Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

Jaume I i els inicis de l’expansió catalano-aragonesa

dimecres, 28/07/2010

El regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276) va suposar una etapa d’expansió peninsular i mediterrània per a la Corona d’Aragó i molt especialment per a Catalunya.

jaumeI.jpg

Després de la mort del seu pare, Pere el Catòlic, en la Batalla de Muret, Jaume I va restar en mans del croat Simó de Montfort, el qual, obligat pel papa Innocenci III, el va lliurar als seus súbdits. Traslladat al castell de Montsó, va ser educat pels cavallers templers fins als nou anys, quan va iniciar el seu regnat.

La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial. Després de pacificar els seus regnes sotmetent la noblesa, el monarca va inaugurar-se un nou període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

mapa6.jpg

Les campanyes van comptar amb el suport dels sectors mercantils i van anar seguides de la repoblació dels territoris amb colons catalans, aragonesos i d’altres llocs diversos. Els nous territoris es van integrar a la corona d’Aragó com a regnes independents.

Conquesta, repoblació i organització de Mallorca:

A començament del segle XIII, la corona catalano-aragonesa va iniciar un nou període d’expansió cap al Mediterrani. La pèrdua de la influència a Occitània, després de la mort del rei Pere I a la batalla de Muret (1213) va coincidir amb un moment de creixement econòmic i de la població, que va afavorir les noves empreses d’expansió.

Quan dues naus tarragonines van apoderar-se d’una embarcació musulmana i, posteriorment, dues naus sarraïnes van apoderar-se de dues embarcacions barcelonines com a represàlia, va decidir-se l’inici de l’expansionisme catalano-aragonès.

Jaume_I_Mallorca.jpgAquest incident marítim va decidir la conquesta de Mallorca. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona l’any 1228. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa.

El mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa.

Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

La conquesta de Mallorca va proporcionar nous dominis a la noblesa i al clergat catalans, però sobretot va eliminar un focus de pirateria que dificultava el comerç amb el nord d’Àfrica, al mateix temps que constituïa una magnífica plataforma per a expansionar-se pel Mediterrani.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders).

Caplletra-vidal-mayor-Furs-Arago-Jaume-I-darago-Vidal-Canyelles.jpgLa ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud.

Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

Conquesta, repoblació i organització de València:

Més llarga i costosa va ser la conquesta de València. Inicialment, sembla que Jaume I no la tenia entre els seus projectes, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, va iniciar les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van allargar fins el 1245.

4401.jpgLa reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer.

Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella.

La conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i capa l’oest.

El Tractat d’Almirra va ser signat l’any 1244 entre Jaume I i el seu gendre, el futur Alfons X de Castella. Mitjançant aquest tractat, la frontera entre València i el regne de Castella quedava fixada al pont de Biar.

Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

jaume_i.jpgEl Tractat d’Almirra, però, va ser modificat posteriorment per la Sentència Arbitral de Torrellas, de 1304. En aquesta sentència es configurava definitivament l’àrea del Regne de València, ja que atribuïa a Jaume II la possessió de Guardamar, Elx, Elda, Novelda i Oriola.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó, regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne.

La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions.

Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

La política exterior de Jaume I:

La política exterior de Jaume I va adreçar-se, principalment, cap a tres grans eixos d’actuació: Navarra, França i el nord d’Àfrica.

Respecte de Navarra, Jaume I va signar amb el rei navarrès, Sanç VII el Fort, un tractat d’afillament que el convertia en hereu de Navarra. Tanmateix, diferències posteriors entre els dos monarques van impedir que aquest compromís fructifiqués.

França va ser el segon objectiu diplomàtic del Conqueridor. Amb Lluís IX el Sant va signar el Tractat de Corbeil (1258), pel qual Jaume I renunciava als drets d’herència sobre Provença (llevat de Montpeller) i, a canvi, Lluís IX renunciava als drets que podia tenir sobre les terres catalanes com a successor de Carlemany. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Amb els límits que fixaven els tractats d’Almirra amb Castella i Corbeil amb França, les possibilitats d’expansió catalano-aragoneses posteriors quedaven obertes només cap al Mediterrani.

Finalment, el nord d’Àfrica va ser el tercer objectiu de la política exterior de Jaume I, impulsant l’establiment de relacions pacífiques amb el Marroc, Tunis i Tremissèn per tal d’afavorir el puixant comerç català en el Mediterrani.

La divisió del patrimoni catalano-aragonès:

En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Jaume-I-arago-ignasi-pinazo-camarlench-1881.jpg

Cultura i art romànic a la Catalunya medieval

diumenge, 25/07/2010

La Catalunya carolíngia i l’art preromànic:

El domini franc va suposar una penetració de la cultura carolíngia a la Catalunya Vella. En efecte, l’escriptura visigòtica va ser desplaçada per la carolina, la litúrgia franco-romana va substituir la hispanovisigòtica i la regla benedictina va introduir-se progressivament.

La cultura va ser monopolitzada per l’Església. Els monestirs, amb les seves escoles monàstiques i les seves biblioteques, com la de Ripoll, eren els nuclis més dinàmics. Van destacar els de Cuixà i Ripoll, especialment aquest darrer, on va estudiar Gerbert d’Aurillac, el futur papa Silvestre II.

D’aquest període cal esmentar la figura de Miró Monfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que va redactar les actes de consagració dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i va introduir el grec en els seus escrits llatins.

ripabs.jpgQuant a l’art, durant els segles IX i X, va desenvolupar-se el preromànic. Així, l’arquitectura d’aquest període va caracteritzar-se per:

a. Esglésies amb planta basilical o rectangular.

b. Sostres amb encavallades de fusta a les naus, i de volta als absis.

c. Finestres d’una sola esqueixada i volums pesants.

d. Utilització d’arcs ultrapassats o de ferradura.

e. Presència d’absis trapezoïdals.

Cal destacar les esglésies de Cuixà i de Ripoll i la munió de petites esglésies rurals esteses arreu del Pirineu i Pre-Pirineu, com Sant Quirze de Pedret, Sant Julià de Boada i Sant Vicenç d’Obiols, així com la primitiva església d’Olèrdola, al sud del Llobregat (Penedès).

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Aparició del català com a llengua i literatura trobadoresca:

belladama.jpgDurant els segles XI i XII la producció literària catalana va manifestar-se dues formes: l’escrita i l’oral.

La literatura escrita utilitzava el llatí com a vehicle de comunicació i s’adreçava als cercles eclesiàstics. La transmissió i la creació culturals estaven a les mans fonamentalment dels escriptoris i les biblioteques dels monestirs i de les catedrals. Per contra, les formes literàries orals, adreçades a una noblesa i una pagesia incultes, feien servir el romanç per a compondre les seves cançons i narracions de gesta.

No obstant l’hegemonia del llatí, la llengua catalana, que segons sembla va començar a tenir identitat pròpia durant el segle IX, apareix ja en els documents dels segles XI i XII, destacant el document de les Homilies d’Organyà, datat a finals del segle XII o principis del XIII.

D’altra banda, cap a mitjans del segle XII, coincidint amb l’expansió cap a Occitània, va introduir-se a Catalunya la poesia trobadoresca en llengua provençal, de caràcter cortesà i de la qual Guillem de Berguedà va ser el representant català més destacat.

L’art romànic català:

En el camp artístic, el romànic va arrelar per tot Catalunya reflectint les característiques d’una societat teocèntrica i feudal.

L’arquitectura va ser, com a la resta d’Europa, la forma artística predominant. A Catalunya, a partir de l’any 1000, va sorgir un tipus d’arquitectura autòctona, fruit de la confluència dels corrents anteriors (visigot, musulmà i carolingi), caracteritzada per la seva monumentalitat i la riquesa de la seva decoració escultòrica. L’església del monestir de Sant Pere de Rodes, consagrada l’any 1022, n’és el centre i l’obra més representativa.

Monasterio_Sant_Pere_de_Rodes.JPG

Aquest estil autòcton va desenvolupar-se en el segle XI –Sant Miquel de Fluvià n’és un dels exemples més destacat– i tindrà gran repercussió en el segle XII.

sant-climent-taull.jpgCap a començaments del segle XI, impulsat per l’abat Oliba, va penetrar des del sud-est de França i del nord d’Itàlia l’estil llombard, que va formar l’anomenat “primer romànic”. A les esglésies de Sant Jaume de Frontanyà, Santa Maria de Ripoll i Sant Vicenç de Cardona se’n poden observar les característiques, funcionalitat i, quant a la decoració, les arcuacions cegues i les faixes llombardes.

A partir del segle XII, amb el “segon romànic”, l’arquitectura va arribar a la seva plenitud. La catedral de la Seu d’Urgell, els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’en Bas, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses constitueixen clars exponents d’aquesta etapa.

En aquest període l’arquitectura va esdevenir més monumental, amb esglésies de tres o més naus, transepte, diversos absis i absidioles, i en alguns casos un cimbori que cobreix la cúpula.

Durant el segle XII, malgrat el domini del “segon romànic”, encara van construir-se esglésies d’estil llombard, com Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

a 004.jpgL’escultura no va destacar durant el segle XI i va estar subordinada a l’arquitectura. A finals de segle, però, va sorgir un important nucli entorn del monestir de Sant Pere de Roda, i també al Rosselló, que van escampar la seva influència per les comarques gironines i que es caracteritzaven per la seva funció didàctica, sobretot en els capitells i portades. El claustre de Sant Cugat del Vallès i la gran portalada de Santa Maria de Ripoll són dos dels exponents més significatius.

Durant el segle XI, l’escultura va trobar un nou camp en la imatge policromada, caracteritzada per la seva rigidesa i inexpressivitat.

La pintura mural va constituir una altre focus important d’expressió. Els temes religiosos van ser predominants, especialment la representació de la majestat de Crist envoltat per l’ametlla mística o màndorla i acompanyat pels quatre evangelistes (tetramorf). La Mare de Déu també va ser un altre motiu representat, i reuneix unes característiques similars a la del Pantocràtor. Apareix asseguda amb el nen, però sense que entre ells dos hi hagi cap mena de relació, com si fossin dues figures aïllades. Les pintures de Sant Quirze de Pedret i Taüll són potser les més representatives. Tècnicament són pintures planes i poc naturalistes.

taull.jpg

Les pintures sobre fusta també van tenir un paper important, tot i que no tant com les murals. Es troben en el frontal dels altars i el baldaquí. Iconogràficament representen la imatge de Crist o de la Verge tancada dins la màndorla i envoltada pel tetramorf o per àngels. Al costat hi ha representades les figures dels apòstols. Al segle XII, tres nuclis artístics van assolir una gran expansió: la Seu d’Urgell, Ripoll i Vic.

La ramaderia menor a la Catalunya medieval

dissabte, 24/07/2010

La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor.

Feudalisme_treballcamp.jpgUn lloc important dins d’aquesta agricultura menor l’ocupava el gallinam, que no podia mancar en cap llar pagesa. Fins i tot n’hi havia a les cases dels nuclis urbans. Els retaules de la baixa edat mitjana mostren com les gallines de ciutat corrien pels carrers en llibertat i menjaven les deixalles casolanes que la gent tirava daltabaix de les muralles, al fossat.

De les gallines s’obtenien els ous, que eren un dels components fonamentals de la dieta de l’home medieval. També es consumia la carn dels capons, que era un menjar freqüent a les taules de la gent rica. Molts censos emfitèutics i altres gravàmens es satisfeien amb ous i capons. I també, moltes vegades, els jornals dels obrers del camp, que es pagaven en espècie, eren pagats amb ous, capons o gallines.

Després del gallinam, el segon lloc de la ramaderia menor l’ocupaven les abelles. Cada mas acostumava a tenir alguns ruscs d’abelles instal·lats estratègicament als marges dels camps i al mig del bosc, en llocs on abundaven les flors. De les abelles s’obtenia la mel, que era l’edulcorant habitual, i la cera verge, que es feia servir per a la il·luminació de les llars riques i d’esglésies i monestirs.

Com que a causa dels usos litúrgics medievals les esglésies consumien molta cera, és normal que fossin aquestes (principalment els monestirs) les que posseïssin un major nombre d’arnes. Així mateix, és normal que esglésies i monestirs, titulars de moltes propietats, es fessin pagar una part dels censos emfitèutics dels seus pagesos en quantitats de cera, que s’acostumava a satisfer per la Mare de Déu de Febrer.

La societat feudal a Catalunya

divendres, 23/07/2010

Com a conseqüència del procés de feudalització, la societat catalana va perdre el seu caràcter equilibrat. La formació d’un nou estat feudal es va produir durant el govern de Ramon Berenguer I, basant-se en l’hegemonia del Casal de Barcelona, a partir de les relacions feudals establertes entre els antics comtats. La degradació de la pagesia va donar pas a la consolidació de la noblesa com a grup dominant.

La noblesa, que en aquesta etapa va beneficiar-se del procés repoblador de la Catalunya Nova, s’estructurava en una rígida jerarquia feudal, basada en els barons o alta noblesa i els cavallers o baixa noblesa.

Cleric-Knight-Workman.jpgDintre del grup dels barons, el lloc més alt de la piràmide feudal catalana l’ocupaven els comtes (ocupant el vèrtex de la piràmide social), sent el comte de Barcelona el més important i el que detentava el títol de prínceps o primer senyor del territori que englobava els restants comtats de l’antiga Marca Hispànica. El títol de prínceps era, doncs, el representatiu de la supremacia feudal dels comtes de Barcelona i comportava la qualitat de jutge suprem a Catalunya. Aquesta supremacia es fonamentava en la concessió de terres (feus) a canvi del jurament de fidelitat.

Per sota dels comtes es trobaven els vescomtes, vassalls directes dels comtes i posseïdors de grans dominis territorials. De ser, originàriament, oficials del comtat, van passar a administrar grans dominis territorials que tenien en “feu”.

Els seguien els comdors o comitores, feudataris dels comtes i membres del seu seguici o de la cort dels comtes.

Finalment, es trobaven els anomenats castlans, vassalls dels vescomtes i dels comdors.

Per sota d’ells es trobaven els anomenats “milites” i, més endavant, “cavallers”, membres de la baixa noblesa, una noblesa de segona categoria, que rebien subinfeudacions de castells o càrrecs dels barons.

feudalisme_01.jpgL’Església també es va integrar en l’estructura feudal de la societat catalana, amb extensos dominis que posseïa com a resultat de les donacions que rebia dels comtes o dels particulars, i per la tasca que va dur a terme en la repoblació de la Catalunya Nova a través dels monestirs cistercencs. D’aquesta manera, monestirs com ara el de Santa Creus i el de Poblet, van dirigir els nous pobladors i els van prestar assistència.

El nou ordre va influir en l’organització de l’Església, que es va a basar, a partir d’aquest moment, en els vincles personals propis de la societat feudal. Els bisbes i abats van rebre dominis a canvi del jurament de fidelitat al monarca i ells el van rebre dels seus vassalls a canvi de protecció. Els ordes militars hi van tenir un paper destacat, i alguns, com el del Temple, van veure incrementat el seu poder amb la conquesta de territoris als musulmans.

La pagesia va ser l’estament més nombrós de la societat catalana feudal. Subjecta a la pressió senyorial, la seva situació va ser diferent segons es trobés a la Catalunya Vella o a la Catalunya Nova.

A la Catalunya Vella, els pagesos, per evitar la seva emigració cap a les terres que s’anaven reconquerint, van ser adscrits a la terra com a serfs de la gleva i van restar sotmesos a gravoses obligacions, els dits mals usos. A la Catalunya Nova, en canvi, la seva situació va resultar més favorable, ja que van fer valer els privilegis que van obtenir en les cartes de poblament.

Així, a la Catalunya Vella, entre els anys 1150 i 1350, els senyors van endegar un procés de vinculació del pagès a la terra per evitar la seva emigració cap a les ciutats o a la repoblació de la Catalunya Nova. Aquest procés va anar acompanyat, en el moment en què el creixement demogràfic ho va permetre, d’una nova càrrega per al pagès: la redempció o remença. Aquesta consistia en una quantitat del pagès havia d’abonar al seu senyor per a poder abandonar les terres que treballava.

La remença era un dels mals usos, un conjunt de drets que els senyors podien exercir sobre la pagesia. Alguns dels més usuals, d’entre molts altres, van ser:

Feudalisme_treballcamp.jpga. Remença: Dret de redempció a canvi del pagament d’un rescat.

b. Intestia: Dret del senyor a quedar-se amb una part dels béns mobles i dels bestiar del pagès quan aquest moria intestat, és a dir, sense testament.

c. Eixorquia: Penalització per a aquells que no tinguessin descendents en la successió del mas.

d. Cugúcia: Dret del senyor a la meitat o a la totalitat dels béns de la dona que fos culpable d’adulteri.

e. Àrsia: Indemnització que rebia el senyor directe per raó d’un incendi a la finca emfitèutica.

f. Ferma d’espoli forçada: Aprovació del senyor directe a la hipoteca que feia el pagès sobre el mas per tal de garantir el dot a la muller.

g. Ius maletractandi: Dret senyorial de maltractar els pagesos per fer-los expiar un delicte o falta.

A més, la pagesia catalana esta sotmesa, generalment, a una doble pressió:

1. La senyoria territorial, corresponent al senyor directe, és a dir, aquell qui els havia cedit les terres on treballaven o vivien. Els pagesos havien de satisfer uns censos (el delme, una desena part de la collita, o la tasca, una onzena part) i realitzar determinats treballs personals a la reserva senyorial. En alguns casos, a més, havien de pagar per utilitzar els monopolis senyorials, com la farga o el forn.

2. La senyoria jurisdiccional, corresponent als titulars de les baronies, és a dir, les unitats administratives en què es trobaven les terres cedides pel senyor directe. Els pagaments que els pagesos havien de realitzar variaven molt d’una zona a una altra i sovint es confonien amb els de la senyoria territorial.

el feudo.jpg

La major part dels pagesos estaven sotmesos a la noblesa, però també n’hi havia d’altres que depenien directament dels comtes (jurisdicció comtal), o bé a l’Església (jurisdicció eclesiàstica).

Les normes i les diferents fonts jurídiques en què es fonamentava el nou ordre feudal es van agrupar, a partir del segle XII, en una compilació de lleis coneguda com a Usatges de Barcelona, un codi legal que recollia les normes del dret romà, del dret germànic i els costums feudals i substituïa l’antic codi dels visigots, el Liber iudiciorum.

D’altra banda, enmig del clima de lluites feudals característic d’aquest període, l’Església va instituir la treva de Déu, per la qual se suspenien les activitats bèl·liques durant un període fixat per la mateixa Església. La primera reglamentació de la treva de Déu va tenir lloc al sínode de Toluges, al Rosselló, l’any 1027 sota la presidència del bisbe Oliva. Posteriorment, l’any 1064, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I la va incorporar als Usatges.

Expansió demogràfica i activitats econòmiques a la Catalunya feudal (segles XI i XII)

divendres, 23/07/2010

El creixement demogràfic:

Durant els segles XI i XII les terres catalanes, com en general tot l’occident europeu, van experimentar un important creixement de la població. Les causes cal cercar-les en l’increment de la superfície conreada i en un augment dels rendiments i, per tant, de la producció d’aliments.

Les conseqüències d’aquest augment de la població van ser diverses. Així, a la Catalunya Vella l’augment de la pressió demogràfica va coincidir amb una relativa fixació de la frontera, a causa de la política comtal derivada del cobrament de les pàries, fet que va provocar l’artigatge de noves terres, fins i tot de les de poca qualitat, i la construcció de feixes als vessants de les muntanyes.

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

La població catalana en aquest període, com en segles anteriors, va continuar sent bàsicament rural.

Els principals nuclis urbans eren Barcelona i Girona, que van augmentar la seva població i van veure créixer ravals d’artesans i comerciants al voltant seu.

A partir del segle XII es van fundar a la Catalunya Nova moltes “viles noves” i “viles franques”. Algunes van ser el resultat de la concessió de cartes de poblament per part dels comtes, interessats en la repoblació de terres situades en indrets estratègics, i altres van ser la conseqüència de l’emigració de pagesos de la Catalunya Vella que cercaven noves terres on establir-se.

L’agricultura i la ramaderia:

En una societat rural com la catalana, l’agricultura era l’activitat econòmica més destacada i, partir del segle XI, es va constatar un augment significatiu de la producció. Aquest augment de producció agrícola que va experimentar-se en els segles XI i XII va ser el resultat d’un increment de les terres de conreu i de la introducció de millores tècniques.

campesinos2.jpgEls cereals van ser el conreu més estès. L’ordi, el sègol, la civada, el mill i el blat ocupaven la major part de la superfície conreada. En èpoques de crisi era freqüent el consum de glans en lloc de cereals panificables.

La vinya va anar colonitzant progressivament les terres de Catalunya. Des dels nuclis inicials de la muntanya va davallar cap a les planes. En la seva extensió va jugar un paper important el contracte de coplantatio, segons el qual els pagesos, al cap de set anys de treballar les terres dels seus senyors, esdevenien propietaris de la meitat de la vinya.

A partir del segle XI, l’arboricultura va tenir un fort creixement. La pomera, per la seva capacitat d’adaptació era el fruiter més corrent. L’olivera i la noguera eren també molt apreciades.

A nivell tècnic, les principals innovacions van ser els molins d’aigua, que estalviaven molta feina als pagesos i proporcionaven beneficis als senyors, i una millor qualitat dels estris agraris (aixada, càvec, falç, forca) gràcies als progressos de la metal·lúrgia.

La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement de l’agricultura. Els ramats d’ovelles van experimentar, a partir del segle XI, un fort creixement. A més de la llana i la llet, l’ovella proporcionava la pell de la qual s’obtenia el pergamí, greix per a fer candeles i fins i tot dels budells se’n feien cordes.

El bestiar cavallí també va augmentar força en aquest període, especialment des que els cavalls van ser utilitzats per tirar dels carros i de les arades en lloc dels bous. També el porc va sobresortir a causa del consum de la seva carn.

L’artesania:

L’artesania, des del segle XI, va perdre el caràcter rural que va tenir durant els segles IX i X per esdevenir una activitat bàsicament urbana. Des de finals del segle XI, hi ha constància d’obradors a Barcelona, mentre que a Girona, Berga, Besalú, Vilafranca del Penedès i Lleida se’n troben des de l’últim terç del segle XII.

La indústria tèxtil va ser la més representativa del món artesanal en aquest període, tant pel nombre de treballadors com pel volum de la seva producció.

Les draperies, que produïen teixits de llana, van adquirir un especial desenvolupament des de la presa de Tortosa, ja que la seva conquesta garantia l’arribada de les llanes aragoneses a través de l’Ebre. Segons estudis recents, durant el segle XII els centres drapers ja estaven estesos per tot Catalunya.

D’altra banda, la metal·lúrgia del ferro va ser l’altra gran activitat artesanal. Les fargues es concentraven sobretot al Pallars i al Ripollès, a prop dels jaciments (Vall Ferrera), dels rius (Freser, Ter) i dels boscos, dels quals s’obtenia carbó vegetal.

Progressivament, els treballadors d’un mateix ofici van estrènyer els seus vincles laborals i van sorgir les primeres associacions artesanals: les confraries. Inicialment van tenir una finalitat benèfica i social (ajudes a vídues i orfes, assistència als malalts, ajuda als qui es quedaven sense feina, etc.) i un marcat caire religiós. A partir de les confraries sorgirien, durant el segle XIII, els gremis.

El comerç:

El comerç català va experimentar un primer impuls a partir del segle XI donant pas a una intensificació de l’activitat comercial tant local com exterior. Mentre en els mercats interiors –urbans, rurals, fires i mercats itinerants– es traficava amb productes agrícoles, bestiar, vestits, sal i productes artesanals, el comerç exterior, especialment a partir del segle XII, va diversificar-se bàsicament en tres grans rutes: Flandes, nord d’Àfrica i Orient.

Els productes catalans s’exportaven al nord d’Àfrica a canvi d’ivori, pells, metalls i especialment l’or sudanès. Aquest mateix or, posteriorment, era emprat en els mercats orientals per a adquirir productes exòtics i espècies, que després els comerciants catalans redistribuïen entre els mercats occidentals. Així mateix, el comerç de productes amb Al-Àndalus es va incrementar.

El desenvolupament del comerç va comportar l’aparició de les primeres formes de capitalisme mercantil, lligades al finançament de les expedicions comercials.

El tipus de contractació més típic a Catalunya va ser la comanda. Aquesta consistia en un pacte entre dues persones. L’una finançava el viatge sufragant-ne tot el cost, i l’altra feia i aportava el seu treball. En el moment de liquidar el pacte, el primer recuperava la inversió feta i percebia tres quartes parts dels beneficis, mentre que el mercader es quedava la quarta part restant.

A partir del segle XI, els canvistes van ser freqüents en els mercats i ports catalans. Especialistes en el pes i valor de les monedes, els canviants intercanviaven monedes estrangeres per locals, amb un benefici a favor seu d’aproximadament un 20%.

La moneda catalana va evolucionar durant els segles XI i XII cap a un model bimetàl·lic. Així, imitant el dinar musulmà, es van encunyar els mancusos catalans, que equivalien a vuitanta-quatre diners de plata. Com a monedes intermèdies es van crear el diner gros (3,5 diners) i els argenços (2,4 diners).

La feudalització de Catalunya

divendres, 23/07/2010

De forma paral·lela a la consolidació de la Catalunya comtal, el sistema feudal va anar desenvolupant-se en la societat catalana. El feudalisme, com és ben sabut, és un sistema polític, econòmic i social que va desenvolupar-se en la major part dels països de l’Europa occidental entre els segles X i XII i va caracteritzar-se pels següents trets:

feudalismepiramide.jpga. La feblesa del poder monàrquic. Els reis van esdevenir uns senyors de senyors. La seva autoritat estava condicionada per la noblesa i el clergat.

b. El caràcter autàrquic de l’economia. La decadència de les antigues ciutats romanes va fer que la vida es concentrés en el camp. En les grans ciutats va implantar-se un règim autàrquic. La manca de comerç va provocar que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.

c. L’existència d’una complexa xarxa de relacions socials. La pèrdua de poder reial va provocar l’aparició dels vincles feudals, vassallàtics o de servitud.

Els vincles feudals horitzontals o vassallàtics es donaven quan la relació era entre dos homes lliures, un dels quals –el més poderós– actuava de senyor i l’altre de vassall. El primer, a canvi de fidelitat i el servei del segon, li cedia unes terres perquè en tragués profit. La cessió podia tenir un caràcter vitalici (benefici) o hereditari (feu).

En canvi, els vincles verticals o de servitud es donaven, en aquest cas, entre un home lliure que actuava de senyor i un home que estava al seu servei renunciant a la seva llibertat: el serf, que es convertia en un objecte propietat del senyor. El serf obtenia un tros de terra (tinença) per a viure i alimentar a la seva família, però a canvi havia de lliurar una part de la collita al senyor i treballar de franc les seves terres.

d. Una societat teocèntrica. La idea de Déu va omplir tota l’edat mitjana. Era el punt de referència, la resposta a les preguntes que la ciència no podia contestar. L’Església sortia beneficiada d’aquest context social, i va esdevenir rica i poderosa.

Des del punt de vista artístic, el romànic va ser l’estil que va implantar-se en aquesta etapa. L’arquitectura, amb la construcció de monestirs i esglésies, va ser l’element més important. L’escultura i la pintura li estaven subordinada.

A Catalunya, el feudalisme va iniciar-se, probablement, a partir de finals del segle X, i en la seva implantació van intervenir-hi diferents factors.

1. Les lluites civils d’al-Àndalus. La crisi del califat durant el govern d’Hissan II, especialment després de la mort del seu lloctinent al-Mansur, va tenir conseqüències en la societat catalana. Les intervencions militars, com ara la del comte Ramon Borrell l’any 1010, o les actuacions de nobles catalans com a mercenaris dels diferents sectors enfrontats, van proporcionar sumes importants d’or que van consolidar econòmicament la noblesa.

Reinos_de_Taifas_1037.png

Berenguer_Ramon_I.jpg

Berenguer Ramon I

2. El regnat de Berenguer Ramon I. La minoria d’edat de Berenguer Ramon I (1017-1023) i la poca autoritat mostrada durant el seu govern van agreujar les tensions amb la noblesa, la qual va aprofitar l’afebliment del poder comtal per usurpar béns i drets públics. D’aquesta forma, la noblesa, i sobretot la noblesa de frontera, va continuar el seu procés de consolidació.

El testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal. Pel testament, Ramon Berenguer I, el seu fill gran, va obtenir els comtats de Barcelona i Girona, i els seus germans Sanç Berenguer i Guillem Berenguer la Marca del Penedès i el comtat d’Osona respectivament, però sota l’obediència al primogènit, i a això s’ha de sumar el condomini de l’àvia Ermessenda de Carcassona, fets que van contribuir a la inestabilitat feudal.

3. Les revoltes nobiliàries (1040-1060). Entre els anys 1040 i 1060 van succeir-se un seguit de lluites internes (revoltes feudals) que van destruir l’equilibri social anterior i van instaurar un nou ordre, ja clarament feudal. A més, l’afebliment dels vincles que relacionaven els comtats catalans amb la monarquia carolíngia va facilitar que la noblesa s’apropiés gradualment de les terres i sotmetés una bona part de la pagesia lliure.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

Si bé Barcelona, durant el govern del comte Ramon Berenguer I, va ser el millor exponent, aquestes revoltes van estendre’s arreu, i així coneixem conflictes entre els comtes del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà. A la Cerdanya, el comte va enfrontar-se amb el vescomte, que reclamava més participació política.

En el casal de Barcelona, paradigma d’aquestes rebel·lions, la causa més probable va ser l’oposició de la noblesa a la política de Ramon Berenguer I, favorable a mantenir unes relacions de pau amb les taifes. Finalment, però, va arribar-se a un compromís pel qual Ramon Berenguer I va recuperar la fidelitat de la noblesa a canvi de sancionar l’explotació de la pagesia per part dels feudals.

4. La degradació social del pagès aprisiador. Simultàniament al seu ascens polític, la noblesa va assolir la seva consolidació econòmica en perjudici de la figura del pagès aprisiador. Aquest havia obtingut la seva propietat durant la repoblació de la Catalunya Vella, però a partir del segle XI va veure com la seva situació social i econòmica seria cada cop més precària.

Això va deure’s, d’una banda, a la pressió de la noblesa, especialment els veguers, els quals van utilitzar la justícia en favor seu i van confiscar abundats terres.

D’altra banda, els endeutaments de molts aprisiadors, normalment després de males collites, van comportar la pèrdua del seu patrimoni.

Si l’aprisiador va veure com es degradava el seu estatus, també el pagès de tinences va patir els efectes de la feudalització en incrementar-se els censos. Així, progressivament, va instaurar-se el braçatge, que consistia a lliurar al senyor una sisena part de la collita.

5. La marginació del pagès de la milícia. La manca de recursos i el creixent procés de feudalització va apartar la pagesia de la milícia, esdevenint aquesta un monopoli de la noblesa.

En definitiva, la feudalització de la societat catalana va suposar, com en tot procés feudal, un afebliment del poder comtal, una degradació jurídica i material de la pagesia i un reforçament del poder nobiliari i eclesiàstic. L’Església no va restar al marge d’aquest procés i va beneficiar-se de l’estructura feudal a través de la possessió d’extensos dominis i de la seva integració en la xarxa de vinculacions personals.

El naixement de la Corona d’Aragó

dijous, 22/07/2010

L’any 1134, el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, va morir sense descendència directa i deixant un testament força polèmic. Així, el difunt rei deixava el seu regne als ordres militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre per tal d’obtenir de Déu la salvació dels seus antecessors i de la seva ànima.

Aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre.

Ramir el Monjo, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne.

Esponsales de Petronila y Ramón Berenguer IV - 1137.jpgFinalment, i després de llargues negociacions, ja que els principals reis peninsulars pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir va decidir-se a lliurar-la a Ramon Berenguer IV (1137), tot i que el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, ja que en el moment del pacte Peronella era una nena que només tenia un any.

La recentment creada Corona d’Aragó representava una mera unió dinàstica, no una fusió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.

Petronila_Ramon_Berenguer.jpgA més, la llana i els cereals aragonesos van trobar bons mercats en les terres catalanes, de la mateixa manera que, un cop conquerida la ciutat de Tortosa, aquesta va ser un bon punt de partença per a les ambicions aragoneses sobre València.

El comtat de Barcelona, per la seva banda, va sortir reforçat respecte els altres comtats catalans i sobretot en relació a Castella. A més, la força de la nova entitat política va permetre reprendre la conquesta, que va incloure les ciutats de Tortosa i Lleida i de la resta de territoris del sud que constituirien la Catalunya Nova.

Així, la formació de la Corona d’Aragó va trencar l’equilibri de forces existent a la Península i va determinar l’articulació d’unes noves relacions entre el regne de Castella i el regne catalano-aragonès.

Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella van signar, el 1140, el Tractat de Carrión. En ell el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort d’Alfons el Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

Stendardo_del_re_d'Aragona.pngPosteriorment, pel Tractat de Tudellén de 1151, ambdós sobirans es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra.

Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, va ser el primer comte-rei de la Corona d’Aragó. Va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.

Pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i el comte-rei català Alfons I el Cast van fer una redistribució dels territoris que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren reservats per a la Corona d’Aragó, que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.

El seu fill, Pere el Catòlic, va continuar la política d’intervenció peninsular amb Castella i va participar, juntament amb Alfons VIII de Castella i Sanç VII de Navarra, en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), en la qual l’Imperi Almohade va ser derrotat, i amb ell el darrer intent musulmà per frenar l’expansió dels regnes cristians.

De l’expansió ultrapirinenca als inicis de l’expansió mediterrània

dijous, 22/07/2010

L’etapa compresa entre els segles XI i XII assenyala també un període de creixement territorial dels comtats catalans més enllà dels territoris peninsulars que serien la seva “frontera natural”, caracteritzada per dos elements principals:

1. L’expansió ultrapirinenca.

2. L’inici de la intervenció catalana a la Mediterrània.

L’expansió ultrapirinenca:

Els comtes catalans van concebre la idea de bastir un Estat pirinenc que estengués per les dues vessants dels Pirineus.

Tot i que no hi ha una raó prou clara que ens expliqui els motius pels quals els comtes van buscar l’expansió cap a Occitània, alguns historiadors creuen que no existia un projecte imperialista predeterminat, almenys inicialment, sinó simplement la intenció de cercar nous patrimonis per a deixar-los en herència als successors.

Segons altres interpretacions, en canvi, les raons de l’expansió ultrapirinenca hauríem de cercar-la en la tradició d’intercanvis que existia entre els dos vessants pirinencs des del segle VIII i que va impulsar els comtes de Barcelona a endinsar-se en uns territoris que els eren coneguts.

El primer pas important en aquesta direcció va ser realitzat per Ramon Berenguer I quan va adquirir els comtats de Carcassona-Rasès a la mort dels seus titulars. Però, arran de la crisi provocada per l’assassinat de Ramon Berenguer II aquests territoris es perdrien.

No obstant això, el matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença va proporcionar al casal de Barcelona la part marítima del comtat de Provença, per bé que, com a conseqüència, es va guanyar la rivalitat del casal de Tolosa.

Ramon Berenguer IV va portar a terme una hàbil política diplomàtica que tenia per objectiu cercar el suport d’Anglaterra i, en definitiva, l’aïllament de França i Tolosa.

CatalunyaOccitaniaXII.JPG

El seu fill, Alfons I el Cast, va haver de lluitar contra Tolosa i enfrontar-se a l’heretgia dels càtars, que arrelava amb força en terres occitanes.

El seu successor, Pere el Catòlic, va heretar tot el problema i va enfrontar-se amb la croada que el sant pare Innocenci III havia decretat contra els càtars.

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo.

Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

800px-Katarer.jpg

El catarisme a la Catalunya nord

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Finalment, va optar per fer front els croats i l’any 1213 va morir mentre lluitava en la Batalla de Muret. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Els inicis de l’expansió mediterrània:

La intervenció a la Mediterrània per part dels comtes catalans té el seu origen en l’expedició que, juntament amb la República de Pisa, va realitzar Ramon Berenguer III contra les Balears (1114-1115) per tal d’eliminar la pirateria que des d’aquestes illes interferia el comerç.

Si bé les Balears no van ser conquerides, el balanç de l’operació va ser positiu ja que, a més del botí aconseguit, van establir-se uns precedents històrics per a la posterior conquesta. Aquesta va ser projectada per Ramon Berenguer IV i Alfons el Cast, però no va portar-se a terme fins el regnat de Jaume I.

Els comtats catalans en els segles XI i XII: l’expansió peninsular i la consolidació del casal de Barcelona

dijous, 22/07/2010

L’etapa compresa entre els segles XI i XII assenyala un període de creixement territorial i polític dels comtats catalans, caracteritzada per dos elements principals:

1. L’expansió peninsular que va suposar la reconquesta de la Catalunya Nova.

2. La consolidació del casal de Barcelona per sobre de les altres cases comtals catalanes i la formació de la Corona d’Aragó.

Un tercer element a destacar, amb el qual es posaria fi a aquesta etapa de la història catalana, va ser el naixement de la Corona d’Aragó amb la unió dinàstica del comtat de Barcelona i el regne d’Aragó, el 1151, que trencaria l’equilibri de forces existent a la Península i determinaria l’articulació d’unes noves relacions entre el regne de Castella i el nou regne catalano-aragonès des del segle XII.

L’expansió peninsular:

Després de la ruptura amb l’Imperi Carolingi, els successors de Borrell II van evolucionar, durant el segle XI, de la següent manera:

comtats.jpegEntre el 985 i el 1010, després d’una breu etapa de pau que va arribar fins a l’any 1000, va donar-se un període de clar domini musulmà, durant el qual Ramon Borrell, comte de Barcelona, va haver de patir diferents atacs en els seus territoris.

A partir de 1010 i fins el 1046, coincidint amb la descomposició del califat i l’aparició dels regnes de taifes, va donar-se una superioritat militar catalana, traduïda en nombroses expedicions, com la de Ramon Borrell i Ermengol I d’Urgell l’any 1010 per a intervenir en els afers interns dels musulmans.

Aquestes incursions proporcionarien grans recursos econòmics als comtes, fet que explica perquè en aquest període els avenços a la frontera van ser molt petits, consolidant-se aquesta en el riu Gaià.

Entre l’any 1046 i el 1090, és a dir, durant el govern de Ramon Berenguer I i els seus fills Ramon Berenguer II (dit el “Cap d’Estopes”) i Berenguer Ramon II (dit “el Fratricida”), va implantar-se definitivament el cobrament de pàries (tribut que les taifes pagaven per tal de conservar la seva integritat) a les taifes de Tortosa, Lleida i Saragossa, però no va aconseguir-se a València i Múrcia, on l’acció del Cid Campeador va impedir-ho.

L’or provinent de les pàries musulmanes va reactivar l’economia catalana, ja que l’abundància de moneda va contribuir a fer desenvolupar el comerç i la construcció de castells i vaixells.

A partir del 1090, després de la derrota del rei Alfons VI davant els almoràvits en la batalla de Sagrajas, els regnes cristians van aturar la seva expansió.

D’aquesta manera, en acabar el segle XI la frontera estava estabilitzada i les ciutats més riques de la Catalunya Nova (situada al sud de la frontera Llobregat-Cardener-Segre), com Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, seguien en mans musulmanes.

A començaments del segle XII (1105), els urgellencs, ajudats pels barcelonins, van conquerir Balaguer. Tot seguit (1116), Ramon Berenguer III va efectuar un primer intent d’ocupació de Lleida que va acabar sense cap resultat positiu. L’interès del comte barceloní en Lleida era comprensible tenint en compte que l’any 1118 Alfons el Bataller d’Aragó havia conquerit Saragossa i ambicionava les terres de Ponent. Finalment, i després d’alguns enfrontaments militars, va arribar-se a un compromís mutu de no realitzar cap acció sobre Lleida.

comtats catalans.jpgSalvaguardats els interessos a la frontera de Ponent, Ramon Berenguer III va concentrar tots els seus esforços sobre la ciutat de Tarragona, la conquesta i repoblació de la qual va iniciar-se l’any 1129. Aleshores, l’Església catalana va poder restablir la seu d’aquesta ciutat, que va esdevenir independent de l’arquebisbat de Narbona.

Dominada Tarragona, el següent objectiu va se Tortosa, conquerida per Ramon Berenguer IV l’any 1148. Sense deixar temps als musulmans per a refer-se de la desfeta, el comte barceloní va iniciar aleshores el setge de Lleida.

La ciutat de Lleida va caure l’any 1149. Immediatament va iniciar-se l’ocupació dels territoris situats entre Lleida i Tortosa. En dos anys (1149-1151), els exèrcits catalans van ocupar la major part de les Garrigues i les principals localitats del Priorat i la Ribera d’Ebre. Finalment (1154), Siurana de Prades, la darrera fortalesa musulmana al territori català, va ser ocupada.

La consolidació del casal de Barcelona:

A començaments del segle XI, existien a Catalunya vuit cases comtals: Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú, Empúries, Rosselló, Pallars i Ribagorça. Entre elles no existia cap lligam de tipus jurídic, però en realitat estaven unides per vincles familiars, per compartir una mateixa realitat històrica i per l’existència del poderós nucli format per Barcelona-Girona-Osona, entorn del qual gravitaven els altres comtats. A més, els continuadors de Borrell II van portar a terme una política d’aliances matrimonials i de pactes amb els altres comtats que van consolidar, a poc a poc, l’hegemonia del Casal de Barcelona sobre els altres comtats.

D’altra banda, a mesura que el poder polític barceloní es feia més fort, donant forma a una unitat política dels comtats, la paraula Catalònia va començar a utilitzar-se per designar el territori on vivien els catalans. En aquesta tasca van destacar especialment dos comtes de Barcelona: Ramon Berenguer I (1035-1076) i Ramon Berenguer III (1097-1131).

D’aquesta manera, a partir del regnat de Berenguer Ramon I, el comtat de Barcelona va iniciar el seu camí cap a la hegemonia política a Catalunya. Aquest comte va mantenir bones relacions amb els seus veïns, fins al punt d’obtenir cert reconeixement per part dels comtes d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

El seu fill, Ramon Berenguer I, en plena revifalla econòmica gràcies a l’entrada de les pàries musulmanes, va aconseguir d’ampliar aquests pactes per a la majoria de les cases comtals, llevat de la del Rosselló i la del Pallars.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

La preponderància barcelonina va veure’s amenaçada quan Ramon Berenguer II el “Cap d’Estopes” va ser assassinat a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II “el Fratricida”. L’autoritat d’aquest va ser greument qüestionada pels altres comtes, i només després de llargues negociacions va recuperar el seu estatus.

A més, Berenguer Ramon II va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1089, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, amb la qual cosa a la independència política ara s’hi afegia la religiosa.

Ramon_Berenguer_el_Gran.JPG

Ramon Berenguer III

El seu nebot, Ramon Berenguer III, va augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. Mitjançant una hàbil política matrimonial va obtenir la incorporació dels comtats de Besalú i de Cerdanya, i va arrabassar a Empúries la zona de Peralada. Així, amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona que va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge.

El seu fill, Ramon Berenguer IV, va consolidar aquesta situació de predomini amb el seu matrimoni amb Peronella d’Aragó.

De la Marca Hispànica a la independència dels comtats catalans

dimecres, 21/07/2010

Entre els anys 812 i 820, els comtats catalans van estar sota el govern del que podem anomenar com “gent del país”. Tot i això, els intents secessionistes per part d’un sector de la noblesa (destitució del comte de Berà i revolta antifranca de Guillermó i Aissó) van portar els francs a cedir el govern dels comtats als nobles francs.

Així, a causa de la destitució del comte de Berà (820) i el posterior nomenament del franc Bernat de Septimània com a comte de Barcelona (826), el fill del primer, Guillermó, i un col·laborador seu, Aissó, van revoltar-se contra els francs, comandant una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que s’oposava a la designació de comtes d’origen franc. La insurrecció va fracassar i fins l’any 878 els nobles francs van dominar els comtats catalans.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

Aquests, però, aprofitant el procés de feudalització de la monarquia carolíngia, van utilitzar els comtats catalans en benefici propi, no dubtant en rebel·lar-se contra l’autoritat reial (revolta de Bernat de Gòtia, 865-878).

Per altra banda, les relacions amb els musulmans van alternar, fins a la proclamació del califat (929), períodes de pau amb expedicions de saqueig, com les que van patir la ciutat de Barcelona (851) o el castell de Terrassa (856). Tot i això, sembla que les etapes de pau van sovintejar més que les de guerra, com ho prova el fet que els musulmans no van poder recuperar cap territori i les intenses relacions que es van desenvolupar entre la població d’una banda i altra.

Sobirans de la dinastia carolíngia que van regnar sobre Catalunya:

Any Rei
768-814 Carlemany
814-840 Lluís el Piadós
840-877 Carles el Calb
877-879 Lluís el Tartamut
879-884 Lluís III
884-888 Carles el Gros
888-898 Odó
898-923 Carles el Simple
923-936 Rodulf
936-954 Lluís d’Ultramar
954-986 Lotari
986-987 Lluís V

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició carolíngia, va decidir l’emperador Carles el Calb a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona.

La tasca més important de Guifré el Pelós va ser la repoblació de les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó. Així, per tal de reforçar la frontera Llobregat-Cardener-Segre, Guifré va repoblar Berga i va organitzar el comtat d’Osona, fundant els monestirs de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i reconstruint el castell de Cardona.

La tasca de Guifré el Pelós, però, va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. Així, aquests, en una expedició sarraïna contra les terres barcelonines, el 897, el van ferir mortalment. La seva mort es mitificaria, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.

guifre.jpg

La llegenda de les Quatre Barres de Sang com a escut de Catalunya

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en època de Guifré el Pelós (870-897)

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats.

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca.

La revifalla carolíngia, però, va ser només un miratge i novament van aparèixer les crisis successòries, aprofitades pels comtes catalans per a consolidar-se. Les relacions de vassallatge amb els francs es van anar afeblint, alhora que la política de les diverses famílies es feia més independent. El principi hereditari va ser la norma de successió en els comtats des del començament del segle X i es va donar un nou impuls a la Reconquesta, traslladant la frontera al Penedès i colonitzant, posteriorment, les valls de l’Anoia i del Gaià.

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Fins i tot va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

Borrell II.JPG

Borrell II

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada l’any 985.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987) van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en el moment de la seva independència respecte de la monarquia carolígia

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.