Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

Alfons el Benigne

dilluns, 20/02/2012

Alfons IV d’Aragó (III si seguim la numeració catalana), hereu a la Corona per la renúncia del seu germà gran Jaume, era fill del matrimoni entre Jaume II i Blanca d’Anjou. Procurador general de la Corona des de 1319, va ser un dels protagonistes de la conquesta de Sardenya de 1324. Durant el seu regnat, el Benigne es mouria constantment entre tres influències: el seu esperit religiós, la seva malaltia crònica i la intervenció política de la seva segona muller, Elionor de Castella. Possiblement, tot i que ens trobem davant de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó, en realitat ens trobem en l’inici de la decadència catalana, fet que en aquell moment era difícil de veure.

Rotlle-genealogic-poblet-alfons-IV-darago.jpg

Alfons el Benigne va ser coronat solemnement a la ciutat de Saragossa la pasqua del 1328. Amb vint-i-vuit anys començava a regnar i la primera tasca era trobar una nova muller ja que la seva primera esposa, Teresa d’Entença acabava de morir. L’escollida va ser Elionor de Castella, dona amb una àmplia visió política que sempre vetllaria pels seus fills en detriment dels drets de Pere i Jaume, fills del primer matrimoni del rei.

Si bé el patrimoni mai va ser dividit –els temps de les particions feudals havien quedat enrere per donar pas a l’Estat dinàstic unitari–, Elionor va aconseguir que el rei realitzés una sèrie de donacions parcials cap als fills del segon matrimoni. Així, Ferran, el primer fill d’Alfons i Elionor, va rebre amb tres anys el marquesat de Tortosa i part del regne de València. La noblesa valenciana, però, no acceptaria la nova situació i, el 1333, davant el perill de l’esclat d’una revolta, Alfons va veure’s revocar la política de donacions. Tanmateix, les lluites polítiques familiars mai van solucionar-se.

Alifonso_IV_d'Aragón.jpgEn el camp de la política, la principal preocupació del Benigne va ser aconseguir un èxit militar i territorial en la croada contra el reialme musulmà de Granada. Era un retorn a l’ideal de croada, de lluita contra l’Islam propiciat per la seva religiositat. Així, els diplomàtics d’Alfons van recórrer Europa en un intent d’afegir aliats en la croada contra els sarraïns de Granada, però els seus intents fracassarien. El papa Joan XXII no va demostrar cap entusiasme i Alfons XI de Castella mai va ser sincer en les seves intencions. En conseqüència, l’expedició militar de 1330 va derivar en una campanya d’estiu sense cap benefici. És a dir, la croada somiada per Alfons en cap moment va ser una realitat.

Durant el seu regnat, l’any 1333, va donar-se a Catalunya una gran fam que podem considerar com el preludi a la crisi de la baixa edat mitjana. De la magnitud d’aquesta fam queda constància en les cròniques, on es qualifica l’any 1333 com “lo mal any primer”. El fantasma de la decadència econòmica, demogràfica i política començava a planar sobre la Corona d’Aragó. Però en aquell moment ningú ho va saber veure.

En qualsevol cas, el problema més greu del regnat del Benigne va ser el domini de l’illa de Sardenya, una conquesta mai consolidada arran de la de decisió de Gènova d’intervenir en el conflicte. S’iniciava una guerra que es perllongaria durant vint-i-set anys. Una guerra que requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. És per això que la plenitud mediterrània va conduir la Corona d’Aragó a la decadència. La pèrdua d’homes i recursos seria massa profunda com per possibilitar una recuperació en el moment en què va esclatar la crisi econòmica i demogràfica.

Alfons patia una malaltia crònica. El 1335, fracassada la seva política peninsular i amb el conflicte sard empantanat, va retirar-se a Barcelona per intentar restablir-se. Però la seva salut va empitjorar. La gravetat de la salut del monarca va fer que Elionor, davant una imminent arribada al tron de Pere, l’hereu al que havia menyspreat i volgut restar poder en benefici dels seus fills, fugís cap a Castella. D’aquesta manera, després de nou anys de regnat, Alfons moria el gener de 1336.

Jaume II el Just

divendres, 17/02/2012

Jaume II, nascut a València el 1267, amb dinou anys s’havia coronat com a rei de Sicília a la mort del seu pare, el rei Pere el Gran (1285). La mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Liberal, el 1291, va suposar que també es convertís en rei de la Corona d’Aragó. Ara bé, el nou monarca ja feia una declaració d’intencions en jurar el càrrec a Barcelona i Saragossa: rebia la corona no pas en virtut del testament del seu germà Alfons, sinó com a conseqüència de la darrera voluntat del seu pare, i per això conservava la corona de Sicília. Era un home nascut per a la política, per a les tasques de la diplomàcia de cancelleria.

Rotlle-genealogic-poblet-jaume-II-darago.jpg

Prudent i astut, el Just va treballar per l’entesa i la pacificació com a solució a la qüestió siciliana. Finalment, en virtut del Tractat d’Agnani de 20 de juny de 1295, el papa Bonifaci VIII i els enviats de França, Nàpols i la Corona d’Aragó van dibuixar un nou mapa polític en el Mediterrani: Sicília passaria a ser de la Santa Seu, les Balears serien restituïdes a l’oncle Jaume, Còrsega i Sardenya passaven a la Corona d’Aragó, i es signava la pau amb França i el papat. Jaume II havia jugat la carta de la diplomàcia política i havia aconseguit la pau.

Jaume_II.jpgEl resultat immediat de la pau va ser el matrimoni entre el monarca catalanoaragonès i Blanca d’Anjou. La unió amb filla de l’enemic del seu pare era el millor símbol per a l’inici d’una pau duradora. Així, l’octubre de 1295, a Vilabertran, un cortès gibelí es casava amb una dona de sang angevina, un Hohenstaufen s’unia amb una güelfa. S’iniciaven nous temps per a la política mediterrània.

Frederic, germà de Jaume i hereu del regne de Sicília segons el testament d’Alfons el Liberal, va sentir-se traït i va coronar-se rei de Sicília. Però ja no comptaria amb el suport de la Corona. Així, les tropes catalanes van haver de tornar a Sicília, però a combatre contra el germà de Jaume a causa de la pressió papal. Angevins i catalans van lluitar contra els sicilians fins que, mitjançant la pau de Caltabellotta de 1302, la resistència siciliana va veure’s premiada: Frederic era reconegut com a rei de Sicília. Tot i que Jaume i Frederic havien lluitat en bàndols diferents, hem de suposar que el reconeixement de Frederic en el tron sicilià va ser una satisfacció pel Just.

A la Península, el Just va veure’s involucrat en un nou conflicte amb Castella quan va recolzar les reivindicacions d’Alfons de la Cerda. La guerra va desenvolupar-se en dos fronts. El primer, a Castella, on Alfons de la Cerda i l’infant Pere (germà bastard de Jaume) van ser derrotats. El segon, comandat pel propi Jaume II, a Múrcia, va suposar l’ocupació d’Alacant i Múrcia. El 1304, va signar-se la pau amb Castella, per la qual Jaume tornava la part meridional del regne de Múrcia, mentre que la septentrional, d’Alacant fins a Guardamar, era incorporada definitivament al Regne de València.

Jaime II.jpgSignada la pau amb Castella, la Corona d’Aragó retornava a la política comuna de la reconquesta i la guerra als musulmans que havia caracteritzat els darrers segles. D’aquesta manera, el comte-rei va posar-se d’acord amb Ferran IV de Castella per a la conquesta de Granada, sobre la base d’adjudicar a Jaume la seva sisena part, concretada en el regne d’Almeria. Així, el 1309, Jaume va intentar una campanya a Almeria que acabaria en fracàs per la falta de col•laboració de l’exèrcit castellà.

Seguint les pautes de França, l’orde del Temple va ser dissolt el 1317. Val a dir que, en el concili de Tarragona, els templers catalans van ser declarats innocents. Tot i això, els seus béns immobles i dominis van ser repartits entre l’ordre de l’Hospital i el nou orde militar creat per Jaume II: l’orde de Montesa.

En la seva vida familiar, la muller Blanca havia mort el 1310, i el 1315 Jaume va contraure un nou matrimoni, amb Maria, germana del rei de Xipre. A la mort d’aquesta, el 1322, Jaume es tornaria a casar, aquell mateix any, amb Elisenda de Montcada. Però el fet més destacat s’havia produït el 1319, quan el Just va haver d’acceptar la renúncia als drets successoris del seu primogènit, Jaume, el qual s’havia negat a consumar el matrimoni concertat amb Elionor de Castella per entrar en la vida religiosa. Així, el fill segon, Alfons, va ser declarat com a nou hereu al tron.

La darrera gran acció del seu regnat marcaria el futur de la Corona d’Aragó: el 1324, amb l’infant Alfons com a cap, es conqueria Sardenya. Una gran gesta de l’exèrcit català, sí. Però també l’inici d’una llarga guerra de vint-i-set anys. El prudent Jaume II no va saber veure les implicacions que podien derivar-se d’un enfrontament amb Gènova i els seus aliats sards. La guerra requeriria la mobilització de recursos excepcionals i l’inici de l’increment de la fiscalitat sobre les hisendes agrícoles i les activitats comercials. La despesa era desproporcionada en proporció als recursos que Sardenya podia aportar a la Corona. I és aquí on hem de buscar les arrels de la decadència catalana posterior.

Jaume II ja no veuria les conseqüències de la seva darrera gran acció. El Just moria a Barcelona el 1327 a l’edat de seixanta anys. Amb el seu regnat la grandesa catalano-aragonesa en el Mediterrani va arribar al punt més àlgid, a la vegada que posava les bases per a la posterior decadència. En qualsevol cas, un gran rei. El monarca que va deslligar l’Estat monàrquic de la dependència feudal per establir les bases de l’Estat estamental, l’home que va introduir les bases del pactisme com a forma de govern a la Corona d’Aragó.

Alfons el Liberal

dimecres, 15/02/2012

Alfons III d’Aragó (II si seguim la numeració catalana) havia nascut a València el 1265, fill de Pere el Gran i Constança de Sicília. Elegant i bondadós, el seu breu regnat va suposar una pausa en el conflicte sicilià. Seria un amant de les festes cortesanes i del fet cavalleresc, però no posseïa el gust per la gran política que pare i avi havien practicat. És en aquest sentit com hem d’apropar-nos al seu regnat.

Rotlle-genealogic-poblet-alfons-III-darago.jpg

Abans de regnar sobre la Corona d’Aragó va realitzar el darrer desig patern: la incorporació del regne de Mallorca a la corona després de la traïció de Jaume II durant la croada francesa contra Pere el Gran. El 1287 ja es dominava tot l’arxipèlag balear i Jaume es veia aïllat amb els dominis del Rosselló i la Cerdanya. El territori del Conqueridor tornava a unir-se en la figura del comte-rei català. Alfons sempre va considerar el conflicte com un afer entre senyor i vassall, i no com una qüestió entre dos sobirans enfrontats, com el consideraven el papa i el rei de França.

Estàtua_d'Alfons_III_(Maó).JPGRespecte de la qüestió siciliana, Alfons va intentar aconseguir el manteniment del seu germà Jaume en el tron de Sicília mitjançant la diplomàcia. Per aconseguir el seu objectiu comptava amb una poderosa arma: Carles de Salern, el primogènit de Carles d’Anjou, havia estat capturat per l’almirall Roger de Llúria. Així, la signatura del Tractat d’Auloron de 1287 i la pau de Brinholas de 1291 suposaven l’alliberament de Carles i el manteniment de Jaume en el tron sicilià. Era només una treva en un conflicte que encara restava obert.

L’altra gran qüestió que la corona havia de resoldre era la nova revolta de la noblesa aragonesa en temps del seu pare mitjançant la formació de la Unió Aragonesa i el Privilegi General acceptat per la monarquia. Aquesta seria la gran tasca del seu regnat, la pacificació del regne d’Aragó.

En les Corts de Saragossa de 1286, la Unió aragonesa novament va mostrar-se hostil vers la monarquia i va exigir el compliment de Privilegi General. Aquest desafiament nobiliari representava un greu perill davant l’alerta militar en què es trobaven les fronteres de la Corona com a conseqüència del conflicte sicilià. Aleshores, en resposta, Alfons, que no es podia permetre renunciar a l’autoritat reial, va fixar l’Ordenament del Regne sense l’aprovació de les Corts.

La Unió Aragonesa va respondre al desafiament real envaint part del regne de València. El conflicte semblava adquirir un caràcter de guerra civil: Alfons va actuar amb contundència fent penjar dotze nobles de Tarazona. Ara bé, les circumstàncies van obligar Alfons a cedir a les imposicions de la Unió i a jurar el seu Privilegi (1287). Des d’aquest moment, el rei no podria sentenciar cap llei sense l’aprovació de les Corts i s’introduïa una nova figura jurídica: la Justícia d’Aragó.

Tanmateix, les Corts Generals de Montsó de 1289 van retornar el predomini monàrquic per sobre de la Unió Aragonesa. Així, a Montsó van promulgar-se trenta-cinc constitucions que dotarien la Corona d’estructures administratives sòlides i reforçarien la institució monàrquica.

Finalment, en els darrers temps del seu regnat, Alfons va veure’s obligat a fer una guerra contra Sanç IV de Castella a causa de l’actitud francòfila del monarca castellà. Alfons tenia com a penyores molt valuoses els infants de la Cerda, pretendents al tron de Castella i possibles aliats. Amb ells podia provocar un estat de guerra civil a Castella. La campanya militar va tenir lloc a les fronteres entre els dos reialmes durant l’estiu del 1289.

Quan semblava que era possible arribar a una situació de pau general, el 18 de juny de 1291, la mort va sobtar Alfons a Barcelona. Només tenia vint-i-sis anys, sis dels quals havia exercit el poder a la Corona d’Aragó. En morir sense descendència legítima, el tron passava al seu germà Jaume.

Pere el Gran

dilluns, 13/02/2012

Pere III d’Aragó (II segons la numeració catalana) va néixer a València el 1240. El seu repte en heretar la corona catalanoaragonesa no era gens fàcil. La memòria del Conqueridor després de seixanta anys de regnat era allargada. Així, el 16 de novembre de 1276, amb trenta-sis anys, Pere va rebre a Saragossa els dominis peninsulars, mentre que el seu germà Jaume rebia el regne de Mallorca i els territoris de Rosselló, Cerdanya i Montpeller. El seu regnat era un desafiament i el seu sobrenom ens indica que segons l’imaginari col•lectiu, el rastre de la memòria, va estar a l’alçada: el coneixerem com “El Gran”.

pere el gran.jpg

Fill de Jaume I i Violant d’Hongria, des de 1262 havia actuat com a procurador de la Corona. Aquell mateix any va produir-se un fet que marcaria tot el seu regnat, i que va arribar a enfrontar-lo amb el propi Jaume I: el casament amb Constança de Sicília. L’Estat dinàstic expandia les seves fronteres, però s’allunyava del marc peninsular, com hauria volgut el seu pare. Les aventures mediterrànies no estaven en el cap del Conqueridor, home de la Reconquesta i que havia enterrat definitivament el somni occità. En canvi, Pere obria un nou camí per a Catalunya: el Mediterrani.

D’aquesta manera, amb Pere el Gran la Corona d’Aragó trasllada al seu interior el conflicte entre güelfs i gibelins pel control del Mediterrani. Pere s’alliberava de la necessitat de la conquesta peninsular, que restava en mans de la monarquia castellana, per passar a involucrar-se en la política dels Hohenstaufen. La Corona d’Aragó seria des d’aquest moment quelcom més que un regne ibèric. Rei i cavaller, Pere el Gran convertiria Sicília en la seva aventura personal.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-III-darago.jpg

Constança, a la mort del seu pare Manfred (1266) i del cosí Conradí (1268) va convertir-se en l’hereva del regne de Sicília. Però Carles d’Anjou l’havia ocupat. Rei de Sicília, Jerusalem i Albània, comte de Provença, Forcalquier, Anjou i Maine, senyor suprem de Tunis o senador de Roma. En aquest moment, Carles d’Anjou era l’amo del Mediterrani, recolzat en l’amistat amb el Papa i el suport dels güelfs. Qualsevol persona prudent hauria permès l’ocupació de Sicília, un espai llunyà i sense importància en la política catalana, però Pere no. Era un monarca educat en els ideals de la cavalleria que trobava la seva causa: la defensa de l’honor de la dama i podia vincular aquesta causa als interessos geopolítics de la corona.

Pels gibelins, Pere el Gran era l’home adequat per a posar fi a la presència francesa a Sicília. Així, els sicilians van revoltar-se el 1282, eren les Vespres Sicilianes. Poc després, la presència de la flota catalana a Palerm farà que l’host dels Anjou hagi d’abandonat l’illa. Sicília passava a formar part de la Corona d’Aragó. Però el conflicte només havia començat. Carles d’Anjou era oncle del rei de França, Felip III l’Ardit, el qual mai podria permetre la nova situació. A més, Carles comptava amb el suport del papa Martí IV, d’origen francès, el qual, el 1283, va excomunicar Pere i va desposseir-lo dels seus regnes, adjudicats, òbviament, a la monarquia a francesa. S’iniciava una “croada” contra la Corona d’Aragó.

767px-Nuova_cronica._f.127r.jpg

La situació política era greu i Pere va haver de convocar corts a Aragó, València i Catalunya. Mentre que els catalans donaven suport a la política mediterrània, els aragonesos es mostraven contraris. Així, els nobles aragonesos van crear una germandat, la Unió Aragonesa, per enfrontar-se a la política reial: Pere va haver d’aprovar i jurar el Privilegi General per salvar la crisi. Les concessions reials a la noblesa es repetirien a les corts de València (implantació dels furs de València) i Catalunya (constitucions favorables als barons i a les ciutats). Aquestes concessions polítiques reials, en realitat, amaguen les necessitats econòmiques del monarca: Pere necessitava diners per defensar Sicília.

I la defensa de Sicília començava a Catalunya. El 1285, les tropes franceses van avançar pel Rosselló davant la inacció del germà Jaume, que es guanyaria el qualificatiu de traïdor en les cròniques catalanes. Els croats francesos van arribar a Girona, però els almogàvers i la flota de Roger de Llúria van destruir el seu estol de naus al golf de Roses. Girona va ser defensada i l’expedició francesa derrotada. Felip l’Ardit moria a Perpinyà pocs dies després.

800px-Nuova_cronica._f.137v.jpg

Un cop frenada la invasió francesa, Pere va girar-se cap a Mallorca. La traïció del seu germà, que no havia mogut un dit per evitar l’entrada francesa a Catalunya era considerada un acte de guerra. Tanmateix, no va haver-hi temps per iniciar cap acció: l’11 de novembre de 1285 moria a Vilafranca del Penedès. El rei cavaller deixava la Corona d’Aragó al seu primogènit, Alfons, mentre que Sicília passava a mans del segon fill, Jaume.

Ramon Llull

divendres, 10/02/2012

Ramon Llull (1232-1316), un mallorquí, fill d’un cavaller, membre de la petita noblesa originària de Barcelona, on el sobrenom Llull s’havia imposat al cognom familiar original Amat. L’aproximació a la seva figura és difícil, igual que l’anàlisi de la seva obra. Llull va ser un viatger, un místic, un escriptor, un visionari, un ocultista, un filantrop, un apassionat per la Càbala… I molt més. Però, sobretot, s’obre el debat: Llull va ser el més gran escriptor en llengua catalana i un dels pensadors més prominents de l’Occident medieval o un simple divulgador? Va ser un màrtir de la fe o un impostor? Difícil resposta, el posicionament dels autors que s’han aproximat a la seva figura fa impossible trobar un equilibri. Si hem de buscar una paraula per definir-lo, possiblement la correcta sigui: heterodox.

llull.jpgEls primers rastres sobre la seva biografia els trobem a Mallorca, en el llibre del repartiment de Mallorca de Jaume I (1229). En la seva joventut, des del 1256 consta que exercia com a senescal de l’infant En Jaume (el futur Jaume II), bé que és probable que anteriorment hagués estat adscrit a la cort del mateix Jaume I.

Casat amb una Blanca Picany, almenys des del 1257, va tenir amb ella un fill i una filla, Domingo i Magdalena. Tot i això, l’hem de suposar una vida matrimonial irregular, aspecte reflectit en els seus escrits autobiogràfics, en els quals s’acusa a ell mateix de passions desordenades, mundanitat i luxúria, concepte en el qual incloïa també la composició de poemes amorosos en la tradició de la poesia trobadoresca, poemes que, desgraciadament, no han arribat a les nostres mans.

De jove va sentir-se atret per la cort del rei castellà Alfons X el Savi, però no va aconseguir adaptar-se a ella. Aleshores va començar una vida errant que el portaria pels més diversos i llunyans espais del Mediterrani, allà on els mercaders que passaven per Mallorca podien apropar-lo. Llull anava a la recerca de les meravelles del món, però, paradoxalment, seria de la vida interior d’on arribarien aquestes meravelles.

El 1267, pocs anys després d’haver passat la trentena, Llull va experimentar la conversió que el portaria al canvi dràstic de vida. Una nit, quan es trobava escrivint una cantilena a una dama a qui estimava d’amor foll, va veure’s interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en la creu, visió que es repetiria cinc vegades, cosa que el va portar a creure que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. I, de les diverses maneres d’acomplir aquesta voluntat divina, va triar la conversió dels sarraïns.

Amb aquest propòsit, Llull va concebre un pla d’acció en tres fronts que comprenia l’acció missional pròpiament dita; l’elaboració d’una doctrina teològico-filosòfica que, d’una manera racional, demostrés als sarraïns els errors de les seves creences i els portés a convertir-se al cristianisme (del qual hauria demostrat, a la seva vegada , el caràcter veritable) i, finalment, l’establiment, amb el suport actiu del Papa, d’escoles on s’ensenyaria àrab i altres llengües de pagans als missioners.

473px-Codex_St_Peter_Perg_92_03v.jpgDesprés de la il•luminació, Llull va renunciar del tot a la vida mundana, als plaers i a les obligacions familiars i de ciutadà per lliurar-se lliurà exclusivament a la seva empresa missional. En resposta a aquesta situació, el 1275, l’esposa Blanca Picany va veure’s obligada a presentar una denúncia al batlle de Mallorca en la qual feia constar que Llull havia descurat completament la vida familiar i l’administració dels seus béns per a dedicar-se totalment a la seva crida espiritual. Llull havia abandonat la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la religió.

Ara bé, l’èmfasi que va posar en l’explicació racional de les veritats de la fe cristiana van conduir Llull a vorejar l’heretgia. Llull va descobrir que el seu Arbre de la Ciència l’empenyia directament cap a les fronteres del pensament escolàstic. Així, l’Arbre de la Ciència (1295-1296), que constitueix una mena de compendi de totes les ciències conegudes classificades, però, segons el sistema lògic de l’art, el qual estableix una gradació des els principis més abstractes i divins fins a les realitats més concretes i terrenals.

llull15.jpg

Possiblement com a conseqüència d’aquesta perillosa racionalització, camí de l’heretgia, Llull va escriure un veritable manual de la guerra santa: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria (1274-1276), un tractat sobre els valors morals i religiosos vinculats a l’exercici de les armes. L’origen i noblesa de la cavalleria, la descripció de l’ofici de cavaller, l’examen de l’aspirant a cavaller, el cerimonial de l’adobament, el simbolisme de les armes ofensives i defensives, els costums propis del cavaller i l’honor que es deu al cavaller… Tot el sentit de la cultura cavalleresca medieval queda emmarcat en aquesta obra.

509px-Codex_St_Peter_Perg_92_04r.jpgTambé va compondre la novel•la de caràcter religiós Blanquerna (1283). En ella descriu amb molta vivacitat i de manera realista la vida medieval, en contrast amb les novel•les de cavalleries de l’època, amb una presència molt més marcada de l’element fantàstic. El protagonista inicia la seva recerca de Déu mitjançant un viatge vital que, en una composició deliciosa, el portarà a ser monjo, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l’estat de màxima perfecció espiritual. No ens hem d’estranyar pel fet que aquesta descripció un pel naïf i exemplaritzant de la vida religiosa medieval sigui una de les referències del New Age dels nostres temps.

Divulgador compulsiu. Fins a 243 obres de Llull han estat autentificades, de les quals s’exclouen les perdudes. Missioner de la paraula de Déu, o de la seva interpretació. Si avui encara ens apropem a la seva obra amb interès és gràcies a la seva heterodòxia, el seu Ars Magma de la lògica, a través del qual redueix les idees de la filosofia a equacions i diagrames, sempre amb l’objectiu de provar mitjançant l’equivalència i la lògica matemàtica les veritats inqüestionables del cristianisme.

Vell i malalt, Llull va retirar-se a Mallorca després d’haver recorregut mitja Europa i el Mediterrani en la seva tasca evangelitzadora. Tot i això, hi ha constància documental de la presència de Llull, el novembre de 1314, a Tunis. La proximitat d’aquestes dates a la d’una suposada data “oficial” del seu traspàs (29 de juny de 1316) ha alimentat la llegenda de la mort de Ramon Llull per lapidació a mans dels infidels. Un final preciós per a la seva missió, però fals. Ramon Llull va morir retornant de Tunis o bé ja instal•lat a Palma i està enterrat a l’església de Sant Francesc de la Ciutat de Mallorca.

Jaume I el Conqueridor

dimecres, 8/02/2012

Jaume I va néixer a Montpeller, el 1208. La llegenda el fa engendrat gràcies a un estratagema de la seva mare, Maria de Montpeller, la qual, davant el rebuig del monarca, va substituir subreptíciament una amistançada del rei Pere el Catòlic en el llit reial. Finalment la Corona d’Aragó tindria un hereu i Maria pensava que podria viure més segura tot i el distanciament del seu marit. Així, l’infant Jaume va viure sempre allunyat de la figura paterna, massa preocupada per les glòries militars abans que pels assumptes familiars.

jaume_i.jpgAmb tres anys va ser separat de la mare per ser entregat pel rei Pere al seu enemic Simó de Montfort, el cap de la croada albigesa, com a promès d’una filla seva en una cínica combinació política per aconseguir una sortida diplomàtica al conflicte occità. La mort de Pere el Catòlic a Muret (1213) complicaria el panorama. La Corona d’Aragó es trobava derrotada, sense rei i sense hereu, amb el nen Jaume a Carcassona en mans de Montfort.

El papa Innocenci III, però, va moure’s en favor dels interessos catalanoaragonesos i va ordenar el seu legat Pere de Benevento que portés el nen a Catalunya per lliurar-lo als seus súbdits (1214). Així, mentre que el nen era conduit a Montsó, on els cavallers templers l’educarien fins als nou anys seguint la voluntat materna, la regència va ser encomanada al seu besoncle l’infant Sanç. La minoria d’edat del rei va ser aprofitada per la noblesa, dividida en bandositats que practicaven la indisciplina feudal.

Amb tretze anys, el 1220, Jaume va ser casat amb la infanta Elionor de Castella, matrimoni del qual va néixer el primogènit, Alfons. El 1225, ell i la seva muller van ser segrestats a Alagó i conduits a Saragossa com a presoners dels nobles aragonesos. Una expedició de nobles catalans va alliberar el rei, el qual en arribar a Tortosa va posar fi a la regència. Començava el regnat del Conqueridor. La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial.

Pacificat el territori i sotmesa la noblesa, començava un període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

Ara bé, la primera incorporació territorial del Conqueridor no seria bèl•lica, sinó amorosa. El 1228, després d’aconseguir la separació canònica amb Elionor de Castella, al•legant vincles de parentiu, Jaume va fixar-se en Aurembiaix d’Urgell, l’hereva del comtat d’Urgell, la qual va accedir a un pacte de concubinatge que posaria l’Urgell en mans de Jaume I si aquesta moria sense descendència, com així va ser.

Aquell mateix 1228 va decidir-se la conquesta de la Mallorca musulmana. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa. Així, el mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa. Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders). La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats catalans, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud. Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

jaumeI.jpg

Després de l’èxit assolit a Mallorca, Jaume I ho tenia clar: entre Occitània i la reconquesta aquesta darrera sempre seria l’opció prioritària. Per això va fixar un nou objectiu: València, conquesta més llarga i costosa. Abans, però, el 1234, es casaria amb Violant d’Hongria. Malgrat que Jaume mai deixaria de tenir amants, Violant va ser un dels consellers més valuosos del monarca, sobre el qual va exercir una forta influència.

Però tornem a la conquesta. Sembla ser que, inicialment, Jaume I no tenia València entre els seus projectes immediats, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, van iniciar-se les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van perllongar fins el 1245. La reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer. Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella. Ara bé, la conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i cap a l’oest. Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó. Un nou regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne. La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions. Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

mapa6.jpg

I mentre la reconquesta peninsular cobria de glòria la figura del Conqueridor, la Provença de la besàvia Dolça desapareixia de les ambicions catalanes. El somni occità havia mort a Muret amb la derrota de Pere el Catòlic i el Conqueridor signaria la seva defunció a Corbeil. Així, a la mort de Ramon Berenguer V sense descendència masculina, la Provença passava a mans franceses mitjançant el matrimoni entre Sant Lluís IX i Margarida de Provença. Amb el Tractat de Corbeil de 1258, la monarquia francesa renunciava als drets que com a hereva de la dinastia carolíngia podia tenir sobre els comtats catalans i, a canvi, Jaume renunciava als drets sobre Occitània. Només restava en mans catalanes, aïllada entre dominis francesos, la ciutat de Montpeller, bressol del Conqueridor. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Els darrers anys de vida del Conqueridor no van ser plàcids. Va fracassar en el seu intent de promoure una croada a Terra Santa; va tenir problemes amb el primogènit Pere, gelós del favor reial que havia guanyat Ferran Sanxes, el seu germà bastard; va haver de fer front a noves revoltes nobiliàries tant a Catalunya com a Aragó; va enfrontar-se amb els intents d’insurrecció dels sarraïns valencians; va fracassar en l’intent d’integrar el regne de Navarra a la Corona d’Aragó… Mai va poder gaudir del descans per refugiar-se en el record i la memòria de les seves gestes.

Jaume-I-arago-ignasi-pinazo-camarlench-1881.jpg

El 27 de juliol de 1276, amb seixanta-set anys, va emmalaltir i va morir en el palau reial de València. Les seves despulles mortals van ser traslladades a Poblet. En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Pere el Catòlic

dilluns, 6/02/2012

Pere II d’Aragó (I si seguim la numeració dels comtes de Barcelona) va néixer el 1174, fill d’Alfons el Trobador i la seva dona Sança de Castella. A la mort de seu pare tenia vint-i-dos anys. Sabem que era un jove ple de vida, un pel fastuós, amant de la cultura cortès, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat. Tanmateix, sembla que el sentit de la prudència i la discreció no van entrar mai entre les seves qualitats.

El juny de 1204, Pere va casar-se amb Maria de Montpeller. No era més que un episodi més de la construcció de l’Estat dinàstic: l’objectiu del casament era accedir a la ciutat i el territori que regia Maria. Va ser un desencís per Maria, la qual va tenir una vida desafortunada: casada als onze anys, vídua als dinou, tornada a casar als vint i repudiada als vint-i-u. El seu calvari al costat de Pere, però, encara no havia fet més que començar.

Rotlle-genealogic-poblet-pere-II-darago.jpg

El 1206, un any després del naixement de la seva filla Sança, Pere va voler divorciar-se de Maria. El motiu era el desig de grandesa del comte-rei: volia negociar un matrimoni amb Maria de Montferrat, l’hereva del regne de Jerusalem, a la vegada que oferia l’organització d’una expedició en auxili de Terra Santa. El divorci, però, no va ser concedit pel papa Innocenci II. Així, tot i que van mantenir-se casats i encara tindrien un fill, el futur Jaume I, el ressentiment i el distanciament entre la parella va ser evident.

Tot i això, Pere va guanyar-se el sobrenom de “el Catòlic”, fonamentalment per la seva lluita contra els musulmans. Ja el novembre de 1204 va fer-se coronar com a rei a Roma de mans del papa Innocenci III. Posteriorment va oferir-se per organitzar una frustrada expedició a Terra Santa i va tenir una destacada intervenció en la batalla de Las Navas de Tolosa.

Els almohades havien envaït la Península Ibèrica el 1160, s’havien fet amb el control d’Al-Àndalus i amenaçaven el regne de Castella. En resposta, l’arquebisbe de Toledo va iniciar una campanya per organitzar una croada contra els almohades. I lògicament Pere va ser el primer a unir-se a la campanya comandada per Alfons VIII de Castella. Sanç VII de Navarra, els ordres militars, cavallers hispanocristians dels tres regnes i croats ultrapirinencs van sumar-se a la coalició.

Battle_of_Las_Navas_de_Tolosa.jpg

Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans, l’ala esquerra de l’exèrcit cristià, sota el comandament de Pere, van romandre al costat del rei castellà, i la seva participació en la batalla va resultar decisiva. Així, el 16 de juliol de 1212, l’exèrcit cristià va dominar completament el camp de batalla de Las Navas. Els almohades, dirigits pel califa Muḥammad al-Nāṣir van ser derrotats. El prestigi de Pere com a rei cristià va sortir molt reforçat.

Paral•lelament a la croada contra els infidels musulmans, en terres occitanes s’estava desenvolupant un altre tipus de croada que també involucraria Pere i la Corona d’Aragó, en aquest cas de forma decisiva: la croada albigesa.

800px-Katarer.jpg

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo. Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

muret.jpgDe mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare a la croada contra els albigesos (1209) o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Totes les accions diplomàtiques exercides personalment per Pere davant del cap croat Simó de Montfort, així com les realitzades pels seus enviats a Roma, van ser negatives.

Finalment, quan el comte de Tolosa va veure’s aïllat, sotmès a la pressió de Simó de Montfort, aquest va sotmetre’s al vassallatge perquè Pere comandés la defensa del territori. D’aquesta manera, el 13 de setembre de 1213, Pere va reunir el seu exèrcit davant Muret, al Llenguadoc, però la batalla ser ràpida. D’una banda es trobaven Simó de Montfort i l’exèrcit de Lluís VIII de França; de l’altra, la noblesa occitana recolzada per l’exèrcit de Pere el Catòlic. Un temerari Pere va posar-se a l’avantguarda dels seus homes, va ser ferit i va morir. L’exèrcit en conèixer la seva mort va lliurar-se a la fuga. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Muret canviava per sempre la història de Catalunya. Una derrota, una més en la seva història, marcaria el pas a un període d’expansió mediterrània davant el tancament dels Pirineus, però aquestes grans hores catalanes que havien d’arribar s’havien cobrat un preu massa alt: la mort del somni d’Occitània i la cultura càtara.

Alfons el Trobador

divendres, 3/02/2012

Fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, Ramon va passar a anomenar-se Alfons II d’Aragó (Alfons I en la numeració dels comtes catalans) en honor de la figura d’Alfons el Bataller, el seu oncle-avi. És el primer rei de la Corona d’Aragó ja que el seu pare va ser denominat com a “príncep dominador” i amb ell es culmina el projecte polític de l’Estat dinàstic dissenyat pel seu avi Ramon Berenguer III.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-12.jpg

Alfons devia tenir uns cinc anys a la mort del seu pare. Durant la minoria d’edat, el govern de la Corona va ser exercit pel gran senescal Guillem Ramon de Montcada i Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona. De la tutela de l’infant va fer-se’n càrrec el seu cosí i comte de Provença Ramon Berenguer. Quan encara era un nen, Alfons va jurar com a comte de Barcelona el 1163 i com a rei d’Aragó el 1164. El 1174 va proclamar-se la seva majoria d’edat.

Alfonso_II.jpg

Alfons II el Trobador

Per a molts historiadors, Alfons ha passat a la història amb el sobrenom de “El Cast”. Però, no existeix atribut més erroni per a definir el personatge. En realitat, Alfons va ser un gran seductor, acusat en més d’una ocasió de saltar-se les muralles del monestir femení de Vallbona amb l’objectiu de visitar alguna de les novícies. És per això que sembla molt més adient el sobrenom de “El Trobador” proposat per Martí de Riquer, no només pel fet de ser el primer comte-rei que va composar cançons d’amor en llengua provençal, sinó també en honor al record del seu besavi Guillem IX d’Aquitània.

Ja des de la seva coronació a Saragossa va posar-se de manifest que l’ofici reial s’instal•laria a Barcelona. Tres factors ens expliquen aquesta decisió: primer, una doctrina política orientada a situar el monarca per sobre de la noblesa feudal a la recerca de la supremacia reial; segon, el principi dinàstic que situava el seu poder en oposició a l’imperialisme castellà ; i tercer, l’ús de la memòria com a fonament de la cultura cortès. És a dir, el seu regnat i la seva relació amb la cultura trobadoresca van a la recerca dels valors de la cavalleria com a fonament del poder i supremacia reial en la nova ordenació del territori contra una noblesa feudal inestable. L’Estat dinàstic havia de ser la garantia del poder monàrquic.

Tres llengües van ser les que van marcar el seu regnat. En la cort, els senyors feudals catalans, els eclesiàstics i els jutges de Barcelona que l’envoltaven parlaven en català, tot i que redactaven els seus escrits en llatí. En canvi, la noblesa i l’alt clergat de Saragossa parlava en aragonès, tot i que també escrivien en llatí. I finalment, el provençal, parla que s’introdueix com a llengua de la cultura literària, aquella que empraven els trobadors en les cançons i els sirventesos, més enllà del lloc on haguessin nascut.

Si algú pot rebre l’honor d’haver posat el somni occità dins de l’imaginari de Catalunya, aquest ha de ser per força Alfons. Va estimar-se Occitània i va lluitar per Provença i el Llenguadoc com cap altre comte-rei catalanoaragonès ho faria.

Liber_feudorum_maior.jpg

Així, el 1173 va aconseguir,a Perpinyà, una treva amb l’enemic occità Ramon de Tolosa. I el 1176 va tornar per comprar els drets del tolosà sobre les terres de la seva àvia Dolça. Hi tornaria, tres anys més tard, per negociar una sèrie d’acords amb els seus vassalls de Carcassona. I és que l jove rei va haver d’intervenir moltes vegades en la política occitana. Aquest territori era la seva obsessió política i cultural. El 1181, Alfons va haver de tornar cap a Occitània per un fet més greu: l’assassinat del seu germà Ramon Berenguer a Montpeller a mans dels tolosans. La guerra va esclatar i Alfons, el rei trobador i cavaller, sempre va ser-hi present. El 1185 va signar-se la pau, però era una treva inestable.

En el camp de la política interior i l’expansió territorial catalana, Alfons va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i va annexionar els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192) a Barcelona.

CatalunyaOccitaniaXII.JPG

Respecte de les relacions amb Castella, el 1173, Alfons va casar-se amb Sança de Castella. L’aliança dinàstica iniciada per la política de Ramon Berenguer III es mantenia. A més, pel Tractat de Cazola de 1179, el rei castellà Alfons VIII i Alfons II van fer una redistribució dels territoris peninsulars que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren territoris reservats per a la Corona d’Aragó, el que volia dir que Alfons que renunciava a Múrcia a canvi de no declarar-se vassall del rei castellà pels territoris anteriors.

Alfons el Trobador moriria, com no podia ser d’una altra manera, més enllà dels Pirineus, a Perpinyà, el 25 d’abril de 1196. En testament deixava a Pere, el seu primogènit, els comtats catalans, el regne d’Aragó i els drets senyorials sobre el Llenguadoc; mentre que el segon fill, Alfons, rebia el dot provençal de l’àvia Dolça.

Ramon Berenguer IV

dimecres, 1/02/2012

Ramon Berenguer IV (1113-1162) va accedir al tron el 1131 a la mort del seu pare. El fill de Ramon Berenguer III i de la seva tercera muller Dolça de Provença tenia divuit anys quan va heretar els comtats catalans. D’altra banda, el seu germà, Berenguer Ramon havia rebut el patrimoni aportat per la seva mare, el comtat de Provença. Però el nou comte de Barcelona havia rebut molt més que un patrimoni, havia heretat una manera de fer política basada en la diplomàcia, els casaments i la guerra. Era un monarca format en la ideologia de l’Estat dinàstic. I aviat es donaria l’ocasió de posar en pràctica aquestes eines desenvolupades pel seu pare.

berenguer4.jpgEl 1134 moria el rei d’Aragó, Alfons el Bataller. Moria sense descendència, però no sense hereus: els regnes d’Aragó i Navarra passaven a mans dels ordres militars del Temple, l’Hospital i el Sant Sepulcre. El Bataller, igual que Ramon Berenguer III, el qual s’havia ordenat com cavaller templer, admirava la tasca dels ordres militars, però la noblesa aragonesa no va acceptar el testament reial. A més, aquesta decisió va tenir diferents efectes negatius pel regne d’Aragó. D’una banda, Navarra, tot aprofitant el buit de poder creat, va independitzar-se d’Aragó. D’altra banda, Alfons VII de Castella va envair Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre com a mesura de pressió per tal d’ampliar els seus dominis.

Davant la gravetat dels fets, la noblesa aragonesa, disconforme amb el testament d’Alfons el Bataller, va elegir com a nou rei un germà del finat monarca: Ramir el Monjo, bisbe de Roda-Barbastre. Ramir, gens interessat en la vida política, va mirar de negociar amb Castella i Navarra, mentre que el seu matrimoni amb Agnès d’Aquitània, de la casa de Tolosa, tenia com a resultat el naixement d’una nena, Peronella, que esdevenia l’hereva del regne (1136). En el context de l’articulació de l’Estat dinàstic, Peronella va convertir-se en l’objecte del desig de les cases reials peninsulars: Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV van demanar la seva mà.

L’arquebisbe Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada van prendre un paper preponderant en les negociacions per part catalana i van aconseguir que, el 1137, Ramir donés la seva fill d’un any per esposa a Ramon Berenguer IV. Lògicament, el matrimoni no va realitzar-se fins a l’any 1151, quan la nena va arribar a la majoria d’edat. La sobirania aragonesa va ser traspassada al comte de Barcelona i Ramir va declarar nul•les les donacions fetes per ell sense consentiment del comte. Tanmateix, Ramir va retenir el títol de rei i el comte va rebre la nominació de “príncep dominador” d’Aragó.

Esponsales de Petronila y Ramón Berenguer IV - 1137.jpg

Encara, però, restava força tasca diplomàtica per portar a terme. Primer, els barons aragonesos van jurar-li fidelitat, el mateix que farien totes les viles importants del regne. A continuació, restava la part més complexa: aconseguir que els ordres militars renunciessin als seus drets i arribar a un acord de pau amb Castella per recuperar el territori ocupat. El 1140 va aconseguir-se un acord l’Ordre de l’Hospital, el 1141 amb el del Sant Sepulcre i el 1143 amb el del Temple. D’altra banda, les negociacions amb Alfons de Castella, el seu cunyat pel casament amb Berenguera, van desembocar en el Tractat de Carrión. En ell, el comte de Barcelona va retre homenatge al rei castellà a canvi de recuperar bona part del regne d’Aragó que havia estat ocupada per part dels castellans a la mort del Bataller. A més es convenia la unió dels dos regnes per tal d’atacar i repartir-se Navarra i l’ajut militar de Ramon Berenguer IV per a ocupar Almeria. L’Estat dinàstic donava els seus fruits.

La recentment creada Corona d’Aragó representava una mera unió dinàstica, no una fusió entre el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Era un Estat compost, o confederació, en el qual els monarques eren a la vegada reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Per tant, cada territori conservava les seves pròpies lleis i tradicions i els trets característics de la cultura i només compartien la figura del monarca, que portaria el títol de “comte-rei”. D’aquesta manera, Aragó s’assegurava la supervivència com a regne i evitava una possible absorció per part de Castella.

800px-Ramon_Berenguer_conte_Peronella_reyna.jpg

Així, solucionats els fronts aragonesos, el 1148, Ramon Berenguer IV va iniciar accions de guerra per expulsar els musulmans de Lleida i Tortosa. El primer objectiu va ser l’Ebre, amb caràcter de croada, participació genovesa i autorització papal. L’operació militar combinava l’atac naval i terrestre alhora. La ciutat va ser ocupada, segons sembla, el 31 de desembre de 1148. El següent objectiu, el 1149, seria Lleida. Així, amb la cooperació d’Ermengol VI d’Urgell, les forces de Ramon Berenguer IV van establir-se a Gardeny. Simultàniament eren atacades Fraga i Mequinensa. Lleida i Fraga van ser ocupades el 24 d’octubre. I poc després queia Mequinensa. Fins 1153, Ramon Berenguer va dedicar-se a acabar amb tots els reductes musulmans que restaven en territori català.

En aquest context, pel Tractat de Tudellén de 1151, Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella es van repartir la Península. Als catalano-aragonesos els corresponien, per la seva futura conquesta, els territoris de València, Dénia i Múrcia, pels quals el comte-rei retria homenatge i jurament de fidelitat al rei de Castella. També va determinar-se una nova acció sobre Navarra. L’acord suposava el reconeixement implícit de la Serralada Ibèrica com a frontera entre les dues grans monarquies cristianes peninsulars.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

corona-aragon-edad-media-formacion-evolucion.jpg

D’altra banda, el 1151, va ser consumat el matrimoni entre Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó, quan la reina tenia catorze anys i el comte trenta-set. De la seva unió van néixer set fills: Pere (mort infant), Ramon, Alfons (mort infant), Pere, Sanç, Dolça i Elionor.

El 1162, quan el comte es trobava a Borgo San Dalmazzo, al Piemont, camí d’una entrevista amb l’emperador Frederic Barbarroja, va emmalaltir i va morir. El seu testament deixava els comtats catalans i el regne d’Aragó al seu fill Ramon, el qual es canviaria el nom per Alfons, mentre que Pere, que es canviaria el nom per Ramon Berenguer, rebia la Cerdanya. S’iniciava una nova etapa en la història de Catalunya: el somni de l’Estat dinàstic dissenyat per Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV prenia forma amb l’arribada  al tron d’Alfons.

Ramon Berenguer III el Gran

dilluns, 30/01/2012

Ramon Berenguer III el Gran va començar a regnar el 1097, tenia només quinze anys però ja feia un temps que ajudava el seu oncle Berenguer Ramon II el Fratricida en les tasques de govern. El seu regnat marca un canvi en la política comtal: Ramon Berenguer III introdueix la teoria de l’Estat dinàstic per a explicar l’organització del poder en els diferents regnes peninsulars i cerca l’establiment d’un pacte durador entre aquests. D’aquesta manera, mitjançant els enllaços matrimonials, cada dinastia quedaria lligada a les altres. I aquesta política aviat tindria resultats importants que canviarien el mapa geopolític de la Península Ibèrica.

Ramon_Berenguer_el_Gran.JPGPerò abans va dedicar els primers anys del regnat a posar ordre als comtats: els pactes, les donacions i els diferents acords signats pel Fratricida van ser anul•lats. El seu objectiu, ja encaminat a l’edificació de l’Estat dinàstic, era augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. En aquest sentit, reclamarà Carcassona i el Rasés, arrabassats la casa dels Besiers després de la mort del seu pare. El plet va allargar-se durant uns anys, amb accions militars pel mig, però finalment es va arribar a un compromís (1112): Ramon Berenguer III seria el titular de Carcassona, però Bernat Ató de Besiers regiria en el territori en nom seu. En el cas del Rasés, però, el conflicte tenia difícil situació ja que s’havia lliurat al rei Alfons d’Aragó. Va ser la política de l’Estat dinàstic la que el retornaria al casal de Barcelona dues generacions després.

El 1098, com a conseqüència dels acords presos pel seu oncle, Ramon Berenguer III va casar-se amb Maria Rodríguez de Vivar, la filla del Cid, i d’aquest matrimoni va néixer Ximena. Ella seria el primer peó en la construcció de l’Estat dinàstic. Així, el 1107, quan encara era una nena, Ximena va ser casada amb Bernat III, el comte de Besalú, un senyor de cinquanta anys. L’objectiu era evident: la incorporació de Besalú al casal de Barcelona. I aquest matrimoni aviat donaria el seu fruit pel comte de Barcelona ja que Bernat moria el 1111. El casal de Barcelona incorporava Besalú, el Vallespir, el Fenollet i Perapertusa.

Maria va morir el 1105 i aleshores el comte va casar-se amb Almodis, dama que segurament era filla del comte de Mortain. La seva relació, però, va durar pocs mesos. El 1110, Ramon Berenguer tornava a enviudar.

Aleshores va presentar-se la gran ocasió en el projecte de construcció de l’Estat dinàstic: a Provença havia mort el comte-consort, deixant vídua i filles. Ramon Berenguer III va moure una nova peça en la seva política d’enllaços matrimonials i va oferir-se per prendre matrimoni amb Dolça de Provença, la filla gran del matrimoni. D’aquesta manera, el 1112, el comte de Barcelona es casava amb Dolça, a qui la seva mare Gerberga havia donat tots els seus dominis dos dies abans. El dia del casament, Gerberga estenia la donació al seu nou gendre i un any més tard la seva muller realitzava una cessió total de drets vers Ramon Berenguer: Provença, Gavaldà, Millau i Carlat passaven al casal de Barcelona.

En conseqüència, Ramon Berenguer III va passar a anomenar-se comte de Barcelona i de Provença i el casal de Barcelona, entre dominis directes i relacions de vassallatge va passar a estendre’s per una bona part de l’Occitània. A més, aquesta nova situació va donar a Catalunya un lloc destacat en la política europea i va contribuir en una gran part al seu avenç cultural. La terra dels trobadors s’incorporava a Catalunya, i amb ella la seva herència cultural.

Ramon_Berenguer_III.jpgEl 1113, el papa Pasqual II va organitzar una croada contra Mallorca, en mans musulmanes i centre neuràlgic de la pirateria sarraïna en el Mediterrani. Toscans, corsos, sards i llombards composaven l’expedició papal, la qual va sortir de Pisa i va desembarcar a Blanes, on els líders de la croada van posar-se en contacte amb Ramon Berenguer perquè aquest dirigís l’expedició. Aquest, convençut del seu paper en la història, no va dubtar en liderar l’operació i amb l’ajuda dels comtats del Llenguadoc i la Provença va formar una esquadra de cinc-centes naus.

Un any després, l’esquadra cristiana llançava el seu atac contra les Illes. El primer objectiu va ser Eivissa, la qual va caure després d’un setge de trenta dies i els expedicionaris van saquejar-la a fons, a la vegada que enderrocaven les muralles i alliberaven captius cristians. El següent objectiu seria força més difícil d’assolir: Mallorca. I Palma va  resistir el setge cristià fins el 1115, quan la Suda va caure. Un enorme botí va ser arrabassat als musulmans i van ser alliberats els captius cristians. Ara bé, l’objectiu de l’expedició era de càstig, saqueig i botí, no de conquesta. L’operació balear entrava dins del model de guerra de frontera peninsular, era una campanya feudal en el mar.

Tot seguit, el 1116, el comte va projectar una nova gran expedició contra els sarraïns i va embarcar-se cap a Provença i Itàlia per recaptar ajuda. El destí final del viatge era Roma, però no va arribar-hi a causa dels conflictes que enfrontaven el Pasqual II amb l’emperador Enric V. Si bé el projecte de croada contra els musulmans mai va portar-se a terme, els ambaixadors del comte de Barcelona van obtenir la confirmació de l’elecció d’Oleguer com a bisbe de Barcelona i l’ordre papal a aquest perquè acceptés el nomenament. Dos anys després, el 1118, Oleguer seria nomenat arquebisbe de Tarragona, amb la dominació de la ciutat i el territori adjunt. Era la confirmació de la independència eclesiàstica dels comtats catalans.

A inicis de 1117, Ramon Berenguer va incorporar als seus dominis el comtat de Cerdanya i els seus annexos per l’extinció de la seva dinastia comtal. Bernat Guillem de Cerdanya moria sense descendència i amb la seva desaparició la Cerdanya de Guifré el Pelós tornava al casal de Barcelona: Cerdanya, el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donazan engrandien els dominis de Ramon Berenguer. I el 1128 a aquests dominis encara s’hi afegiria Peralada, arrabassada a Empúries .

El 1128, el comte va casar la seva filla Berenguera de Barcelona amb Alfons VII de Castella. Era la culminació de la política matrimonial engegada pel Gran ja que era una jugada que responia a una política de contenció de la puixança d’Alfons I d’Aragó. Ara, si el Bataller aragonès feia perillar la frontera de ponent, Barcelona comptava amb un aliat a l’altra banda del seu regne. L’Estat dinàstic havia teixit la seva teranyina al llarg de la Península.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-III-de-barcelona.jpg

Fill del seu temps, Ramon Berenguer III va seguir amb interès el naixement dels ordres militars i el seu arrelament a Occident. La seva fascinació per la lluita contra l’infidel protagonitzada pels monjos-guerres va portar-lo, el 1130, a fer-se membre de l’Odre del Temple, potser d’una manera més simbòlica que real.

El 1131, malalt des de feia temps, va demanar ser conduït a l’hospital dels pobres de Barcelona on va morir, el 19 de juliol, als quaranta-vuit anys. Amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona, el qual va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge, i va incrementar sensiblement els seus dominis directes. I encara més important, la llavor de l’Estat dinàstic s’havia introduït en la política comtal, i aviat donaria els seus fruits.