Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya contemporània’

L’esfondrament de la monarquia borbònica i l’entrada de Napoleó a Espanya

dijous, 2/12/2010

La caiguda de la monarquia. Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau del 27 d’octubre 1807, aliança franco-espanyola que deterioraria encara més la situació del país. Segons l’acord negociat per Godoy amb el vistiplau de Carles IV, Espanya autoritzava l’entrada al país de les tropes franceses (uns 28.000 soldats) per a realitzar l’ocupació de Portugal, aliat de la Gran Bretanya, i procedir el seu posterior repartiment en tres parts: una per França, una per Espanya i un principat per a Godoy.

Els francesos van travessar els Pirineus i van entrar a Catalunya el febrer del 1808. La seva presència va ser acceptada per les autoritats borbòniques, malgrat que va provocar força irritació entre la població. Les tropes es van situar en llocs estratègics com ara Barcelona, Vitòria i Madrid, des d’on havien de desplegar-se per tot el territori.

La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Una por agreujada pel fet que Godoy i Carles IV haguessin decidit retirar-se a Aranjuez, des d’on pensaven viatjar cap a Sevilla on embarcarien cap a Amèrica. Això va fer esclatar la crisi amb el Motí d’Aranjuez contra Godoy el 18 de març de 1808. El motí va ser protagonitzat per les capes populars, però estava dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i el seu objectiu era la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la crisi que patia el país.

Motín_de_Aranjuez.JPG

El motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV i Godoy, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola. Ferran VII era proclamat rei d’Espanya, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

Els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La monarquia de Josep I Bonaparte. Així, Carles IV i Ferran VII van ser convocats per Napoleó a Baiona (abril-maig de 1808) i aquest va forçar l’abdicació, sense cap resistència, dels Borbons en la seva persona. Legitimat per les abdicacions de Baiona, Napoleó va tenir les mans lliures per introduir la dinastia bonapartista a Espanya en la figura de Josep I, el seu germà.

Jose-Bonaparte.jpg

Josep I

A continuació, Napoleó va convocar les corts per tal d’aprovar una constitució que acabés amb l’Antic Règim i ratifiqués el nomenament de Josep I com a nou rei d’Espanya. En conseqüència va aprovar-se el Codi de Baiona pel qual es reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, en els impostos i en l’accés als càrrecs públics. Tot i això, l’Estatut de Baiona destacava pels seus signes autoritaris per sobre dels ingredients liberals ja que instaurava un sistema centralista amb unes Corts reduïdes a la mínima expressió per la seva representació de caràcter estamental, mancada d’influència a l’Espanya de principis de segle. Josep I juraria el seu càrrec el 7 de juliol de 1808 convertint-se en el nou monarca davant la passivitat de la major part de l’administració borbònica.

Josep Bonaparte va intentar portar a terme una experiència reformista amb l’objectiu de liquidar l’Antic Règim. D’aquesta manera, el monarca va abolir el règim senyorial, va desamortitzar terres de l’Església, va desvincular les terres de les primogenitures i va acabar amb les terres de mans mortes. També estava prevista l’abolició dels privilegis, declarar la invulnerabilitat del domicili, la llibertat de residència, el lliure accés a totes les professions, la unificació dels diferents codis jurídics, l’abolició de les duanes interiors, la fixació d’una extensió màxima pels mayorazgos i l’abolició de la Inquisició.

Tot i ser una reforma raonable, aquesta va tenir poc suport i va topar amb una total incomprensió entre la societat espanyola que considerava que estava governada per un govern il·legítim, estranger i basat en el poder de les armes. D’aquesta manera, els càlculs de Napoleó respecte d’Espanya van demostrar-se erronis. Ni el clergat, excepció feta de la jerarquia superior, era tan fàcil de controlar, ni la resta de la societat espanyola podia reduir-se a “populacho” com ell creia. Tenia raó quan pensava que la força dels exèrcit espanyols era ben escassa, però no havia previst la importància que tindrien les forces irregulars i la poderosa combinació que podrien formar resistència i tropes regulars britàniques. La resistència popular espanyola a la introducció dels francesos faria esclatar la Guerra de la Independència.

La manipulació electoral a l’Espanya de la Restauració segons Valentí Almirall

divendres, 19/11/2010

A Espanya, després de la fallida experiència republicana de 1873, la Constitució de 1876 i la posterior instauració del sufragi universal (1890) van permetre comparar la monarquia espanyola amb els altres sistemes europeus de caràcter democràtic i liberal, però la pressió de l’administració i dels cacics locals van fer que les eleccions fossin habitualment manipulades i que s’elegissin els candidats oficials sense gaires problemes, especialment a causa de l’analfabetisme del 75% dels electors.

Així descrivia el polític i escriptor català Valentí Almirall la manipulació electoral viscuda a l’Espanya de la Restauració a la seva obra L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886):

valentí almirall.jpgEntre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Això, tant si el sufragi és universal com si és restringit, no hi ha mai sinó un sol elector: el Ministre de Governació. Aquest, amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de tota mena sense excloure’n els alts càrrecs de la magistratura i el professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, de qualsevol tipus que siguin, des del fons del seu despatx, situat al centre de Madrid.

Per fer les llistes d’electors s’hi posen alguns noms veritablement perduts entre una multitud d’imaginaris i, sobretot, de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà perquè vagin a votar. L’autor d’aquestes ratlles ha vist moltes vegades que el seu pare, mort ja fa uns quants anys, anava a dipositar el vot a l’urna amb la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un delator de la policia, amb un vestit deixat. Els individus que formen les meses dels col·legis electorals presencien molt sovint unes transmigracions semblants de les ànimes dels seus mateixos pares […].

laflaca_caciquismo.jpg

El caciquisme a l'Espanya de la Restauració borbònica

Aquest sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i dels agents de policia disfressats d’electors no és pas, però, la cosa pitjor de tots els mitjans que utilitzen per falsejar el sufragi els nostres pretesos defensors del parlamentarisme i del sistema representatiu. Afanyem-nos a dir que ordinàriament no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà i que allò que fan és purament i simplement augmentar el nombre de vots fins a tenir assegurada l’elecció del candidat directe […].

En resum, la nostra comèdia electoral no respecta absolutament res. Per a aquesta no hi ha res que sigui sagrat: llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Però ens hem de demanar: és possible l’existència del règim parlamentari o simplement la del sistema representatiu si té aquestes bases? […].

Documental: “Barraques, l’altra ciutat”

diumenge, 31/10/2010

El programa 30 minuts va abordar -donant veu els seus protagonistes- una de les realitats històriques menys conegudes de la  Barcelona contemporània: la de les barraques. Una experiència de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.

El barraquisme va ser un fenomen urbà de primera magnitud a Barcelona des del principi del segle XX fins gairebé els Jocs Olímpics, i amb ell va crear-se una vertadera “ciutat informal” al costat dels nuclis antics, de l’Eixample i de les diverses formes de creixement de la perifèria urbana. Aquesta ciutat informal va estendre’s per la muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais del mateix Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat.


El primer associacionisme a Catalunya

dimarts, 26/10/2010

A Espanya el primer sindicat va néixer l’any 1840 i va ser l’Associació de Teixidors de Barcelona, que va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens laboral de 16.500, encara que el grup més important d’aquesta època va ser l’anomenat Les Tres Classes de Vapor, sindicat que agrupava la majoria dels treballadors industrials de Catalunya.

Extracte de les Ordenances de l’Associació de Teixidors de Barcelona (8 de desembre de 1840):

1r. Tot soci que per una causa aguda es posa malalt i fa saber al seu amo la prostració per ell mateix o per una tercera persona a fi que se li conservi el seu teler per quan ja s’hagi restablert la seva salut, i l’amo li promet que l’hi guardarà, i quan el soci surt de la seva prostració i torna a la fàbrica i l’amo no li compleix la promesa, aquell serà ajudat per la Societat fins que torni a trobar col·locació.

2n. Tots els individus que per manca de treball siguin despatxats de les seves fàbriques i estiguin vacants seran ajudats per la Societat a raó de 4 rals diaris.

3r. Tot individu que estigui sense feina no ha de pagar la quota setmanal.

4t. Els socis despatxats per manca de feina seran ajudats amb 6 pessetes setmanals […].

7è. A tots els qui vénen llicenciats del servei d’armes se’ls concedirà l’entrada gratuïta.

8è. Als aprenents se’ls concedeix la meitat de l’entrada […].

14è. Els individus que siguin despatxats i es consideri què és una malícia que l’amo li té, està obligat el comissionat de la seva fàbrica a examinar la seva feina juntament amb dos individus més i, quan ja estigui examinada, han d’enviar una certificació per mitjà del mateix individu a la Direcció, bo i expressant si l’operació que havia practicat és conforme o no ho és.

Franquisme i migracions: les coves de Sant Oleguer

diumenge, 3/10/2010

En el context de les creixents migracions interiors a l’Espanya franquista, la immigració cap a la ciutat de Sabadell va afluir per una demanda creixent de mà d’obra de la indústria local, mentre que l’edificació d’habitatges públics per a treballadors va ser nul·la de 1939 a 1955, i l’oferta privada va ser irrisòria respecte a les necessitats i poder adquisitiu d’aquestes. El dèficit d’habitatges el 1950 s’estimà en aproximadament 2.200 vivendes, segons l’arquitecte Manuel Baldrich.

D’aquesta manera, la població total del Sabadell de la postguerra immediata va augmentar un 9% en la dècada de 1940-1950. Es passava de 59.494 habitants el 1950, a tenir-ne 105.152, l’any 1960, incorporada la població de la Creu de Barberà. Tot plegat representa un 28% d’increment. Aleshores la població suburbial representava el 40% del total de la població de la ciutat.

Aquesta situació va comportar l’excavació de coves artificials per a residència d’immigrats obrers industrials al paratge de Sant Oleguer a Sabadell, datada almenys des de 1944. Per aquestes mateixes dates els immigrants més pobres s’allotjaren en coves en altres indrets de la ciutat al llarg del Riu Ripoll en la zona de La Llanera, Can Puiggener, Taulí i la Cobertera. Al 1946 hi havia un total de 186 coves a tot Sabadell, 119 d’aquestes coves a la zona de Sant Oleguer, en un barranc format a banda i banda per bancs de terres arenoses on en el bell mig hi desembocava una de les clavegueres de la ciutat.


Les condicions de vida en les coves als extramurs de la ciutat eren extremadament dures, per raons higièniques, econòmiques i polítiques. Les coves de Sant Oleguer tenien una superfície al voltant d’entre 6 i 15 m2, distribuïdes amb dos departaments; sovint un feia d’habitació i l’altre de menjador- cuina, també n’hi havia amb més de dues cambres. Així mateix, els habitants de les coves estaven exposats a patir les conseqüències de les inclemències meteorològiques més tràgiques sobretot en èpoques de pluja per enfonsaments de les cavitats.

Font: http://www.sabadell.cat/Coves/p/portada_cat.asp

La lluita obrera per millorar les condicions laborals

dimecres, 29/09/2010

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

Manifest dels obrers metal·lúrgics de Barcelona cridant a la Vaga General (1902):

Poble de Barcelona, ens adrecem a tu perquè ens llegeixis, ens comprenguis, ens jutgis, exposant la teva opinió davant dels fets que amenacen de torbar la tranquil·litat pública i portar la desesperació a casa nostra.

Se’ns acusa que provoquem violències, que som de mal acontentar i desmesurats en les nostres pretensions. No és cert. Nosaltres, amants més que ningú del benestar comú, no presentaríem cap queixa si sospitéssim que darrere la nostra demanda hi pogués niar una injustícia. DEMANEM LA JORNADA DE NOU HORES. Què menys es pot demanar?

Al compàs dels progressos adquirits, totes les indústries prosperen, mentre que per a nosaltres no hi ha cap millora que arribi a embellir els dies de la nostra cansada vida. Hi ha molt poques indústries que no concedeixin als operaris la jornada de vuit hores, i no obstant aquest avantatge generalment ja concedit, nosaltres ens limitem a reclamar-la de nou hores, a fi de donar una altra prova de consideració en els interessos mateixos què ànimes perverses diuen que intentem perjudicar.

Documental: “Catalans contra Napoleó”

dijous, 16/09/2010

El president Jordi Pujol protagonitza aquest documental sobre la Guerra del Francès a Catalunya, el conflicte que a Espanya es coneix com la Guerra de la Independència. Pujol ha recorregut els llocs més emblemàtics del decurs d’aquesta guerra, acompanyat dels millors especialistes del país, com ara Lluís Roura, Gabriel Cardona, Francesc Xavier Hernández, Oriol Junqueras, Montserrat Rumbau, Lluís Maria de Puig i Antoni Moliné. Pujol ha visitat per aquest documental des del palau de Fontainebleau, a França, al paratge on es va produir la batalla del Bruc o les muralles de Tarragona i de Girona, entre altres indrets. El president no es limita a explicar la història de la guerra, sinó que reflexiona profundament sobre aquell moment clau de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Un document força recomanable i entenedor estrenat per TV3 amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre.


Quan viure era no morir

dissabte, 4/09/2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

planella_tejedora.jpg

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.