys, la ciutat de Barchinona havia multiplicat per quatre la seva extensió i el seu nombre d’habitants. Aquest perímetre delimitat en la baixa edat mitjana va configurar la fesomia de Barcelona al llarg dels segles i no seria derrocat fins a mitjans del segle XIX.

Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser-ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i establien un sistema d’impostos.

Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.

La febre constructora a Barcelona no va aturar-se durant els darrers segles de l’edat mitjana: edificis religiosos i civils van vestir-se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi havia més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar, l'Església del Mar, símbol de l'art gòtic barceloní

Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per a augmentar i fiscalitzar el seu patrimoni. Això es realitzaria a través dels monopolis senyorials, sobre el sacrifici i la venda de bestiar, sobre els forns, els molins i les peixateries. Aquesta nova fiscalitat afectava l’activitat comercial dels forasters i els habitants de la ciutat, que pagaven impostos en funció de la seva riquesa.

El comte-rei es recolzaria en les noves elits urbanes que l’ajudaven donant suport econòmic a la seva política d’expansió per la Mediterrània, i això va comportar la creació d’unes noves institucions de poder, vinculades al poder municipal encarnat en la institució del Consell de Cent.

10-06-barcelonaarcheologymuseumcourtyard.jpg

El Palau Reial, residència i centre de poder dels comtes-reis d'Aragó a la Barcelona medieval

Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barcelona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vinguts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.

L’exportació dels productes locals també va iniciar-se en aquest segle, però va consolidar-se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’introduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.

Una de les característiques de les ciutats medievals era la barreja de gent que hi hauríem trobat. Tot i que sempre eren una minoria, hi hauríem pogut trobar menestrals de nacions diverses, com molts occitans i alguns castellans, francesos, anglesos, italians, etc. Aquesta barreja de gent diversa encara era molt més gran en ciutats portuàries i mercantils com Barcelona.

A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comunitat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana que es va quedar a viure-hi després de la conquesta franca. Les tres comunitats mantenien una bona convivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.

Però, quan el IV Concili Laterà de l’any 1215 va imposar un seguit de disposicions que comportarien l’aïllament de les comunitats jueves a tota Europa el Call jueu barceloní va restar aïllat.

Call_de_Barcelona.jpg

Plànol del call jueu de la Barcelona medieval

A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.