Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya medieval’

Ordres militars, ahir i avui

dimarts, 30/04/2013


L’origen dels Jocs Florals

dijous, 18/04/2013

Els Jocs Florals són un certamen literari que des del segle XIX s’associa amb la Renaixença, el naixement del catalanisme i la ciutat de Barcelona. En realitat, però, els Jocs Florals tenen el seu origen a la Provença, a Tolosa de Llenguadoc. Així, el 1323, es fundava la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors, institució que buscava la restauració de la poesia trobadoresca i de la llengua poètica occitana a través del premi de les més altes virtuts poètiques. La tradició es mantindria fins el 1484.

TROBADORS.jpg

Inspirats en les festes celebrades a Roma en honor de la deessa Flora, els Set Trobadors van adreçar una lletra dirigida a tots els trobadors “de la Langue d’Oc” encoratjant-los a participar i guanyar una “Violeta de fin aur”, premi atorgat a la millor composició: “per so, la joya li donem / d’aytal flor en senhal d’onor”. La crida va tenir ressò i el 3 de maig de 1324 va celebrar-se el certamen literari al qual van assistir, també, els dotze Capítols de la ciutat de Tolosa. D’aquest certamen medieval es conserven un centenar de composicions, en general de temàtica religiosa i allunyades dels habituals models trobadorescs de l’amor cortesà, i d’una qualitat més aviat escassa. Nombrosos autors catalans van participar en els jocs florals de Tolosa, entre altres Joan Blanc, Jaume Rovira, Bernat de Palaol i Llorenç Mallol.

ea864400-abff-4625-8f71-2ae659fdb3de_b.png

No seria fins el 1393 quan, per desig del rei Joan el Caçador, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona introduint a Catalunya la tradició del certamen literari dels Jocs Florals. Sense l’existència dels prejudicis morals i polítics que caracteritzaven els Jocs Florals de Tolosa, els de Barcelona van permetre el conreu de la poesia amorosa de tipus trobadoresc, molt freqüent a la cort a la darreria del segle XIV i el començament del XV. Interromputs aquests certàmens a finals del segle XV, i substituïts per d’altres d’eminentment religiosos, la tradició no va ser represa fins a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859 en plena Renaixença.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (2)

dijous, 14/02/2013

Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?

És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.

MedievalFamily.jpg

Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.

untitled 2.tif

Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?

El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.

Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.

 En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?

En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.

Santa_Maria_del_Mar_(Barcelona)_-_23.jpg

Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.

La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.

Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (1)

dimarts, 12/02/2013

Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?

En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.

Catedral del Mar  f. principal.jpg

A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?

Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.

M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?

La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.

barchinona.jpg

És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?

El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.

Bastaixos.jpg

La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?

La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.

Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

El 129è president de la Generalitat?

dilluns, 7/01/2013

El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?

Portada-ARA-desembre_ARAIMA20121224_0138_1.jpg

La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.

St_George's_Cross_Crowned_Badge.png

La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

pau claris.JPG

Pau Claris

Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.

La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

Frances Macià.jpg

Francesc Macià (1931-1933)

companys.jpg

Lluís Companys (1933-1940)

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.

És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Josep Irla.jpg

Josep Irla (1940-1954)

tarradellas.jpg

Josep Tarradellas (1954-1980)

Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.

Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).

Jordi Pujol.jpg

Jordi Pujol (1980-2003)

Pascual Maragall.jpg

Pasqual Maragall (2003-2006)

jose_montilla.jpg

José Montilla (2006-2010)

artur_mas.jpg

Artur Mas (2010-????)

La imatgeria romànica a Catalunya

dijous, 20/09/2012

Un dels elements característics de l’escultura romànica a Catalunya és la presència d’una importantíssima imatgeria policromada en fusta. A les esglésies romàniques aquestes imatges litúrgiques, símbols de la devoció popular, devien constituir un element primordial que se centrava a l’entorn de l’altar. Algunes d’aquestes imatges eren de materials rics com or i argent amb esmalts i pedres precioses si els recursos econòmics ho permetien, però el més freqüent eren les imatges de fusta policromada o de pedra.

Majestat_Batlló.jpg

Majestat Batlló

La mobilitat d’aquestes imatges, situades habitualment a sobre de l’altar o darrere d’ell, permetia la seva inclusió en diverses cerimònies religioses, com ara les processons o, fins i tot en el teatre litúrgic que es representava en determinades festivitats. Igualment, algunes obres presenten una concavitat en la part posterior perquè eren utilitzades com a reliquiaris.

La seva datació és imprecisa en la major part dels casos perquè, contràriament al que succeeix amb l’escultura realitzada en pedra, la poca evolució que es pot observar tant en la tècnica com en l’estil dificulta l’establiment d’una cronologia. És a dir, la repetició d’uns mateixos models no permet establir una seqüència cronològica clara. Malgrat tot, els especialistes tendeixen a considerar la majoria de les imatges conservades com obres del segle XII i posteriors, en una cronologia que s’allarga fins el segle XIV.

L’elaboració de l’escultura en fusta tenia lloc en tallers diferenciats dels escultors que treballaven en pedra, signe de la creixent especialització que separava els fusters dels talladors associats als santcrists. Alguns especialistes consideren que aquests tallers estarien relacionats amb els monestirs i els centres catedralicis. Així, a moltes de les abadies romàniques havien tallers de talla de fusta junt amb els de pintura, el que demostra clarament les relacions que existien entre els creadors d’imatges i els pintors, sense descartar la possibilitat que tots dos treballs fossin realitzats per les mateixes persones.

Des del punt de vista tipològic, a Catalunya podem classificar la imatgeria romànica en tres grans grups: el Crist crucificat, la Mare de Déu amb el Nen i el Davallament de la Creu.

El grup d’imatges del Crist Crucificat segueix dos models diferents: la Majestat (el Crist triomfant que no mostra senyals del patiment a la Creu) i el Crist sofrent (el Jesús martiritzat en una imatge dramàtica que representa un a exemple de Fe). El Crist representa la immortalitat, generalment sense mostres sofriment humà sinó que triomfa com a Déu. Tampoc presenta corona d’espines del martiri, i si algun d’ells està coronat és amb la corona reial. L’anatomia segueix la verticalitat de la fusta que forma la creu, les mans estan obertes amb els dits estirats i els membres clavats cada un individualment (amb quatre claus).

Batllo_Majesty.jpg

Majestat Batlló

En segon lloc, el grup d’imatges de la Mare de Déu amb el Nen Jesús representa el conjunt més nombrós. La Verge Maria es representa asseguda en un setial amb forma de tron, vestida amb túnica, mantell i en general amb corona, sempre en una posició rígida i frontal, amb el Nen Jesús assegut al centre o escorat cap al costat esquerre de la Mare. Sembla que no hi ha comunicació ni cap tipus d’emoció entre tots dos personatges. Generalment, els rostres d’aquestes imatges són molt esquemàtics i simètrics, amb els ulls ametllats i la boca amb un posat inexpressiu i excessivament horitzontal. Tanmateix, des del segle XIII, va anar desapareixent la rigidesa a favor de l’incipient expressió dels sentiments de tendresa entre la Mare i el Nen. Aquestes estàtues van ser objectes de gran veneració i de culte popular, i la pietat dels fidels els atribuïen alguns miracles. Gairebé sempre eren usades també com a reliquiaris i s’utilitzaven per ésser col·locades en un altar, però també per a les processons.

Mare_de_Déu_de_Cortscastell-segle_XII.jpg

Mare de Déu de Cortscastell

mare de deu de l'all.jpg

Mare de Déu de l’All (MNAC)

Mare de Deu de Nuria.jpg

Mare de Déu del Santuari de Núria

Finalment, el tipus d’imatges més complex és integrat per les representacions del Davallament de la Creu, realitzats per ocupar l’absis de les esglésies en una distribució horitzontal, del qual trobem notables exemples procedents fonamentalment de les esglésies pirinenques. En aquest sentit, el desenvolupament d’aquesta temàtica s’associa amb el teatre litúrgic i en la lluita de símbols entre el cristianisme i el catarisme (religió que negava la mort de Crist).

Església_de_Santa_Eulàlia_d'Erill-la-vall_(La_Vall_de_Boí)_-_4.jpg

Davallament d’Erill la Vall

Monestir_Sant_Joan_Abadesses_SantissimMisteri_sXII.jpg

Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses

El naixement de la identitat catalana en l’edat mitjana

dilluns, 25/06/2012

Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.

La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.

Llegenda_de_Guifré_el_Pilós_-_Gesta_Comitum_Barchinonensium.jpg

Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae

D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).

Usatici-Barchinone-usalia-Cathalonie.jpg

Usatici Barchinonae

Liber_feudorum_maior.jpg

Liber feudorum maior

Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.

I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.

trobadorssi.jpg

Geografia de la literatura trobadoresca

Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).

Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.

Libre-feyts-fe.jpg

Llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor

Crònica de Bernat Desclot.jpg

Crònica de Bernat Desclot

Crònica_de_Ramon_Muntaner.jpg

Crònica de Ramon Muntaner

Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.

D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.

La Inquisició a Catalunya

dimarts, 29/05/2012

La introducció de la Inquisició a Catalunya data de finals del segle XII quan, el 1194, Alfons el Trobador va promulgar a Lleida un document contra els valdesos (heretges del cristianisme romà), subscrit per alts dignataris de la clerecia i de la noblesa, en el qual se’ls declarava enemics públics de Crist i dels seus regnes. El 1198, Pere el Catòlic va promulgar  una constitució en el mateix sentit. D’aquesta manera, des del segle XIII, podem veure com la Inquisició s’institucionalitza a la Corona d’Aragó, sempre sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies, primer dels valdesos i posteriorment dels càtars.

Raymon_de_Peñaforte.jpg

Ramon de Penyafort

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la inquisició va fer un gran pas endavant cap a la institucionalització amb la figura del dominic Ramon de Penyafort, el qual va configurar-la i va vincular-hi en certa mesura el seu orde de predicadors. D’aquesta manera, el desplegament de la Inquisició era un fet a Catalunya abans del 1240. I en el Concili de Tarragona de 1242 va realitzar-se la codificació definitiva de la institució per acomodar-la dins del context medieval català.

Si bé la Inquisició medieval va actuar fonamentalment sobre les heretgies valdesa i càtara, també van produir-se processos esporàdics i ressonants en el context de l’època, especialment durant el segle XIV, com ara el dels templers, sobre els quals va dictar-se una sentència absolutòria a Tarragona el 1312, o el de l’alquimista i teòleg Arnau de Vilanova, substanciat el 1316, quan ja era mort. Després d’un període força repressiu encapçalat per l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.

Quan el 1478 els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla que els permetia organitzar el tribunal del Sant Ofici a la Corona de Castella sota el control directe de la monarquia com a instrument repressiu contra els judaïtzants, Ferran el Catòlic va voler introduir aquesta Inquisició moderna a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó.

Així, el 1481, el rei catòlic va nomenar dos inquisidors, Cristòfol de Gualbes i Joan Orts, per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. En resposta, Sixt IV va expedir la butlla Gregis dominici, amb la qual es rectificaven les mesures preses per Ferran i es restaurava la Inquisició eclesiàstica medieval. S’iniciava una dura batalla diplomàtica en la qual s’imposarien els criteris de Ferran el Catòlic: el 1483 Tomás de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics, era nomenat Inquisidor general de les corones de Castella i Aragó. Així, la Inquisició era implantada a Saragossa i València (1484), Barcelona (1486), Mallorca (1488), Sicília (1487) i Sardenya (1492), però mai va introduir-se a Nàpols.

L’oposició a la introducció de la nova Inquisició va ser intensa en la Corona d’Aragó, especialment per part de les institucions catalanes, les quals es resistien a la introducció del Sant Ofici perquè el consideraven una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic. D’aquesta manera, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i d’altres institucions, com la cúria episcopal, van resistir-se a acceptar la nova institució de la monarquia. Segons les institucions catalanes, la Inquisició emprava uns procediments judicials que atemptaven contra les lleis i constitucions del país i les seves atribucions topaven amb les pròpies dels tribunals de les institucions catalanes. És a dir, era un conflicte de jurisdiccions.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Tanmateix, la resistència va ser inútil. El febrer de 1486, el papa Innocenci VIII va destituir tots els inquisidors papals a la Corona d’Aragó. A continuació, Ferran el Catòlic va nomenar Alonso de Espina i Sancho Marín com a inquisidors del Tribunal de Barcelona. El 14 de desembre de 1487 es produïa el primer acte públic de la nova Inquisició a la ciutat comtal: una processó de penitenciats van ser reconciliats amb la fe catòlica en un acte de fe realitzat a la Plaça del Rei. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors, i només vint-i-cinc van ser absoltes. S’iniciava una etapa fosca de la història del país.

Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va suposar la introducció i aplicació d’una mentalitat forana, un eufemisme que evita parlar de mentalitat castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics i que Ferran compartia cegament: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia. El problema, en realitat, era de jurisdiccions, immunitats i privilegis, així com de resistència de les oligarquies catalanes a les tendències autoritàries de la monarquia en detriment del pactisme, tensions que s’estaven reproduint arreu d’Europa en aquest període.

L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana. Sovint es presenta el tribunal com un instrument de castellanització. És només una veritat a mitges ja que alguns inquisidors van ser d’origen català, certament una minoria, però la majoria de càrrecs menors van ser ocupats sistemàticament per gent del país.

Pedro_Berruguete_-_Saint_Dominic_Presiding_over_an_Auto-da-fe_(1475).jpg

Instaurada la Inquisició, l’oposició institucional no va cessar. Així, en cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions del tribunal i un seguit de propostes per ajustar el funcionament a les lleis catalanes. A més, durant molts anys els consellers de Barcelona van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per a participar en els actes de fe celebrats a la capital catalana.

Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment per donar pas a un període de pretesa autonomia inquisitorial catalana amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’Énguera (1507-13) i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader (1513-16) i Adriaan Floriszoon (1516). Però el 1518 el càrrec es fusionaria i tots els tribunals locals passaren a dependre del Consell de la Suprema. En conseqüència, des d’aquest moment, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i a Aragó.

Els xocs entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals des de la introducció de la dinastia dels Àustries. Per exemple, el 1528, podem trobar una causa oberta al Tribunal de Barcelona contra la mateixa Diputació del General, quan aquesta va negar-se a pagar al Sant Ofici les pensions d’uns censals que rebia un condemnat per heretgia.

Torture_Inquisition.jpg

Destaca l’enfrontament de 1532, quan l’inquisidor Fernando de Lloaces va empresonar una sèrie de ciutadans de Barcelona acusats de blasfèmia. Una comissió de juristes i teòlegs, promoguda pels diputats de la Generalitat, els consellers de la ciutat i el bisbe de Barcelona, van dictaminar que l’inquisidor s’havia excedit en les seves competències i les institucions catalanes van obrir un procediment contra Lloaces. La monarquia va haver d’intervenir per aconseguir un sobreseïment mutu del cas.

En realitat, l’actuació de Lloaces contra la blasfèmia a Barcelona era la resposta als procés que la Diputació del General havia iniciat uns mesos abans contra el receptor general de la Inquisició, el qual havia estat acusat de vendre teles i sedes procedents dels béns embargats als condemnats sense el consentiment de la Generalitat que veia com no rebia els impostos derivats de la venda. És a dir, el resultat d’un nou conflicte de jurisdiccions, immunitats i privilegis.

Un altre conflicte institucional destacat entre la Inquisició i la Diputació del General pel xoc de jurisdiccions va esclatar el 1568. En aquesta ocasió, els inquisidors i els familiars dels membres del Sant Ofici van negar-se a pagar els impostos corresponents a la Generalitat. L’escalada de les tensions institucionals, els inquisidors Padilla i Zurita van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el diputat Andreu Ferrer. Una nova intervenció reial va permetre arribar a una concòrdia que limitava el nombre de familiars del Sant Ofici i les seves competències.

Lògicament, mentre que les institucions catalanes veien amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis, els inquisidors del Tribunal de Barcelona representaven el contrapunt i consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedien exercir les seves funcions. En definitiva, el conflicte institucional mai va ser totalment resolt fins el segle XVIII.

Joan de Canyamars i l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic

dissabte, 26/05/2012

Conquerida Granada, expulsats els jueus i amb Colom en ple viatge descobridor, l’octubre de 1492, els Reis Catòlics van dirigir-se a Barcelona per continuar amb el seu projecte polític: el següent objectiu era la conquesta de Navarra i l’articulació de la política exterior de Ferran el Catòlic per convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més potent del Mediterrani. Però durant aquesta estada a la ciutat comtal va produir-se un fet que va poder canviar de dalt a baix la història que coneixem. El 7 de desembre, Ferran el Catòlic va patir un atemptat.

Després de passar tot el matí exercint les tasques judicials pròpies del seu càrrec com a cap de l’audiència en el saló del Tinell, Ferran va decidir retirar-se a la residència reial. Passava un quart del migdia. La Plaça del Rei semblava tranquil·la i la guàrdia pretoriana del monarca va separar-se del rei i els seus acompanyants. Aleshores, mentre baixava per les escales d’entrada del Palau Reial Major, Ferran va patir un intent d’assassinat.

Joan de Canyamars, un pagès de remença que s’havia amagat tot el matí en la capella de Santa Maria, va sortir del seu amagatall en veure el monarca. Va situar-se darrera de la comitiva i, armat amb un coltell, va propinar una ganivetada a l’alçada del clatell de Ferran. La sort, però, estava de banda del rei catòlic: el collaret del qual penjava l’emblema del Toisó d’Or va desviar la fulla del ganivet, el qual va clavar-se en les seves espatlles.

Joan Canyamars 1.jpg

D’aquesta manera es narraven els fets en el Manual de Novells Ardits, el dietari de l’Antic Consell barceloní:

Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l’església de dit Palau, donà a la dita majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.

El cos malferit del rei va ser traslladat ràpidament cap a la residència reial perquè els metges guarissin la ferida mentre els agutzils detenien a Canyamars i iniciaven una investigació. En paral·lel, la notícia de l’atemptat va escampar-se a tota velocitat per Barcelona en mig de la confusió i la consternació. Alguns van donar per feta la mort del rei. La milícia urbana va haver de sortir a patrullar per carrers davant el temor a l’esclat d’una revolta. Havia estat l’atemptat el resultat d’un complot contra el monarca? I de ser així, qui podia haver estat l’instigador de la traïció?

Per aportar una mica de llum als fets, en un comentari del mateix Ferran el Catòlic, dirigit al governador d’Aragó Juan Fernández de Heredia, podem llegir:

Oy viernes VII de deziembre, saliendo de tener audiencia real en esta ciudad y viniendo hablando con nos uno de aquí, hun hombre que dicen que es enemigo de aquel que con nos hablaba, vino por las spaldas y no se sabe si conoció a nos, y tiró una cuchillada que nos alcanzó en el pescuço hun poco. A Dios sean dadas muchas gracias y a su gloriosa Madre, ello es muy poca cossa y nos hallamos bueno y esperamos en Dios que muy prestos seremos sano del todo. Toda esta ciudad ha mostrado tanto sentimiento sobre esto que bien se ha conocido su lealtad, amor y afección que tiene a nos. El hombre está presso para azer dél la justicia que merece. Acordé de os lo hacer saber porque de semejantes cosas se dize más de lo que son y sepáys que esto es lo cierto.

És a dir, segons Ferran, l’intent d’assassinat podia haver estat el resultat d’una venjança personal, però que el destinatari de la ganivetada no havia de ser ell.

Què sabem de Joan de Canyamars? Era un pagès de remença procedent de Dosrius, al Maresme. A partir d’aquí només podem especular. Segurament, com tants altres remences, va sentir-se decepcionat amb la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, promulgada per Ferran el Catòlic, mitjançant la qual s’abolien els mals usos i es donava la llibertat als remences previ pagament de 60 sous per mas. Alguns pagesos remences, com possiblement va ser el cas de Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat i van sentir-se traïts pel monarca. Això explicaria la seva acció contra el rei.

Segons les declaracions del fallit regicida, obtingudes sota la tortura en el seu empresonament, el remença Canyamars havia actuat sol i per pròpia iniciativa. El seu mòbil per atemptar contra el monarca sembla el resultat del deliri propi d’un boig: volia substituir a Ferran com a rei. Impossible de creure. Jutjat i declarat culpable, Canyamars va ser condemnat a “morir a crudelíssima mort, per ésser exemple i càstig als altres”. El que volia dir, segons els costums propis del període, que seria ajusticiat per esquarterament en la plaça pública com va narrar el cronista Miquel Carbonell:

L’han portat, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l’altre ull e l’altre puny: e anant en l’altre carrer, levarent-li l’altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou… y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra.

Canyamars era simplement un boig o darrere d’aquest fet s’amaga algun element desconegut? Realment va actuar sol o formava part d’alguna conspiració per part d’algun antic senyor feudal? És difícil de saber. Però en massa ocasions els historiadors hem donat per bona l’explicació dels crims d’Estat justificant-los en la bogeria. La realitat és que la narració de Ferran i la sentència a mort del remença resulten una explicació incompleta dels fets. Possiblement Canyamars sí que era un trastornat mental com a conseqüència de la misèria i la decepció derivada dels anys de guerra remença, però és difícil d’entendre perquè va escollir Ferran com a objectiu de la seva venjança personal i les facilitats que va trobar per actuar. És possible que darrera d’aquest atemptat existissin d’altres elements que permetrien una millor comprensió dels fets. Però avui dia encara els desconeixem.

Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador

divendres, 25/05/2012

El Cid Campeador, don Rodrigo Díaz de Vivar. Un personatge de llegenda, un mite de la història de Castella que realment va esdevenir un personatge intempestiu del seu temps. Enfrontat amb el rei Alfons VI de Castella, en vida ja va poder llegir sobre les seves gestes gràcies al poema llatí del Carmen Campidoctoris que va escriure un mestre de l’escola catedralícia de Barcelona el 1093. Era un primer exercici de propaganda política sorgit des de Barcelona, el primer dels molts que patiria la figura del Cid al llarg de la història. Donem un cop d’ull a la figura històrica, tot defugint el mite.

El_Cid-estatua-(Parque_de_Balboa).jpgLa tradició ens diu que Rodrigo Díaz va néixer a Vivar, localitat propera a la ciutat de Burgos, cap a 1043. La realitat, però, és que no es coneix la data exacta del seu naixement i el lloc no apareix en cap document que ratifiqui aquesta creença. Sobre la data de naixement els dubtes s’esvaeixen gràcies a la documentació posterior: sabem que cap a 1063 el Cid ja era un soldat, en conseqüència havia de néixer cap a la dècada de 1040.

El llinatge de Rodrigo Díaz era molt antic en la comarca de Vivar: era fill de Diego Laínez i descendent del semillegendari Laín Calvo. Així, en una època en la qual la guerra era la mateixa vida, el Cid provenia d’una família nobiliària emergent que gaudia de la plena confiança del monarca castellà Ferran I, rei enfrontat amb l’alta noblesa castellana i amb la tradicional noblesa lleonesa (de la qual provindria la dona del Cid, Ximena). Alguns cronistes indiquen que el seu pare, Diego Laínez, seria descendent dels mítics jutges castellans.

Orfe des de molt jove, Rodrigo Díaz va ser criat a la casa de l’infant Sanç, fill de Ferran I de Castella. La primera fita de la vida de Rodrigo arriba amb la presumpta venjança sobre el comte de Lozano, el qual hauria ofès el seu pare. Aquest comte de Lozano seria, segons alguns autors, el pare de la futura esposa de Rodrigo Díaz, Ximena. En realitat la dada no és correcta, però serveix per engrandir la llegenda. El conflicte entre l’amor i el deure cavalleresc estava servit. Era el primer dels episodis d’una vida que ens arriba rodejada d’èpica.

Amb l’arribada de Sanç II al tron de Castella, el 1065, el Cid va convertir-se en el seu alferes reial. La relació amb el monarca és tensa, però els uneix un objectiu comú: la política de pillatge sobre les ciutats musulmanes. Sanç II tindrà en Rodrigo al fervorós cavaller que rivalitza amb tots els seus enemics per complaure el monarca i facilitar la seva política.

És en aquest període quan Rodrigo Díaz comença a assolir la seva fama. El 1066, la seva victòria en el combat singular sostingut amb el navarrès Eiximèn Garcés, la batalia irurada pel domini d’uns castells va fer que Rodrigo es guanyés el sobrenom de Campeador. Aquest va ser un episodi força desfigurat per la llegenda i confús en el seu significat (va ser una batalla judicial o una escaramussa nobiliària?). Un any després, el 1067, la seva afortunada gestió en el setge de Saragossa va comportar que rebés el títol de Cid. És el període daurat del personatge.

Armiger_regis_1098-1109.jpg

Sanç II de Castella

A partir de la mort de Sanç II, la trajectòria política del Cid oscil·la entre la seva vinculació al rei de Castella, al comte de Barcelona i al rei musulmà de Saragossa.

Amb l’arribada al tron d’Alfons VI, Rodrigo Díaz va perdre el seu càrrec d’alferes. Tanmateix va continuar al servei de la corona indicant al rei el camí a seguir: cobrament de pàries, compra de nous arnesos per a la cavalleria, creació d’una companyia de cavallers, subjecció de la noblesa a la política imposada des de la cort, promoció social dels infants, ocupació de la frontera amb homes de confiança… En definitiva, lleialtat al rei. En resposta, Alfons VI va afavorir la carrera del Cid possibilitant el matrimoni d’aquest amb Ximena Díaz, filla del comte d’Oviedo i neboda del mateix rei Alfons.

AlfonsoVI_of_Castile.jpg

Alfons VI de Castella

L’enemistat amb el rei de Castella esclataria aviat. El Cid demostrava cada cop una personalitat més excessiva en les seves missions. Havia creat la seva pròpia mainada de soldats, educant els seus homes per a servir-lo. Massa personalitat en temps de reforçament del poder reial. Així, arran d’una cavalcada que Rodrigo va realitzar contra el regne de Toledo el 1081, sense la necessària autorització reial, el Cid va ser expulsat de Castella. Era el primer desterrament.

El nou destí del Cid seria Barcelona, malgrat que el Cantar de Mio Cid omet l’episodi. A la ciutat comtal va poder presenciar l’enfrontament entre dos germans que lluitaven pel poder des de concepcions ben diferents: Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Rodrigo Díaz oferiria els seus serveis als monarques com a recaptador de les pàries de València, Dènia i Múrcia, a més d’exercir el control sobre el tràfic d’esclaus. Els seus serveis, però, va ser rebutjats. A més, sembla que va produir-se algun episodi de violència a la cort de Barcelona, com a conseqüència del qual el Cid va ferir un nebot dels comtes i va veure’s obligat a abandonar la ciutat.

Rotlle-genealogic-ramon-berenguer-II-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer II

Aleshores, el Cid va oferir els seus serveis al rei musulmà de Saragossa, Yūsuf al-Mu’tamin. S’iniciava una ambigua i interessada relació amb el món musulmà: aliança amb Saragossa i enfrontament amb València.

El rei de Saragossa estava enfrontat amb el seu germà al-Munḏir, rei de Lleida, Tortosa i Dénia, el qual va cercar el suport del comte de Barcelona i del rei d’Aragó. El Cid va derrotar les tropes de Berenguer Ramon II a Morella, a mitjans de 1082. Berenguer Ramon II i el Cid van topar diverses ocasions, però la més important va produir-se al pinar de Tévar, a Morella, el 1090. El comte de Barcelona va ser derrotat i fet presoner juntament amb molts dels seus cavallers, d’entre els quals destacava la figura de Guerau Alemany de Cervelló. El conflicte va acabar amb la fixació d’un rescat per vuitanta mil marcs d’or de València, quantitat que el comte va haver de pagar per la seva llibertat. Rodrigo Díaz s’havia convertit en el veritable dominador de la regió.

Enfrontat amb el comte de Barcelona i amb el rei de Castella, Rodrigo Díaz va veure’s obligat a romandre en l’orient peninsular. Davant la presència del perill almoràvit i davant l’ofensiva castellana sobre el territori, el Cid va edificar una sòlida entesa amb tots els sobirans d’aquestes terres. Per exemple, Berenguer Ramon II va pactar el casament de la filla del Cid, María, amb el seu nebot Ramon Berenguer III.

cid.jpg

En realitat, l’etapa final de la vida del Cid és una constant d’aventures cavalleresques sense cap altre objectiu que l’obtenció del botí derivat de la guerra. Així, el 1094, Rodrigo Díaz va conquerir València i va permetre’s portar des de Castella a la seva muller i els seus fills Diego, Cristina i María. Oficialment, aquesta conquesta es va realitzar en nom del monarca castellà, però en realitat Rodrigo havia actuat amb total independència respecte d’Alfons VI. Totalment desvinculat de Castella en la pràctica, el 10 de juny de 1099, el cavaller Rodrigo Díaz moria al llit com un bon cristià.

Inicialment, el cadàver del Cid va ser enterrat en la catedral de València. Tanmateix, la caiguda de València en mans dels almoràvits, el 1102, va obligar Ximena a abandonar la ciutat, tot emportant-se les despulles mortals del Cid cap a terres castellanes. Durant el camí cap a Castella, en direcció al monestir de Cardeña on havia de ser enterrat, va produir-se algun tipus d’escaramussa que donaria lloc a la llegenda de la victòria pòstuma del Campeador. Un episodi gens èpic per a la literatura posterior.