Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya contemporània’

Espanya, maig de 2013

dimecres, 22/05/2013

Quan des de certs àmbits, per exemple la televisió pública TeleMadrid o les tertúlies de l’anomenada caverna mediàtica (o TDT party), s’ha posat de moda qualificar els catalans de nazis pel crim de defensar la seva identitat, cultura i drets polítics, podem observar com alguns tics de la dreta espanyola ens condueixen cap a temps pretèrits suposadament superats.

Per exemple, la setmana passada La Directa destapava la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge als combatents de la División Azul:

El 8 de maig passat, mitja Europa commemorava, un any més, la capitulació del Tercer Reich i, per tant, la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. Tres dies després, en canvi, una representant destacada de l’Estat espanyol reconeixia de nou una part dels combatents de l’exèrcit nazi. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, del Partit Popular, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes va ser una de les participants en el primer homenatge a la guàrdia civil que rep aquest cos policial a Catalunya amb motiu del seu aniversari, celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En l’acte, una dotzena de nostàlgics de la División Azul van representar la ‘Hermandad’ vestits de falangista.

llanos_DA.jpg

Vestit amb la camisa blava joseantoniana i tocat amb la boina vermella carlista, és a dir amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el partit únic dl règim franquista, l’home estreny la mà dreta amb la delegada del govern a Catalunya. Llanos de Luna sosté a la seva esquerra el diploma que es disposa a entregar a l’ultra, representant de l’entitat d’excombatents i nostàlgics de la División Azul. La flanquegen le’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, del PSC, un militar i Ángel Gozalo Martín, general en cap de la guàrdia civil a Catalunya. L’escenari: el pati interior central de la caserna principal d’aquest cos a Catalunya, la de Sant Andreu de la Barca. Aquesta escena es va produir dissabte i va quedar immortalitzada en una foto que membres de l’entitat ultra han penjat a Facebook.

Per si això no fos suficientment greu, en un context de retallades salvatges i de retirada de tota política relacionada amb la memòria històrica, aquest cap de setmana podíem llegir a Vilaweb:

El govern espanyol ha decidit millorar l’estat de les instal·lacions del Valle de los Caídos, el mausoleu del dictador Francisco Franco. Aquesta setmana el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha publicat l’anunci de licitació de les obres per a la restauració de la façana de la Basílica de la Santa Cruz. L’import d’aquestes obres a la tomba del dictador franquista superen els 280.000 euros.

El concurs el fa el Consell d’Administració del Patrimoni Nacional, l’organisme que gestiona el patrimoni estatal i que depèn directament del Ministeri de Presidència del govern espanyol.

I per a rematar la festa del despropòsit en la relació, sempre sota sospita, del PP i la memòria del franquisme ahir llegíem a Público que:

El Partido Popular rechazará mañana en el Pleno del Congreso la propuesta de la Izquierda Plural para declarar el 18 de julio como el Día de la condena de la dictadura franquista. El texto, firmado por Cayo Lara y José Luis Centella, exigía el reconocimiento a todas las víctimas de la Guerra civil. No parece, por tanto, que el Gobierno vaya a hacer caso al reto que lanzaba esta mañana Lara: “Vamos a ver de verdad si el Partido Popular tiene un mínimo de talante democrático y está dispuesto a empezar a cerrar heridas todavía abiertas en pleno siglo XXI”.

La norma contiene tres breves artículos y el primero de ellos es el que reclama que se “declare el 18 de julio de cada año como día oficial de condena a la dictadura franquista, fecha del comienzo de la guerra civil española y del golpe de Estado de Francisco Franco contra el legítimo gobierno republicano”.

No és 1975, és 2013. Sense comentaris… Després alguns mitjans es permeten l’emissió de vídeos com el de TeleMadrid. I, evidentment, mai passa res. Diguin el que diguin des de la caverna, la realitat és que la primera màquina de crear independentistes no està precisament entre l’independentisme. Que s’ho facin mirar abans de parlar de convivència i democràcia.


Lluís Domènech i Montaner

dimecres, 6/02/2013

Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del racionalisme. A les seves obres trobem una concepció global de l’edifici, amb l’espai interior i els plans perfectament definits, i la utilització de materials i tècniques innovadores com a element expressiu. La seva personalitat innovadora, el seu pensament teòric i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hagi estat considerat com una de les màximes figures del modernisme a nivell mundial.

Lluis_Domenech_i_Montaner.jpg

Lluís Domènech i Montaner

Les obres de joventut mostren una clara preferència per l’ús del maó i els ornaments de ceràmica (Editorial Montaner i Simon, actual seu de la Fundació Tàpies). Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va donar-li la gran ocasió de construir les primeres obres madures que el convertirien en un referent modernista: l’Hotel Internacional, enllestit en només vuit setmanes, i el restaurant del parc de la Ciutadella (anomenat popularment com el Castell dels Tres Dragons, l’actual Museu de Zoologia de Barcelona), d’estil neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro que deixaven a la vista alguns dels seus elements, amb el qual s’anticipava als corrents arquitectònics del seu temps.

Domènech.i.Montaner.Editorial.Montaner.i.Simón.1.Barcelona.JPG

Editorial Montaner i Simon

Hotel Internacional.jpg

Hotel Internacional

800px-Barcellona_palazzo.jpg

El Castell dels Tres Dragons

Domènech i Montaner va construir d’altres edificis monumentals, de tècnica més moderna però sempre emmarcats en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma i amb abundor de temes florals: la Casa Thomas, el Palau de la Música Catalana, la Casa Albert Lleó i Morera i la Casa Fuster al Passeig de Gràcia, i, finalment, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots situats a Barcelona. Igualment, a Canet de Mar va construir el Casino (1887), a Reus va bastir l’Institut Pere Mata i la casa Navàs, i a Palma el Gran Hotel.

palau de la musica.jpg

Palau de la Música Catalana

Palau_de_la_Música_-_Interior.JPG

Palau de la Música Catalana

Hospital_de_la_Santa_Creu_i_Sant_Pau.JPG

Hospital de Sant Pau

Sant_pau_pavilion.jpg

Hospital de Sant Pau

Igualment, més enllà de la seva tasca com a arquitecte, Domènech i Montaner va ser un estudiós de l’art. Els seus estudis van dirigir-se a determinar les característiques d’un art nacional català mitjançant obres com En busca d’una arquitectura nacional (1878) o la monumental Història General de l’Art (1886), continuada per Puig i Cadafalch. De la mateixa manera, la seva llarga trajectòria com a docent en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va suposar un fort mestratge en les generacions posteriors d’arquitectes.

Santiago Rusiñol, el motor del modernisme català

divendres, 1/02/2013

Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya. Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa.

Santiago Rusiñol.jpg

Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette. A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.

Santiago_Rusinol_Cafe_Montmartre.jpg

De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle.

cau ferrat.jpg

París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.

Santiago_Rusiñol-Son_Moragues.jpg

Santiago_Rusiñol-MAE-4104.jpg

Rusinyol_el_valle_de_los_naranjos.jpg

De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.

La Transició: la construcció de la democràcia

dijous, 17/01/2013

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

adolfo-suarez.jpg

Adolfo Suárez

_197823_72229755.JPG

Felipe González

carrillo-1977-mitin.jpg

Santiago Carrillo

Per assolir l’èxit, la confrontació amb el govern de Suárez havia de ser política i pacífica, a la recerca de pactes que conduïssin cap a la democràcia. L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… L’objectiu era evident: crear un ambient de terror que evités la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

2984897688_c6cf0374d7.jpg

14.jpg

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. El nom de la mateixa coalició era tota una declaració d’intencions: Centro, per distanciar-se de tant de la dreta reformista identificada amb el franquisme com de l’esquerra; i Democrático, per legitimar la renúncia al franquisme que havien realitzat els seus dirigents.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

votos 1977.png

Elecciones_generales_españolas_de_1977.png

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país.

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

Marià Fortuny

divendres, 11/01/2013

El pintor català més reconegut del segle XIX és el reusenc Marià Fortuny (1838-1874). Si bé la seva vida va ser breu, la seva petjada en la història de l’art és excepcional. No va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges, i totes aquestes experiències vitals van reflectir-se en la seva obra. Els temes que va tractar, l’evocació de la llum, el color i l’expressivitat del moviment… Tot un preludi del que succeiria poc temps després, quan, el 1874, un grup de pintors van exposar per primer cop a París sota el nom d’impressionistes.

Marià_Fortuny.jpg

Marià Fortuny

Format a la Llotja de Barcelona, després d’uns inicis brillants marcats per la temàtica històrica i l’evocació d’una edat mitjana mistificada, amb obres com Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Foix, Fortuny va establir-se a Roma gràcies a una beca de la Diputació i l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i allí va convertir-se en el pintor estrella del marxant Adolphe Goupil, un dels mecenes més importants d’Europa.

Ramon_Berenguer_III.jpg

Ramon Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Foix

Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació, a proposta del diputat Manuel Duran i Bas, va encarregar-li la documentació gràfica de la guerra del Marroc. Del febrer a l’abril va prendre, des dels camps de batalla nord-africans, nombroses notes. Observador incansable, el viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va ser capaç de captar l’exotisme, la llum i els colors d’Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d’aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. Així, el seu llenguatge va fer un gir i es va tornar força més vigorós i expressiu, com és el cas de L’odalisca i, basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, La Batalla de Tetuan.

Mariano_Fortuny_Odalisque.jpg

L’odalisca

MARIA_FORTUNY-La_Batalla_de_Tetuán.jpg

La Batalla de Tetuan

El gran èxit de Fortuny es deu als seus quadres costumistes, els anomenats quadres “de casacón”, pintats amb una minuciositat extraordinària, amb pinzellades soltes i una gamma variada i brillant. Gràcies a les gestions del marxant Adolphe Goupil, l’artista català va solucionar definitivament els seus problemes econòmics gràcies al prestigi adquirit a París. L’obra més significativa d’aquesta etapa és La vicaria (1870), l’obra culminant de la pintura preciosista, de gran èxit a tot Europa com a expressió d’un realisme burgés exempt del caràcter de crítica social.

Fortuny_El_col·leccionista_d'estampes_I.jpg

El col·leccionista d'estampes

Vicaria-fortuny.png

La vicaria

La Transició: immobilistes, reformistes i rupturistes

dimarts, 8/01/2013

La Transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Un procés en el qual sempre es destaca el paper de la corona i d’una part essencial del personal polític franquista, però en el qual no sempre es reconeix el paper protagonista com a motor arrossegador cap al canvi dels moviments socials i la extraordinària importància que els canvis socioeconòmics experimentats a Espanya des dels anys seixanta com a element indispensable per entendre les transformacions polítiques del període.

El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions franquistes i que conduís d’una manera lenta i limitada cap a la democratització; i l’oposició antifranquista majoritàriament optava per una ruptura amb el règim i la construcció d’un nou sistema polític liderada per les forces democràtiques.

02.jpg

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I era coronat com a nou rei d’Espanya segons les previsions de la Ley de Sucesión. Aquesta entronització va anar acompanyada per la incertesa. En primer lloc, els homes durs del franquisme van deixar clar que obeirien Joan Carles perquè així ho disposava el testament de Franco. I, en segon lloc, l’oposició, fins i tot els monàrquics liberals, veia reflectida en la figura del nou monarca l’essència del continuisme franquista.

La realitat demostrava la soledat del nou monarca i la necessitat de trobar els seus propis aliats per a mantenir la corona. En aquest sentit, Joan Carles va cercar la col·laboració del seu vell mentor polític, Torcuato Fernández-Miranda, al qual va nomenar president de les Corts i del Consell del Regne. Igualment, el rei va disposar que la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro, el qual va formar un gabinet heterogeni al qual s’incorporaven reformistes com Manuel Fraga i José María de Areilza. Tanmateix, era un govern que no trencava amb el passat franquista.

arias-navarro.JPG

Carlos Arias Navarro

D’aquest primer govern de la monarquia de Joan Carles I s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Ara bé, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que la seva aposta política es fonamentava en el continuisme franquista. La seva proposta no anava més enllà del vell “esperit del 12 de febrer” i es limitava a formular unes lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics. És a dir, Arias Navarro feia seu el discurs del búnquer i pensava deixar l’espai necessari perquè el possibilisme polític avancés cap a la introducció dels canvis necessaris.

Davant de l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Igualment, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática van unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática, la “Platajunta”. La seva proposta es traduïa en una ruptura democràtica que endegués un procés constituent a través de l’establiment d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions generals.

16a1-platajunta.jpg

Coordinación Democrática, la “Platajunta”

En paral·lel, la conflictivitat social creixia exponencialment. I la protesta social ja no es limitava a reivindicacions laborals o salarials, sinó que incloïa la demanda de democràcia i llibertats. D’aquesta manera, les mobilitzacions de l’hivern de 1975-1976 van assolir unes dimensions desconegudes: a Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla les vagues van marcar el període. Per exemple, el 1976, només a Barcelona van produir-se més mobilitzacions, més treballadors en conflicte i hores no treballades que en el conjunt de l’Estat espanyol en qualsevol dels anys de la dictadura. I quan el govern i els empresaris van respondre a les mobilitzacions laborals amb la repressió (és en aquest context quan Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”) la situació encara es va agreujar més amb la radicalització dels conflictes i l’extensió de la solidaritat i el recolzament de les reivindicacions democràtiques.

0represion_policial999.jpg

Mentre la conflictivitat social creixia exponencialment, Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”

En el si del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la creixent efervescència social que recorria el país i la imatge repressora del règim poguessin desprestigiar la monarquia i beneficiar les posicions rupturistes de l’oposició. El seu projecte de canvi volia promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes, així com l’establiment d’un pacte amb l’oposició.

D’altra banda, les relacions entre Joan Carles I i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En primer lloc, el 20 de novembre de 1975, Arias no havia avisat Joan Carles de la mort de Franco, fet que va comportar que l’hereu a la corona conegués la notícia per terceres persones. En segon lloc, Arias es considerava el garant del testament polític de Franco, i en conseqüència va intentar deixar el rei en una posició secundària. I, finalment, la creixent enemistat entre el president del govern i els sectors reformistes del franquisme van portar el rei a forçar la dimissió d’Arias Navarro.

arias-navarro-rey1.jpeg

Joan Carles I i Arias Navarro

Davant d’aquesta situació, el rei Joan Carles, aconsellat per Fernández-Miranda, va pensar en dipositar la seva confiança per a realitzar les reformes necessàries en un home jove, procedent del règim i amb vocació reformista: Adolfo Suárez, el Ministre del Movimiento. El mèrit de Suárez residia en l’acurada i positiva imatge que, quan era director de TVE, havia realitzat sobre l’aleshores príncep.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez era nomenat nou president del govern, l’anomenat govern dels “penenes”. L’oposició va rebre el nomenament amb moltes reserves, ja que la seva figura s’identificava plenament amb el Movimiento i la Coordinación Democrática va convocar manifestacions de protesta que tornarien a treure milers de ciutadans al carrer. Tanmateix, Suárez, conscient que calia anul·lar les resistències dels immobilistes i atreure cap al seu projecte el gruix de l’oposició democràtica, va saber governar amb elements reformistes propers a la democràcia cristiana europea.

transi06.jpg

Així, Suárez va prendre la iniciativa política, va iniciar els contactes amb les forces democràtiques de l’oposició, va autoritzar el dret de reunió, manifestació, propaganda i associació i va promulgar un indult per a bona part dels presos polítics sempre que no estiguessin vinculats a delictes de sang. A més, el nou govern va proposar una Llei de Reforma Política que reconeixia, tot i que amb limitacions evidents, els drets fonamentals de les persones, conferia potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia la introducció d’un sistema democràtic.

El següent pas era portar la Llei de Reforma Política a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés incert que conduiria a la democratització del règim, aquesta va ser aprovada per les Corts per 425 vots a favor i només 59 en contra. Aquesta unanimitat va ser possible gràcies a les negociacions subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts dels procuradors franquistes i en les quals se’ls va garantir que si s’instaurava la democràcia no s’exigirien responsabilitats polítiques als còmplices de la dictadura. Igualment, era una prova de la incapacitat dels sectors immobilistes per oposar-se a la reforma.

Propaganda oficial del referéndum celebrado para realizar la Ley para la Reforma política.

Propaganda institucional decantada obertament pel sí a la Llei de Reforma Política

La Llei de Reforma Política va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976. Davant d’aquesta situació, l’oposició democràtica va adoptar una actitud ambivalent: si bé creia que no es podia acceptar formalment un projecte de reforma política que sorgia d’un govern legitimat pel mateix franquisme, també considerava irresponsable oposar-se frontalment a una opció d’obertura política. Per això, l’oposició va optar per defensar l’alternativa de l’abstenció.

Tanmateix, un abstencionisme poc combatiu per part d’una oposició cada cop més conscient de la necessitat d’acceptar la col·laboració i el pacte amb els sectors reformistes del règim i una propaganda institucional decantada obertament pel sí van conduir a la població a votar afirmativament per la Llei de Reforma Política. Així, la llei va ser aprovada pel 81% dels votants i amb una abstenció que es situava en el 30% del cens. S’obria el camí cap a la construcció de la democràcia espanyola. Ara bé, el projecte de Suárez comportava la reforma del règim franquista des del propi règim, una transformació des de dalt, una “democratització sense demòcrates”.

El 129è president de la Generalitat?

dilluns, 7/01/2013

El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?

Portada-ARA-desembre_ARAIMA20121224_0138_1.jpg

La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.

St_George's_Cross_Crowned_Badge.png

La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

pau claris.JPG

Pau Claris

Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.

La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

Frances Macià.jpg

Francesc Macià (1931-1933)

companys.jpg

Lluís Companys (1933-1940)

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.

És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Josep Irla.jpg

Josep Irla (1940-1954)

tarradellas.jpg

Josep Tarradellas (1954-1980)

Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.

Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).

Jordi Pujol.jpg

Jordi Pujol (1980-2003)

Pascual Maragall.jpg

Pasqual Maragall (2003-2006)

jose_montilla.jpg

José Montilla (2006-2010)

artur_mas.jpg

Artur Mas (2010-????)

Ramon Casas

dimarts, 18/12/2012

El pintor i dibuixant Ramon Casas (1866-1932) és, juntament amb Santiago Rusiñol, la figura més interessant del modernisme català del tombant dels segles XIX i XX. Format a París, la seva pintura és una síntesi de l’impressionisme i d’altres corrents pictòrics postimpressionistes. La novetat de la seva obra rau en la pintura a l’aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals, el desenvolupament dels enquadres casuals insòlits i l’ús de la tècnica impressionista en la pinzellada i els tractaments lumínics.

Casas_Autorretrat.jpg

Ramon Casas

Va iniciar els seus estudis sobre pintura a Barcelona, però va ser en les seves estades en el París de la Belle Époque on es va sentir fascinat per l’obra de Manet i el seu concepte peculiar de la realitat plasmada en les superfícies de colors plans així com per les innovacions dels impressionistes i postimpressionistes. En conseqüència, el primer estil de Casas és un impressionisme tardà que s’endinsa en la temàtica de la vida urbana parisenca. Els seus quadres Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d’aquesta etapa.

Plein_Air.jpg

Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona)

Bal_du_Moulin_de_la_Galette.jpg

Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges)

Retornat a Barcelona, el Casas del tombant de segle s’orienta cap al realisme social tot recollint els ressons de les commocions socials que sacsejaven el país així com la vida popular. És en aquest període quan Casas descobreix Sitges i les festes dels joves artistes modernistes en el Cau Ferrat. D’aquesta manera, en la plenitud del modernisme, la seva pintura va representar la conjunció del realisme amb les suavitats impressionistes, el sintetisme de la pinzellada, la subtilitat dels tons vius dins una atmosfera grisa i una extraordinària capacitat per composar escenes.

D’aquesta època del realisme social hem de destacar les obres Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid), que reprodueix l’execució d’Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot), que representa la repressió policial dels aldarulls socials en una ciutat industrial que acabaria identificant amb la Barcelona de finals de segle. També cal destacar Sortida de la processó del Corpus de l’església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona).

Garrot_vil.jpg

Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid)

Ramon_Casas_Charge.jpg

La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot)

Sortida_de_la_processó_del_Corpus_de_l'església_de_Santa_Maria.jpg

Sortida de la processó del Corpus de l'església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona)

Nostàlgic de la seva vida bohèmia parisenca, Casas va fundar a Barcelona una tertúlia a la cerveseria Els Quatre Gats on fins al seu tancament, el 1903, es reunirien la plèiade de joves artistes modernistes, i la revista Pèl i Ploma on van recollir-se gran part dels seus dibuixos. Influït per l’obra de Toulouse-Lautrec, també va realitzar cartells publicitaris extraordinaris com els d’Anís del Mono o Codorniu. Finalment, el seu vessant burgés queda representat en els retrats de personatges il·lustres del món de la cultura i la política que va realitzar.

codorniu.jpg

Cartell publicitari del cava Codorniu

anís del mono.jpg

Cartell publicitari d'Anís del Mono

pel-i-ploma casas ramon.jpg

Dibuix a la revista Pèl i Ploma

La crisi del règim franquista: l’auge de l’antifranquisme

dilluns, 17/12/2012

En paral·lel a la llarga agonia del règim franquista, en els anys setanta va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. Així, la protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement amb un increment de les vagues i manifestacions que proliferaven pel país. Igualment, els grups de l’oposició antifranquista van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país i impedir la perpetuació del règim.

franco 1974.jpg

En els anys setanta va fer-se evident la llarga agonia del règim franquista

A Catalunya, aquesta auge de l’antifranquisme ja va visualitzar-se durant l’anomenat Procés de Burgos contra els setze nacionalistes bascos membres d’ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava la el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una “completa adhesió fraternal” envers el poble basc i la seva lluita. També s’exigia l’amnistia, l’abolició de la pena de mort i l’establiment d’un Estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles de nacions de l’Estat espanyol i el dret d’autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i el clima de revolta social estès per bona part de l’Estat, va servir perquè Franco commutés les penes de mort per d’altres presó.

A continuació, el 7 de novembre de 1971, va crear-se l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, una plataforma coordinadora que integrava tota l’oposició catalana sota quatre grans objectius: Amnistia general, Llibertats democràtiques, Restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals i professionals… Tot l’antifranquisme va aplegar-se com a oposició de masses.

La tasca de l’Assemblea de Catalunya seria decisiva. Per primer cop des de la Guerra Civil s’articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d’una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari desplegarà un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L’autonomia i la lluita per la democràcia seran els seus principals objectius. Quan, el 28 d’octubre de 1971, la policia va detenir a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 dels membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l’ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l’adhesió popular a l’Assemblea.

Assemblea-Catalunya.jpg

Carnet de l'Assemblea de Catalunya

cartellcedoc_508.jpg

La diversitat territorial, social i política evidenciava l’adhesió popular a l’Assemblea de Catalunya

La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l’organització política de l’oposició catalana. Així, al llarg de 1974 van formar-se tres projectes polítics, els quals, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició. Eren la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i la Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós.

D’altra banda, en l’àmbit espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE, es constituïa a París la Junta Democrática de España, una plataforma que integrava les Comissions Obreres, partits d’esquerres i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la creació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic i que adoptés de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics.

junta_democratica.jpg

Reunió de la Junta Democrática de España

Per la seva banda, el 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática juntament amb la UGT, el PNB i d’altres sectors de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

Ara bé, cal tenir present que, tot i aquest protagonisme i organització de l’oposició de caràcter polític, tots els episodis repressius i els conflictes laborals d’alguna importància van trobar ressò immediat en el moviment obrer i especialment en un món estudiantil que organitzava accions informatives, vagues, manifestacions i s’enfrontava amb una policia que ja formava part del paisatge universitari.

w-franquismo.jpg

La policia formava part del paisatge universitari del tardofranquisme

Paral·lelament, en els darrers anys de la dictadura també va produir-se un esclat de la violència política. D’una banda, el nacionalisme basc d’ETA va incrementar els seus atemptats, però també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que va tenir com a principals referents el FRAP i el GRAPO, que van protagonitzar diferents atemptats i segrestaments. I de l’altra banda, el règim franquista, el qual va incrementar la repressió.

En aquest sentit, el 1974, era executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista condemnat a mort en el garrot vil per assassinar a un policia en el moment de la seva detenció, després d’un procés que va evidenciar la manca de proves clares i concloents de la seva culpabilitat. L’any següent, un nou decret antiterrorista va significar la introducció de l’Estat d’excepció permanent a Espanya. Aquell mateix 1975, al setembre, van ser condemnats a mort i executats cinc activistes d’ETA i del FRAP. Malgrat les nombroses peticions d’indult procedents de l’exterior, en les acaballes del règim al caudillo no va tremolar-li la mà a l’hora de signar l’enterado previ a les seves execucions.

salvador-puig-antich.jpg

Salvador Puig Antich

solidaritatfrancesapuigantich.jpg

La pressió i la solidaritat internacional no van evitar l'execució de Salvador Puig Antich

La represa cultural de Catalunya en el tardofranquisme

divendres, 30/11/2012

L’objectiu del franquisme va ser molt clar: la liquidació de la cultura i la llengua catalana fins a diluir-la com un element folklòric més de l’Espanya “una, grande y libre”, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar de l’intent d’un autèntic genocidi cultural. Així, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim: absorció i integració del fet nacional català en el si de la cultura espanyola.

En aquest sentit, els anys quaranta i cinquanta poden ser considerats com una etapa de supervivència i resistència de la realitat cultural catalana. Per exemple, des de l’exili, entre 1943 i 1946, van celebrar-se els Jocs Florals com a intent de mantenir viva la flama de la catalanitat. A l’interior, algunes editorials van afavorir la creació de premis literaris amb l’objectiu d’estimular la represa cultural. De la mateixa manera, l’escoltisme va esdevenir una mena de refugi en el qual molts joves van prendre contacte amb la realitat cultural del país.

Ara bé, és en els anys seixanta i setanta quan la cultura catalana i la reivindicació de la llengua van prendre un gran impuls gràcies a un bon nombre d’iniciatives de caire sociocultural que pretenien aprofitar les escletxes que permetia la relativa tolerància de la dictadura vers la catalanitat entesa com un element folklòric.

Gran_Enciclopèdia_Catalana.jpg

El 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana

204698_0001_l.jpg

El 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Actos-Omnium-Cultural.jpg

Acte d'Òmnium Cultural

Així, en aquest període va emergir un moviment cívic catalanista que va derivar en l’aparició de les primeres revistes en català i la creació i consolidació d’entitats, projectes culturals i editorials. Per exemple, el 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’endegava una campanya de sensibilització sota el lema “La llengua d’un poble”; el 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana; i el maig de 1973 començava una campanya per a propiciar el llançament d’un diari català, la qual culminaria en l’aparició de l’Avui el 1976.

Així, el 1961, es va constituir la societat civil Òmnium Cultural que tenia la finalitat de protegir, estimular i subvencionar la cultura catalana, superant les formes de mecenatge disperses que s’havien imposat fins aleshores. Les autoritats franquistes veien en l’Òmnium un perillós embrió de poder cultural català i, el 1963, van decretar la seva clausura i suspensió d’activitats aprofitant la campanya que realitzaven per fer peticions al govern per a la normalització del català. El 1967, Òmnium seria finalment legalitzada, ara com a associació.

Igualment, la creixent producció literària va contribuir a una gran difusió de la cultura catalana. La poesia de Salvador Espriu, les novel·les d’autors com Mercè Rodoreda, Josep Maria Espinàs, Terenci Moix, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Quim Monzó, i el teatre de Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu i Joan Oliver, són un exemple de la producció literària en català durant el franquisme. També cal destacar l’aparició, el 1961, d’Edicions 62, una editorial generalista, universal i moderna que publicava llibres en llengua catalana.

sagarra_escrivint.jpeg

Josep Maria de Sagarra

Montserrat-Roig.jpg

Montserrat Roig

Tanmateix, el fenomen amb una incidència més gran en aquesta represa cultural de Catalunya és la Nova Cançó, a través de la qual el catalanisme cultural va apropar-se a les generacions més joves. Així, en els primers anys seixanta van aparèixer els Setze Jutges que, amb figures com Josep Maria Espinàs, demanarien cançons en català. La Nova Cançó naixent en els anys seixanta trencava doncs amb la cançó tradicional i folklòrica i emprava lletres de qualitat escrites pels mateixos cantautors o de poetes com Salvat-Papasseit o Pere Quart. El 1962 s’incorporava als Setze Jutges Quico Pi de la Serra i es van multiplicar les actuacions gratuïtes en locals universitaris, centres parroquials, campaments escoltes i entitats artístiques de la capital i comarques.

El 1964 la Nova Cançó ja s’havia convertit per a milers de joves en un poderós mitjà d’identificació comunitària que pretenia reflectir la realitat social del moment, incitar a la reflexió sobre la vida quotidiana i ampliar els cercles d’utilització de l’idioma català. En conseqüència, la Nova Cançó va suposar un instrument de socialització d’uns valors nacionalistes revestits d’uns atributs de modernitat. Posteriorment, amb l’aparició de la figura de Lluís Llach es consolidaria un sentiment antifranquista i nacionalista expressat entre els joves a través de la Nova Cançó. Més endavant, Raimon connectaria amb el nucli barcelonès de la Nova Cançó i aviat esdevindria com una de les figures més carismàtiques. I figures com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Marina Rossell van consolidar la cançó en català.

setze_jutges.jpg

Els Setze Jutges

lluis llach.jpg

Lluís Llach

raimon.jpg

Raimon

Joan-Manuel-Serrat.jpg

Joan Manuel Serrat