Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya moderna’

El regnat de Felip III, l’inici de la decadència hispànica

dilluns, 15/11/2010

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu.

Felipe III.jpg

Un dels aspectes característics de la política hispànica durant el segle XVII va ser l’abandonament del govern per part dels monarques, que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Rubens_lerma.jpg

El duc de Lerma, privat de Felip III

Un dels principals objectius del regnat va ser concloure les nombroses guerres que havia heretat del seu antecessor. Així, la Monarquia Hispànica de Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica.

Al contrari, l’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels morescos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, van sortir d’Espanya unes 300.000 persones (prop del 5% de la població). Més enllà del drama personal dels morescos que van haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura. Aquest fet, però, va afectar relativament poc a Catalunya ja que els morescos representaven una minoria.

embarque de moriscos alicante.jpg

Expulsió dels morescos al port d'Alacant

A més, malgrat que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. Les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

L’Imperi hispànic de Felip II

dissabte, 13/11/2010

La Monarquia Hispànica. Com a conseqüència del testament del seu pare, Felip II va renunciar als territoris austríacs i al títol imperial. Així, la Monarquia Universal de l’emperador Carles V deixava pas a la Monarquia Hispànica del rei Felip II. Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal.

Felipe II.jpg

D’aquesta manera, l’Imperi de Felip II va ser el més poderós de la seva època, format pel regne de Castella, la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de l’Àfrica i l’Extrem Orient.

Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris.

El govern de Felip II es va estendre per tots els territoris peninsulars després de l’annexió de Portugal (1581) perquè el rei portuguès va morir sense descendència. Al ser fill d’una infanta portuguesa, el monarca hispànic va  reclamar els seus drets sobre la corona portuguesa, que va obtenir aquell mateix any. Així, incorporant les possessions portugueses a Amèrica, Àfrica i Àsia, Felip II va constituir un Imperi gegant per a la Monarquia Hispànica.

felipeii-imperio-europa.jpg

imperio felipe II.jpg

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscs de Granada.

D’aquesta manera, les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. A més, les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

La defensa del catolicisme. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme.

Així, Felip II, Igual que abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

religion_tiziano.jpg

El temor que el protestantisme penetrés en els regnes hispànics i l’existència, a dins d’Espanya, de moltes persones d’origen convers (moriscos i jueus) va fer que Felip II es convertís en un gran defensor de l’ortodòxia catòlica. El rei sempre es va negar rotundament a concedir la llibertat religiosa als seus súbdits i va ser implacable contra qualsevol brot de protestantisme als territoris on regnava.

Per això, la Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i, com a actes exempleritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats “cristians vells” i va créixer la intolerància.

Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.

La conservació de l’herència patrimonial. Felip II considerava que tenia l’obligació de conservar tots els territoris que havia heretat i de transmetre’ls als seus successors. En conseqüència, la voluntat del monarca de mantenir l’hegemonia política hispànica i, a la vegada, l’ortodòxia catòlica a Europa va donar com a resultat un seguit de guerres:

a. Felip II va aconseguir derrotar els francesos a l’inici del regnat i els va obligar a firmar la pau de Cateau-Cambresis de 1559. Al final del regnat, però, el conflicte secular per l’hegemonia europea entre els dos països es va reactivar.

b. Per frenar l’expansió musulmana que amenaçava les possessions hispàniques al mar Mediterrani, Felip II va organitzar una gran flota aliada, on formaven part el Papat (Pius V), la República de Venècia i la Monarquia Hispànica, que va derrotar els turcs a la Batalla de Lepant (1571).

Battle_of_Lepanto_1571.jpg

c. La rebel·lió dels Països Baixos va ser el resultat de la difusió del protestantisme calvinista en aquests territoris i de la fixació de nous impostos. La insurrecció la va encapçalar Guillem d’Orange i va començar el 1566. Les solucions de força i la presència dels terços (exèrcit) no van aconseguir resoldre un conflicte que va durar 80 anys. Finalment, els Països Baixos van fragmentar-se en dues zones: el nord, protestant, aviat va aconseguir la independència (tot i que no seria reconeguda oficialment fins el 1648 a la Pau de Westfàlia, durant el regnat de Felip IV); i el sud, catòlic, va continuar sota la dependència hispànica.

Camino_Español.PNG

d. La lluita contra Anglaterra va ser motivada perquè, arran de l’arribada d’Isabel I al tron anglès, aquest país donava suport els protestants europeus contra l’Imperi de Felip II (en especial als rebels dels Països Baixos) i perquè els seus vaixells representaven una amenaça per a la flota espanyola que comerciava amb Amèrica. En conseqüència, el monarca va preparar una gran esquadra, batejada com l’Armada Invencible, que va acabar destruïda per una tempesta a prop de les illes britàniques el 1588.

Spanish_Armada.jpg

El seguit de guerres produïdes durant el regnat de Felip II van tenir un cost elevat per a la Monarquia Hispànica. Desbordada per tantes despeses, i malgrat l’augment continuat dels impostos, la hisenda espanyola es va arruïnar el 1596 tot declarant-se en bancarrota. Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles V va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica.

El govern del Habsburg

dissabte, 13/11/2010

L’Imperi articulat per Carles V estava format per infinitat de territoris diferents, tots amb les seves pròpies lleis i institucions. El principal punt en comú que tenien aquells territoris era el fet de compartir un mateix rei, que exercia el govern, dirigia la política exterior i s’ocupava de l’administració, l’exèrcit i la recaptació dels impostos.

La Monarquia Hispànica dels Àustries tenia el seu centre polític a Castella, on els monarques van imposar una monarquia autoritària seguint el model estès des de finals de l’edat mitjana en molts dels països europeus. Cal tenir en compte, però, que els Habsburg no van crear un nou sistema polític, sinó que van mantenir el model de monarquia composta heretada dels Reis Catòlics. Així, es respectaven el dret, les costums i les institucions tant de la Corona d’Aragó com del Regne de Navarra.

Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

Catalunya era, per tant, un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

Gobierno austrias.png

D’aquesta manera, els Habsburg van impulsar a Castella un model de monarquia autoritària on el rei concentrava tot el poder, de manera que les decisions importants es prenien des de la Cort. L’eix central del govern el constituïen el rei i els seus auxiliars, que ell mateix elegia, normalment entre els juristes i la noblesa del regne de Castella. A cada territori hi havia un virrei o governador que governava en nom del rei quan aquest no hi era. També hi havia una audiència, encarregada d’administrar justícia.

Per tal de portar a terme les funcions bàsiques de l’Estat, van crear-se tot un seguit d’organismes que assessoraven al rei a l’hora de prendre decisions. Un dels òrgans fonamentals del govern serien els consells.

Consells Territorials:

  • Castella (1480).
  • Aragó (1494).
  • Índies (1521).
  • Itàlia (1556-59).
  • Portugal (1582).
  • Flandes (1588).

Consells Generals:

  • Inquisició (1483).
  • Estat (1522).
  • Hisenda (1524).
  • Guerra (1529).

Una part important del Consell d’Estat la formaven nobles que havien tingut alts càrrecs de govern. S’ocupava dels problemes relacionats amb les guerres, dels tractats de pau i de les relacions internacionals amb altres Estats.

El Consell d’Hisenda era responsable de recaptar i administrar els recursos de l’Estat. Uns altres consells eren responsables del govern d’algun territori de la Corona, com el Consell d’Aragó i el d’Índies. D’altra banda, el Consell de la Inquisició s’ocupava del dels problemes religiosos.

El centralisme dels reis va provocar la decadència de les Corts, les funcions de les quals es van reduir cada vegada més i fins i tot van deixar de ser convocades durant llargs períodes. També els municipis van estar estretament controlats pels representants del rei.

Des de l’època de Carles V, la cort dels Àustries va anar omplint-se de nombrosos buròcrates, que s’ocupaven de tots els afers i tràmits del govern de l’Imperi. Amb el temps, el nombre de funcionaris va augmentar i les institucions de govern es van anar ampliant amb una burocràcia incompetent i excessivament nombrosa.

La Monarquia Hispànica també va desenvolupar una intensa diplomàcia hereva de la política de Ferran el Catòlic. Per tal de mantenir relacions estables amb els principals Estats europeus es va crear un cos de diplomàtics i es van establir ambaixadors permanents a tres de les principals capitals europees: Roma, París i Londres.

L’exèrcit dels Habsburg va ser el més poderós a Europa fins a mitjans del segle XVII. Era un exèrcit de mercenaris, format preferentment per castellans, però també amb la presència d’italians, alemanys, flamencs, suissos, etc. La unitat bàsica de cada exèrcit era el terç, el cap dels quals pertanyia, generalment a la noblesa.

L’Imperi universal de Carles V

dissabte, 13/11/2010

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

herencia_carlosv.gif

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

Comuneros.jpg

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Habsburg_Map_1547.jpg

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

CarlosV.jpg

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

El Renaixement hispànic

divendres, 5/11/2010

L’art renaixentista sorgit a la Itàlia humanista no es va imposar plenament als territoris de la Península Ibèrica fins al segle XVI. A partir d’aleshores, la influència del nou estil es va fer notar en totes les branques de l’art. Ara bé, a Catalunya les circumstàncies polítiques i econòmiques van impedir una plena inserció en el Renaixement que no va desplaçar totalment l’art gòtic que perviuria fins al segle XVII.

Arquitectura:

En arquitectura, el gòtic va continuar sent l’estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. És per això que als territoris de la Monarquia Hispànica hi ha molt poques mostres de l’estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el palau de Carles V a l’Alhambra de Granada o la catedral d’aquesta mateixa ciutat.

L’arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar uns estils propis que es van desenvolupar en tres fases.

El primer estil arquitectònic renaixentista espanyol va ser el plateresc, caracteritzat per una decoració molt abundant i la presència de delicats relleus (fets pels argenters o plateros) amb els quals s’ornamentaven les façanes dels edificis. La façana de la universitat de Salamanca n’és el millor exemple d’aquest estil.

salamanca fachada de la universidad.JPG

Façana de la Universitat de Salamanca, d'estil plateresc.

Inspirat en els models arquitectònics clàssics (columnes, llindes i frontons), va sorgir l’estil classicista on els elements arquitectònics  i espacials prevalien sobre els decoratius. El palau de Carles V a l’Alhambra de Granada és l’obra més representativa d’aquest estil.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

El Palau de Carles V a Granada, d'estil classicista.

El més important, però, va ser l’estil herrerià, que va donar pas a una arquitectura caracteritzada per l’austeritat, la nuesa, la sobrietat i una gran solemnitat. El millor exemple d’aquest estil és el monestir de San Lorenzo de El Escorial, un dels monuments més importants d’aquell temps, ideat per Juan de Herrera.

A Catalunya, les construccions del segle XVI van mantenir l’estil gòtic amb la incorporació d’alguns elements ornamentals renaixentistes. D’aquestes construccions destaquen, per exemple, el portal de la Casa de l’Ardiaca i la façana del palau de la Generalitat a Barcelona, la Torre Pallaresa a Santa Coloma de Gramenet o el pati del Col·legi de Sant Lluís a Tortosa.

Escultura:

L’escultura hispànica va rebre influències del Renaixement italià, però els escultors van intentar plasmar la intensitat dels sentiments religiosos més que no pas la bellesa ideal. La majoria de les obres van ser talles de fusta molt boniques pintades amb colors ben vistosos. D’entre els escultors espanyols del segle XVI van destacar Alonso Berruguete, nascut a Palència, i el tallista Juan de Juni.

Santo_Entierro_de_Juan_de_Juni.JPG

L'enterrament de Crist segons Juan de Juni (1571).

Matirio_de_San_Sebastian_(Alonso_Berruguete).jpg

Martiri de Sant Sebastià d'Alonso Berruguete (1527).

A Catalunya cal destacar la figura de Damià Forment, que va esculpir en marbre el retaule extraordinari del Monestir de Poblet.

Retablo_forment_poblet.jpg

Retaule del Monestir de Poblet de Damià Forment (segle XVI).

Pintura:

El primer pintor castellà que va mostrar influències italianes va ser Pedro Berruguete, en el segle XV. Tanmateix, va ser en el segle XVI quan van emergir pintors com Luis de Morales i Sánchez Coello, que van dedicar-se fonamentalment a realitzar pintura religiosa i retrats de la cort dels Àustries.

Luis de Morales - La Virgen con el niño.jpg

La Verge amb l'Infant de Luis de Morales (1570).

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.

el greco.jpg

El cavaller de la mà al pit d'El Greco (1580).

El Greco - Entierro del Conde de Orgaz.jpg

Enterrament del senyor d'Orgaz d'El Greco (1588).

A Catalunya, d’entre els pocs exemples de pintors renaixentistes, sobresurt la figura del pintor Joan de Borgonya, autor del Retaule de Sant Feliu a l’església de Sant Feliu de Girona.

Borgonya-_Predicació_de_Sant_Feliu_a_les_dones_de_Girona.jpg

Fragment del Retaule de Sant Feliu de Joan de Borgonya (1519-1521). Només es conserven sis taules que es troben al Museu de d'Art de Girona

La Monarquia Hispànica dels Àustries (1516-1665)

dijous, 7/10/2010

La Monarquia Hispànica dels Àustries va esdevenir una potència aferrissada en la defensa del seu projecte polític: l’Europa vertical. Això suposava una visió medieval del món en la que Europa havia d’estar sotmesa a dos poders supranacionals: la Santa Seu –com a representant de Déu a la terra– i l’emperador –com a protector de l’Església–.

L’Europa horitzontal suposava l’aplicació política de l’individualisme renaixentista que dibuixava un mosaic d’Estats independents entre ells i en equilibri. El triomf de l’Europa horitzontal a la Guerra dels Trenta Anys i la signatura de la pau de Westfàlia (1648) determinarà l’evolució de l’Europa moderna.

30anys-guerradels.JPG

En aquest marc, les relacions entre la monarquia i els seus oficials d’una banda i els representants del país de l’altra van presentar aspectes ben diferenciats al llarg de tot el període.

El sistema polític creat per Ferran el Catòlic i heretat pels Àustries va evolucionar de forma desigual en els segles XVI i XVII. La integració de Catalunya en la Monarquia Hispànica dels Àustries en igualtat de condicions amb Castella no va ser possible, ja que a les diferències que existien a començaments del segle XVI entre Castella i Catalunya van afegir-se els esdeveniments provocats per les guerres europees.

En general, les topades i els enfrontaments entre la monarquia i els seus representants a Catalunya i les institucions de la terra van obeir a la col·lisió de dos principis oposats: l’augment de les atribucions de la jurisdicció reial en el procés de creixement de l’absolutisme monàrquic i la defensa de les lleis i les institucions de la terra pactades.

El regnat de Carles I (1516-1558):

La política matrimonial dels Reis Catòlics va culminar amb l’extensa herència que va rebre el seu nét Carles I, fill de Joana la Boja i Felip el Bell. Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

A més d’aquests dominis heretats, Carles I va ser proclamat, el 1518, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Carlos V.jpg

El regnat de l’emperador Carles I va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i Catalunya. Així, no van sorgir friccions ni problemes importants. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, Catalunya no estava en condicions d’oferir resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

Després d’uns inicis força complicats per a Carles I a l’interior (Revolta dels Comuneros), va poder centrar-se a la política exterior, imperial, seguint els següents eixos:

França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I. França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg.

Portugal. Carles I va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El Mediterrani. El principal problema mediterrani per a l’emperador va ser l’expansionisme turc. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar. Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit.

Sacre Imperi Romano-Germànic. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Després de moltes lluites, l’emperador va signar, l’any 1555, la Pau d’Augsburg, per la qual cada príncep podia imposar als seus súbdits la doctrina religiosa que considerés millor.

Les constants lluites en les que es va veure immergit Carles I en el seu regnat i la derrota davant del luteranisme el van conduir a l’abdicació en favor del seu fill, Felip II, i a retirar-se en el monestir de Yuste. Abans, però, el Concili de Trento havia començat la seva tasca formulant les bases de la Contrareforma.

El regnat de Felip II (1556-1598):

Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal. Igual que Carles I, va erigir-se en defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

Felipe II.jpg

Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles I va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica. Tanmateix, en el regnat de Felip II ja es comencen a mostrar símptomes d’esgotament, i la derrota de l’Armada Invencible va representar un cop molt dur tant per a Felip II com per al projecte imperial dels Àustries.

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel•lió dels moriscs de Granada.

En aquest moment va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

Altres mesures preses per la monarquia seran la prohibició d’estudiar a l’estranger, la introducció de la censura, el control dels francesos en terra catalana o l’actualització i rigidesa de la Inquisició. Tot això va comportar un important malestar i l’inici dels problemes que esclatarien en els anys posteriors.

A més, a partir del darrer terç del segle XVI, coincidint amb les dificultats econòmiques del regnat de Felip II, pot apreciar-se un increment de la pressió fiscal sobre Catalunya que s’anirà accentuant a mesura que les necessitats militars i econòmiques dels monarques per mantenir l’Imperi vagin en augment.

El regnat de Felip III (1598-1621):

Felip III és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu. En aquest context, la política exterior de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys) i Anglaterra (Pau de Londres) i va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

Felipe III.jpg

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. El projecte europeu va aturar-se momentàniament per una treva que havia de servir per recuperar-se de la crisi econòmica.

Tot i el bon començament del regnat en el que el rei va aconseguir un subsidi d’un milió cent mil lliures a canvi de la creació d’un bon nombre de títols nobiliaris, les friccions apareixeran per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

Durant el regnat de Felip III es produí l’expulsió dels moriscos (1609-10) que va ser una mesura que va afectar relativament al Principat ja que aquests representaven una minoria concentrada sobretot a les valls de l’Ebre i el Segre.

El regnat de Felip IV (1621-1665):

Amb l’ascens de Felip IV al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament durant i després d’aquest conflicte amb França, que marcaria el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe IV.jpg

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència d’Holanda, va iniciar el seu declivi definitiu. La continuació de la guerra amb França no faria més que accentuar-lo i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei (el Comte-duc d’Olivares) favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.

Catalunya i l’absolutisme borbònic: la repressió

dissabte, 2/10/2010

La victòria del bàndol borbònic en la Guerra de Successió va suposar per a Catalunya una forta repressió d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural que va iniciar-se el mateix dia de la derrota militar. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

11-setembre-1714.jpg

En primer lloc, la desfeta militar i política de l’Onze de Setembre va provocar la immediata repressió dels caps que havien participat en la resistència antiborbònica com el general Moragues, Bac de Roda o Antoni de Villarroel. Les forces d’ocupació van deixar palesa la seva voluntat d’acabar amb tothom que fos sospitós de ser partidari de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts d’ells van ser ajusticiats sumàriament, empresonats, condemnats a galeres o deportats.

barcelona_1714.jpg

D’altra banda es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per a controlar la ciutat, sotmesa a un règim de territori conquerit. Els ocupants de Barcelona van arrasar tot un barri de la ciutat (la Ribera) per a construir-la i deixar al davant una gran esplanada com a zona de seguretat que la separés de la ciutat.

La presència d’un gran exèrcit d’ocupació i la mateixa construcció de la Ciutadella no solament tenien la finalitat de pacificar el territori i controlar la dissidència, sinó que havien de servir també per a enaltir la figura de Felip V i visualitzar la subjugació indiscutible de Catalunya a la nova monarquia borbònica.

ciuradella bcn.jpg

Al conjunt del Principat, les noves autoritats van fer enderrocar les defenses dels castells que no eren reials i les muralles de moltes viles van ser desguarnides parcialment. A més, va decretar-se la prohibició de guardar armes –llevat de les milícies filipistes– i molts dels símbols propis dels catalans van ser prohibits o, fins i tot, destruïts en favor de nous símbols de la monarquia borbònica. Altres de les implacables mesures d’ordre públic i de control social imposades arreu de Catalunya van ser: el control de residència dels ciutadans, la censura de llibres, l’aplicació d’un toc de queda inflexible, la intervenció de gremis i corporacions o les represàlies contra els eclesiàstics.

Totes aquestes mesures, que s’afegien al rigor de la repressió, van abocar a la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb l’extermini de la dissidència, la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

DecretNovaPlanta.pngEl triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.

Com és sabut, a més, la repressió no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana el 1714 es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència.  Posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.

Finalment, d’aquesta repressió cal remarcar la preservació de la tradició jurídica catalana: el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.

La imposició de l’absolutisme borbònic: la Nova Planta

dissabte, 2/10/2010

El triomf dels Borbó en la Guerra de Successió va significar la implantació a la Monarquia Hispànica del model de l’absolutisme monàrquic centralista vigent a França des del segle XVII durant els governs de Felip V (1700-1746) i Ferran VI (1746-1759).

L’estructura política. En aquesta fórmula política, el monarca constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat, tots els poders residien en la seva figura: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. El seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del govern i cap de la justícia. D’aquesta manera, els Borbó espanyols posaven fi a les limitacions que encara actuaven sobre les prerrogatives de la Corona, i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felip V.jpgPer a governar, el rei disposava de l’ajuda d’assessors o secretaris de despatx (ministres), nomenats directament pel rei i destituïts segons la seva voluntat. El 1714 es van crear les secretaries d’Estat, d’Afers Estrangers, de Justícia, i Guerra i de Marina. El 1754 s’incorporaria la secretaria d’Hisenda. Els funcionaris ajudaven els secretaris i s’encarregaven d’executar les ordres del rei i de portar l’administració.

La derrota de l’Onze de Setembre de 1714 va encoratjar  Felip V a establir definitivament a Catalunya, així com als altres territoris de la Corona d’Aragó, l’absolutisme monàrquic. La tradicional monarquia dels Habsburg, fonamentada en el pactisme i l’organització confederal dels regnes, donava pas a la monarquia borbònica, els principis rectors de la qual eren l’absolutisme i el centralisme.

El mateix setembre de 1714 es van derogar totes les institucions polítiques significatives del Principat: la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts i les constitucions, així com els sistemes fiscal, monetari i militar propis.

Posteriorment, el Decret de Nova Planta (1716) va imposar a Catalunya l’organització político-administrativa de Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715). D’aquesta manera, amb les excepcions de Navarra i el País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir una única estructura de caràcter uniforme. En definitiva, la Nova Planta representava el sorgiment d’Espanya mitjançant la unificació dels diversos regnes peninsulars, sorgits de l’Edat Mitjana, sota el domini de Castella.

Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron […] todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban […] he juzgado por conveniente […] abolir y derogar enteramente […] todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a la ley de Castilla.

Decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó (1707).

La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d’Aragó, i les van integrar en les de Castella que, de fet, es van convertir en les Corts del Regne d’Espanya, tot i que, considerades incompatibles amb l’autoritat del monarca, només s’haurien de reunir a petició del rei i per jurar l’hereu al tron.

nueva-planta.jpgTambé es va suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella va assumir les seves funcions. Legalment, aquest Consell va conservar les facultats legislatives i judicials i exercia com a Tribunal Suprem de Justícia, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu.

Igualment, els Borbó van eliminar els antics virregnats (llevat dels americans) i van crear demarcacions provincials, governades per capitans generals, amb atribucions militars, administratives i judicials, perquè presidien també les Reials Audiències imposades a tots els territoris.

D’aquesta manera, la Nova Planta va significar una profunda reforma de tota l’administració territorial catalana i la consolidació d’un organigrama polític fortament jerarquitzat amb la finalitat d’enfortir l’autoritat reial. La màxima representació del monarca a Catalunya tenia a les seves mans el control total de l’administració i del govern, a més del comandament militar.

Als municipis es va posar fi al sistema electiu insaculatori propi de les ciutats catalanes (Consell de Cent), es van suprimir les vegueries i van establir-se dotze circumscripcions territorials que s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les principals ciutats, es va imposar la institució castellana dels “corregidores”, un càrrec vitalici de nomenament reial, exercit generalment per persones d’origen castellà i ofici militar. A més, els regidors dels ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.

He resuelto, que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitán General o comandante general de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado prosigan en su nombre. En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y cuatro regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo […]. Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos.

Decret de Nova Planta pel Principat de Catalunya (1716).

Finalment, es va impulsar un càrrec nou, l’únic que no era d’inspiració castellana sinó francesa: els intendents. Aquests eren uns funcionaris que depenien directament del rei, gaudien d’amplis poders i tenien com a missió la recaptació dels impostos, el control de les autoritats locals i l’impuls de les activitats econòmiques.

L’estructura política de Catalunya després de la Nova Planta:

Capità General. Nomenat pel rei, realitzava les funcions de l’antic virrei com a representant del monarca al Principat. Era el cap suprem de l’exèrcit i el governador de Catalunya. Acumulava funcions militars, governatives i de justícia. Encarnava el poder i la garantia més ferma de l’absolutisme monàrquic.

Reial Audiència. Poder consultiu civil. Presidida pel Capità General, tenia funcions polítiques i governatives –nomenament dels càrrecs públics i assessorament del Capità General– i les atribucions jurídiques tradicionals (actuava de tribunal suprem i les seves sentències eren inapel·lables).

Reial Acuerdo. Era la denominació convencional de la trobada entre la Capitania General i la Reial Audiència amb tots els seus ministres del civil per tractar els afers de govern.  Era l’element de representació del poder reial a Catalunya.

Superintendència. Organisme encarregat de donar suport financer. La seva funció era controlar i dirigir la recaptació de rendes i impostos, així com finançar la nova estructura politico-administrativa i les necessitats derivades del manteniment del nombrós exèrcit d’ocupació.

L’estructura fiscal. Amb la introducció del Decret de Nova Planta Felip V tenia plena llibertat per a organitzar els impostos a la seva manera. Ara, la política fiscal passava a ser una prerrogativa de l’Estat absolutista dels borbons. La nova estructura fiscal suposava, d’una banda, que la càrrega fiscal s’incrementava i, de l’altra, la fi de la limitació del poder reial en matèria fiscal gràcies a l’abolició de les Corts. Ara el rei podia determinar lliurement quins impostos es pagaven i en quina quantitat.

Ja el mateix 1714, el govern de Madrid va apressar-se a apoderar-se dels impostos més rendibles que fins aleshores havien estat controlats per les institucions catalanes. Així, la superintendència concentraria les funcions i la renda de la Diputació del General, del Consell de Cent, del Tribunal del Mestre Racional, del Reial Patrimoni i de la Batllia General, es a dir, centralitzava, recaptava i gestionava l’estructura fiscal de la Catalunya borbònica. També van fer seus no tan sols els béns del Reial Patrimoni, sinó també el de totes les persones que havien donat suport a l’arxiduc Carles durant la guerra.

A més, el 1716, es va imposar una nova estructura fiscal amb la introducció d’un impost general: el Reial Cadastre, una quota anual d’una quantitat important fixada pel govern central sense cap negociació prèvia a repartir entre els municipis. Els objectius que la monarquia perseguia amb l’aplicació d’aquest nou sistema eren dobles: d’una banda, aconseguir la contribució dels catalans a les despeses generals en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat; i de l’altra banda, implantar uns criteris fiscals equitatius basats en la riquesa general de cada contribuent (contribució única).

El cadastre va dividir-se en dos tipus d’impostos. El cadastre reial i el cadastre personal. El reial gravava les propietats immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els propietaris del país, encara que fossin nobles i eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les rendes del treball i les activitats industrials i mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clergat. Tanmateix, l’existència del cadastre no va eliminar l’existència d’altres impostos com el dels consums o el de l’allotjament de tropes.

Si bé el cobrament del cadastre va ser una mesura de càstig, a la qual els privilegiats no van gosar d’oposar-s’hi davant la situació d’ocupació militar, a la llarga va demostrar-se com un impost més adequat i equitatiu que d’altres fórmules anteriors. Fins i tot, la monarquia va intentar d’introduir-lo a Castella, però l’oposició de la noblesa castellana va impedir que s’estengués a tot l’Estat.

De la resistència a la desfeta de l’Onze de Setembre de 1714

dissabte, 2/10/2010

Entre 1705 i 1707 els exèrcits borbònics i austriacistes van enfrontar-se a la Península amb un cert equilibri de forces i va consolidar-se el domini austriacista a la Corona d’Aragó (Catalunya, València, Saragossa i Mallorca). La guerra, però, va resultar massa llarga i cruenta, i ja a partir de 1706 es van mostrar els primers símptomes de la impopularitat del conflicte. Fins aquest període, les tropes de Carles III havien ocupat –tot i que de forma efímera– Aragó, València, Madrid, Mallorca i Eivissa després d’una forta ofensiva.

GuerradeSucesion.jpg

Les forces borbòniques van reaccionar aviat gràcies a la intervenció de tècnics francesos que van restaurar la hisenda reial i van reorganitzar l’exèrcit i la marina filipista. A més, els castellans van declarar el seu suport a Felip V. Així, l’abril de 1707, a la batalla d’Almansa, les tropes borbòniques van fer recular els exèrcits aliats i van dominar ràpidament l’Aragó. Això va suposar la pèrdua dels furs d’Aragó i València, fet que suposava un mal presagi pels catalans ja que Felip V aplicava el dret de conquesta.

Batalladealmansa.jpg

D’aquesta manera, ja des de 1707, només van restar reductes fidels a Carles III a Catalunya i Balears. Entre 1707 i 1710 es viuria un retrocés austriacista que va permetre l’avanç de les tropes borbòniques a Aragó, València i part de Catalunya. El 1708 van caure Lleida i Tortosa en mig d’una repressió exemplaritzant. A Europa, però, els borbònics van patir una sèrie de derrotes que els situaven en una delicada situació. El rei francès va arribar a estar disposat a signar una pau que els aliats van rebutjar convençuts de la seva victòria.

cart2.Sanson1653.jpgA Catalunya en aquest període va arribar el desencís davant la guerra a conseqüència del fort desgast bèl·lic, l’increment de la pressió fiscal i l’empitjorament de les condicions de vida de la població. La presència dels dos exèrcits i dels miquelets va fer que es produïssin molts abusos sobre la població.

El 1710 els aliats havien recuperat Menorca (en mans angleses), Sardenya, Nàpols, l’Aragó i Madrid, però a partir d’aquell moment van començar a patir una sèrie de derrotes que van portar al nou govern conservador anglès a la decisió d’arribar a un acord secret amb França que afavorís els seus interessos comercials amb una sèrie de concessions espanyoles a Europa i Amèrica a canvi de mantenir Felip V al tron i retirar-se de la guerra. Les derrotes militars que van succeir-se van deixar minvades les forces de l’arxiduc Carles III que reduïa els seus dominis a Barcelona i la línia compresa entre Tarragona i Igualada.

Quan el 1713 va signar-se el Tractat d’Utrecht que posava fi al conflicte internacional, únicament resistien Barcelona i Cardona. Les Corts, reunides a Barcelona, van decidir continuar la resistència, però dies després, les darreres tropes austriacistes van abandonar Barcelona i a la darreria del juliol l’exèrcit borbònic va iniciar el setge de la ciutat.

Rafael_Casanova.jpgUn cop l’abandó dels aliats ja era una realitat, va convocar-se la Junta de Braços i van poder observar-se símptomes de divisió entre els sectors moderats i els radicals. Inicialment només el braç reial era partidari de la resistència. Posteriorment, el braç militar va reconsiderar la seva posició i va optar també per la resistència enfront de les tropes borbòniques per a intentar mantenir les constitucions i les llibertats catalanes. La decisió de resistir el setge de les tropes borbòniques va significar la fugida de moltes de les famílies de la noblesa, de la burgesia i d’alguns eclesiàstics del Principat.

D’aquesta manera, la guerra a Catalunya entre 1713 i 1714 va convertir-se en un altre conflicte perquè havien canviat les condicions i els objectius. La salvaguarda de les constitucions va esdevenir l’objectiu prioritari pel que s’havia de lluitar. A més, la guerra s’havia impregnat d’una religiositat exacerbada i la violència es feia extrema amb múltiples accions repressives a ambdós bàndols. La gran quantitat de propaganda desplegada deia que la lluita per les llibertats catalanes significava a la vegada l’alliberament dels ministres castellans a tots els territoris de la monarquia.

Sota el comandament del conseller en cap Rafael de Casanova i del cap militar de la plaça Antoni de Villarroel, poc més de 5.500 combatents van defensar la capital del Principat davant l’ofensiva de les tropes borbòniques (90.000 homes per ocupar Catalunya, dels qual 39.000 estaven destinats al setge de Barcelona). La desproporció entre les forces francoespanyoles ocupants del Catalunya i el reduït contingent de resistents concentrats a Barcelona i Cardona era insalvable.

Finalment, els intensos bombardeigs i les bretxes produïdes a les muralles de la ciutat van facilitar l’assalt final de les tropes borbòniques que van prendre Barcelona, malgrat l’aferrissada resistència, després de l’assalt final de l’onze de setembre de 1714. Ferit Rafael de Casanova al Baluard de Sant Pere, va ser Antoni de Villarroel qui va assumir la responsabilitat de la rendició.

11-setembre-1714.jpg

El nucli resistent de Cardona va caure pocs dies després, deixant la totalitat de Catalunya sotmesa sota la força de les armes a l’autoritat del Felip V. Només Mallorca va continuar en el camp austriacista fins la seva caiguda definitiva el 1715.

Un cop ocupada la ciutat de Barcelona i assegurat el domini borbònic al Principat va iniciar-se una llarga etapa de repressió contra els catalans. A partir d’aquest moment, Felip V abolirà l’ordenament polític i jurídic propi de Catalunya per introduir l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII.

De l’entronització de Felip V a la resistència catalana

divendres, 1/10/2010

Inicialment, el nou rei Felip V va ser acollit a Catalunya amb una actitud expectant sense que s’hi manifestés una hostilitat explícita. El monarca va començar per convocar les Corts catalanes (1701-1702) amb l’objectiu de jurar les lleis (constitucions) de Catalunya i aprovar una sèrie de mesures econòmiques favorables al país mentre que la guerra ja esclatava a Europa.

Philip_V.jpgFelip V va seguir els consells del seu avi Lluís XIV i va convocar les Corts per a complaure als catalans, als qui considerava molt gelosos de les seves llibertats. D’aquesta manera, Felip V va jurar les constitucions catalanes, però les Corts van ser força tibants a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i alguns jutges filipistes.

El representants a les Corts no van passar per alt que a introducció d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític tan fortament centralitzador com el francès. A més, d’una banda, els comerciants i els industrials catalans temien la competència dels productes francesos; i de l’altra, des de mitjans del segle XVII havia anat arrelant un fort sentiment antifrancès a les zones frontereres a causa dels abusos comesos pels exèrcits de Lluís XIV en repetides ocasions.

ConstitucionsCatalanes.jpgLes sessions de les Corts van iniciar-se l’octubre de 1701 i van tancar-se el gener de 1702 amb un resultat força positiu per als representants catalans. El nou rei va acceptar el sistema polític constitucional català i va donar permís per a crear un port franc a Barcelona des d’on podrien sortir dos vaixells anuals cap a Amèrica a canvi de l’obtenció d’un donatiu a la corona de 1.500.000 lliures i l’aprovació d’un servei de 12 milions més a pagar en 7 anys.

A poc a poc, però, l’arxiduc Carles va anar guanyant adeptes entre les classes urbanes catalanes i entre l’estament eclesiàstic a causa d’un conjunt de factors com la prepotència creixent de la burocràcia reial castellana. L’actuació nefasta del nou virrei Fernández de Velasco (1703-1705), que va violar de forma reiterada les constitucions catalanes, i la decisió de Felip V d’obligar els camperols a allotjar les tropes i a pagar forts impostos per al manteniment de l’exèrcit van fer créixer el rebuig al nou monarca.

El punt de confluència dels catalans contra Felip V era la francofòbia que s’havia estès al Principat arran de la mutilació de Catalunya el 1659, les ocupacions constants del Principat a la segona meitat del segle XVII, les vexacions patides per l’ocupació francesa entre 1694-97 i l’entrada massiva de manufactures franceses.

També es pot detectar una creixent castellanofòbia contra els ministres reials i els oficials de l’exèrcit. A més, la defensa de les constitucions era un objectiu compartit per tots els estaments. L’oposició a l’absolutisme borbònic va ser un dels elements cohesionadors de la comunitat nacional catalana.

Els diferents estaments també tenien motius per malfiar-se de la nova monarquia. La burgesia dels negocis tenia uns interessos contraposats als francesos i esperaven que Carles d’Àustria convertís Catalunya en un territori de comerç lliure amb capacitat d’influència als afers de la monarquia i d’Amèrica. Per la seva banda, els eclesiàstics tenien un profund sentiment antifrancès perquè havien realitzat profanacions d’esglésies durant l’ocupació de Catalunya i temien la pèrdua del seu estatut de privilegi jurídic i fiscal. Finalment, la noblesa temia perdre els seus privilegis i la seva parcel·la de poder.

El primer recolzament als austriacistes va procedir dels anomenats vigatans, un conjunt de propietaris rurals i petis nobles benestants de la vegueria de Vic (Osona) que havien participat majoritàriament a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), amb el recolzament d’alguns burgesos barcelonins decididament contraris als Borbó, que van articular l’oposició política i social a la monarquia de Felip V.

Va ser a partir de 1702 quan va aparèixer el partit austriacista impulsat pels membres del braç militar i de la burgesia en defensa del pactisme i del sistema constitucional català. Els eclesiàstics van jugar un paper fonamental en la difusió d’idees i consignes antifilipistes i van oferir els mitjans organitzatius imprescindibles pel naixement del partit austriacista. Es suposava que Carles, un príncep austríac, seria més respectuós amb el marc confederal de la Monarquia Hispànica.

Tot i això, les institucions catalanes com a tals van mantenir-se fidels a Felip V i van resistir un primer bloqueig aliat de Barcelona l’any 1704 com a conseqüència d’una acció conspirativa austriacista.

Carles-III-de-Catalunya.jpgEn aquest context de recels i malfiances cap a la nova dinastia de Felip V, el 20 de juny de 1705 va signar-se el pacte de Gènova entre Anglaterra i els representants catalans que significava l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes. En el pacte, els catalans van comprometre’s a reconèixer l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i a aportar 6.000 homes a les tropes aliades. Anglaterra, a canvi, es comprometia a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. La suma d’aquests factors va fer que Catalunya reconegués l’arxiduc Carles com a rei l’octubre de 1705.

Aleshores, la flota de Carles d’Àustria va fer desembarcar les seves tropes a València, tot iniciant la conquesta d’aquest regne. Poc després, amb l’ajuda d’un exèrcit de vigatans, va ocupar la ciutat de Barcelona sense trobar-hi resistència. Un cop l’arxiduc Carles (Carles III de Catalunya) va arribar a Barcelona, una important representació de la societat catalana va rebre’l per jurar-li obediència. Aquest va respondre convocant Corts i atorgant títols.

Carles III va crear nous organismes de govern que van acabar substituïts per una Reial Audiència i a la convocatòria de Corts va ampliar el braç reial incrementant les ciutats representades. Així l’arxiduc buscava ampliar la base social que li donava suport. A més, va ampliar l’afavoriment cap a la llibertat de comerç i va impulsar la producció pròpia de teixits. Altres mesures van ser la fi de l’intervencionisme monàrquic en el procés insaculatori de la Diputació del General i del Consell de Cent, es va posar fre als abusos de les tropes i els soldats van ser allotjats en casernes.

Tot i això, la pràctica de govern de l’arxiduc va estar fortament condicionada pel desenvolupament de la guerra i Carles III va haver de realitzar accions absolutistes per a controlar els partidaris de Felip V. A més, l’arxiduc va estar fortament supeditat als interessos anglesos per la seva precarietat financera.