Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya contemporània’

Ha mort Josep Maria Ainaud de Lasarte

dijous, 9/08/2012

Aquest matí ha mort l’historiador català Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012). Advocat, periodista i polític, va ser un estudiós de la biografia d’alguns dels personatges més emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Enric Prat de la Riba, i la seva obra sempre va girar al voltant de la difusió de la cultura i la història de Catalunya. De la seva extensa bibliografia podem destacar: Prat de la Riba, home de govern (1973), Símbols de Catalunya (1978), Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya (1980), Francesc Cambó (1992), El llibre negre de Catalunya (1996) o Ministres catalans a Madrid. De Ferran VII a José Maria Aznar (1996). Entre d’altres condecoracions, Ainaud de Lasarte va rebre el Premi d’Honor Lluís Carulla (1994), la Medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2012). Ens ha deixat un savi, un humanista, un d’aquells homes del Renaixement en perill d’extinció que excel·lia en multitud de disciplines i que vivia per a divulgar-les. Descansi en pau.



Contra Companys: el complot per assassinar el president de la Generalitat el 1936

dimecres, 13/06/2012

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta,  Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución.jpg

UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).

D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.

En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.

Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.

La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.

dencàs.jpg

Josep Dencàs

En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.

Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.

Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.

president_companys.jpg

Lluís Companys

El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència  d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.

Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.

A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.

#12M15M, un any d’indignació

dissabte, 5/05/2012

Ara fa un any naixia un moviment ciutadà inesperat i esperançador, un moviment que es desenvolupava en el context de la crisi econòmica, política, social i cultural més important que ha viscut el món occidental des de la Segona Guerra Mundial i que es concreta en un desmantellament de l’Estat del benestar que posa en perill la cohesió social com mai anteriorment. S’autodenominava #15M #DemocraciaRealYa #SpanishRevolution. I faig servir la tipologia dels hastags del Twitter per motius evidents. Les xarxes socials van ser el seu motor, la seva ànima.

Madrid i la Puerta del Sol, Barcelona i la Plaça Catalunya… I bona part de les ciutats d’arreu de l’Estat. Un moviment territorialment divers, intergeneracional, heterogeni i transversal en la seva ideologia i la seva composició. Un moviment apolític i crític amb el capitalisme triomfant. Les raons no els hi faltaven, però encara falta la seva articulació definitiva. El cop al sistema va ser i és evident.

plcat.JPG

assembles-dindignats.jpg

Un dels principals referents del moviment va ser el llibret pamflet Indigneu-vos! (Indignez-vous!, 2011) de l’ancià Stephane Hessel, on podem llegir:

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

En resum, el #15M es fonamentava en un al·legat contra la indiferència davant la demolició de l’Estat del benestar i a favor de la insurrecció cívica pacífica. Són idees velles, molt antigues, però en el context dels nostres dies esdevenen revolucionàries. El triomf de les societats líquides postmodernes en les quals el relativisme triomfa i converteix l’individualisme en l’eix principal de les vides, passant per sobre dels drets col·lectius, converteix el moviment en revolucionari. La societat pren la paraula. Una societat que fins aquell moment restava marginada i condemnada a limitar el seu compromís cívic a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. I això no és democràcia de veritat. O com a mínim no és una democràcia real. La democràcia ha de ser un plebiscit ciutadà diari. Una implicació amb el món que ens envolta. Una cerca constant del benestar de la majoria.



Els motius per a la indignació no han desaparegut. Persisteixen i cada vegada semblen més forts. La recepta neoliberal per a sortir de la crisi és hegemònica. L’Estat del benestar segueix desmantellant-se dia a dia i això no comporta cap solució palpable. Al contrari. La depressió cada cop és més profunda. Les economies dels Estats no se’n surten. Però les familiars tampoc. El ciutadà ha perdut la xarxa que el protegia. La seva salut es veu amenaçada per les retallades donant lloc a un greu problema immediat. Però també el futur de les properes generacions s’hipoteca desmantellant l’educació.

valencia 15m1.jpg

La classe política i financera triomfants i hegemòniques no troben la sortida i rebutgen els que des de fora del sistema proposen alternatives. És més, les seves solucions indignen més la ciutadania. Ens insten a treballar en precari com si aquesta fos l’única solució. I això és fals. Però més greu encara és que siguin els mateixos que ens han conduit a la crisi els que hagin de cercar la sortida amb receptes ineficients i que només busquen la perpetuació de les injustícies del sistema. La llibertat, igualtat i fraternitat del sistema liberal han desaparegut, esborrades pel pensament únic del benefici econòmic.

Que la criminalització política i els intents de desprestigi del moviment no es facin triomfants. Aquest és el gran objectiu. La crítica és sana i necessària. És cert que la seva heterogeneïtat comporten dispersió. Però només des d’aquesta diversitat i de la síntesi del pensament crític que desprenen els indignats pot sorgir l’articulació definitiva del moviment. I es fa imprescindible comprendre que la crítica a les injustícies del sistema capitalista és necessària. Que un moviment com el dels indignats pugui conjugar un espectre social cada dia més ampli mereix respostes. La política ha caigut en el desprestigi més absolut. Però només des de la política sorgiran les respostes i les solucions. Més democràcia i respostes polítiques alternatives. És la síntesi cap a la qual hauria de caminar la indignació. I aquest és un camí de llarga durada. Ens trobem encara en el principi. Un altre món segueix sent possible.



Barcelona, 14 d’abril de 1931

dissabte, 14/04/2012

Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII. Després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer, el fallint intent de recuperar el sistema de la Restauració sota la presidència de l’almirall Aznar i el clima social marcat pel creixement de l’oposició republicana i obrerista, la convocatòria electoral suposava un punt d’inflexió. Havia arribat el moment de triar: monarquia o república.

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril van reflectir aquest sentit plebiscitari. Mentre que la Lliga Regionalista es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I el resultat de les eleccions va ser prou significatiu: ERC va ser la clara triomfadora, mentre que la Lliga, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, va ser clarament derrotada. A Barcelona, l’esquerra havia triplicat el nombre de regidors aconseguits per la dreta. I a la resta de l’Estat el resultat era similar. La victòria de les forces republicanes a les grans ciutats deixava Alfons XIII en un carreró sense sortida.

A Barcelona, en confirmar-se la victòria republicana, a dos quarts de dues del migdia del 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Companys, acompanyat d’alguns dirigents d’ERC, va precipitar el canvi de poders en proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament i desplegar la bandera tricolor. Era un gest d’audàcia que el posava al capdavant del canvi de règim.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

Tres quarts d’hora després Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, arribava a la Plaça de Sant Jaume. Aleshores l’avi va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona, el vell palau de la Diputació del General, per proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques:

Catalans:

Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el que hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i que, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President,

Francesc Macià



A continuació, Macià va iniciar les negociacions per formar el nou govern de la República Catalana, un govern que estaria integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista. A la tarda Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde de Barcelona, Lluís Companys va passar a ser designat governador civil i el general López Ochoa va ocupar el càrrec de capità general. I mentre les decisions polítiques es succeïen a una velocitat de vertigen, les masses ocupaven els carrers de la capital catalana de forma festiva sota el crit de “Visca Macià! Mori Cambó!”. A darrera hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República.

La Guerra del Francès a Catalunya: “Quan érem francesos”

dilluns, 26/03/2012

Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons els quals Espanya i França es repartien Portugal. Aquest fet va justificar l’entrada de les forces napoleòniques a la Península, però en realitat aquest moviment militar no era més que un pretext: l’Imperi Napoleònic el que realment volia era la incorporació de la monarquia espanyola, tal com estava fent arreu d’Europa, per tal de controlar el país i les colònies americanes.

Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. I amb la seva entrada va iniciar-se la resistència. Inicialment, aquesta resistència va organitzar-se d’una manera més o menys eficaç, fins al punt que les tropes patriòtiques van aturar els francesos (1808-1809) i Napoleó va veure’s obligat a intervenir personalment. Com a resultat, va entrar a Catalunya un nou cos de l’exèrcit francès i va iniciar-se el setge de la ciutat de Girona (maig a desembre de 1809). Amb la caiguda de Girona va començar l’autèntica conquesta de Catalunya, esglaonada per les preses de Lleida (1810), Tortosa (1811) i Tarragona (1811). Paral·lelament al domini territorial napoleònic, la guerrilla i la resistència patriòtica van començar a prendre importància, actuant sovint de forma conjunta amb l’exèrcit regular espanyol i anglès.

A finals de 1811 es pot considerar acabada l’ocupació francesa. A partir d’aquest moment, malgrat que des de 1812 la conjuntura bèl·lica europea evolucionaria desfavorablement pels interessos de Napoleó, i fins els darrers mesos d’ocupació del Principat, cap a 1814, el domini francès sobre Catalunya va ser força intens. Tanmateix, l’activitat resistent de la guerrilla va continuar la seva acció, arribant a controlar alguns territoris. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona d’Espanya que més temps va restar sota el control dels ocupants francesos. Fins al punt que el general Hebert va mantenir-se a Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó i la capital catalana no seria alliberada fins el 28 de maig de 1814.

 

En els inicis de la guerra, el règim d’ocupació militar francès tenia com a única finalitat obtenir els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit imperial i per a la continuïtat de la guerra. Però això aviat canviaria per donar pas a l’annexió del Principat. Així, a mesura que van succeir-se els esdeveniments, especialment des de 1810, els francesos van iniciar una política d’atracció vers els catalans –l’ús del català en les comunicacions oficials, per exemple–. En general, l’Imperi va seguir una política d’afrancesament progressiu amb l’objectiu de facilitar-se l’annexió de Catalunya.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

Antoni Tàpies, compromís i abstracció

dimarts, 7/02/2012

Ahir ens deixava el darrer dels grans artistes internacionals catalans: Antoni Tàpies (1923-2012), el mestre de l’art abstracte, una de les figures claus de la pintura europea de la segona meitat del segle XX. Considerat com un dels principals exponents a nivell mundial de l’informalisme, Tàpies va crear un estil propi dins l’art d’avantguarda del segle XX combinant la tradició i la innovació dins d’un estil abstracte però ple de simbolisme. Serveixin aquestes línies com a reconeixement i record a la seva figura i obra universals.

antoni-tapies.jpg

Antoni Tàpies

La Guerra Civil (1936-1939) i la incomunicació del país amb Europa havien comportat un estancament artístic en el context de la postguerra. Espanya es convertia en una illa en la qual les influències d’allò que succeïa a Europa i Amèrica arribaven sempre amb retard i sota l’estricta vigilància de la censura. Però aquesta tendència aviat es trencaria en el camp de la pintura, el 1948, amb el naixement del grup Dau al Set a Barcelona. Iniciativa del pintor gironí Joan-Josep Tharrats (1918-2001), en aquest grup hem d’incloure artistes com Modest Cuixart (1925-2007), Joan Ponç (1927-1984), Josep Guinovart (1927-2007) o Antoni Tàpies, però també a escriptors com Juan Eduardo Cirlot (1916-1973), crítics com Arnau Puig (1926) o poetes com Joan Brossa (1919-1998).

Les primeres obres sorgides des d’aquest col·lectiu va caracteritzar-se per un caràcter màgic o surrealista. Hauríem d’esperar fins el 1948 per a trobar les primeres obres no figuratives i amb una clara tendència a l’experimentació amb els materials més diversos. I la consolidació del moviment abstracte català i espanyol nascut a l’empara del Dau al Set barceloní i l’Escuela de Altamira santanderina arribaria en la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte, el 1951. Arrel d’aquesta exposició, i de les següents biennals, així com de la celebració del Primer Congrés Internacional d’Art Abstracte, els informalistes hispànics van assolir renom a nivell internacional.

tàpies collage arros cordes.jpg

Collage d'arròs i cordes (1947)

D’aquests pintors, Antoni Tàpies va ser el que més va influir en el desenvolupament de la plàstica catalana i espanyola des dels anys cinquanta. Abans d’entrar en l’anàlisi de la seva obra, però, cal tenir present la seva amistat amb el poeta i artista Joan Brossa, una relació íntima que perduraria des del 1946 fins a la mort del poeta. Gràcies a Brossa, Tàpies va poder entrar en contacte amb els artistes de Dau al Set, va visitar Joan Miró (1893-1983) i va conèixer l’obra de Paul Klee (1879-1940).

Tot i que és considerat com el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX, l’obra de Brossa no es pot identificar exclusivament amb la poesia. Va ser també un destacat dramaturg, un pintor i un escultor. Però, per sobre de tot va ser una figura compromesa amb el seu temps. Brossa va emprar les paraules, les imatges i els objectes per a crear unes obres d’arrel surrealista que denoten un compromís progressista, lluitador i inconformista. I aquest esperit va transmetre’l a Tàpies, el qual el continuaria en la seva obra. Ambdós personatges van ser sincers i honestos a l’hora de transmetre el seu compromís, defugint de la retòrica i impostura d’altres artistes surrealistes com Dalí.

fre-9x

Matèria en forma de peu (1965)

A partir de la dècada dels anys cinquanta, Tàpies va deixar de banda definitivament el surrealisme dels seus anys de joventut per començar a elaborar un llenguatge personal i intransferible que va caracteritzar-se per l’abandonament de la figura i un interès creixent en la plasmació dels efectes plàstics de la matèria. El primer pas van ser els collages, que aviat s’enriquirien amb les esgarrapades sobre el llenç, les empremtes i la utilització de cordes, sorra, terra i fustes, entre d’altres materials.

L’artista barceloní va mostrar-se sempre interessat per l’expressivitat de la matèria, a la qual va concedir un paper destacat en la comunicació de la seva obra. Mitjançant rics empastaments de materials diversos, des de la pols del marbre fins als olis i les coles, passant per l’ús de diferents textures procedents de teixits, cordes i cartrons, Tàpies va produir uns contrastos inquietants entre les superfícies netes i polides i la presència d’objectes precisos que ens evoquen una actitud màgica de grans transcendència, les esgarrapades i les esquerdes. És una obra que ens recorda els murs dels carrers, ferits pel pas del temps i per l’acció dels homes.

1306148014906.jpg

Forma negra sobre quadrat gris (1960)

Això, però, no volia dir que les referències figuratives desapareguessin completament de la seva pintura: el misteri del cos humà també va ser un tema que el va acompanyar al llarg de la seva vida, especialment en els anys seixanta. A més, en la seva darrera producció, Tàpies va recórrer a l’art pobre amb l’objectiu de sobrevalorar materials misèrrims i efímers que anteriorment no havien estat considerats com dignes de la plàstica. Finalment, les obres dels darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida.

Però la pintura de Tàpies, la seva obra universal, no pot ser reduïda a una investigació formal sobre la matèria pictòrica. El caràcter de la seva producció sempre anirà lligat a la profunda càrrega ideològica i política que l’acompanyaven. És el seu compromís amb Catalunya i amb les idees del progressisme, de l’esquerra. Així, en els anys seixanta i setanta, Tàpies va involucrar-se activament en la lluita antifranquista i va mantenir una relació molt estreta amb els comunistes catalans del PSUC.

WEB_T-2034.jpg

A la memòria de Salvador Puig Antich (1974)

És en aquest moment quan la seva obra adquireix un caràcter polític més elevat, de clara reivindicació catalanista i d’oberta oposició al règim franquista. En general, tota l’obra de Tàpies està lligada a una forta càrrega emotiva, però en molts casos hi ha signes que tenen una significació clara i evident: les quatre barres de la senyera que tenyeixen la seva obra. Aqueix activisme el portaria, 1966, a participar en accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d’estudiants o a formar part de la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos de 1970, per la que va arribar a ser empresonat durant un curt espai de temps. Així, el catalanisme d’esquerres que Tàpies representava mai va refugiar-se simplement en l’especulació metafísica de la seva obra artística, sinó que va ser portat a l’acció. El seu compromís no va ser gens abstracte.

160309_1237208658_58_2009_04_21-iluminacions2.jpg

Pintura romànica i barretina (1971)

TAPIES- L'ESPERIT CATALA.jpg

L'esperit català (1971)

Els intents de proclamació de l’Estat Català de 1873

dijous, 26/01/2012

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.

Alegoría_I_República_Española.jpg

Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.

La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:

1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.

2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.

Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.

Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.

I Republica.jpgL’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.

El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.

La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.

Estanislao_Figueras.png

Estanislau Figueras

Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.

Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.

Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.

La repressió de la immigració durant el franquisme

dijous, 29/12/2011

Existeix un cert discurs, afortunadament més polític que historiogràfic, que acostuma a relacionar la immigració peninsular del segle XX amb una suposada política franquista per inundar Catalunya de persones procedents d’altres indrets d’Espanya i diluir així la seva personalitat nacional. Desgraciadament, aquest discurs, que va acompanyat d’un cert menyspreu de la figura de l’immigrant, encara avui està incrustat en la memòria d’alguns catalans i ignora dos fets fonamentals: d’una banda, el drama que van patir els immigrants a l’hora d’instal·lar-se i integrar-se en la societat d’acollida, i de l’altra, el seu paper fonamental en el sistema reproductiu català contemporani. Però, a més, respon a una percepció sense cap fonament històric perquè la realitat és que el franquisme va ser contrari, almenys durant el llarg període de l’autarquia (1939-1959), a permetre cap desplaçament intern o extern de població.

D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document de l’Ajuntament de Sabadell el 1944:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim, encarnat en l’administració dels ajuntaments i el Govern Civil. I el símbol d’aquesta repressió és el desaparegut Pavelló de les Missions de Montjuïc, aixecat en l’actual parc de Joan Maragall i bastit en el context de l’Exposició Universal de 1929. A Missions eren tancats els immigrants que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa abans de ser repatriats cap als seus llocs d’origen.

1236186369074_f.jpg

El Pavelló de les Missions de Montjuïc, centre de la repressió de la immigració a Barcelona

El Pavelló de les Missions va esdevenir, des del 1939, una extensió més de la presó Model i, el 1945, va transformar-se en el Centro de Clasificación de Indigentes de l’Ajuntament de Barcelona. Del seu funcionament intern sabem que era administrat per funcionaris adscrits a la Comissaria de Beneficència del carrer del Carme. Els indigents interns eren atesos per cinc reverendas esclavas del Corazón de María i per una trentena de treballadors asilats. A l’interior hi havia una gran nau on de nit s’estenien els matalassos. A Missions hi havia tres tipus d’interns: presos comuns, indigents i immigrants il·legals.

Segons la memòria d’activitats del negociat de Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona de 1951:

Un promedio de quinientos individuos de ambos sexos se albergan en dicha institución, y es [de] consignar la enérgica y constante represión de la mendicidad, bajo las inmediatas órdenes del teniente de Alcalde de Beneficencia, y efectuada por un rondín especial, que ha conseguido en breve tiempo librar a Barcelona de ese mal endémico y lamentable […]. Sin ningún paro en esta constante labor, se prosigue con diaria regularidad a la recogida de mendigos, cada vez más escasos, ya que el aluvión migratorio que caía sobre Barcelona va disminuyendo a medida que se conoce la continua represión de un oficio muy reproductivo y fácil en otro tiempo.

Aquest document mereix dues consideracions. En primer lloc, segons l’Ajuntament, la indigència perseguida anava lligada a la immigració, criminalitzant la figura del nouvingut per viure en condicions infrahumanes en una barraca (el 1944 hi havia registrades 5.708 barraques a la ciutat de Barcelona). I en segon lloc, assumeix que les migracions interiors existien en la immediata postguerra i eren perseguides per les autoritats, és a dir, no van ser un fenomen legal, ordenat i lligat al desarrollismo dels anys seixanta com sovint volen fer creure alguns opinadors.

0_planol_ICC.jpg

En groc els nuclis de barraques a la Barcelona del segle XX

Tot i l’optimisme de l’informe abans citat, la immigració i el barraquisme no van disminuir. Així, el Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona. En aquesta data, el Govern Civil va determinar el procediment de repatriació dels immigrants que vivien en habitatges no autoritzats, a la vegada que s’establien les mesures que els ajuntaments havien de prendre per evitar la proliferació d’habitatges en barraques i coves en la conurbació barcelonina. Per exemple, els solars no urbanitzats haurien de ser tancats i les empreses s’haurien de fer responsables de l’habitatge dels seus treballadors.

A més, segons la circular publicada al Boletín Oficial de la Provincia de 6 d’octubre de 1952:

Se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido.

Per tant, en els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. És a dir, no va actuar-se específicament contra els barris de barraques, com hauria estat lògic si realment el que es buscava era acabar amb els anomenats problemes d’indigència, sinó contra la immigració, la qual va haver d’empescar-se nombroses picaresques per evitar els vigilants de les estacions. Mancats de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats.

161147_11282_0012_s1.jpg

Tots els ajuntaments de més de 15.000 habitants van rebre aquestes instruccions, però van ser els de Barcelona, Terrassa i Sabadell els que van emprar el servei de Missions per deportar els immigrants. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. Això tenint en compte que no es pot assegurar que amb anterioritat a les dates esmentades no s’haguessin realitzat d’altres repatriacions.

L’administració central va mantenir-se al marge de les polítiques contràries a la immigració fins el 1957. Aquell any van publicar-se els primers Planes de Emergencia Social, en els quals el govern de l’Estat assumia les restriccions imposades pel Govern Civil a Barcelona. Aquests plans d’emergència social pretenien eradicar el fenomen del barraquisme a ciutats com Madrid, Bilbao i Barcelona, els principals pols migratoris del període, però sempre amb l’objectiu paral·lel de “impedir la inmigración y el desarrollo anormal de los suburbios”. Per tant, la construcció de les anomenades cases barates –habitatges a un preu assequible pels treballadors que havien de substituir les barraques– a través dels Planes de Emergencia Social mai havia de convertir-se en “una nueva llamada a la inmigración campesina”.

En resum, durant el primer franquisme, aquell que abraça des de la postguerra fins el desarrollismo, els immigrants no van ser lliures d’anar allà on volguessin. És més, podríem dir que en aquest període apareix una nova figura jurídica: la de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.

L’antifranquisme: el ressorgiment de la conflictivitat social en els anys cinquanta

dimarts, 20/12/2011

No va ser fins cap a la finalització dels anys quaranta, i especialment en els anys cinquanta, va començar a ressorgir un tímid moviment de protesta popular en l’Espanya franquista. Aquest va ser protagonitzat per les classes treballadores que van iniciar una tímida reacció contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres accions obreres, que en el fons mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, en part eren el resultat de la reorganització de l’esquerra, però responien sobretot a l’espontaneïtat i al rebuig de les dures condicions de vida i treball de la postguerra.

D’aquesta manera, des de 1945, van produir-se diferents conflictes de caràcter laboral en els sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris que els empresaris pagaven als obrers. L’any següent va produir-se una primera convocatòria de vaga general a Manresa, seguida, el 1947, d’una vaga general al País Basc. Però l’acció reivindicativa de més transcendència, i que marcaria el canvi en l’antifranquisme, va ser la vaga de tramvies de Barcelona de març de 1951, un dels esclats populars més importants de la Catalunya de postguerra.

Les causes de la vaga de tramvies les hem de cercar en el deteriorament de les condicions de vida derivat de l’augment dels preus produït entre 1950 i 1951, però també en l’increment de les restriccions elèctriques i les tensions existents entre el governador civil de Barcelona, Baeza Alegría, i un important sector de la Falange barcelonina. L’espurna que va fer esclatar el descontentament social va ser l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia, un increment de les tarifes de transport, decretat el desembre de 1950, que suposava una discriminació perquè a Madrid la pujada fou molt inferior.

tramvies.jpg

Aquesta mesura va provocar l’aparició d’uns fulls anònims que recomanaven no agafar els tramvies en senyal de protesta contra les noves tarifes i va acabar derivant en un boicot general del transport públic per part dels barcelonins. L’1 de març el boicot als tramvies fou quasi total: solament van pujar als tramvies el 2,3% dels seus usuaris habituals. Els incidents violents entre la policia i els piquets de boicotejadors va fer que augmentés la indignació popular i va incrementar la vaga en els dies següents.

La situació va culminar, el 12 de març, amb una vaga general. El governador civil i l’alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de les tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats. La vaga acabava amb una espectacular victòria popular. Això significava que el 1951 encara es mantenia viva la memòria de l’antifranquisme i que un altre model de resistència contra el règim dictatorial era possible.

1204638958_f.jpg

L’hivern de 1956-1957, a Barcelona, van tornar a viure’s moments d’intensa protesta ciutadana com a conseqüència de la segona vaga de tramvies, provocada novament per una espectacular pujada de les tarifes. Pocs dies abans de Nadal s’incrementaven també els preus del pa, del petroli, de la carn i les patates. El mes de gener va iniciar-se el boicot generalitzat als tramvies a tota la ciutat, fent-se extensiva al metro.

El governador civil, Acedo Colunga, no estava disposat a cedir i la vaga va ser qualificada per la premsa com una maniobra comunista. Acedo va exigir a tots els funcionaris comprar cada dia el bitllet del tramvia tot i que no el fessin servir. Tot i les maniobres del govern, els carrers van veure’s plens de gent que anava a peu als llocs de treball. La vaga va durar dotze dies i va costar a la companyia de tramvies uns 15 milions de pessetes, però les autoritats aquest cop van ser molt més decidides i contundents en l’ús de la força que el 1951 i les tarifes no van ser rebaixades.

tramvia.jpg

Paral·lelament, el moviment d’estudiants va anar desvetllant-se del seu període de letargia, i van desenvolupar-se les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En aquell curs acadèmic va néixer el moviment universitari i l’acció estudiantil va adquirir per primer cop un caràcter relativament massiu i organitzat. L’hostilitat dels estudiants vers el SEU, el sindicat d’estudiants universitaris franquista, va convertir-se en un element aglutinant dels estudiants.

A Barcelona, la celebració d’una assemblea lliure per part de més de 800 estudiants en el Paranimf de la UB, en protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies i per les sancions als universitaris que havien protestat contra el règim, va comportar la irrupció de la policia en el centre quan la reunió ja durava més de quatre hores. Van ser detinguts 18 estudiants, 270 van perdre el curs acadèmic, 300 van haver de pagar novament la matrícula i 150 van haver de justificar la seva presència al Paranimf. Aquests fets van provocar una nova vaga d’estudiants que va durar quinze dies, fins que van començar a ser alliberats els detinguts.

Aquest va ser l’inici d’un important moviment estudiantil contra el franquisme. Estava començant a formar-se a Barcelona un ampli moviment universitari de caràcter democràtic que superava l’acció clandestina i minoritària en que fins llavors s’havien mogut els grups més polititzats. Una nova generació de joves que ja no havien tingut una participació directa en la guerra i que havien estat educats sota el franquisme iniciaven un procés de presa de consciència política democràtica.

L’oposició interior al franquisme durant la llarga postguerra

diumenge, 18/12/2011

La resistència a col·laborar amb el franquisme va ser molt feble i només va donar-se en determinats nuclis. La por a la repressió institucionalitzada que practicava el règim va triomfar. La majoria de la gent va quedar-se a casa i va optar per evitar qualsevol tipus de complicació que impliqués un posicionament polític. Tanmateix, conforme van anar passant els anys, aquesta resistència es convertiria en oposició, però sempre de pocs. El primer franquisme va imposar-se amb claredat.

La primera resistència entre els perdedors tingueren lloc el mateix 1939 i van consistir en l’oferiment d’ajuda personal: amagar persones que havien quedat desconnectades de l’exèrcit republicà, amagar militants polítics i sindicals perseguits, donar suport a les persones que eren perseguides, falsificar documentació, ajudar famílies econòmicament, ajudar els republicans a sortir del país per les incipients vies d’evasió cap a França, etc. Aquestes accions de suport als presos i als represaliats permetran mantenir viva la memòria i la identitat, però no eren una lluita efectiva a curt termini. Tanmateix, mantenir la identitat política permetrà, a llarg termini, l’aparició d’una nova generació que mantingui viva la lluita.

Així, en una primera etapa, en els anys quaranta, l’oposició al franquisme va caracteritzar-se per la difícil i arriscada reconstrucció de les forces polítiques i sindicals que la desfeta republicana i l’exili havien esmicolat. Així, tot i la implacable repressió policial, que constantment desarticulava les organitzacions clandestines i n’empresonava els dirigents, nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM, i republicans com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura a l’interior del país.

Algunes organitzacions com la CNT, les JJLL, el POUM, el PSUC i les JSU havien deixat petits grups organitzats a l’interior del país a la seva retirada el 1939. Aquesta havia de ser la base per a la resistència clandestina, però aviat van ser desarticulades per la policia franquista. Així, la reorganització de les forces d’oposició hauria de realitzar-se lentament sobre la base de l’arribada des de França d’antics militants i de la sortida de les presons de gent experimentada.

El més significatiu, però, va ser el manteniment, entre 1939 i 1952,  d’una activitat guerrillera de resistència armada, articulada a través del maquis i protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a admetre la derrota. Així, des de França, van organitzar-se partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar en territori espanyol i van actuar en les zones rurals i de muntanya, tot i que també van organitzar algunes accions significatives en grans ciutats com Madrid o Barcelona. La manca d’unitat entre les forces polítiques de l’oposició antifranquista va fer que les accions armades no es realitzessin de forma conjunta i integrades en unes mateixes unitats de combat, sinó que cada grup va potenciar les seves pròpies operacions bèl·liques.

Maquis de Haute-Loire.Brossolet. Maquis de l'A.S. Loire.ᔸƬٕ

En el context de l’ambient d’eufòria de l’estiu de 1944 (alliberament aliat de França) i tenint en compte que molts republicans espanyols havien participat activament en la lluita de la resistència antifeixista a França, les organitzacions antifranquistes van planejar l’increment de l’acció militar contra el règim de Franco. Aquell mateix estiu van iniciar-se les infiltracions de grups armats per la frontera francesa. Uns tenien la intenció d’establir-se a determinades zones catalanes i d’altres pretenien arribar a diferents indrets de l’Estat espanyol per crear nuclis guerrillers contra el règim.

maquis2.jpg

L’acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d’octubre de 1944. Uns 3.000 guerrillers ben armats i organitzats en brigades van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistes existents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, amb l’excepció de Viella. Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca de suport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar –el govern franquista va concentrar a Catalunya prop de 40.000 soldats l’hivern de 1944-1945–, els maquis van haver de retirar-se.

Malgrat aquesta desfeta, l’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunes accions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins el 1952. Es tractava, però, d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim. Les seves accions eren silenciades per la premsa controlada pel franquisme, excepte les accions més destructives que eren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política. A més, la Guardia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis, especialment a partir de la creació de la contraguerrilla.

maquis3.jpg

Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. La vella oposició antifranquista va fracassar en el seu intent de derrocar el règim franquista per la persistent i brutal política repressiva del règim i per l’actitud passiva i tolerant amb la dictadura dels països occidentals, però també per les seves pròpies febleses i errades polítiques. L’oposició es mostrà incapaç d’oferir una alternativa política coherent al franquisme així com d’articular una alternativa unitària que propiciés una acció comuna.

En definitiva, l’oposició va pecar de certa insensibilitat per comprendre quina era la situació real, moral i material de les classes populars catalanes que restaven al país. No van ser capaços d’entendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i les dificultats reals que havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armada després de la llarga guerra era impensable.

Moltes organitzacions van quedar fortament delmades (CNT) i d’altres pràcticament van desaparèixer del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes), mentre que unes altres tot i mantenir alguna presència interior es desgastaven per les lluites intestines i les escissions que es produïen des de l’exili (PSOE). Els que millor resistien eren els comunistes del PSUC-PCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.

D’aquesta manera, arribats als anys cinquanta, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim, un període en el qual prendrien el protagonisme les classes populars. Així, l’antifranquisme s’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. I les organitzacions polítiques que volien sobreviure en l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estava produint al país. La resistència quotidiana serà la que permetrà el manteniment de la memòria i la resistència tot i la repressió franquista.