Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

dimecres, 11/01/2012

L’església de Santa Maria del Mar és l’obra més important de l’arquitectura gòtica a Catalunya, probablement, l’església gòtica mes bella de tota la Península Ibèrica i un cas únic en el gòtic europeu. Santa Maria del Mar destaca per la severitat de línies, l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues. Menor en proporcions i en lluminositat que les grans catedrals franceses del gòtic, és la puresa de les seves línies i la perfecció constructiva la que la fa tan especial. A més, l’edifici defineix els trets peculiars del gòtic català: torres octogonals, manca d’arcbotants i multiplicació de contraforts. La seva disposició interior també marca un estil propi amb la planta de saló, tres naus d’alçada similar i multiplicació de les capelles laterals.

Santa_Maria_del_Mar_-_façana_principal_amb_les_dues_torres.jpg

Santa Maria del Mar ja apareix esmentada en un document de l’any 918 que parla d’una basílica situada al camí del mar, amb el nom de Santa Maria de les Arenes o de la Mar. Construïda sobre el solar d’aquesta basílica entre el 1329 i el 1383, la “catedral del mar” s’ubica en l’espai on, segons la tradició, va predicar l’apòstol Sant Jaume l’any 38 d.C. i on va ser enterrada Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat de Barcelona.

Es troba en el barri de la Ribera, a prop de l’antic port, i van ser els gremis relacionats amb l’activitat portuària (bastaixos i macips, representats en els capitells i en els repussats de bronze de les portes), així com els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada els que van fer possible la seva construcció. D’aquesta manera, es pot considerar que aquest monument és reflex de l’empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània. En aquest sentit, cal tenir en compte el significatiu paral·lelisme entre aquest edifici i la Catedral de Ciutat de Mallorca. També podem suposar que Santa Maria del Mar representa un desig latent d’ostentació per part d’aquella nova classe urbana que sorgeix en la Barcelona medieval dels segles XIII i XIV.

Bastaixos.jpg

La direcció de l’obra va portar-la el mestre Berenguer de Montagut, responsable també de l’Església del Pi de Barcelona i de la Seu de Manresa, i del seu col·laborador Ramon Despuig. L’agost de 1384, el bisbe Pere de Planella va dedicar el temple a la Mare de Déu i va celebrar-hi la primera missa.

És una església de tres naus, sense transsepte, amb un presbiteri absidiat de forma poligonal amb deambulatori. L’amplada de la nau central és el doble de les laterals (13 metres d’amplada per 6,5 metres en les laterals). Els quatre trams de la nau principal són quadrats perfectes, la qual cosa permet reduir al mínim el nombre de suports. Entre els contraforts hi ha capelles: tres per cada tram de naus, més les de la capçalera i els peus, en total 34 capelles més les obertures de les quatre portes. El presbiteri s’organitza en forma poligonal, amb vuit columnes que delimiten l’espai de l’altar major i el separen de la girola que corre darrere seu com a continuació de les naus laterals.

stamaria planta.jpg

Tots els trams es cobreixen amb voltes de creueria. Les de la nau central descansen sobre esvelts pilars octogonals de gran alçada, el suport característic del gòtic català, i tota l’estructura queda apuntalada pels contraforts que acullen les capelles. Les proporcions de cada tram permeten una extraordinària llum gràcies als arcs que els delimiten, aproximadament a uns quinze metres de distància entre els suports. L’alçada de les naus laterals és lleugerament inferior a la de la central, quasi parella, fet que permet la seva il·luminació mitjançant els òculs que s’obren sobre les arcades.

El resultat d’aquest sistema arquitectònic és l’articulació d’un espai diàfan, un gran espai sense interrupcions visuals, semblant a l’efecte que tindria en el cas de ser una construcció amb una única nau per al culte. Aquesta és la gran diferència del gòtic català respecte de les construccions franceses o castellanes: es defuig de la compartimentació per donar pas a un espai unitari, sobri i diàfan.

Santa_Maria_del_Mar_-_Nau_interior.JPG

Santa-Maria-del-Mar-Cathedral-of-the-Se-view-on-altar.jpg

Santa_Maria_del_Mar_-_Interior_rosassa.JPG

A més, la distribució de la llum interior contribueix a accentuar la sensació d’amplitud espacial. Damunt de les arcades d’accés a les capelles hi ha llargs finestrals amb vitralls, igual que en el seu interior. D’aquesta manera, la nau central s’il·lumina per la combinació dels vitralls, els òculs i la magnífica rosassa dels peus. Malauradament, la majoria dels vitralls originals s’ha perdut, tot i que es conserven alguns del segle XV i d’altres dels segles XVII i XVIII.

Respecte de la façana i la porta principals, aquestes donaven al fossar Major (avui plaça de Santa Maria) i estan resoltes amb la mateixa racionalitat que l’interior de l’edifici. La façana es divideix en tres trams separats per contraforts i queda emmarcada per dues torres octogonals. El tram central es divideix en dues parts: a la part inferior hi trobem la porta, amb gablet de traceries, arquivoltes en esqueixada i arqueries laterals; mentre que la part superior resta ocupada pel cercle de la rosassa. Les escultures de Sant Pere i Sant Pau es troben entre els arcs del portal i en el timpà podem observar Jesús entre la Verge Maria i Sant Joan.

LapidaSantaMariaMar.jpg

Un incendi, el 1378, va danyar l’edifici i va fer necessària una reconstrucció parcial a càrrec del mestre Guillem Metge. Posteriorment, el terratrèmol que va sacsejar Barcelona el 1427 va destruir la rosassa primitiva, que va ser substituïda per l’actual el 1459 pels mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. Dos incendis amenaçarien la supervivència de l’església: un el 1714, durant els bombardejos de la Guerra de Successió, i l’altre, l’any 1936, en esclatar la Guerra Civil. Tot i el pas del temps, avui dia Santa Maria del Mar continua funcionant com a parròquia d’un barri obrer i populós. La seva majestuositat serena continua intacta combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català.  El millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura.

El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

dilluns, 5/12/2011

Els frescos de l’absis de l’església de Sant Climent de Taüll, i fonamentalment el Pantocràtor, són un exponent del punt àlgid del romànic català tant en bellesa com en tècnica. La decoració pictòrica de l’església va realitzar-se, amb tota probabilitat, abans del 1123, ja que la inscripció que commemora la consagració del temple en aquesta data presenta evidents semblances amb les pintures de l’absis. La part més interessant del conjunt són les pintures murals de l’absis central i dels dos arcs precedents, les quals actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

sant climent de taüll.jpg

La tècnica utilitzada és l’habitual en la pintura mural catalana de l’època: el fresc sec, que permet la superposició de diferents capes de pintura. En el cas del pintor de Sant Climent de Taüll és molt notable la seva fermesa en el dibuix, l’àmplia gama de colors emprats, inusualment brillants, la qualitat dels pigments utilitzats, com el blau de lapislàtzuli, i la gran capacitat per compondre i geometritzar les formes. Aquesta combinació ha atorgat als frescos de Taüll un lloc preferent en la pintura romànica europea.

L’estructura compositiva es fa ressò de la tradició romànica de dividir l’absis en diversos registres. El primer, amb el Pantocràtor, els àngels i els apòstols, que representa el cel; i el segon representa a l’Església. Així, faltaria un tercer registre, que no es va arribar a representar, que simbolitzaria la el món terrenal. D’aquesta manera, el tema de la pintura és única i exclusivament religiós i la seva funció és eminentment didàctica.

Meister_aus_Tahull_001.jpg

A la mitja volta de l’absis, de quatre metres de diàmetre, es representa el Pantocràtor emmarcat dins la màndorla o ametlla mística, amb un Crist en majestat assegut sobre l’arc del cel i flanquejat per les lletres gregues alfa (α) i omega (Ω) que ens recorden que Déu és el principi i el final de totes les coses. La mà dreta s’aixeca en actitud de benedicció mentre que amb l’esquerra ens mostra el llibre sagrat, la Bíblia, amb la inscripció EGO SUM LUX MUNDI (jo sóc la llum del món).

Des del punt de vista formal, el Pantocràtor resulta una imatge excepcional. La màndorla que rodeja la figura de Crist, així com l’arc que li serveix de setial, estan acuradament treballats amb sanefes geomètriques i vegetals respectivament. Sobre el fons blau, la túnica i el cos es perfilen per les línies precises del dibuix, gruixut de traç enèrgic, que revelen la mà d’un pintor excel·lent que dominava la tècnica a la perfecció.

La figura de Crist pren unes dimensions sobrehumanes en comparació de la resta de components del fresc, traslladant a l’obra un evident component antinaturalista. El Crist es composa, això sí, amb un gran rigor geomètric. La cintura de Crist actua com a eix horitzontal: a dalt, les línies de la túnica i el cap dibuixen un triangle equilàter; a baix, els genolls i els peus formen un trapezi regular. Per tant, la simetria domina la pintura, tant verticalment com horitzontalment, i només es trenca per la diferent actitud de les mans.

taull.jpg

El que més destaca són els ulls penetrants que expressen l’autoritat d’un déu disposat a jutjar. El rostre del fill de Déu es construeix amb les línies onejants del cabell i la barba, i els trets de la cara s’ordenen a partir de dues línies que dibuixen el nas i emmarquen els ulls, construïts a base de formes regulars i geomètriques. El resultat és, en definitiva, una imatge majestàtica i solemne, l’expressió intel·lectual de la bellesa a partir del principi de la simetria, un dels principis reguladors de l’univers medieval.

Més enllà del Crist, la resta de figures del fresc omplen un pla únic i estan disposades en franges paral·leles a partir d’una estructuració juxtaposada.

D’aquesta manera, a la resta del casquet, sobre un fons composat per tres franges de colors llisos (blau, ocre i negre) hi ha un original Tetramorfs: quatre rodelles a la part inferior emmarquen dos àngels i els símbols de Marc (lleó) i Lluc (brau), i a dalt dos àngels amb els símbols de Joan (àguila) i Mateu torcen els cos per acomodar-se a la curvatura de la volta. En els angles inferiors, les figures d’un querubí i un serafí equilibren la composició.

Pantocrator_Taüll.JPG

Al cilindre, sota unes arcades, la tosquedat de les quals contrasta amb l’elegància de la resta del conjunt, trobem la Verge i els sants, identificats per una inscripció que actua com a separació dels dos àmbits, el celestial de la volta i el terrenal del cilindre. Finalment, la iconografia es completa, a l’intradós dels arcs que precedeixen l’absis, amb la presència de la Dextra Domini, la mà de Déu representada en actitud de beneir, i amb l’anyell de set ulls.

No hi ha un acord unànime sobre les influències que reflecteix el conjunt iconogràfic dels frescos de Sant Climent de Taüll. En primer lloc, els experts fan referència al bizantisme, fonamentant-se en l’aspecte general de l’obra; en segon lloc, l’ús de la cal·ligrafia ens remetria a les reminiscències aràbigues; en tercer lloc, els fons a base de franges de color i la presència de les miniatures posa la composició en contacte amb l’art mossàrab; i, finalment, la visió de la Teofania ordenada a l’entorn d’una figura solemne i gegant posa l’obra en relació directa amb els timpans romànics de Moissac i Vézelay.

La portalada de l’església del Monestir de Ripoll

dissabte, 3/12/2011

Cap a mitjans del segle XII un taller d’escultors procedents del Rosselló van instal·lar-se de forma permanent a Ripoll. Aquest taller intervindria en les obres de restauració del monestir (i en d’altres com la catedral de Vic) donant lloc a la construcció de la gran façana dels peus de l’església, el conjunt escultòric romànic més important de la Catalunya medieval. Analitzat amb detall, però, resulta més interessant per la concepció general de l’obra que pels detalls de la seva execució, fet que no resta importància al conjunt.

monestir_ripoll.jpg

La portalada té la forma d’un rectangle, amb l’obertura de la porta al bell mig, coberta per arquivoltes que alternen els motius vegetals i geomètrics amb els figuratius. Aquesta disposició recorda clarament la imatge d’un arc de triomf romà, però també la dels arcs torals d’algunes basíliques italianes. Tot i això, alguns autors pensen que aquesta portalada ha de ser considerada com un arc de triomf aixecat a la glòria del cristianisme.

La iconografia de la portalada està basada en les il·lustracions de la Bíblia de Ripoll, però la seva execució ens indica influències italianes, fonamentalment per les semblances amb la catedral de Mòdena. Els temes estan distribuïts en frisos superposats, el sòcol i les arquivoltes. Així, la simbologia presenta un sentit ascendent: al sòcol s’hi representa l’infern; al sisè registre, els éssers vius de la Terra; al cinquè, diverses classes socials de l’època; al quart i al tercer, històries de l’Antic Testament i, a dalt de tot s’hi situa Crist.

portalada ripoll.jpg

D’aquesta manera, a la part central del fris superior, presidint l’obra, trobem el Pantocràtor envoltat per quatre àngels, el Tetramorfs i als costats els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi amb els vint-i-dos benaurats que lloen a Crist. És a dir, a dalt de tot trobem representada la Glòria, amb el Totpoderós presidint acompanyat dels ancians.

A la dreta, en els dos frisos immediatament inferiors, hi ha escenes de l’Èxode i, a sota, emmarcades per arcs de mig punt, cinc figures d’entre les quals destaquen Déu i Moisès. A l’esquerra, amb una distribució simètrica, les escenes representades corresponen al Llibre dels Reis i el personatge central de les figures inferiors és el rei David. Simbòlicament, aquestes figures, aïllades en arcs, representen tots els estaments de la societat medieval. Per sobre, les escenes bíbliques pretenen representar la història de la humanitat.

Finalment, en els registres inferiors hi ha dos grans felins enfrontats, representants simbòlics de la Terra, i, al sòcol, rodelles amb bestiari fantàstic, representants simbòlics de l’infern. A l’obertura, les figures de Sant Pere i Sant Pau, molt estilitzades, substitueixen dues columnes i, a l’interior, hi ha un calendari, els dotze mesos de l’any com a representació dels treballs dels homes, un treball que és conseqüència dels pecats humans (Adam i Eva, Caïm i Abel).

Ripoll. Monastir de Santa Maria. Portalada.JPG

ripoll.JPG

L’església de Sant Vicenç de Cardona

dijous, 1/12/2011

L’obra mestra del primer romànic a Catalunya és l’església de Sant Vicenç de Cardona, al Bages, construïda entre els anys 1018 i 1040. Amb una notable unitat d’estil, aquesta construcció introdueix a la Catalunya medieval el llenguatge arquitectònic propi de l’art romànic, una arquitectura de qualitat que combina exitosament l’estil i la tècnica. El material utilitzat per a la construcció de l’obra és la pedra i el sistema constructiu és l’arquitravat amb volta.

Castell_de_Cardona.jpg

L’edifici es troba en la part més elevada del conjunt arquitectònic del Castell de Cardona i les primeres notícies de l’església són del 980. Aleshores ja hi vivien diversos clergues en comunitat, però com a conseqüència de les intromissions dels vescomtes d’Osona-Cardona la primitiva organització religiosa va resultar desbaratada. D’aquesta manera, la seva restauració va comportar la construcció de la gran basílica i la introducció de l’estil romànic gràcies a la iniciativa del vescomte Bermon d’Osona.

L’abat Oliba va recomanar al vescomte Bermon que instal·lés a l’església una comunitat canònica reformada i va contribuir en la contractació de mestres d’obres experimentats. Així, la comunitat canonical hi vivia ja el 1029, i prosperà notablement als segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bermon i els seus successors. La comunitat es composava d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners.  A més, la comunitat depenia el priorat de Sant Jaume de Calaf.

cardona_esglesia sant vicenç_005.jpg

L’església és de planta basilical de tres naus i tres absis amb un transsepte curt que gairebé no sobresurt en planta i es sobremunta d’una cúpula. És a dir, l’església disposa dels elements característics del romànic català. La basílica fa 49 metres de llargada i 17,5 metres d’amplada al creuer, i la nau central fa 8 metres d’amplada i 19 metres d’alçada. Així, la nau central té una amplada que és més del doble que les laterals, que resulten estretes i compartimentades respecte de la central. Aquest curt transsepte que creua les naus dóna a l’església la típica forma de creu llatina.

La capçalera es resol amb tres absis semicirculars amb un tram recte anterior. L’absis central és molt més gran que els laterals, en correspondència amb les dimensions de la nau central, i es troba elevat respecte del conjunt de l’església perquè a sota hi ha una cripta que permet salvar el desnivell del terreny. Com a conseqüència d’aquest desnivell, destaca el conjunt del presbiteri, situat per sobre del nivell de la nau.

sant vicenç de cardona.jpg

Resulta sorprenent la perfecció amb la qual es resol la coberta de l’església: la nau central amb volta de canó reforçada per arcs faixons sobre potents pilars en forma de creu que integren les bandes en que descansen els arcs faixons i l’intradós doblat dels arcs formers. Les naus laterals es cobreixen amb voltes de aresta i el creuer, delimitat per quatre arcs torals que formen un quadrat perfecte, amb una cúpula semiesfèrica sobre trompes amb petites finestres. L’alçada de la nau central permet l’obertura de finestres d’il·luminació sobre els laterals. Als peus hi ha una tribuna oberta a la nau central que s’aixeca sobre un nàrtex cobert amb voltes de aresta.

En l’espai exterior destaca, principalment, la línia recta, exceptuant els absis i les finestres. Les arcuacions cegues es converteixen en obertures a l’absis central, i les bandes verticals donen ritme visual als altíssims murs. La distribució de volums és molt ordenada. L’absis central presenta un nivell de finestres inferiors que corresponen a la il·luminació de la cripta. Finalment, la façana presenta dues torres laterals.

NauSanVicenç.JPG

L’espai interior de l’església és net i coherent. Tot això, malgrat l’escassa amplada que presenten les naus laterals. De la mateixa manera, tot i que tots els elements que trobem a Sant Vicenç tenen antecedents en l’arquitectura medieval catalana, la seva combinació deixa veure l’acurada planificació del conjunt de l’edifici i la maduresa de l’art romànic. D’aquesta manera, esdevé la primera església coberta totalment per voltes de pedra i amb una articulació de cobertes i suport perfectament resolta dins del romànic català.

L’enigma Colom (3): la joventut perduda

divendres, 28/10/2011

Establert el dubte raonable sobre el seu lloc veritable origen nacional, un altre dels grans punts obscurs de la biografia de Cristòfor Colom el trobem en els seus anys de joventut. Respecte d’aquest període existeix una foscor total que es combina amb les contradiccions entre els que han explicat els diferents biògrafs i les referències que va deixar el propi Colom, el qual va deixar escrit que havia navegat des de molt jove, que havia estat a l’illa grega de Quios i per bona part del Mediterrani, i que hauria fet de corsari. Tot això és profundament contradictori amb la biografia que ens explica que el Colombo genovès hauria marxat de la seva ciutat amb poc més de vint anys.

Recordem que Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Si ens mantenim en la tesi genovesa, l’explicació a la precocitat de Colom com a navegant només s’explicaria des de la premissa que aquest va embarcar-se per primer cop a l’edat de 10 anys, possiblement com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadraria amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

En qualsevol cas, aquests viatges aviat haurien de prendre una continuïtat sorprenents. Segons els testimonis existents, el jove Colom no només va viatjar per tota la Mediterrània, sinó que va anar més enllà de l’estret de Gibraltar, arribant a les illes britàniques i a la remota illa de Thule (Islàndia). Igualment, en el vessant sud de l’Atlàntic, hauria arribat fins a les Açores, Madeira, Porto Novo, Cap Verd i el Golf de Guinea. Tot això, segons la biografia oficial, seguint les rutes i factories genoveses, de gran tradició marinera, que configuraven una sòlida xarxa financera i comercial que s’estenia des del Mar Negre fins als ports de la Mar del Nord.

Christopher_Columbus.jpg

Cristòfor Colom

Tanmateix, les discrepàncies que els historiadors i biògrafs expressen sobre aquest període de la vida de Colom són enormes.

Investigacions recents, basades en els textos de Hernando Colón i el pare Bartolomé de las Casas, ens suggereixen que aquest misteri sobre els anys de joventut de Colom estarien relacionats amb l’ocultació del seu passat com a pirata o corsari, una activitat que voldria ocultar ja fos per no enfosquir la seva biografia de gran almirall o per haver exercit aquesta professió en el bàndol derrotat.

Primer de tot, abans de continuar cal destacar la diferència existent entre un pirata i un corsari: un pirata era un lladre que assaltava vaixells en benefici propi, en canvi un corsari era aquell mariner que estava autoritzat per la monarquia per assaltar, capturar i fer botí dels vaixells dels països enemics. És a dir, ser corsari no era un fet deshonrós a l’Europa del segle XV ja que aquesta activitat es considerava com un aspecte més de la pràctica de la guerra a les ordres del rei.

Colom, en una carta de 1495, dirigida als Reis Catòlics, reconeix que va ser corsari. Per tant, la pregunta que es deriva d’aquest fet és: a les ordres de quin monarca va practicar la seva activitat com a corsari? A partir de les dades biogràfiques que exposen Hernando y Las Casas, podem deduir que Colom va practicar l’activitat corsària en una data no determinada (entre 1472 i 1476 o potser abans?) al servei de Renat d’Anjou, enemic de Joan II d’Aragó i pare de Ferran el Catòlic. També hauria estat al servei de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, el gran mestre de la qual era un altre dels enemics declarats de Joan II. El corsari a les ordres directes del qual es trobaria Colom seria Casanova Colom el vell, almirall de Provença.

rene anjou.jpg

Renat d'Anjou

Per entendre aquest fet ens hem de situar en la Guerra Civil catalana. El 1466, en morir Pere de Portugal, el que era el monarca alternatiu a Joan II, la Generalitat va proclamar nou rei a Renat d’Anjou amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Renat arribaria a ocupar el tron català durant sis anys (1466-1472), però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl·lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. És a dir, Colom hauria participat en el bàndol contrari al de Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic. I això sí que ens explicaria perquè ocultava aquest aspecte del seu passat.

Una de les proves que s’acostumen a citar per defensar la tesi de l’activitat corsària de Colom és una carta dels Consellers de Barcelona dirigida a les poblacions del litoral català i valencià, datada l’octubre de 1473, on es dóna avís de la presència d’un corsari anomenat Colom amb set naus armades que ha atacat les galeres del comte de Prades (un dels aliats de Joan II en la Guerra Civil). Ara bé, aquest Colom no l’hem d’identificar necessàriament amb Cristòfor Colom ja que aquest hauria servit a les ordres de Casanova Colom el vell.

Aviscorsari.jpg

Avís d'un corsari anomenat Colom a la costa catalana

L’agost de 1476, quan Colom navegava a les ordres del corsari Colombo Junior (Casanova Colom el jove?) protegint un comboi mercant genovès que realitzava la ruta entre Gènova i Flandes, el seu vaixell va ser atacat, incendiat i enfonsat per una esquadra francesa comandada pel vicealmirall Guillaume de Casanova a l’alçada del Cap de Sant Vicenç. Colom hauria estat a punt de morir en l’incident, però va ser capaç d’arribar nedant, o agafat a alguna resta de fusta, fins a la costa portuguesa de Lagos, a l’Algarve, a unes dues llegües de distància d’on s’havia produït l’atac. Recuperat de les ferides resultants del combat i el naufragi, Colom emprendria el viatge cap a Lisboa.

La principal font per a documentar aquest episodi la trobem en la narració del pare Bartolomé de las Casas a la seva Historia de las Indias:

El Cristóbal Colon era muy gran nadador y pudo haber un remo que a ratos le sostenía mientras descansaba, y así anduvo hasta llegar a tierra, que estaría a poco más de dos leguas… Así que llegado Cristóbal Colon a tierra, a algún lugar cercano de allí, y cobrando algunas fuerzas del tullimiento de las pernas de la mucha humedad del agua y de los trabajos que había pasado, y curado también por ventura de algunas heridas que en la batalla había recibido, fuese a Lisboa que no estaba lejos.

Colom va silenciar aquest episodi, tot i ser decisiu en la seva biografia. I és que va ser gràcies a aquest naufragi que Colom va instal·lar-se a Portugal, on va elaborar el seu projecte de viatge a les Índies, va casar-se, va tenir un fill i va arribar a establir relacions amb la casa reial. Per què va ocultar aquest afer? Era corsari? A les ordres de qui? Per què el seu nom no figura en la relació dels tripulants genovesos? Per què va quedar-se a Portugal? Era un exili de Catalunya com a conseqüència de la desfeta del bàndol dels Anjou en la Guerra Civil catalana? Aquesta ocultació tenia alguna relació amb la guerra que en aquells anys es lliurava entre Castella i Portugal pels drets a la corona castellana de La Beltraneja en la qual també hauria participat com a corsari? Massa incògnites com per formular una explicació definitiva.

L’enigma Colom (2): la hipòtesi catalana

dijous, 27/10/2011

Si acceptem l’origen genovès, sorprèn el fet que Colom mai va escriure en la seva llengua materna, fet que no vol dir que no la parlés. Ni tan sols quan es dirigia als seus teòrics compatriotes va emprar l’italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. També va emprar un llatí rudimentari ple d’hispanismes que seria el resultat de la formació castellana. Com va indicar l’historiador Ramón Menéndez Pidal a La lengua de Cristóbal Colón (1942), aquest fet ens indica que la llengua en la qual Colom va aprendre a escriure va ser el castellà i la va aprendre molt abans d’arribar a Castella. Tanmateix, això no invalidaria totalment l’origen genovès perquè, si acceptem que va abandonar la seva terra per començar a navegar amb només 10 anys, tampoc seria estrany que la seva formació la rebés a través de fonts castellanes. I cal tenir en compte que aquesta era una llengua apresa, no materna.

Igualment, un altre element de dubte ens els proporciona el fet que només des de principis del segle XV, no abans, trobem documentada l’existència d’una família Colombo a Gènova, és a dir, que van instal·lar-se de cop i volta en aquest territori. Això, segons alguns autors, podria indicar una arribada propiciada per la fugida d’algun tipus de persecució religiosa. No ho podem descartar, però cal tenir en compte que en aquest cas ens situem novament en el terreny de l’especulació i el fet que els moviments migratoris són quelcom lligat a la història de la humanitat.

Lligat a aquestes dues contradiccions, Salvador de Madariaga, a la seva obra Vida del Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón (1940), tot acceptant l’origen genovès de Colom, argumenta que la família provindria d’una nissaga de jueus conversos catalans exiliats. Un altre historiador, l’hebraista Simon Wiesenthal va arribar a argumentar a Operación Nuevo Mundo. La misión secreta de Cristóbal Colón (1976), sense cap base sòlida, que el veritable objectiu del viatge a les Índies hauria estat la recerca d’un territori verge on es poguessin establir els jueus expulsats dels regnes cristians. En qualsevol cas, la tesi jueva permetria entendre el perquè Colom va amagar amb aquesta insistència el seu passat.

Bethai.jpg

Carta de Colom al seu fill Diego, amb lletres hebrees al cantó superior esquerre i que fonamenten la hipòtesi del Colom jueu

Tampoc sabem com hem de prendre’ns aquesta afirmació del propi Colom en la qual afirmava: “no soy el primer almirante de mi familia”. Un atac d’orgull? Una esbravada sense major importància? O una prova més per dubtar de l’origen genovès? Una explicació a aquesta contradicció, que es contradiu amb el fet que entre els Colombo italians mai va haver-hi cap altre almirall, seria el fet que l’autèntic Colom pertanyia a una família de mariners notables. En aquest sentit, el professor Aldo Agosto, de la Comissió Científica del Comitè Colombí italià, va argumentar una nova hipòtesi genovesa segons la qual l’almirall seria descendent d’una família d’armadors genovesos que navegaven per la Mediterrània amb la seva pròpia flota des de començaments del segle XII. Teoria que, en qualsevol cas, resoldria la incoherència sobre els orígens familiars sense qüestionar l’origen genovès.

D’altra banda, podem considerar que l’autèntic Colom era membre d’una família d’origen nobiliari, mai dels Colombo humils de Gènova. Això ho podem afirmar pel fet que Colom comptava amb un escut d’armes (“las armas que solíades tener”) i els Reis Catòlics només li van ampliar quan, a les Capitulacions de Santa Fe, van atorgar-li el títol de “Don”. A més, durant la seva estada a Portugal, Colom va contraure matrimoni amb Felipa Monis de Perestrello, membre de l’alta noblesa portuguesa, i és totalment impossible que en el segle XV fos possible un casament entre una dama d’origen noble i un plebeu estranger.

Una altra versió de l’origen genovès, en aquest cas realment qüestionable i agafada amb pinces, és la proporcionada pel mallorquí Alfonso Enseñat de Villalonga, el qual a la seva obra Cristobal Colon. Origenes, formacion y primeros viajes (2009) defensa una teoria segons la qual Colom hauria nascut a Gènova el 1446 sota el nom de Pietro Salvago i seria fill de Domenico i Mariola Salvago. Segons la hipòtesi d’Enseñat, Pietro hauria adoptat el sobrenom de Colom per associació a la figura d’un pirata anomenat Vincenzo Colombo, a les ordres del qual hauria servit com a tripulant. Més endavant es canviaria el nom per Cristòfor.

Finalment, una altra de les febleses de l’origen genovès la trobem en les mateixes dates de naixement i mort de l’almirall. El cura de Los Palacios diu en la seva crònica del regnat dels Reis Catòlics que Colom va morir a l’edat de 70 anys. D’acord amb això, Colom hauria nascut cap a 1436, no el 1451 com consta en el cas del Cristoforo Colombo llaner i teixidor. Aquests quinze anys de diferència, a més, permetrien omplir molts dels buits existents en la seva biografia i resoldre les contradiccions.

First_Voyage,_Departure_for_the_New_World,_August_3,_1492.jpg

La conclusió que es pot treure de totes aquestes contradiccions és evident: el Colom descobridor d’Amèrica i el Colombo llaner genovès no són la mateixa persona. I si la són, hi ha massa buits difícils d’explicar. I si hem de cercar proves sobre una altra nacionalitat de Colom hem d’apuntar en direcció cap a Catalunya. I ho fem sobre tres proves fonamentals: el cognom, la llengua i la cal·ligrafia.

Cognom. El cognom Colom és inequívocament català. I aquesta forma catalana per fer-ne referència ja apareix en força documents castellans relacionats amb el navegant quan aquest encara era viu (tant Colom com Colomo). Va ser a partir de la signatura de les Capitulacions quan va passar a anomenar-se generalment com Colon (sense accent), fet que podria indicar la castellanització del cognom.

Llengua. Colom mai va escriure en italià. Sempre va emprar el castellà, això sí introduint-hi una gran varietat de girs lingüístics portuguesos, catalans i italians. En aquest sentit, diferents lingüistes han posat al descobert els nombrosos catalanismes que són presents en els textos del navegant. A més, altres investigadors argumenten que Colom va anar escampant pel Nou Món topònims d’origen català, mallorquí i eivissenc. Per exemple, el professor Lluís de Yzaguirre, Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de la UPF, conclou dels seus estudis lexicomètrics sobre els textos originals castellans de l’almirall que Colom parlava i pensava en català. El principal problema que presenta aquesta teoria és que no es conserva cap document de Colom escrit en català. Tot i que, en el catàleg de la biblioteca colombina del seu fill Hernando, consta la referència a una carta dirigida a Lluís de Santàngel escrita en català, aquesta s’ha perdut. Igualment, cal tenir present que en els textos del navegant no només trobem catalanismes, sinó que també existeixen girs lingüístics italians i portuguesos.

Encatalan.jpg

Anotació d'Hernando Colom a l'Índex de la Biblioteca Colombina on registra l'existència d'una carta dirigida a Lluís de Santàngel en català

Carta_colom_al_banc_de_genova.jpg

Carta autògrafa de Colom dirigida al Banco di San Giorgio, en castellà i lletra gòtica cursiva

Cal·ligrafia. Segons els estudis dels experts en paleografia, Colom escrivia amb lletra gòtica cursiva, una cal·ligrafia inequívocament pròpia de la Catalunya del segle XV. És a dir, la seva lletra no era italiana ni castellana.

D’altres punts a favor de la catalanitat de Colom els trobem en la seva participació en la Guerra Civil catalana fent costat a Renat d’Anjou, en la seva àmplia relació amb personatges catalans de l’època, en els diferents càrrecs d’ascendència catalana que va rebre en tornar d’Amèrica o en la participació catalana en el segon viatge. Val a dir, però, que si bé en el cas del cognom, la llengua i la cal·ligrafia ens trobem davant de dades contrastades científicament, en aquest cas ens tornem a moure en el terreny de l’especulació.

Amb totes les ombres que hem presentat, i alguna més que deixem de banda per no allargar excessivament l’article, avui dia la hipòtesi més documentada sobre els orígens de Colom segueix sent la genovesa. Hi ha molts indicis que ens poden permetre el dubte, però els documents de la Raccolta i els testimonis dels seus contemporanis segueixen sent la prova documental més sòlida existent sobre el naixement de Colom a Gènova. Ara bé, els indicis ens indiquen una direcció totalment oposada: el Cristoforo Colombo de la documentació italiana i el Cristòfor Colom descobridor d’Amèrica serien una altra persona. I les proves alternatives apunten cap a Catalunya. Amb tot, la seva figura segueix sent un enigma que encara hem de desxifrar perquè els buits documentals sobre el personatge i les contradiccions existents encara s’han de resoldre d’una manera convincent. Possiblement, l’única resposta realment versemblant ens la podrà proporcionar algun dia l’estudi de l’ADN.

Colom i la casa reial catalana

dimarts, 18/10/2011

El passat 12 d’octubre, commemoració del mal anomenat descobriment d’Amèrica, Televisió de Catalunya va emetre a través del Canal 33 el documental “Colom i la casa reial catalana”, basat en les controvertides hipòtesis de l’investigador Jordi Bilbeny i el seu equip. Val a dir que mai he descartat la possibilitat que Colom fos català. És més, els seus orígens genovesos són suficientment obscurs com per a presentar dubtes raonables. Segurament, l’ADN en tindrà la resposta a aquesta incògnita. Ara bé, els arguments sobre els quals es construeix la tesi de Bilbeny, i del documental, són un autèntic deliri imaginatiu. Podeu veure’l a continuació i després comento els grans arguments que desmunten la tesi bilbenyista.


Hi ha molts aspectes del documental que un historiador no pot admetre com a vàlids, però em centraré en tres aspectes amb els quals queda suficientment qüestionada la credibilitat de l’estudi de Bilbeny: la figura de Joan Colom i Bertran, la sortida de l’expedició del port de Pals i el casament de Colom amb Felipa de Coïmbra i Urgell.

Bilbeny comença el documental afirmant que Cristòfor Colom era en realitat en Joan Colom i Bertran. Actualment, però, no resulta sostenible la identificació de Cristòfor Colom amb la figura de Joan Colom i Bertran, membre d’una família de banquers ennoblits de la Barcelona medieval. I és que Joan Colom i Bertran havia mort el 1488. I pels que en dubtin, existeixen quatre documents que demostren que el 1492 Joan Colom i Bertran ja era mort i han estat publicats pel Centre d’Estudis Colombins. Però, si juguem a la història de les conspiracions i en dubtem, sense tenir en compte la seva presumpta mort, sabent que va néixer entre 1413 i 1417, en el moment del descobriment d’Amèrica estaríem parlant d’un home de molt més de setanta anys que és impossible que protagonitzés el viatge cap a Amèrica. Com va suportar físicament quatre viatges en aquelles condicions? A més, aquesta tesi ja havia estat investigada pels pioners en els estudis sobre la catalanitat de Colom: Luis Ulloa i Pere Català Roca, el qual va descartar-la.

D’altra banda, en un altre moment, Bilbeny situa la sortida de la primera expedició de Colom cap a Amèrica a Pals (Empordà) i no pas a Palos de la Frontera (Huelva) com s’acostuma a admetre. Segons la tesi de Bilbeny, seria impossible que Colom sortís de Palos perquè en aquell període no hi hauria cap tipus de port en aquell lloc. El problema és que són molts els testimonis d’activitat portuària a Palos durant la baixa edat mitjana (entre d’altres, les prospeccions geofísiques realitzades per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines de Madrid). A més, les distàncies recorregudes i diversa documentació aportada pel Centre d’Estudis Colombins semblen confirmar que la expedició va salpar realment de Palos de la Frontera, d’on eren naturals els germans Pinzón.

Finalment, segons la hipòtesi de Bilbeny, Colom s’hauria casat amb Felipa de Coïmbra i d’Urgell, la néta del comte d’Urgell, un dels aspirants al tron catalano-aragonès en el Compromís de Casp de 1412. Gràcies a aquest casament hauria aconseguit la seva condició de noble i hauria entroncat amb la casa reial catalana. La realitat, però, és tossuda i ens diu que Colom va casar-se amb Felipa Monis de Pellestrello, i en cap cas, com pretén redescobrir Bilbeny, amb Felipa de Coïmbra. Això és història i no elucubració: Felipa de Coïmbra i Urgell, va morir soltera, i en el seu testament no consta que hagués tingut mai cap marit ni cap fill. Però, a més, si acceptem que Colom i Felipa van casar-se i van tenir un fill anomenat Ferran (Hernando), perquè l’hereu del virregnat americà que correspon a Colom és Diego Colom i no el dit Ferran?

Sobre les elucubracions de Bilbeny i els seus seguidors al voltant de la intenció de crear un regne català a Amèrica no perdre el temps perquè simplement ratllen el deliri. Un simple imperialisme historiogràfic a la catalana.

En definitiva, els arguments de Bilbeny són un autèntic deliri imaginatiu que simplement pretenen incrementar l’olimp nacional català amb la introducció de nous ídols de gran transcendència històrica a través de la pràctica de la manipulació històrica i sense aportar proves reals. Curiosament el mateix que es denúncia sobre Castella. Només així s’explica que, a més de Cristòfor Colom, d’entre els candidats a catalans redescoberts per Bilbeny trobem personatges de la talla de Miguel de Cervantes, Leonardo da Vinci o Marco Polo. Inclús parla del conqueridor català Ferran Cortés. Però no ens enganyem, no hi ha cap prova seriosa que ens indiqui la seva catalanitat, només teories articulades des del disbarat, sense cap tipus de fonament ni rigor documental.

Potser aquestes hipòtesis de treball resultin molt suggerents i estimulants per a la imaginació del públic. Segurament, mitjançant aquestes teories conspiratives molts catalans sentin que la seva història en l’època moderna no va ser mediocre i vegin com la dels veïns espanyols perd mites referencials. Fins i tot, l’existència d’aquesta idea pot servir per reafirmar la identitat nacional. Però no ens fa falta. El panteó de catalans il·lustres al llarg de la història està ben representat.

Millor ens ho prendrem amb humor. I és que gràcies als nois del “Polònia” finalment vam poder aclarir els veritables orígens catalans de Cristòfor Colom.


Documental: “Pere II el Gran: Anatomia d’un rei”

diumenge, 14/11/2010

Aquest documental explica l’enigma de la mort del monarca més valerós de la corona catalanoaragonesa. Un recorregut per la història que comença amb l’obertura i l’estudi d’una de les últimes tombes reials que mai havia estat profanada. Arqueologia, art, medicina forense, genètica, enginyeria, antropologia, restauració i moltes altres disciplines participen en un ambiciós projecte científic.


Política internacional i herència dels Reis Catòlics

diumenge, 24/10/2010

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics.

Així, el rei Ferran va ser l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó amb la idea de convertir els seus Estats en una gran potència política i militar al Mediterrani.

aragon14.gif

L’ocupació del sud d’Itàlia. El primer objectiu d’aquesta política va ser l’ocupació del Regne de Nàpols, que des del rei Alfons el Magnànim havia estat vinculat a la Corona d’Aragó. Aquest fet va ser qüestionat a finals del segle XV per la monarquia francesa (per qüestions d’herència) i, d’aquesta manera, França va llançar-se a la conquesta d’aquest regne.

En conseqüència, Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols. Ferran d’Aragó no podia permetre aquesta intromissió i, sota el pretext que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va esclatar la guerra entre les tropes castellanes i aragoneses, d’una banda, i les franceses, de l’altra. El resultat de la guerra va ser favorable a Ferran, que el 1504 va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt dels seus Estats aragonesos.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses.

En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

L’herència de la monarquia dels Reis Catòlics. La reina Isabel de Castella va morir el 1504, fet que va estar a punt de suposar la fi de la unió dinàstica. Segons els drets dinàstics, la Corona de Castella corresponia a la seva filla Joana, anomenada la Boja, mentre que Ferran s’havia de retirar als seus dominis aragonesos.

Johanna_die_Wahnsinnige.jpg

Però, a causa d’una malaltia mental de Joana que la incapacitava per a exercir com a monarca, la pròpia Isabel va nomenar Ferran com a regent de la Corona castellana fins que Carles, el fill de Joana i de Felip el Bell (nét de l’emperador Maximilià d’Àustria), fos major d’edat.

D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

Habsburg_Map_1547.jpg

Ferran el Catòlic i Catalunya (1479-1516)

diumenge, 24/10/2010

Ferran II el Catòlic va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni.

Fernando el Católico.jpgLa política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. En començar el seu regnat va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança de 1480 que definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país.

A més, va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Així, Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la sentència arbitral de Guadalupe (1486) que abolia els mals usos i donava la llibertat als remences. També va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana.

A partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per algunes mesures reials (acabament de la crisi social agrària, sanejament de la moneda, reducció del dèficit de les institucions públiques, protecció a l’agricultura, enfortiment del comerç, proteccionisme industrial, reforma institucional), va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya. Amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols, per la qual cosa Ferran II, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran, Carles V, fill de Joana la Boja, va heretar el tron de la Corona d’Aragó.