Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya en temps dels grecs’

Odissees: L’Esculapi d’Empúries

dimecres, 23/01/2013

El 1909, l’any següent d’iniciar-se oficialment les primeres excavacions a Empúries, es va produir la que possiblement és la troballa més impactant de la història del jaciment: una gran estàtua de marbre blanc de 2,15 metres d’alçada partida en dos trossos i que representa un déu grec. Datada del darrer quart del segle II a.C., l’escultura presenta un home madur, o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp. Però, qui era aquest déu? S’han proposat dues interpretacions: Esculapi o Asclepi, el déu grec de la medicina, o Serapis, una divinitat sincrètica alexandrina. Una història fascinant que envolta el mite de l’obra d’art grega més important trobada fins ara a Catalunya.


Els Ibers i Catalunya

dimecres, 7/07/2010

A Catalunya hi ha força testimonis arqueològics del passat ibèric. En el territori català estaven assentades diferents tribus, entre les quals les més importants van ser:

img_0002.gif1.gif2.gif

a. A la zona del litoral: els ilergetes a l’Empordà, els laietans a la costa barcelonina i els cossetans al Camp de Tarragona.

b. A la zona interior: els ilergetes, que tenien la seva capital a Lleida.

mapacat.gif2.png

El poblat d’Ullastret, situat molt a prop de la Bisbal (Baix Empordà), és un dels nuclis ibèrics més importants, tant per la seva estructura com per la relació comercial que va tenir amb Empúries.

El poblat es troba en el Puig de Sant Andreu, a prop d’un antic estany del mateix nom actualment dessecat i del qual obtenien l’aigua necessària per a les tasques agrícoles i la ramaderia. Així mateix, la proximitat del riu Daró, navegable en aquells temps, el comunicava amb la costa, facilitant els intercanvis amb els pobles colonitzadors.

Inicialment, l’assentament ibèric es va produir en un illot, l’Illa d’en Reixac, situat a l’interior de l’estany, ja que constituïa una magnífica defensa natural per als primers pobladors. Posteriorment, a partir del segle VI a.C., es van traslladar al Puig de Sant Andreu.

MurallesUllastret.JPG

L’evolució històrica del poblat d’Ullastret va ser:

1. Des de l’any 550 a.C., quan la cultura ibera ja estava totalment desenvolupada, fins a finals del segle V a.C., la importància d’Ullastret va anar en augment. El poblat va gaudir d’una gran autonomia respecte a Empúries i els contactes amb els emporitans van ser cada cop més estrets.

La puixança d’aquest període va manifestar-se a través de la cultura que van desenvolupar, caracteritzada per un fort indigenisme.

2. Des dels darrers anys del segle V a.C. i fins al primer quart del segle IV a.C. va desenvolupar-se l’etapa de màxima esplendor d’Ullastret, en la qual els intercanvis amb els grecs van assolir el seu nivell més alt.

3. A partir del segon quart del segle IV a.C. i fins al final del segle III a.C., va esdevenir un doble procés. Per un cantó, Ullastret va crear una zona d’influència en el seu entorn més immediat. Per l’altre, la dependència respecte d’Empúries cada cop va ser més forta. De tal manera que, a partir del segle II a.C., el Puig de Sant Andreu va restar inhabilitat a causa de la competència emporitana.

Excavació_a_Ullastret.jpg

L’estructura interna d’Ullastret mostra les característiques típiques dels poblats ibers. La seva xarxa urbana és irregular, amb carrers estrets i cases de planta baixa i amb poques estances. Tot ell era cenyit per un cinturó de grans muralles amb torres circulars que el defensaven dels atacs exteriors.

Ara bé, també presenta senyals d’una remodelació posterior seguint criteris urbanístics grecs. Les cases, distribuïdes formant diversos carrers, es construïen amb pedra, eren de planta rectangular i tenien més d’una estança. La ciutat també tenia una plaça pública (àgora) i una acròpoli. L’extensió (unes quinze hectàrees) i el refinament cultural demostren la forta influència grega sobre els habitants d’aquesta ciutat ibèrica.

La conquesta de la Península per part de Roma, des del segle I a.C., va suposar la desaparició dels ibers com a pobles independents i la seva progressiva integració dins del món romà hegemònic a Europa.

Els Ibers

dimecres, 7/07/2010

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

000768580.jpg

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

800px-Bronce_ibero.jpg

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

Els ibers van ser el primer poble de la Península Ibèrica que va utilitzar d’una manera generalitzada la metal·lúrgia del ferro. La coneixien gràcies al contacte amb els pobles ultrapirinencs i a les seves relacions amb els grecs. La introducció del ferro va possibilitar una veritable revolució en les pràctiques agràries ja que era un metall més fàcil d’aconseguir que el bronze i permetia una millora substancial de la qualitat de les eines del camp.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

enterrament.jpg

D’altra banda, les activitats comercials eren força importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega.

La situació dels poblats, a més dels testimonis que ens han arribat a través dels autors clàssics, ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I a.C. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.

La Península Ibèrica i les colonitzacions mediterrànies

dimecres, 7/07/2010

Des de temps molt antics, la riquesa en metalls de l’Europa occidental va cridar l’atenció dels pobles de la Mediterrània oriental, impulsant-los a viatjar-hi a la recerca de noves fonts per abastir-se. Així, fenicis, etruscs i grecs recorrien el mar en els primers segles del darrer mil·lenni abans de Crist buscant nous mercats.

colonizaciondelmediterraneo.jpgD’aquesta manera, a la Península Ibèrica l’arribada de pobles procedents d’altres indrets va continuar al llarg del primer mil·lenni a.C. Fenicis, etruscs i grecs van passar per terres catalanes amb uns objectius fonamentalment econòmics: volien aconseguir metalls (or, argent, coure i, especialment, estany), cercar nous mercats pels seus articles i trobar noves terres on establir colons.

Aquests pobles tenien un nivell cultural força elevat. Per això van aportar als habitants de la Península un gran nombre de coneixements com l’escriptura, l’ús de la moneda, la producció de la ceràmica al forn i les tècniques per elaborar vi i oli, entre d’altres. Per tant, la seva influència va possibilitar l’evolució cultural i material dels pobles indígenes.

Al segle VIII a.C., els fenicis es van establir al sud de la Península Ibèrica i hi van fundar unes quantes factories. Les factories eren establiments comercials de petites dimensions, normalment ubicades al litoral o al prelitoral. La més important d’aquestes factories fenícies va ser Gadir (l’actual ciutat de Cadis), des de la qual van exercir una gran influència per tota la conca del riu Guadalquivir i, en general, per tota la costa andalusa.

Els fenicis també es van establir a l’illa d’Eivissa, des d’on van comerciar amb Catalunya, principalment amb alguns indrets del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta.

20070712klphishes_4.Ees.SCO.png

De tots aquests pobles colonitzadors, el que més incidència va tenir a la Catalunya d’aquest període va ser el grec. Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser els primers a establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C.

No va ser, però, fins a l’any 575 a.C. que els foceus (grecs originaris de la polis de Focea, situada a l’Àsia Menor, a l’actual Turquia) van fundar, en una petita illa que hi havia davant de la desembocadura del riu Fluvià, la nova factoria d’Emporion (Empúries), inicialment depenent de la colònia de Massàlia (Marsella). La presència d’Empúries, que va allargar-se fins al segle III a.C. quan va ser conquerida per Roma, va tenir una importància extraordinària i la seva influència va estendre’s per bona part del territori.

empuries.jpg

El creixement del nucli inicial (anomenat Paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament més gran en terra ferma (la Neàpolis). Aquest es va desenvolupar com una polis completa amb les seves institucions de govern i religioses.

Empúries va experimentar aleshores un gran desenvolupament econòmic, basat en la venda a la població indígena ibera de ceràmica, armes i teixits. La prosperitat econòmica va donar lloc a un engrandiment considerable del perímetre urbà de la ciutat.

800px-Ampuries-ciudad-griega.JPG

D’aquesta manera, Emporion es va construir com una autèntica polis, independentment de la vella metròpolis focea i de les seves colònies occidentals com Massalia i va exercir una gran influència sobre les tribus ibèriques que hi havia a l’actual Empordà, amb les quals va desenvolupar una intensa activitat comercial, intercanviant ceràmiques, armes, objectes d’ornament, teixits i perfums per primeres matèries.

Empúries va presentar moltes característiques pròpies de les ciutats gregues de l’època. Envoltada de grans muralles, que, a causa de la inseguretat amb la qual vivien els seus habitants, eren vigilades nit i dia per una guàrdia, la polis tenia una plaça central (àgora) que era el lloc de reunió i discussió dels seus habitants. Tanmateix, tenia un barri en el qual es situava la zona de temples, el més important dels quals era el dedicat a Asclepi, déu de la medecina; una zona d’habitatges, que ocupava la major part de l’extensió de la ciutat, i, finalment, un port i diverses necròpolis.

800px-Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

A més, la presència grega va proporcionar importants avenços en la metal·lúrgia del ferro, va generalitzar l’ús de la moneda i l’escriptura i va introduir nous conreus com l’olivera i la vinya en terres catalanes.

Des de mitjans del segle IV a.C., quan es va produir la destrucció de molts poblats ibèrics a causa d’atacs de grups gals procedents del sud de França, Empúries, que va col·laborar activament en la seva reconstrucció, va passar a exercir una veritable dominació econòmica sobre els poblats ibèrics.

Així, malgrat que els habitants d’Empúries, tots ells d’origen grec, no es van barrejar amb la població autòctona de la zona, la cultura i la civilització gregues van influir de manera determinant en la configuració de la cultura ibèrica al nord de l’actual Catalunya.

Empúries, la gran polis grega a Catalunya

dilluns, 7/06/2010

Cap a l’any 600 a.C. els grecs colonitzadors procedents de la ciutat microasiàtica de Focea van fundar les colònies de Massàlia i Alàlia, les actuals Marsella i Alèria (Còrsega). Uns anys més tard, cap al 540, en ser conquerida la seva metròpoli pel rei persa Cirus, aquests establiments urbans del Mediterrani occidental van convertir-se en el refugi dels foceus fugitius d’aquesta desfeta.

empuries.jpg

L’excedent de població explica les noves empreses que van iniciar. Les seves rutes i camins d’expansió es situaven naturalment cap a Occident i cap al sud, on es trobaven les riques terres metal·líferes de Tartessos, explotades des de ja feia quatre segles pels fenicis. En aquests territoris, i sota la protecció del rei filohel·lènic Argantonios, ja existia la factoria comercial grega de Mainake (prop de l’actual Málaga), potser l’actual Almuñécar.

La conjunció dels interessos púnics i foceus en les costes mediterrànies i en les terres del sud de la Península Ibèrica havia de cristal·litzar en una confrontació bèl·lica.

Els púnics o cartaginesos, aliats amb els etruscs, rivals també dels foceus, es van presentar amb una potent esquadra davant la ciutat d’Alàlia, on va tenir lloc, l’any 535 a.C., la primera gran batalla naval de la història.

L’escriptor i historiador grec Herodot assegura que els grecs van ser els vencedors, però la realitat és que Alàlia, el gran centre estratègic i enllaç de la Magna Grècia amb el món occidental, va resultar molt mal parada del conflicte i que Mainake va ser destruïda fins a tal punt que les seves restes no han estat per ara identificades. Des de llavors, la metròpoli dels foceus va ser Massàlia.

És en aquest panorama històric en el qual hem de situar la fundació d’Emporion cap el 585/575 a.C.

Greek_vessel_-_Empúries.JPGPer a l’establiment de les seves colònies els grecs preferien des dels inicis de la seva expansió les penínsules o les illes properes a les costes, ben arrecerades dels temporals. Conforme amb aquest pressupòsit i seguint la ruta citada anteriorment, els navegants massaliotes van arribar a principis del segles VI a.C. al golf de Roses, on ja existia una vella colònia ròdia, Rhode, la qual va donar el seu nom actual a la gran badia. Unes petites restes d’aquesta ciutat grega han estat identificades no fa pas gaire temps, però corresponen a un període posterior.

Els foceus van escollir per a fixar el seu establiment una illeta d’uns 300 metres de perímetre situada al costat de l’antiga desembocadura de l’actual riu Fluvià.

El creixement del nucli inicial (paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament en terra ferma (neàpolis). Allà van desenvolupar una polis amb la planta aproximadament rectangular, amb l’eix llarg paral·lel a la platja. La superfície de l’Empúries grega és d’uns 26.000 metres quadrats.

El pla és relativament regular, com correspon a una població del temps, quan ja s’havia divulgat per tot el món grec la planta anomenada hipodàmica, perquè se suposa que l’inventor va ser Hipodamos, un arquitecte de Millet. Aquest tipus de distribució de carrers i cases, en vies paral·leles en dues direccions, que s’encreuen en angle recte, és l’estil que s’imposaria a l’època hel·lenística, que posteriorment adoptarien els romans i que després de molts segles va tornar a ser característic de les ciutats en la societat moderna.

A Empúries, com passava sovint, la distribució de l’espai urbà va aplicar-se d’una manera no gaire sistemàtica, però el concepte responia sense reserves a la disposició hipodàmica.

SNG_BM_16.jpg

Les construccions monumentals tenien dues zones. Al centre de la ciutat, a l’encreuament de les vies principals, hi havia, segons les normes habituals, l’àgora, la plaça major, voltada d’edificis públics, entre els quals destacava la stoa, un mercat amb porxos que devia ser un dels centres de la vida econòmica de la ciutat. I a l’extrem de migdia, tocant la muralla, s’estenia el barri dels temples.

El nucli de vida civil i comercial quedava així englobat dins del mateix cor de la ciutat, la part sagrada més aviat aïllada, enfora de l’enrenou de la vida quotidiana.

Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

Tot plegat demostra, com la mateixa planta general, unes idees ordenadores que coincideixen amb tots els altres elements arqueològics trobats per a demostrar-nos que l’Empúries que ara podem veure és una fase relativament tardana de l’assentament. L’antic establiment devia tenir un aire molt més espontani i probablement no tan lògic.

Rhode, la primera ciutat catalana i la gran desconeguda

dilluns, 7/06/2010

Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser el primer poble grec que va establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C. Segons explica Estrabó, els rodis van establir-se a Catalunya abans de la primera Olimpíada, o sigui, amb anterioritat a l’any 776 a.C.

Excavacions realitzades per l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona i el Museu de Girona van descobrir que l’establiment grec-rodi de Rhode està localitzat en el subsòl de la Ciutadella de Roses, al mateix lloc on estava situat el poblament medieval. La ciutat era emplaçada prop de la mar, entre les desembocadures de les rieres de la Trencada i dels Ginjolers.

Joan Maluquer, que situa la fundació de Rhode entre els anys 796 i 773, considera que Rhode no només va ser la primera ciutat de Catalunya sinó també la primera ciutat grega de l’occident europeu.

Els rodis van estimular la modernització de l’utillatge i sembla que van dedicar-se al comerç dels metalls, especialment a la compra d’objectes de bronze, que després fonien per tal de reutilitzar-ne el metall. A aquest tipus de comerç correspon el descobriment de dipòsits d’objectes de bronze a Ripoll, Cabó, Muricecs, la illa de Formentera, etc.

Si fem cas de les fonts clàssiques, els grecs-rodis van tenir, a més de la pròpia Rhode, altres establiments en el litoral català –Cypsela, Lebedòntia, Cal·lípodis, Hypos i Cherronessos–, però, com en el cas d’Alonis i Hemeroscòpion, en desconeixem la localització i no s’han trobat restes que en confirmin la seva presència.