Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya contemporània’

La Guerra Civil a Catalunya (2): un punt d’inflexió, maig de 1937

dimarts, 12/04/2011

Ja el desembre de 1936 la CNT perdria el control dels subministraments. Estem davant de l’inici de l’auge del PSUC. Joan Comorera seria el nou encarregat de la qüestió dels proveïments, substituint l’anarcosindicalista Domènech. El primer objectiu d’aquest canvi era “la centralització política de proveïments i la dissolució de tots els comitès autònoms que actuessin al marge de la Conselleria”. S’havia iniciat una campanya propagandística contra la política de subministraments portada a terme pels cenetistes –amb els seus propis agents comercials– que, sumada a altres qüestions, desembocaria en els enfrontaments fratricides dels Fets de Maig.

comorera.jpg

Joan Comorera

Els canvis en el Departament ens indiquen l’inici del final del domini polític i social de la CNT, que deixaria de tenir aquesta preponderància en favor del PSUC. Seguint amb el cas de Tarragona, durant els Fets de Maig seria assassinat Josep Gallinsà (artífex de l’enllaç comercial amb Marsella i agent comercial cenetista) i la Cooperativa Popular assaltada i clausurada pels escamots de la UGT, integrats per botiguers i dependents, encapçalats pel nou delegat comercial de proveïments –del PSUC, es clar–. En conclusió, desprès dels Fets de Maig la política de subministraments de la CNT va ser desarticulada per passar a mans dels delegats comarcals de proveïments. Es a dir, ara la qüestió seria portada per homes del PSUC i la UGT, fet que no va solucionar els problemes. Es més, l’evolució del conflicte no faria més que agreujar-los.

Si fins a finals de 1936 i inicis de 1937 es podria parlar, malgrat tots els inconvenients relatats, d’una certa normalitat, ara la crisi de les subsistències s’agreujaria. La tasca de subministraments, teòricament centralitzada en el Departament de Proveïments de la Generalitat, es delegaria als ajuntaments, que no podrien satisfer les necessitats creixents de la població. Els batlles serien els encarregats de fer front al règim sanitari, administratiu i fiscal dels mercats municipals, el règim sanitari dels centres receptors o transformadors i dels dipòsits de combustibles. I per si tot això era poc, en el cas de que fos necessari (i ho era), dels serveis de racionament dels veïns. Aquesta delegació de funcions en els governs municipals escapava totalment a les seves possibilitats.

En aquesta etapa apareixerien (o en alguns casos es farien més evidents) el racionament, el mercat negre, la corrupció i els fraus. La dieta dels catalans de la rereguarda començava a empobrir-se significativament davant l’escassetat de productes que des d’aquest moment entrava en una espiral negativa que difícilment podria aturar-se, estigués qui estigués políticament al capdavant de la qüestió de les subsistències. La carn i les patates començarien a mancar des del gener i l’oli seria el següent absent de la dieta de la població. Això sumat a la forta inflació, desencadenada per l’emissió de moneda devaluada i els preus desorbitats per a la compra dels productes de subsistència, donarien lloc a que un producte com el tabac –també escàs– es convertís en element de bescanvi.

Aquesta situació d’increment de la carestia comportaria un enfrontament entre els comitès d’assistència social i les autoritats. La política de subministraments realitzada pel PSUC ara seria durament criticada pels homes de la CNT i d’ERC. En qualsevol cas, per moltes polítiques que volguessin dur a terme qualsevol dels grups crítics, la realitat és que l’evolució negativa de la guerra no deixava espai per a moltes alternatives viables.

En paral·lel a l’aparició del flagell de la fam, els tímids bombardejos inicials de que va ser objecte Catalunya van començar a intensificar-se el 1937. L’aviació va esdevenir una arma importantíssima en la Guerra Civil, especialment per la implicació de les potències estrangeres que van aprofitar el conflicte com a banc de proves del que seria la Segona Guerra Mundial. Les poblacions, tant costaneres com interiors, patirien, especialment des de mitjans 1937, els efectes devastadors dels bombardeigs. Però també els vaixells que transportaven productes de primera necessitat a Catalunya. Mallorca va esdevenir un autèntic portaavions per als italians aliats de Franco i des de la seva base van colpir amb duresa el territori català.

centelles-lleida.jpg

Bombardeig de la ciutat de Lleida

Per exemple, la ciutat de Lleida patiria el 2 de novembre de 1937 el bombardeig més devastador d’aquell any en terres catalanes. Les bombes que plovien del cel sense compassió varen destruir el Liceu Escolar causant una gran mordentat entre els nens que en aquell moment es trobaven a l’escola. De les 210 víctimes mortals de l’atac, hom estima que almenys una quarta part serien infants.

D’altra banda, i per complicar més el panorama de la rereguarda, l’allau de refugiats va intensificar-se des d’aquest any, produint la saturació dels centres d’acolliment i comportant a la vegada una intensificació del problema del ja malmès proveïment. Cap a finals d’any es calcula la presència d’uns 700.000 refugiats. Aquesta segona onada de gent que fugia de l’ocupació franquista es derivava principalment de la caiguda del front del nord peninsular (Bilbao el mes de juny i Astúries a l’octubre). Per donar solució als problemes creixents, l’agost de 1937, el conjunt de tasques derivades d’aquesta nova arribada de desplaçats va centralitzar-se en el Comissariat d’Assistència als Refugiats, adscrit a la Direcció General d’Assistència Social.

madrid_front.jpg

Refugiats de guerra

A més, derivats de la massiva presència de sobrepoblació refugiada, apareixerien problemes sanitaris i d’allotjament. Els nouvinguts foren començats a instal·lar en cases particulars. Així, cada família d’acollida havia de proporcionar un matalàs, una flassada, un coixí i dos llençols per a l’atenció dels refugiats. La seva manutenció va esdevenir un altre problema per la manca de subsistències ja ressenyada.

Poc a poc, a mida que la guerra es perllongava, va passar-se de rebre els arribats amb mostres d’afecte i solidaritat per la desgraciada situació que vivien a veure’ls amb recel per la disminució acusada de les condicions de vida. La qüestió de l’idioma i les diferències culturals no deurien ser cap problema greu o insalvable, ja que Catalunya des de finals del segle XIX havia esdevingut ja un país d’acollida. La intervenció d’organitzacions humanitàries i l’ocupació dels refugiats –els pocs que estaven en condicions de treballar ja que la majoria eren nens, dones i gent gran– en treballs complementaris de la indústria, alleugeririen una mica aquesta tensa situació.

La Guerra Civil a Catalunya (1): de l’eufòria inicial a la crua realitat de 1937

dilluns, 11/04/2011

Un miratge va enlluernar l’inici de la Guerra Civil a Catalunya. La imatge de la Barcelona posterior al fracassat cop d’Estat del 19 de juliol era la representació d’una ciutat certament eufòrica i triomfant, almenys aparentment. El proletariat s’havia fet amb el carrer i semblava que un cop apaivagat el foc encès pels militars per fi havia arribat la seva hora. Poc a poc, però, la crua realitat de la guerra va anar imposant-se.

Aviat arribarien multitud de persones procedents d’altres punts de la península, refugiades davant l’ocupació del territori per les tropes feixistes, símbol de que la guerra no anava tant bé com alguns volien creure; els béns de primera necessitat començarien a ser escassos; els bombardejos posarien la por al cos de la població civil, causant nombroses morts i destrosses en el territori; i, finalment, la militarització de la societat a mida que avançava el conflicte era evident. Així, la moral dels catalans de la rereguarda aniria minvant paulatinament, produint una sensació de lenta derrota fins arribar a la desfeta final.

La primera imatge que ens deixa la Guerra Civil a Catalunya és d’eufòria. El proletariat triomfant del cop d’Estat del 19 de juliol va conquerir el poder. I la desintegració del poder donava lloc a l’inici d’una revolució que comportava la il·lusió del canvi enyorat. Tot era un miratge, havia esclatat una guerra i les estampes de normalitat que alguns mitjans volien retransmetre d’aquells moments són, com a mínim, distorsionadores.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

En paral·lel a la presa del carrer per una població proletaritzada i uniformada a través de l’anar en mànigues de camisa, es donava l’assalt a comerços i la crema d’esglésies. Això va motivar les crides del govern de la Generalitat a la tranquil·litat. L’eufòria havia d’aturar-se perquè havia esclatat una guerra, però tot i així, els anarcosindicalistes de la CNT van prendre el poder i van iniciar un canvi social sense precedents, integrant-se fins i tot en el govern català.

La guerra no seria curta i la seva prolongació aviat començaria a fer-se present. Tot i la relativa llunyania del front de guerra, la presència cada cop més massiva de refugiats, ja des dels primers mesos, farien veure a la rereguarda que tot no seria tant fàcil. La República no tenia, ni molt menys, la victòria assegurada. L’aspecte de les poblacions catalanes aniria transformant-se amb l’arribada dels nouvinguts que fugien de l’assetjament dels insurrectes.

En un primer moment serien principalment grups d’infants que venien a parar a territori català fugint de l’assalt sobre Madrid, però aviat serien un rosari de persones procedents de gairebé tot el territori espanyol. Hom calcula que a finals de 1936 ja havien arribat a casa nostra prop de 300.000 refugiats, xifra que creixeria ràpidament amb l’arribada de població procedent de terres andaluses. Aquesta primera onada de refugiats va comportar la creació, a la tardor del 1936, del Comitè Central d’Ajut als Refugiats i de Comitès Comarcals coordinats des de la Direcció General de Sanitat i Assistència Social.

Amb l’objectiu de fer front a la crisi ocasionada per l’esclat de la guerra i l’arribada de sobrepoblació refugiada, des dels primers moments funcionarien uns comitès d’assistència social amb fons “recaptats” a les capes benestants de la població que restaven en el territori o incautats directament a aquells que havien fugit cap a la zona nacionalista. Així, van anar activant-se mecanismes de solidaritat amb la població de rereguarda consistent en l’aparició de menjadors populars o les iniciatives de cuina obrera, entre d’altres.

Aquests comitès, a mida que avanci el conflicte aniran convertint-se en un mecanisme importantíssim de distribució de productes bàsics per a la població. Tot i el seu caràcter espontani, el control efectiu i centralitzat d’aquests comitès es mantindria en mans de les autoritats municipals –especialment quan totes les forces polítiques estaven representades, i tenint en compte les particularitats de cada localitat–. D’aquesta manera, convivien els mecanismes de solidaritat creats per les societats obreres de resistència i aquells més institucionals creats per les corporacions municipals i el govern català. La seva tasca, a més, resultava força complementària.

El problema de les subsistències, per tant, ja es va fer present des dels primers moments del conflicte. Mancaven queviures i productes de primera necessitat com ara combustibles o tabac, problema que afectava tant els combatents al front com a la població de la rereguarda. Havien esclatat els circuïts comercials tradicionals de producció, distribució i consum, el bescanvi havia quedat totalment alterat per la manca de paper moneda i la necessitat d’autoconsum local deixava desassistides les xarxes de mercat que encara funcionaven. Les institucions devien plantejar-se solucions, i ràpidament.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Reunió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Així, es crearia el Departament de Proveïments –lligat a la Conselleria d’Agricultura– amb la “tasca de procurar, per tots els mitjans possibles, el proveïment normal de queviures i primeres matèries”, segons consta en el seu decret constitutiu. Aquest Departament primer romandria en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), posteriorment de la Generalitat i, finalment, del govern de la República. D’altra banda, el govern republicà buscaria solucions prohibint, el mes d’agost, l’augment dels preus mitjançant un decret.

Tot i aquestes mesures, ja el mateix 1936, començarien a aparèixer cues davant dels comerços. Alguns poders locals van legislar per evitar aquestes imatges (o com a mínim controlar-les), ja que podien causar el desànim de la població, però tots els esforços van resultar inútils. El greu trasbals ocasionat per la guerra es veia incrementat pels efectes de la revolució que afectaven i distorsionaven clarament els circuïts de distribució i mercat. L’acaparament de productes amb fins especulatius, la desorganització de la xarxa de comunicacions –tant exterior, a causa dels bombardeigs dels avions italians que partien de Mallorca, com interior– i la depreciació de la moneda eren les causes de l’escassetat.

Una altra mesura posterior seria la creació del Comitè Central de Proveïments (un apèndix del CCMA) que funcionaria entre el 23 de juliol i el 17 d’octubre de 1936. La seva tasca era l’aprovisionament de les milícies i la regulació de la circulació de productes. Desprès de la seva dissolució, serien els sindicats únics de la CNT els que seguirien desenvolupant aquestes tasques de distribució, però ara de forma autònoma. En el cas de Tarragona, per exemple, la Comissió de Proveïments (controlada per la CNT) seria l’encarregada de regular l’exportació de productes de la terra i la importació de mercaderies tot connectant el port tarragonès amb Marsella. També a Tarragona es crearia la Cooperativa Popular per controlar la comercialització al detall i evitar l’alça especulativa dels preus. Mesures que resultaren ineficients i que despertarien recels, resistències i boicot per part de la resta de forces polítiques.

La darrera mesura d’aquest període es donaria amb la formació del govern Tarradellas. Aleshores començaria a funcionar un Departament de Proveïments autònom (octubre de 1936) amb la “funció de procurar el proveïment normal de queviures i primeres matèries tant al front de guerra com a la rereguarda”. Aquest Departament l’ocuparia en un primer moment la CNT mitjançant la figura de Joan Domènech. Però malgrat els esforços de les autoritats la qüestió de les subsistències només podia anar a pitjor. Així, les relacions camp-ciutat anirien deteriorant-se pel control creixent dels aliments per part de les diferents organitzacions i comitès. I és que si a la ciutat es passava gana, el camp no era aliè a la carestia.

La cultura, els intel·lectuals i la Guerra Civil

dissabte, 9/04/2011

L’esclat de la Guerra Civil va radicalitzar les posicions ideològiques de molts intel·lectuals i artistes espanyols, els quals van contribuir a mobilitzar esforços i a commoure consciències amb les seves obres. Així, el conflicte va trasbalsar profundament el món de la cultura, l’educació i la intel·lectualitat, i molts dels seus integrants van esdevenir representants de la propaganda ideològica d’un o altre dels bàndols. De la mateixa manera, en l’àmbit internacional, la Guerra d’Espanya va esdevenir una causa cèlebre per a una intel·lectualitat que veia reflectit en el conflicte l’enfrontament democràcia-feixisme que planava com un fantasma sobre Europa.

Tot i que alguns dels intel·lectuals espanyols de la Generació del 98 es van sentir incòmodes amb els dos bàndols, la majoria de la intel·lectualitat va mantenir-se al costat de la República i dels ideals de la democràcia i la llibertat que aquesta representava. D’aquesta manera, nombrosos intel·lectuals i escriptors espanyols, que ja s’havien compromès amb la tasca cultural iniciada en paral·lel a l’establiment de la República, van situar-se al costat de la legalitat i contra la insurrecció militar.

Escriptors de la categoria d’Antonio Machado (que va morir el 1939 quan es trobava camí de l’exili), Miguel Hernández (mort a la presó d’Alacant el 1942) i Rafael Alberti; pintors com Pablo Picasso; i cineastes com Luis Buñuel van dedicar el seu art al servei de la causa republicana. Un d’aquests escriptors, Federico García Lorca, moriria assassinat a mans dels falangistes en els primers dies de guerra.

federico-garcia-lorca.jpg

Federico García Lorca

A Catalunya, la intel·lectualitat que defensava la legalitat republicana hi sumava la de la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia així com el dret a continuar escrivint i parlant en la llengua pròpia del país. D’aquesta manera, els vells i els nous valors de la cultura catalana, que tant s’havia desenvolupat en els anys de vigència del règim autonòmic, van viure la guerra íntimament compromesos amb les tasques polítiques i socials plantejades arran de l’esclat de la confrontació bèl·lica i la situació revolucionària que es vivia en el territori català.

El món de la cultura, tant catalana com espanyola, va bolcar-se en la participació en iniciatives per promoure l’alfabetització i la lectura, divulgar el teatre i el cinema, etc. Els seus objectius principals eren donar el suport propagandístic necessari al bàndol republicà, tant a l’interior com a l’estranger, així com col·laborar en la reestructuració de la cultura perquè arribés a al major nombre possible de ciutadans. Possiblement, la guerra va possibilitar que la cultura avancés a Catalunya com en pocs altres moments de la història.

Per exemple, en el cas de Catalunya, i en el camp específic de l’ensenyament, els intel·lectuals van col·laborar en l’organització del Consell de l’Escola Nova Unificada, que tenia com a objectiu coordinar un projecte d’escola única, gratuïta, laica, amb implantació de la coeducació i en llengua catalana. El projecte, que des del mateix mes de juliol de 1936 va arribar a escolaritzar uns 100.000 alumnes, pretenia acabar amb els dèficits escolars que patia Catalunya així com acabar la renovació escolar i pedagògica iniciada en el període republicà i autonòmic.

Igualment, d’acord amb la Generalitat, va organitzar-se un Servei de Biblioteques al front i les anomenades milícies de la cultura, que feien arribar manifestacions culturals i llibres als combatents i a la rereguarda, i va crear-se la Institució de les Lletres Catalanes. També van col·laborar activament en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes de l’any 1937, celebrat en sessions a Barcelona, València i Madrid. Per fer que aquesta tasca esdevingués més eficaç, els escriptors catalans van organitzar-se sindicalment en l’Agrupació d’Escriptors Catalans (vinculat a la UGT) i en el Grup Sindical d’Escriptors Catalans (vinculat a la CNT).

En les arts plàstiques cal destacar el muntatge del Pavelló de la República a l’Exposició de París de 1937, a càrrec dels governs de la República, la Generalitat i el govern Basc. L’edifici, dissenyat per Sert, va aplegar un conjunt artístic únic, amb la presència d’obres tan emblemàtiques com ara la Montserrat de l’escultor Juli González, les pintures de José Gutiérrez Solana, el cartell Aidez l’Espange de Joan Miró o el Gernica de Picasso.

montserrat.jpg

La Montserrat, obra de l’escultor Juli González

aidez espagne.jpg

El cartell Aidez l’Espange, obra de Joan Miró

guernica.jpg

El Gernica, obra de Picasso

Però també un petit nombre d’intel·lectuals va posar-se al costat dels insurrectes que, des del principi del conflicte, van mostrar una concepció cultural monolítica, fanàtica i reaccionària, basada en l’exaltació de la pàtria, de la tradició i del catolicisme més tronat. Igualment, una part de la intel·lectualitat relacionada amb la Generació del 27 es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Espanyola juvenil i revolucionària, que va ser l’única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat vinculada al feixisme.

Els franquistes van procedir a la depuració ideològica de la població, tot començant pels mestres, i van imposar una fèrria censura a la producció cultural, a l’ensenyament i a tots els àmbits de la vida pública. A més, a Catalunya, els franquistes van prohibir la llengua catalana des de l’abril de 1938. Aquestes accions repressives s’acompanyaven de la defensa de l’espanyolisme i la uniformitat cultural. En aquest context, la revista Destino va esdevenir el projecte més ambiciós per incorporar Catalunya a la unitat cultural espanyola i en ella van participar tant intel·lectuals castellans (José M. Pemán, Gonzalo Torrente Ballester, Pedro Laín Entralgo) com catalans (Ignasi Agustí, Josep R. Masoliver, Pere Pruna, Eugeni d’Ors).

eugeni-d'ors.jpg

Eugeni d’Ors

Etapes militars de la Guerra Civil: ocupació de Catalunya i final del conflicte (desembre de 1938-abril de 1939)

divendres, 8/04/2011

Després de la victòria franquista a la Batalla de l’Ebre, Franco estava disposat a portar endavant l’assalt definitiu contra Catalunya i, a partir del 13 de desembre de 1938, esgotada la capacitat de resistència dels exèrcits republicans, va iniciar l’ocupació definitiva del Principat. La conquesta de Catalunya va fer-se efectiva en relativament poques setmanes tot i la resistència desesperada dels republicans que van mobilitzar tota la població major de 45 anys per a la defensa.

LVG_1939_01_25-001.jpg

Tarragona va caure el dia 15 i Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939 donant lloc a la fugida de població civil, polítics, funcionaris i tropes. Amb la caiguda de Girona, el 4 de febrer, va intensificar-se l’èxode cap a l’exili francès de milers de fugitius republicans, entre ells el president Lluís Companys i els membres del govern de la Generalitat, així com el president Azaña i el cap de govern Negrín amb la resta de membres del govern de la República i el govern basc. El 9 de febrer els exèrcits nacionals ja havien arribat a la frontera francesa posant fi a la guerra en territori català.

La_Vanguardia_27-01-1939.png

Amb la caiguda de Catalunya la guerra estava pràcticament perduda per la República, que només comptava amb una part de la zona centre (Madrid, la Manxa) i que només tenia accés al mar per la Mediterrània (València i Almeria). A més, la pèrdua del Principat va suposar un cop molt dur per a la moral dels exèrcits republicans.

Frente_en_feb_1939.png

A principis de març a Madrid, va crear-se una Junta de Defensa dirigida pel coronel Segismundo Casado que va fer-se amb el poder amb el suport del socialista Besteiro i de les milícies anarquistes comandades per Cipriano Mera. La seva intenció era lliurar la capital a canvi de negociar la pau amb Franco, amb qui feia mesos que mantenia contactes a través dels serveis d’espionatge. Aquesta intenció xocava frontalment amb la política de resistència armada fins a les últimes conseqüències que havien promogut el president Juan Negrín, retornat de França, i els comunistes.

casado.jpg

El coronel Segismundo Casado (al centre de la imatge)

Així, a principis de març de 1939, la constitució de la Junta de Defensa de Madrid va representar un trist epíleg per a les desavinences polítiques que havien marcat la història de l’Espanya republicana, tot iniciant-se un breu conflicte entre els republicans en el si de la Guerra Civil. Les milícies comunistes van aixecar-se contra la Junta de Casado donant lloc a enfrontaments armats a Madrid i Ciudad Real.

Arribats a aquestes alçades del conflicte, i amb la victòria a tocar, Franco no tenia cap motiu per acceptar l’oferta negociadora de la Junta de Casado. El caudillo només acceptaria una rendició sense condicions i va obligar els defensors de Madrid a lliurar les armes. Així, el 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense trobar cap resistència. Posteriorment, el 29 de març les tropes franquistes van entrar a València i, sense gaire oposició, van iniciar l’ocupació de la resta de territoris que resistien a la zona mediterrània.

mapa_final_guerra_civil.jpg

A continuació, l’1 d’abril de 1939, Franco proclamava el final de la Guerra Civil amb la victòria del bàndol nacional. S’inaugurava una dictadura implacable que governaria Espanya durant quasi quaranta anys.

La_Vanguardia_02-04-1939.png

Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938-novembre de 1938)

divendres, 8/04/2011

El desgast sofert per les tropes republicanes en la Batalla de Terol va ser aprofitat per Franco per, el març de 1938, iniciar la campanya d’Aragó, el que comportava que el front bèl·lic arribés a Catalunya. Els resultats de l’ofensiva van ser contundents: l’atac, iniciat el 9 de març, l’atac va fer recular la línia del front en els límits fixats pels rius Segre i Ebre.

Alcanyís, Montalbán, Casp, Alcubierre, Fraga, Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp, Camarasa i les centrals hidroelèctriques dels Pirineus van caure sota el domini dels insurrectes. I al mateix temps que l’exèrcit franquista arribava fins la Mediterrània, ocupant 60 quilòmetres de costa, Catalunya restava separada del País Valencià i de la resta de territoris republicans.

Guerra Civil, julio 1938.jpg

A la vegada, les tropes franquistes havien avançat també cap al sud i, després d’haver ocupat Castelló de la Plana, van dirigir-se cap a València, però van haver d’aturar-se a les fortificacions de Viver perquè el govern Negrín va decidir portar a terme un ambiciós i desesperat pla d’atac a l’Ebre amb l’objectiu de tornar a enllaçar Catalunya amb la resta de l’Espanya republicana. Conscients de les dificultats bèl·liques, l’única esperança republicana passava per recuperar territori, reunificar la zona republicana i mostrar a l’opinió internacional que la República encara no estava derrotada.

Així, el progrés dels exèrcits insurrectes va quedar frenat quan l’exèrcit republicà, que havia rebut nou armament, va reorganitzar les seves unitats des de Catalunya i va llançar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la desembocadura. Iniciada la nit del 24 al 25 de juliol amb un atac republicà que va travessar l’Ebre entre Benifallet i Mequinensa, els exèrcits de la República van assolir la seva última gran victòria contra les tropes nacionals. En aquest atac  van ser ocupades Riba-roja, Ascó, Flix, Benissanet, Miravet, el Pinell, Mora d’Ebre, la serra de la Fatarella, Cavalls i Pàndols.

ebre.jpg

La República va destinar a la Batalla de l’Ebre més de 300.000 homes comandats pel general Juan Modesto. Aquests, des de la regió ocupada, van avançar cap a l’interior i van fer-se forts a la zona de Gandesa, on van fer-se forts durant tres mesos, però a partir d’aquí els republicans ja no passarien de realitzar accions defensives.

L’escomesa republicana va ser ràpidament contestada per un contraatac franquista que va donar lloc a uns mesos d’equilibri mentre que Franco acumulava artilleria, aviació i tropes per llançar l’atac sobre els republicans. Així, a l’agost els republicans van perdre Mequinensa, però van resistir a la Terra Alta.

Guerra-Civil-Batalla-del-Ebro.jpg

El mes de setembre, i amb la Batalla en marxa, el govern Negrín, conscient de la derrota que s’aproximava i a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No Intervenció, va anunciar la retirada de les Brigades Internacionals. Per la seva banda, la resposta de Franco al Comitè de No Intervenció va ser la retirada d’una part de les tropes italianes, però sense deixar de fer servir en cap moment ni l’aviació ni l’artilleria procedent dels totalitarismes.

Després d’una llarga guerra de desgast, l’ofensiva franquista a l’Ebre va generalitzar-se a partir del 30 d’octubre. Ja a primers de novembre, els republicans van haver de replegar-se a l’altra banda del riu, a la vegada que l’exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre. El 16 de novembre la Batalla es donaria per finalitzada i amb ella les darreres esperances de resistència republicana.

D’aquesta manera, la Batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de tota la guerra, va significar l’ensorrament definitiu dels exèrcits republicans. Després del fracàs militar de l’Ebre, tot i que la República encara retenia Catalunya, Madrid, bona part de La Manxa, València i el sud-est peninsular, l’avenç de les tropes franquistes ja no trobaria gran resistència a causa de l’esfondrament moral i operatiu de la rereguarda.

Etapes militars de la Guerra Civil: l’ocupació del nord i l’arribada a la Mediterrània (abril de 1937-març de 1938)

dijous, 7/04/2011

Després del fracàs nacional a l’hora de prendre Madrid, el conflicte va derivar en una guerra de posicions en la que es lluitarà pel control del nord del país. Des de l’estiu de 1937, tot i que la resistència republicana s’allargaria encara fins els primers mesos de 1939, la victòria s’aniria decantant progressivament a favor dels exèrcits de Franco.

Des del mes de març, els franquistes van portar a terme una ofensiva general al nord del país, campanya que feia perillar la ciutat de Bilbao. En aquells moments, una estreta franja integrada per Astúries, Cantàbria i Biscaia restava en mans de la República, però era un territori aïllat de la resta de dominis republicans. Els nacionals controlaven Navarra, Àlaba i Sant Sebastià, però el gruix del territori basc –fonamental pels seus recursos miners, siderúrgics i industrials–, romania en mans de la República.

Frente_del_Norte.png

D’aquesta manera, els insurrectes, sota el comandament del general Mola, van iniciar l’atac sobre Biscaia a les darreries del mes de març. En aquest context, el 26 d’abril de 1937, la ciutat basca de Gernika va ser bombardejada per la Legió Còndor alemanya per ordres del quarter general de Franco. Es produïa així el primer bombardeig aeri de la història que tenia com a únic objectiu terroritzar la població civil ja que Gernika era un objectiu sense cap rellevància ni militar ni estratègica. Tanmateix, la superioritat franquista en armament i aviació feia innecessari aquest atac. A més, l’escalada destructiva que va suposar el bombardeig de Gernika va suposar un fort descrèdit per a Franco de cara a l’opinió pública internacional, sense majors conseqüències que la condemna formal dels fets.

Die Ruinen von Guernica5603/37

Guernica_Poster.jpg

guernica.jpg

Amb l’objectiu de desviar l’atac nacional cap a d’altres fronts, el govern de la República va concentrar nombrosos efectius militars per organitzar una ofensiva contra Osca (juny de 1937) que acabaria en un nou fracàs militar ja que els franquistes van poder defensar-se amb relativa facilitat dels intents republicans per encerclar la ciutat. Posteriorment, el juliol, la República va emprendre l’atac de Brunete, a prop de Madrid. Una nova ofensiva republicana, aquest cop sobre la ciutat de Saragossa (agost de 1937), va acabar en un nou fracàs a la Batalla de Belchite causa de l’arribada d’unitats nacionals procedents del front de Madrid i a la superioritat aèria franquista.

Així, tot i les maniobres de distracció republicanes, Franco va poder acabar amb l’ocupació del nord peninsular: un cop superat el “Cinturón del Hierro”, Bilbao va caure el 19 de juny, a l’agost va prendre Santander i, finalment, Astúries va ser ocupada l’octubre. El nord ja estava controlat pels nacionals, i amb el territori els seus recursos econòmics. En paral·lel, milers de persones iniciaven un desplaçament massiu de població cap als territoris republicans fugint dels exèrcits franquistes que ocupaven el territori. Mola ja no va arribar a veure la conquesta del nord perquè el seu avió s’havia estavellat, perdent la vida, a Burgos el 3 de juny, deixant a Franco com a únic líder del bàndol nacional.

Frente_en_oct_1937.png

Arribats a finals de 1937, els resultats de la guerra eren clarament favorables als insurrectes. Però, tot i l’evident superioritat franquista, els comandaments militars de la República encara confiaven en la possibilitat, cada cop més llunyana, de capgirar la situació i guanyar la guerra. Amb aquest objectiu van iniciar-se una sèrie de reformes en l’exèrcit republicà: van dotar l’exèrcit de comandaments professionals, van integrar-s’hi els quadres procedents de les milícies i de les Brigades Internacionals i van posar-hi al capdavant al general Vicente Rojo, el prestigiós defensor de Madrid.

En aquesta situació, la República va emprendre una forta acció sobre Terol, campanya que responia a l’intent d’aturar l’ofensiva franquista al front de Guadalajara. La Batalla de Terol va desenvolupar-se entre desembre de 1937 i gener de 1938 i, en una primera fase, va culminar amb la conquesta republicana de la ciutat, fet que va deixar l’exèrcit de la República exhaust després de la batalla. Franco va aprofitar el desgast republicà per, en resposta, portar a terme un atac general al llarg de tot el front d’Aragó, de d’Osca fins a Terol. Així, el febrer de 1939, Franco va recuperar Terol.

Batalla_de_Teruel.png

En aquest període, la ciutat de Barcelona va ser durament castigada pels bombardejos. Per exemple, el 29 de maig de 1937 van morir 70 persones en un únic atac, i a l’octubre van produir-se quatre bombardejos més. El març de 1938 es reproduirien els bombardejos amb tretze atacs aeris que suposarien uns mil morts. En el conjunt de la guerra, Catalunya va patir prop de 5.000 morts a causa dels bombardejos (la meitat de les víctimes a Barcelona) i més de 2.000 edificis van ser destruïts.

Etapes militars de la Guerra Civil: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937)

dimecres, 6/04/2011

A les darreries del mes de juliol, el fet que el fracàs del cop d’Estat dels militars abocava Espanya cap a la Guerra Civil era indiscutible. D’aquesta manera, tant per part dels rebels com per part de la República van iniciar-se els preparatius militars per anar a alliberar els territoris que havien quedat sota el poder de l’enemic.

L’armada i l’exèrcit de l’aire van declarar-se majoritàriament fidels a la República. Al principi, l’exèrcit colonial sota el comandament de Franco va quedar bloquejat al Marroc per la flota republicana. En canvi, mentre el govern republicà es trobava amb problemes per rebre ajuda del govern frontpopulista francès i l’hostilitat de la Gran Bretanya, Franco va rebre l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

jul_1936.png

Al centre de la Península, al nord de Madrid, ben aviat va quedar configurada una línia de front a tot el llarg de la Sierra del Guadarrama, on el general Mola havia enviat les seves tropes des de Navarra amb la intenció de conquerir Guadalajara i després Madrid. El pas de Somosierra i el pas del Alto de los Leones van ser els dos punts on va quedar concentrada l’ofensiva rebel dels primers moments. Mentrestant, a Toledo, el general Moscardó, reclòs a l’Alcázar amb un centenar de militars i les seves famílies, iniciava una resistència al setge republicà que es convertiria en un mite de l’Espanya franquista.

Pel que fa al nord, el general Mola va enviar, també des de Navarra, una expedició directa a Guipúscoa, on s’establiria una altra línia de front. En paral·lel, a Astúries, el coronel Aranda hauria de fer front al setge d’Oviedo, imposat pels miners que havien acabat de vèncer la resistència de la caserna de Simancas, a Gijón.

A Andalusia, la iniciativa també va córrer a mans dels militars insurrectes gràcies al trasllat a la Península de les tropes de l’exèrcit de l’Àfrica (la Legió Estrangera i els regulars marroquins) comandat pel general Franco. Amb avions de transport cedits per l’Alemanya nazi, en pocs dies les posicions nacionals a l’Andalusia occidental van veure’s reforçades, a la vegada que es reunia un important contingent de tropes que haurien d’iniciar una ofensiva cap al nord amb l’objectiu de tallar els contactes republicans amb la frontera portuguesa i prendre Madrid, símbol del poder republicà.

Plan Guerra Civil del General Mola.jpg

Per contra, en terres de l’Aragó, l’ofensiva va ser iniciada des de Catalunya i el País Valencià. Després d’haver esclatat la rebel·lió i davant la desmembració patida per l’exèrcit, l’hegemonia era dels treballadors. I així, en arribar notícies del triomf de la sublevació a les capitals aragoneses, les diverses organitzacions obreres i populars van formar milícies de voluntaris per anar al front.

Des de Catalunya, la central anarcosindicalista CNT va enviar els primers voluntaris a la conquesta de Saragossa i Osca en una data tant immediata com el 23 de juliol, i en els dies següents farien el mateix el POUM, la UGT, l’Esquerra Republicana de Catalunya i el PSUC. En total, les milícies van sumar uns 30.000 homes, amb clara majoria de militància cenetista. De la mateixa manera, des del País Valencià també van sortir columnes republicanes en direcció al front de Terol. La resistència dels nacionals en les tres capitals aragoneses, però, va aturar l’abast de l’ofensiva miliciana i el front d’Aragó va tendir a estabilitzar-se en els límits fixats durant les primeres setmanes de la guerra.

el frente de aragon.gif

De la mateixa manera, l’ofensiva republicana a Mallorca, organitzada per la Generalitat de Catalunya durant l’agost i comandada pel general Bayo, tampoc va assolir els seus objectius i va acabar esdevenint un fracàs contundent. El fet que Mallorca estigués en mans dels nacionals va permetre a Franco comptar amb una plataforma logística decisiva de cara a l’ús de l’aviació italiana establerta a l’illa.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, els exèrcits de Franco van protagonitzar una ofensiva en direcció a Extremadura i a la zona centre que va culminar amb la presa de Badajoz per part de les tropes del general Yagüe i va possibilitar l’enllaç de l’exèrcit de l’Àfrica amb el del Nord comandat per Mola. L’èxit de la campanya, acompanyada d’una ferotge repressió contra tota resistència popular, es tancaria amb la posterior conquesta de Toledo, posant fi al setge de l’Alcázar, cap a finals de setembre.

D’altra banda, al nord, durant aquests mesos, l’ofensiva nacional va fer-se amb Irún i Sant Sebastià, amb la qual cosa els insurrectes s’asseguraven el control de la frontera basca amb França.

nov_1936.png

Les victòries franquistes, relativament fàcils, assolides en els primers mesos del conflicte van fer pensar els insurrectes amb una senzilla conquesta de Madrid que aplanés el camí cap a la victòria. Amb aquest objectiu van iniciar-se els preparatius per a realitzar l’ofensiva sobre la capital, campanya que ocuparia el centre d’atenció militar des de finals d’octubre de 1936 fins a finals de març de 1937. Madrid esdevenia així el principal front de guerra.

Tanmateix, l’ofensiva franquista sobre Madrid va topar amb una resistència més forta de la que esperaven els militars. Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, el 29 d’octubre, va decretar-se la mobilització general per aturar l’ofensiva i la República va veure’s obligada a desplaçar-hi tropes procedents d’altres fronts. Els combats van ser intensos als ravals de la ciutat, fortificats per a la defensa. És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del fascismo!”.

cartel NO PASARAN.jpg

CARTELAYUDAMADRID.jpg

defensar madrid.jpg

L’ofensiva franquista sobre Madrid va obligar el govern de la República a exiliar-se a València, el 6 de novembre, davant el temor de caure presoners en mans dels rebels. El govern de la capital recauria aleshores sobre una Junta presidida pel general Miaja, mentre que la direcció militar de la defensa va ser confiada al comandant Rojo.

Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries, Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a la capital fins al final del conflicte. L’arribada de les primeres Brigades Internacionals, de les primeres remeses d’armament soviètic i de les columnes de voluntaris catalans (d’entre elles una dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti que perdria la vida durant la defensa de Madrid en circumstàncies estranyes) van ser decisives en la resistència madrilenya davant els franquistes.

ataque madrid.gif

Un cop rebutjat l’intent d’ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres d’encerclament per aïllar la capital i tallar les comunicacions amb el govern republicà establert a València. La primera acció va derivar en la Batalla del Jarama (febrer de 1937), en la qual els insurrectes van ser detinguts pels republicans. Una segona ofensiva nacional va comportar la Batalla de Guadalajara (març de 1937), escenari en el que les tropes italianes aliades dels franquistes van ser derrotades de forma contundent per l’Exèrcit Popular de la República en la primera victòria republicana realment important. D’aquesta manera, les contraofensives republicanes, victorioses als fronts del Jarama i Guadalajara, va permetre una relativa estabilització del front de Madrid.

Tot i els èxits en la defensa de Madrid, el febrer de 1937, les tropes de Queipo de Llano van bombardejar i ocupar Màlaga, provocant un èxode de població republicana i reduint més encara el territori andalús en mans de la República.

El naixement del franquisme en la Guerra Civil

dimarts, 5/04/2011

Fracassat el cop d’Estat del 18 de juliol, entre els revoltats va plantejar-se el problema del fraccionament del poder, tant des del punt de vista polític com des del militar. A més, la mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol, del general Sanjurjo, considerat com el militar cridat a encapçalar el moviment colpista, agreujava encara més el problema del lideratge militar i del govern en la zona controlada pels insurrectes.

Políticament, les organitzacions que col·laboraven amb els insurrectes representaven corrents polítics molt diferents: monàrquics, antics militants de la CEDA, carlins i falangistes, els quals buscaven augmentar la seva influència a costa dels militars. Però, de fet, només la Falange va veure incrementar de forma vertiginosa la seva militància durant els primers mesos de la guerra.

cabanellas.jpg

El general Miguel Cabanellas

Militarment, entre els insurrectes tampoc hi havia un comandament militar únic: Mola tenia tot el control del nord peninsular; Franco del Marroc i les Canàries; i Queipo de Llano d’Andalusia. Va ser després de la creació, el 24 de juliol, d’una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel veterà general Miguel Cabanellas, quan va donar-se el primer pas cap a la centralització del poder militar. La Junta estava integrada per militars, però no tenia atribucions en la direcció de la guerra, i s’encarregava únicament de governar el territori ocupat.

Les primeres mesures que va prendre la Junta van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics i els sindicats, la suspensió de la Constitució de 1931 i la paralització de la reforma agrària mentre que les terres que s’havien expropiat per part dels governs republicans van ser retornades als seus propietaris. Aquesta institucionalització del ordre dels insurrectes va anar acompanyat per la forta i sagnant repressió de qualsevol intent de resistència.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, la necessitat d’un comandament militar únic va esdevenir una urgència pels revoltats. Així, a les darreries de setembre, una reunió de la Junta de Burgos va decidir la creació d’un comandament militar únic, el qual, a proposta del general Kindelán, seria presidit per Franco com a comandant en cap. Prèviament, Franco havia consolidat el seu lideratge dins de l’exèrcit després de l’alliberament de l’Alcázar de Toledo i, especialment, pel fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor en les negociacions entre els totalitarismes i els insurrectes.

franco burgos 1936.jpg

Franco a Burgos

És així com, a partir de l’1 d’octubre, mitjançant un decret, Franco va ser nomenat generalíssim de tots els exèrcits espanyols, i a la vegada cap d’Estat mentre durés la guerra. El que havia estat el general més jove de l’Estat passava a exercir les més altes funcions militars i polítiques de l’Espanya rebel. A continuació, la Junta de Defensa Nacional seria dissolta per introduir la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco va traslladar-se a Salamanca.

Després d’aquesta primera fase del procés d’unificació política i militar, Franco va haver d’enfrontar-se amb la independència que encara gaudien els dos moviments polítics més importants de l’Espanya nacional: els falangistes i els carlins. Tots els intents que s’havien fet per unificar falangistes i carlins havien estat condemnats al fracàs fins aquell moment, el que suposava que, tot i l’existència d’un comandament militar i administratiu únic i indiscutit, no hi havia cap cohesió política.

La política del nou cap de l’Estat a la zona nacional va ser construir un Estat amb un sistema feixista amb un partit únic. Així, allargant al màxim el desenvolupament de la guerra, Franco va poder consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirat en el model feixista de Hitler i Mussolini, el generalíssim buscava la instauració del sistema de partit únic sota el seu comandament amb plens poders polítics i militars.

franco.jpg

En aquells moments, la Falange, després de la mort del seu fundador José Antonio Primo de Rivera (afusellat a la presó republicana d’Alacant el novembre de 1936) es debatia en una profunda crisi de direcció. Així, el nou lideratge que representava la continuïtat de la vella guàrdia falangista era contestat des de nous sectors que s’havien afiliat al partit després de l’inici de la guerra.

Per la seva banda, els carlins presentaven importants discrepàncies amb la Falange. Els tradicionalistes comptaven amb nombrosos efectius militars propis, l’autonomia dels quals va crear molts problemes a la direcció de l’exèrcit, fins a l’extrem que Franco va haver d’obligar el seu cap principal a abandonar el país el desembre de 1936.

Ben aviat, però, Franco va disposar-se a liquidar qualsevol tipus de resistència existent en el bàndol nacional, i, el 19 d’abril de 1937, amb la col·laboració del seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, va decretar la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), partit al qual s’integrarien totes les altres forces polítiques que donaven suport al bàndol nacional. La nova FET-JONS va ser instrumentalitzada per Franco com a element per a controlar i influenciar qualsevol activitat política. S’estaven posant les bases del Nuevo Estado.

FET-JONS.png

En aquest partit únic quedaven incorporades totes les tendències polítiques que havien donat suport a la insurrecció militar i que, a partir d’aquest moment, tindrien Franco com a cap suprem. Tots els intents d’oposició al decret protagonitzats tant per falangistes com per carlins van ser reprimits amb facilitat. El nou partit únic, d’ideologia falangista (uniformat amb la camisa blava de Falange i la boina vermella carlina, així com amb la salutació feixista del braç enlaire), però, no dominaria l’aparell de l’Estat. D’aquesta manera, totes les activitats polítiques van quedar estretament supeditades al control directe de l’autoritat militar i, en concret, a la figura de Franco.

A continuació, el juliol de 1937, els bisbes espanyols van donar a conèixer una carta pastoral col·lectiva on es mostraven a favor dels sublevats. Posteriorment, al mes d’octubre, el franquisme va rebre el reconeixement diplomàtic per part del Vaticà. D’aquesta manera, el règim franquista va guanyar-se el suport de l’Església que es convertiria en un element omnipresent en el Nou Estat.

El procés d’institucionalització del Nuevo Estado franquista va culminar el gener de 1938 amb la desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco, que des d’aquest moment ostentaria la condició de Caudillo de España, concentrava en la seva figura la jefatura de l’Estat i la presidència del govern. Clarament inspirat en el feixisme, el Nuevo Estado defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Els pilars fonamentals del nou i autoritari aparell estatal serien el partit únic (FET-JONS), l’Església i l’exèrcit.

primer_gobierno_franco.jpg

El primer govern franquista va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, a la vegada que reinstaurava la pena de mort. Igualment, van suprimir-se les llibertats religioses, polítiques i de premsa, i va reintroduir-se la confessionalitat de l’Estat (derogació del matrimoni civil i el divorci, introducció d’una retribució estatal al clergat i establiment del culte religiós en l’ensenyament). En aquest context, el març de 1938, s’aprovaria la primera de les lleis fonamentals del franquisme: el Fuero del Trabajo, novament d’inspiració feixista, el qual establia un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors a la vegada que prohibia les vagues i les reivindicacions obreres.

Així, durant la Guerra Civil es posaven les bases del règim franquista, una dictadura totalitària de tipus militar, que es mantindria en el poder a Espanya durant quaranta anys, fins que, a la mort del dictador, s’iniciés el procés de Transició a la democràcia.

españa franquista.png

El govern Negrín (maig de 1937-març de 1939)

dilluns, 4/04/2011

Els Fets de Maig de 1937 van comportar modificacions polítiques substancials dins del bàndol republicà amb la pèrdua d’influència dels anarquistes i l’enfortiment de les posicions dels comunistes, que ja gaudien d’un gran ascendent gràcies a l’ajuda militar que la Unió Soviètica estava proporcionant a la República. A més, el curs desfavorable de la guerra havia posat en contra del govern de Largo Caballero els comunistes, els sectors socialistes favorables a Indalecio Prieto i els republicans d’esquerra, que ara tindrien l’oportunitat de redreçar la situació segons els seus interessos.

D’acord amb les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes com a enemics de la Revolució, els comunistes espanyols i catalans van exigir la il·legalització del POUM i que els seus líders fossin detinguts acusats de ser els responsables màxims de la crisi de maig i de complicitat amb el feixisme. La negativa de Largo Caballero a il·legalitzar el POUM va comportar que els comunistes forcessin una crisi de govern que obligaria Largo a dimitir.

El 17 de maig, el president de la República, Manuel Azaña, va encarregar que es constituís un nou govern presidit per Juan Negrín, del qual van ser exclosos els anarquistes. El nou govern, recolzat pel PSOE, va ser l’encarregat de dur a terme la repressió contra el POUM i els seus militants, fet que abocaria el partit a la dissolució i, més tard, comportaria l’assassinat del seu secretari Polític, Andreu Nin a mans d’agents de la policia política soviètica.

Dr. Juan Negrín López.jpg

Juan Negrín

Respecte de Catalunya, a partir de maig de 1937 la Generalitat va veure molt minvades les seves competències. Aquell mateix mes va perdre el control de l’ordre públic i de l’organització militar, que des d’aquell moment van ser assumits pel govern Negrín, el qual posava l’èmfasi en la centralització política i militar per assolir l’objectiu prioritari de guanyar la guerra. I el procés de transferències no havia fet més que començar.

El govern Negrín va reforçar el poder central, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la producció industrial i agrària. En aquest context, va dissoldre’s el Consell de Defensa d’Aragó, dominat pels anarquistes. Semblava que Espanya i Catalunya assolien finalment una estabilitat política, i de fet el govern Negrín es mantindria fins a la fi de la guerra, però l’estabilització política sota el domini comunista només podia ser efectiva si arribaven victòries militars.

La formació, el mes de juny, d’un nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Companys i fonamentat en l’aliança entre l’ERC i el PSUC, sense la participació de la CNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin molt tenses. La marginació dels anarquistes sumada a la progressiva pèrdua d’influència de la Generalitat a causa de les ingerències del govern central van comportar que el PSUC esdevingués la força predominant a Catalunya fins el final de la guerra.

afich-espag15.jpg

Cartel-049.jpg

Al novembre de 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de la República de València fins a Barcelona, on també es trobava el govern basc, refugiat des de la caiguda del nord. La decisió va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà. Amb el govern Negrín arribaven també els aparells centrals dels partits i les institucions espanyoles.

El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la industria de guerra, tot deixant de banda l’administració d’un govern de la Generalitat molt afeblit per les circumstàncies i que veia amb impotència com les seves competències reals s’anaven reduint.

El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà. Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i entre la població començaven a fer-se evidents la desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga. Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del nazisme i el feixisme, a la negociació.

Aleshores, Negrín va mostrar-se partidari de la resistència a ultrança de la República tot i les constants desfetes militars. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació internacional provocada per l’agressiu expansionisme nazi podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podia ser beneficiós per a Espanya ja que, a més de reduir la presència nazi-feixista a la Península, podia permetre a la República incorporar-se en un ampli conflicte europeu contra els totalitarismes que suposés la desitjada ajuda internacional negada fins aquell moment.

juan-negrin-indalecio-prieto.jpg

Juan Negrín i Indalecio Prieto

Però, tot i les esperances de Negrín, en el marc de la política d’apaivagament practicada pel govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau. Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir militarment. La guerra, però, estava perduda.

La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents governs que s’havien instal·lat a Barcelona. Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals van haver de creuar la frontera. Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya, Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de l’exili francès.

Malgrat els esforços de Negrín per continuar la guerra a la desesperada, la República tenia els dies comptats. El drama va completar-se l’1 d’abril quan, oficialment, es declarava la desfeta republicana. Quatre mesos després, l’1 de setembre, esclatava la Segona Guerra Mundial. Negrín tenia raó, però el temps no li va permetre arribar a temps a un conflicte internacional que s’iniciava quan la Segona República espanyola ja havia estat oficialment liquidada pel franquisme.

Dissidències polítiques i enfrontaments entre els republicans: els Fets de Maig de 1937

dissabte, 2/04/2011

L’inici de la Guerra Civil havia comportat l’inici d’un procés revolucionari que es concretava tant en aspectes polítics com econòmics i socials. Així, durant els primers mesos del conflicte ni el govern central ni el govern de la Generalitat posseïen de fet el poder real. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà.

D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i per l’ala més esquerrana del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució com a única garantia de guanyar la guerra i es resistien a integrar les milícies en l’exèrcit regular. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i l’ala dretana del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a l’inici de la guerra, el control de les col·lectivitzacions, la reconstrucció de l’Estat, la paralització del procés revolucionari i la centralització dels esforços en la guerra.

Així, a Catalunya les tensions polítiques van augmentar fins el punt que, el desembre de 1936, Andreu Nin, secretari polític del POUM, va ser exclòs del govern de la Generalitat arran de la seva postura antiestalinista i per la pressió exercida pel PSUC a través d’una campanya de calumnies i difamacions. D’aquesta manera començava una nova etapa on l’equilibri de forces canviaria: el POUM cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya.

andreu nin.jpg

Andreu Nin

Durant el 1937 van seguir les pugnes i les rivalitats entre la CNT i el PSUC. El mes de gener van produir-se uns enfrontaments armats a La Fatarella (Tarragona), la responsabilitat dels quals va ser atribuïda als anarquistes. Posteriorment, el mes d’abril la tensió política va augmentar quan a Puigcerdà van reproduir-se els enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. A més, a Barcelona va produir-se l’assassinat de Roldán Cortada, militant del PSUC i membre del Comitè de Catalunya de la UGT.

La tensió va arribar al seu màxim durant el mes de maig a causa dels assassinats de dirigents comunistes i anarquistes durant el mes d’abril; la inestabilitat social i el clima d’inseguretat regnant per culpa dels escamots dels diferents partits que actuaven de forma descontrolada; l’encariment dels productes bàsics i l’escassetat general de queviures; i el descens de la influència dels ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero. Es presagiava una generalització dels enfrontaments.

En aquest context, el fet que la policia ocupés per ordre de la Generalitat l’edifici de la Telefònica de Barcelona, en mans de la CNT, per controlar les comunicacions va desencadenar un enfrontament obert entre els anarquistes, amb el recolzament del POUM, i els comunistes del PSUC recolzats per la resta de partits, disposats a frenar definitivament l’avenç de la revolució.

fets de maig.jpg

Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats. A més, va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar dos-cents morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República.

Quan finalment va retornar la calma, les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, i en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.