Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya moderna’

Passejant per la Barcelona del segle XVIII

dijous, 20/10/2011

Si hem de cercar les arrels del turisme, que avui és un fet quotidià i no fa tant era un luxe reservat a una minoria, hem de girar la vista enrere fins a trobar els nobles i els burgesos enriquits de l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII, els quals realitzaven el que s’anomenava com a Grand Tour, és a dir un viatge iniciàtic per Europa que combinava la diversió amb la instrucció. Aquests desplaçaments sovint van anar acompanyats del desenvolupament de la literatura de viatges, en la qual el turista compartia la seva experiència amb els lectors, il·lustrant-los sobre allò que havia descobert.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Un d’aquests turistes del segle XVIII va ser el britànic Arthur Young (1741-1820), el qual va descriure amb gran detall els seus viatges per França i Espanya. A través de la seva obra Viatge a Catalunya (1787), Young ens dibuixa com era la Barcelona d’aquella època vista a través dels ulls d’un visitant:

Arthur Young

Hem visitat la ciutat [de Barcelona]. És gran, a tot arreu s’hi veu gent. Molts carrers són estrets, com és normal en una ciutat antiga, però també n’hi ha molts d’amples, emmarcats per belles cases. Resumint: no es pot ben dir que sigui ben construïda, si s’exceptuen els edificis públics, que denuncien una gran magnificència. Diverses places, sense ser d’un traçat regular, fan bon efecte i deixen al descobert les noves construccions. Hi ha un barri, anomenat Barceloneta, que és enterament nou i regular; els carrers s’hi entrecreuen en angle recte. Ara: com que no hi viuen més que mariners, petits botiguers i artesans, les cases són petites i baixes. Un dels costats dóna al moll.

Els carrers són il·luminats, però com que hi ha tanta pols, sobre tot als més amples, no puc dir si tots són pavimentats. La seu del governador i la font nova formen conjunt, i són mostres del gust per l’embelliment de la ciutat. La foneria reial de canons és molt gran: les naus són amples i no sembla que s’hi hagi estalviat res. La major part de les peces són de bronze. Les fan d’una sola fosa, i vam veure foradar peces de 24, una de les operacions potser més curioses de la mecànica actual, cosa que obliga a retre homenatge al seu inventor. Hi treballen 300 homes en temps de guerra, però ara n’hi ha pocs.

Les manufactures de Barcelona són considerables: una passejada pels carrers ens mostra per tot arreu signes d’una indústria activa i desenvolupada. En qualsevol lloc sentiu el soroll de les màquines de fer mitges. Es fan mocadors de seda (encara que menys que a València), mitges, puntes, teixits diversos i peces de llana, encara que no gaires. El principal negoci, però, és el comerç; les transaccions fan una xifra molt elevada i, això no obstant, són pocs els vaixells matriculats en aquest port.

Colom i la casa reial catalana

dimarts, 18/10/2011

El passat 12 d’octubre, commemoració del mal anomenat descobriment d’Amèrica, Televisió de Catalunya va emetre a través del Canal 33 el documental “Colom i la casa reial catalana”, basat en les controvertides hipòtesis de l’investigador Jordi Bilbeny i el seu equip. Val a dir que mai he descartat la possibilitat que Colom fos català. És més, els seus orígens genovesos són suficientment obscurs com per a presentar dubtes raonables. Segurament, l’ADN en tindrà la resposta a aquesta incògnita. Ara bé, els arguments sobre els quals es construeix la tesi de Bilbeny, i del documental, són un autèntic deliri imaginatiu. Podeu veure’l a continuació i després comento els grans arguments que desmunten la tesi bilbenyista.


Hi ha molts aspectes del documental que un historiador no pot admetre com a vàlids, però em centraré en tres aspectes amb els quals queda suficientment qüestionada la credibilitat de l’estudi de Bilbeny: la figura de Joan Colom i Bertran, la sortida de l’expedició del port de Pals i el casament de Colom amb Felipa de Coïmbra i Urgell.

Bilbeny comença el documental afirmant que Cristòfor Colom era en realitat en Joan Colom i Bertran. Actualment, però, no resulta sostenible la identificació de Cristòfor Colom amb la figura de Joan Colom i Bertran, membre d’una família de banquers ennoblits de la Barcelona medieval. I és que Joan Colom i Bertran havia mort el 1488. I pels que en dubtin, existeixen quatre documents que demostren que el 1492 Joan Colom i Bertran ja era mort i han estat publicats pel Centre d’Estudis Colombins. Però, si juguem a la història de les conspiracions i en dubtem, sense tenir en compte la seva presumpta mort, sabent que va néixer entre 1413 i 1417, en el moment del descobriment d’Amèrica estaríem parlant d’un home de molt més de setanta anys que és impossible que protagonitzés el viatge cap a Amèrica. Com va suportar físicament quatre viatges en aquelles condicions? A més, aquesta tesi ja havia estat investigada pels pioners en els estudis sobre la catalanitat de Colom: Luis Ulloa i Pere Català Roca, el qual va descartar-la.

D’altra banda, en un altre moment, Bilbeny situa la sortida de la primera expedició de Colom cap a Amèrica a Pals (Empordà) i no pas a Palos de la Frontera (Huelva) com s’acostuma a admetre. Segons la tesi de Bilbeny, seria impossible que Colom sortís de Palos perquè en aquell període no hi hauria cap tipus de port en aquell lloc. El problema és que són molts els testimonis d’activitat portuària a Palos durant la baixa edat mitjana (entre d’altres, les prospeccions geofísiques realitzades per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines de Madrid). A més, les distàncies recorregudes i diversa documentació aportada pel Centre d’Estudis Colombins semblen confirmar que la expedició va salpar realment de Palos de la Frontera, d’on eren naturals els germans Pinzón.

Finalment, segons la hipòtesi de Bilbeny, Colom s’hauria casat amb Felipa de Coïmbra i d’Urgell, la néta del comte d’Urgell, un dels aspirants al tron catalano-aragonès en el Compromís de Casp de 1412. Gràcies a aquest casament hauria aconseguit la seva condició de noble i hauria entroncat amb la casa reial catalana. La realitat, però, és tossuda i ens diu que Colom va casar-se amb Felipa Monis de Pellestrello, i en cap cas, com pretén redescobrir Bilbeny, amb Felipa de Coïmbra. Això és història i no elucubració: Felipa de Coïmbra i Urgell, va morir soltera, i en el seu testament no consta que hagués tingut mai cap marit ni cap fill. Però, a més, si acceptem que Colom i Felipa van casar-se i van tenir un fill anomenat Ferran (Hernando), perquè l’hereu del virregnat americà que correspon a Colom és Diego Colom i no el dit Ferran?

Sobre les elucubracions de Bilbeny i els seus seguidors al voltant de la intenció de crear un regne català a Amèrica no perdre el temps perquè simplement ratllen el deliri. Un simple imperialisme historiogràfic a la catalana.

En definitiva, els arguments de Bilbeny són un autèntic deliri imaginatiu que simplement pretenen incrementar l’olimp nacional català amb la introducció de nous ídols de gran transcendència històrica a través de la pràctica de la manipulació històrica i sense aportar proves reals. Curiosament el mateix que es denúncia sobre Castella. Només així s’explica que, a més de Cristòfor Colom, d’entre els candidats a catalans redescoberts per Bilbeny trobem personatges de la talla de Miguel de Cervantes, Leonardo da Vinci o Marco Polo. Inclús parla del conqueridor català Ferran Cortés. Però no ens enganyem, no hi ha cap prova seriosa que ens indiqui la seva catalanitat, només teories articulades des del disbarat, sense cap tipus de fonament ni rigor documental.

Potser aquestes hipòtesis de treball resultin molt suggerents i estimulants per a la imaginació del públic. Segurament, mitjançant aquestes teories conspiratives molts catalans sentin que la seva història en l’època moderna no va ser mediocre i vegin com la dels veïns espanyols perd mites referencials. Fins i tot, l’existència d’aquesta idea pot servir per reafirmar la identitat nacional. Però no ens fa falta. El panteó de catalans il·lustres al llarg de la història està ben representat.

Millor ens ho prendrem amb humor. I és que gràcies als nois del “Polònia” finalment vam poder aclarir els veritables orígens catalans de Cristòfor Colom.


La Universitat de Cervera

dilluns, 17/10/2011

La culminació de la repressió cultural que l’absolutisme borbònic va imposar sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien al Principat abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica.

D’aquesta manera, la Universitat de Cervera va ser creada amb una doble finalitat. Per una banda, com a càstig per la participació dels membres del món universitari en la Guerra de Successió. I, per una altra banda, per evitar l’articulació de focus d’oposició nascuts a les aules i allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona. A més, aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte.

Aquest és el decret mitjançant el qual Felip V creava la nova universitat catalana l’11 de maig de 1717:

Por cuanto las turbaciones pasadas del Principado de Cataluña obligaron mi providencia a mandar se cerrasen todas sus universidades, por haber los que concurrían en ellas fomentado muchas inquietudes. Mas viendo reducido a mi obediencia todo aquel Principado, y reconociendo la obligación en que Dios me ha puesto de atender al bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia oscurezcan el precioso lustre de las ciencias, he resuelto restituir a sus naturales esta común utilidad, eligiendo para general comprehensión de todas las ciencias, buena crianza de la juventud y esplendor de esta monarquía, una Universidad que, siendo émula de las mayores de Europa en riqueza, honores y privilegios, convide a los naturales y extranjeros a coronar su grandeza con el más autorizado concurso.

Y teniendo muy presente mi gratitud, cuanto he debido al amor y constante lealtad  de la fidelísima ciudad de Cervera, en todo el tiempo que ocuparon los enemigos aquel Principado, como acostumbra a mantener siempre la fe prometida a sus soberanos. Y siendo sano su temperamento y proporcionada su situación, no siendo plaza de armas, donde los militares suelen turbar la quietud de los estudios, la he elegido para teatro literario, único y singular de aquel Principado. A cuyo fin he mandado hacer diseño y planta de un majestuoso edificio a proporción de la idea formada de esta Universidad.

La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. En conseqüència, allà van concentrar-se la majoria dels estudis superiors que es podien realitzar a la Catalunya del segle XVIII. Però, malgrat tot el suport oficial amb el qual comptava, la universitat sempre va mantenir al llarg de la seva existència (1717-1842), de manera inesborrable, l’estigma imposat pels seus creadors.

CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG

Tanmateix, no es pot menysprear les aportacions, sempre de caràcter individual, d’alguns dels seus membres. Per exemple, cal destacar la figura de Josep Finestres (1688-1777), que va exercir un llarg mestratge, va estudiar la cultura clàssica i a través de la seva obra jurídica va harmonitzar els drets romà i canònic amb els usatges i drets propis de Catalunya.

Igualment, s’ha de valorar el pes que en aquesta Universitat va tenir la Companyia de Jesús, la qual, aprofitant-se del fet d’haver esdevingut un dels puntals de la victòria filipista en la Guerra de Successió, va poder mantenir els seus privilegis passats, entre els quals va afegir-se el fet de proveir Cervera de professors, aconseguint gairebé un monopoli del món universitari català. Dels jesuïtes van sorgir figures com el filòsof Mateu Aimerich (1715-1799). Anys després, amb l’expulsió dels jesuïtes per part de Carles III (1767), Cervera va perdre bona part del seu pes intel·lectual.

El 1835, en el context de la Revolució Liberal i la Primera Guerra Carlina, els estudis universitaris catalans van ser traslladats novament a Barcelona, però part del claustre, el sector més reaccionari, no va acceptar aquest canvi i va refugiar-se a Solsona primer, i més tard al monestir de Sant Pere de la Portella, on va iniciar-se el curs 1838-39. Finalment, el 1842, durant la regència d’Espartero va signar-se el trasllat definitiu de la Universitat cap a Barcelona. D’aquesta manera es posava fi a un dels símbols principals de la repressió cultural practicada per l’absolutisme de Felip V.

Pere Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet, cap de la resistència antiborbònica

dimarts, 11/10/2011

La fase final de la Guerra de Successió, és a dir, la guerra franco-castellana contra Catalunya, no va acabar l’11 de setembre de 1714 amb la rendició de la ciutat de Barcelona davant dels exèrcits borbònics, sinó que va continuar en forma de resistència de guerrilles, dirigides sovint per oficials catalans que havien participat en la Guerra de Successió, que lluitaven contra l’ocupació del Principat.

Un dels líders guerrillers més famosos va ser Pere Joan Barceló i Anguera, un capità de fusellers que, en resposta a la repressió borbònica,  va alçar-se en armes contra les tropes filipistes que ocupaven Catalunya a finals de 1714. Involucrat en les principals guerres que van assolar Europa durant la primera meitat del segle, el Carrasclet va esdevenir un dels principals malsons dels Borbons en el segle XVIII.

carrasclet.jpgNascut a Capçanes (1682), el mític guerriller era fill de Francesc Barceló, un capità de fusellers de les forces de l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual va morir en una acció a Móra d’Ebre durant la Guerra de Successió. Carboner d’ofici, Pere Joan Barceló ja va participar en la lluita del bàndol austriacista, arribant a ser alferes de la companyia del seu pare. El 1714, en rendir-se la ciutat de Barcelona, va sol·licitar el perdó i va retirar-se a Marçà, al Priorat.

Empresonat dues vegades en el context de la repressió, Pere Joan va aconseguir fugir a la muntanya de Llaberia, immediata al seu poble, des d’on va dur a terme fets d’una gran audàcia contra l’exèrcit borbònic. Excel·lent estratega militar, va esdevenir el cap de les diverses guerrilles que van anar formant-se arreu del Principat. Així, d’altres caps guerrillers com Guardiola, Bernic, Tomeu de Pullina o Francesc Bach de Roda van unir-se a les forces del Carrasclet.

Va actuar, des dels Pirineus a l’Ebre, efectuant múltiples accions, sempre coronades amb èxit, contra les forces borbòniques i els Mossos d’Esquadra (escamots creats entre la població autòctona, i dirigits pel vallenc Veciana, per perseguir la resistència austriacista i els bandolers). Així, el Carrasclet va alliberar temporalment Reus i d’altres localitats catalanes, així com a nombrosos presoners patriotes. El governador de Tarragona, en resposta, va fer empresonar la mare i diversos familiars de Barceló, però ell no va cedir en les seves accions.

El 1718, en el context  de l’imminent esclat de la guerra entre la Quàdruple Aliança (que aplegava els països de la Gran Aliança de l’Haia i França) i Espanya, el Carrasclet va ser cridat al Rosselló pel mariscal duc de Berwick, el qual va mostrar-li els propòsits de restablir les llibertats de Catalunya en cas de victòria en la guerra. Tot i desconfiar de les seves promeses, Pere Joan va aprofitar l’ocasió per rebre equipament i armament per a la seva causa per part dels francesos. D’aquesta manera, el Carrasclet va ser investit pels francesos amb el càrrec de coronel de fusellers de muntanya per lluitar contra les forces filipistes que ocupaven Catalunya.

Quan la península Ibèrica va ser envaïda pels exèrcits francesos (1719), Pere Joan va comandar un exèrcit de 8.000 milicians equipats amb les armes i municions que hi havia en custòdia als municipis per a la cacera de llops, o bé amb les que prenien a l’enemic. L’exèrcit del Carrasclet va emprendre accions al Priorat, al Camp de Tarragona, a la Ribera d’Ebre i a la Terra Alta. Van destacar els seus atacs a Reus i la seva famosa marxa de Falset a Montserrat i al Pallars. Pel desembre del 1719 va atacar infructuosament Valls.

Capçanes._Monument_al_Carrasclet.JPG

Acabada la guerra, va refusar la incorporació amb el grau de coronel a l’exèrcit francès a causa de la seva intransigència. El Carrasclet es proposava continuar la lluita, però la situació no ho va permetre. Aleshores, Pere Joan Barceló va haver d’emprendre el camí cap a l’exili, i el 7 de febrer de 1721 va instal·lar-se a Viena, on va ser acollit per l’emperador Carles VI (l’arxiduc Carles d’Àustria de la Guerra de Successió), el qual va oferir-li l’assignació monetària corresponent al grau de coronel de l’exèrcit imperial. Aquell mateix any, les noves autoritats militars espanyoles van llançar l’ordre de detenció contra els “sediciosos rebeldes que tomaron sus armas contra las Reales Tropas de su Majestad” a 76 localitats catalanes. El retorn a Catalunya es presentava impossible en aquelles condicions.

Des de Viena, Pere Joan i la seva muller van retirar-se a Hongria, on van adquirir unes terres a la vila de Múgdia. Allà va treballar com a pagès fins que, el 1734, va esclatar una nova guerra entre Àustria i Espanya. En aquest context el Carrasclet va tornar a prendre les armes per comandar una companyia de soldats catalans exiliats lluitant contra l’ocupació borbònica de Nàpols. Tanmateix, el vaixell que el conduïa va ser capturat a Pescara per les forces borbòniques i Barceló va veure’s conduit a Cadis on va ser empresonat. No seria alliberat fins el 1740, després de la Pau de Viena.

Un cop va recuperar la llibertat, el Carrasclet va retornar a Àustria. Però, el 1740, mort l’emperador Carles VI, Àustria va ser atacada pels bavaresos en el context de la Guerra de Successió Austríaca. D’aquesta manera, Pere Joan Barceló va haver d’agafar novament les armes i organitzar una nova companyia de voluntaris catalans per lluitar contra la invasió bavaresa i defensar la legitimitat de l’emperadriu Maria Teresa. Aquesta vegada, la sort ja no va acompanyar-lo i, el 1743, va morir en combat a Breisach el Vell, on va ser enterrat amb honors militars.

Pere Joan Barceló, el Carrasclet, com milers de catalans del seu temps, va morir exiliat, lluny del país pel que tant va lluitar fins a la fi dels seus dies. Havia esdevingut un digne i heroic representant de la resistència popular guerrillera contra l’ocupació filipista de Catalunya. La seva figura ja era una llegenda.

El Decret de Nova Planta de 1716

dissabte, 8/10/2011

La desfeta militar i política de 1714 va desembocar en una àmplia repressió contra Catalunya amb el desmuntament de tota l’estructura institucional anterior, a la vegada que es preparava el camí per a les noves mesures uniformadores. El nou model d’Estat borbònic, que es traduiria en la promulgació del Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, seria l’expressió de l’absolutisme que encarnava Felip V i de l’esperit annexionista i assimilador de Castella.

Així, la Nova Planta s’ha d’interpretar com un acte d’assimilació castellana dels diversos regnes peninsulars. La filosofia del Decret era la de canviar la supremacia de la llei per introduir la de la voluntat reial. És a dir, la Nova Planta suposa la imposició de l’absolutisme davant de la tradició constitucional catalana. Això sí, una imposició feta d’una manera sòlida després de l’experiència dels regnes de València i Aragó.

Felip V.jpg

Felip V

Aquesta nova estructura del poder tenia en compte, sobretot, la voluntat omnímoda del monarca i tenia els seus eixos principals en els nivells polític, fiscal i territorial. D’aquesta manera, el nou organigrama del poder era una piràmide jeràrquica que anava des del capità general i la Reial Audiència, al vèrtex, fins als batlles o regidors. També hi havia una Superintendència, organisme d’inspiració francesa, encarregada de donar el suport financer. Fiscalment, s’introduïen els impostos del cadastre reial, el cadastre personal i el cadastre ganancial. I territorialment, s’introduïa la figura dels corregiments, dotze demarcacions que dividien el Principat sota el comandament dels corregidors.

Aquest és un fragment de la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña de 16 de gener de 1716:

DecretNovaPlanta.pngD. Felipe V en Madrid por Real Decreto de 16 de enero de 1716.

Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir que, habiendo con mi asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él, y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia, para cuyo fin, habiendo procedido madura deliberación y consulta de Ministros de mi mayor confianza.

1. He resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia en la qual presida el Capitán General o Comandante General de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre. El Capitán General o Comandante ha de tener voto solamente en cosas de gobierno, y esto hallándose presente en la Audiencia; debiendo, en nominaciones de oficios y cosas graves, el Regente avisarle un día antes.

2. La Audiencia se ha de juntar en las casas que antes estaban destinadas para la Diputación, y se ha de componer de un regente y diez ministros para lo civil y cinco para lo criminal, dos fiscales y un alguacil mayor […]

4. Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana. Y para que por la mayor satisfacción de las partes los incidentes de las causas se traten con mayor deliberación, mando que todas las peticiones, presentaciones de instrumentos y lo demás que se ofreciere, se hagan en las Salas: para lo corriente y público, se tenga audiencia pública lunes, miércoles y viernes de cada semana en una de ellas por turno de meses […].

15. En las causas criminales se ha de proceder en la Audiencia y demás juzgados de Cataluña de oficio, a instancia de parte u del fiscal; se ha de hacer secuestro o embargo de los bienes del reo, después que sea decretada su prisión; los términos de prueba y otros se han de poder limitar a arbitrio del juez; se han de poder imponer penas pecuniarias y la de confiscación en los casos y como procediere de Derecho. Y todo lo referido aquí y demás que se expresare, se ha de entender con todo género de personas, de cualquier estado, grado o condición, sin que haya lugar profano exento para las prisiones y demás que ocurriere. Debiendo administrarse la justicia criminal sin embarazo alguno, de cualquier calidad que sea […].

27. Se impondrán las penas y se estimarán las probanzas según las Constituciones y práctica que había antes en Cataluña. Y si sobre esto ocurriere a la Sala criminal alguna cosa que necesite de reformación, se me consultará. Se proseguirán las causas contra los reos ausentes; y si sobre el modo de substanciarlas y ejecución de las penas tuviere algún reparo, la Sala me consultará […].

34. Los Regidores no podrán juntarse sin asistencia del Corregidor o Bayles. Y los gremios de artesanos y mercaderes, y qualesquiera otros, deberán, para juntarse, avisar al Corregidor o Bayles para que asista o envíe Ministro suyo a la Junta, a fin de que se eviten discusiones y todo se trate con la quietud que es justo […].

38. Pero los oficios subalternosdestinados en las ciudades, villas y ligares para su gobierno político, en lo que no se opusiere a lo dispuesto en este Decreto, se mantendrán. Y lo que sobre esto se necesitare reformar me lo consultará la Audiencia, y los reformará en la forma que se dice al fin respecto de ordenanzas.

39. Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometens y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometens ni otras juntas de gente armada, sopena de ser tratados como sediciosos los que concurrieran o interviniesen.

40. Han de cesar las prohibiciones de extranjería porque mi real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una provincia u otra.

41. Las Regalías de fábricas de Monedas, y todas las demás llamadas mayores y menores, me quedan reservadas. Y si alguna comunidad o persona particular tuviere alguna pretensión, se le hará justicia oyendo a mis Fiscales.

42. En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mantenido en él.

43. Y lo mismo es mi voluntad se ejecute respecto del Consulado de la mar, que ha de permanecer, para que florezca el comercio y logre el mayor beneficio el país.

44. Y lo mismo se observará en las Ordenanzas que hubiere para el gobierno político de las ciudades, villas y lugares en lo que no fuere contrario a lo mandado aquí; con que sobre el Consulado y dichas Ordenanzas, respecto de las ciudades, villas y lugares cabezas de partidos, se me consulte por la Audiencia lo que considere digno de reformar, y en lo demás lo reforme la Audiencia.

Pau Claris i la Revolta Catalana

dijous, 6/10/2011

El juliol de 1638, el canonge Pau Claris (1586-1641) va ser elegit com a diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació del General, és a dir, com a president de la Generalitat per al trienni 1638-1641. La seva presidència estaria marcada per l’enfrontament amb la monarquia com a conseqüència del saqueig de Palafrugell (1638) pels terços reials i per les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat. Aquesta crisi s’intensificaria, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminaria amb l’empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic també va obrir un informe sobre Claris, acusat d’intervenció en els aldarulls contra els soldats, però aquest no va poder ser condemnat per manca de proves.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris

La gravetat dels incidents posteriors, que culminarien amb el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, desencadenarien la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d’Olivares. La imminent invasió castellana de Catalunya va obligar Claris a cercar l’ajuda militar que necessitava el Principat a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabarien amb la firma a Barcelona (desembre de 1640) d’un pacte d’ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.

Aquest és un fragment del discurs de Pau Claris cridant a la resistència dels catalans contra els exèrcits d’ocupació castellans de Felip IV i Olivares:

pau claris.JPGAra us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules […]. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres […].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres […]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres […].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? […]

Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por […]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’ altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi […].

Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’ altres homes més venturosos.

I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions.

Mori jo! Mori infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!

Les causes polítiques i socials de la Revolta Catalana de 1640

dijous, 29/09/2011

La guerra contra França, declarada el 1635, va convertir-se en un element de conflicte entre la Monarquia Hispànica i el Principat. L’obertura d’un front bèl·lic en el Rosselló va implicar la participació econòmica i humana de la societat catalana, així com la presència dels exèrcits imperials, els tercios, en terres catalanes. La presència dels tercios va plantejar un problema a causa de les necessitats d’allotjament que van presentar-se en arribar l’hivern. Això suposava que s’havia de mantenir els soldats i, sobretot, patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

Però la presència dels tercios i el seu allotjament van resultar molt més insuportables per a la pagesia catalana a causa dels estímuls que arribaven des de Madrid i la impunitat subsegüent de que gaudien els abusos dels soldats. Per exemple, amb data 8 de març de 1639, Felip IV escrivia al marquès de Torrecusa que “se ha de recordar a toda la gente” l’obligatorietat d’allotjar els soldats “en casas y camas aunque no duerman en ellas los dueños, sin contemporizar con nadie, pues es razón que los de la tierra duerman en una tabla, lo cual se ha de ejecutar aunque no vengan en ello los naturales, supuesto que con el enemigo al frente no es tiempo de admitir réplicas”.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

El Corpus de Sang de 7 de juny de 1640

La tensió va anar en augment i, durant el mes de maig de 1640, van esclatar a les comarques gironines greus aldarulls entre soldats i pagesos, amb el resultat de víctimes mortals, ferits i esglésies espoliades i cremades pels tercios en la seva retirada cap al Rosselló. Era la primera confrontació greu i les conseqüències no es farien esperar.

Com cada any, en arribar el temps de la collita grups de segadors van dirigir-se cap a Barcelona per buscar feina en els camps del pla. Davant l’exaltació dels ànims de la pagesia després dels esdeveniments de maig, el virrei, el comte de Santa Coloma, va extremar les precaucions i, fins i tot, va intentar de prohibir l’entrada dels segadors. La mort d’un d’ells quan era escorcollat per veure si duia armes es convertiria en el catalitzador que donaria pas a la Revolta. El 7 de juny esclatava l’aixecament a Barcelona i aquest va estendre’s ràpidament pel Principat: les cases de les principals autoritats van ser saquejades i incendiades i el virrei va ser assassinat mentre intentava escapar de la sublevació.

Per tant, la revolta va començar com un moviment pagès espontani, amb un marcat caràcter social, provocat pels efectes de la guerra i els allotjaments. També caldria incloure-hi un cert component religiós com a resultat de l’assalt dels tercios a les esglésies gironines. Cal remarcar aquests fets ja que en cap moment la sublevació inicial no va dirigir-se contra el monarca, sinó, com és habitual en l’Antic Règim, contra “los traïdors i lo mal govern”.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, més enllà del fet detonant de la Revolta, les causes profundes de l’alçament pagès del 1640 també estaven en relació amb les noves formes del poder feudal en el camí cap a la instauració de la monarquia absoluta, indispensables per a la monarquia de Felip IV, com per a les altres monarquies europees del segle XVII. És per això que la Revolta Catalana no pot ser interpretada com un fet exclusiu de la Monarquia Hispànica, sinó que cal inscriure-la en el context europeu de les moltes sublevacions que la instauració de l’absolutisme va comportar a Europa.

El nou tipus de poder feudal absolutista exigia el reclutament d’un exèrcit, les lleves de soldats, l’augment de la pressió fiscal, l’allotjament i el manteniment de l’exèrcit, etc. Totes aquestes noves necessitats modificaven profundament les condicions d’explotació de la pagesia catalana. Els pagesos, alçats contra aquesta situació, van començar la resistència defensant les relacions socials tradicionals que eren garantides per les constitucions catalanes, si bé, en el curs de l’alçament, la lluita va passar de ser un moviment de resistència contra les noves formes d’explotació a convertir-se en un moviment revolucionari contra tot el sistema senyorial.

Al costat de la revolta social i també enfront de la nova forma de poder feudal, s’havia desenvolupat en el terreny polític una defensa de la identitat històrico-política de la comunitat nacional catalana amenaçada pel nou poder absolutista. El protagonisme d’aquesta resistència va restar, sobretot, en mans de la petita noblesa, socialment disminuïda i molt amenaçada per la degradació que les transformacions del segle XVI havien provocat sobre les rendes feudals.

pau claris.JPG

Pau Claris

Aquesta petita noblesa, laica i eclesiàstica, era la base dirigent del Principat, enfront de l’alta noblesa, vinculada socialment i políticament amb els interessos de les noves formes del poder feudal. Per a aquesta petita noblesa, la identitat històrica catalana i la defensa de la seva existència social eren una mateixa cosa.

En aquest sentit, representants de la petita noblesa havien aconseguit, el 1638, fer-se amb el control de la Diputació i treure el protagonisme de Barcelona en la direcció política de Catalunya. El 1640 havien aconseguit, a més, de forjar un nucli de suport al canonge Pau Claris al si del consell municipal barceloní. La xarxa de relacions familiars i els vincles de dependència van completar la cohesió política en aquells moments crítics. D’aquesta manera, quan la combinació de la sublevació pagesa, la mort del virrei Santa Coloma i l’absència dels tercios en el Principat va derivar en un buit de poder, aquest seria emplenat per la Generalitat.

Al moviment popular pagès de caràcter social que havia iniciat la Revolta s’hi afegia, d’aquesta manera, el moviment polític que suposava la ruptura amb Felip IV. És a dir, la revolta política va sorgir arran dels esdeveniments del 7 de juny i va superposar-se a la revolta social sota el lideratge de la baixa noblesa i els canonges, els sectors més descontents amb el govern de Felip IV. Si d’altres sectors dominants s’hi van afegir posteriorment segurament va ser per defensar la seva vida i propietats de les ires dels segadors.

En definitiva, va ser la potència del moviment popular la que va forçar el moviment polític a prendre la direcció de la revolta desafiant la mateixa monarquia. La reacció de la cort al desafiament català va ser la intervenció militar per reduir per la força els sublevats, mentre que Pau Claris proclamava una efímera República Catalana (gener de 1641) que donaria pas a la proclamació del monarca francès Lluís XIII com a comte de Barcelona. Arribats a aquest punt, la guerra era inevitable.

El Gran Memorial del Comte-duc d’Olivares al rei Felip IV

dimarts, 27/09/2011

Amb l’ascens al poder de Felip IV, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que havia suposar el pacifisme practicat per Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa. Aquest projecte, però, comportava unes despeses molt elevades que Castella, esgotada i en un moment en què les remeses americanes començaven a davallar, no podia sufragar en solitari.

Felipe IV.jpg

Felip IV

D’aquesta manera, calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, el principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia. El programa d’Olivares aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial.

Així, el valido va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes. Per aconseguir els seus objectius, Olivares va proposar tres “caminos” en un memorial secret adreçat al rei el 1624: 1. la integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres; 2. la negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força; i 3. provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

Aquest és un extracte del Gran Memorial que el Comte-duc d’Olivares va adreçar al rei Felip IV el 1624:

conde-duque_Olivares_Velazquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona […], sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.

Procure poner la mira en reducir sus reinos al estado más seguro, deseando este poder para el mayor bien y dilatación de la Religión Cristiana, conociendo que la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso, y tan al servicio de Nuestro Señor, extender la Religión Cristiana, y conociendo que los fueros y prerrogativas particulares que no tocan en el punto de la justicia (que ésa en todas partes es una y se ha de guardar) reciben alteración por la diversidad de los tiempos y por mayores conveniencias se alteran cada día y los mismos naturales lo pueden hacer en sus cortes […]. Se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándalo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le pueden ofrecer la ocasión y la atención de esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la atención de V.M. juntarlos y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser) sería que V. M. favoreciese los de aquel reino, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá, allá y con beneficios y blandura, los viniese a facilitar de tal modo, que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería, si hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo mas que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irla ejecutando con los otros reinos […].

El mayor negocio de esta monarquía, a mi ver, es el que he representado a V. M. y en qué debe V. M. estar con suma atención, sin dar a entender el fin, procurando encaminar el suceso por los medios apuntados.

Vídeo: Els fets de l’11 de setembre de 1714 i la batalla de Talamanca

diumenge, 11/09/2011

Aprofitant la celebració de l’11 de setembre aprofitem per recuperar dos interessants documents de l’arxiu de TV3. En primer lloc, una intervenció del professor Josep Maria Solé i Sabaté en el programa Divendres on, acompanyat de l’escriptor Alfred Bosch, respon a tres preguntes clau en el conflicte de la Guerra de Successió: 1. Va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya?; 2. Catalunya era independent abans del 1714?; i 3. Rafael de Casanova va ser un heroi?


A més, crec que és interessant recuperar en aquestes dates el Sota Terra dedicat a la Batalla de Talamanca de l’agost del mateix 1714 entre les tropes borbòniques i l’exèrcit austriacista català, la que es considera que va ser la darrera victòria militar catalana en la història. Un exercici d’arqueologia i de reconstrucció històrica interessant i força didàctic.


Els Segadors

divendres, 15/07/2011

Els Segadors és una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals documentades a través dels segles, la cançó va anar adquirint el seu caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença i el naixement del catalanisme en el segle XIX.

Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat en una primera versió literària per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i en la primera edició musical per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual, obra d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística.

Text literari recollit per Manuel Milà i Fontanals (1882):

Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist rica i plena.
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d’Olivar / sempre li burxa l’aurella:
“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.

A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se’n poden prendre”.
A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Primera edició musical per Francesc Alió (1892):


Himne nacional de Catalunya, obra d’Emili Guanyavents (1899):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!


El 1937 el text de Guanyavents va figurar per primer cop com a “Himne nacional català” en el primer Cançoner Revolucionari Internacional publicat per la mateixa Generalitat republicana en el context de la Guerra Civil. Després que durant el franquisme fossin totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió de l’himne, a partir del 1976, la cançó va convertir-se de nou l’himne nacional català, tot i que no va ser fins el 1993 quan el Parlament de Catalunya va declarar-lo com a himne oficial.