Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

Expansió peninsular i unitat religiosa de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.

CastillaLeon_1360.png

Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i també bèl·lica que comportaria, com a principals conseqüències:

1. La conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Al llarg de deu anys de combats, l’exèrcit dels Reis Catòlics va mantenir una dura lluita contra el Regne de Granada. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil.

reino-nazari-de-granada.gif

La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació d’aquesta ciutat. La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.

La_rendición_de_Granada.jpg

El Papa Innocenci VIII va concedir als Reis Catòlics el dret de Patronat sobre Granada i les illes Canàries, el que suposava el control de l’Estat en els assumptes religiosos.

2. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians. Tot i això, Ferran va acabar intervenint militarment a Nàpols.

3. El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió.

El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França, perquè les tropes castellanes passessin per Navarra per a atacar a França. La resposta negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic ordenés al duc d’Alba l’ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris (els beamontesos) i, en menys d’un any, l’Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de Pamplona, la capital, va caure només en tres dies.

la-españa-de-los-reyes-catolicos.jpg

4. Finalment, els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès.

D’altra banda, després de la conquesta de Granada, la uniformitat religiosa dels seus regnes va convertir-se en un objectiu prioritari per a la nova monarquia. Per aconseguir la unitat religiosa, la monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot.

Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.

inquisición.jpg

El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles.

D’altra banda, als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.

catholic monarchs.jpg

El resultat d’aquesta acció de neteja religiosa va ser la creació d’un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de pàtria i religió dins del context de la Monarquia Hispànica. La denominació de “Reis Catòlics” prové de la gran tasca que Isabel i Ferran van fer per a difondre el catolicisme i combatre els que tenien d’altres creences religioses, com jueus i musulmans. Aquesta denominació els va ser concedida pel Papa Alexandre VI l’any 1494, després d’haver acabat la conquesta de Granada.

Organització econòmica i social de la monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

La Corona d’Aragó. La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella. Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització que agrupava els ramaders castellans.

Ja a l’edat mitjana, els propietaris de grans ramats d’ovelles havien creat l’Honrado Consejo de la Mesta, una associació que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona.

A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

Els grups socials. La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials.

Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia, però, va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

La monarquia dels Reis Catòlics

dissabte, 23/10/2010

Durant el segle XV, en uns quants dels Estats europeus, com Castella, França o Anglaterra, els monarques es van enfrontar a la noblesa i van aconseguir d’imposar la seva autoritat. D’aquesta manera, es va consolidar un nou model d’organització del poder: la monarquia autoritària, embrió de l’Estat modern característic de l’Antic Règim.

La unió dinàstica de Castella i Aragó:

L’any 1469, van unir-se en matrimoni el príncep Ferran, fill i hereu del rei Joan II d’Aragó i hereu del tron de la Corona d’Aragó, i la princesa Isabel, germana del rei Enric IV de Castella.

reis catòlics.jpg

Isabel, per accedir al tron de Castella va haver d’enfrontar-se a la seva neboda Joana la Beltraneja, hereva al tron castellà i que comptava amb el suport d’una part de la noblesa i de l’Església, que eren contràries a l’enfortiment del poder reial que suposava el projecte d’Isabel.

D’aquesta manera, va desencadenar-se una guerra civil a Castella (1474-1479) que, tot i estar decantada sensiblement a favor d’Isabel des de la batalla de Toro, no finalitzaria de fet fins a la pau amb Portugal (1479) que suposava la victòria definitiva de la reina catòlica. Això va permetre-li esdevenir reina de Castella, concentrar el poder en mans de la monarquia i imposar la seva autoritat sobre la noblesa i l’Església.

Isabel y Juana.JPG

Ferran, per la seva banda, a la mort del seu pare, el 1479, va convertir-se en rei de la Corona d’Aragó, integrada per tres Estats associats (Catalunya, Aragó i València), cadascun d’ells amb una organització pròpia i unes Corts diferents, una per cada regne.

D’aquesta manera, l’any 1479 van quedar units dinàsticament els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica i es va crear una nova entitat política: la Monarquia Hispànica. Però aquesta unió va ser tan sols dinàstica, ja que, tot i que els anomenats Reis Catòlics governaven conjuntament els seus territoris, la Corona d’Aragó i la de Castella es van mantenir clarament separades i cada una va conservar les seves pròpies fronteres, les monedes, les lleis i les institucions.

Tanmateix, des del primer moment, els Reis Catòlics van unificar les forces militars (creant un exèrcit professional i permanent que es va convertir en un dels més efectius d’Europa), però en les relacions amb els altres Estats europeus van actuar sempre en nom dels dos regnes.

És per això, després de la mort d’Isabel (1504) la unió dinàstica va estar a punt de desfer-se. El tron castellà va passar a la seva filla Joana la Boja, mentre que Ferran va continuar com a rei d’Aragó. La malaltia mental de la reina Joana, però, la va incapacitar per a ocupar el tron i va ser Ferran qui va acabar exercint la regència fins que Carles V, fill de Joana, va tenir edat suficient per a ocupar el tron de les dues corones el 1516. D’aquesta manera la unió dinàstica entre les corones de Castella i Aragó va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles i els seus successors.

L’articulació de la nova monarquia:

Un cop acabada la guerra de successió a Castella, Ferran i Isabel es van dedicar a pacificar els seus regnes. Així, amb aquest objectiu, els Reis Catòlics van proposar-se d’imposar als seus Estats l’autoritat reial per damunt de qualsevol altre poder feudal (noblesa i Església). D’aquesta manera, els anys del seu regnat són considerats l’inici de la monarquia autoritària a la Península Ibèrica.

Però, el resultat d’aquests esforços reials va ser diferent a Castella, on l’autoritarisme monàrquic va triomfar plenament, en relació a la Corona d’Aragó, on Ferran no va poder retallar totalment el poder que tenien la noblesa i els burgesos barcelonins tot i que va aconseguir limitar-lo.

La Corona de Castella. Després de la guerra civil, a Castella, hi havia una situació d’anarquia i de desordre. Davant d’això, els reis es van presentar com els únics que podien garantir la pau i la seguretat.

Isabel la Católica.jpg

Amb aquesta finalitat van crear la Santa Hermandad, una guàrdia rural encarregada de perseguir i atrapar els bandits. La Santa Hermandad controlava el bandolerisme en els camins i en general els furts, però també va esdevenir un mecanisme de lluita contra els excessos de la noblesa.

A més, van reorganitzar la justícia i van crear la Reial Audiència, màxim organisme judicial, per fer més eficaç la justícia i assegurar-se’n el control. En els municipis, amb l’objectiu d’augmentar el seu poder davant les ciutats, es va instaurar la figura dels corregidors, uns funcionaris encarregats d’imposar l’autoritat pertinent en l’àmbit municipal castellà.

D’altra banda, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la submissió dels nobles a la seva autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d’assessorar i d’acudir en defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l’edat mitjana.

Per això, es va crear un sistema de Consells, formats per juristes (experts en lleis) escollits i pagats pel rei. L’exèrcit, per la seva banda, va quedar format per soldats mercenaris (a sou). Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo de 1480 fent-lo més estructurat i dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d’impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d’Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la noblesa.

Catalunya dins la Corona d’Aragó. El model de monarquia autoritària de Castella no es va poder imposar a Catalunya. Així, Els Reis Catòlics gairebé no van modificar el sistema polític de la Corona d’Aragó. En arribar al tron Ferran II, la Corona Catalano-aragonesa també sortia d’una cruenta guerra civil (1462-1472) que havia enfrontat Joan II, qui volia imposar l’autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents del Principat.

Fernando el Católico.jpg

Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes. En primer lloc, va dictar la Constitució de l’Observança, on es fixava l’obligació del monarca de governar segons les lleis del Principat, encara que es reforçava l’autoritat reial. Es confirmava així el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d’un “pacte” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

Es van mantenir les institucions tradicionals, com la Generalitat i el Consell de Cent (govern de la ciutat de Barcelona), encara que es van crear institucions noves, com el Consell d’Aragó o el càrrec de virrei.

Per tal de posar fi als enfrontaments entre les classes privilegiades pel control de les institucions, Ferran va instaurar el règim d’insaculació, consistent en l’elaboració d’unes llistes amb tots els ciutadans aptes per a ocupar el càrrec. Un cop aprovades pel rei, els noms eren convertits en unes boletes que es col·locaven en una bossa (s’insaculaven). Quan calia ocupar un càrrec, un nen treia les boles corresponents i així quedava decidit qui l’ocupava. Aquest sistema va introduir-se a la Generalitat el 1493, al Consell de Cent el 1493 i més endavant a la resta d’institucions catalanes.

El món cultural català de la baixa edat mitjana: l’art gòtic

divendres, 22/10/2010

A partir del segle XIII, l’estil gòtic va introduir-se a Catalunya, estenent-se fins gairebé al segle XVII en algunes de les seves fórmules arquitectòniques i decoratives. Seria, però, a partir del segle XIV quan va sorgir una nacionalització d’aquest estil, creant-se un estil gòtic català amb personalitat pròpia

En el camp de l’arquitectura, el gòtic català assoliria un gran nivell tant en els edificis religiosos com en l’arquitectura civil i es caracteritzaria per la simplificació de les formes i dels continguts. Les noves construccions tindrien una acusada tendència cap a l’austeritat i a la unitat de l’espai interior. Les principals característiques de l’arquitectura del gòtic català suposen la introducció d’uns trets originals que fan d’aquesta una arquitectura única. Aquests serien:

  • La presència de murs nus.
  • L’ús de suports interiors i exteriors (pilars i contraforts) amb formes molt senzilles.
  • Una decoració molt escassa i limitada a portals i finestrals.
  • El predomini de cobertes simples (trams de volta de dues ogives), amb tendència a l’horitzontalitat.
  • La introducció dels pilars i els campanars octogonals.
  • L’existència d’espais interiors amplis i unitaris amb el predomini de les construccions d’una sola nau o amb tres naus gairebé de la mateixa alçada.

Les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica catalano-aragonesa cal cercar-les en els monestirs de l’ordre del Cister establerts a la Catalunya Nova cap al final del segle XIII: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i a les seus de Tarragona i Lleida. Al segle XIII es van construir en aquest estil la catedral de Barcelona, la de Manresa, la de Tortosa i la de Mallorca. La plenitud del gòtic català, però, s’assoliria en el segle XIV amb la construcció de l’església de Santa Maria del Mar i el monestir de Pedralbes a Barcelona, l’església de Santa Maria de Montblanc, la seu de Manresa i la reformada catedral de Girona, entre d’altres.

poblet.jpg

Monestir de Poblet

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar

Tanmateix, i de forma paral·lela a les edificacions religioses, va sorgir un estil gòtic civil i urbà caracteritzat per la construcció de palaus  com la Paeria de Lleida. El creixement econòmic de les ciutats catalano-aragoneses als segles XIII i XIV va afavorir la construcció d’edificis relacionats amb el comerç, com les llotges (Mallorca, València, Barcelona) i les drassanes (Barcelona); i vinculats amb les institucions ( Palau Reial, Palau de la Generalitat, Sala de Cent, a Barcelona). També es van construir residències reials (Castell de Bellver, a Mallorca), nobiliàries (palaus del carrer Montcada, a Barcelona) i edificis assistencials (Hospital de la Santa Creu, a Barcelona).

panteo reial.JPG

Panteó reial del monestir de Poblet

El desenvolupament de l’escultura gòtica a Catalunya va veure’s limitat pel funcionalisme de l’arquitectura, fet que va subordinar-la a la sobrietat regnant en les noves construccions que a poc a poc van deixar de tenir decoració a les portalades i als timpans. Destaca l’abundància de retaules escultòrics religiosos sobre pedra o alabastre i sobretot l’escultura funerària, menys dramàtica que en d’altres països europeus. Les imatges mostren una clara evolució respecte al romànic, representant-se amb més naturalitat i suavitzant el gest i els rostres.

L’esplendor de l’escultura gòtica a Catalunya va començar al segle XIV amb la construcció dels panteons reials al monestir de Poblet (obra de Jaume Cascalls) i de Santes Creus i es mantindria al segle XV gràcies a les obres de Pere Joan (per exemple, el retaule major de la catedral de Tarragona i l’escultura de Sant Jordi que decora una de les façanes del palau de la Generalitat).

Finalment, la pintura va experimentar un extraordinari creixement, causat per una àmplia demanda d’origen eclesiàstic i, sobretot, civil. D’aquesta manera, la pintura és l’art que exemplifica més bé la riquesa, la sofisticació i el refinament de la societat catalana medieval. A través d’ella, la burgesia comercial i les institucions gremials van buscar plasmar la seva prosperitat immortalitzant-se mitjançant les obres dels artistes.

Els retaules de fusta van ser la principal manifestació de la pintura del gòtic català, tot i que encara subsistirien les pintures murals. La seva evolució, seguint la tendència marcada per les escoles europees i amb el focus principal d’irradiació a la ciutat de Barcelona (desplaçat cap a València en el segle XV), pot dividir-se en les següents etapes:

1. En una primera etapa, des de finals del segle XIII fins a la primera meitat del segle XV, va predominar la pintura lineal, d’origen francès, caracteritzada pel predomini del dibuix sobre la pintura, amb figures molt estilitzades i colors vius, com pot observar-se a les pintures del palau Aguilar.

2. Durant la segona meitat del segle XIV va implantar-se l’estil italo-gòtic amb Ferrer Bassa (monestir de Pedralbes), Ramon Destorrents i els germans Jaume i Pere Serra (retaule de Tots el Sants del monestir de Sant Cugat). En aquestes pintures s’aprecia un alt nivell de composició (fons arquitectònics o paisatgístics) i les figures presenten un gran realisme.

bassa_smiquel2.jpg

L'oració a l'hort i l'empressonament de Jesús, de Ferrer Bassa

3. Durant el segle XV va introduir-se a Catalunya l’estil internacional, anomenat d’aquesta manera perquè era un recull d’elements de diferents països. Els seus principals representants van ser els mestres Lluís Borrassà i Bernat Martorell, en les obres dels quals podem observar un acurat estudi dels ambients i una gran tècnica (perspectiva-espai).

4. Finalment, cap a mitjans del segle XV, va arribar a terres catalanes la influència flamenca mitjançant les obres del pintor valencià Lluís Dalmau. En elles, com per exemple el retaule de la Mare de Déu dels Consellers, s’aprecien les tècniques de la pintura desenvolupada a Flandes, com l’ús de l’oli, el retrat, el detallisme i la gran importància que es dóna al paisatge i l’ambient. Dins d’aquest corrent també hem d’adscriure el pintor Jaume Huguet.

consellers.jpg

Retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau

El món cultural català de la baixa edat mitjana: la literatura

divendres, 22/10/2010

Si bé en el camp polític, econòmic i social el període de la baixa edat mitjana va suposar una crisi generalitzada per a Catalunya, en l’àmbit de la cultura va succeir tot el contrari. Així, entre els segles XIII i XV les lletres catalanes va viure la seva particular edat d’or, per passar a l’estancament i la decadència en l’època moderna.

llull.jpgEn el segle XIII la llengua catalana comença a articular una literatura de gran qualitat. La figura del mallorquí Ramon Llull (1232-1316) omple el món literari català durant aquest segle amb una extensa obra escrita en llatí, català, àrab i provençal.

L’obra de Llull, possiblement el primer autor universal en llengua catalana, va abraçar diferents camps que ultrapassaven el vessant estrictament literari. I és que per a Ramon Llull la literatura era un mitjà per a assolir els seus principals objectius de conversió dels infidels i de difusió de l’ideal cristià primitiu.

El seu pensament es troba exposat de forma extraordinària a la seva obra principal: el Romanç d’Evast i Blanquerna, una novel·la en la qual l’autor ens ofereix una visió del món mediterrani medieval del segle XIII com a conseqüència dels seus viatges de tasca missionera, tot propugnant un retorn a les arrels del cristianisme.

Però, més enllà de l’obra de Llull, els segles XIV i XV van ser, en contraposició a la crisi generalitzada al Principat, els més brillants en la producció literària de l’edat mitjana catalana tot abraçant una extensió i una qualitat sense precedents en els diferents generes literaris del període.

D’una banda, des de finals del segle XIII i en el segle XIV, en plena expansió de la Corona Catalano-aragonesa va desenvolupar-se el gènere de les cròniques històriques. La seva finalitat era deixar constància i a la vegada justificar determinats fets i accions polítiques. Les quatre grans cròniques van ser: el Llibre dels Feits de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.

tirante_el_blanco_1511.jpgEn el camp de la literatura religiosa, els autors dels segles XIV i XV van limitar-se a seguir el camí obert per Ramon Llull. Els autors més destacats d’aquest període van ser Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda i Sant Vicenç Ferrer.

L’Humanisme també va fer-se el seu lloc a la literatura catalana baixmedieval amb l’obra de Bernat Metge (1390-1452) com a màxim exponent. La seva obra, que combinava prosa i vers, presenta la nova visió del món que arribava a través de les influències italianes tot deixant enrere els lligams medievals.

En el camp de la poesia, a partir de la base de la literatura trobadoresca provençal, la evolució poètica va culminar en el segle XV amb la figura del valencià Ausiàs March (1400-1459) el qual, en la seva obra, se separa de la poètica trobadoresca més pel que fa a la temàtica que no a la forma, tot presentant-nos un nou tractament de la dona, diferent a la idealització amb què va ser tractada pels trobadors i a la sublimació espiritual de la dona dels poetes italians Dante i Petrarca.

Finalment, els valors feudals de la cavalleria (defensa de la religió, protecció dels febles, fidelitat al rei) van tenir la seva projecció en l’exitós gènere de les novel·les de cavalleries. A Catalunya aquestes es concreten en dues obres extraordinàries: l’anònima Curial e Güelfa i, sobretot, Tirant lo Blanc del valencià Joanot Martorell (1413-1468) que es considera per molts autors com la primera novel·la moderna d’Europa.

Catalunya i els Trastàmares (1412-1479)

divendres, 22/10/2010

Ferran I (1412-1416). El primer rei Trastàmara va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana (sobretot quan el seu rival en la successió Jaume d’Urgell es va revoltar contra ell) promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder del monarca, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller, quan el rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo.

La seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Va reforçar el domini català sobre Sardenya i Sicília, revoltades durant l’interregne, i va cercar acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Alfons IV el Magnànim (1416-1458). A la mort de Ferran d’Antequera va pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim. Amb ell Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior apareixien greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al que s’estava arribant.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Alfons IV va realitzar una política imperialista al Mediterrani. Va pacificar Sardenya (on els sards s’havien revoltat novament), va intentar ocupar Còrsega (illa controlada per Gènova), va conquerir Nàpols (enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat) i va provar d’estendre la seva influència als Balcans i a Rodes i Xipre enfrontant-se a Egipte.

Aquest imperialisme va resultar, tanmateix, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia als interessos mercantils dels catalans sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

A Catalunya el rei va topar amb la noblesa i amb l’oligarquia barcelonina per causes diverses:

1. La castellanització de la cort.

2. El seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

3. El seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava a l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal.

Davant d’aquests problemes, Alfons el Magnànim va respondre abandonant Catalunya i traslladant-se a Nàpols, on va passar vint-i-vuit anys dels quaranta-dos que va durar el seu regnat, voltat d’una cort renaixentista. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil que va esclatar durant el regnat del seu germà Joan II.

Joan II i la Guerra Civil Catalana (1458-1479). En morir Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu germà Joan II, rei de Navarra, va succeir-lo en el tron de la Corona d’Aragó, i el seu fill il·legítim Ferran va succeir-lo en el regne de Nàpols.

Joan_II_d'Aragó.jpg

Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien pel Regne de Navarra Joan II i el seu fill Carles de Viana. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme del seu pare.

Per la concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i es nomenava lloctinent reial del Principat a Carles de Viana.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei. Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys.

La guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní i, en general, de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat.

Durant els deu anys que va allargar-se la guerra civil podem distingir les següents etapes:

Aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Davant l’hostilitat de la Generalitat, Joan II va cercar l’ajuda militar del rei francès, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

La destitució de Joan II. L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés Joan II enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV, enemic de Joan II.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

El regnat de Pere de Portugal (1464-1466). Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, Pere de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català, el qual no va arribar a entendre’s mai amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa.

El regnat de Renat d’Anjou (1466-1472). En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar nou rei a Renat d’Anjou, amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra.

JUA7.pngLa capitulació de Pedralbes de 1472. Aquesta capitulació va posar fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme.

Les conseqüències de la guerra van ser importants al Principat. Les despeses i les destruccions generalitzades pel conflicte van gravar encara més la malmesa economia catalana, i van aguditzar la crisi que ja patia el país. A més, els comtats de Rosselló i la Cerdanya van romandre en mans de França i el conflicte dels remences, revoltats durant la guerra a favor de Joan II, encara no va ser resolt.

A la mort de Joan II, el 19 de gener de 1479, el seu hereu, Ferran el Catòlic, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara per resoldre.

La crisi de la baixa edat mitjana a la ciutat: la Busca i la Biga

dijous, 21/10/2010

Les dificultats econòmiques per les quals va travessar Catalunya durant el segle XV van traduir-se en conflictes socials com el dels remences al camp o el de la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona.

remensa.gifEl control del govern de la ciutat de Barcelona era molt important no només per a la defensa d’uns determinats interessos, sinó perquè des de Barcelona es podia influir en els monarques i en les Corts. Resulta evident, doncs, que la Biga volgués mantenir el seu monopoli municipal i que la Busca intentés per tots els mitjans trencar-lo.

La Busca representava els interessos d’un sector dels mercaders (els que es dedicaven a l’exportació), dels artesans (mestres dels gremis més importants de la ciutat), i dels menestrals dels gremis. La Busca, (l’astella, en oposició a la Biga) aspirava a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona.

El programa de la Busca per a superar la crisi econòmica es recolzava en tres punts: la devaluació de la moneda per a facilitar les exportacions; l’aplicació de mesures proteccionistes orientades a afavorir la producció industrial catalana; i la democratització del govern municipal.

La Biga, per la seva banda, representava els interessos de l’oligarquia urbana (ciutadans honrats) i dels grans mercaders dedicats a la importació d’espècies i de blat. La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici (la ciutat), es considerava, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.

Des de la Biga s’oposaven al programa buscaire perquè una devaluació monetària perjudicaria els seus interessos econòmics per les inversions realitzades en béns immobles (finques urbanes, terres) i títols de deute municipal. A més, consideraven que el proteccionisme propugnat per la Busca limitaria les seves activitats comercials basades en les exportacions.

El conflicte barceloní va aguditzar-se a causa de la intervenció reial, interessada a participar en tots allò que portés a un afebliment dels grups socials més poderosos.

Tot i això, inicialment, entre la Busca i la Biga, Alfons el Magnànim mantindria una postura ambigua, ja que d’una banda necessitava diners i els acceptaria tant de buscaires com de bigaires i d’altra banda, aspirava a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

El Magnànim era conscient de la coincidència d’interessos amb els buscaires al compartir el mateix enemic conjuntural: l’oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Tal com estava conformat el sistema d’elecció dels càrrecs municipals, resultava impossible l’accés dels membres de la Busca, a menys que hi hagués una intervenció reial. Així, el 30 de novembre de 1453, Galceran de Requesens, governador de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim, va facilitar la instal•lació de la Busca en el poder municipal. El lloctinent general va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire.

D’aquesta manera s’iniciava una etapa de set anys durant la qual els buscaires van aplicar el seu programa econòmic sense assolir bons resultats. Van implantar-se les mesures tradicionalment reivindicades pels buscaires: mesures proteccionistes, defensa del comerç marítim (acta de navegació de 24 d’agost de 1453), devaluació de la moneda (decretada el 4 de gener de 1454), sanejament de l’administració municipal (rebaixa dels sous dels funcionaris i investigació de fraus i corrupció dels bigaires), tot amb l’objectiu d’afavorir els productes propis enfront dels importats.

JUA7.pngMalgrat tot, el programa de canvis buscaire no va tenir èxit a causa de l’oposició aferrissada de la Biga. A més, la Biga va aconseguir el suport de l’oligarquia rural i la noblesa laica que havien estat perjudicats pel fet remença, reforçant-se per plantar cara a la monarquia que havia desafiat els seus privilegis.

El fracàs de la Busca, amb la consegüent pèrdua de suport popular, i les pugnes entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, van facilitar la recuperació del poder per part de la Biga. D’aquesta manera, el 1462, en esclatar la guerra civil, els bigaires van recuperar el poder.

En acabar el conflicte (1472), la Capitulació de Pedralbes no va castigar als instigadors per tal de tenir una pau perdurable, amb la qual cosa la Biga va continuar al govern municipal. No seria fins el regnat de Ferran el Catòlic quan s’iniciés la necessària reforma del Consell de Cent de Barcelona.

La crisi de la baixa edat mitjana al camp: el conflicte remença

dijous, 21/10/2010

El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava pràcticament qualsevol terreny. Gràcies a aquesta agricultura extensiva la producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l’Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d’aconseguir més masovers o parcers.

La crisi demogràfica va incidir sobre l’economia i va provocar que els segles XIV i XV en conjunt es caracteritzessin a Catalunya per la successió de crisis agrícoles i els conflictes socials. En el context expansiu del tres-cents, la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana i l’inici del declivi de la producció van tenir un doble efecte en el camp català:

image020.jpgD’una banda, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l’emigració cap a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida. En canvi, els pagesos que van sobreviure a la pesta negra i van mantenir el seu patrimoni van poder incrementar-los, en molts casos, amb la incorporació de les terres que van restar desocupades per la mort o l’emigració dels pagesos que les treballaven (masos rònecs).

D’altra banda, els senyors van veure com els seus ingressos en base a les rendes agràries minvaven per haver quedat moltes terres improductives per manca de mà d’obra. A més, com que la crisi afectava a tota Europa, molts dels productes agraris que s’adreçaven a l’exportació no trobaven sortida en els seus mercats tradicionals, amb la qual cosa els senyors van perdre una important font d’ingressos.

Per superar aquesta situació, la noblesa va endurir les condicions de la pagesia aplicant els mals usos i exigint el pagament dels censos. Així, per tal d’assegurar-se la mà d’obra els senyors van reforçar la vinculació dels pagesos a la terra, al mateix temps que incrementaven els drets feudals i miraven de recuperar les terres ocupades amb la finalitat de vendre-les a una burgesia que, davant la crisi econòmica general, invertia els seus capitals en terres en lloc de fer-ho en el comerç.

Aquest increment de la pressió feudal va provocar l’odi dels pagesos i va esdevenir una de les causes dels greus conflictes socials dels segles XIV i XV. La reacció dels remences va ser lluitar per la seva llibertat i per l’abolició dels drets feudals, com també conservar les terres adquirides. Ara bé, no tots els pagesos van reaccionar de la mateixa manera ni tenien els mateixos objectius. Els més pobres, que predominaven a la muntanya, eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos es conformaven amb l’abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l’ajuda del monarca.

023.jpgPer tal d’assolir aquests objectius, els pagesos van organitzar-se i van comptar amb el suport dels monarques, interessats en debilitar la noblesa i d’aquesta manera augmentar la seva autoritat política i el seu poder econòmic. Així, els monarques es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d’aquesta manera les revoltes camperoles.

Aquesta política filoremença per part de la monarquia va ser especialment significativa durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència Interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos. L’oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria.

El seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer complir la Sentència Interlocutòria. Això va portar al trencament definitiu entre l’oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei.

La primera revolta remença va esclatar l’any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat (1462-1472). Els pagesos remences, acabdillats per Francesc de Verntallat des d’Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos. La qüestió camperola seguia sense solució.

mapaca2.jpg

No és d’estranyar que durant el regnat de Ferran el Catòlic, el 1485, els remences es revoltessin novament, ara dirigits per Pere Joan Sala, cap d’un sector més radical. La segona revolta remença, però, va ser ràpidament esclafada.

La solució al conflicte remença va arribar amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486.

Amb la Sentència es redimien els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i s’abolien els drets a maltractar i molts altres abusos senyorials de caràcter menor. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Així, els remences van obtenir la seva llibertat i l’abolició dels mals usos esdevenint pagesos emfitèutics. Pel contracte emfitèutic, un propietari (el senyor) cedia en règim d’usdefruit (domini útil) unes terres a un pagès (emfiteuta), perpètuament o a llarg termini, a canvi d’un cens o altres serveis o prestacions.

Placa_remença_Amer.jpg

La importància d’aquesta sentència resideix en el fet que va ser la primera vegada a Europa en la qual uns serfs de la gleva van aconseguir de forma col·lectiva la seva llibertat. Al mateix temps, l’evolució del pagès remença cap a ser un pagès lliure va implicar un procés de modernització de les estructures socials del camp català, per bé que ni el règim senyorial va desaparèixer ni tots els pagesos van sortir beneficiats del canvi.

La caiguda del comerç i la fallida de les finances

dijous, 21/10/2010

L’activitat comercial es va mantenir en un bon nivell fins a l’any 1430, tot i que amb anterioritat a aquesta data ja havien aparegut els primers símptomes de la contracció econòmica.

La rivalitat amb les ciutats italianes pel control del comerç entre Itàlia i Flandes va decidir-se en favor d’aquestes, especialment de la ciutat de Gènova. De la mateixa manera, els mercaders catalans van ser desplaçats pels genovesos en els mercats andalusos.

Tanmateix, va produir-se una lenta però decidida penetració dels navegants castellans, bascos i gallecs pel Mediterrani aprofitant la pugna político-comercial amb Gènova.

A més, va donar-se una substitució de la presència catalana en les costes atlàntiques d’Àfrica per part de castellans i portuguesos. La conquesta castellana de les Illes Canàries i l’expansió portuguesa pel Golf de Guinea els van suposar el control de l’or africà, que va deixar d’afluir les places del nord d’Àfrica, causant una greu pèrdua a l’economia catalana.

També va produir-se un endarreriment tècnic del comerç català. Mentre venecians i genovesos basaven el seu comerç en la rapidesa dels viatges i l’especialització dels intercanvis, els catalans en el segle XV continuaven practicant un tràfic de cabotatge.

Cal afegir que la política imperialista d’Alfons el Magnànim va contribuir, probablement, a accentuar la decadència mercantil.

A partir de 1430 el nombre de viatges de vaixells procedents de Barcelona cap a Orient i el volum de tràfic van disminuir espectacularment, deixant palesa la davallada del sector que havia dirigit la prosperitat anterior.

Tràfic del port de Barcelona (1432-1456):

Anys Volum de tràfic
1432-1433 2.317.500 ll.
1448-1449 460.500 ll.
1449-1450 312.500 ll.
1459-1451 772.500 ll.
1452-1453 386.750 ll.
1454-1455 423.750 ll.
1455-1456 444.140 ll.

D’altra banda, la davallada demogràfica i la crisi econòmica van provocar un descens dels ingressos fiscals a Catalunya, de tal manera que aquests van resultar insuficients per a cobrir les despeses de la monarquia, els municipis i les diferents institucions del Principat. Els remeis als quals es va recórrer van ser els préstecs i l’endeutament.

Els préstecs es podien aconseguir per dues vies:

1. La banca privada i els prestamistes jueus.

2. L’emissió de deute públic mitjançant els censals o rendes perpètues, que tenien un interès del 7,14%, i els violaris o rendes vitalícies, a un interès del 14,28%.

Com a conseqüència de les fallides bancàries i del constant endeutament de la ciutat de Barcelona, a començaments del segle XV el govern de la ciutat va crear la Taula de Canvi de Barcelona.

Aquesta nova banca municipal tenia per funcions la centralització de tots els cobraments i pagaments de la ciutat; el finançament de les compres de queviures que Barcelona necessitava (especialment de blat); i l’administració del deute públic municipal.

La gestió realitzada per la Taula de Canvi de Barcelona, a la qual va afegir-s’hi la Diputació del General, tot i que va passar per moments de dificultat, en general va contribuir a fer front a la crisi econòmica i financera.

La davallada demogràfica de la Catalunya medieval

dijous, 21/10/2010

Durant el segle XIV, fins a l’any 1348, la població catalana va viure una etapa de creixement, tot i que aquesta va començar a remetre a partir de 1333 (el conegut com “lo mal any primer”) quan la falta d’aliments causada per les males collites i la fam van començar a aparèixer arreu del Principat.

Fogatge Nombre Habitants de Catalunya (4,5 per foc) Habitants de Catalunya (5 per foc)
1365 104.069 468.310 520.345
1378 83.171 374.269 415.855
1479 59.544 267.948 297.720
1512 61.389 276.250 306.945
1553 75.384 339.228 376.920

Amb l’aparició de la pesta negra, portada des de la península de Crimea per comerciants genovesos, Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part.

La pesta negra és una malaltia infecciosa que es pot manifestar de dues maneres: la pesta bubònica i la pesta pulmonar. La primera tenia aleshores un índex de mortalitat d’un 80%, mentre que la segona el tenia d’un 100%. Si a aquest grau de mortalitat afegim que la pesta va manifestar-se de forma cíclica durant un segle i sovint anava acompanyada de males collites o de catàstrofes naturals, resulta fàcil comprendre els efectes que va tenir per a Catalunya.

pesta.jpg

Les catàstrofes demogràfiques a la Catalunya de la baixa edat mitjana:

1333 “Lo mal any primer”.
1347 Crisi de subsistències.
1347-1351 Època de les grans pestes.
1358 Plaga de llagostes i pèrdua de bona part de les collites.
1362-1363 Reaparició de la pesta: mortaldat dels infants.
1371 Nova epidèmia de pesta negra: mortaldat dels mitjans.
1373 Terratrèmols.
1375 Pesta negra a Barcelona i crisi de subsistències a l’Empordà.

La primera crisi de subsistència es va deixar sentir l’any 1333, i les cròniques de l’època el van anomenar “lo mal any primer”. En aquest context de crisi agrícola i demogràfica va arribar a Catalunya, el 1348, l’epidèmia de pesta negra, que va reaparèixer els anys 1381, 1396, 1397, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-1466, 1476, 1483, 1486, 1493-1494, 1497, 1501, 1521 i 1521. D’altra banda, els terratrèmols sacsejarien el territori els anys 1410, 1427-1428 (destrucció d’Olot) i 1448.

Les conseqüències de la pesta negra van viure’s tant a les ciutats com en les zones rurals catalanes. Per exemple, el cas de la ciutat de Barcelona és paradigmàtic en aquest sentit: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle.

Tanmateix, l’existència dels anomenats masos rònecs (terres que van restar desocupades, ja fos per la mort dels seus habitants a causa de l’epidèmia de pesta negra o per motius econòmics) a les zones rurals de la Catalunya oriental són un exemple dels efectes devastadors de l’epidèmia en el món pagès.