Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya moderna’

Catalunya en temps de la Revolució francesa

diumenge, 20/03/2011

L’esclat de la Revolució francesa el 1789, el gran esforç col·lectiu francès per acabar amb l’Antic Règim i el feudalisme, va provocar una onada de temor que va estendre’s per totes les monarquies de l’Europa de l’absolutisme, i l’espanyola dels Borbons no en va ser una excepció.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

La Revolució va coincidir en el temps amb el regnat de Carles IV (1788-1808). L’aristocràcia espanyola, que ja estava descontenta amb les mesures reformistes que l’anterior rei, Carles III, havia realitzat des dels principis del despotisme il·lustrat, s’havia acostat al príncep regent en els darrers anys de regnat del seu pare. Així, en arribar al tron, Carles IV va sentir-se forçat pels aristòcrates a frenar les idees de la Il·lustració i de certs sectors del poble, els quals, animats per les notícies que arribaven de França, va dur a terme petites accions per reclamar els seus drets. D’aquesta manera, la resposta de la monarquia espanyola a la Revolució va ser la destitució dels ministres il·lustrats (Jovellanos fins i tot va ser desterrat), la censura de llibres i premsa, i la repressió al carrer.

En definitiva, durant les primeres etapes de la Revolució francesa, la política de Carles IV va caracteritzar-se pel retrocés polític en relació a les reformes endegades pel despotisme il·lustrat al llarg del segle XVIII. L’aristocràcia va recuperar els privilegis perduts i, cada cop més enfortida, en el segle XIX va acabar enfrontant-se al propi monarca per demanar-li que abdiqués en favor del príncep Ferran, el qual semblava encara més favorable als seus interessos.

D’altra banda, en paral·lel a la repressió política, va produir-se un endarreriment cultural i científic. Espanya va descuidar les universitats i l’ensenyament primari, es va retornar a la religiositat tradicional enfortint novament la Inquisició, van suprimir-se alguns diaris, van limitar-se les Societats d’Amics del País i van tancar-se les fronteres amb França (1790). Però, tot i això, determinats sectors de la societat, minoritaris, no van renunciar a les idees liberals i van esforçar-se per convertir el país en un Estat constitucional.

Els francesos, ja des de la convocatòria dels Estats Generals i la seva deriva en Assemblea Nacional Constituent, havien pensat a estendre les idees de la Revolució, i van plantejar-se convertir Catalunya en una base d’actuació dels seus activistes a la Península. Els comitès revolucionaris de les ciutats de Perpinyà i Baiona van arribar a plantejar-se l’esclat de la Revolució a Espanya, i amb aquest objectiu van introduir clandestinament diversos opuscles i llibres de propaganda traduïts al català, al mateix temps que a Catalunya i a la resta de l’Estat arribaven agents revolucionaris per observar el grau de consciència revolucionària del país.

Aquest esforç propagandístic desplegat per la França revolucionària, però, no va arribar a quallar a l’Espanya del període. Malgrat que la crisi de l’Antic Règim també hi era present amb la seva injustícia econòmica i social, ni la monarquia ni l’absolutisme eren qüestionats com a sistema de govern. Així, tot i que els Rebomboris del Pa del 1789 semblaven indicar, almenys a Barcelona, una situació social favorable a la revolta, l’antipatia tradicional vers França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població va provocar un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim revolucionari francès.

Prise_de_la_Bastille.jpg

En canvi, la influència dels immigrats francesos reialistes a Catalunya i Espanya sí que es va deixar notar. Així de l’esclat de la Revolució, Catalunya va rebre un bon nombre d’emigrats provinents de la Provença, el Llenguadoc i el Rosselló. Tanmateix, la seva arribada a terres catalanes tampoc va ser ben rebuda per la població i les autoritats, tot provocant recels i problemes de convivència.

Gairebé totes les parròquies catalanes van haver d’allotjar religiosos francesos que s’havien negat a jurar la Constitució Civil del Clergat. Tot i tractar-se d’elements obertament contraris a la Revolució, van despertar la desconfiança de les autoritats i de la població catalanes. Així, no se’ls permetia predicar i els bisbes feien vigilar les seves converses. Com va explicar Rafael d’Amat, el baró de Maldà, en el seus dietaris: “se’ls examina amb tota escrupolositat perquè no sembrin en aquest regne catòlic ni en aquesta província cap sedició i alteració en la santa doctrina”.

En una situació pitjor es trobaven els refugiats que no eren eclesiàstics i comptaven amb minsos recursos econòmics: les fondes estaven plenes, la gent dormia pels carrers i els que tenien algun ofici s’oferien per a treballar cobrant un sou més baix del que era habitual. I, a més, no eren ven vistos per una població que encara estava impregnada del sentiment antifrancès derivat de les campanyes del segle XVII i els fets de la Guerra de Successió.

Aquells emigrats, fugitius, camperols rics, nobles de la Gascogne, bisbes i sacerdots, burgesos, soldats i oficials, desertors la majoria d’ells, van organitzar la contrarevolució des del seu exili a la Península, formant legions de voluntaris encarregades d’ajudar els exèrcits europeus en l’atac contra el París revolucionari. Amb aquest objectiu, a Barcelona va formar-se l’anomenat Regiment del Rosselló, allotjats a la Caserna de l’Esplanada.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Així, quan el monarca francès Lluís XVI va ser executat el 1792 va néixer en el poble català un desig de venjança força arrelat. La Revolució estava atacant una institució inqüestionable per a la societat de l’Antic Règim i, en resposta, va articular-se un corrent d’opinió que demanava el trencament de les relacions de l’Estat espanyol amb la França revolucionària a la vegada que propugnava la prestació de qualsevol mena d’ajut per tal de frenar la seva expansió.

Aquesta ajuda va veure’s traduïda a Catalunya en la formació d’un cos de vuit-cents voluntaris de totes les comarques que aniria a lluitar a França al costat de la contrarevolució, la formació d’un altre cos de voluntaris religiosos per a servir en l’exèrcit i els hospitals, així com en la recaptació per part dels gremis d’ajudes i subscripcions en metàl·lic per socórrer les famílies de les víctimes.

En qualsevol cas, la presència dels emigrats francesos a Catalunya va permetre el Principat conèixer i viure indirectament la Revolució. El principal mitjà amb el qual van comptar els catalans per assabentar-se de la Revolució va ser el testimoni dels refugiats un cop la frontera va ser tancada per evitar la penetració de la propaganda revolucionària.

Si bé entre les capes altes de la societat existia la possibilitat de comprar la premsa contrarevolucionària que editaven els nobles emigrats a l’estranger i que alguns impressors catalans van traduir, la resta de la població alfabetitzada comptava amb poc mitjans per conèixer els fets que s’estaven produint més enllà dels Pirineus. Per exemple, el 1792 va aparèixer el Diario de Barcelona, però la seva informació sobre les notícies provinents de la França revolucionària, ja fos per la censura o per la ideologia dels editors, presentava moltes mancances.

Per la seva banda, l’Església i l’Estat van difondre una visió deformada de la Revolució que permetia salvaguardar els seus interessos. Mitjançant cançons i romanços, cantats als mercats o impresos, s’oferia una visió esbiaixada del que succeïa a França, tot esforçant-se a camuflar la Revolució contra l’Antic Règim i el sistema feudal sota la imatge d’un aixecament anticatòlic contra la religió i la monarquia.

Tot i que, inicialment, Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va declarar la guerra a la República francesa. Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

guerra gran.jpg

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

Couthon.JPG

Georges Couthon

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comtiè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

paz de basilea.jpg

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. El 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

El regnat de Carles IV: l’impacte de la Revolució francesa

dimecres, 1/12/2010

El regnat de Carles IV (1788-1808) va estar marcat per l’esclat de la Revolució francesa i les seves conseqüències així com per ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. Espanya no es podrà mantenir en una posició neutral davant l’esclat revolucionari i així Carles IV es veurà obligat a escollir entre els imperatius estratègics i les motivacions ideològiques per decantar-se en una aliança amb Anglaterra o França.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

familia de carlos iv.jpg

Carles IV va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats com Floridablanca o Jovellanos. A més, va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes procedents de la França revolucionària. El 1792, Manuel Godoy, un jove militar allunyat dels cercles nobiliaris que fins aquell moment havien gaudit del poder a la cort, va ser nomenat valido de la monarquia (primer ministre) per Carles IV.

Manuel_Godoy.jpg

Manuel Godoy

El 1793 a França era guillotinat el rei Lluís XVI: ens trobem en la fase més radical de la Revolució francesa. A Espanya, si la Inquisició ja s’encarregava d’evitar l’entrada al país de les idees revolucionàries franceses, després de l’execució de Lluís XVI Godoy va decretar l’expulsió del país dels súbdits francesos. Davant la radicalitat de la Revolució Carles IV va declarar, en coalició amb d’altres monarques europeus units en la Primera Coalició, la guerra a la França de la Convenció.

Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim. El País Basc, Navarra i Catalunya serien els principals escenaris del conflicte. Aquesta guerra, que duraria poc més de dos anys, va afectar de formar especial a Catalunya i va ser un bon testimoni de les actituds polítiques dels catalans vuitanta anys després del final de la Guerra de Successió.

El Tercer Pacte de Família es trencava definitivament donant lloc a una aliança hispano-britànica per fer front a la guerra. Durant el conflicte la propaganda revolucionària a territori espanyol va augmentar i això va unir-se a la crisi que vivia el país amb l’increment dels preus i dels impostos indirectes per fer front a les despeses bèl·liques. Els intents revolucionaris interna i les manifestacions van augmentar.

La guerra va ser pagada substancialment a costa d’un fortíssim endeutament de la monarquia que seria el preludi de la crisi final de la hisenda absolutista en els primers anys del segle XIX. El cost econòmic de la guerra va ser de 935 milions de rals. Entre 1794 i 1795 van emetre’s vals reials destinats a pagar les despeses corrents de la guerra, però aquests no van bastar ni per cobrir el 10%.

guerra gran.jpg

El pla de campanya preveia la formació de tres exèrcits a Catalunya, Guipúscoa i Aragó, però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. En un principi, entre març de 1793 i febrer de 1794, tot un seguit de pobles van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència.

Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya ressuscitant el sometent. Tot i això, la campanya de 1794 va significar la desfeta de l’exèrcit espanyol amb la contraofensiva francesa que va capgirar la situació i va suposar la penetració francesa a Catalunya ocupant la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

L’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per aquesta assemblea, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places catalanes i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent.

La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors Godoy va iniciar les gestions per signar la pau. El conflicte entre els absolutistes i els revolucionaris francesos va perllongar-se des de 1793 fins a 1795 quan es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

paz de basilea.jpg

La Pau de Basilea suposava que Espanya recuperava els territoris que havien ocupat els republicans francesos a canvi de la cessió a França de la part espanyola de l’illa de Santo Domingo i del reconeixement d’una sèrie de privilegis comercials a França. A més, els costos econòmics i humans serien considerables, especialment les pèrdues demogràfiques i de collites a la zona de frontera on s’havien desenvolupat les accions bèl·liques de la Guerra Gran.

La Guerra Gran va ser una mostra palpable de la debilitat de l’Antic Règim i va servir als catalans per redescobrir la seva capacitat d’organització autònoma, dos fets que tindrien un pes important en el futur. No hi havia res en la política dels Borbons que afavorís el creixement català: no entenien el que passava a Catalunya i alguns eren francament hostils. Així, la hostilitat i la incomprensió entre catalans i castellans s’anava agreujant. A més, la marxa decidida de l’economia i la societat catalana cap el desenvolupament capitalista i la industrialització topaven amb una societat espanyola força endarrerida i que no assumirà la conveniència d’aquest camí.

godoy-carlos4.jpg

D’altra banda, la Pau de Basilea va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment Espanya serà novament un aliat subordinat de França contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva contra Anglaterra.

El 1801 Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic. Quan Napoleó sigui proclamat emperador en 1804 es declararà el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal serà l’únic aliat continental dels britànics al continent europeu. Carles IV es tornarà a aliar amb França. L’aliança hispano-francesa, però, viuria una forta derrota enfront els anglesos el 1805 al front de Trafalgar davant l’almirall Nelson. Això suposava la destrucció de la flota espanyola i el final de la força naval de l’exèrcit espanyol.

battle-of-trafalgar1.jpg

A més, la desastrosa política exterior de Godoy va complicar encara més les coses per a l’economia del país que entre 1796 i 1802 viuria una forta crisi per la interrupció del comerç marítim agreujada per les males collites. El posterior desastre naval a Trafalgar paralitzaria el comerç colonial, agreujant encara més la crisi de la hisenda reial que es veia privada dels ingressos provinents del comerç amb Amèrica. igualment, la producció tèxtil catalana va veure’s força afectada perquè veia perillar un dels seus principals mercats.

Per a fer front a la crisi, Godoy va recórrer a l’endeutament, a l’augment de les contribucions i a reformes com ara la desamortització i venda de terres eclesiàstiques. Aquestes mesures van provocar una àmplia oposició entre amplis sectors de la noblesa i l’Església que ja des de bon començament eren hostils a la figura de Godoy pel seu origen plebeu. Així, moviments aristocràtics contraris a la figura del favorit reial van reunir-se al voltant de la figura del príncep Ferran (fernandistes). La monarquia es trobava per tant en mig d’un conflicte dinàstic entre els partidaris de Carles IV i els partidaris de Ferran VII.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Els impostos sobre la pagesia, tant els senyorials com els estatals, van estimular el creixement del descontentament popular, incrementat per les epidèmies, la fam i la carestia que vivia el país que van costar la vida a entre 350.000 i 500.000 persones en només vint anys. La incapacitat del govern per a resoldre aquesta crisi va alimentar que es produïssin avalots i protestes que responsabilitzaven Godoy de la greu crisi que assolava el país.

La Catalunya borbònica: moviments de protesta i lluita antifeudal

dimarts, 30/11/2010

Si prenem com a referència el conjunt del segle XVIII, podem observar com Catalunya, la gran derrotada de la victòria dels Borbó en la Guerra de Successió, va esdevenir en les darreries del segle com la potència capdavantera de l’economia peninsular. Així, si en iniciar-se el segle XVIII Catalunya es trobava en un estadi preindustrial, en entrar en el segle XIX ja podrem parlar d’una societat de tipus capitalista.

DecretNovaPlanta.pngAmb la desfeta de 1714, els grups que havien mostrat senyals, ja a finals del segle XVII, d’una forta recuperació (menestralia, burgesia comercial) van restar marginats dels nous centres de decisió. Així, mentre que a bona part d’Europa la rígida estructura de poder de l’Antic Règim entrava en el seu segle de crisi generalitzada, a Espanya aquesta estructura es veia fixada pel Decret de Nova Planta i amb ella els defectes més flagrants i coercitius. L’única sortida possible per aquests grups puixants de la societat catalana va ser la creació d’instruments propis per a desenvolupar les seves activitats, com per exemple la Junta de Comerç (1758).

D’altra banda, el Decret de Nova Planta va introduir en els ajuntaments catalans un nou component social que fins aleshores n’havia restat al marge: l’estament nobiliari. Els estaments privilegiats van ser, doncs, la base del nou grup políticament dominant en la Catalunya borbònica.

Enfront d’aquest grup va aparèixer en un primer moment, en la immediata postguerra, una resistència armada constituïda per petits escamots que no van durar gaire (Pere Joan Barceló, “Carrasclet”). Després de 1725, quan va signar-se la pau definitiva entre Felip V i Carles d’Àustria, tota resistència armada al Principat va perdre el seu sentit. Per això, les protestes posteriors anirien dirigides contra el mal funcionament del sistema, però ja sense qüestionar el nou règim.

Aquestes protestes van manifestar-se, sobretot, en la lluita contra el despotisme i la corrupció existent en els ajuntaments borbònics que havien esdevingut uns poders municipals absolutament desarrelats del poble. Les protestes van significar, de fet, una represa de la consciència col·lectiva. Si en la primera meitat del segle aquestes eren una protesta gairebé individual, des dels anys quaranta ja podem observar indicis de l’embrió d’un moviment organitzat, fruit de l’accés a la vida pública d’una nova generació de catalans que no havien conegut directament ni la guerra ni la forta repressió posterior.

Ara bé, cal tenir present que aquest moviment de protesta no va ser en cap moment un moviment de reivindicació de les antigues llibertats i institucions catalanes medievals, sinó que anava dirigida tant contra les institucions borbòniques com contra el mal govern de les persones que les encarnaven.

Des de mitjans de segle, el descontentament va manifestar-se mitjançant la redacció de representacions o memorials, com l’enviat al marquès d’Esquilache el 1759 o l’adreçat a Carles III el 1760, on es feien constar les deficiències paleses i es proposaven mesures per a resoldre els problemes més conflictius que existien.

Els anys seixanta del segle XVIII van significar per a Catalunya una etapa de canvis espectaculars que van coincidir amb el govern il·lustrat de Carles III. Aquesta va ser una etapa de canvis i de pressió popular que va traduir-se en la creació el 1766 dels “diputats del comú” i dels “síndics personers” per a realitzar la fiscalització de la gestió dels regidors.

En el darrer terç de segle van esclatar a Barcelona dues revoltes populars importants: l’avalot de les quintes (1773) i els rebomboris del pa (1789). Aquestes revoltes no poden interpretar-se com un ferment revolucionari, sinó uns moviments de protesta. La prova d’aquest fet és l’èxit que la guerra contra la França revolucionària de 1793 va tenir a Catalunya.

El 1770, durant el regnat de Carles III, va implantar-se el sistema obligatori de reclutament de soldats per a l’exèrcit. Això va provocar un gran malestar a Catalunya i va acabar desencadenant una revolta a Barcelona el 1773 –l’avalot de les quintes– que va acabar amb la supressió temporal d’aquest sistema que encara seria emprat durant el segle XIX.

Els rebomboris del pa van ser una revolta popular espontània que va produir-se a Barcelona contra l’increment del preu del pa que va produir-se el febrer de 1789. El moviment va extendre’s durant uns quants dies i va adquirir una gran violència. Finalment, el capità general Lacy va poder sufocar la revolta mitjançant l’exercici d’una forta repressió militar.

Tot i que coincidien en el temps amb l’esclat de la Revolució francesa, en realitat, els rebomboris del pa no van ser res més que un de tants aldarulls de subsistència com els que es venien produint a Europa des de feia segles. Si aquest fet va cridar l’atenció de la historiografia ha estat perquè no eren gaire comuns a la Barcelona del segle XVIII ja que aquesta es trobava ben integrada en els corrents comercials i habitualment estava ben proveïda de pa.

La coincidència de les males collites locals amb la crisi d’àmbit europeu va fer minvar el volum de les exportacions i això va suposar l’increment del preu del pa fins un 50%. A això va sumar-se una minvada dels preus de l’aiguardent que va provocar una crisi de treball i salaris que va deprimir la capacitat de compra de les classes populars, fet que les va fer més sensibles a l’increment del preu del pa.

Segons Ernest Lluch, el que més sobta de la cultura catalana contemporània és que no va aparèixer una cultural liberal forta en els inicis del segle XIX i això va succeir perquè el creixement econòmic ja s’havia donat en el segle XVIII sota el sistema de l’Antic Règim. Així, els fets produïts a Barcelona el 1789 no van tenir cap mena de relació amb la revolució social d’inspiració burgesa que paral·lelament s’estava donant a França. Els protagonistes dels aldarulls de Barcelona havien estat la noblesa, burgesos i menestrals amb un alt percentatge de suport social al sistema.

Els rebomboris no anunciaven la fi del sistema de l’Antic Règim, sinó que hi pertanyien plenament i demostraven la seva solidesa. Els signes d’erosió del sistema han de buscar-se a altres fets menys espectaculars i d’abast més general, però més efectius a l’hora de provocar la fallida del sistema.

Molt més importants per a la fallida de l’Antic Règim van ser els conflictes que anaven erosionant la seva base econòmica, l’apropiació de l’excedent camperol per la via dels drets i els privilegis del sistema senyorial: el feudalisme. Estem davant d’un quadre força complex amb una naturalesa social i econòmica. Els senyors veien com els seus guanys eren inferiors a l’increment que van experimentar els cultivadors directes. La capa intermèdia dels arrendataris també tenia uns guanys considerables nodrits, a més, amb l’acumulació prèvia.

La duresa de les càrregues del feudalisme queia sobre la pagesia més modesta, fet que va agreujar les seves condicions, ja dures, i determinades per la competència entorn de la terra per l’època de forta pressió demogràfica. A la base de la població, una massa potent de mà d’obra lliure, de purs proletaris, oferia la seva força de treball a l’empresa industrial naixent o a l’agricultura intensiva i especulativa. A la punta de la piràmide, l’ingrés senyorial pur, tot i el seu salt endavant, retenia una part important del producte regional, però en deixava una part important en mans dels arrendataris i adjudicataris.

Drenada dels pagesos i menestrals més rics, aquesta acumulació de natura no capitalista donarà els seus primers mitjans a l’incipient capitalisme, mentre que a poc a poc, i sota les formes més diverses (censos emfitèutics, parceries, etc.), la renda senyorial que produïa l’agricultura cedia el lloc a la deducció econòmica. Estem davant de l’inici del benefici i la renda del sòl.

L’essència mateixa del sistema era la seva diversitat i capacitat d’adaptabilitat. El pas del temps i els processos d’inflació dels segles XVI i XVII havien fet que els censos fixos perdessin importància i que en guanyessin els pagaments proporcionals a la producció que acabaran representant la part fonamental de la renda senyorial juntament amb els monopolis que s’acostumaven a arrendar a tercers. Les prestacions de treball havien tendit a commutar-se per un pagament de diners.

En l’evolució de la renda senyorial podem observar una forta represa a les darreres dècades del segle XVIII. Això s’explica per l’estímul que l’alça dels preus agrícoles havia produït sobre els senyors, potenciant els arrendaments dels drets. Un negoci del que participarà activament la burgesia. L’alça de la renda feudal tindria uns efectes importants sobre els camperols que la patien. Aquest increment de la renda obeïa a l’extensió dels cultius a terres marginals, mantenint les mateixes taxes de detracció del producte, fet que va agreujar l’explotació camperola.

El reformisme il·lustrat a l’Espanya del segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

L’arribada dels Borbons al tron espanyol va significar un intent de racionalització de l’administració i de l’economia: l’anomenat reformisme borbònic. Així, la nova dinastia va governar, a partir del regnat de Ferran VI, inspirant-se en algunes de les noves idees impulsades per la Il·lustració i implantades a Espanya sota el regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat.

Carlos_III.jpg

Carles III

Carles III havia governat prèviament a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir el seu poder i la seva influència.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

motin esquilache.jpg

El_motín_de_Esquilache.png

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que prescindir d’Esquilache i aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa.

Pedro_Rodríguez_de_Campomanes.jpg

Campomanes

Controlada la situació, però, el rei es va mostrar decidit a continuar amb la seva política reformista. Per a portar endavant el seu projecte, el monarca comptaria ara amb una sèrie de ministres i col·laboradors escollits d’entre els reformistes il·lustrats espanyols com Pedro Rodríguez Campomanes, José Moñino comte de Floridablanca, Pedro Abarca de Bolea comte d’Aranda, Pablo de Olavide, Francisco Cabarrús o Gaspar Melchor de Jovellanos, que serien els encarregats de formular la legislació reformadora.

En l’àmbit religiós, els reformadors van posar l’èmfasi en la reforma del paper, el poder i la influència de l’Església a Espanya tant en el pla polític com en el pla econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme, és a dir, defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent de l’Església d’esdevenir un poder dins de l’Estat a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició i a la fundació de monestirs.

L’Església i l’Estat arribaven a confondre’s i les seves rendes suposaven el 1800 gairebé el pressupost total de l’Estat. A més, l’Església jugava un paper fonamental en la tasca educativa i social i era un element de control de la vida privada. Les crítiques al clergat i a l’excessiu nombre d’eclesiàstics sense cap benefici per a la societat són una mostra la tensió per conciliar el que era antic i el que era modern en el segle XVIII espanyol.

En aquest context cal tenir present l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya l’any 1766. Aquest ordre religiós comptava amb un gran poder ja que estava sota l’obediència directa del Papat i va ser, possiblement, un instigador directe dels motins contra el reformisme borbònic personificats en la revolta contra Esquilache.

ExpulsionJesuitas.jpeg

En la qüestió social, el reformisme il·lustrat va plasmar-se en els decrets de 1783 que declaraven honestes totes les professions, i fins i tot admetien les activitats professionals d’alta utilitat pública com a mèrit per a la consecució de la hidalguía. Tanmateix, en el terreny de l’educació es van portar a terme una sèrie de reformes per a adequar els estudis universitaris i l’ensenyament mitjà, així com la creació d’escoles d’arts i oficis lligades a coneixements pràctics. Però el que va ser més important va ser l’obligatorietat de l’educació primària.

jovellanos.jpg

Jovellanos

En el camp econòmic, el despotisme il·lustrat va concretar-se en l’establiment de mesures per a liberalitzar la indústria i el comerç com a incentiu per a impulsar el creixement econòmic.

Així, en el camp de l’agricultura es van limitar els privilegis de que gaudia la Mesta, es va permetre la colonització de noves terres i el Consell de Castella va elaborar un Expedient de Llei Agrària, dirigit per Jovellanos, que recollia els principals problemes de l’agricultura espanyola (amortitzacions, senyorius, mans mortes, etc.) i en proposava solucions.

Els reformadors il·lustrats eren conscients de que l’accés a la terra (Olavide) i la integració d’aquesta en el mercat (Jovellanos) eren la clau per a realitzar la reforma agrària que necessitava el país. Així, el 1767, Campomanes va elaborar un projecte per a la creació de colònies a les regions deshabitades de terres de reialeng a Sierra Morena i Andalusia. La supervisió d’aquest projecte quedava en mans de Pedro de Olavide que va contribuir a que fossin enviats els expedients que van formar la Llei Agrària, redactada per Campomanes, a través de la Sociedad Económica de Amigos del País.

En l’àmbit del comerç, va fomentar-se la lliure circulació d’algunes mercaderies per l’interior del país, per exemple el gra (1765). A la vegada va fomentar-se una liberalització progressiva del comerç colonial posant fi al monopoli del port de Cadis (1765), fet que va permetre que tots els ports espanyols poguessin comerciar lliurement amb les colònies americanes.

La preocupació pel desenvolupament de la indústria va veure’s reflectit en l’alliberament progressiu del procés de fabricació (1768) i l’abandonament del projecte de les Fábricas Reales (1761). A la vegada, van establir-se aranzels proteccionistes (1782) i es van signar diferents tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.

Conde+de+Floridablanca.jpg

Floridablanca

La creació de societats econòmiques d’amics del país va ser una altra iniciativa econòmica important dels reformistes ja que aquestes tenien l’objectiu de fomentar l’agricultura, el comerç i la indústria, així com la traducció i publicació de llibres estrangers relacionats amb les innovacions que s’estaven produint a Europa i impulsar la difusió de les idees fisiocràtiques i liberals.

Finalment, a Catalunya el reformisme il·lustrat va ser representat per la creació, entre d’altres institucions, de l’Acadèmia de Medicina Pràctica (1764), l’Acadèmia de Ciències Naturals (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència (1777). Per sobre de totes aquestes institucions destacaria la creació Junta de Comerç de Barcelona (1758) que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim.

Els límits de la tensió entre les forces modernitzadores i les reaccionàries eren ja evidents a Espanya durant la crisi dels anys noranta del segle XVIII. Amb la mort de Carles III (1788), el monarca il·lustrat espanyol, l’activitat reformista de l’absolutisme il·lustrat va acabar-se bruscament i en el regnat de Carles IV va produir-se una clara involució del moviment reformista. A la vegada, es donaria una radicalització en els postulats il·lustrats que acabarien convergint, poc després de 1808, en un programa polític liberal coherent.

Jardin botanico Madrid.jpg

La Il·lustració a l’Espanya del segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

La Il·lustració, el nou corrent de pensament del segle XVIII, seria la generalització d’una actitud intel·lectual crítica basada en la Raó, en la qual els éssers humans, conduïts per la seva intel·ligència assolirien la majoria d’edat a través de l’enriquiment del saber i de la millora progressiva de les condicions de vida. En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la.

Campomanes.jpg

Campomanes

La introducció i la difusió de les noves idees il·lustrades a l’Espanya del segle XVIII va ser lenta i difícil. L’absència d’amplis grups burgesos, l’anquilosament i el conservadorisme dels mitjans intel·lectuals universitaris i el gran pes que l’Església mantenia en el país van ser un fre insalvable pel desenvolupament d’aquest corrent de pensament fins a la segona meitat del segle.

Seria a partir de 1750 quan sorgís una generació de pensadors que a través de les seves obres reflectien les preocupacions il·lustrades i van començar a criticar el model econòmic i social imperant a l’Espanya de l’Antic Règim. Així, la Il·lustració espanyola va ser representada per personatges com Campomanes, Feijoo, Cadalso, Jovellanos, Aranda, Floridablanca, Olavide i Capmany, entre d’altres.

Els il·lustrats espanyols van ser un conjunt heterogeni d’individus que tenien en comú l’intent de modernitzar el país, l’interès per la ciència, l’esperit crític i la idea de progrés, però entre aquests no hi trobem gaires homes que realment realitzessin una crítica seriosa de la societat de l’Antic Règim en que vivien. El que realment abundava eren els partidaris del “despotisme il·lustrat”, reformistes que només pretenien un canvi a la societat d’Antic Règim per tal de consolidar-la, amb voluntat de reforma econòmica, però sense canviar les bases socials. L’actuació dels Campomanes o Capmany anava destinada a modernitzar el país per legitimar l’absolutisme.

jovellanos.jpg

Jovellanos

Aïllats entre la indiferència de bona part de l’aristocràcia i el clergat així com per la ignorància de les classes populars, bona part d’aquests il·lustrats eren membres de la petita noblesa o de la burgesia i estaven convençuts que només la millora del nivell cultural de la població podia treure-la del seu endarreriment. Per això, els il·lustrats espanyols van fer de l’educació un tema prioritari i l’eix sobre el qual s’havia de cimentar el canvi social, una educació útil i pràctica que havia de ser obligatòria per tothom en els primers nivells i comú als dos sexes.

L’altra gran preocupació dels il·lustrats espanyols va ser la qüestió econòmica. Tots ells eren conscients que l’endarreriment que experimentava el país era conseqüència de la pervivència del fort predomini de la propietat senyorial, del control excessiu sobre les activitats econòmiques i del desconeixements de les innovacions tècniques que s’estaven introduint a la resta d’Europa. Per això van dedicar bona part de les seves obres a proposar una sèrie de reformes que contribuïssin al creixement econòmic del país.

D’altra banda, la Il·lustració catalana serà més pràctica que teòrica. Si la Il·lustració espanyola serà una qüestió de funcionaris de l’Estat, el cas català presentarà matisos perquè ja existia una burgesia desenvolupada que presentava iniciatives. Les idees il·lustrades van estar representades a Catalunya per homes com Antoni de Capmany o, fins i tot, per bisbes –les noves idees van arrelar amb força entre el clergat català– com Josep Climent i per la fundació d’una sèrie d’entitats culturals com l’Acadèmia de Ciències, l’Escola Nàutica o l’Escola de Nobles Arts.

capmany_retrat.jpg

Antoni de Capmany

L’historiador i polític català representa el model il·lustrat del segle XVIII. Va redactar per encàrrec de la Junta de Comerç les Memórias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792) on relatava l’esplendor de les institucions medievals catalanes. Capmany és un autor que no ha tingut la consideració que s’hauria merescut per part de la historiografia catalana. A la seva obra va intentar realitzar un retrat de la societat i va estudiar el passat mitjançant l’ús de la raó sense realitzar cap mena d’anàlisi predeterminista.

Capmany era un defensor de l’Antic Règim i va posicionar-se contra la influència francesa d’inicis del segle XIX a Espanya. El seu objectiu era traslladar el creixement català a la resta d’Espanya. Aquesta idea d’un plantejament català per Espanya enllaçarà amb la Renaixença del segle XIX. El que interessava a Capmany no era repetir el passat català, sinó extreure’n la llisó del creixement econòmic català que no es fonamentava en l’agricultura, sinó en el desenvolupament del comerç i la indústria. Defensarà un mercantilisme industrialista oposat a l’agrarisme de Campomanes.

La vida universitària va limitar-se a la Universitat de Cervera que havia estat creada per Felip V amb una única finalitat: castigar la participació dels medis universitaris en la Guerra de Successió. A Cervera van concentrar-se la majoria dels estudis superiors de Catalunya, però malgrat tot el suport oficial que tenia, aquesta universitat va mantenir sempre inesborrable al llarg de tota la seva existència (1717-1842) l’estigma imposat pels seus creadors. Tot i això, no es pot menysprear l’aportació de les seves individualitats com Josep Finestres.

L’Espanya del segle XVIII: el comerç

diumenge, 28/11/2010

En els inicis del segle XVIII, el comerç era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. El mercat interior era dèbil i es limitava majoritàriament als intercanvis de tipus local o comarcal. Hi havia greus problemes de transport i les zones de l’interior peninsular continuaven completament aïllades de la perifèria. Tot i això, el problema més greu era que aquest mercat feble i poc articulat estava sotmès als límits d’una economia agrària que vorejava l’autoconsum.

Tan sols el comerç colonial va mantenir una certa importància en l’economia espanyola de l’Antic Règim. Els Borbó, i especialment Carles III, van preocupar-se de reorganitzar el comerç americà que constituïa una de les principals fonts d’ingressos de la corona. Les reformes introduïdes al llarg del segle XVIII van permetre una reactivació de les transaccions amb Amèrica i un desenvolupament de les activitats manufactureres, especialment en aquelles àrees dedicades a l’exportació.

Així, va mantenir-se el sistema de flotes que partien cap a Amèrica des de dos ports que monopolitzaven el comerç colonial: Sevilla i Cadis. Gran part d’aquest comerç estava en mans de comerciants estrangers i, per això, la corona va patrocinar la creació de companyies comercials a les quals va atorgar nombrosos privilegis i el monopoli sobre alguns productes i territoris.

Molt aviat, però, es demostraria que aquest sistema no era efectiu ja que la pirateria, el contraban i la competència estrangera van acabar per portar a la ruïna les noves companyies. Aquest fracàs seria el que obriria les portes a la completa liberalització del comerç amb Amèrica, tot establint-se, des de 1778, la lliure comunicació de tots els ports espanyols, primer amb el Carib i després amb tot Amèrica.

Intensificació i diversificació dels intercanvis comercials catalans:

El segle XVIII va ser un gran segle comercial per a Catalunya ja que va produir-se un auge extraordinari de les activitats d’aquest àmbit. Així, si la recuperació econòmica va començar al camp, la demanda exterior, i especialment la colonial, va orientar algunes de les transformacions del camp català i va condicionar l’especialització agrícola d’algunes zones. Aquesta influència no només va sentir-se al camp, sinó que també va servir d’esperó per a la producció artesanal. Així, les indústries més dinàmiques del Principat van ser les que trobaren una demanda fora de les nostres fronteres.

La comercialització de la producció agrària i industrial va convertir-se en la base de la gran expansió econòmica de la Catalunya del segle XVIII. Aquesta represa econòmica, a més, va coincidir amb l’alineament diplomàtic espanyol amb les potències europees, sobretot amb Anglaterra. Les bones relacions amb aquest país van afavorir l’expansió econòmica. Els períodes bèl·lics, en canvi, es caracteritzaran per la recessió i la crisi del comerç.

L’abast del comerç català:

Mercat regional. Aquell en el qual s’intercanviaven productes agrícoles de les comarques de l’interior (blat i oli, especialment) per productes manufacturats o d’origen comercial obtinguts a les comarques del litoral. La unitat mercantil per excel·lència va ser la botiga. La botiga del segle XVIII consistia en un centre comercial que actuava a vegada com a majorista i minorista. En ella s’hi podien trobar tant productes catalans com d’altres procedents del món atlàntic o del Mediterrani.

Mercat peninsular. Va iniciar-se una penetració a gran escala dels productes catalans (teixits, paper, productes agraris, etc) a través d’una extensa xarxa de corresponsals. D’aquesta manera va aconseguir-se una important implantació de comerciants catalans en les ciutats espanyoles.

Mercats internacionals. Van tenir una gran importància en aquest període perquè va reactivar-se el comerç amb l’àrea mediterrània (blat de Sicília i del sud d’Itàlia i fil procedent de Malta). A més, el comerç català va prendre una nova orientació atlàntica. Londres i Amsterdam van esdevenir ciutats en les que la presència dels mercaders catalans era freqüent. A canvi, fonamentalment, de l’aiguardent, els comerciants del Principat van importar manufactures, peix salat i productes colonials, alguns dels quals eren redistribuïts al Mediterrani.

Mercat colonial. Aquest va ser el sector més dinàmic del Principat. Primer va basar-se en l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com vi, aiguardent, fruita seca, teixits de cotó estampats (indianes), mocadors de seda, paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.

El comerç català en el segle XVIII s’organitzava mitjançant el sistema de la companyia comercial que es caracteritzava per:

  • Durada limitada. Normalment, la companyia es desfeia un cop acabada l’activitat per a la qual havia estat creada.
  • Capital modest. S’associaven diversos socis –sovint lligats per vincles familiars– i aportaven un capital amb el que es constituïa la companyia.
  • Diversificació de les activitats. Així guanyaven seguretat a l’hora de realitzar les inversions.

Altres inversions del capital mercantil català van ser:

  • Societats d’explotació. Es tractava de societats que construïen una barca, la proveïen, transportaven les mercaderies i les venien. Es repartien els guanys a parts iguals entre els socis i les navegants.
  • Arrendaments públics. Podia tractar-se d’arrendaments exclusivament municipals (subministraments d’aliments, contractes d’obres públiques,etc), de contractes subscrits amb l’Estat (subministraments militars, paper segellat, etc) o d’administració d’impostos i drets de diversa mena. Els arrendaments públics van convertir-se en una font bàsica per a l’acumulació de capitals en la Catalunya del segle XVIII.
  • Assegurances marítimes. Van convertir-se en una de les branques més dinàmiques de l’activitat mercantil gràcies a l’escàs capital que era necessari invertir. Al llarg de l’últim terç de segle apareixerien les grans companyies especialitzades en assegurances amb forts capitals aportats per destacats membres de la burgesia mercantil.
  • Inversions financeres. Aquest pas suposa la culminació del procés anterior, encaminant el capital cap a les operacions merament financeres.

Durant la primera meitat del segle XVIII, agricultors, artesans i mariners, a més dels mercaders, van participar en aquesta expansió comercial. Caldria esperar, però, a la segona meitat del segle perquè la burgesia comercial de Barcelona assumís la direcció del gran comerç català. La data culminant de l’ascens d’aquesta burgesia pot situar-se el 1756 amb la fundació de la Reial Companyia de Barcelona. Posteriorment, es va produir la creació dels Cossos de Comerç (matrícula de comerciants) i la Junta Particular de Comerç (1758). D’aquesta manera, la burgesia mercantil barcelonina va convertir-se en un grup consolidat i hegemònic a mitjans de segle.

La Junta Particular de Comerç representava a la burgesia catalana del segle XVIII. Va fomentar l’economia estimulant l’activitat comercial i industrial. A més, va impulsar el progrés dels estudis tècnics. Les idees i creacions d’aquests grans comerciants encara estaven influïdes per una mentalitat mercantilista. Fins a finals del segle no apareixerà un nou grup social, vinculat a la indústria moderna, que assumirà la direcció de la vida econòmica de Catalunya i contribuirà a la transició cap a una societat industrial.

El desenvolupament comercial català durant el segle XVIII, però, no va seguir una línea uniforme i a finals de segle va esclatar una crisi lligada al tancament dels mercats colonials –provocat per la dinàmica política– i a les dificultats experimentades pel tràfic interior de mercaderies.

L’Espanya del segle XVIII: la indústria

diumenge, 28/11/2010

En els inicis del segle XVIII, l’artesania era una activitat depenent i subsidiària del món agrari. La indústria tradicional, articulada a través dels tallers artesans, continuava organitzada a través del sistema gremial, que exercia un control estricte sobre la producció, els preus i la creació de noves indústries. L’escassetat de la demanda i el poder de les jerarquies gremials mantenien intacte aquest model productiu.

Durant el segle XVIII, seguint l’exemple francès, es va impulsar la creació de manufactures amb la finalitat de superar les limitacions imposades pel sistema gremial, augmentar la producció i posar fre a unes xifres desmesurades d’importació de productes de luxe. D’aquesta manera, des de l’Estat van crear-se les fàbriques reials, com la de teixits de Guadalajara o la de cristalls a La Granja (Segòvia), que malgrat la qualitat de la seva producció van haver de topar amb l’escassetat de mercats i una baixa rendibilitat. D’altra banda, les manufactures privades van implantar-se per tot el territori, assolint una especial importància a València (manufactures de seda) i al País Basc (foneries i fàbriques metal·lúrgiques).

L’increment de la producció industrial a Catalunya:

A Catalunya, el nou impuls econòmic derivat de l’expansió demogràfica, agrícola i comercial, també va produir canvis en la producció manufacturera. Així, paulatinament, la indústria va convertir-se en el motor del comerç a Catalunya. Es tractarà d’una nova indústria sorgida al marge dels gremis: la manufactura.

Etapes de la indústria catalana al llarg del segle XVIII:

  • Finals segle XVII-1737. Fase de recuperació que coincideix amb la política proteccionista de Felip V i les primeres experiències del mercat colonial que van afavorir els sectors industrials tradicionals.
  • 1737-1756. Va crear-se la primera fàbrica d’indianes, punt de partença del sector cotoner. Els teixits d’indianes van ser el sector més revolucionari de la transformació del sector en el segle XVIII. És l’inici de la indústria moderna.
  • 1756-1778. Període d’expansió gràcies a, primer, les més grans possibilitats de comerciar amb Amèrica i la posterior llibertat de comerç.
  • 1783-1796. Màxim desenvolupament de la indústria en imposar-se el principi de llibertat de treball. A continuació va iniciar-se una etapa de crisi que s’allargaria fins al segle XIX.

Durant el segle XVIII, sectors que havien tingut una gran importància en períodes anteriors van iniciar una progressiva decadència i van acabar sent superats per les noves formes industrials que creixien espectacularment. Aquesta decadència es posa de manifest en la indústria tèxtil tradicional.

La indústria llanera. Entre els anys 1750 i 1778 va tenir una etapa de gran expansió gràcies al sistema de treball a domicili de la població camperola i a la penetració dels comerciants catalans en els mercats de la Península. A partir de 1778, però, aquesta indústria va iniciar un procés de franca decadència ja que el capital procedent del comerç, que era el seu motor, es va mostrar més inclinat a encaminar les seves inversions cap a altres sectors amb més possibilitats de desenvolupament.

La indústria de la seda. El sector de la seda va patir la mancança de matèria primera i va sobreviure a llocs allunyats dels nuclis industrialitzats.

La indústria paperera i del ferro. Aquests sectors van sobreviure gràcies al comerç colonial afavorit per la política mercantilista dels Borbons.

La construcció naval. Totalment lligada al comerç marítim català, va tenir més importància que els altres sectors tradicionals. El caràcter artesanal que va mantenir va dificultar la seva modernització i al no poder acomodar-se al procés de canvi, a partir de 1793 va entrar en una fase d’estancament.

Al mateix temps, i al costat de les indústries tradicionals, se’n va desenvolupar unes altres que ja presentaven unes característiques més modernes com era el cas de la indústria cotonera caracteritzada per:

  • Control de la producció per part del capital comercial.
  • Predomini del treball assalariat fora del gremi.
  • Mecanització.
  • Recerca de preus competitius.
  • Absència o escassetat de matèria primera.

El naixement de la indústria tèxtil cotonera va estar lligat a les possibilitats de penetració en el mercat colonial americà. Així, en una primera etapa de desenvolupament, entre 1737 i 1767, aquestes primeres indústries van ser creades amb una inversió molt moderada de capital d’origen comercial. D’aquesta manera es permetia la reinversió com a motor del seu creixement. El fil de cotó s’importava de Malta i a les fàbriques es teixien les primeres indianes que després s’estampaven.

Serà en el període 1767-83 quan es produeixi un doble procés; d’una banda, el govern va reglamentar aquesta indústria mitjançant una Ordenanza (1767) que només donava el reconeixement oficial a aquelles fàbriques que tenien dotze o més telers, fet que va impossibilitar la supervivència de les fàbriques més petites.

D’altra banda, va néixer la filatura que va instaurar-se de forma permanent a Catalunya a partir de 1772 amb la creació de la Companyia de Filats de Cotó. L’expansió de la filatura va produir-se entre 1783 i 1796. En aquests anys va iniciar-se la mecanització i la filatura va triomfar de forma definitiva. Van ser uns anys de profundes modificacions davant la necessitat evident de modernitzar la manufactura. El treball a domicili de la filatura del cotó en les comarques agràries del nord de Catalunya va tenir gran importància.

El segle va tancar-se amb un període de crisi entre 1796 i 1808 que va suposar la retirada del capital comercial. Tot i això, la indústria cotonera va aconseguir sobreviure gràcies a l’aparició d’un nou empresariat: la burgesia industrial. Així es va poder mantenir el procés de la manufactura d’indianes.

Les empreses que aplegaven filatura, tissatge i impressió van concentrar-se tècnicament i van adoptar de forma generalitzada les invencions mecàniques. A més, va produir-se una nova empenta a les valls prepirinenques que buscava força motriu gratuïta i més barata. Aquest procés seguit per les indianes va ser el model que va caracteritzar també a altres indústries que no van arribar a tenir la mateixa importància com la indústria de barrets o la d’adob de pells.

L’Espanya del segle XVIII: el sector agrari

diumenge, 28/11/2010

La terra era el factor bàsic de la producció a l’Espanya del segle XVIII i l’agricultura era la primera font de riquesa. El 1797, el sector agrícola espanyol absorbia més del 65% de la població activa, mentre que només un 22% es dedicava al sector serveis i el 12% a la indústria. En els territoris de l’antiga Corona de Castella aquesta tendència era més gran encara arribant al 80%.

Les relacions socials s’articulaven al voltant de l’organització jurídica de la terra i al concepte de propietat que configurava l’agricultura senyorial. La major part de les terres productives estaven sota el domini de la jurisdicció senyorial i estaven amortitzades, és a dir, es trobaven fora del mercat i no es podien comprar ni vendre per estar en possessió del que s’anomenava mans mortes.

Això passava amb les terres que eren béns de l’Església i dels municipis (terres arrendades i comunals), així com en les de la noblesa que es vinculaven en mayorazgos i, generalment, passaven sense divisions de generació en generació gràcies a la primogenitura. Aquesta situació, a més, s’estendria al plebeus enriquits. Per això, la propietat lliure només la trobem a les terres alodials o de realeng (dependents de la jurisdicció reial).

Els senyorius propietat de la noblesa, l’Església i la corona eren els que ocupaven la major part de la terra i definien les relacions que imperaven en el món rural. El senyor, en la seva condició de domini sobre els vassalls, tenia drets senyorials sobre els camperols que romanien a les seves terres i que pagaven segons el diferent tipus de contracte agrari ja fos a través de rendes en metàl·lic o en espècies.

Tipus d’explotació de la terra a l’Espanya de l’Antic Règim:

  • Arrendaments a llarg termini. El principal model és l’emfiteusi (pròpia del camp català). El domini es trasllada de pares a fills.
  • Arrendaments a curt termini. Habitualment es donava l’arrendament per una dècada. Es practicava a Castella. La brevetat dels contractes no permetia que els pagesos s’involucressin en la millora de la terra.
  • Explotació mercenària. Els jornalers andalusos estaven destinats a treballar durant la collita segons les necessitats del terratinent. Al nord d’Espanya els jornalers van arribar a representar el 25% de la població mentre que al sud constituïen prop del 70%.

D’aquesta manera, encara que hi havia un cer nombre d’agricultors propietaris de les seves terres, sobretot a la zona nord del país (Cantàbria, Astúries, País Basc, nord de Castella), la major part de la pagesia era arrendatària o jornalera i la seva situació de submissió al sistema feudal era variant segons la zona i el tipus de contracte al qual estaven sotmesos.

A Galícia i Astúries, els arrendaments (foros) eren fixos durant tres generacions, però la manca de terres va donar lloc a la subdivisió de les terres (subforos) i a l’aparició d’un greu problema de minifundisme. Al sud de Castella, Extremadura i Andalusia, en canvi, hi havia unes grans extensions latifundistes en mans de la noblesa i el clergat, que eren treballades per pagesos amb arrendaments curts i variables o per jornalers.

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions
EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

Característiques de l’agricultura:

  • Tècniques endarrerides.
  • Policonreu destinat a l’autoconsum i la subsistència.
  • Eines tradicionals.
  • Sistema de treball comunitari.
  • Rotació triennal amb guaret, associat a la ramaderia.
  • Existència de zones on milloren les tècniques (litoral mediterrani i zona cantàbrica): Introducció d’adobs, rotacions sense guaret, millores en regadius i especialització en olivera i vinya (Priorat i Penedès).

Distribució de la renda de la terra:

  • Càrregues de naturalesa fiscal (tant estatal com eclesiàstica i senyorial).
  • Renda de la terra provinent dels contractes agraris (emfiteusi, furs, parceries i arrendaments a curt termini).
  • Guanys especulatius a través de la fixació de la taxa o de l’anticipació de grans als camperols.

Les reformes en el terreny agrari que van introduir-se al llarg del segle XVIII, especialment durant el regnat de Carles III, no van ser capaces de resoldre la tensió que provocava el fet que el creixement de la població esdevingués superior a la producció d’aliments, fet que derivaria en l’aparició de fams cícliques.

L’expansió del sector agrari català:

L’expansió agrícola catalana, iniciada cap a 1680, va continuar durant tot el segle XVIII caracteritzada per l’augment de la producció, la intensificació de l’explotació agrícola i l’especialització dels conreus.

Augment de la producció. Va basar-se especialment en l’extensió dels conreus. Així, van recuperar-se terres abandonades des de feia segles i es va emprendre la rompuda de les terres marginals. El blat, l’olivera i la vinya (símbol de l’expansió agrícola catalana del segle XVIII) van ser els conreus més freqüents de les noves àrees. L’instrument principal d’aquesta expansió de la vinya va ser l’establiment de colons mitjançant el contracte de rabassa morta que va permetre l’estabilitat del camp català durant l’època d’expansió.

Intensificació de l’explotació agrícola. Estava basada en petites innovacions tècniques com la generalització en l’adobament de les terres, sobretot amb fems. Van implantar-se noves combinacions en la rotació dels conreus que van permetre la progressiva substitució del guaret. I com a punt més espectacular de la intensificació dels conreus, va portar-se a terme una important expansió dels regadius. Malgrat aquestes innovacions, el camp català encara va haver de veure’s sotmès a periòdiques crisis de subsistència.

Especialització dels conreus. La gran expansió de la vinya va assenyalar l’evolució de l’agricultura cap a una orientació comercial. El creixement demogràfic va implicar, a més, un fort impuls de la producció, ja que va incrementar-se la demanda de productes agrícoles. Pel que fa a la ramaderia, en aquest període pot observar-se una especialització i una millora generalitzada de la seva qualitat.

Entre els conreus, el blat va mantenir la seva posició de conreu alimentari per excel·lència. La demanda va incrementar-se com a conseqüència del creixement demogràfic, però, aquest fet pràcticament no va veure’s afectat per innovacions tècniques i les collites van continuar sent escasses.

També va registrar-se un gran augment del conreu de l’olivera –a l’Empordà, les Garrigues, la Segarra i l’Urgell– i dels conreus industrials, com la morera i el cànem, a més del blat de moro i de la patata. L’arròs va implantar-se sòlidament en règims de monocultiu.

El conreu més dinàmic en aquest període va ser, amb molta diferència, la vinya. Al Maresme, al Penedès i al camp de Tarragona van produir-se vins de poca qualitat i de preu baix que es destinaven al consum popular i en part a l’obtenció, per destil·lació, de l’aiguardent, que ben aviat va convertir-se en un article bàsic de l’exportació catalana cap a les colònies.

Al llarg de tot el segle es poden observar els primers indicis del procés de formació d’un “mercat català” gràcies a l’augment dels intercanvis agrícoles intercomarcals o a l’alleugeriment de les desigualtats –amb algunes excepcions– dels diferents preus segons la localitat.

El Decret de Nova Planta va mantenir el règim jurídic i social agrari anterior, es a dir, el règim senyorial. Les noves rompudes van significar un augment de les possibilitats de pressionar la pagesia tot i que encara es mantenia el règim establert per la sentència Arbitral de Guadalupe. L’evolució social del camp català va produir-se sense grans trasbals. Va donar-se una important expansió dels establiments emfitèutics i només cap al final del segle els propietaris van començar a qüestionar aquest sistema, especialment en el conreu de la vinya on el conflicte va revestir-se de gran duresa.

Grups socials en el camp català en el segle XVIII:

Noblesa. La noblesa tenia un caràcter absentista i arrendava les seves terres, fet que va proporcionar-li una important acumulació de capitals per l’augment de les rendes agràries.

Burgesia comercial. La burgesia invertia part dels seus beneficis derivats del comerç en la terra, tant per aconseguir uns guanys com per augmentar el seu prestigi social.

Masovers i parcers. La seva situació no era dolenta gràcies a les condicions pactades en els seus contractes i l’augment dels preus agrícoles, tot i que van continuar sotmesos als drets senyorials i a les jurisdiccions.

Proletariat. El proletariat agrícola estava integrat per jornalers que sovint acabaven emigrant cap a les ciutats a la recerca de noves oportunitats.

L’augment dels preus i de la venda agrària va provocar un increment notable de la riquesa al camp. De fet, els preus agrícoles van triplicar-se al llarg del segle XVIII, accelerant-se especialment durant la segona meitat de segle. Aquesta situació de prosperitat va produir una acumulació de capital que va destinar-se a la reinversió, al consum de productes urbans d’origen comercial i industrial i, fins i tot, al consum sumptuari. Així, s’iniciava una interrelació entre la prosperitat agrícola i el desenvolupament de les activitats urbanes.

L’Espanya del segle XVIII: el creixement demogràfic

diumenge, 28/11/2010

El segle XVIII va significar, en el conjunt d’Europa, l’inici d’un cicle demogràfic caracteritzat pel creixement ininterromput de la població. En aquesta nova dinàmica hi va tenir un paper decisiu el descens de la mortalitat com a conseqüència de la fi de les grans mortaldats catastròfiques, la constant millora de les tècniques agrícoles, la introducció de nous conreus que van enriquir la dieta de la població i el fet que aquest segle fos un període de pau relativa en el territori europeu.

En el segle XVIII també s’inicia a Espanya el cicle demogràfic modern, però amb matisos. Malgrat que la mortalitat encara va mantenir-se en nivells elevats (36 per mil), va veure’s compensada pels alts nivells de natalitat (42 per mil) i per l’absència de conflictes bèl·lics. Així, la població espanyola va incrementar-se de 7,6 milions el 1717 a 10,5 milions el 1800. Aquest creixement, però, va ser dispar ja que mentre a la perifèria la població va doblar-se, a l’interior només va augmentar entre un 20% o un 30%. Amb tot, els territoris de l’antiga Corona de Castella encara constituïen la zona més poblada i hi habitaven 7 de cada 10 habitants.

Cicle demogràfic antic:

  • Creixement escàs.
  • Alta mortalitat
  • Crisi demogràfica.
  • Estancament de la població.

Transició demogràfica (Catalunya):

  • Augment de la població.
  • Descens de la mortalitat.
  • Increment de la productivitat del camp.

Aquest creixement no va ser pas una conseqüència de la revolució industrial, ja que va donar-se en el marc d’una estructura econòmica inalterada amb les mateixes taxes de mortalitat tradicionals. Així, el creixement va ser degut a les mesures poblacionistes introduïdes pels Borbons: incentius per a les famílies nombroses, acolliment d’immigrants catòlics als quals lliuraven terres, o projectes de colonització per a terres despoblades (per exemple, Sierra Morena).

La monarquia estava convençuda, seguint els principis il·lustrats, que un creixement de la població era la clau per a incentivar la producció. Amb tot, el creixement de la població espanyola en el segle XVIII va veure’s limitat per la persistència de les crisis de subsistència que van comportar fams periòdiques que delmaven la població i consumien els excedents agraris generats durant els anys de bones collites.

A Catalunya, el segle XVIII es caracteritza per un fort increment de la població, convertint-se en una de les regions perifèriques amb un creixement demogràfic més gran. D’aquesta manera, el Principat va passar de 515.675 habitants el 1717 a 899.287 l’any 1787 –segons el cens de Floridablanca–. A més, la fecunditat matrimonial, és a dir, la taxa de nascuts vius per cada mil dones casades, va situar-se entre les més altes d’Espanya.

Aquest creixement va tenir com a principal característica el seu caràcter sostingut i continu, que indica el pas d’una demografia antiga a una de transició. El canvi de règim demogràfic va suposar un descens de la taxa de mortalitat gràcies a la desaparició de les grans epidèmies, com la pesta, i a l’expansió de l’agricultura que, en augmentar la seva productivitat, va permetre mantenir el creixement de la població. D’altra banda, va mantenir-se una elevada taxa de natalitat. A la resta de l’Estat espanyol, el creixement no va tenir les mateixes característiques que a Catalunya, ja que encara s’hi mantenia una taxa de mortalitat força elevada.

Característiques del creixement català:

a. El creixement, tot i que no va ser uniforme, va afectar a la totalitat de les comarques del Principat. Així, van repoblar-se àmplies zones de la Catalunya occidental poc poblades en segles anteriors.

b. Va aparèixer un contrast entre la Catalunya meridional de gran dinamisme demogràfic i la Catalunya septentrional que –amb l’excepció de la Garrotxa– estava molt més endarrerida.

c. El creixement de la població va concentrar-se a les poblacions costaneres i a les ciutats (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat).

d. Presència d’immigració d’origen francès.

e. La crisi de les darreries del segle XVIII –causada per la guerra amb la França revolucionària i posteriorment amb Anglaterra– i principis del segle XIX, va frenar l’expansió demogràfica catalana.

L’Espanya dels Borbons (segle XVIII)

dissabte, 27/11/2010

Per a Espanya, el segle XVIII va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII, tot i que l’èxit de les seves mesures és força qüestionable.

En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic.

En el camp de la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb França (pactes de família), donat el parentiu entre ambdues famílies reials.

Des de 1700 fins a 1808, van ser cinc els Borbons que van ocupar el tron espanyol: Felip V, Lluís I, Ferran VI, Carles III i Carles IV.

arbol_genealogico_borbones.jpg

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). El nou rei va decidir reformar l’estructura política espanyola heretada dels Àustries per fer-la homologable al sistema absolutista francès. Amb aquest objectiu, Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes (Corts, Diputació del General, etc.) a través dels Decrets de Nova Planta, mitjançant els quals es liquidava l’estructura de monarquia composta dels Àustries per donar pas a un Estat centralista.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

A més, Felip V va impulsar una castellanització de la política elevant les institucions castellanes (Consell de Castella, Corts, etc.) al rang d’estatals i va modificar el sistema administratiu creant nous òrgans de govern com les Secretaries d’Estat (antecedent dels ministeris) i dividint el país en capitanies dirigides per capitans generals i intendents nomenats directament pel monarca. Un altre fet destacat del seu regnat va ser la introducció de la Llei Sàlica, segons la qual les dones eren excloses de la successió al tron.

Pel que fa a la política exterior, Felip V va practicar una política d’acostament a França que comportaria la signatura, el 1733, del primer Pacte de Família amb l’objectiu de contrarestar l’hegemonia d’Anglaterra. Així, Espanya donaria suport al rei francès en la seva lluita en la Guerra de Successió de Polònia, mitjançant la qual l’infant Carles de Borbó (futur Carles III) va ser nomenat rei de Nàpols i Sicília. Posteriorment, després del segon Pacte de Família (1743), Espanya participaria en la Guerra de Successió austríaca.

Lluís I (1724). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola. El jove rei, però, va caure malalt de verola i va morir havent regnat tant sols set mesos intranscendents en la història de la monarquia espanyola. Així, Felip V va haver de retornar al tron espanyol.

Luis_I_rey_de_España.jpg

Lluís I

Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus: des de 1748, data de la firma del Tractat d’Aquisgrà que cloïa la Guerra de Successió austríaca, fins a la seva mort, Espanya no va prendre part en cap altra guerra. Ferran VI va dedicar els seus esforços a continuar la política d’implantació de l’absolutisme monàrquic i a la reconstrucció econòmica del país, tasca per a la qual va comptar amb la col·laboració de ministres com el marquès de l’Ensenada que va crear els pòsits de cereals.

Fernando_VI.jpg

Ferran VI

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Però el seu programa reformista va ser frenat per l’esclat de l’anomenat Motí d’Esquilache (1766), un aixecament popular contra el ministre que tenia el seu origen en l’escassetat de subsistències que patia el país, tot i que, possiblement, va ser promogut des dels sectors privilegiats que es veien perjudicats per la nova política reformista.

Carlos_III.jpg

Carles III

Després del motí semblava que arribava el torn pels il·lustrats espanyols i Carles III va saber envoltar-se de ministres eficients com Aranda, Floridablanca, Campomanes i Jovellanos en el seu intent de treure Espanya de la decadència a través de les reformes il·lustrades. Així, els nous ministres van apostar per aplicar mesures fisiocràtiques amb l’objectiu de reformar l’agricultura i d’altres sectors de l’economia.

També van voler reformar l’educació, que estava en mans del clergat, i generalitzar-la a tots els sectors de la societat. També pretenien fer desaparèixer la Inquisició, a la qual consideraven com un obstacle per al progrés del país. A més, van intentar de difondre les idees de la Il·lustració mitjançant les Societats Econòmiques del País.

Un dels objectius reformistes era la reducció dels privilegis de que gaudien la noblesa i el clergat per potenciar el treball i amb ell la riquesa del país. Amb aquest objectiu, el rei va imposar la seva autoritat sobre l’Església i es va arribar a actuar directament contra alguns ordres religiosos, com els jesuïtes que van ser expulsats d’Espanya. Emmarcat en aquest procés, totes les professions van ser declarades honestes amb l’objectiu que el treball esdevingués una virtut social.

Quant a la política exterior, Carles III va renovar els pactes amb França i va signar el tercer Pacte de Família (1761), pel qual Espanya va tornar a les guerres europees intervenint en la Guerra dels Set Anys. El país també va intervenir aliat amb França en la Guerra d’Independència dels Estats Units afavorint els rebels i, per la Pau de Versalles de 1783, va poder recuperar Menorca i la Florida.

Carles IV (1788-1808). El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució. A més, només una minoritària elit cultural donava suport al programa il·lustrat, mentre que la majoria dels privilegiats s’hi oposaven frontalment. En definitiva, la Il·lustració espanyola va ser un moviment minoritari que no es va generalitzar en la societat.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Respecte del context internacional, en un primer moment, Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables. Caiguda la Convenció jacobina, però, Carles IV signaria el Tractat de Sant Ildefonso (1796) que l’aliava amb la França del Directori i posteriorment amb la França napoleònica i que portaria Espanya a la guerra amb Anglaterra i a les desfetes de San Vicente (1797) i Trafalgar (1805). Tots aquests conflictes van conduir a un trencament de les relacions normals amb els mercats colonials, fet que comportaria greus conseqüències econòmiques.