Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida

divendres, 27/01/2012

Fruit de l’amor entre Ramon Berenguer I el Vell i la seva estimada Almodis de la Marca van néixer Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes (1053-1082) i Berenguer Ramon II el Fratricida (1053-1097), germans bessons que a la mort dels seu pare heretarien íntegrament el seu patrimoni. Això sí, un patrimoni a compartir. El 1076, amb vint-i-tres ants, arribaven al poder i haurien de governar units segons el desig del seu pare. El vell comte no havia sabut veure l’antagonisme creixent que existia entre els bessons? Segurament, però va tancar els ulls trasbalsat com estava després de l’assassinat d’Almodis a mans del primogènit Pere Ramon. Mai podria imaginar el conflicte que es produiria i tampoc es trobava en posició per escollir un dels fills com a únic hereu ja que la crisi podia haver esclatat molt abans.

En principi, l’únic problema que representava aquest govern conjunt era econòmic: quin havia de ser el repartiment dels diners que arribaven des d’Al-Àndalus? Va costar, però el 1079 els dos germans van arribar a un acord sobre les pàries, un compromís que arribava després de grans discussions. I és que la capacitat d’ambdós germans per entendre’s cada vegada es trobava més debilitada. Tot i això, Berenguer Ramon sempre va considerar-se defraudat per l’entesa ja que considerava que el seu germà coregnant sempre gaudia d’una certa preeminència.

El, 1078, el Cap d’Estopes s’havia casat amb Mafalda de Pulla-Calàbria. D’aquest matrimoni van néixer tres fills: Almodis (recuperant el nom de l’àvia), Mafalda i l’Infant i futur comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El casal de Barcelona ja tenia un hereu. Quina seria la reacció de Berenguer Ramon, encara solter i sense descendència?

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

La crisi política esclataria, el 1082, amb l’assassinat de Ramon Berenguer II a Gualba, mentre el Cap d’Estopes es dirigia de Barcelona a Girona. Uns desconeguts, potser els propis acompanyants del comte, van matar-lo a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II que des d’aquell dia es guanyaria el sobrenom d’“el Fratricida”. En córrer la notícia tothom va girar la mirada cap a Berenguer Ramon. Potser ell no havia estat l’autor material del regicidi, però tampoc hi havia dubtes que els esbirros que havien liquidat el comte estaven al seu servei.

Tanmateix, la manca de proves va permetre que Berenguer Ramon governés els comtats. Ara bé, la preponderància barcelonina va veure’s greument amenaçada per aquesta crisi. Així, Carcassona i el Rasés van deixar de ser patrimoni dels comtes de Barcelona per passar a la casa dels Besiers, els quals argumentaven que defensaven el territori de les urpes de Fratricida per entregar-lo a Ramon Berenguer III quan aquest assolís la majoria d’edat. Però aquest només va ser el primer desafiament de la noblesa.

L’autoritat del Fratricida va ser greument qüestionada pels altres comtes i magnats catalans, els quals van unir-se al voltant de la figura del comte Guillem Ramon de Cerdanya, el qual, casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I el Vell, va rebre la tutoria del fill del Cap d’Estopes el 1085. Ara bé, Guillem Ramon de Cerdanya era un home ambiciós i el seu objectiu no era només tutelar els comtats fins a la majoria d’edat del primogènit, sinó exercir com a autèntic sobirà dels territoris catalans.

Així, el 1086, davant el desafiament a l’autoritat comtal que protagonitzava Guillem Ramon de Cerdanya, d’altres famílies de la noblesa van alinear-se amb el Fratricida per evitar una guerra civil que hauria desviat el veritable objectiu de la política comtal: Al-Àndalus. Els Montcada, els Cabrera, el bisbe d’Osona, els Queralt, els Cardona… tots van mostrar-se partidaris de l’entesa. Només després de llargues negociacions Berenguer Ramon va poder recuperar el seu estatus: mantindria el poder i esdevindria el tutor del seu nebot, però només durant onze anys, els que quedaven perquè Ramon Berenguer III assolís la majoria d’edat. Arribats a aquest moment, el Fratricida li traspassaria el poder. Sembla ser que també van exigir-li que es mantingués solter.

Deslliurat momentàniament dels problemes amb la noblesa feudal, Berenguer Ramon va poder dedicar-se a governar i a liderar la lluita contra els sarraïns. La lluita contra els musulmans a la recerca de pàries van portar-lo a establir aliances amb altres senyors de la frontera musulmana com al-Munḏir de Lleida i Tortosa. L’objectiu era Saragossa, però allà va topar amb el Cid Campeador, Rodrigo Díaz de Vivar, aliat del cabdill Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta’īn en el seu intent per derrotar València.

Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Igualment, i amb l’objectiu d’arribar a una entesa amb el Cid, Berenguer Ramon va pactar el casament de la filla del Cid, Maria Rodríguez de Vivar, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

Superat el conflicte amb el Cid, Berenguer Ramon va projectar l’ocupació de Tarragona amb l’objectiu de recuperar-la com a seu de l’església catalana. Així, el Fratricida va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1091, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, al qual s’assignaven tots els bisbats catalans més Ribagorça. Berenguer d’Osona se’n faria càrrec de l’arquebisbat. Amb aquesta maniobra, a la independència política ara s’hi afegia la religiosa, però encara restava molta feina per fer a Tarragona, en aquells moments un munt de rues amb entitat jurídica religiosa, poc més.

Abans de completar el seu govern, el grup contrari al Fratricida va incrementar la seva pressió sobre el comte. Finalment, i davant la gravetat de les seves insinuacions, Berenguer Ramon II va acceptar de sotmetre’s a judici per la mort del seu germà. Aquest judici s’havia de realitzar en una cort neutral i va escollir-se la d’Alfons VI de Castella. Declarat culpable, el 1097 desapareix de la documentació i de la història. Segons els Gesta comitum, esdevingut mut, va morir a Jerusalem com a pelegrí, però ni tan sols podem confirmar l’any.

L’Abat Oliba

dimarts, 24/01/2012

Figura excepcional del seu temps, l’Abat Oliba (971-1046) era el tercer fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, emparentat així amb Guifré el Pelós, el seu besavi. Format a Ripoll, en retirar-se el seu pare, va titular-se i va exercir com a comte de Berga i de Ripoll, però el seu caràcter tranquil i reservat va fer que aviat es retirés del govern temporal, renunciant als càrrecs comtals per entrar com a monjo a Santa Maria de Ripoll (1002). Iniciava així una carrera eclesiàstica que el convertiria en l’home clau per entendre la penetració del romànic a Catalunya. Tant en el que es refereix a l’arquitectura com a la importància cultural, política i social dels monestirs medievals.

Abat Oliva (Ripoll, Catalunya)Oliba va ser nomenat abat de Ripoll el 1008 i posteriorment abat de Cuixà, els dos monestirs més importants de l’època a Catalunya. De seguida va emprendre la reconstrucció espiritual i material d’ambdós cenobis, amb la reclamació dels béns que havien estat usurpats per la noblesa, la construcció dels edificis segons els principis de l’art romànic i amb l’impuls a les escoles i escriptoris respectius. La seva immensa tasca cultural va convertir el monestir de Santa Maria de Ripoll en un centre intel•lectual de primer ordre. També va ser un renovador de l’esperit monàstic a Catalunya, no sols als dos monestirs que governava, sinó a d’altres que va fundar, com Montserrat (1023) o Sant Miquel de Fluvià (1045).

El 1018, va ser nomenat bisbe de Vic, segurament pel suport exercit per la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, de la qual sempre va ser un bon amic, conseller i mitjancer en els temps difícils com els conflictes amb el seu fill Berenguer Ramon i el seu nét Ramon Berenguer. En les disputes que enfrontaven la casa comtal de Barcelona amb els altres comtats catalans, l’abat Oliba es va mantenir fidel al casal de Barcelona i a la seva voluntat de primacia sobre tot el territori. Ara bé, sempre més proper a la impostura d’Ermessenda que a la dels propis comtes de Barcelona.

Tenia trenta-vuit anys i des d’aleshores la seva activitat de govern es repartiria entre la diòcesi osonenca i els seus monestirs predilectes. Durant el bisbat, va exercir una gran activitat judicial, enfocada sobretot a la protecció dels béns i drets eclesiàstics. De la mateixa manera, va ser un ferm impulsor de les assemblees de Pau i Treva de Déu. Aquesta és la gran tasca de l’Abat Oliba: la creació d’un discurs i una iconografia completa de com hauria de ser l’activitat humana conforme a la moral cristiana en l’edat mitjana.

D’aquesta manera, Oliba cercarà raons històriques, doctrinals i bíbliques per a defensar la seva ideologia: la guerra és un fet negatiu per a la humanitat. I és que la guerra s’havia convertit, des del govern de Ramon Borrell, en la principal activitat de l’aristocràcia catalana i els seus vassalls. El país s’estava convertint, a gran velocitat, en una nació de guerrers, en una Catalunya de bellatores, la qual posava en perill la cultura de la pau defensada i somiada per Oliba. En aquell temps, l’ús de les armes era el desig, l’objectiu, dels joves sense terra. A la Catalunya comtal els castells de l’aristocràcia guerrera eren més importants, més nombrosos, que les ciutats episcopals i els monestirs.

L’abat va adonar-se’n del perill que suposava la gran influència d’aquesta aristocràcia guerrera en la presa de decisions de la política catalana de l’època. I, des de les seves conviccions, va ser conscient del seu paper en la història: havia d’enfrontar-se amb aquesta cultura de la guerra nascuda en els territoris de la frontera, ja fos entre els castellans, els castlans o els milites, els quals invertien grans quantitats de diners en la compra d’armament. Res no podia trobar-se més allunyat dels plantejaments d’Oliba que un sistema social fonamentat en la guerra. Ara bé, aquesta oposició al signe del seu temps en revela, a la vegada, un coneixement i una reflexió profunda i fonamentada sobre la societat de l’any 1000.

Cleric-Knight-Workman.jpgL’Església i l’Imperi Carolingi van ser les institucions més antigues en el monopoli del poder a la Catalunya medieval. Poques coses quedaven fora del seu domini i la realitat política es definia per la relació de forces entre els eclesiàstics i l’aristocràcia carolíngia, amb revoltes ocasionals protagonitzades pels pauperes. Trencats els lligams amb l’Imperi, política però no emocionalment, la integració de Catalunya en l’Europa medieval havia de passar necessàriament per l’Església mitjançant l’activitat dels monestirs, encarnació i execució de la seva obra. Això és el que Oliba va entendre a la perfecció.

La construcció d’una societat en la qual la guerra esdevenia l’eix principal va suposar un desafiament a l’equilibri de forces existent entre l’aristocràcia comtal i l’Església. És un debat català, però també europeu. És el debat sobre la gènesi del feudalisme. Això sí, amb les característiques peculiars que proporcionava la presència sarraïna a la Península Ibèrica.

És en aquest context quan Oliba propugna una societat sota la tutela dels bisbes. En absència del rei carolingi, independitzats de fet els comtats de la nova dinastia franca dels Capets, Oliba presenta l’Església com a únic garant de la pau i l’ordre públic. És una proposta que proposa definir les relacions socials no segons la cultura de la guerra, sinó conforme a la moral de l’Església. I aquesta proposta no significa oposar-se a l’autoritat del comte de Barcelona, sinó al model social sobre el qual descansa el seu poder.

Sobre aquesta concepció neixen les assemblees de Pau i Treva de Déu, institució que, probablement va ser inspirada per Oliba a Elna el 1022 i que va proclamar a Toluges (al Rosselló) el 1027. L’èxit de la iniciativa va portar-lo a anar eixamplant les assemblees en sínodes successius, com els celebrats a Vic el 1030 i el 1033, i que va acabar per traspassar les fronteres catalanes per introduir-se a l’Europa feudal.

Oliba.JPGLes assemblees de Pau i Treva es celebren en benefici dels propietaris de terres, homes i dones lliures amb dret a vendre, permutar o deixar en penyora els seus alous. Igualment, és un temps que permet que aquests homes i dones lliures portin davant la justícia eclesiàstica els seus problemes legals. En definitiva, és la conjunció de la utopia d’Oliba i el debat polític que proposa: durant uns dies la guerra i el pillatge són substituïts per la treva imposada per l’Església. Per tant, les assemblees de Pau i Treva neixen d’una necessitat política, de l’enfrontament entre dues concepcions del món oposades: la guerra i les ràtzies com a centre de l’ordenament jurídic i social contra la matriu agrícola i la pau com a fonaments d’una vida de treball.

Finalment, l’obra escrita personal d’Oliba va ser menor i de poques pretensions. Això sí, és una obra sempre pulcra i sensible amb el seu temps. Així, es coneixen quatre sermons panegírics, nou poemes i epitafis en vers, alguns de molt breus, dues encícliques mortuòries i vuit cartes. Entre els seus corresponents hi havia el rei Sanç III de Pamplona i els arquebisbes Gauslí de Bourges i Raiambald d’Arle. Els seus deixebles li sotmetien a la correcció els propis escrits o els hi dedicaven, com en el cas de Garcies de Cuixà o d’Oliba monjo.

Amb 75 anys, Oliba moria a Cuixà. Era el 30 d’octubre de 1046. L’encíclica mortuòria que a van redactar conjuntament els monjos de Ripoll i de Cuixà en la seva memòria va viatjar per bona part de l’Europa romànica tot recollint elogis d’ambients monàstics i catedrals ben allunyats de Catalunya. La seva figura, el seu pensament i el seu discurs havien esdevingut universals.

Ramon Berenguer I el Vell

dissabte, 21/01/2012

El comte Berenguer Ramon el Corbat va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, de només onze anys, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se. És a dir, el testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal i va contribuir a la inestabilitat feudal.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris recolzant-se en la noblesa, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions.

La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava. Els sarraïns estaven realitzant incursions en les terres del seu cosí Ermengol d’Urgell i l’exèrcit comtal va haver d’intervenir (1041). A més, Mir de Geribert dominava Olèrdola en detriment de Sanç Berenguer i Ramon Guifred, comte de Cerdanya, atacava les terres d’Ermengol d’Urgell i Ramon Berenguer. La inestabilitat feudal era un fet. La rebel·lió de Mir Geribert va resoldre’s amb la renúncia de Sanç al comtat (1049) perquè Ramon Berenguer se’n fes càrrec i posés fi, el 1059, a la rebel·lió nobiliària. Igualment, Guillem va renunciar al comtat d’Osona en favor del comte de Barcelona (1054).

D’altra banda, el 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

169929634.jpg

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recompost el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona. Consolidada la seva posició havia arribat l’hora de portar a terme el seu projecte polític, fonamentat sobre tres eixos: la guerra als musulmans, la feudalització i la consolidació del casal de Barcelona.

La guerra a Al-Àndalus va ser fonamental. En la dècada dels anys 1050, Ramon Berenguer va fer avenços importants en el projecte d’expansió territorial: Tamarit (1050), Granyena (1054) o Tàrrega (1057) van engrandir els seus dominis. En paral•lel, el comte va promoure la repoblació de la Conca de Barberà i del camp de Tarragona. El 1063, després d’una llarga campanya, tota la Baixa Ribagorça estava en mans comtals i s’instauraven els castells defensius a la frontera.

Ramón_Berenguer_con_sus_armas_personales_-_Cruz_de_San_Jorge.jpg

Així, la riquesa andalusí es convertia en un objectiu prioritari i un dels factors de la revolució política del període: la feudalització. És el moment de la fixació dels tributs, les pàries, que consolidarien les formes de vida de la noblesa feudal: s’estava instaurant la maquinària política i administrativa del feudalisme. Ramon Berenguer s’assegurava així la fidelitat de la noblesa, que entrava en la cort. S’instauraven els vincles de fidelitat personal i els feus (béns privats lliurats pels senyors als vassalls mitjançant els juraments de fidelitat). L’estructura de la Catalunya feudal estava prenent forma, un ordre feudal dominat pel comte de Barcelona. És el temps dels castells, dels castlans, un dels hipotètics orígens del nom “Catalunya”.

I finalment, l’hegemonia política del casal de Barcelona: Besalú (1057), Urgell (1063) i Empúries (1067) van signar pactes jurídics que així ho establien mitjançant el vassallatge. Però no només això, Ramon Berenguer, enriquit per les pàries, va poder comprar dos comtats del Llenguadoc: Carcassona i els Rasés. L’hegemonia política de Barcelona i l’inici de la revolució feudal comportava un retorn als orígens per tancar una etapa, l’etapa del projecte polític iniciat Guifré el Pelós, mitjançant un retorn als territoris originals.

ramon 2.jpg

Ara bé, la cúspide del projecte polític de Ramon Berenguer va comportar un nou conflicte familiar. Quan semblava que la crisi que havia envoltat les figures d’Almodis i Ermessenda ja havia cicatritzat, el fet que els nous comtats fossin posats a nom de Ramon Berenguer II, un dels fills bessons del comte i Almodis de la Marca, va ser un insult per a Pere Ramon, el primogènit, el fill del matrimoni entre Ramon Berenguer i la desapareguda Elisabet de Gascunya. Aquest, en un gest d’ira, va degollar Almodis, a la qual culpava de la seva posició secundària a la cort en benefici dels bessons. Va ser la tomba política de Pere Ramon i l’inici de la decadència del comte.

La mort de l’estimada, la dona per la qual s’havia jugat tot el que tenia en la seva lluita amb Ermessenda va ser un cop duríssim. El 1076, després de trenta-nou anys de govern, Ramon Berenguer moria. Però un darrer gest polític en la construcció de la nació catalana encara estava per ser desvetllat: tots els seus dominis, sense excepció, van passar als seus fills bessons, nascuts del matrimoni amb Almodis: Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II el Fratricida. Després d’anys de vinculació a la tradició carolíngia de fragmentar l’herència, ara el patrimoni comtal restava unit. Era el darrer gest de la revolució política feudal que el comte havia protagonitzat.

tumba ramon berenguer I.jpg

Lluís Dalmau: La Verge dels Consellers

divendres, 20/01/2012

L’introductor dels models de la pintura flamenca a la Corona d’Aragó va ser el valencià Lluís Dalmau amb La Verge dels Consellers (1443-1445). Hi ha constància que el pintor va viatjar el 1431 a Flandes a comprar tapissos per ordre del rei Alfons el Magnànim, el monarca humanista de la Corona d’Aragó, i també s’ha especulat amb una coincidència a Castella amb Jan van Eyck ja que La Verge dels Consellers copia alguns dels seus models sobre la cultura cortesana borgonyona, trobada que d’altres historiadors no descarten que es produís durant el periple flamenc de Dalmau.

Tot i això, cal tenir en compte que l’obra i les influències flamenques no van tenir una gran transcendència en la pintura catalana. Podríem afirmar que el cas de Dalmau va ser excepcional, un episodi aïllat dins de l’evolució de la pintura gòtica catalana.

L’origen de l’obra el trobem en un encàrrec que el Consell de Cent de Barcelona va realitzar a Dalmau el 1443 perquè aquest pintés un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. D’aquest retaule se’n conserva un dibuix al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que ens permet conèixer la traça completa de l’obra ja que, desgraciadament, no es conserva la predel•la del retaule. L’existència d’aquesta obra és fruit del desig d’immortalització dels cinc membres del Consell Executiu del Consell de Cent.

Dalmau_Mare_de_Deu_dels_Consellers.jpg

La pintura s’emmarca en un guardapols amb forma d’arc apuntat. Dalmau introdueix aquí la pintura a l’oli, tot i que sense renunciar a la tradicional tècnica del tremp. És així com, en el context català de l’època, aquesta obra va esdevenir profundament innovadora, tant pel seu format com per la seva execució tècnica, presentant un evident predomini del color sobre el dibuix, introduint una gran riquesa cromàtica, com és característic en la pintura gòtica flamenca del segle XV. Una altra característica destacada és la recerca del màxim realisme en la representació de les figures.

La Verge dels Consellers és una composició simètrica, articulada al voltant de la figura central de la Mare de Déu i el nen Jesús. Així, els grups de personatges que es representen a cada banda de la Mare de Déu són gairebé idèntics.

Al centre trobem la figura de la Verge asseguda en un tron magnífic sostingut per quatre lleons i adornat amb estàtues de profetes i dosserets de traça gòtica. Sobre el mantell fosc de la Mare de Déu ressalta la figura blanquinosa del nen Jesús representat nu. Entre les finestres del fons trobem a dos grups d’àngels cantors mentre que en els laterals se situen els sants que presenten als consellers.

A la dreta del tron podem observar Santa Eulàlia, patrona de la ciutat de Barcelona, representada amb la palma i la creu del martiri, acompanyada per tres dels consellers de la ciutat. A l’esquerra del tron, trobem Sant Andreu, també representat amb la creu martirial, acompanyat per dos consellers. Les figures dels consellers es presenten agenollades en actitud d’oració, amb la postura típica dels donants en la pintura flamenca, i amb una evident intencionalitat de retrat en els rostres. Els cinc consellers d’aquell any (Johan Lull, Francesc Llobet, Mosen Johan de Junyent, Ramón Saavall i Antoni de Vilatorta), retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants, vestits amb la gramalla característica dels seus càrrecs.

Al fons, una magnífica arquitectura goticista amb voltes de creueria i arcades obertes a través de les quals es veuen cors que entonen càntics i un paisatge de clara influència flamenca. L’enrajolat del terra, emprat com a recurs per a crear sensació espacial, així com el paisatge que es pot observar a través de la finestra són traduccions directes dels models que abans havia utilitzat el mestre flamenc Jan van Eyck. L’eficàcia il•lusionista de l’espai figuratiu és indubtable.

Ermessenda de Carcassona

dijous, 19/01/2012

Si hem d’escollir una figura per explicar els primers anys d’independència dels comtats catalans, aquesta ha de ser per força la d’Ermessenda de Carcassona (972-1058), filla del comte Roger I de Carcassona (els vincles familiars del feudalisme que sempre ens retornen al mateix punt) i esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell. De gran bellesa i forta personalitat, segurament Ermessenda va ser la dona més influent dels comtats catalans al llarg de l’època medieval. A través de la seva figura podrem entendre els regnats del seu marit Ramon Borrell, el seu fill Berenguer Ramon, i situar-nos en el temps del seu nét Ramon Berenguer I. I és que Ermessenda va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI.

ermessenda de carcassona.jpgEl 993, aquesta jove de disset anys va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona, un jove d’uns vint-i-cinc anys que feia poc havia heretat els comtats de Barcelona i Urgell després de la mort del seu pare Borrell II. Al seu germà petit, Ermengol, li va correspondre el comtat d’Urgell. Seguint les normes visigòtiques, Ramon Borrell va regalar la desena part dels seus béns a Ermessenda en el moment de les noces. Aquest fet tindria una transcendència històrica importantíssima.

Al costat del seu marit, Ermessenda va dirigir els afers comtals, va presidir assemblees i tribunals i va participar en algunes campanyes militars, com les d’Al-Àndalus. En aquest sentit, la comtessa va posar tota la seva obstinació en reconstruir Barcelona i bona part de tot el territori desprès del pas devastador d’al-Mansur i els seu exèrcits el 985.

Si el regnat de Borrell II s’havia caracteritzat per les bones relacions amb Al-Àndalus fins a l’escomesa d’al-Mansur, Ramon Borrell va canviar aquesta política per passar a l’ofensiva. Així, el 1010 va reunir un exèrcit de 9.000 homes per lluitar contra el califa Sulayman. Els catalans victoriosos entraren a Còrdova i saquejaren la ciutat abans d’emprendre el camí de tornada. El cop va ser molt dur pel món islàmic i el prestigi dels catalans va veure’s reforçat malgrat el cost d’aquestes guerres que s’emportaren un terç dels expedicionaris, entre ells el germà del comte de Barcelona, Ermengol d’Urgell, i els bisbes de Barcelona, Vic i Girona. En realitat, aquesta victòria suposava molta glòria i poc profit pel comte de Barcelona.

La guerra, però, no havia acabat i mentre Ermessenda es dedicava a la reconstrucció i repoblació del país, Ramon Borrell ja planejava una nova expedició contra Còrdova. Tanmateix, el comte ja no dirigiria cap acció contra els musulmans ja que el setembre de 1017 va morir. Ramon Borrell tenia quaranta-cinc anys.

Mort el marit, Ermessenda va continuar dirigint la política del comtat com a tutora del seu fill Berenguer Ramon el Corbat, únic fill de la parella que amb només onze anys rebia el títol de comte de Barcelona. La comtessa es va mostrar molt hàbil i capaç en aquestes noves tasques que va haver de desenvolupar. Per a exercir el govern, Ermessenda va envoltar-se de consellers com el seu germà Pere, bisbe de Girona, o el cèlebre abat Oliva, abat de Ripoll, Cuixà i bisbe de Vic. Aquestes figures anirien per sempre lligades a la figura de la comtessa i serien fonamentals per entendre el govern de la Catalunya comtal.

El 1021, quan només tenia quinze anys, Berenguer Ramon va casar-se amb Sança de Castella, filla del comte castellà Sanç Garcia. Eren nous temps i amb la dinastia consolidada els comtats miraven cap a Castella i el seu enemic comú: Al-Àndalus. Així, el mil•lenni començava amb l’aliança matrimonial dels regnes hispànics. La nova situació, però, havia de ser motiu de les primeres tensions amb Ermessenda, ja que el nou comte va associar la seva muller al govern. A partir de 1023, el nom de Berenguer Ramon I ja precedia el d’Ermessenda en la documentació oficial.

ermessenda.jpgLa comtessa Sança moriria aviat, el 1026, amb temps per donar un hereu al comtat: el futur Ramon Berenguer I. Ermessenda tornava a situar-se en el bell mig del poder, però aparentment deixant governar al seu fill. Tot i això, els cronistes no són gens amables amb el govern de Berenguer Ramon el Corbat (dit així probablement per un defecte físic). En realitat, aquest no era ni inepte ni inactiu: era un home de pau, un comte amb poc caràcter i un tarannà pacífic, una forma de ser que no casava amb la bel·licositat del seu pare i la pressió nobiliària per prosseguir el conflicte amb els musulmans a la recerca de botins de guerra. El seu regnat va ser un temps de pau i reconstrucció.

D’aquesta manera, les fronteres no van avançar gaire en temps de Berenguer Ramon. Això sí, l’aplicació de les constitucions de Pau i Treva van ajudar al desenvolupament econòmic de mercaders i marxants, sobretot amb l’ampliació d’aquestes, des del vespre del dijous fins el matí dels dilluns. Sembla que aquesta política va ser més obra d’Ermessenda i l’abat Oliba que no pas del comte, però aquest els va deixar fer.

Berenguer Ramon va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç de Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se.

Tot i això, Ermessenda, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions. La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpgEl 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori: va executar fortes mesures de defensa de la vall d’Aro i Calonge davant dels atacs dels pirates sarraïns i va protegir amb abundants cabals diverses fundacions religioses, fonamentals per a la repoblació del país. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recomposat el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona.

Ermessenda va retirar-se als seus dominis de Sant Quirze de Besora, però només va sobreviure un any: el març de 1058, als 83 anys, moria la gran figura femenina de la història de la Catalunya medieval. Les seves restes mortals van ser enterrades a la catedral de Girona. Era la fi d’una etapa de la nostra història.

ermessenda tomba.jpg

Pere Serra: El retaule del Sant Esperit

dimecres, 18/01/2012

El retaule del Sant Esperit, a la catedral de Manresa, és l’obra mestre de Pere Serra, fill d’una important nissaga de pintors barcelonins que va renovar la pintura gòtica catalana del segle XIV tot adaptant les influències italianes. Realitzat el 1394, el retaule ens mostra un programa iconogràfic complet relacionat amb la presència de Déu entre els homes a través d’una equilibrada barreja de realisme, expressions quotidianes i assequibles, color i ritme narratiu a la recerca d’apropar als fidels escenes de l’Antic Testament, de la vida de Jesús i dels fets dels apòstols.

Pere Serra. Retaule Esperit Sant.jpg

Tant per l’amplitud de la iconografia com per la composició i el domini tècnic del dibuix (amb detalls reproduïts amb gran minuciositat) i del color (un cromatisme suau, sense grans contrastos), cal considerar que aquest és un dels retaules més bells de la pintura gòtica a la Península Ibèrica. Tanmateix, les composicions són amables i eviten el registre dramàtic. Es tracta, generalment, d’escenes equilibrades i ingènues, fins i tot una mica banals.

El retaule del Sant Esperit s’estructura en cinc carrers. En el carrer central, la taula principal ens mostra la Pentecosta, l’inici de l’activitat de l’Església de Crist, amb l’Esperit Sant representat com un Colom blanc que vessa els dons de la saviesa entre els apòstols. Damunt de la Pentecosta, podem observar l’escena de la Coronació de la Verge per part de Jesús, el cinquè misteri gloriós del Rosari, tots dos flanquejats per les imatges de sis àngels vermells, color simbòlic de la reialesa.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrercentral.jpg

En els carrers laterals de l’esquerra de l’espectador es pot veure, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, a Déu com a creador i arquitecte del món amb el compàs de la geometria, la creació de l’home en la figura d’Adam, l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a la Verge Maria, el naixement de Crist a Betlem, l’adoració dels Reis Mags al nen Jesús i la presentació del fill de Déu al Temple de Jerusalem.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrersesquerra.jpg

En els carrers laterals situats a la dreta de l’espectador es pot veure, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, el baptisme de Crist a mans de sant Joan Baptista al riu Jordà, la Transfiguració de Jesús al mont Tabor en revelar-se la seva naturalesa divina, la Resurrecció de Crist, el dubte de Sant Tomàs davant l’aparició de Jesús al cenacle davant des seus deixebles, l’Ascensió de Crist per rebre la glorificació després de la mort de mans del Déu Pare i el discurs de Pere als apòstols confosos per rebre el do de les llengües.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrersdreta.jpg

A les taules petites dels entrecarrers hi ha representades figures de sants. I en l’àtic trobem la imatge del Calvari, la crucifixió de Jesús, imatge flanquejada per quatre àngels.

Pere Serra. Esperit Sant.jpg

L’escena de la lamentació sobre el cos de Crist mort que ocupa el banc del retaule és una obra posterior de Lluís Borrassà a principis del segle XV. Així, el banc o predel·la representa l’enterrament de Crist i contrasta amb la resta del retaule perquè mostra molt dramatisme en la composició, presentant la cara deformada pel dolor del Crist mort i la tristesa evident que traslladen a l’espectador la tensió anímica i l’emoció de les figures que el vetllen. Tot i la diferència evident d’estil, l’obra de Borrassà també és magnífica.

Serra-Borrassa._Esperit_Sant-predela.jpg

Borrell II

dimarts, 17/01/2012

Borrell II (927-992) va ser hereu de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós, i en aquells on no governava era considerat com el primer dels comtes catalans, tal com es va poder observar el 977 durant la consagració de l’església de Ripoll en la qual va tenir un paper de preferència. Així, Borrell II va esdevenir el principal dirigent dels comtats catalans tot practicant una política que es movia en l’objectiu de mantenir una política amical entre els dos grans poders que l’envoltaven: el carolingi i el califal.

Ara bé, Borrell II va ampliar l’espectre de les relacions internacionals dels comtats catalans. Un nou aliat havia de fer acte de presència en aquest moment: el papat. D’aquesta manera, l’apropament a Roma perseguia objectius tant religiosos com polítics. Per a Borrell calia obtenir de la Santa Seu que Vic es convertís en un arquebisbat que agrupés els bisbats catalans mentre que Tarragona es trobés sota la dominació musulmana. Era una qüestió religiosa, però també política: aconseguir que Vic esdevingués arquebisbat suposava sostreure de Narbona, en mans carolíngies, el conjunt de l’església catalana i formar l’embrió d’un nucli eclesial català. Tanmateix, tot es va frustrar.

Borrell II.JPG

Borrell II

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així, Borrell II sempre va intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.

La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en temps de Borrell II

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

D’aquesta manera, la derrota militar de 985 esdevé la clau de volta de la formació de la nació catalana. La familiaritat amb la derrota seria quelcom consubstancial a l’existència catalana, esglaons en el camí cap a la formació de la identitat de Catalunya com a poble. La independència dels comtats era el resultat d’una derrota, i aquesta havia succeït a Barcelona el 985.

Mare de Déu de Sallent de Sanaüja

dilluns, 16/01/2012

Mare de Déu. Segona meitat del segle XIV. Alabastre amb restes de policromia i daurat. Procedeix de Sallent de Sanaüja (Segarra).L’anomenada Mare de Déu de Sallent de Sanaüja, una escultura en alabastre policromat del segle XIV i de procedència desconeguda que actualment es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una de les més belles, elegants equilibrades i harmòniques representacions de la Verge dempeus amb l’Infant als braços que ens ha deixat l’art gòtic català. És l’arquetip de la representació amable i elegant de la Mare de Déu que ens ha llegat el gòtic del Principat.

Tot i que sempre s’ha afirmat que aquesta imatge procedeix de Sallent de Sanaüja, a la Segarra, i així és coneguda, res sobre el seu emplaçament original o el context en què va ser creada ha estat mai documentat. En qualsevol cas, a Catalunya les imatges de culte realitzades en alabastre policromat estan documentades a partir del primer terç del segle XIV i és en aquest context on hem de situar l’obra.

La representació de la Mare de Déu que realitza l’art gòtic suposa una evolució destacada respecte del romànic. De la Verge sedent amb el Nen a la falda i amb actitud majestàtica del romànic, gràcies a influències franceses i italianes, passem a la representació idealitzada d’una dona jove d’expressió dolça i acollidora, una Mare de Déu que se situa dempeus i amb el Nen sobre el braç esquerre.

La Mare de Déu de Sallent de Sanaüja suposa la síntesi d’aquestes influències del gòtic europeu combinant les funcions devocional i decorativa en una figura de lectura fàcil per a la transmissió de la fe i de la relació entre una mare i un fill. Així, en aquesta escultura s’han de destacar la bellesa serena que observem en el rostre de la Verge, les proporcions harmonioses i el ritme melodiós que li dóna la curvatura de la imatge. L’ideal cortesà es trasllada a l’escultura religiosa.

D’altra banda, el nen Jesús es troba en una posició força elevada, amb el cap a l’alçada del de la Mare, que inclina el cos cap a la dreta per equilibrar així la composició. L’Infant té un colom a la mà esquerra, i amaga els dits de la dreta entre els plecs del mantell de la Verge. La cama dreta del Nen, estirada fins a tocar la ma de la Verge, que l’acarona, corre en paral·lel al plec del mantell sobre el pit per trencar la verticalitat dels plecs que cauen en línies amples i elegants.

Guifré el Pelós

dissabte, 14/01/2012

Catalunya, els comtats que configuraven la Marca Hispànica del vell Imperi de Carlemany, va convertir-se en el segle IX en un territori forjat sobre la legitimitat, una resposta als desitjos expansionistes d’Aquisgrà però també fonamentada en l’absència d’un poder unitari. La Marca Hispànica, els comtats catalans, eren un espai defensiu europeu davant l’amenaça de l’Emirat de Còrdova. D’aquesta manera, la Catalunya embrionària era un territori carolingi, un espai conscient de la seva identitat europea en oposició a l’Islam, però a la vegada un territori mestís com a conseqüència de les migracions dels hispani i els goti que havien arribat des del sud de l’Ebre.

És en aquest context en el qual es construirà la identitat catalana a partir de tres eixos fonamentals: la creació d’una dinastia pròpia, l’allunyament dels monarques carolingis i l’inici de l’ocupació dels territoris del sud.

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició creixent de l’Imperi Carolingi, va decidir l’emperador a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona i Rasés, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona. Guifré seria una figura excepcional, capaç d’unir en la seva figura els principis de legitimitat i conquesta. Un mite de la història de Catalunya. Mite, però personatge històric real. Una figura d’una importància i transcendència indubtable que ja en la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, era considerat com el pare de la pàtria i l’iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia.

Però, qui era Guifré? Fill del comte Sunifred I, el Pelós va néixer cap al 840 en un lloc indeterminat del territori d’Urgell-Cerdanya regit pel seu pare. Va rebre el comtat patern, no per herència, sinó per designació de Carles el Calb en l’Assemblea d’Attingy de 870. Més endavant, el 878, a Troyes i per voluntat del rei franc Lluís el Tartamut, Guifré va ser investit amb els honors de comte de Barcelona i Girona. Aquestes investidures, de designació carolíngia, significaven la restitució d’uns drets familiars, el naixement d’una dinastia comtal a Catalunya.

La dependència feble o llunyana respecte de la monarquia carolíngia va ser aprofitada per Guifré, el qual es veia com a senyor d’un gran territori i amb la seguretat de veure com els comtats propers es trobaven en mans de la pròpia família. D’aquesta manera, desitjós de connectar els seus nous dominis marítims amb els vells dominis pirenaics, Guifré va travessar la plana de Vic com un conqueridor. Era un exercici de voluntat política.

Aquesta voluntat política de construcció d’una dinastia va marcar sempre les seves accions: va restaurar esglésies, va concedir títols de propietat, va repoblar terres abandonades, va assegurar-se la fidelitat de la noblesa local, va ocupar i reconstruir fortaleses musulmanes… En definitiva, Guifré va envoltar-se d’una aura protectora en els seus dominis. El seu projecte dinàstic queda definit pel fet de confiar tots els càrrecs civils i eclesiàstics a membres de la seva extensa família.

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en temps de Guifré el Pelós

La repoblació de la Catalunya central va ser una obra ideada i dirigida pel mateix Guifré, segurament la tasca més important. Famílies de la muntanya, empeses per la fam, van optar per abandonar les seves terres a la recerca d’una fortuna millor. D’aquesta manera, les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó, van ser repoblades. La repoblació va ser l’empresa més gran de la seva vida, tot i que no va ser pels efectes immediats, sinó per les conseqüències econòmiques i socials que aquesta acció tindria posteriorment, després d’aconseguir la independència respecte dels reis francs.

Paral·lelament, i com fill del seu temps, el Pelós va tenir cura de la reorganització eclesiàstica de les terres repoblades. Per exemple, va ser el promotor de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i va restaurar el Bisbat de Vic. De la mateixa manera, va reconstruir el castell de Cardona. Un acte més en el seu procés de la construcció de la identitat catalana el trobem en el fet que Guifré va voler ser enterrat a Ripoll, iniciant la història del panteó dels comtes de Barcelona.

Igualment, el segon eix del govern de Guifré va ser l’expansió cap al sud. Així, entre 879 i 890, els comtats van guanyar noves terres: a la Vall de Lord, a les contrades berguedanes, establint el comtat d’Osona. Una nova frontera amb la Hispània musulmana s’havia establert, més enllà del Llobregat, en l’anomenada Marca del Penedès.

Les accions d’eixamplament territorial dels comtats catalans van ser observades amb cautela des de la frontera musulmana. Finalment, la tasca de Guifré el Pelós va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. D’aquesta manera, els sarraïns, en veure l’expansió territorial impulsada per Guifré, van llançar una ofensiva comandada pel senyor de Lleida, Llop Ibn Muhammad. L’ofensiva va arribar a les portes de Barcelona on la tropa comtal va ser derrotada. Guifré resultaria ferit de mort a Navès, traspassant l’11 d’agost de 897.

La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta narració òbviament és falsa, nascuda en el segle XVI de la mà de l’alemany Pere-Antoni Beuter, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa una figura històrica ben real.

guifre.jpg

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats. Així, els fills del comte es partiren els comtats. Des d’aquest moment, el principi d’hereditat tenia una validesa indiscutible.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-09.jpg

"Guiffredus primus comes Barchinone" segons la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca, però això ja no va canviar el nou estatus dels comtats: el rei franc havia quedat separat de fet de tota atribució successòria. La dinastia comtal catalana acabava de néixer i uns territoris que eren una simple administració territorial de l’Imperi esdevenien el germen d’un país. La història catalana només havia començat.

La catedral de Girona

divendres, 13/01/2012

El 29 d’abril de 1312 es col·locava la primera pedra de la catedral de Girona. Aquesta s’alçaria sobre la vella església cristiana restaurada en el segle XI, de la qual només resta en peu una part de l’anomenada torre de Carlemany. Així, l’antiga construcció romànica donaria pas al gòtic triomfant del segle XIV sota la direcció de l’arquitecte Enric de Narbona i del seu germà Jaume, amb la col·laboració de l’escultor Guillem de Corts.

Catedral_de_Girona.jpg

Com era habitual, la nova catedral va iniciar-se a partir de la construcció de la capçalera. D’aquesta manera van edificar-se un ampli absis amb deambulatori i les capelles radials de forma poligonal. La intenció evident que indica aquesta estructura en la capçalera era continuar l’edifici amb tres naus. Fins i tot, es va fer el primer tram del cos de l’església amb una nau central de tram quadrat i unes naus laterals molt estretes, gairebé de la mateixa alçada de la central.

Ara bé, arribats a aquest punt, les obres van aturar-se el 1347. Es d’imaginar l’esclat d’una àrdua polèmica sobre la conveniència de continuar amb la traça prevista o passar a un plantejament modern, propi del gòtic català, que convertís la nau central en l’única estructura de l’edifici. La manca d’espai per a grans finestrals damunt de les naus laterals i la conseqüent foscor que caracteritzaria la catedral deuria ser decisiva en aquest debat. La nova idea no fou posada en pràctica fins el 1386.

Tot i això, les obres van veure’s paralitzades novament: existia el temor que l’estructura no resistís. El capítol de la catedral, per a sortir de l’impàs, va reunir els principals arquitectes i mestres d’obra de Catalunya, però aquests van ser incapaços d’arribar a un acord. Després de diverses consultes i vacil·lacions, seria el 1416 quan finalment es decidiria la construcció de la nau única.

CRg1028.jpg

La planta de la catedral gironina reflecteix la dualitat dels traçats, passant de les tres naus a la nau única, a la vegada que mostra les capelles inserides entre els contraforts, segons la tradició d’obres anteriors com Santa Maria del Mar de Barcelona. En conseqüència, la nau de la Seu gironina, de prop de vint-i-tres mestres d’amplada, és la més gran d’Europa, la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta. Això, juntament amb els 50 metres de longitud i els 34 d’alçada dóna com a resultat un ampli espai que ratifica el triomf de la concepció unitària característica de l’arquitectura gòtica catalana.

L’alçada dels paraments interiors mostra una certa descompensació. Per damunt de les arcades que donen accés a les capelles hi ha un pany de mur massís i un trifori petit i estret que respon més a un cert esperit conservador de les tradicions gòtiques que no pas a cap funcionalitat concreta. Per damunt, uns finestrals molt allargats il·luminen bé la nau, juntament amb la rosassa oberta damunt de l’arc del presbiteri aprofitant la diferència d’altura entre la primitiva nau central i la gran nau única posterior.

Catedral_de_Girona_por_dentro.jpg

Catedral_de_Girona_-_Nau_central.JPG

L’obra no va ser acabada fins el segle XVII, produint una combinació d’estils. Així, el 1604 es tancava l’últim tram i s’iniciava la construcció de la façana barroca. El campanar va ser bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés, composada per noranta graons, va completar-se a la fi del segle XVII. La Porta dels Apòstols, que originalment devia ésser la principal i es troba en la zona sud de la catedral, va ser completada el 1975 segons el primitiu projecte atribuït a Guillem Morei (1366).

Catedral_de_Girona_-_Façana.JPG

Porta dels Apòstols de la Catedral de Girona.jpg