Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya romana’

L’aqüeducte de les Ferreres a Tarragona

dimecres, 28/09/2011

Situat al barranc dels Arcs, molt a prop del nucli urbà de Tarragona, trobem l’aqüeducte de les Ferreres (també conegut com a Pont del Diable), el qual formava part de la canalització que portava l’aigua des del riu Francolí fins a la ciutat. La seva construcció data, amb seguretat, de la primera meitat del segle I d.C., el període en el qual Tàrraco va viure la seva gran transformació urbanística després que l’emperador August la convertís en la capital de la província de la Tarraconensis.

L’obra està feta amb carreus de pedra arenisca del país, aquella que presenta un color daurat ataronjat, i consta de dos pisos d’arcades superposades amb onze arcs al pis inferior i vint-i-cinc al superior. La longitud és de 217 metres i l’alçada màxima de 26. Els carreus estan assentats en sec, sense cap tipus d’argamassa o aglutinant.

Tarragona.Pont_del_diable_aqüeducte.jpg

Els carreus presenten un encoixinat, excepte les dovelles dels arcs que són llises, la qual cosa destaca la materialitat del mur i li dóna una aparença de gran solidesa. Els pilars inferiors de la part central tenen una forma troncopiramidal, visiblement més ampla a la base. Aquest fet sembla confirmar la teoria que l’aqüeducte de les Ferreres va ser el primer assaig que els romans van realitzar per intentar superposar dos pisos d’arqueries ja que desprèn una certa mostra d’inseguretat per part dels arquitectes.

Les impostes (la superfície de suport de l’arrencada d’un arc) estan ressaltades amb elegància, tot formant dues línies paral·leles que, juntament amb les cornises que separen els dos pisos i la canalització de l’aigua, remarquen l’horitzontalitat de la construcció i equilibren la verticalitat dels grans suports quadrats.

El canal (l’especus) per on circulava l’aigua conserva restes del paviment d’opus signium original, malgrat les successives reparacions i intervencions que ha sofert el monument des de l’època islàmica fins els nostres dies. Cal tenir en compte que el canal va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.

aqüeducte ferreres.jpg

L’obra, tot i els problemes de conservació i l’abandonament que va patir durant molts anys, es presenta actualment com un monument fonamental de l’arquitectura romana a Catalunya, probablement el més antic dels construïts a la Península Ibèrica, una construcció plena d’harmonia i revestida amb una elegant sobrietat, sense necessitat de cap més ornament que el ressalt de les impostes i l’encoixinat del parament. La seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

La Catalunya del Baix Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

El cristianisme. L’arribada del cristianisme a Catalunya no és ben coneguda. Sembla comprovat, però, que va arribar ben aviat, i a través del mar. Segons la tradició, per no dir la llegenda, el cristianisme hauria arribat a terres catalanes, pels volts de l’any 60 d.C., gràcies a la predicació de Sant Pau a Tàrraco, és a dir, ja des dels seus inicis el cristianisme hauria estat present a Catalunya.

Cucuphas.JPG

Martiri de Sant Cugat

Inicialment, els cristians van ser tolerats pels romans i la naixent Església catalana va mantenir relacions fluides amb els regnes cristians del nord d’Àfrica, d’on provindrien molts dels predicadors i bisbes que van escampar la paraula de Jesús per Hispània. Així, des de mitjans del segle III a Catalunya va haver una Església cristiana organitzada, amb bisbes, sacerdots i un culte més o menys públic.

Però quan van esclatar els primers símptomes de descomposició del món romà van començar les persecucions, com a la resta de l’Imperi, especialment entre els segles II i III. Així, al gener de l’any 259, el bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, va ser empresonat, jutjat i cremat viu a l’amfiteatre de Tarragona. Posteriorment, en els anys 303 i 304, per ordre de Dioclecià, la persecució s’enduriria: Sant Feliu va patir martiri a Girona, Santa Eulàlia a Barcelona i Sant Cugat a l’Octaviani Augusti Castrum (Sant Cugat del Vallès).

La situació de persecució dels cristians va canviar, però, arran de la publicació de l’edicte de Milà (313) per part de l’emperador Constantí: van acabar les persecucions i va produir-se una etapa d’expansió del cristianisme, com ho reflecteixen els documents sobre els bisbats de Tarragona, Girona i Barcelona del segle IV, amb personatges importants com Sant Pacià, un destacat escriptor i bisbe de Barcelona entre els anys 360 i 390.

La ruralització. La crisi que va travessar el món romà a partir del segle III, lògicament, també va afectar Hispània. Les terres catalanes van sentir les incursions dels pobles bàrbars i les ciutats van començar a deshabitar-se, iniciant-se un irrefrenable procés de ruralització de l’economia i la societat similar al que s’estava donant en la resta dels territoris imperials.

D’aquesta manera, al camp es va iniciar un procés de concentració de la terra en poques mans, de manera que el latifundisme va començar a tenir una certa importància. A causa de l’augment dels impostos, molts dels camperols que treballaven les terres catalanes van arruïnar-se i, en conseqüència, van haver de buscar la protecció dels grans propietaris, convertint-se en colons. Els rics, propietaris de terres, van abandonar les ciutats per a fixar la seva residència en les vil·les que tenien al camp, que de mica en mica van anar convertint-se en grans unitats econòmiques autosuficients.

Visigoth_Kingdom.jpg

Regne Visigòtic de Tolosa

A la ciutat, la crisi va afectar especialment les activitats comercials i artesanes, provocant l’empobriment de bona part de la població. Això comportaria, a la vegada, una agudització de les tensions socials, que, amb l’afegit de les invasions germàniques, són la causa de la construcció o remodelació de les muralles de moltes de les ciutats hispanoromanes. La crisi va comportar, per tant, que les ciutats perdessin molta població.

Així, des del segle III, la ciutat de Tàrraco va iniciar un procés de decadència a causa de les incursions dels pobles germànics i, a la seva vegada, Bàrcino va ser parcialment destruïda en un altre atac. Per la seva banda, Empúries va ser pràcticament abandonada.

A poc a poc, la situació va anar deteriorant-se, agreujada per l’anarquia militar romana, fins que, finalment, l’any 470 els visigots, un poble germànic que s’havia establit a la Gàl·lia des de començaments del segle V, van començar la conquesta de la Tarraconense. A Catalunya s’acabava així una llarga etapa de  cinc segles de domini romà i se n’iniciava una altra de nova en el camí cap a l’edat mitjana.

Tarraco, ciutat imperial

diumenge, 11/07/2010

Tàrraco va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica, i un dels punts a partir dels quals va irradiar la romanització.

tarraco Planol.jpg

Gneu Escipió va establir-se en un petit turó, vora el mar, que controlava un bon port natural. El turó tenia bones possibilitats defensives: abrupte de cara a terra, s’inclinava suaument cap al mar. Els romans van establir un campament al cim de la muntanya i el van guarnir amb poderoses muralles alhora que condicionaven el port.

Durant els segles II i I a.C., Tàrraco va mantenir el seu caire militar fins que Juli Cèsar, l’any 45 a.C., la va convertir en colònia amb el nom de Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Durant tot aquest període Tàrraco va esdevenir capital de la província Citerior que ocupava bona part de la Península.

Aqüeducte_de_les_Ferreres_Tarragona.jpg

L’any 27 a.C., l’emperador August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. August va donar la capitalitat de la primera a Tàrraco, que va quedar sota l’autoritat directa de l’emperador.

El propi August va residir alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment van multiplicar-se les transformacions urbanístiques de la ciutat. El seu caràcter militar va donar pas a una gran ciutat.

Els romans van urbanitzar Tàrraco seguint models hel·lenístics i com que la ciutat, envoltada sempre per les muralles, estava allargassada damunt del turó, van organitzar mitjançant terrasses els seus desnivells. Així doncs, Tàrraco prenia l’aspecte d’una enorme escala. Els diversos graons o terrasses van salvar-se mitjançant carrers amb escales o rampes.

ciudad_tarraco_plano.jpg

La terrassa superior, el punt més alt de la ciutat, estava presidida pel temple de Júpiter.

A la segona terrassa va aixecar-se un enorme fòrum des del qual s’administrava la província. A més de la plaça porticada hi havia oficines i edificis de la burocràcia. La zona sud del fòrum estava flanquejada per dues grans torres militars connectades alhora amb la muralla.

La tercera terrassa estava totalment ocupada pel circ, que de fet separava la ciutat en dues meitats: l’oficial i administrativa al cim del turó i la comercial i residencial que descendia suaument cap al mar.

Sota el circ passava el tram urbà de la Via Augusta, que també travessava la ciutat. Més enllà i en ordre descendent es trobava la ciutat residencial i portuària, s’estenien els barris de cases, els magatzems, el fòrum comercial (Macellum), el teatre i, probablement, els establiments de termes.

Tarragona-Anfiteatro Romano de Tarraco01.jpgL’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.

Així, l’amfiteatre romà de Tarragona està situat a l’est de la ciutat, fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l’actual plaça del miracle. L’estudi dels materials que han fornit les successives campanyes d’excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I d.C.).

Com és norma en aquest tipus d’edificis, presenta planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, on es desenvolupaven els espectacles, i la cavea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles amb la participació de feres, protecció que, de vegades, com és el cas de l’amfiteatre de Tarragona, s’augmentava mitjançant la construcció d’una barrera addicional (balteus) entre l’arena i el pòdium.

La situació d’aquest edifici a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre d’aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord-oest. Per a la resta es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes.

Dos murets (baltei) dividien les graderies en tres sectors (maneiana) on se situaven els espectadors segons la seva categoria social: les que es situaven més a prop de l’arena eren places preferents.

Roma i Catalunya

divendres, 9/07/2010

L’arribada de fenicis i grecs a la Península Ibèrica no va ser el fet decisiu per introduir el territori de la futura Catalunya en la història mediterrània: va ser la guerra entre cartaginesos i romans. La conquesta i romanització va posar la matriu sobre la que es desenvoluparien la societat i la cultura catalana. I és que la romanització no va ser un fenomen ètnic, sinó cultural i de civilització.

Seguint el pensament romà, els habitants nadius de la Península Ibèrica eren uns bàrbars, igual que els del seu entorn europeu, i que en conseqüència era necessària la seva adaptació progressiva als ideals i les normes de la civilització grecoromana. Els romans eren uns colonialistes, i com a tals buscaven que els pobles conquerits avancessin d’un passat primitiu i rudimentari a un present en el qual la introducció de les formes polítiques, socials i econòmiques romanes permetrien el seu desenvolupament.

La cultura romana buscava extirpar l’entitat dels pobles indígenes, els ibers, condemnats a la categoria de bàrbars, és a dir, illetrats sense formació llatina. D’aquesta manera, Catalunya s’articularia sobre la matriu de Roma, de la seva cultura i del seu Imperi. Com bona part de la Península Ibèrica.

Som hereus del món romà. Només hem de fer un cop d’ull al nostre entorn. Un nombre important de les ciutats catalanes van ser en els seus inicis campaments romans o colònies en les quals els veterans de l’exèrcit venien a retirar-se després del llarg servei militar. De la mateixa manera, les petjades de l’art romà són tan evidents al llarg de la Península que és impossible obviar-les.

El final de la conquesta i l’inici de l’etapa imperial van coincidir amb el període anomenat Pax Romana, en la qual va produir-se un fort desenvolupament econòmic a la Península amb la romanització de la població que va assimilar la cultura i les institucions romanes, deixant de ser ibers per a convertir-se en hispano-romans.

Roma va donar unitat política i administrativa a tot el territori peninsular, que a partir d’August va quedar organitzat en tres províncies: Bètica, amb capital a Còrdova (Corduba); Lusitània, amb capital a Mérida (Emerita Augusta); i Tarraconensis, amb capitalitat a Tàrraco i que va comprendre el territori de l’actual Catalunya.

Hispania_2a_division_provincial.PNG

L’organització provincial es basava en les següents autoritats:

a. Un pro-pretor, encarregat del govern, de l’exèrcit i de l’administració de justícia.

b. Un legat, auxiliar del pro-pretor i responsable de l’administració pública.

c. Un procurador, encarregat de la recaptació dels tributs.

La romanització va significar el desenvolupament de la societat urbana. La ciutat era el centre neuràlgic del món romà. D’ella depenien totes les activitats i la seva àrea d’influència s’estenia més enllà dels seus límits. Les ciutats romanes eren de diferents categories en funció de la resistència que havien oposat en el moment de la conquesta.

a. Ciutats lliures, que conservaven els seus òrgans de govern i no estaven sotmeses a tributació.

b. Ciutats federades, amb la seva pròpia organització, però amb una certa dependència tributària de Roma.

c. Ciutats estipendiàries o conquerides, dependents del govern romà i sotmeses al pagament d’un important impost, anomenat “stipendium”.

maparomanos.gifAquestes diferències inicials, però, van anar desapareixent, i, l’any 74 d.C., l’emperador Vespasià va atorgar la categoria de ciutats de dret llatí a tots els municipis urbans de les províncies hispàniques.

A més d’aquestes ciutats existien les colònies, ciutats de nova planta organitzades seguint el model de Roma, fundades generalment per soldats llicenciats i habitades per colons. Els seus habitants, a diferència dels de les altres ciutats, gaudien del privilegi de posseir la ciutadania romana.

El territori català va quedar cobert per una xarxa urbana molt completa, de tal manera que no restava cap lloc que no tingués una ciutat a menys de quaranta quilòmetres (una jornada de camí). Aquestes ciutats es comunicaven entre elles per un entramat de vies, la més important de les quals era la Via Augusta, que constituïa una eix pel qual s’unien els Pirineus i Tortosa, passant per la façana litoral, és a dir, enllaçava la ciutat de Roma amb Cadis.

MAPACATROMANA.jpg

Les ciutats més importants d’aquesta època a Catalunya van ser: Tàrraco (Tarragona), de molt la ciutat romana més important, Bàrcino (Barcelona), Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Aquae Voconiae (Caldes de Malavella), Blanda (Blanes), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) i Dertosa (Tortosa) al litoral català, i Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona) i Aesso (Isona) a l’interior.

La presència romana va suposar, tanmateix, la introducció de la Península en els circuits comercials del món romà. Hispània va esdevenir una font de primeres matèries, especialment minerals, i de productes agrícoles.

Lògicament, les transformacions provocades per la romanització van incidir en la societat peninsular, la qual va evolucionar cap a un model basat en l’esclavatge.

03-01.jpgRespecte als grups socials, a les ciutats destacava una classe benestant que s’havia enriquit per diferents vies: les terres de conreu, el comerç, la manufactura o les propietats urbanes. La resta de ciutadans lliures eren majoritàriament artesans que es dedicaven a oficis diversos. Una part important de la producció depenia del treball dels esclaus. Les zones rurals, en canvi, estaven dominades per mitjans propietaris de terres, en les quals treballaven camperols, molts dels quals també eren esclaus.

El món rural també es va beneficiar per la presència romana a Catalunya i, per primera vegada, va donar-se una explotació agrícola en tot el seu territori, especialment al Maresme, el Baix Llobregat, el Vallès, el Gironès, el Penedès i el Camp de Tarragona.

Els camperols constituïen la major part de la població de la Catalunya romana. El tipus de propietat predominant va ser la petita i mitjana explotació, amb pocs latifundis fins al segle III. La propietat principal era de tipus mitjà: les villae (centres d’explotació agrària), modestes i sense grans elements decoratius en comparació amb les d’altres zones de l’Imperi.

Els principals conreus van ser els tres productes mediterranis per excel·lència: el blat (conreat tradicionalment), la vinya i l’olivera, que van experimentar una gran expansió com ho prova, per exemple, l’augment de l’ús de les llànties, llums d’oli, en època romana.

A més, per primer cop es van posar en regatge algunes zones. Tècnicament no hi va haver canvis revolucionaris sinó més aviat una continuïtat i perfeccionament respecte etapes anteriors, amb una total extensió i generalització de l’ús dels estris de ferro.

El procés de romanització va fer-se palès en les manifestacions culturals, amb l’adopció del llatí i el progressiu abandonament de l’iber i la generalització de la religió i el dret dels romans. Durant aquest període van crear-se les estructures culturals bàsiques que perdurarien durant molt de temps a Catalunya, arribant, fins i tot, a ben entrada l’època medieval.

El llatí era la llengua dels dirigents imperials i lentament va anar convertint-se en la llengua dels negocis, de la cultura i de la vida quotidiana entre els pobles de la Península Ibèrica. D’aquesta manera, les llengües preromanes van començar a desaparèixer, en especial l’ibèric, una pèrdua que va consumar-se en poc temps davant de la indiferència dels romans. I aquesta llengua hegemònica a l’antiguitat, el llatí, serà el bressol de la llengua catalana.

El paradigma d’aquesta nova situació va ser Tàrraco. La colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, que tenia una extensió de més de 70 hectàrees i uns 30.000 habitants, reflecteix totes les etapes de la història de Roma. Declarada capital de la Hispània Citerior o Tarraconensis per part de l’emperador August, l’any 27 a.C., va abandonar el seu caràcter militar originari per donar pas, especialment en l’època dels emperadors flavis, a una gran ciutat, bastida seguint els models hel·lenístics i dotada d’edificis monumentals com un gran circ, un teatre i un amfiteatre.

APIC394.jpg

Per la seva banda, Bàrcino (la Barcelona romana) va ser fundada l’any 15 a.C. La ciutat, que mai no va ultrapassar els 5.000 habitants, disposava d’un fòrum, un temple dedicat a August i unes termes. Es va construir d’acord a un plànol rectangular de 400 per 300 metres.

Guerres Púniques i ocupació romana de la Península Ibèrica

dijous, 8/07/2010

L’esclat de les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània occidental va provocar l’ocupació de la Península Ibèrica per part de Roma en el segle III a.C.

Cartago, ciutat fundada pels fenicis l’any 814 a.C. al nord d’Àfrica va heretar el domini mercantil al Mediterrani occidental quan les metròpolis fenícies van ser sotmeses per Assíria en el segle VIII a.C.

D’altra banda, a l’any 750 a.C., a la Península Itàlica, va néixer, sota la influència etrusca, una ciutat-estat que tindria una gran i perllongada incidència: Roma.

La relació entre aquestes dues civilitzacions va iniciar-se l’any 510 a.C., quan va signar-se un primer tractat que delimitava la zona d’influència de cada ciutat al Mediterrani Occidental. Aquest primer tractat aniria seguit d’altres, mentre, de mica en mica, Roma s’expandia per la Península Itàlica, convertint-se en protectora de les colònies gregues occidentals, competidores del món púnic.

image006.jpg

Ben aviat, però, els interessos de les dues potències van xocar, donant lloc a la Primera Guerra Púnica (260-241 a.C.), que va finalitzar amb la victòria dels romans, fet que va suposar per a Cartago unes dures condicions de pau: l’abandonament de Sicília i una elevadíssima indemnització de guerra. Posteriorment, el 238 a.C., els cartaginesos es veien obligats a deixar Sardenya i a pagar una indemnització complementària.

Les dures condicions de la pau i la revolta dels mercenaris que va patir Cartago van crear una situació molt greu que va propiciar el predomini de la família dels Bàrquides. Un dels seus membres, Amílcar Barca, després de vèncer els mercenaris va donar un nou enfocament a la política exterior cartaginesa, dirigint-la cap a la Península Ibèrica, per tal d’emparar-se de les seves riqueses naturals i així pagar la indemnització i proveir-se de nous mercenaris.

Barrejant les campanyes militars i els estratagemes diplomàtics, Amílcar i el seu gendre Asdrúbal van aconseguir el domini de la part meridional de la Península Ibèrica. Com a conseqüència, van sorgir conflictes amb les colònies gregues, fet pel qual Roma va signar amb Asdrúbal el Tractat de l’Ebre (226 a.C.), pel qual aquest riu separava les respectives àrees d’influència a la Península. Tot i així, l’enfrontament era inevitable.

Punic_Wars.png

Hannibal.jpgMort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 a.C., quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.

La resposta romana va ser tallar a Hanníbal la comunicació amb les seves bases, i per aquest motiu va enviar dos exèrcits: l’un a l’Àfrica i l’altre, manat per Gneu Corneli Escipió, cap a la Península. Aquest va desembarcar a Empúries, el mateix any 218 a.C., i aviat va obtenir una primera victòria sobre les terres cartagineses prop de Cosse, on posteriorment es fundaria Tàrraco.

En les lluites per terres catalanes, ambdues potències van comptar amb l’ajuda de les tribus ibèriques, les quals, enemistades entre elles, van anar arrenglerant-se en l’un o l’altre bàndol. Així, les tribus costaneres (laietans, indigetes, etc.) van donar suport als romans, mentre que les tribus de l’interior (ilergetes, lacetans i ausetans) van fer costat als cartaginesos.

El desenllaç de la guerra a la Península va resultar incert durant força temps, amb alternatives per als dos bàndols. L’any 212 a.C., van morir en combat els germans Publi i Gneu Corneli Escipió, i l’any següent va ser enviat per a substituir-los el fill del primer, Publi Corneli Escipió el Jove (o l’Africà) que va iniciar una campanya victoriosa, l’any 209 a.C., prenent Cartago Nova (Cartagena), la base de les tropes cartagineses.

Zama.jpgL’any 206 a.C., després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.

Amb el final de la guerra va començar la conquesta romana de la Península Ibèrica, on la situació encara no estava controlada. A la Península hi havia dues guarnicions: una a la vall del Guadalquivir i l’altra a Catalunya, prefigurant les dues províncies en les quals es dividiria el territori d’Hispània: la Ulterior i la Citerior.

Indíbil i Mandoni.jpg

Indíbil i Mandoni

L’any 206 a.C., va produir-se una revolta que, encapçalada per Indíbil i Mandoni, cabdills dels ilergetes, va aplegar aquests amb els lacetans i ausetans contra Roma, va oposar una forta resistència al domini romà, sent derrotats i rebent unes dures condicions de pau per part dels romans.

L’any 197 a.C. va produir-se un aixecament general de les tribus ibèriques de les dues províncies (el darrer pel que fa a les terres catalanes) per motius econòmics (les càrregues imposades pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords que s’havien signat durant l’enfrontament entre romans i cartaginesos).

Aquest aixecament va ser sufocat de forma molt violenta pel cònsol Marc Ponci Catò, el qual va desembarcar a Rhode (195 a.C.) amb un poderós exèrcit i va dirigir-se cap a Empúries, pacificant bona part de l’actual territori català i desmantellant els poblats indígenes.

La llarga i difícil conquesta d’Hispània va continuar a les terres de l’interior de la Península, amb les guerres celtíberes i lusitanes, i no va acabar fins l’any 19 a.C. amb les campanyes d’August contra els càntabres i l’ocupació, mai consolidada, del nord peninsular.

Paral·lelament a aquestes campanyes, la Península va convertir-se en escenari de les guerres civils romanes pel control del govern, primer entre Sertori i Pompeu, i després entre aquest i Juli César. Finalment, les legions de César, que provenien de les Gàl·lies, van derrotar les tropes de Pompeu a la batalla d’Ilerda (Lleida) l’any 49 a.C.

Hispania Ulterior y Citerior.jpg

La presència romana, que va perllongar-se fins al segle V, va suposar una profunda transformació de la realitat peninsular. La romanització –és a dir, l’assimilació dels models polítics, econòmics, socials i culturals del món romà– va facilitar la uniformització de les cultures establertes a Catalunya i aquestes, unificades pels models romans i pel llatí, van desenvolupar un important procés d’urbanització i d’integració dins dels circuits comercials romans.

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.

Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana

dijous, 27/05/2010

La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que així es deia l’actual Barcelona en l’època romana, s’aixecava al cim del Tàber. L’emplaçament triat per a la Barcelona romana va ser el més adient per a una ciutat en temps de pau. Un paisatge planer al costat del port natural del Rubricatum flumen, l’actual riu Llobregat.

Barcinoii.jpg

La funció principal que havia de dur a terme la nova ciutat era la d’aglutinar i controlar un territori (ager) no gaire extens, però sí molt productiu i ja explotat des de l’època republicana, segons coneixem per les restes de viles a la vora del Llobregat.

Aquest territori va ser convenientment estructurat mitjançant una centuriació o parcel·lació (centuratio) que constituïa el seu primer cadastre, organitzat entorn de dos eixos (cardo i decumanus), que formaven una àrea distribuïda entre els pobladors de la ciutat, en la qual es van reservar zones d’ús comú o públic.

D’aquesta manera, Bàrcino va tenir probablement un recinte més o menys quadrangular, segons els característics cànons romans. Aquesta estructura, arran de la crisi del segle II d.C. i de les destruccions a la ciutat, va ser modificada parcialment.

barcino.jpg

Recreació de la ciutat romana de Bàrcino

barcinoIV.jpg

Planta de la Barcelona romana al segle IV

L’eix major de la ciutat, d’uns quatre-cents metres, anava des de la porta que s’obria a l’actual Plaça Nova, i que encara es conserva, fins el carrer de Regomir. Sembla que aquesta via correspondria al cardo principal. L’eix menor, el decumanus principal, devia tenir uns tres-cents metres i anava des de la Plaça de l’Àngel i el carrer de Llibreteria fins a l’encreuament de Call i Avinyó, aproximadament. La ciutat de Bàrcino tenia, doncs, unes dotze hectàrees.

Si considerem que Tàrraco en tenia seixanta i que Emèrita vorejava el centenar, podem deduir que Bàrcino era més aviat una ciutat petita dins de la categoria de les ciutats mitjanes del món romà peninsular.

La ciutat disposava d’un fòrum, que estava, aproximadament, on ara hi ha la Plaça de Sant Jaume, i ens han arribat restes del temple, de les termes, de diferents locals i habitatges, dels aqüeductes i de les muralles, i elements decoratius del que probablement era un teatre. No sabem amb certesa si existien el circ i l’amfiteatre: el circ de ben segur que no, perquè es tractava d’una ciutat molt petita; en canvi, es probable que existís un amfiteatre encara que no sapiguem quina devia ser la seva situació exacta.

Temple_d'_August_Bàrcino_Barcelona.JPG

Columnes del Temple d'August de la Bàrcino romana

La riquesa del territori de Barcelona era assegurada per la fertilitat de la terra, apta per al conreu dels cereals i la vinya; pels recursos miners amb explotació de ferro, i potser de plata, a la zona de Gavà, i, finalment, per l’abundància de productes del mar, d’entre els quals, al segle IV d.C. el poeta Ausoni alabava encara la salsa de peix i les ostres (no és gens estrany trobar a les excavacions urbanes closques d’aquest mol•lusc, malauradament desaparegut del litoral barceloní).

L’aigua provenia de les fonts d’Horta i del Tibidabo i sembla que les activitats econòmiques predominants van ser el conreu de la vinya, comú a tota Laietania, la pesca i els teixits de lli.

Aqüeducte_Barcino.jpg

Restes de l'aqüeducte de Bàrcino

Pel que ens indiquen les fonts, la vida de la ciutat romana  va transcorrer pacíficament i va arribar al màxim esplendor en l’època de Trajà (98-117 d.C.).

Seria cap al final del segle II d.C., en un moment en el qual l’exèrcit imperial ja era incapaç de mantenir la seguretat de les seves fronteres, quan Bàrcino va resultar parcialment arrasada i destruïda, suposem que per una incursió dels mal anomenats pobles bàrbars franco-alemanys que ja havien sembrat el terror a bona part d’un occident romà en franca decadència.