Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

La societat catalana dels segles VIII, IX i X

dimecres, 21/07/2010

La societat catalana dels segles VII, IX i X va ser bàsicament equilibrada com a resultat del procés de repoblació portat a terme en els comtats. El predomini del sistema d’aprisió va crear una massa de camperols lliures i propietaris de les terres que treballaven, que es contraposava a una noblesa encara reduïda i en formació.

La noblesa, integrada per comtes, vescomtes i vicaris, era l’estament dominant. Els comtes i els vescomtes formaven el grup dirigent, mentre que els vicaris representaven l’autoritat comtal en els indrets que se’ls havia encomanat (castrum o castells termenats). Des dels seus castells, aquests vicaris administraven les terres, dirigint, sobretot, el procés de repoblació, i eren la màxima autoritat militar i judicial. Com a recompensa per la seva tasca rebien un lot de terres, el feu, i una part de les rendes públiques que li corresponien al comte.

La noblesa estava vinculada entre ella mitjançant vincles familiars i juraments de fidelitat.

Totila_fa_dstruggere_la_città_di_Firenze.jpg

El clergat s’organitzava en cinc bisbats (Elna, Urgell, Girona, Barcelona i Vic) dependents de l’arquebisbat de Narbona. No constituïa, però, un estament homogeni. Calia diferenciar entre clergat rural, amb un nivell de vida similar al dels pagesos, i la jerarquia religiosa, amb una situació econòmica superior.

Els bisbats catalans van estar, especialment a partir del segle X, sota el control dels comtes, que hi van situar membres de les seves pròpies famílies, a causa de la influència política i social que posseïen en el si de la societat i per les rendes que percebien.

També a partir del segle X, els comtes catalans van intentar desvincular l’Església catalana de la franca. L’any 970, el comte Borrell, juntament amb el bisbe Ató de Vic, va viatjar a Roma per a demanar la separació de Narbona. Les gestions van resultar satisfactòries, però un cop arribats a Catalunya, van fracassar a causa de l’oposició del bisbe de Narbona i l’assassinat d’Ató.

campesinos2.jpgLa pagesia era el grup social més nombrós. A més dels pagesos aprisiadors, existien els que treballaven tinences. Aquests, mitjançant contractes de parceria, treballaven les terres a canvi del pagament d’unes rendes en espècies, normalment una onzena part de la collita, i altres productes, com ous, vi i cereals.

Els jueus i els esclaus van ser les minories socials més representatives a la Catalunya franca.

Els jueus, abundants a Barcelona, Girona i Besalú, encara no constituïen un grup econòmicament poderós però ja es dedicaven a les activitats financeres i a les professions liberals.

Els esclaus eren majoritàriament d’origen musulmà, presoners capturats, que esdevenien objectes exòtics i de luxe a les cases de les famílies benestants.

La població catalana i les activitats econòmiques durant els segles VIII, IX i X

dimecres, 21/07/2010

La repoblació de la Catalunya Vella:

La població catalana va concentrar-se, bàsicament, fins a començaments del segle XI, als Pirineus i Pre-Pirineus, ja que aquestes serralades constituïen un dels pocs refugis segurs davant les amenaces musulmanes.

Les valls pirinenques van ser densament poblades, a la vegada que eren artigades i conreades el màxim de terres disponibles. Els cereals, la vinya i la ramaderia van ser la base de l’alimentació de la població, com també els fruits que es trobaven al bosc (bolets, gerds, maduixes, glans, avellanes).

Tot i això, la pressió demogràfica va arribar a ser tant important que la producció d’aliments va resultar insuficient i la fam va aparèixer amb relativa freqüència. La conseqüència va ser que famílies senceres davallaren de la muntanya cercant noves terres on establir-se.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

D’aquesta manera s’iniciava la repoblació de la Catalunya Vella en un procés que va seguir les següents etapes:

1. Entre el 800 i el 850, les zones ocupades van correspondre al comtat de Girona, on els monestirs (Sant Esteve de Banyoles) van ser centres d’atracció de pagesos repobladors.

2. Des del 870 fins el 897 va realitzar-se la tasca repobladora de Guifré el Pelós. Entre el 870 i el 878, quan era comte d’Urgell i Cerdanya, va iniciar la repoblació de la vall del Lord, on l’any 885 es va fundar el monestir de Sant Llorenç de Morunys. A partir del 878, amb la investidura dels comtats de Girona i Barcelona, Guifré va portar a terme una gran tasca al Berguedà i al comtat d’Osona, on van establir-se pagesos vinguts de la Cerdanya. Els pobladors van instal•lar-se al Ripollès, la Plana de Vic, les Guilleries, el Lluçanès, el Moianès i el Pla de Bages. A finals del segle IX, el massís de Montserrat va ser ocupat.

3. Entre el 900 i el 935, els descendents de Guifré van consolidar l’obra feta al Berguedà i Osona i van organitzar la repoblació del Vallès.

4. A partir del 935, les terres de l’interior de la Catalunya Vella van romandre inactives i va iniciar-se el poblament dels territoris situats al sud del riu Llobregat, cap a les valls de l’Anoia i del Gaià.

Image37.jpg

El model de repoblació més comú en terres catalanes va ser l’aprisió o dret del primer ocupant. Es basava en les lleis visigòtiques, per les quals després de trenta anys d’ocupació pacífica de territoris reials, aquests passaven a mans dels aprisiadors.

Aquest tipus de poblament (sovint fomentat pels comtes, interessats a dominar territoris perillosos) va ser el predominant a la Catalunya Vella durant els segles IX i X i va originar l’existència d’un estrat molt nombrós de petits i mitjans propietaris.

Els pagesos aprisiadors, inicialment, s’instal•laven en zones de muntanya com el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat o la vall alta del riu Tordera, ja que, a més de la seguretat, l’hàbitat d’aquestes zones els recordava el sistema de vida que portaven en els seus llocs d’origen. A mesura, però, que l’amenaça musulmana va anar allunyant-se, van ocupar les terres més fèrtils de les valls i les planes.

Paral·lelament a la consolidació de l’aprisió, va implantar-se una altra forma de possessió de la terra: el feu. Quan una zona havia estat repoblada, el comte hi enviava un representant, el vicari, perquè hi erigís un castell i la defensés i administrés. De les terres que estaven desocupades, el vicari en rebia un lot (feu) com a recompensa pel seu servei.

Quant als nuclis urbans catalans en aquest període, els més importants van ser Barcelona i Girona, pels quals els historiadors han calculat, en el segle X, una població de 1.500 i 1.000 habitants respectivament. Altres nuclis urbans destacats, però en un paper secundari respecte els anteriors, van ser Castelló d’Empúries, Besalú, la Seu d’Urgell i Vic.

Les activitats econòmiques a la Marca Hispànica:

image10.jpgL’economia catalana, com l’europea, va ser en aquest període fonamentalment autàrquica. L’agricultura era l’activitat dominant. Cereals (ordi, sègol, blat) i vinya van dominar d’aquesta manera la producció agrària, enriquida amb fruiters (oliveres, nogueres, pomeres) i petites hortes a mesura que els pagesos van ocupar les terres més meridionals.

La ramaderia va ser una activitat complementària de l’agricultura, especialment a les zones de muntanya, on les pastures eren abundants. En alguns indrets del Pirineu, els pallers van arribar a ser tan freqüents que van donar nom a la comarca del Pallars.

Pel que fa a la pesca, el consum de peix era molt elevat a causa de les obligacions religioses. La recol•lecció dels fruits boscans era una altra activitat destacada.

Quant a l’artesania i el comerç, la seva activitat va ser força reduïda en aquest període, com corresponia a una societat de subsistència. A les ciutats més importants se celebraven mercats on s’intercanviaven productes agraris, bestiar i productes artesans.

La moneda va continuar circulant, per bé que la d’or pràcticament va desaparèixer. Les monedes més freqüents van ser el diner de plata, que s’emprava com a moneda d’ús, i el sou, utilitzat com a unitat de compte. L’equivalència monetària era la següent: un sou era igual a dotze diners.

Els orígens de Catalunya: formació i organització de la Marca Hispànica

dimarts, 20/07/2010

La Reconquesta va dividir la Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya.

La Reconquesta va ser un procés històric provocat per la invasió musulmana de la Península. La presència musulmana va trencar la unitat de les terres peninsulars, assolida pels visigots, i va provocar el sorgiment de dos nuclis diferenciats de resistència als invasors, el cantàbric i el pirinenc. Aquests, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament.

2ESOT2mapexpansion.jpg

El concepte de reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i explotació de territoris arrabassats als musulmans.

Les dates que la historiografia tradicional dóna a la Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el procés fins el 1492, amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.

Si ens centrem en el sector oriental, els musulmans, després de dominar la Península, van intentar prosseguir el seu avenç per Europa avançant cap al Regne dels Francs, on van ser derrotats a la Batalla de Poitiers (732). Després d’aquesta derrota, els musulmans van limitar la seva expansió per Europa al control de la Península Ibèrica, mentre que els francs van mantenir una pressió constant sobre la frontera nord d’Al-Àndalus .

Bataille_de_Poitiers.png

Aquest fet, sumat a l’escàs control musulmà sobre la Septimània o Gàl·lia gòtica va portar Pipí el Breu, el primer rei carolingi, a la conquesta d’aquests territoris i a la consolidació de la frontera del seu regne als Pirineus. A la seva mort, l’any 768, Nimes, Besiers, Narbona i Tolosa havien estat ocupades i la frontera traslladada.

Des d’aquesta posició, els francs van oferir avantatges als pobladors que volguessin establir-se en les terres conquerides. Aquesta política va donar prestigi al regne franc entre la població hispano-visigoda que habitava els territoris al sud dels Pirineus i això en va facilitar, més endavant, la seva instal·lació.

A la Península, mentrestant, les lluites internes dels musulmans van impedir la unitat d’Al-Àndalus. Malgrat la implantació de l’emirat independent per part de l’omeia Abderrahman I, alguns sectors de la noblesa musulmana –especialment els més allunyats de Còrdova– aspiraven a independitzar-se.

A la Marca Superior (dins de la qual es trobaven els territoris de l’actual Catalunya) aquests sentiments eren compartits per la població indígena, de tal manera que van buscar (musulmans i hispans) l’ajut dels francs.

Dürer_karl_der_grosse.jpgAixí, l’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat, potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans andalusins i aquesta va pensar en crear un districte de frontera, la futura Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions carolíngies al sud dels Pirineus.

Pel juny-juliol de l’any 778, el propi Carlemany va comandar una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos, temorosos de les represàlies de Còrdova.

Aquestes represàlies van concretar-se en les expedicions de càstig, dirigides pel mateix Abderrahman I, dels anys 781 i 782, però no van impedir que Girona, esperonada per la bona acollida que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment, l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.

L’emirat, malgrat les seves lluites internes, va reaccionar llançant expedicions que van arribar a l’interior del regne carolingi. Aquest fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars fins a l’Ebre.

Els resultats no van fer-se esperar. Després d’un llarg setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.

mapamarca.gif

D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos pels Pirineus, el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador carolingi o als comtes de Tolosa.

Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats es subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com ara els de Berga, Conflent, Vallespir o Besalú, entre d’altres.

Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà.

Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els tribunals de justícia.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

comtats.jpeg

Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el desinterès i les lluites internes que es van viure en aquell regne van motivar que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. D’aquesta manera, a la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans van començar a distanciar-se dels reis carolingis i, ben entrat el segle X i de forma paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi, ja van començar a actuar gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.

A mitjans del segle X, ja eren quatre les grans dinasties comtals que dominaven les terres catalanes: el casal de Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal d’Empúries-Rosselló i el casal de Pallars-Ribagorça. Les relacions entre elles venien dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé que els comtats eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a la pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern.

L’Islam a la Catalunya medieval

divendres, 16/07/2010

L’arribada de l’Islam a Catalunya es produeix en el mateix context de crisi de la monarquia visigòtica que va permetre la ràpida penetració en el conjunt de la península, a partir de l’any 711. D’aquesta manera, la irrupció dels àrabs a la Península Ibèrica va provocar un ràpid esfondrament de l’estructura de poder visigòtica. En canvi, des d’un primer moment, la presència musulmana als territoris que actualment formen Catalunya va ser més inestable que a d’altres indrets a causa al caràcter fronterer de la zona.

En una primera escomesa, els musulmans van arribar fins a les terres de l’Ebre i, seguidament, fins al Rosselló. Les ciutats van tenir actituds diverses davant l’avenç dels exèrcits musulmans. D’aquesta manera, moltes ciutats van capitular, com Lleida que va arribar a un acord amb els invasors, i d’altres com Tarragona, Mataró i Empúries van ser destruïdes en represàlia per oferir resistència. Empúries, per exemple, ja no es refaria mai més de la desfeta.

carte2.jpg

Barcelona va ser conquerida el 716 i, una mica més tard, es va completar la presa de tot el regne visigòtic amb la conquesta de Narbona al nord dels Pirineus. Els àrabs van ocupar el territori de Catalunya romanitzat, deixant de banda les altes valls pirinenques del Pallars, on perviurien formes i costums de vida preromanes. Ocupada la Septimània, les avantguardes musulmanes van fer diverses incursions dins els territoris francs, fins que Carles Martell els va derrotar a la batalla de Poitiers (732).

Bataille_de_Poitiers.png

A partir d’aquest moment, la frontera d’Al-Àndalus va retrocedir constantment, i es va fixar, durant la segona meitat del segle VIII, al voltant dels Pirineus. A l’inici del segle IX, després que els francs conquerissin Girona i Barcelona, la frontera es va estabilitzar seguint el curs del riu Llobregat configurant la Catalunya Vella. Aquesta línia es va mantenir fins a la conquesta cristiana de totes les terres ocupades pels musulmans als territoris de l’actual Catalunya, durant el segle XII.

La Catalunya nova, de la frontera del Llobregat fins a Tortosa i Lleida, va restar quatre segles sota el domini àrab, motiu pel qual va rebre una influència molt profunda d’aquesta cultura. Tanmateix, la influència cultural àrab també va ser important a la Catalunya comtal ja que el veïnatge va afavorir els intercanvis econòmics i culturals.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

Tot i tractar-se de terres allunyades dels centres més importants del poder polític andalusí, com ara Còrdova, l’organització del territori musulmà a Catalunya es va efectuar d’acord amb criteris polítics i administratius semblants a d’altres territoris d’Al-Àndalus.

D’aquesta manera, durant els períodes de l’Emirat i el Califat, la població es va agrupar al voltant de ciutats fortificades, que devien garantir la defensa de l’extensa frontera i que formaven part d’una àmplia zona governada des de Saraqusta (Saragossa). Més tard, durant els regnes de taifes, algunes de les ciutats més importants, com ara Turtuixa (Tortosa), Làrida (Lleida) i Madinat Balají (Balaguer), van assolir un poder polític propi i van controlar la població d’àmplies zones sota el seu domini.

En el moment de la conquesta la major part de la població hispanovisigòtica va romandre i es va adaptar als nouvinguts, la major part dels quals eren pobladors berebers, procedents del nord d’Àfrica i constituïen nuclis poc nombrosos. Una part de la població autòctona es va convertir a l’islam per gaudir dels avantatges fiscals que el fet comportava.

Els cristians (mossàrabs) i els jueus van conservar els seus drets culturals i religiosos, a canvi del pagament de tributs. Una altra part, la menys nombrosa, va buscar refugi a les valls dels Pirineus o més al nord, a la Septimània conquerida pels francs. En aquestes zones les relacions eren fluïdes, alternant-se llargs períodes de pau, on destacaven els intercanvis econòmics i culturals, amb les ràtzies, o incursions militars de saqueig.

Els visigots a la Catalunya de l’antiguitat tardana

dimarts, 13/07/2010

Els visigots van arribar a terres catalanes per primera vegada l’any 415. Es tractava d’un poble d’origen germànic que portava molts anys en contacte amb els romans i que, en conseqüència, havia adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any de 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

España visigoda.jpg

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia.

Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a la Batalla de Vouillé (507) que suposaria la seva expulsió de la Gàl·lia, va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans, és a dir, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder.

SCO.jpgA més, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més de professar diferents religions (arrianisme i cristianisme).

D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

A partir de Leovigild (572), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

El seu successor, Recared, va convertir el regne visigot al cristianisme (589), assolint la unitat religiosa, tot i que la divisió jurídica va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) per part de Quindasvint, fets que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen la integració d’ambdues comunitats. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots.

Reccared_I_Conversión,_by_Muñoz_Degrain,_Senate_Palace,_Madrid.jpg

La conversió de Recared al cristianisme

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització.

D’altra banda, l’Església va convertir-se en una institució molt poderosa en la Hispània visigòtica. L’Església era una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat. Els bisbes col·laboraven amb els reis en les tasques de govern i els seus concilis eren presidits pel monarca de torn.

visigodos.gifEn aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, que van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se de Toledo.

Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673. Tot i això, va ser força significativa perquè hem d’interpretar-la com l’exponent d’una certa contraposició entre els interessos centralistes de Toledo i els dels habitants de l’actual Catalunya.

Tota una sèrie de dades, tot i que algunes són encara poc precises, semblen indicar-nos que, des de sempre, als territoris de Catalunya va existir una certa contraposició al regne centralista de Toledo, els interessos del qual divergien considerablement dels de la gent que habitava a la perifèria mediterrània.

Un altre fet important és la gran relació, sempre molt intensa però des del darrer terç del segle V més continuada i més viva, entre les terres catalanes i la Septimània, que formava part del reialme visigòtic com un apèndix ultrapirinenc. Les característiques socioculturals, els interessos econòmics, devien ser molt semblants i, per altra banda, la posició excèntrica i allunyada de Toledo havia de produir un rebrot independentista enfront d’una política i unes directrius que eren contràries a les que proclamava la perifèria mediterrània. És el que Ramon d’Abadal va anomenar com l’existència d’un autoctonisme latent.

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill Àkhila II i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans.

Espanyamusulmana.png

Els partidaris d’Àkhila II a la Tarraconense i la Septimània van enfrontar-se als musulmans, triant un nou monarca en la figura d’Ardó i organitzant una feble resistència, finalment vençuda pels àrabs invasors que arribarien fins a la Septimània en el seu procés de conquesta i ocupació peninsular.

Barchinona, un passeig per la Barcelona medieval

dimecres, 2/06/2010

Durant l’època medieval, la ciutat de Barcelona (anomenada Barchinona) va créixer de manera constant, tant en nombre d’habitants com en extensió. La Barcelona de l’alta edat mitjana s’agrupava al voltant del barri episcopal i del palau comtal, dins de l’antiga muralla romana, però a mida que va augmentar la població van ocupar-se els camins i van crear-se nous barris extramurs, les viles noves.

Aquest creixement fora muralles va fer necessària la construcció d’una nova línia defensiva que definiria els nous límits de la ciutat. Així, la nova muralla va construir-se entre finals del segle XIII i principis del XIV.

barchinona.jpg

La ciutat de Barcelona cap a finals de l'edat mitjana

Aproximadament en dos-cents anys, la ciutat de Barchinona havia multiplicat per quatre la seva extensió i el seu nombre d’habitants. Aquest perímetre delimitat en la baixa edat mitjana va configurar la fesomia de Barcelona al llarg dels segles i no seria derrocat fins a mitjans del segle XIX.

Quan pensem en una ciutat medieval emmurallada, hem de tenir present la importància que tenia el fet de ser-ne a dins o a fora d’aquesta. D’aquesta manera, fins al segle XIII, els habitants de les viles noves restaven fora del recinte de la ciutat en espai oberts i mal urbanitzats, separats de l’urbs per rieres i malesa. En canvi, amb la nova muralla del segle XIV, quedarien dins els murs que protegien i tancaven a la vegada, que definien el ciutadà amb els seus privilegis i establien un sistema d’impostos.

Muralla endins, els carrers de la ciutat eren estrets i encara es van anar empetitint més amb pedrissos, taules i taulells que complicaven el pas dels vianants. L’ambient general era d’una gran activitat. Arreu es podia observar el tragí de les pedres que venien de Montjuïc.

La febre constructora a Barcelona no va aturar-se durant els darrers segles de l’edat mitjana: edificis religiosos i civils van vestir-se segons el nou estil gòtic, cada vegada hi havia més cases i palaus de pedra que donaven un aspecte a la vegada elegant i sobri a la ciutat.

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar, l'Església del Mar, símbol de l'art gòtic barceloní

Al segle XII, els comtes van arribar a Barcelona amb un patrimoni molt debilitat, fet que provocaria que al llarg del segle es creessin iniciatives per a augmentar i fiscalitzar el seu patrimoni. Això es realitzaria a través dels monopolis senyorials, sobre el sacrifici i la venda de bestiar, sobre els forns, els molins i les peixateries. Aquesta nova fiscalitat afectava l’activitat comercial dels forasters i els habitants de la ciutat, que pagaven impostos en funció de la seva riquesa.

El comte-rei es recolzaria en les noves elits urbanes que l’ajudaven donant suport econòmic a la seva política d’expansió per la Mediterrània, i això va comportar la creació d’unes noves institucions de poder, vinculades al poder municipal encarnat en la institució del Consell de Cent.

10-06-barcelonaarcheologymuseumcourtyard.jpg

El Palau Reial, residència i centre de poder dels comtes-reis d'Aragó a la Barcelona medieval

Al segle XIII, la ciutat va canviar la seva fesomia: en el camp urbanístic i arquitectònic. Barcelona s’havia convertit en el principal port de la Corona d’Aragó i en un dels més importants de la Península. A la ciutat arribaven mercaders i mercaderies de tot arreu: productes de luxe vinguts d’Orient (espècies, sucres, colorants); teles de Flandes i marfil i esclaus d’Àfrica. Des de la ciutat aquests productes es redistribuirien per tota la Península.

L’exportació dels productes locals també va iniciar-se en aquest segle, però va consolidar-se a inicis del segle XIV, quan va créixer la quantitat i qualitat de productes manufacturats que s’introduirien en les rutes comercials internacionals. Això va donar lloc a la creació dels consolats de mar, institucions creades per a vetllar pels interessos dels mercaders de la Corona.

Una de les característiques de les ciutats medievals era la barreja de gent que hi hauríem trobat. Tot i que sempre eren una minoria, hi hauríem pogut trobar menestrals de nacions diverses, com molts occitans i alguns castellans, francesos, anglesos, italians, etc. Aquesta barreja de gent diversa encara era molt més gran en ciutats portuàries i mercantils com Barcelona.

A Barchinona, la majoria de la població era cristiana, però existia una important comunitat jueva que s’agrupava al Call, i una petita comunitat musulmana que es va quedar a viure-hi després de la conquesta franca. Les tres comunitats mantenien una bona convivència, i fins i tot freqüentaven els mateixos banys, encara que en horaris diferents, i tenien negocis en comú.

Però, quan el IV Concili Laterà de l’any 1215 va imposar un seguit de disposicions que comportarien l’aïllament de les comunitats jueves a tota Europa el Call jueu barceloní va restar aïllat.

Call_de_Barcelona.jpg

Plànol del call jueu de la Barcelona medieval

A Barcelona hi havia un dels barris jueus més grans de tota Catalunya on es calcula que, en el segle XIV, hi vivien unes 4.000 persones. Finalment, el Call jueu barceloní va ser assaltat l’any 1391, fet que va provocar la conversió forçosa d’uns, la fugida d’altres i la total desaparició del barri com a entitat diferenciada dins de la ciutat.