Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya moderna’

El bandolerisme a la Catalunya moderna

dissabte, 27/11/2010

El tema del bandolerisme ha atret l’atenció dels historiadors des del segle XIX, en plena Renaixença, quan es volia veure en aquests personatges a uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política segons la visió romàntica del fenomen. En el segle XX els estudis més significatius va realitzar-los Joan Reglà i les aportacions més recents les trobem a les obres de Núria Sales i Xavier Torres.

pguinard.jpgA Catalunya, com en molts indrets del Mediterrani quan va decaure l’impuls econòmic medieval en favor de l’eix atlàntic, va esclatar el fenomen del bandolerisme que es perllongaria al llarg dels segles XVI i XVII.

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

D’aquesta manera, el bandolerisme abraçaria el segle XVI i culminaria al voltant dels anys trenta del segle XVII. L’etapa de plenitud del fenomen s’hauria de situar en les primeres dècades del segle XVII, moment en el que van aparèixer bandolers com Rocaguinarda o Serrallonga.

Tradicionalment s’ha posat l’èmfasi en els bandolers del Barroc (segle XVII) perquè coincidia amb la rivalitat entre nyerros i cadells. Els noms de llegenda del bandolerisme català es trobarien emmarcats en aquest període i la literatura i el folklore van fer que perdurés la seva memòria.

Així, el bandolerisme català es convertiria en una imatge literària reflectida, fins i tot, en les obres del Segle d’Or espanyol (El Quijote). El bandolerisme era presentat com un fenomen del segle XVI que assolia la seva plenitud en el Barroc, però en realitat el bandolerisme no és cap novetat de l’Època Moderna ja que els seus precedents els trobem en l’Edat Mitjana.

Un fenomen de tan llarga durada com el bandolerisme no pot tenir explicacions úniques. Les seves causes són complexes i no es troben en un motiu aïllat, sinó en un conjunt de factors que van actuar de manera interrelacionada.

bandolerisme.jpgJoan Reglà va explicar el bandolerisme segons la teoria maltusiana, plantejant que va ser l’excés de població el que va provocar que, per fugir de la misèria, s’entrés a formar part de les quadrilles o que els mateixos nobles empobrits fossin els bandolers.

És a dir, segons Reglà, el bandolerisme seria causat per qüestions demogràfiques i econòmiques. Serien “fills de la misèria” pel sobrepoblament de la muntanya que donava lloc a la desproporció entre població i recursos.

Aquesta explicació no pot ser acceptada de forma global com a explicació del fenomen del bandolerisme perquè aquest va començar en el segle XVI quan Catalunya era un país buit, poc poblat i, quan s’arribi al sostre maltusià, el fenomen del bandolerisme ja pot donar-se per acabat.

L’economia no pot ser una causa suficient per a explicar la complexitat del fenomen i els problemes per a eliminar-lo i el determinisme geogràfic també presenta deficiències perquè els bandolers procedien de tot arreu: venien de la muntanya (nyerros i cadells), però també de la plana i l’interior de Catalunya.

Altres autors han plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i l’economia catalana. Així, el bandolerisme seria la sortida tant per als pagesos perjudicats per la sentència arbitral de Guadalupe com per als senyors o per alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial. Aquesta explicació incideix en els integrants de les quadrilles, però no n’acaba d’explicar l’essència del fenomen.

Les lluites de facció entre la noblesa van ser la principal causa del fenomen del bandolerisme. El terme bandoler obeeix a dues accepcions diferents: saltejador de camins i malfactor rural, d’una banda, i seguidor d’un bàndol o parcialitat feudal de l’altra. Això suposaria una explicació del bandolerisme com una guerra privada entre senyors feudals per motius diversos.

El bandolerisme senyorial es pot deure a diferents motivacions, entre les quals no es pot descartar l’empobriment d’una part de la noblesa, però també pot ser una forma de preservar, mantenir o maximitzar la renda senyorial.

Els senyors protagonitzaven conflictes de llarga durada entre bandositats que es resolien al marge de la justícia reial. La lluita entre bandositats era una forma legal i sancionada pel dret per a resoldre els conflictes entre bàndols. Aquesta era una pràctica d’origen medieval encara vigent en els segles XVI i XVII.

Aquests conflictes requerien la mobilització d’un nombre important de persones. Així, vassalls, familiars, amics i mercenaris o malfactors van participar en aquests conflictes com a força de xoc. Les quadrilles eren les encarregades de donar suport militar als senyors.

La monarquia de Ferran II va regular a Catalunya les revenges privades per la via de les pragmàtiques i les constitucions. En la mesura que les “lleis” de la noblesa eren unes altres i prevalien, el bandolerisme denota la dificultat de la monarquia hispànica per a monopolitzar la violència. El desafiament no es prohibirà a Catalunya fins el 1670. L’autoritat reial només podia actuar quan la bandositat no s’ajustés a la “legalitat” que les regulava.

rocaguinarda.jpg

El resultat de la combinació d’aquests factors va ser l’aparició d’un grapat de quadrilles comandades per personatges que han esdevingut cèlebres en l’imaginari català (Bertomeu Camps, Montserrat Poch, Perot Rocaguinarda, Joan Sala Serrallonga) davant els quals la repressió dels virreis va resultar estèril.

Durant la primera meitat del segle XVII, quan el bandolerisme va assolir la seva màxima virulència, van aparèixer dues faccions enfrontades: nyerros i cadells. Tradicionalment, alguns historiadors han atribuït als nyerros la defensa dels valors feudals mentre que els cadells representarien els interessos de les viles i les ciutats. En realitat, però, com hem indicat, probablement nyerros i cadells no serien més que diferents cares d’una mateixa moneda.

Així, un bandoler pot ser definit com aquell membre d’una facció o bandositat, un partidari armat. És a partir del segle XVI quan trobem un bandolerisme de lladres i saltejadors de camins. En qualsevol cas, una definició no té perquè estar deslligada de l’altra, podia donar-se qualsevol de les tres variants.

Després de la Guerra dels Segadors el bandolerisme viurà un canvi amb la pervivència només dels saltejadors de camins sense la complicitat dels estaments privilegiats. Ara serien bandolers més fràgils davant l’autoritat reial i per aquest motiu van tendir a la desaparició.

Inquisició, jueus i moriscos en l’Espanya moderna

dissabte, 27/11/2010

El Tribunal de la Inquisició en la Monarquia Hispànica:

La Inquisició era una institució d’origen medieval que havia estat creada per l’Església amb la missió de vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies, és a dir, les idees que l’Església considerava falses. Posteriorment, la Inquisició va ampliar el seu camp d’acció i va perseguir altres delictes, com la blasfèmia, la bruixeria, els pecats contra natura o l’incest. Per tant, era un tribunal eclesiàstic.

Escudo_inquisicion.gifA la Corona d’Aragó, en el segle XIII, es va institucionalitzar una primera Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir inoperant a la pràctica des de finals del segle XIV.

La Inquisició va adquirir un paper polític i social molt rellevant en la Monarquia Hispànica durant tota l’època moderna. L’any 1478, els Reis Catòlics van aconseguir que el Papa Sixt IV els autoritzés la creació a Castella d’un tribunal del Sant Ofici, o Inquisició amb una composició mixta (eclesiàstica i civil) destinat, bàsicament, a perseguir i castigar els judaïtzants. Així, la Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de mantenir en privat el culte de la religió hebraica.

Durant més de tres segles d’existència, el Tribunal de la Inquisició també perseguiria d’altres minories (com els moriscos i els protestants) i adversaris polítics (com els humoristes o els revolucionaris liberals d’inicis del segle XIX) i va organitzar una censura molt estricta sobre els llibres que s’editaven.

Ja des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s’executaven en grans actes públics (actes de fe), els “reconciliats” (o penedits) eren objecte d’un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort.

Torture_Inquisition.jpg

Auto_de_Fe_(1683).jpeg

El Tribunal va ser un instrument al servei de la monarquia, destinat a afavorir la seva política unificadora. Així, el Tribunal de la Inquisició es va implantar als regnes de la Corona d’Aragó l’any 1483, malgrat l’oposició de totes les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l’afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica.

Index_Librorum_Prohibitorum.jpg

Tot i això, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. El primer inquisidor general nomenat pels Reis Catòlics va ser Tomás de Torquemada, el confessor del rei Ferran. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes.

A la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma catòlica, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials, i es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals. L’ofensiva inquisitorial va anar acompanyada per altres mesures, com la prohibició d’estudiar a l’estranger. Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa.

Les Corts de Cadis del 1812 van suprimir el Tribunal de la Inquisició, però Ferran VII el va restablir amb la Restauració absolutista de 1814. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. Però no seria fins el 1834 quan la regent María Cristina l’aboliria definitivament en plena Revolució Liberal espanyola.

L’expulsió dels jueus:

Els jueus constituïen una minoria important en la societat catalana medieval, sobretot en els nuclis urbans.

Durant l’edat mitjana van arribar a Catalunya molts jueus procedents de França. Gairebé tots van instal•lar-se a Barcelona i a les grans ciutats comercials com Perpinyà, Girona, Lleida, Tortosa o Cervera. En general, els jueus eren mercaders, però també n’hi havia que es dedicaven a prestar diners i a la medecina, activitats que a l’edat mitjana estaven prohibides per als cristians.

Els jueus no gaudien dels mateixos drets que els altres ciutadans, patien una discriminació popular molt activa i, legalment, pertanyien al rei. L’agost de l’any 1391, molts dels barris jueus de les ciutats catalanes, els calls, van ser assaltats i destruïts en un pogrom antijueu, i la majoria dels jueus van ser obligats a convertir-se al cristianisme.

Alhambra_Decree.jpg

La implantació del Tribunal de la Inquisició a la Corona d’Aragó i l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics l’any 1492 mitjançant l’Edicte de Granada van provocar l’emigració d’aquests cap al sud d’Itàlia i el nord d’Àfrica i la desaparició de les comunitats jueves a les ciutats catalanes.

L’expulsió dels moriscos:

El procés de reconquesta portat a terme pels habitants dels regnes cristians de la Península Ibèrica va durar prop de vuit segles i va finalitzar amb la conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics l’any 1492. Els pobladors de religió musulmana dels territoris conquerits que van decidir quedar-s’hi es van convertir majoritàriament al cristianisme mitjançant capitulacions. Aquests habitants eren anomenats moriscos.

En molts indrets, sobretot al País Valencià, els moriscos van continuar la pràctica de la religió musulmana i van conservar la llengua àrab i els costums propis. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d’Aragó, en el moment de la seva expulsió es trobessin en un procés força avançat d’assimilació cultural.

En els primers segles de l’època moderna, les Illes Balears i el litoral mediterrani de la Península eren atacats constantment per pirates berberescos, els quals hi feien nombroses incursions i hi prenien captius. La Monarquia Hispànica va considerar que la població morisca els donava suport i va decidir expulsar-la.

Així, el 1609, durant el regnat de Felip III, es va decretar l’expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègics. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l’expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. El 1610 es va dur a terme l’expulsió dels moriscos dels altres territoris peninsulars. El nombre total de moriscos expulsats va ser de 273.000 (5.000 a Catalunya).

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

L’expulsió dels moriscos, que treballaven principalment en els conreus de regadiu, va ser molt negativa per a l’agricultura dels regnes de València i Aragó, llocs on habitava la major part de la població morisca. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d’un terç dels habitants del regne, i a l’Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals.

A Catalunya, els moriscos constituïen un col•lectiu d’unes 8.000 persones que es concentraven a les valls de l’Ebre i el Segre, però l’impacte de la seva expulsió va ser menor, ja que proporcionalment eren menys nombrosos que en els altres territoris de la Corona d’Aragó.

A la Corona de Castella, els moriscos eren poc més de 100.000, amb una presència important als territoris d’Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia.

La sort dels moriscos expulsats va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d’Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l’expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria.

Per als regnes hispànics, l’expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l’ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.

L’organització social catalana a l’Època Moderna

divendres, 26/11/2010

A l’Època Moderna encara estava vigent l’ordenació social basada en la divisió estamental en tres blocs que complien amb una funció social determinada. Si bé la nova societat de l’Època Moderna s’estructurava entre els que vivien de les seves rendes i els que vivien de les activitats mecàniques, aquesta barrera social no era insalvable i existia l’escalada cap a situacions d’honor. Per tant, des d’activitats “vils i mecàniques” o l’exercici de l’administració del patrimoni agrari era possible l’ascens a nivells socials més elevats.

La Societat Estamental:

  • Estament Eclesiàstic (Oratores).
  • Estament Militar o Noble (Bellatores).
  • Tercer Estat (Laboratores).

Els estaments eclesiàstic i militar eren privilegiats en qüestions fiscals, judicials i polítiques tot i que representaven només a una minoria de la població. La seva funció social estava considerada com a superior i per això eren els estaments privilegiats de la societat d’Antic Règim.

L’evolució social de la Catalunya dels segles XVI i XVII mostra l’emergència de nous grups socials, l’estancament d’altres i, fins i tot, la desaparició d’uns quants. Així, es va donar una renovació de les estructures pageses després de la sentència arbitral de Guadalupe i les estructures menestrals urbanes van presentar canvis com l’eclosió dels paraires i dels blanquers negociants. També va incrementar-se de forma notable la presència de comerciants i mercaders.

En el sector de la noblesa van donar-se una varietat de situacions diferents. Així, un important sector mercantil i pagès va incorporar-se als rengles de la petita noblesa a través de l’obtenció de títols de ciutadà honrat. L’endeutament senyorial per la caiguda de les rendes i la impossibilitat d’ascendir a càrrecs a les Corts que va portar a un sector al bandolerisme són altres característiques del període.

Els estaments privilegiats:

  1. Estament Eclesiàstic.
    1. Clergat Regular (ordres religiosos).
    2. Clergat Secular.
  2. Estament Militar.
    1. Alta Noblesa titulada.
    2. Nobles.
    3. Cavallers.

El clergat català. El braç eclesiàstic era el primer en dignitat i precedència a les Corts Generals. A les darreries del segle XVI detenien el 24,72% dels llocs del Principat. L’Església catalana va patir durant els governs de la casa d’Àustria un important procés de desnacionalització.

El 1523, la monarquia va aconseguir el dret de presentació de les vacants de les seus episcopals. Des d’aquell moment els nomenaments van obeir a una qüestió clarament política i la seva evolució del 1640 al 1715 demostra que la presència de bisbes catalans i no catalans va igualar-se.

D’altra banda, a partir del Concili de Trento va emergir la figura del rector per a intentar portar a la pràctica les directrius de la Contrareforma, tant pel que fa a la doctrina de l’Església com a l’enquadrament de la societat pagesa.

El nou rector sorgit del Concili de Trento era una persona instruïda que havia d’haver passat pel seminari diocesà. Aquest nou rector va esdevenir un referent per a la comunitat i s’havia de convertir en un veritable notable rural. El rector era el supervisor de la societat pagesa.

Per a controlar a la pagesia, el rector es recolzava en els caps de la comunitat pagesa: els propietaris dels masos. Aquests obtenien un reconeixement social a través de la seva relació amb l’Església i el rector obtenia a canvi la certesa de controlar des dels masos a la població flotant i al proletariat flotant. Rectors i propietaris dels masos pretenien enquadrar la societat pagesa.

La noblesa. La noblesa catalana presentava una jerarquia dividida en tres graons: la noblesa titulada (grup reduït amb només 11 títols); la noblesa aristocràtica; i la petita noblesa, els cavallers i els militars. Així, aquests títols configuraven el braç militar a les Corts Generals.

La noblesa era senyora de vassalls i detenia la titularitat de la jurisdicció del 46,79% dels llocs del Principat i dels comtats. La jurisdicció era la base del poder senyorial ja qué facilitava el cobrament de la renda dominical que era la base del poder i la força senyorial. Per afrontar les dificultats derivades de la caiguda de la renda la noblesa va utilitzar, principalment les armes que li atorgava la jurisdicció.

L’evolució de la noblesa va experimentar diferents processos durant l’Època Moderna. Hi ha un allunyament per part d’una part de la noblesa catalana titulada provocada pel fet d’haver emparentat amb branques de la noblesa castellana. Així, els nobles amb un major patrimoni com els Cardona i els Montcada van esdevenir absentistes al emparentar amb els Medinaceli.

Al llarg de l’Època Moderna la noblesa va viure un procés d’urbanització. La crisi rural, els perills del bandolerisme i l’atracció de la vida urbana van suposar el trasllat de part de la noblesa a Barcelona i altres ciutats.

D’altra banda, la noblesa patia un endeutament crònic que no suposava que els nobles deixessin de tenir grans fonts d’ingressos. La càrrega de censals no va desaparèixer de la seva comptabilitat i disposaven d’un gran patrimoni diversificat amb censos, delmes, molins…etc.

El Tercer Estat. El món urbà i la diferenciació pagesa:

El Tercer Estat o Estat General no era totalment homogeni, tant per qüestions econòmiques com pels privilegis de que gaudien els seus integrants. Així, de forma dispersa, podem trobar algun sector que gaudís d’algun tipus de privilegi dins d’aquest sector social majoritari a l’Antic Règim.

El privilegi era un fet reconegut jurídicament que concedia el rei a una universitat (municipi), a un grup de persones o a un estament plantejant una exempció o algun tipus de benefici dels destinataris. D’aquesta manera, trobem que podia haver viles concretes amb privilegis reconeguts al llarg del temps. Els gremis també eren un grup privilegiat pel seu dret exclusiu a produir un determinat producte.

El Tercer Estat:

  • Ciutadans/Burgesos Honrats.
  • Doctors en Dret i Doctors en Medicina.
  • Mercaders → Grans comerciants.
  • Artistes → Arts Liberals (Col·legis).
  • Menestrals → Arts mecàniques (Confraries i Gremis).
  • Pagesia.

La nova oligarquia urbana: ciutadans honrats i juristes. Allò que distingia a la nova oligarquia ciutadana a Barcelona i a la Catalunya dels segles XVI i XVII era el seu caràcter rendista i que, fins i tot, va arribar a participar de molts dels drets de la noblesa. Els ciutadans honrats pertanyien a una categoria social exclusivament urbana localitzada a dotze ciutats catalanes.

Els ciutadans urbans pertanyien a un sector benestant que abandonava l’activitat professional per esdevenir rendista. No vivien de treballs “vils i mecànics” i la seva base econòmica era la renda de la terra. No podien formar part de l’estament militar a les Corts i tampoc podien accedir als càrrecs de diputat i oïdor militar.

A més dels ciutadans honrats, la nova elit ciutadana també estava configurada pels juristes ja que l’exercici d’aquesta professió era una manera d’ascensió social, representava una sortida per als segons fills de la noblesa i era una manera de sortejar la difícil situació econòmica del període 1630-70.

Mercaders, artistes i menestrals. Els mercaders, negociants i grans comerciants van concentrar-se a Barcelona i a les ciutats tradicionals catalanes. Tenien una categoria social superior als artistes i els menestrals.

A la part superior de la jerarquia social es trobaven els mercaders, després s’establia una clara divisió entre els artistes i els menestrals. Els artistes practicaven les arts liberals que no eren oficis manuals (notaris, llibreters, apotecaris, cirurgians…etc) i s’agrupaven en col·legis.

L’activitat més habitual a les ciutats catalanes dels segles XVI i XVII eren les relacionades amb el tèxtil i el cuir. Els menestrals exercien oficis mecànics i s’organitzaven en gremis o confraries.

Els gremis eren unitats fiscals, militars i polítiques que encara mantenien un elevat poder de convocatòria i asseguraven assistència als agremiats. La forta estructura jeràrquica dels gremis permetia la defensa dels seus interessos davant la presència de mercaderies estrangeres. Els gremis patiran una forta competència, sobretot en el segle XVII, per la implantació de la indústria a domicili.

La mobilitat social, tot i les endogàmies existents, era una realitat en l’Època Moderna. Molts mercaders, el sector més distingit d’aquest grup, havien sortit dels rengles dels menestrals i inclús alguns arribarien a ser ciutadans honrats o cavallers.

La pagesia i l’accés a la terra. La pagesia estava conformada per un grup heterogeni de treballadors de la terra. És un conjunt amb força diferències internes, en especial en l’accés a l’explotació de la terra.

El nucli cohesionador de la pagesia era la universitat i la parròquia, convertida en punt de trobada i d’unió dels habitant d’un lloc. La universitat es va organitzar com un element de defensa dels interessos dels pagesos davant del senyor respectiu o les entitats superiors.

Aquestes comunitats pageses estaven molt lluny de presentar situacions homogènies. Un cop superada l’etapa de diferenciació jurídica arran de la sentència arbitral de Guadalupe, el diferent grau d’accés a la terra establia unes veritables jerarquies entre la pagesia.

Formes de propietat, tinença i explotació de la terra:

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions

EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual

Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

El contracte d’emfiteusi. Els drets de propietat es troben repartits. L’emfiteusi implica la cessió d’us d’uns drets sobre un determinat immoble. És el tipus de contracte que predomina en aquest període.

En el contracte d’emfiteusi s’ha de diferenciar entre el domini directe i el domini útil. El domini directe era la propietat reservada a la persona que posseïa la terra (senyor). El domini directe donava dret a percebre censos anuals en espècie, treball o diners.

D’altra banda, el domini útil era per a la persona que rebia el dret a treballar la terra del senyor (pagès). Era de durada indefinida i donava facultats per a treballar la terra. Es podia transmetre en herència, vendre’s i crear un subestabliment –cedir la terra en explotació a una altra persona–. Aquest contracte podia ser beneficiós per a la pagesia perquè, en principi, no es podia fer fora de les terres al camperol que l’havia signat.

Els drets del domini directe apareixien en el cas de venda del domini útil. Així, la fadiga suposava el dret a rescatar el domini útil igualant la oferta que hagués rebut el camperol; el lluïsme era el dret del senyor a rebre una part proporcional del preu de venta a un tercer i la capbrevació suposava el dret del senyor a exigir el reconeixement dels drets que li devien. La capbrevació és una forma de control senyorial.

Les parceries i les masoveries. La masoveria és una variant del contracte de parceria que s’ajusta al tipus d’explotació agrària típica de Catalunya: el mas. Aquest contracte incloïa l’obligació del masover a residir en el mas. Era un contracte de tipus temporal a curt termini.

El masover havia de realitzar un pagament proporcional a la collita. No tot els contractes eren iguals, així, segons la participació de cadascuna de les parts el contracte podia variar. D’altre banda, la iniciativa a l’hora de conrear depenia del propietari que era qui establia les condicions de l’explotació.

El pagès també havia de realitzar una sèrie de prestacions en treball en l’explotació del mas. Al ser un contracte a curt termini permetia una actualització de les rendes que havia de percebre el senyor en funció de la conjuntura. En canvi, l’emfiteusi suposava amb el pas del temps una devaluació de les rendes que percebia el senyor.

La propietat de la terra sempre era del senyor que la cedia temporalment perquè la treballessin sota les seves concessions. Amb aquest contracte, el masover s’assegurava una vivenda per un temps determinat i havia de pagar de forma proporcional a la collita, fet que equilibrava els guanys i les pèrdues.

El contracte de rabassa morta. Aquest era un contracte de caràcter temporal amb uns límits imprecisos exclusiu per al conreu de la vinya. El contracte durava mentre visquessin els primers ceps plantats.

En el segle XVIII els propietaris buscaran limitar el temps de contracte fixant un nombre d’anys determinat –a llarg termini– i prohibint les tècniques agrícoles que mantenien vius els ceps.

El mode de pagament era, de forma similar al del contracte de masoveria, mitjançant una deducció proporcional de la collita. Amb el pas del temps es produirà un enduriment en les condicions dels contractes. Els rabassaires no tenien grans explotacions i les terres que treballaven eren, generalment, d’una qualitat ínfima i mediocre.

Estratificació social de la pagesia catalana:

  • Pagesia Benestant.
    • Propietaris.
    • Emfiteutes de vell origen.
  • Pagesia mitjana → Disposaven de prou terra per a satisfer les necessitats familiars.
  • Petita pagesia.
    • Masovers.
    • Rabassaires.
    • Mossos de mas i jornalers.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afavorir a alguns emfiteutes de vell origen. El despoblament va suposar un increment dels masos rònecs (desocupats). Així, la propietat dels dominis útils va concentrar-se en mans d’aquells que van poder sobreviure a la crisi.

Les explotacions pageses van tendir a fragmentar-se mitjançant subestabliments o contractes d’explotació de la terra més precaris que beneficiaven a la pagesia benestant. Així, en aquest període, la pagesia anirà incrementant la seva precarietat. Els propietaris útils aniran disminuint, mentre que els sectors més modestos cada cop eren més nombrosos i estaven més empobrits.

El darrer nivell de la pagesia estava configurat per petits pagesos amb poca terra i pel proletariat rural format per jornalers, bracers, mossos, criades, dides, etc. Aquesta era una veritable població flotant que es trobava a l’expectativa de l’oferta de treball de les grans explotacions pageses. Hi havia que queien en la indigència.

La mobilitat social:

La població catalana de l’Època Moderna, en teoria, tenia un caràcter endogàmic que suposava la continuació dels oficis de pares a fills i la concertació de matrimonis dins del mateix estament social.

A la pràctica, però, els estaments no eren compartiments tancats hermèticament. La societat catalana de l’Època Moderna no era estàtica, sinó que presentava una mobilitat vertical. Així, trobem famílies que s’abocaran a l’empobriment i a la pèrdua de status social (habitual) i d’altres que seguien el camí invers.

Hi havia una sèrie de característiques i factors que conduïen a la promoció social. Així, la realització d’estudis universitaris, la realització de serveis al rei mitjançant càrrecs en l’administració que podia suposar la obtenció de títols, la  entrada dels fills segons al clergat o la política matrimonial com a intercanvi de riquesa per status social podien conduir a la promoció social.

L’ennobliment era l’aspiració social màxima d’aquelles famílies que comptaven amb un patrimoni important i que buscaven ascendir socialment. Sense recursos econòmics, però, difícilment es podia trobar l’oportunitat d’ascens social. Així, al llarg de l’Època Moderna, la línea de separació que distingia a la noblesa de la població amb més recursos tendirà a diluir-se perquè cada cop s’aproximaran més mitjançant el mode de vida rendista.

Els moviments demogràfics a la Catalunya Moderna

dijous, 25/11/2010

Les fonts demogràfiques:

L’estudi de la població en èpoques preestadístiques presenta greus dificultats per la manca de fonts específiques. Així, s’ha de recórrer als censos confeccionats amb motius fiscals que poden presentar un ampli marge d’error per motius d’ocultació per no pagar impostos.

D’aquesta manera, per calcular la població catalana en l’Època Moderna s’ha fet servir el recompte dels fogatges i al cens de Floridablanca de 1787. Les xifres s’han de prendre amb moltes precaucions, són dades deficients que requereixen un cert escepticisme i que poden variar segons la conjuntura econòmica del moment i l’estructura familiar.

Els fogatges són una font de tipus fiscal on només es registra al cap de família. Són la principal font de que es disposa per a realitzar una estimació de la població en el conjunt de Catalunya. El resultat del recompte dels fogatges ens ofereix el total dels caps de família registrats. Aquesta dada permet, mitjançant un coeficient multiplicador (habitualment 4), establir una estimació aproximada de la població.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la monarquia espanyola es plantejarà la necessitat de realitzar censos mitjançant criteris demogràfics. El cens més exacte que va fer-se és el de 1787 realitzat per ordre del ministre Floridablanca, aquest cens marcava una divisió de la població segons les edats, el sexe i l’estat civil.

El cens de Floridablanca tenia com a finalitat el control de la població. El govern buscava vèncer la resistència de la població a donar les seves dades per evitar el servei militar i el pagament d’impostos aprofitant un període de pau. Aquest recompte permetia conèixer el potencial real de l’Estat (productors, consumidors, soldats, impostos…etc).

El govern també buscava utilitzar el cens de cara a l’exterior com a element propagandístic del potencial espanyol. Les dades del cens van ser recollides pel personal governamental i eclesiàstic de cada localitat. El rector parroquial era un element utilitzat per la monarquia per a recollir les dades perquè era vist com una persona de confiança de la població.

L’evolució de la població. Etapes i factors:

La població catalana va tendir a créixer al llarg de l’Època Moderna, tot i el descens de 1655. Així, es pot dir que l’evolució demogràfica catalana és positiva. La població catalana del període modern presenta els comportaments propis d’una població del cicle demogràfic d’Antic Règim.

Catalunya presentava unes altes taxes de natalitat i mortalitat i la presència periòdica de crisis demogràfiques que feien caure el saldo demogràfic aconseguit amb anterioritat.  Catalunya era un país buit al començament del segle XVI que va omplir-se gràcies a l’important corrent migratori francès.

El 1497 hi havia només uns 224.356 habitants com a conseqüència de la forta crisi de la Baixa Edat Mitjana. Així, el segle XVI hauria estat un període de recuperació fins a assolir novament les dades del període medieval anterior. Aquest creixement seria resultat de la immigració francesa.

Aquesta evolució no va ser contínuament positiva per la davallada que va donar-se a mitjans del segle XVII. Entre 1626 i 1655 la població catalana va patir una forta pèrdua demogràfica com a conseqüència de l’epidèmia de pesta i els efectes de la Guerra dels Segadors.

No serà fins a finals del segle XVII quan es produeixi la recuperació demogràfica, compensant les pèrdues anteriors i donant pas al llarg creixement del segle XVIII. Tot i el creixement, la població no es trobava homogèniament repartida per tot el territori ja que a Barcelona es concentrava el 10% del total. El litoral català estava més densament poblat que l’interior.

Evolució de la població catalana (estrictament Principat):

ANY

FOCS

HABITANTS

1497

56.089

224.356

1515

59.967

239.868

1553

67.327

269.308

1626*

118.750

475.000

1655*

89.250

357.000

1717

127.000

508.000-700.000

1787

900.000-1.200.000

* Dades de J. Nadal (no existeix fogatge)

Etapes de la demografia catalana a l’Antic Règim:

  1. Segle XV → Davallada demogràfica → Crisi de subsistència
    1. Pesta negra
    2. Guerra (Guerra Remença i Guerra Civil
  2. 1497-1626 → Redreç demogràfic
    1. Arribada de la immigració francesa
    2. Alta taxa de natalitat.
  3. 1626-1655 → Davallada demogràfica → Pesta i crisis de subsistència
    1. Guerra dels Segadors
    2. Disminució de la immigració francesa
  4. 1655-1787 → Increment demogràfic → Desenvolupament natural de la població
    1. Atenuació de la mortalitat catastròfica
    2. Major esperança de vida.

Factors demogràfics:

Mortalitat. La mortalitat a l’Antic Règim podia ser ordinària o be extraordinària o catastròfica. La mortalitat ordinària era aquella que es produïa en absència de crisis demogràfiques i era molt elevada en aquest període com a conseqüència de la precarietat de la situació econòmica i sanitària.

Hi havia una forta mortalitat infantil que es situava en torn al 50%. Aquesta situació no millorarà tot i el creixement demogràfic. La demografia catalana d’Antic Règim esta marcada per la dada de que un de cada dos infants no arribava a l’edat adulta. Especialment crític era el primer mes de vida dels infants.

D’altra banda, la mortalitat catastròfica estava produïda per les crisis de subsistència, la guerra i les epidèmies. Les crisis de subsistència eren produïdes principalment per la carestia d’aliments i l’alt preu que assolien aquests produït per l’especulació.

En els segles XVI i XVII Catalunya va veure’s afectada per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i els conflictes hispano-francesos. Després de 1714, ja no es produiran grans conflictes a Catalunya fins que el 1793 esclati la Guerra Gran contra la França revolucionària.

Les epidèmies eren el factor que produïa els grans descensos de població, en especial la pesta. Les autoritats municipals havien d’organitzar l’aparell sanitari per evitar l’entrada a les ciutats de les epidèmies. Així, les autoritats buscaven l’aïllament de les zones on s’havia decretat la pesta mitjançant el tall de les comunicacions i les quarantenes.

La presència de la pesta a Catalunya va ser més regular durant el segle XVI. Aquesta dinàmica canviarà en el segle XVII quan la malaltia comenci a controlar-se, però l’epidèmia de 1651-54 serà la més important que afecti el territori català des de la Baixa Edat Mitjana.

Aquesta epidèmia va arribar en plena Guerra dels Segadors, quan Barcelona es trobava sota el setge militar, fet que va accelerar la capitulació de la ciutat el 1652. A més, hi havia una forta crisi de subsistència que va fer incrementar la mortalitat de forma espectacular.

La pesta desapareixerà a Catalunya des de mitjans del segle XVIII, però no totes les malalties de tipus epidèmic van desaparèixer. Així, el paludisme i la verola seran presents en el segle XVIII amb un impacte important. En resum, el segle XVIII només va suposar una atenuació de la mortalitat.

Natalitat. La Catalunya moderna presenta una alta taxa de natalitat per a compensar l’elevada mortalitat que es produïa. La combinació d’aquests factors feia que el règim demogràfic de l’Època Moderna tingués un creixement molt lent.

Migracions. Els corrents migratoris podien ser de caràcter intern (entre territoris del propi marc català) o externs. Un corrent migratori intern no contribueix a l’augment de la població. En canvi, les migracions externes sí contribuïen a l’increment de la població. En aquest període van arribar a Catalunya immigrants de procedència diversa, però el pes demogràfic més important van tenir-lo els immigrants francesos.

Un factor important i significatiu en l’evolució de la demografia catalana en el segle XVIII serà l’avançament de l’edat de matrimoni, fet que va permetre un major aprofitament del període de fertilitat. La conjuntura econòmica favorable del segle XVIII va permetre més possibilitats de treball i expectatives de formació d’una família, fet que va estimular la nupcialitat.

Mitjana d’edat de defunció dels adults:

Dones

Homes

Segle XVII

Urgell

38

43

Conca de Barberà

38

45

Segle XVIII

Delta del Llobregat*

50

48

Delta del Llobregat**

62

56

* Període entre 1700 i 1750.

** Període entre 1750 i 1800.

L’increment demogràfic que va produir-se entre 1655 i 1787 està marcat per la desaparició de la pesta i un atenuament generalitzat de la mortalitat catastròfica (guerra, fam i epidèmies). La població va experimentar un desenvolupament natural ja que no va produir-se un descens de la mortalitat infantil ni va incrementar-se la immigració com en el segle XVI. La mortalitat adulta sí que va experimentar un retrocés que va tenir com a conseqüència un increment de l’esperança de vida.

La immigració francesa dels segle XVI i XVII:

Durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per raons derivades de les Guerres de Religió i la superpoblació crònica que patia el Pirineu i el Pre-Pirineu. Aquests emigrants van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball per la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

L’estudi dels fenòmens migratoris en aquest període és força complex. La principal font de que disposem per a l’estudi de la immigració francesa a Catalunya en l’Època Moderna és el cens de francesos que va el·laborar-se amb motiu de la guerra hispano-francesa de 1637. Altres fonts alternatives per a l’estudi de la immigració són els registres parroquials que permeten establir, de forma aproximada, una cronologia del flux migratori.

Aquesta font aporta una important informació quantitativa relacionada amb la població d’origen francès instal·lada a la costa catalana (4.214 persones). Qualitativament, els cens no es limita a recomptar els francesos, sinó que els interroga sobre les seves dades personals.

Dades del cens:

  • Nom, cognom i ofici.
  • Lloc de procedència, temps de residència a Catalunya i temps de residència a la població.
  • Edat.
  • Estat civil: Nom i dades personals de la dona. Dades dels fills.
  • Familiars francesos a Catalunya.
  • Béns i mode de subsistència.

Principalment, la immigració francesa va composar-se de població masculina. La presència femenina és minoritària. La majoria dels immigrants van encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers). En els casos urbans van realitzar oficis artesanals.

Majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres. Arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat per treballar. La majoria també va arribar soltera i en edat de procrear. Era mà d’obra no especialitzada.

Majoritàriament van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. En canvi, els temporers no arribaven a establir-se al país. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

Ritme cronològic de la immigració francesa:

  1. Fase ascendent (finals del segle XV-1540).
  2. Fase de plenitud immigratòria (1540-1620).
  3. Fase de declivi (1620-1660).

Els principals motius que van motivar l’arribada de la immigració van ser les Guerres de Religió franceses (1560-1599) situades en la zona pre-pirenaica i el desequilibri entre població i recursos que es donava en el Migdia francès que, a més, era una zona pobra.

Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès.

La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre Catalunya entrava en un període de crisi. L’esclat de la Guerra dels Segadors, la crisi de subsistència i l’epidèmia de pesta faran que la davallada immigratòria s’agreugi. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XVII i al segle XVIII els percentatges de la immigració d’origen francès seran més reduïts i poc decisius per a l’evolució demogràfica del país.

Les noves orientacions de l’economia catalana durant els segles XVI i XVII

dijous, 25/11/2010

Ja en el segle XVIII, autors com José Cadalso o Campomanes constataren el creixement econòmic del Principat que diferencià Catalunya de la resta de la península. Entre els autors espanyols estava canviant l’estereotip del poble català. Així, del tòpic del català bandoler es va passar al tòpic del català treballador i estalviador (“los holandeses de España”).

En el propi segle XVIII va sorgir una interpretació històrica per explicar aquest creixement i l’atribuïen als efectes produïts per la monarquia borbònica des de la implantació de la Nova Planta. Aquesta teoria explicativa de l’expansió econòmica catalana tindrà una continuïtat al llarg del temps.

Serà amb l’obra de Pierre Vilar, Catalunya dins de l’Espanya Moderna, quan es contradigui la interpretació tradicional per explicar el creixement del segle XVIII en els canvis produïts durant el segle XVII. La historiografia catalana va passar de qualificar els segles XVI i XVII de “període obscur” a revaloritzar-los i a realitzar una anàlisi que subratllés els aspectes més positius.

En aquest període es posa de relleu la recuperació demogràfica i el redreçament econòmic després de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Això sí, l’evolució econòmica presentarà oscil·lacions en la seva recuperació.

J. Torres i A. García Espuche han establert una cronologia sobre els canvis qualitatius produïts en els segles XVI i XVII per explicar i fonamentar el creixement que es produirà en el segle XVIII. Així, entre 1550 i 1640 (a partir de 1600 segons Torres) es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

La producció agrària:

La Catalunya de l’Alta Edat Moderna vivia essencialment de la producció agrícola i ramadera. La producció agrària estava marcada pel predomini dels cereals i, en menor grau, de la vinya i l’olivera. L’agricultura catalana dels segles XVI i XVII estava bàsicament dedicada a l’autoconsum amb una producció que garantia la pròpia subsistència dels camperols.

Característiques de l’agricultura catalana dels segles XVI i XVII:

  1. Característiques estructurals.
    • Autoconsum.
    • Policultura.
    • Escàs desenvolupament tècnic.
    • Rendiments baixos i irregulars.
  2. Elements i tendències de transformació.
    • Lluita pel retrocés del guaret.
    • Especialització vitícola.

El sistema agrari català no va presentar grans canvis durant aquest període. La rotació biennal cereal-guaret seguia sent majoritària i el bou i la mula es mantenien com a animals de tir. Tècnicament, l’agricultura catalana moderna era molt limitada, tant per les eines com pels mètodes que empraven..

Per a garantir la subsistència hi havia una certa varietat de conreus. Així, a més dels conreus tradicionals d’època medieval (cereals, vinya i olivera), trobem de forma minoritària la presència de conreus destinats a activitats de tipus industrial com el lli o el cànam.

El treball humà era el factor clau per l’increment de la producció agrícola. Els rendiments eren baixos i irregulars per l’efecte de factors externs com les plagues o les alteracions climàtiques.

L’evolució de la producció durant aquests dos segles està marcada per les fluctuacions de les collites. Les tendències generals de la producció agrària catalana assenyalen un creixement de la producció durant el segle XVI, amb bones collites durant el període central i una caiguda de la producció entre 1580 i 1640. Els canvis i les transformacions arribaran lentament.

Elements i tendències de canvi. El guaret serà reduït per incrementar el rendiment de la terra. Així, de la rotació biennal es passarà a limitar el temps del guaret per donar pas a la rotació triennal introduint el conreu de llegums. L’impacte d’aquest canvi, en general, serà molt reduït perquè només va donar-se al voltant de la ciutat de Barcelona.

El conreu dels cereals ocupava del 50 al 80% de la superfície cultivada, mentre que la vinya podia ocupar del 15 al 20% i l’olivar del 5 al 7%. Durant el segle XVII, en algunes zones, va produir-se un progressiu desplaçament dels cereals en benefici dels llegums i també va donar-se un fort progrés de la vinya gràcies a les concessions d’establiments a rabassa morta.

En el camp de la viticultura es tendirà cap a la especialització gràcies a l’increment de la producció de vins i aiguardents. Ja des del segle XVII, el conreu de la vinya canviarà a través de l’increment de la demanda d’exportacions.

La producció de cereal i vinya:

Baix Camp Maresme Garraf Tarragonés Alt Penedés
Vinya 57,3% 55,1% 50,1% 43,5% 16,1%
Cereals 16,1% 38% 45,4% 33,1% 81,7%

Aquest canvi en la producció vitícola es produirà en el marc tradicional de la producció catalana de vi. El Penedès encara no era la gran zona vitícola com ho serà des de finals del segle XVIII. El Penedès era una zona principalment dedicada al conreu de cereals (81,7% del terreny). El conreu de la vinya només suposava el 16,1% de la superfície cultivada.

El conreu de la vinya a l’Època Moderna s’ha de situar en el litoral (Baix Camp, Maresme, Garraf i Tarragonès). D’aquesta manera, una ciutat com Reus va adquirir importància gràcies a la producció vitícola. Reus es convertirà en la segona ciutat catalana a finals del segle XVIII. El punt de sortida cap a l’exterior dels vins produïts a Reus serà el port de Salou.

L’impuls de l’especialització vitícola va procedir de la demanda exterior, especialment de comerciants del nord d’Europa –Províncies Unides i Anglaterra– que, des de finals del segle XVI, cada cop tindran una presència més important al marc mediterrani amb la finalitat de proveir el Mediterrani de cereals.

Aquesta presència, circumstancial en els seus inicis, s’anirà consolidant perquè el seu comerç es basava en productes de consum massiu com els cereals, la pesca salada, els productes colonials (sucre, cafè o espècies) i les manufactures. Paulatinament, aquests comerciants aniran creant una xarxa comercial en el retorn als seus països amb productes com el vi i l’aiguardent.

L’increment de la demanda vitícola estimularà la producció a Catalunya d’aquests productes. A més, en el context de les guerres de França amb les Províncies Unides i Anglaterra en el segle XVII, la producció vitícola catalana es veurà afectada en positiu al convertir-se en un mercat alternatiu perquè holandesos i anglesos s’abastissin de vins i aiguardents.

Aquest procés suposarà un canvi en l’orientació de la producció vitícola que ara es dirigirà cap al mercat. L’increment de la demanda farà que la producció concentri el conreu de la vinya en aquestes zones.

L’expansió vitícola suposarà el conreu de noves terres i la substitució parcial del cereal per la vinya. Aquesta substitució comportarà un dèficit de cereals que s’hauran de buscar en el mercat per a la subsistència. Les relacions comercials s’intensificaran en aquest període.

La producció vitícola irà lligada als contractes de rabassa morta que era una solució més rentable per als senyors i propietaris que la contractació de jornalers. Els rabassaires conreaven la terra i pagaven una part proporcional de la collita.

Les activitats industrials. La manufactura tèxtil:

Al començament de l’Època Moderna, a Catalunya hi havia només una dotzena de ciutats de més de 2.000 habitants. Barcelona era la ciutat més poblada amb uns 35.000 habitants. En el marc urbà el percentatge de persones dedicades a l’agricultura i la ramaderia era insignificant. L’única excepció era la ciutat de Lleida que mantenia un alt percentatge agrícola.

Les necessitats primàries (alimentació, habitatge i tèxtil) concentraven la majoria de l’ocupació catalana en l’Època Moderna. El tèxtil va convertir-se en la principal activitat industrial des de la seva expansió en el segle XIV i ja participava dels corrents comercials.

La crisi baixmedieval va suposar un descens de la població activa i un declivi del tèxtil que es refarà a partir del segle XVI. En el segle XVII aquesta recuperació patirà una nova contracció per la reducció de la població activa i dels treballadors del tèxtil. Finalment, el segle XVIII suposarà el declivi definitiu de l’activitat tèxtil en el món urbà durant l’Època Moderna.

Aquest declivi de l’activitat manufacturera tèxtil a les ciutats s’explica per dos causes: la competència dels teixits estrangers que arribaven a un preu més baix des del nord d’Europa mitjançant els comerciants i que eren més atractius pel consumidor; i la nova distribució geogràfica de la indústria tèxtil.

D’aquesta manera, la indústria tèxtil va iniciar un procés que implicava la tendència cap a la ruralització i la localització en viles menors perquè això suposava una reducció de costos que permetia la competència amb els draps procedents de l’exterior. La mà d’obra pagesa (parcers i petits emfiteutes) trobarà un complement als seus precaris ingressos amb la implicació en el procés productiu tèxtil.

D’aquesta manera el tèxtil perdrà pes específic dins de les activitats urbanes, però no tots els oficis relacionats amb aquesta indústria seguiran la mateixa tendència. En el procés productiu intervenien diversos oficis.

Cicle productiu del tèxtil de llana:

  • Fabricació:
    • Paraire.
    • Filador/a.
    • Teixidor.
    • Tintorer.
    • Paraire.

El paraire era la persona encarregada d’adquirir la matèria primera (llana). Teòricament, comptava amb un cert capital per invertir en la compra de la llana. El paraire era qui realitzava les operacions prèvies en la llana.

El filador transformava la llana en fibra. Un cop el drap estava teixit i tintat, les operacions finals en el procés de fabricació les podia realitzar el propi paraire que després comercialitzaria el producte. El paraire era la persona clau en el procés.

  • Confecció i venda:
    • Sastre.
    • Flassader.
    • Sombrerer.
    • Calceter.
    • Botiguer.

Evolució de les persones dedicades a l’ofici del tèxtil a Girona:

1360 1558 1651 1695
Fabricació 196 241 62 47
Venda i confecció 135 83 105 66

El desplaçament de la indústria tèxtil cap al món rural serà per part dels realitzadors del procés productiu de fabricació. La confecció final i la venda va seguir present en el món urbà. Les ciutats seran cada cop menys industrial però, a la vegada, més comercials.

Després d’aquest procés la geografia del tèxtil català variarà amb el desplaçament de la producció cap a les viles properes a Barcelona com Sabadell, Terrassa o Mataró i altres punts com Granollers, Vic, Manresa o Igualada.

La participació catalana en els corrents comercials:

En l’evolució del comerç exterior català en l’Època Moderna podem distingir diferents etapes en les quals serà decisiva el període 1550-1640:

L’expansió medieval (segles XIII-XIV). El comerç marítim català en l’Edat Mitjana estava centrat a la Mediterrània (Provença, Itàlia i el nord d’Àfrica) mitjançant la navegació de cabotatge.

També es mantenien relacions comercials amb l’Imperi Bizantí a la Mediterrània Oriental. El port de Barcelona va esdevenir un gran centre d’intercanvis internacional i de redistribució de mercaderies cap a la resta de la Península i Europa.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana. El segle XV va suposar el declivi del comerç exterior català. Barcelona perdrà la seva condició de port destacat en benefici dels ports italians (Gènova).

La recuperació i les novetats de l’Època Moderna. Tot i la crisi baixmedieval, Catalunya va mantenir els intercanvis amb l’exterior i en l’Època Moderna iniciarà un procés  de recuperació lligat als canvis d’orientació geogràfica de les relacions comercials internacionals.

La Mediterrània va retrocedir com a àmbit de les relacions comercials catalanes, en especial en el cap del comerç de llarga distància cap a orient. Les principals causes d’aquest procés van ser la inseguretat de les xarxes orientals, la competència estrangera i el canvi d’orientació geogràfica del comerç europeu.

Inseguretat. La confrontació de la monarquia hispànica amb l’Imperi Turc suposarà l’aparició dels corsaris que van comportar una gran inseguretat en la navegació comercial.

Competència genovesa. Les xarxes comercials estrangeres, en especial els mercaders-banquers genovesos que estaven implicats en el finançament de la monarquia hispànica seran una competència insalvable. Així, Nàpols i Sicília, llocs tradicionals de comerç dels mercaders catalans, entraran a l’òrbita genovesa mitjançant concessions del monarques hispànics. A més, rebran el monopoli de la comercialització de la llana aragonesa.

Canvi del comerç. El comerç europeu viurà un procés de canvi que suposarà el desplaçament del pes econòmic cap a la zona atlàntica potenciant així altres circuits comercials.

    Procedència geogràfica de les importacions barcelonines (1695-96):

    • Península Ibèrica → 20%
    • Mediterrània → 25%
    • Amèrica → 21%
    • Nord d’Europa → 29%
    • Orient → 5%

    Els mercaders catalans i el comerç amb Amèrica:

    Sevilla/Cadis Barcelona
    1500-1525 10 3
    1525-1575 25 10
    1575-1600 40 65

    Durant l’Època Moderna es potenciaran rutes comercials alternatives que relacionaran Catalunya amb la Península Ibèrica, Amèrica i el nord d’Europa. El flux d’intercanvis va tenir una gran continuïtat en el període 1550-1640.

    Les relacions comercials amb Amèrica no eren lliures per l’existència del monopoli del port de Sevilla. Això suposarà que les relacions comercials amb Amèrica hagin de ser indirectes. Aquest monopoli es traslladarà de Sevilla a Cadis el 1617 però la situació seguia sent la mateixa.

    Serà a partir de la segona meitat del segle XVIII quan s’obri la possibilitat de realitzar el lliure comerç amb Amèrica (1765) per alguns ports com el de Barcelona. A partir d’aquest moment, de forma restringida, Barcelona podrà comerciar amb algunes illes del Carib com Cuba o Puerto Rico.

    Tot i això, el mercat americà ja va prendre força des del segle XVI. En tot el període els mercaders catalans van ser poc importants a Amèrica. El comerç català s’orientava cap a Sevilla, Cadis o Lisboa que seria el pont capa a Amèrica. Es pot constatar la presència dels productes catalans al continent americà tot i la poca presència de mercaders.

    Altre circuit que veurà reforçat el volum de circulació de mercaderies serà el peninsular gràcies a la presència catalana a les fires castellanes que donaven la possibilitat d’arribar a altres mercats internacionals.

    La decadència catalana a la Mediterrània es veuria compensada per la presència a aquestes fires que serien el principal punt d’atracció dels mercaders catalans que hi portarien draps, cuirs i paper. Els mercaders catalans exportaven productes elaborats a Amèrica o a Castella i tornaven amb primeres matèries necessàries per a la seva indústria.

    Ja en els anys seixanta del segle XVI aquestes fires veuran decaure la seva importància. Això va suposar un procés de desplaçament dels comerciants catalans a Madrid (villa y corte) que estava desenvolupant-se a gran velocitat. L’evolució d’aquests vincles comercials en el segle XVII es desconeix.

    Després de la crisi de les fires castellanes es recuperaria la importància del comerç mediterrani, tot i la competència dels poderosos mercaders genovesos, i s’obririen altres mercats alternatius. El nou circuit europeu creat a partir de l’expansió del comerç del vi i l’aiguardent també anirà adquirint importància.

    Canvis econòmics i evolució de la jerarquia demogràfica urbana catalana:

    1. Les viles de litoral aniran incrementant la seva importància al llarg de l’Època Moderna, especialment les ubicades en la zona central de Catalunya com a conseqüència dels canvis agrícoles i comercials.

    2. Un segon arc interior pròxim a Barcelona també incrementaria la seva importància com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil manufacturat.

    3. Entre els segles XVI i XVII es produirà una reordenació del sistema urbà en el que el pes demogràfic i econòmic es concentrarà principalment a Barcelona i a les viles properes.

    4. L’economia catalana tendirà cap a l’especialització del territori segons les activitats realitzades.

    El marc territorial català en l’Època Moderna

    dimecres, 24/11/2010

    En el segle XVI, Catalunya ja estava definida territorialment amb una frontera política i una multiplicitat de fronteres territorials. La frontera política catalana estava definida des de Salses fins els límits amb el País Valencià i Aragó.

    catalunya moderna.jpg

    Catalunya era un territori on la Diputació del General recaptava els seus ingressos segons la seva constitució. Així, la frontera política catalana es situava en els límits territorials amb el Regne d’Aragó i el Regne de València, tot i que tenien la sobirania del mateix monarca. Al nord, Catalunya delimitava amb els dominis de la monarquia francesa.

    Catalunya també presentava fronteres territorials amb el Regne de Navarra que es trobava sota el domini de la monarquia dels Foix-Bearn que incloïa Andorra entre els seus territoris com a co-senyoria. Els territoris dels Foix-Bearn seran sumats, posteriorment, a la monarquia de Ferran II i al Regne de França. La participació dels Foix-Bearn en les Guerres de Religió franceses farà que la frontera catalana es vegi afectada per la conversió al protestantisme (hugonots).

    El 1659 la frontera política evolucionarà a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV. Així, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaran a ser de sobirania francesa modificant la frontera. La denominació dels territoris catalans sota sobirania francesa anirà canviant a mida que variï la geografia administrativa francesa.

    Catalonia2.png

    cat_nord.jpg

    frontera.jpg

    Les fronteres polítiques catalanes no es veuran afectades fins el 1714 amb la introducció de l’absolutisme borbònic. Així, a Catalunya ara es crearà una nova frontera merament administrativa.

    Un altra exemple de la diversitat de les fronteres catalanes seria la frontera marcada per l’ús de la llengua catalana (Aragó, País Valencià, Vall d’Aran i Catalunya Nord) i les fronteres eclesiàstiques marcades per les diòcesis i els bisbats. D’aquesta manera, trobem diòcesis que s’estenen fora de la frontera i d’altres territoris sota diòcesis que es trobaven fora del territori –la Vall d’Aran es trobava sota la diòcesis francesa de Commenge).

    També es poden establir diversitats territorials segons els vincles econòmics. Per exemple, la Vall d’Aran, que políticament pertanyia al Principat de Catalunya i suposava una doble frontera amb Aragó i els territoris de la monarquia francesa, per les característiques de la seva geografia es relacionava econòmicament amb aquests territoris per obtenir els productes que els hi mancaven i per vendre els seus excedents ramaders.

    L’economia aranesa era bàsicament ramadera en l’Edat Moderna i la seva agricultura es limitava al 7% del territori. Aquesta economia agrària deficitària feia necessària l’adquisició de productes procedents d’altres zones. Així, establiran una forta relació econòmica amb el Commenge francès per la facilitat que tenien per establir comunicacions amb aquesta zona. La dificultat geogràfica del territori feia més complicada la relació amb altres territoris catalans, especialment a l’hivern.

    Un altre exemple de relació interfronterera era la política de pactes entre les valls pirinenques sota la sobirania de monarques diferents mitjançant concòrdies i patzeries. A les concòrdies es pactaven els aspectes conflictius de la relació veïnal com la delimitació del territori o la regulació dels recursos.

    D’altra banda, les patzeries eren acords de pau (patz) entre territoris que pertanyien a diferents sobirans per garantir la convivència pacífica en temps de guerra entre els sobirans. Aquests pactes podien incloure privilegis de tipus comercial, la continuïtat del comerç en temps de guerra o la protecció de les persones i els béns (bestiar). Aquesta mena de pactes es repeteixen al llarg de tota l’Època Moderna.

    El govern de Catalunya en els segles XVI i XVII: Pactisme enfront absolutisme

    dimecres, 24/11/2010

    L’articulació política de Catalunya dins de l’Imperi dels Àustries:

    Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

    En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

    Catalunya era un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

    Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

    El 1479 els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, van unir títols parcials i acumulatius per la pluralitat d’entitats polítiques que configuraven la monarquia. Aquest esquema es repetirà durant el regnat de la dinastia dels Habsburg. Així, en aquest període, l’articulació institucional de la monarquia i de Catalunya va passar pel reforçament de les institucions respectives i per la defensa de la seva jurisdicció.

    D’aquesta manera, la monarquia regnant a Catalunya també ho era a d’altres regnes. La monarquia dels Àustries serà una “monarquia composta” on coexisteixin entitats polítiques diferenciades.

    Catalunya mantindrà en aquest període les seves constitucions i les seves institucions polítiques. Així, un català seria considerat estranger a Castella o a Aragó (i a l’inrevés) perquè el Principat mantenia la seva naturalesa identificativa.

    Les institucions comunes de la monarquia i de la Corona d’Aragó, a més de les pròpies de Catalunya, eren com les que existien en altres països, amb canvis i enfrontaments entre els grups de poder que podien utilitzar-les, però que també topaven amb els mecanismes creats per al seu control.

    El rei. En el Principat la monarquia tenia les seves atribucions limitades com a resultat dels pactes amb els representants de la terra a la Cort general. La limitació de la monarquia ja quedava present quan, en iniciar el seu regnat, el monarca havia de jurar l’obligació a mantenir les lleis i les institucions catalanes.

    Els territoris de la monarquia composta només tenien en comú la figura del rei que havia de governar cada regne segons la seva legalitat diversa. En aquest procés, la monarquia s’allunyarà físicament de Catalunya de forma definitiva.

    L’absentisme dels monarques anirà incrementant-se. Així, Ferran el Catòlic de 37 anys de regnat només en va passar 3 a Catalunya i a partir de l’ascens al tron de Carles I aquesta tendència s’accentuarà. La presència dels monarques es limitarà al jurament de les constitucions i a la convocatòria de Corts.

    D’aquesta manera, la presència del monarca serà puntual i s’haurà de crear una fórmula de govern a distància mitjançant la figura del lloctinent general de Catalunya. A partir del regnat de Ferran II va crear-se un sistema burocràtic polisinodial centralitzat a la Cort i format per organismes consultius.

    Funcions reservades al monarca:

    • Administrar justícia → Funció exercida des de l’Audiència i la Cort general. Com que les Corts no van ser convocades al llarg del segle XVII les relacions entre el Principat i la monarquia van enrarir-se.
    • Protegir la comunitat dels enemics → Funció heretada del caràcter feudal de la monarquia.
    • Nomenament d’oficials reials → Regalia.
    • Presentació dels candidats a les altes jerarquies eclesiàstiques → Regalia.
    • Inspecció dels oficials que no estaven obligats a purgar taula → Regalia.
    • Concessió de títols de noblesa → Regalia.

    Les institucions de la monarquia composta a Catalunya:

    • Lloctinent General → Virrei de Catalunya.
    • Cort → Sistema Polisinodial.
    • Consells Territorials:
      • Castella (1480).
      • Aragó (1494).
      • Índies (1521).
      • Itàlia (1556-59).
      • Portugal (1582).
      • Flandes (1588).
    • Consells Generals:
      • Inquisició (1483).
      • Estat (1522).
      • Hisenda (1524).
      • Guerra (1529).

    Al segle XVI el rei esdevenia el cap d’un extens imperi. Del govern d’aquests territoris que integraven la monarquia dels Habsburg en tenien cura els diferents consells creats amb aquest efecte. El Consell de la Corona d’Aragó (1494) va ser l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya.

    El Consell d’Aragó. Era format per un vicecanceller, un tresorer, set regents de la cancelleria, quatre pronotaris i un advocat fiscal o patrimonial. Les seves funcions eren l’assessorament en matèries de govern o de gràcia, elaborar les decisions i preparar les consultes. També tenia atribucions de cancelleria, de consell i de tribunal.

    La lloctinència general. El lloctinent general o virrei era el representant del rei al Principat i als comtats. El càrrec era encomanat a una persona de confiança del rei ja que era la màxima representació política de la monarquia. El virrei cessava en les seves funcions quan el rei posava els peus en el Principat, quan moria o quan encara no havia jurat les constitucions.

    El càrrec va acostumar a recaure, des de la segona meitat del segle XVI, en membres de l’alta jerarquia eclesiàstica o de l’alta noblesa castellana. De vegades també va recaure en alguns catalans. Les seves atribucions quedaven regulades per allò que imposaven les constitucions catalanes i per les reserves que havia fet la monarquia en l’exercici de les seves funcions.

    Atribucions del lloctinent general:

    • Expedir privilegis d’àmbit municipal.
    • Promulgar crides o edictes generals per a precisar o aclarir normes superiors i intimar-ne el compliment.
    • Imposar justícia en qualitat de cap de l’Audiència, funció exercida per delegació del rei.
    • Nomenar els oficis de regent de la cancelleria, regent de la tresoreria i d’advocat fiscal.
    • Mantenir l’ordre públic (funció limitada per la jurisdicció senyorial i de les ciutats). Va haver de front al problema del bandolerisme.
    • Mantenir en bon estat les fortaleses defensives de les fronteres del Principat en la seva qualitat de capità general de Catalunya.
    • Procurar per les rendes del patrimoni reial ja que el rei era el primer dels grans barons de Catalunya.

    L’Audiència. Era la institució encarregada de l’administració de la justícia reial a Catalunya. El lloctinent general –per delegació del rei– exercia la presidència. Estava dividida en tres sales que feien la funció de tribunal suprem.

    L’evocació d’una causa a l’Audiència era un recurs habitual de les universitats i els particulars per a evitar la justícia senyorial ja que el senyor podia ser una de les parts implicades en el conflicte. El darrer oficial reial era e veguer que era l’encarregat d’administrar justícia dins la vegueria.

    Les institucions pròpies de Catalunya:

    La Cort General. Era la reunió dels braços del Principat i els comtats amb el rei d’acord amb un procediment molt formalista. Els seus objectius eren fer lleis, presentar i esmenar els greuges comesos pel rei o els seus oficials, i votar el donatiu o subsidi que demanava el monarca. Els braços assistents a les Corts eren tres:

    1. Braç eclesiàstic → Presidit per l’arquebisbe de Tarragona i integrat pels bisbes, els capítols de les catedrals, el castellà d’Amposta, el prior de l’ordre militar de Sant Joan, els abats i priors de monestirs i convents que eren senyors de vassalls i els comanadors de l’Ordre de Sant Joan.
    2. Braç militar → Presidit pel duc de Cardona i integrat per marquesos, comtes, vescomtes, barons, nobles, cavallers i donzells.
    3. Braç reial → Integrat pels síndics representants de les viles reials amb dret de participació a les Corts.

    Per a poder assistir a la Cort General calia ser habilitat, ser natural del país i no ser deutor de la Diputació del General.

    Funcions de la Cort General:

    • Fer lleis → Resultat del pacte entre els braços i el rei i que mantinguessin l’ordenament jurídic anteriorment pactat.
    • Presentació dels greuges → Violacions del dret i abusos comesos pel rei, els senyors feudals o els seus funcionaris. El rei prenia el compromís de crear una comissió per a examinar i resoldre les queixes presentades.
    • Votació del donatiu → Els braços s’hi avenien després que el monarca hagués disposat la reparació dels greuges.

    Cada persona habilitada a la Cort General podia exercir el dret del dissentiment segons el qual manifestava el seu desacord amb algun aspecte determinat del debat i així quedava aturat tot el procés. Si el dissentiment no era llevat no podien prosseguir els debats de la Cort General.

    La Diputació del General. Va néixer el 1289 com a representació dels braços amb l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu, però amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català. La Generalitat estava dirigida per tres diputats i tres oïdors (un per cada braç) i la seva presidència requeia en el diputat eclesiàstic.

    Atribucions de la Diputació del General:

    • Administració financera.
    • Defensa de les lleis de la terra.

    El Consell de Cent. La ciutat de Barcelona i el seu òrgan representatiu –composat, en teoria, per cent persones– van esdevenir un poder de referència per al Principat. En moments puntuals, com la Guerra de Separació de 1640, va ser el principal referent polític. Els síndics de Barcelona mediatitzaven el braç reial a les Corts Generals.

    Conseqüències polítiques de la revolta catalana de 1640

    dissabte, 20/11/2010

    El context de la revolta catalana:

    La revolta catalana no va ser un fet exclusiu ni dins de la Monarquia Hispànica ni en el conjunt de l’Europa occidental. D’aquesta manera cal inscriure-la en el context de les moltes revoltes que van produir-se durant el segle XVII com a conseqüència de la instauració de les monarquies absolutes, com va ser la Fronda francesa o l’aixecament portuguès.

    És per això que la revolta va començar amb un important caràcter social, com un moviment espontani i en part religiós. El Corpus de Sang presenta tots els trets d’un moviment social preindustrial ja que en cap moment la revolta va dirigir-se contra el monarca, sinó contra “los traïdors i lo mal govern”.

    La revolta política va ser, per tant, posterior, i va sorgir arran dels esdeveniments del Corpus, superposant-se a la revolta social i encapçalada per la baixa noblesa i els canonges, que eren els sectors més descontents amb el govern de Felip IV i Olivares. Els altres sectors dominants s’hi van afegir després.

    El desenllaç de la revolta, però, va ser diferent als que podem observar a la resta d’Europa on les monarquies absolutes van imposar-se, amb la França de Lluís XIV com a exemple paradigmàtic. A Catalunya, en canvi, va tornar-se a la situació inicial, és a dir, al pactisme com a sistema polític. No es pot parlar, tampoc, d’una victòria catalana ja que el país va ser mutilat pel Tractat dels Pirineus.

    Conseqüències polítiques a Catalunya:

    A la Consulta del Consell d’Aragó del 14 d’octubre de 1652, els consellers de Felip IV van ponderar les alternatives que tenia la Monarquia Hispànica a l’hora de reintegrar el Principat en el seu si després de la capitulació de la ciutat de Barcelona davant el setge militar. Hi havia tres propostes marcades pel context de la guerra que encara es mantenia.

    a. Proposta de perdó general i retorn a la situació anterior a 1640. Presentava l’inconvenient de que fos interpretat com un acte de feblesa de la monarquia hispànica.

    b. Proposta de càstig i aplicació del Dret de Conquesta. Tenia l’inconvenient de que la guerra encara continuava i un càstig massa dur podria comportar l’esclat d’una nova revolta.

    c. Proposta de manteniment del sistema polític i institucional amb reformes que reforcessin l’autoritat reial. Aquesta és la proposta que finalment es portaria a la pràctica mitjançant la reconciliació entre la monarquia i el Principat.

    Així, es va promulgar un indult general i la restitució dels béns confiscats als que havien lluitat contra les tropes reials, però el rei es va reservar el control de les llistes dels càrrecs de govern de Barcelona de manera que controlaria els homes que tindrien accés al govern municipal de Barcelona i a la Diputació del General. El procediment electoral per sorteig de la insaculació seria controlat per la monarquia des d’aquest moment, fet que els catalans van valorar negativament. El rei seria qui, en darrera instància, donaria el vistiplau als insaculats que optaven als càrrecs. La monarquia tindria, d’aquesta manera, la possibilitat de crear-se unes fidelitats polítiques després d’haver depurat els insaculats que havien demostrat deslleialtat durant la guerra.

    Tanmateix, l’allotjament de les tropes reials a Catalunya va continuar portant problemes. Les despeses que generava el manteniment dels soldats, que es preparaven per reprendre la guerra amb França, les males collites de 1686 i la plaga de llagosta de l’any següent van afavorir l’aixecament de camperols catalans de 1687 contra les contribucions, conegut com la revolta dels barretines, que es perllongaria durant els anys 1688 i 1689.

    Conseqüències polítiques als comtats amputats pel Tractat dels Pirineus:

    Canvis institucionals i polítics. A partir de 1660, Lluís XIV decretarà la dissolució de les institucions catalanes. França crearà uns òrgans administratius de govern fonamentats en tres figures institucionals que es mantindran fins a la Revolució francesa de 1789:

    Governador → És la màxima instància als comtats amb un caràcter militar (Casa de Noailles). Tindrà un caràcter absentista i delegarà en un lloctinent.

    Intendent → Serà el comissari del govern. És un càrrec clau en l’administració perquè acumularà el poder als comtats (recaptació d’impostos, organització militar, manteniment de l’ordre pública… etc).

    Consell Sobirà → Administració de Justícia.

    Canvis en l’aplicació de la llei. Lluís XIV es reservarà la capacitat de reformar o abolir les lleis, el que suposa el final del sistema pactista. La llei del rei estarà per sobre de les constitucions de la terra. No estarà prevista la existència d’una assemblea representativa dels braços.

    Implantació d’un nou sistema fiscal. El rei podrà introduir canvis fiscals sense necessitar el consentiment de la província. Les principals figures fiscals seran els impostos directes i els impostos indirectes (comerç i consum).

    frontera.jpg

    El 1663, la introducció de la Gabella de la Sal provocaria l’esclat de la Revolta dels Angelets (Guerra de la Sal) a la zona del Vallespir i el Conflent. La revolta popular es perllongaria fins el 1670. La revolta va esclatar per les innovacions introduïdes per Lluís XIV en la legislació referida al preu i al comerç de la sal que era un producte bàsic per a l’alimentació, la conservació dels aliments i per la ramaderia. El preu pràcticament va doblar-se i la població era obligada a comprar la sal que monopolitzava el monarca i procedia de França. Això perjudicava als consumidors que havien d’adquirir la sal francesa en perjudici de la xarxa comercial que existia amb el Principat.

    A partir de l’establiment de la frontera i d’aquesta legislació, es produirà un auge del contraban perquè a Catalunya es comprava més barat. La revolta acabarà amb la derrota dels revoltats per la superioritat de l’exèrcit francès, però el fenomen del contraban no es podrà eliminar (tabac en el segle XVIII). L’existència de la nova frontera no podrà acabar amb les relacions entre la Catalunya Nord i el Principat. Així, per exemple, les relacions matrimonials entre gent procedent de banda i banda de la frontera seguiran vigents i trobarem propietaris de terra a totes dues bandes perquè els drets senyorials van mantenir-se.

    La Guerra dels Segadors: revolta catalana i separació (1640-1659)

    divendres, 19/11/2010

    Causes. La revolta catalana de 1640 va tenir un doble component: social i polític. Així, en primer lloc, va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobresa en la qual es trobaven. A més, en segon lloc, va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les constitucions castellanes.

    Felipe IV.jpg

    Felip IV

    Davant els nuls resultats de les Corts de 1626-32 en qual Olivares va buscar d’imposar la Unió d’Armes a Catalunya que hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial, la lloctinència va convertir-se en el peó de la corona per aconseguir els seus propòsits. D’aquesta manera, les ires reials van dirigir-se contra el Consell de Cent i la Generalitat.

    Primer, el virrei va instar a la ciutat de Barcelona a retre comptes del 1599 al 1633 amb l’objectiu de que pagués els quints. Davant la resistència a pagar els quints, quatre consellers van ser empresonats entre 1634 i 1635. D’altra banda, la segona línia de l’ofensiva reial va dirigir-se contra la Diputació del General i les seves finances. La lloctinència pretenia envair la jurisdicció de la Generalitat al·legant que hi havia corrupció.

    Finalment, l’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la presència de tropes en el territori català amb els allotjaments conseqüents i els abusos que aquests comportaven per a la població. El 1635 la França de Lluís XIII va declarar la guerra a la monarquia de Felip IV. D’aquesta manera, Catalunya es convertia en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys i el transit de tropes, els allotjaments, les lleves i l’esforç militar dels catalans van fer-se manifestos.

    El problema dels allotjaments va agreujar-se durant la primavera i l’estiu de 1640 amb el retorn de les tropes de les campanyes del Rosselló mentre la penúria de la fam com a conseqüència de la guerra començava a fer-se present. Els abusos i robatoris que van cometre les tropes eren constants i van acabar comportant un veritable aixecament pagès, primer contra els soldats i després contra els agents feudals. Els terços van ser pràcticament expulsats del Principat.

    Etapes de la Guerra dels Segadors:

    1640 → Revolta popular, revolució política i negociació de l’auxili francès.

    1641-1643 → Èxits de l’aliança franco-catalana.

    Batalla de Montjuïc (26-01-1641) → Victòria catalana.

    Control del Rosselló (Perpinyà, Salses, Cotlliure i Argelers).

    1644-1652 → Ofensiva hispànica.

    Ocupació de Lleida (1644).

    Revolta de la Fronda a França (1648-1653).

    Ocupació de Tortosa (1650).

    Capitulació de Barcelona (1652).

    1653-1659 → Campanyes militars al nord de Catalunya i Tractat dels Pirineus.

    Del Corpus de Sang a la separació de la Monarquia Hispànica. En aquest clima s’han de situar els fets del Corpus de Sang i les accions empreses per la Diputació del General i el Consell de Cent per aturar els aldarulls, posar fi a la situació provocada per l’aixecament pagès i passar a una veritable revolució trencant amb la monarquia hispànica. El component polític contrari a una Monarquia Hispànica que obligava els catalans a fer-se càrrec de les despeses de la guerra se sumava a la protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors que els ofegaven amb impostos senyorials.

    El clima de malestar pagès va anar en augment al llarg de la primavera de 1640. Així, la revolta va iniciar-se a Santa Coloma de Farners quan els pagesos van negar-se a allotjar els soldats. Més endavant, la revolta va estendre’s per diverses zones de Catalunya (l’Empordà, el Ripollès, la Seva). En paral·lel, el maig, un grup de segadors va entrar a Barcelona a alliberar el diputat Francesc de Tamarit que havia estat empresonat per ordre del virrei perquè s’havia manifestat contrari als allotjaments.

    Corpusdesang.jpg

    gravat-1.JPG

    El moment culminant de l’aixecament va donar-se el 7 de juny quan es va produir el Corpus de Sang en el moment en que 500 segadors van entrar a Barcelona per llogar-se per a la sega. Un petit incident va fer esclatar la situació i els segadors van dirigir les seves ires contra els béns dels oficials de la monarquia i contra les institucions implicades en els allotjaments. Van saquejar-se les cases dels membres de l’Audiència, la del lloctinent i la del mestre racional. La insurrecció va culminar amb els assassinats del lloctinent general, comte de Santa Coloma, i d’un membre de l’Audiència. La revolta va dominar la ciutat de Barcelona durant una setmana i va acabar per extendre’s al camp.

    pau_claris.jpg

    Pau Claris

    La sublevació, amb la mort del virrei, comte de Santa Coloma, i l’absència dels terços al Principat, va originar un buit de poder que va ser omplert per la Generalitat que va assumir el govern en la figura de Pau Claris. En aquest clima revolucionari, la Diputació del General i el Consell de Cent van començar a establir contactes amb representants de la monarquia francesa. Les esperances catalanes estaven dipositades en l’ajut que proporcionés la monarquia francesa de Lluís XIII.

    Els principals dirigents de la revolució política catalana van ser els diputats de la Generalitat: Pau Claris (president i diputat eclesiàstic), Francesc de Tamarit (diputat militar) i Josep Miquel Quintana (diputat reial). La revolta s’ampliava així al afegir-se el component polític que suposava la participació directa de la Diputació del General com a element que salvaguardava els privilegis i els interessos dels grups dominants catalans.

    Els primers contactes entre la Generalitat i els francesos van iniciar-se a la primavera de 1640, mentre Pau Claris proclamava una efímera república catalana que donarà pas, el 23 de febrer de 1641, a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Les converses franco-catalanes no van ser entre iguals: els dirigents catalans i francesos només compartien l’enfrontament amb la monarquia de Felip IV. Pels catalans, l’aliança amb França estava condicionada per l’emergència de imperatiu militar i la imminent ocupació del Principat per part de l’exèrcit hispànic. La Diputació i la Junta de Braços havien de buscar aliances per afrontar l’ocupació de les tropes monàrquiques ja que l’exèrcit català era molt inferior.

    L’exèrcit monàrquic i l’exèrcit català:

    • Exèrcit de Felip IV → 25.000 soldats a València (a més dels terços a Flandes).
    • Exèrcit català → 8.500 soldats i 500 genets.
    Louis_XIII.jpg

    Lluís XIII

    El primer objectiu de l’aliança catalana amb la monarquia francesa era la concertació d’una ajuda militar. L’aliança política serà per trobar un refugi després de l’ofensiva reial. Així, França ocuparia la posició dominant en les negociacions i tindria un ampli marge de maniobra per pressionar els negociadors catalans.

    Per a França, Catalunya era una peça clau en l’enfrontament amb la monarquia hispànica. D’aquesta manera s’obria un nou escenari de conflicte situat a la pròpia Península. El recolzament a Catalunya era pels francesos una forma de posar més pressió a Felip IV en el seu enfrontament per l’hegemonia europea i la possibilitat d’incrementar el territori de domini francès.

    Els pactes de Peronne de 23 de gener de 1641 buscaran garantir la continuïtat de l’estructura política i constitucional catalana sota la monarquia francesa. Ara la Generalitat havia de retre obediència al rei cristianíssim Lluís XIII. La separació de la monarquia hispànica s’havia consumat sota la condició del manteniment dels privilegis catalans, la resolució dels temes que havien resultat conflictius amb la monarquia hispànica i el pacte d’una contribució fiscal i militar condicionada i defensiva.

    L’aliança amb França, però, no va permetre els canvis que els dirigents catalans haurien volgut. El grup dirigent català va ser desplaçat. Pau Claris va morir el 1641 i els altres diputats, Tamarit i Quintana, van ser desplaçats per les seves reticències a la política francesa.

    Catalunya sota la monarquia francesa. Entre 1641 i 1652 Catalunya va viure un llarg conflicte en el que la seva situació no va millorar malgrat la protecció francesa. L’administració francesa va mostrar-se més interessada a defensar els interessos que l’aixecament català proporcionava a la causa borbònica que a defensar els drets signats amb els catalans.

    Secessió_de_Catalunya.jpgEls diputats de la Generalitat, Tamarit i Quintana, van veure’s desplaçats perquè van mostrar reticències a la política francesa. Cada cop es van posar més de manifest les diferències entre els dirigents catalans. En aquest context, el conflicte va començar a decantar-se a favor de la Monarquia Hispànica de Felip IV quan va produir-se la pujada al tron francès de Lluís XIV, encara menor d’edat i la monarquia francesa va haver d’enfrontar-se a la revolta nobiliària de la Fronda.

    L’aixecament de la Fronda va fer que França deixés de prestar atenció a la qüestió catalana i que concentrés els seus esforços a resoldre la problemàtica interna. Això suposaria una retirada important de les tropes franceses que es trobaven en el front català. A més, els allotjaments de tropes franceses van ocasionar els mateixos descontentaments entre la població que anteriorment havien causat les tropes de Felip IV. La situació va fer que les tropes franceses no marquessin diferències respecte a les queixes que s’havien produït respecte als terços.

    Així doncs, el problema dels allotjaments, amb uns exèrcits mal pagats, va continuar presents. Les queixes de les universitats van continuar i els avalots contra l’exèrcit francès van sovintejar. Tot plegat va crear un clima antifrancès que va facilitar que les tropes de Felip IV es recuperessin militarment.

    La ciutat de Barcelona va capitular el 1652 després de resistir a quinze mesos de setge, fam i pesta. El 1653 va produir-se un perdó general i Felip IV va ser reconegut novament com a rei a canvi de conservar i observar els drets polítics catalans i les institucions de la terra. Els principals francòfils, però, no van ser perdonats i van haver d’abandonar la ciutat camí del Rosselló.

    El final de la guerra i el Tractat dels Pirineus. La guerra entre les dues monarquies, però, no va acabar aquí i Catalunya va mantenir la seva condició de camp de batalla en el conflicte entre la Monarquia Hispànica i França. Van ser habituals les incursions de tropes franco-catalanes que, des dels comtats que encara romanien sota control francès, pretenien recuperar el Principat. La diplomàcia, però, tenia uns altres objectius.

    Fins arribar a la signatura del Tractat dels Pirineus, que posaria fi al conflicte, es donaria una llarga negociació diplomàtica per arribar a un acord de pau. Així, ja el 1643-48 a la Conferència de Munster –en un context bèl·lic– van iniciar-se les primeres converses. La Conferència de Munster va reunir als països implicats en la Guerra dels Trenta Anys i conduiria cap a la signatura de la Pau de Westfàlia. Aquesta, però, no va suposar el final de la guerra ja que França i la monarquia hispànica no van arribar a cap acord de pau i van continuar la guerra.

    guerra dels trenta anys.jpg

    El 1656 a Madrid s’iniciarien unes noves converses entre les monarquies hispànica i francesa sobre el futur de Catalunya. Per a França i la monarquia de Felip IV, Catalunya era un objecte de negociació al marge de les autoritats catalanes que només hi van poder intervenir en un principi. Els interessos dinàstics serien preponderants en la negociació i és que Catalunya formava part d’un joc d’interessos territorials entre ambdues monarquies.

    Per a França, Catalunya no era prioritària en el procés de negociació, sinó que buscaven el control dels Països Baixos que encara es trobaven sota domini espanyol. D’aquesta manera buscaven eliminar el perill que suposava la presència hispana al nord del país i protegir Paris. Les demandes franceses serien rebutjades per Felip IV que oferiria a França el comtat del Rosselló i els ports de Roses i Cadaqués. Les negociacions posteriors seguirien la línia marcada per la Monarquia Hispànica.

    La pau entre França i la Monarquia Hispànica va arribar el 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus que va fixar la frontera entre França i la Península a la serralada pirinenca (frontera natural) i va establir en l’article 42 els termes referents a la situació de Catalunya.

    laumosnier_tractat_dels_pirineus.jpg

    El Conflent i la Cerdanya van ser els principals punts de fricció en la negociació entre la monarquia hispana i França. Definitivament va establir-se una solució política que acordava la divisió de la Cerdanya com a unitat geogràfica que serà detallada a l’Acord de Llívia de 1660: Lluís XIV es feia amb el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya (Vall de Querol); i Felip IV  mantenia el Principat de Catalunya i la resta de la Cerdanya (Llívia).

    Tratado_Pirineos_1659.jpg

    frontera.jpg

    D’aquesta manera, el territori de la Catalunya medieval va ser mutilat i els francesos van assolir un dels objectius que perseguien des de la Baixa Edat Mitjana a l’ampliar el seu territori. El Tractat dels Pirineus no va ser mai sotmès a l’aprovació de les Corts catalanes, com hauria d’haver estat preceptiu, però no hi havia res a fer ja que aquest era el preu a pagar per la revolta de 1640.

    Cap a la Guerra dels Segadors: la crisi política catalana del segle XVII, Felip IV, Olivares i la Unió d’Armes

    dijous, 18/11/2010

    Els problemes jurisdiccionals que ja van plantejar-se durant el segle XVI no van ser solucionats i en el segle XVII la monarquia hispànica buscaria accelerar el procés cap la consecució del poder absolut menyspreant les constitucions i les lleis catalanes. D’aquesta manera, el regnat de Felip IV (1621-1665) suposaria la crisi més significativa del “procés de desnacionalització català” emprés pel govern dels Àustries.

    Felipe IV.jpg

    La crisi de 1622. La primera crisi significativa entre les institucions representatives de Catalunya i la monarquia va produir-se el 1622-23 quan Felip IV no va jurar les constitucions catalanes al·legant que estava ocupat amb els canvis polítics a la Cort reial.

    Aquest fet va comportar que el Principat no acceptés la pròrroga del lloctinent general, el duc d’Alcalà. Va arribar a plantejar-se la substitució de la figura del lloctinent per la vicerègia, un càrrec de la terra regulat per les lleis del país i que havia de ser exercit obligatòriament per un català. La tensió va anar en augment i els consellers de Barcelona van mostrar-se favorables a no acudir al jurament del nou virrei, donat suport al braç militar. Posicionats en l’altra banda hi havia els diputats, els oïdors i els assessors jurídics de la Diputació del General.

    Finalment, el 1623, va produir-se el jurament del lloctinent sense que Felip IV hagués signat les constitucions catalanes. A canvi va aconseguir-se la moratòria de la prohibició dels pedrenyals i la suspensió dels quints. A més, la lloctinència va veure reduïda una part de les seves atribucions jurisdiccionals. Era un primer símptoma del que vindria posteriorment.

    El projecte del Comte-duc d’Olivares. El principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia.

    El problema clau que hauria d’afrontar la monarquia en el segle XVII serà el finançament de la política exterior ja que el privat del rei va dissenyar una política d’enfortiment del poder reial basada en el restabliment de l’hegemonia hispànica als Països Baixos. El manteniment i l’intent d’incrementar les possessions suposaria la participació contínua en guerres de cost elevat perquè el manteniment de l’exèrcit cada cop era més car.

    Formes de finançament de la guerra:

    • Patrimoni reial.
    • Contribucions econòmiques dels regnes: Impostos i donatius votats a les Corts.
    • Metalls preciosos arribats d’Amèrica.
    • Contribucions eclesiàstiques: Concessions pontifícies per la defensa de la religió.
    • Préstecs.

    En conseqüència, era necessari per a la monarquia trobar més recursos dels que generava de forma ordinària després de la implicació a la Guerra dels Trenta Anys (1618) i la fi de la treva a Flandes (1621). A més, l’endeutament anava creixent i les fonts tradicionals d’ingressos fallaven: el flux de plata americana va disminuir i Castella entrava en crisi demogràfica i econòmica.

    El 1621 el Consell d’Hisenda va advertir al monarca que pel finançament de la guerra serien necessaris els ingressos que es generarien fins el 1625. Davant aquesta situació, Olivares exposarà al rei la seva proposta de reforma dels regnes de la monarquia per uniformitzar la monarquia segons les lleis de Castella ja que no tots els regnes integrants hi contribuïen de la mateixa manera.

    La monarquia ja havia tendit a la castellanització de l’administració reial i eclesiàstica al llarg dels anys anteriors ja que el sistema polític de la Corona d’Aragó es basava en el pactisme, fet que limitava l’absolutisme monàrquic, i en canvi, a Castella la limitació del monarca a l’hora de legislar no era tant gran.

    L’existència d’unes constitucions catalanes per damunt del monarca feia que aquest estigués obligat a complir-les. Segons la Constitució de l’Observança de 1481, el rei i els seus oficials estaven obligats a complir la llei i si cometien algun acte il·legal aquest seria considerat nul. La Diputació del General era qui havia de vigilar que el monarca complís la llei. Així, la limitació a la pràctica de l’absolutisme en el sistema català dificultava la pràctica que Olivares proposava al monarca per consolidar la monarquia mitjançant la pràctica de l’absolutisme i la castellanització.

    Conde-duque_de_Olivares.jpg

    Per aconseguir els seus objectius Olivares va proposar tres “caminos” en un Memorial secret adreçat al rei el 1624.

    Camins d’uniformització de la monarquia segons el Memorial d’Olivares de 1624:

    1. Integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres.

    2. Negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força.

    3. Provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

    La unió d’Armes. En funció de les urgències de la guerra, Olivares va presentar el 1625 el projecte de la Unió d’Armes, un programa de defensa comú de la monarquia en el que havien de contribuir tots els regnes. La Unió d’Armes era una forma d’aconseguir la integració dels regnes aplicant a tots els regnes el model de contribucions castellà, que no limitava les aportacions fiscals a la corona.

    Olivares buscava la formació d’un exèrcit de 144.000 homes de tots els regnes que integraven la monarquia que aportarien un contingent d’homes proporcional al seu nombre d’habitants. Seguint uns criteris demogràfics erronis, Olivares considerava que el Principat de Catalunya havia d’aportar a aquest projecte 16.000 soldats que haurien de defensar a la monarquia a qualsevol part del seu territori que fos atacat.

    Per introduir la Unió d’Armes a Catalunya Felip IV va convocar les Corts el 1626, i allà es van poder comprovar les discrepàncies entre la monarquia i els estaments catalans. La resposta dels braços a les demandes reals va ser la invocació de les constitucions per a rebutjar el projecte. La Unió d’Armes era contrària a l’usatge princeps nomque regit per criteris defensius en cas d’invasió.

    Segons l’usatge princeps nomque, en cas de perill militar l’ajuda al monarca implicava:

    a. La presència del rei al front de l’exèrcit.

    b. El caràcter simplement defensiu de la mobilització militar a Catalunya. Es a dir, estrictament dins de les fronteres del Principat.

    Un cop rebutjat el projecte, i davant l’enuig reial, Olivares va presentar una contraproposta i va intentar que les Corts realitzessin un donatiu desorbitat de 250.000 ducats al monarca. Aquesta quantitat triplicava l’anterior donatiu atorgat per les Corts. Els càlculs del Comte-duc es feien pensant que Catalunya tenia un milió d’habitants, quan en realitat no arribava a la meitat.

    Els braços van negar-se a realitzar el donatiu al monarca i aquest va abandonar les Corts sense cloure-les. La Cort General no va poder acabar-se i ni els greuges van quedar reparats, ni va poder legislar-se. L’intent de cloure la Cort General el 1632 va tornar a ser un fracàs parlamentari, però també una demostració de la capacitat de resistència dels representants catalans enfront de la política imperial de Felip IV i Olivares ja que el nou intent es va tornar a tancar sense acord.

    La guerra i la qüestió dels allotjaments. La guerra contra França, declarada l’any 1635 va constituir un nou element de conflicte entre la monarquia i el Principat. L’obertura, per part del Comte-duc d’Olivares, d’un front al Rosselló va implicar, per la força, la participació econòmica i humana de Catalunya en el conflicte, a més de la presència dels exèrcits reials, els terços, en terres catalanes.

    corpus de sang Antoni Estruch.jpg

    La guerra es va desenvolupar al Rosselló entre 1637 i 1639 i la presència dels terços, que eren uns 10.000 homes, en territori català va plantejar el problema del seu allotjament durant l’hivern, qüestió que suposava la pressió econòmica de mantenir els soldats i sobretot patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

    La tensió entre la pagesia, sobre la qual requeia el pes de mantenir-los, i els terços va anar en augment fins a l’esclat (el maig de 1640) de greus aldarulls entre pagesos i soldats provocats per la negativa dels habitants de Santa Coloma de Farners d’allotjar-los, amb el resultat de moltes víctimes i esglésies cremades pels terços en la seva retirada cap al Rosselló.

    Les conseqüències no es farien esperar i el 7 de juny de 1640 la revolta esclataria a la ciutat de Barcelona. Amb el Corpus de Sang començava la Guerra dels Segadors.