Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya contemporània’

Els grups polítics antifranquistes a Catalunya

dimecres, 21/11/2012

L’extensió de les mobilitzacions antifranquistes cap a sectors més amplis de la societat en els anys seixanta i setanta va permetre que l’oposició política pogués recomposar-se i créixer fins a tenir la capacitat d’erosionar la dictadura. En aquest sentit, va ser fonamental la renovació dels sectors dirigents i de les polítiques d’oposició mentre que les organitzacions polítiques i sindicals de la vella oposició van esdevenir partits fantasmagòrics o d’uns pocs notables sense gairebé cap tipus d’incidència en les accions de protesta popular que es començaven a desenvolupar.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

D’aquesta manera, s’articulava una nova generació en la lluita antifranquista. La procedència social, cultural i ideològica dels nous militants serà força heterogènia, amb la presència des de joves emigrants andalusos que participaven en les lluites obreres fins a universitaris de les classes benestants o als militants de les organitzacions cristianes de base sensibilitzades pels problemes socials. D’aquesta combinació en sortirà una nova esquerra renovada i força activa. Per tant, des dels anys cinquanta, s’iniciava la decadència del republicanisme i l’anarcosindicalisme per a donar lloc a una difusió més àmplia del marxisme i la redefinició dels valors democràtics.

A Catalunya, l’organització més sòlida de l’esquerra clandestina era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que va aconseguir una implantació social considerable com a resultat d’una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions dels nous moviments socials de masses emergents: les Comissions Obreres, les associacions de veïns, el moviment estudiantil, etc.

Manos.jpg

D’aquesta manera, el partit dels comunistes catalans, aïllat per la resta de l’oposició antifranquista, va ser l’única organització històrica que en aquesta etapa va aconseguir eixamplar les seves influències i organització fins a convertir-se en l’organització obrera més nombrosa de l’oposició. El PSUC cercarà la superació de la divisió entre els vencedors i vençuts a la guerra,  la mateixa tàctica de reconciliació nacional del PCE, per proposar una alternativa democràtica basada en el restabliment de les llibertats nacionals i polítiques, l’amnistia, la millora de les condicions de vida populars, la integració social i política dels obrers immigrants, però a la vegada també s’obrirà cap als sectors burgesos i cap als professionals i intel·lectuals de classe mitjana.

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

D’altra banda, el Front obrer de Catalunya (FOC), vinculat al Frente de Liberación Popular (FLP) madrileny, cercava la compatibilitat política entre marxisme i cristianisme, rebutjava tant la socialdemocràcia com l’stalinisme i estava influït pels corrents antiimperialistes tercermundistes. D’aquesta manera, enfront de la tesi comunista de la “reconciliació nacional” entre burgesia i classe obrera, el FOC representarà una alternativa socialista revolucionària. Format per una barreja d’intel·lectuals, professionals, estudiants d’origen burgés i alguns treballadors d’origen catòlic, el denominador comú de la seva militància era la manca de lligams amb el passat.

Igualment, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), sota el lideratge de Josep Pallach, també va aconseguir consolidar-se en aquests anys a l’interior de Catalunya, malgrat les periòdiques caigudes de la seva direcció i les divergències entre els seus nuclis de direcció a França i Barcelona. Amb una clara subordinació a les orientacions de la Internacional Socialista i del PSOE, el seu intent de reconstruir la UGT catalana no va assolir l’èxit. En realitat, el MSC va tenir molta més incidència en el món universitari que en el món laboral.

pallach.jpg

Josep Pallach

Progressivament va començar a emergir un nou nacionalisme de formulacions moderades i una forta impregnació catòlica, desvinculat del catalanisme d’esquerra hegemònic fins el 1936 i que es nodria de la petita i mitjana burgesia. El gran referent d’aquest moviment nacionalista serà el CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya), sorgit el 1954 en relació amb Montserrat i integrat per joves procedents de les organitzacions de l’Església més catalanitzades.

Una de les primeres grans manifestacions de CC va ser la “Campanya de la P”, P de protesta contra el mal govern, la corrupció i l’encariment de la vida. Després van protagonitzar la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que quan assitia a missa indignat perquè l’homilia es realitzés en català va dir que “todos los catalanes son una mierda”. La difusió de l’incident va començar oralment i després mitjançant pamflets elaborats pels elements catòlics i nacionalistes que demanaven el boicot a La Vanguardia. El descens de les vendes (més de 10.000 exemplars) va suposar que Galinsoga fos cessat i substituït per Manuel Aznar.

FG003671.JPG

Jordi Pujol

Franco va visitar Catalunya el 1960 i va organitzar-se un concert de l’Orfeó Català al que havien d’assistir quatre ministres. El programa incloïa el Cant de la Senyera que a darrera hora va ser prohibida per imposició del governador Acedo Colunga. Els catòlics de CC van aprofitar l’ocasió per a una protesta sonada. Així, la nit del concert van acudir al Palau de la Música unes 200 persones que van reclamar a crits la peça musical prohibida pel règim i intentaren el cant acompanyats de bona part del públic. Els aldarulls van acabar amb la detenció d’unes 20 persones. Entre elles el cervell de l’acció: Jordi Pujol.

Fets del Palau.gif

Fets del Palau de la Música

En canvi, en el panorama de l’oposició catalana durant la primera meitat dels anys seixanta, es produïa la virtual extinció de les forces polítiques més ancorades a l’exili, cada cop més allunyades de la realitat del país. Així, de la històrica CNT no quedaven més que petits grups aïllats i dispersos per l’àrea barcelonina; l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) veia reduïda la seva presència a Catalunya a la figura d’Heribert Barrera mentre que la situació a l’exterior era de crisi continuada, divisió i enfrontament entre els exiliats a Mèxic i la presidència de Josep Tarradellas; i el POUM va deixar d’existir després de la caiguda de la seva direcció el 1952. Només la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va conservar una organització relativament àmplia, tot i que va jugar un paper testimonial en la lluita antifranquista.

Vigatanisme i catalanisme cristià: Josep Torras i Bages

dissabte, 17/11/2012

El vigatanisme és un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, el vigatanisme va suposar l’apropament del clergat vers el catalanisme conservador, en un intent de cristianitzar el moviment. Amb aquest objectiu, aquest grup tradicionalista va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i va realitzar campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat, de la restauració del monestir de Ripoll i de l’exigència que els bisbes que exercien a Catalunya fossin catalans.

torras.jpg

Josep Torras i Bages

Aquest nou catalanisme d’arrels cristianes defensat pel vigatanisme va entroncar amb la figura del futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (1846-1916), el seu màxim exponent en el tombant de segle. D’aquesta manera, el 1892, Torras i Bages va publicar La tradició catalana, text que afirmava el valor ètic del naixent regionalisme català i que es convertiria durant decennis en una mena de breviari de capçalera pels catòlics catalans, els quals van adoptar amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, citació que en realitat no es troba enlloc dels seus escrits, però que certament reflecteix amb gran força i precisió el seu pensament catalanista, moderat i d’arrel cristiana. Per això, calia preservar l’Església com a quelcom essencial a la pàtria catalana.

La primera part de La tradició catalana és una justificació del sentiment lligat a la cultura pròpia, catalana, una cultura materna, mentre que la segona és un valuós recull del pensament català desenvolupat al llarg de la història. Així, la principal aportació de Torras i Bages amb aquesta obra es desprén del fet de compatibilitzar la defensa de la cultura catalana estretament lligada amb la fe cristiana, doncs, segons s’argumenta en ella, el regionalisme afavoriria la renovació de la vida religiosa del país. És a dir, en paraules de l’autor: “Catalunya i l’Església són dues coses en el passat de la nostra terra que és imposible destriar. En conseqüencia:

El regionalisme no és un sistema: qui ho pensi s’enganya. El regionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les mateixes entranyes de la societat, no ha tingut un autor legal. El mateix Washington, fundador de la Unió Nord-americana, no féu més que harmonitzar i segellar el que la naturalesa de les coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà aquells pobles, quan amb sa inefable i inescrutable providència enviava en aquelles regions corrues de gent ja diversa entre si i que fins ara, per raó dels llocs en què s’establia, augmentava en diversitat per les necessitats desiguals que contreia.

El regionalisme liberal, és a dir, aquell que vingués de dalt, que imposés el poder central, no fora tal regionalisme: la Revolució no pot crear directament la regió. La Revolució violenta o la dissolució social, Déu sap que vindrà, desfaran la unitat violenta i excessiva; mes les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei Natural de la societat.

En definitiva, La tradició catalana és una obra en la qual Torras i Bages, rescatant arguments propis de la tradició cristiana, defensava que l’esperit de Catalunya reposava en la família, en la propietat i en la religió, a la vegada que refusava qualsevol plantejament de canvi social, presentava una edat mitjana idealitzada com a font del model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia catalanista allunyada de l’acció política. És a dir, segons la doctrina de Torras i Bages, el clergat havia de ser el protagonista principal en la tasca de cristianització d’una societat degrada pel procés d’industrialització per tal de regenerar la societat catalana, articulant un catalanisme cristià, tot allunyant-se del tradicionalisme integrista, reaccionari, immobilista i del racionalisme liberal, revolucionari i laic d’arrel republicana de Valentí Almirall.

Els moviments socials d’oposició al franquisme en els anys seixanta i setanta

dimecres, 14/11/2012

Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.

Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

Font: http://www.publico.es

En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.

En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.

franquista.jpg

Font: http://www.enlucha.org

A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.

Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.

Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.

Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.

26-SDEUB-grises-foto-El-Temps-1967.jpg

Grisos a la UB. Font: http://www.eltemps.cat

cache_800x600_0044435.gif_800x600.gif

Moviment estudiantil antifranquista. Font: http://www.ub.edu/

Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.

Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.

129.jpg

Font: http://es.wikipedia.org/

Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.

Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.

Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.

Les Bases de Manresa

dissabte, 10/11/2012

Un dels primers actes de la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes, va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador, tradicionalista i corporatiu, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola.

bases de manresa.JPG

Assamblea catalanista a la Casa de la ciutat de Manresa on van ser presentades les Bases de Manresa el 15 d'abril de 1892

Les Bases, en la redacció de les quals va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de Catalunya amb un caràcter medievalitzant, basat en les comarques i els municipis. Així, les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Les competències de l’Estat haurien restat força limitades d’haver-se portat a terme aquest model.

Només els catalans tindrien dret a exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. El caràcter arcaïtzant del document era evident en la defensa del restabliment de les d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes institucions amb la corona. D’altra banda, la composició de les Corts catalanes, escollides mitjançant el sufragi corporatiu, era un exemple de corporativisme reaccionari. El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.

Bases de Manresa (1892):

PODER CENTRAL

Base 1. Vindran a càrrec del Poder Central: a) les relacions internacionals; b) l’exèrcit de mar i terra, les obres de defensa i l’ensenyança militar; c) les relacions econòmiques d’Espanya ab los demés països, i, en conseqüència, la fixació dels aranzels i lo ram d’Aduanes; d) la construcció i conservació de carreteres, ferrocarrils, canals i ports que siguin d’interès general [...]; e) la resolució de totes les qüestions i conflictes interregionals; f) la formació del pressupost anyal de gastos que, en lo que no arribin les rendes d’Aduanes, deurà distribuir-se entre les regions a proporció de sa riquesa.

Lo Poder central s’organitzarà baix lo concepte de la separació de les funcions legislativa, executiva i judicial. Lo poder legislatiu central radicarà en lo Rei o Cap de l’Estat i en una Assemblea composta de representants de les regions, elegits en forma que cada un estimi convenient [...].

PODER REGIONAL

Base 2. En la part dogmàtica de la Constitució Regional Catalana es mantindrà lo temperament expansiu de la nostra legislació antiga [...].

Base 3. La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió amb lo Poder central.

Base 4. Sols los catalans, ja ho sien de naixença, ja per virtut de naturalització, podran desempenyar a Catalunya càrrecs públics, fins tractant-se dels governatius i administratius que depenguin del Poder central. També deuran esser exercits per catalans los càrrecs militars que comportin jurisdicció.

Base 5. La divisió territorial sobre la que es desenrotlla la gradació jeràrquica dels Poders governatius, administratius i judicials, tindrà per fonament la comarca natural i el municipi.

Base 6. Catalunya serà l’única soberana de son govern interior [...].

Base 7. Lo Poder legislatiu Regional radicarà en les Corts Catalanes, que deuran reunir-se tots los anys en època determinada, i en lloc diferent. Les Corts es formaran per sufragi de tots los caps de casa agrupats en classes fundades en lo treball manual, en la capacitat o en les carreres professionals i en la propietat, indústria i comerç, mitjançant la corresponent organització gremial [...].

Base 8. Lo Poder judicial s’organitzarà restablint l’antiga Audiència de Catalunya.

Base 9. Exerciran lo Poder executiu cinc o set alts funcionaris nombrats per les Corts, los qui estaran al davant dels diversos rams de l’administració regional [...].

Base 12. Catalunya contribuirà a la formació de l’exèrcit permanent de mar i terra per medi de voluntaris o bé d’una compensació en diners, prèviament convinguda, com abans de 1845 [...].

Base 13. La conservació de l’ordre públic i seguretat interiors de Catalunya estaran confiades al Sometent, i per al servei actiu permanent es crearà un cos semblant al de Mossos de l’Esquadra o de la Guàrdia Civil. Dependran en absolut, totes aquestes forces, del Poder regional [...].

Base 15. L’Ensenyança pública [...] deurà organitzar-se d’una manera adequada a les necessitats i caràcter de la civilització de Catalunya. L’ensenyança primària la sostindrà el municipi [...]; en cada comarca segons sia son caràcter agrícola, industrial, comercial, etc., s’establiran escoles pràctiques d’agricultura, d’arts i oficis, de comerç, etc. [...] evitant les ensenyances enciclopèdiques [...].

El Missatge a la Reina Regent de 1888

dissabte, 3/11/2012

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes procedents del grups de la Renaixença com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

María_Cristina_de_Habsburgo-Lorena.jpg

Maria Cristina d'Àustria

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones, adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat com ara una participació més igualitària en les despeses de l’Estat i les contribucions militars, la defensa del dret civil o la oficialitat de la llengua catalana, tant a l’ensenyament com a les manifestacions populars. Des de Madrid, el text va ser refusat completament, fet que va contribuir a enfortir el moviment catalanista conservador.

Missatge a la Reina Regent (1888):

Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.

Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: transformacions socials i culturals

divendres, 2/11/2012

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.

D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.

219_09.jpg

Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.

D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.

D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.

los-sirex-san-carlos-club-front.jpg

També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.

De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.

Moda.Minifalda.jpg

Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.

Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts , 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

El Memorial de Greuges de 1885

dissabte, 27/10/2012

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya.

memorial-b.jpg

El Memorial, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La inesperada mort del monarca, el mateix 1885, va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte als cercles polítics de Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar el primer acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut políticament en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols, que moment només havia defensat el proteccionisme econòmic i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885):

No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.

Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.

Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.

Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.

A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.

Preciso es reconocer que la industria de nuestro país ha debido hacer grades esfuerzos para sostenerse y aún aumentar en ciertos ramos, en medio de la inestabilidad legislativa y falta de fijeza de criterio gubernamental con que ha debido luchar. La situación normal de nuestro país ha sido durante muchos años la de guerras civiles, revolución, crisis y pronunciamientos continuados. A pesar de que la tendencia llamada librecambista no ha logrado hasta ahora sus soluciones radicales a la legislación económica, se ha manifestado, sin embargo, constantemente en todas las situaciones y desde hace muchos años, ser una espada de Damocles suspendida sobre la producción. Quedan todavía aranceles más o menos protectores, pero no representan ninguna garantía de estabilidad […].

Lo dejamos ya expuesto: el núcleo de nuestro centro industrial más importante es la manufactura algodonera, que ha creado la atmósfera que vivifica no solo a las industrias accesorias, sino también a las que como más desligadas aparecen y que no podrían prosperar si esta atmósfera llegara a faltarles. A la manufactura de algodón le sigue sin duda en mucha importancia la lanera, que tiene con ella muchos puntos de relación y contacto. La plétora industrial de la Gran Bretaña, casualmente, se muestra más que en otros ramos, en su producción algodonera y lanera.

¿Cómo ha de competir nuestra industria débil y contrariada, con la más robusta, pletórica, de la nación británica? Nosotros, a fuerza de trabajo y de constancia, hemos logrado en medio siglo establecer dos millones escasos de husos, con los que elaboramos, en números gruesos, doscientas mil balas de algodón anualmente; la Gran Bretaña, con sus cuarenta y cinco millones de husos transforma cada año, por lo general, en números finos, tres millones y medio de balas de algodón, o sea, más de la mitad de lo que en Norteamérica se produce […]. La lucha es desigual a todas luces: no es difícil predecir de cuál de las dos partes será la victoria […].

Valentí Almirall, el naixement del catalanisme polític

dissabte, 20/10/2012

Advocat, periodista i polític, Valentí Almirall (1841-1904) va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs i la decepció de l’experiència la Primera República reconduiria Almirall des del federalisme republicà cap a posicions plenament catalanistes. Massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a bona part dels catalanistes, massa radical a ulls dels conservadors, massa conservador segons els radicals… Valentí Almirall va ser un personatge intempestiu de la Catalunya del segle XIX.

valentí almirall.jpg

Valentí Almirall

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català, el Diari Català, des del qual va explicar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural predominant per passar a preocupar-se dels “interessos materials” del país. Un any després, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per apropar-nos al seu pensament i a la formulació primerenca del catalanisme polític, cal recuperar alguns articles polítics publicats al Diari Català entre 1879 i 1881:

Perquè volem parlar la nostra llengua nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, nos motegen d’exclusivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar lo nostre treball i pretenem que se’ns dongui no lo que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracten com als pobres que capten, i si no ens diuen “Déu n’hi do”, se’ns treuen del davant amb un “Demana més que un català”.

Si ens presentem tals quals som sense fingir lo que no ens surt del cor, si diem al pa pa i al vi vi, a la catalana, nos presenten per rústics i pretenen burlar-se de nosaltres. Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar la nostra llengua, no citàvem mai les grans figures de la nostra història [...]. Era que allavores no havia nascut encara lo catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català; avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsavol altra per a expressar fins grans idees [...]. Però encara no sabem allí a on anem [...].

Demà lo català serà la llengua oficial de la nostra terra catalana; demà no sols coneixerem la història, sinó que amb los nostres fets anirem fent-ne: demà no haurem de demanar protecció per al nostre treball, puix que el protegirem nosaltres mateixos d’una manera efectiva, amb la nostra activitat sens traves, amb la nostra energia movent-se amb llibertat, amb el nostre caràcter més reflexiu que imaginatiu; demà ni ens manaran ni manarem, sinó que dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal qual som, amb les nostres qualitats bones i dolentes, amb els nostres costums, amb les nostres lleis, amb els nostres ideals, demà viurem a casa nostra i a la nostra moda, i Catalunya, germana, no madrasta, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència.

Tanmateix, la millor síntesi del pensament polític de Valentí Almirall la trobem en la seva obra Lo catalanisme (1886), en la qual va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista:

La impotència de l’unitarisme; la maleïda sombra que l’afany d’unificació ha tingut per a nosaltres des del fatal moment en què va nàixer, foren argument de prou força en pro del nostre Regionalisme, expressió d’un sistema que no fóra nou en una gran part de la Península, puix que va fer-nos relativament grans i feliços, quan, confederats amb les demés regions aragoneses, no s’havia encara fet la unió amb Castella; mes tal argument, purament negatiu, serviria sols per a apoiar un sentiment negatiu també, no per a basar-hi una convicció positiva, que al nostre entendre és ja precís produir. Si ens reduíssim a ser catalanistes per odi a l’unitarisme absorbent de l’Estat tal com l’ha constituït lo grupo dominant fins ara en la nació, no aconseguiríem altre resultat que augmentar la perturbació en què vivim, afegint una negació més a les cent i una que són la prova més forta de la nostra prostració actual.

El catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a que el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen [...].

Els greuges que hem rebut constantment i que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació. Però no volem anar més enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida. El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península. El catalanisme regionalista no aspira a més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les pels llaços de la unió.

És a dir, el projecte d’Almirall passava per modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista en el camí cap el federalisme.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap els incipients moviments obreristes socialista i anarquista. D’aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

Lo Gaiter del Llobregat

dissabte, 13/10/2012

Tot i que tradicionalment es situa l’inici de la Renaixença catalana en l’aparició de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, les propostes de Joaquim Rubió i Ors per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua culta serien fonamentals. És més, si algú va ser el primer a creure i a treballar d’una manera ferma i decidida per aquest objectiu va ser l’anomenat “Lo Gaiter del Llobregat”. La Renaixença, doncs, no va començar realment fins a l’aparició del llibre amb aquest títol i el nom de l’autor, el 1841, tot un manifest que en el seu pròleg valorava el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació per “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència” d’uns catalans culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors.

Rubio_i_ors.jpg

Joaquim Rubió i Ors

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública [...].

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda [...] ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre el món amb sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques [...] la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.