Entrades amb l'etiqueta ‘Carlisme’

El carlisme en els anys de la Restauració borbònica

diumenge, 30/01/2011

Després de la derrota definitiva de la insurrecció carlina el 1876 el nou règim va prohibir de manera explícita l’entrada a Espanya del pretenent Carles VII de Borbó i alguns membres destacats del carlisme, com el vell heroi militar Ramon Cabrera, van reconèixer Alfons XII com a legítim rei espanyol. Tot això va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.

Carlos_(VII).jpg

Carles VII de Borbó

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí i representant del pretenent al país, va aconseguir d’estendre els cercles carlins per tot l’Estat, però la seva força principal va continuar residint a Navarra, el País Basc i Catalunya. La reorganització del carlisme va suposar el reforçament del seu caràcter de moviment catòlic i la pràctica d’una propaganda política agressiva a través dels òrgans de premsa afins. Aquesta agressivitat va portar el carlisme a una escissió dels sectors que formarien la Unió Catòlica, grup dirigit per Alejandro Pidal i que acabaria integrant-se en el Partit Conservador.

La renovació del partit aniria a càrrec de Juan Vázquez de Mella, que el 1886 va proposar un nou programa polític adaptat als nous temps que vivia el país en l’anomenada Acta de Loredán (nom del palau venecià on residia el pretenent Carles VII després de la seva expulsió de França). La proposta mantenia la vigència d’antics principis carlins com la unitat catòlica d’Espanya, la reclamació dels furs, l’autoritat legítima del pretenent carlí o l’oposició al sistema democràtic, però en aquesta actualització ja no hi hauria cap proclama en favor de l’Antic Règim i s’acceptava el nou ordre liberal i capitalista.

En paral·lel a la renovació dels principis carlins, la disputa religiosa va anar guanyant protagonisme al si del partit. Així, des d’un sector del carlisme s’acusava Carles VII i els principals dirigents del partit de no donar prou suport a la política catòlica impulsada des del papat contra el liberalisme, tot acusant el pretenent de “cesarisme” per donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religiosa. El líder d’aquest corrent crític, Ramón Nocedal, fill del vell líder carlí, acabaria protagonitzant una escissió que donaria lloc a la formació del Partit Catòlic Nacional, que va deixar de reconèixer com a rei al pretenent carlista i va passar a actuar com un grup catòlic integrista amb força predicament en els sectors més reaccionaris de la societat.

requeté navarra.jpg

Don_Jaime_de_Borbón.jpg

Jaume de Borbó

El 1907, va fundar-se el Requetè, una organització carlina de caràcter paramilitar que prenia el seu nom dels soldats navarresos que havien lluitat al costat del pretenent carlí en la Primera Guerra Carlina. Aquests grups actuarien com a forces de xoc contra el republicanisme i l’obrerisme allà on el carlisme mantenia la seva força (Navarra, País Basc, Catalunya) i en poblacions d’Andalusia (Sevilla, Huelva) i d’altres regions on van aparèixer nous seguidors del moviment.

La mort de Carles VII de Borbó, el 1909, va convertir el seu fill, Jaume de Borbó, en el nou pretenent a la corona. Tanmateix, les lluites internes en el si del partit iniciades en les darreries del segle XIX amb l’escissió dels integristes van continuar i, amb motiu de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme va declarar-se germanòfil en oposició a la postura proaliada del pretenent. Finalitzada la guerra, el 1919, un dels principals dirigents carlins, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància per fundar el Partit Tradicionalista.

Desapareguts del joc polític i condemnats a la marginalitat parlamentària durant la Restauració, amb la proclamació de la Segona República, el 1931, el carlisme aconseguiria reunificar-se incorporant novament en el seu si a integristes i tradicionalistes, donant lloc a la formació de la Comunió Tradicionalista, un partit minoritari però que jugaria un paper destacat en els anys de la Guerra Civil i en la configuració del franquisme.

Flag_of_New_Spain.png

La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)

dimecres, 19/01/2011

El carlisme va ser el moviment de caràcter contrarevolucionari de més llarga durada a l’Europa contemporània perquè va tenir la capacitat de generar un gran suport social a la seva causa. Per tant, el seu èxit no només pot explicar-se pels reclutaments forçosos ja que el carlisme no només tenia adeptes en el món rural sinó que sectors socials baixos estaven identificats amb la contrarevolució per la influència que rebien en els seus espais de sociabilitat.

Carlos_(VII).jpg

El pretenent carlí Carles VII

El carlisme no seria un compartiment contrarevolucionari estancat, sinó que es mostraria permeable al moviment catòlic i integrista de finals de segle. A més, la cultura política carlina va establir una simbologia i un vocabulari propis, un calendari commemoratiu i una memòria específica amb el seu panteó d’herois i màrtirs que permetia la seva continuïtat tot i les successives derrotes militars.

Durant el Sexenni Democràtic, el carlisme, beneficiat pel clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou règim, es reorganitzaria com a força política després de la crisi que havia suposat la derrota a les dues guerres del segle XIX. A més, la desaparició dels moderats del panorama polític va suposar que els carlistes poguessin ocupar l’espai tradicional de la dreta política amb un discurs proper al neocatolicisme que va donar-li suport. D’altra banda, el carlisme encara conservava una certa força en algunes regions del nord d’Espanya, tot i les derrotes que havia patit el moviment i la crisi de direcció que havia patit en els últims anys amb motiu de la successió del cabdillatge del moviment.

El carlisme seguia representant a les forces que s’oposaven a acceptar els canvis socioeconòmics i polítics que s’havien produït a Espanya amb la Revolució liberal del segle XIX. Tanmateix, el moviment estava dividit en dues tendències: els legalistes (partidaris de participar en la vida política) i els activistes (partidaris d’una nova insurrecció). Els legalistes van demostrar en les eleccions de 1869 i 1871 que el carlisme podia jugar un paper significatiu en el joc polític espanyol a l’espera de que arribés el moment en que poguessin arribar al poder, però, tot i el relatiu èxit electoral a les eleccions, un influent sector seguia apostant per la via armada per fer-se amb el poder.

L’arribada al tron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic van veure’s reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

TerceraGuerraCarlista.jpg

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

Caricatura_editada_en_la_revista_La_Flaca_en_1869._El_clero_visto_como_cómplice_del_carlismo.JPG

Amb la instauració de la Primera República, el 1873, les esperances carlines van veure’s encara més encoratjades. D’un enfrontament inicial amb uns quants escamots armats es va passar a un autèntic front obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que va aconseguir fer-se amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. El mes de juliol la guerra es va estendre per gran part de Catalunya, des d’on es van realitzar incursions cap a Terol i Conca, i el front va consolidar-se a les províncies basques i al Maestrat.

A les zones sublevades es va anar articulant un embrió d’Estat carlí, i els ajuntaments i les diputacions van començar a organitzar-se sota principis forals, tot impulsant les llengües pròpies i les institucions regionals. Estella es convertiria així en un Estat carlí des de l’estiu de 1873. Alguns èxits militars de les tropes governamentals van impedir l’extensió del conflicte a les ciutats, però van ser incapaces de reprimir-lo definitivament. Així, el conflicte s’allargaria fins el 1876 ja que els carlistes dominaven la major part del País Basc i Navarra amb l’excepció de les grans capitals.

caballeracarlistadela3giw9.jpg

A Catalunya, l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Aquest mateix any els carlins insurrectes van conquerir sorpresivament la plaça forta de la Seu d’Urgell i van ocupar ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que en els conflictes anteriors ni tan sols s’havien vist amenaçades.

carlismo.jpgPerò, la restauració de la dinastia borbònica en la figura d’Alfons XII va fer que el carlisme perdés una part dels suports conservadors que el recolzaven perquè aquests ja estaven satisfets pel retorn a un sistema que garantia una certa estabilitat al país després de la situació erràtica dels últims anys. Així, l’ofensiva de l’exèrcit liberal al llarg de 1875 va aconseguir expulsar els carlins de les places on s’havien fet forts, derrotant-los a tot Catalunya, així com també al País Valencià i l’Aragó.

El conflicte encara es perllongaria uns mesos més al País Basc i Navarra, on va traslladar-se la major part de l’exèrcit governamental. Malgrat l’episòdica victòria carlina en la Batalla de Lakar, la campanya militar desenvolupada des de finals de 1875 va aconseguir d’afeblir la resistència navarresa i basca fins a la seva rendició total l’any 1876 quan Estella va caure en mans de Primo de Rivera i el propi rei Alfons XII va posar-se al capdavant de les tropes per acabar personalment amb els últims focus de resistència. El febrer de 1876, Carles VII va creuar la frontera en direcció cap a l’exili francès posant fi a la guerra i a les seves pretensions al tron espanyol. La conseqüència immediata de la guerra seria l’abolició definitiva del règim foral basc i navarrès.

Aquest seria l’últim intent insurreccional d’uns carlistes que van demostrar la seva feblesa estructural al no ser capaç de derrotar al règim republicà que era excessivament fràgil com a conseqüència de la conjunció de diversos factors: la divisió entre activistes i legalistes, la consolidació del liberalisme a Espanya, la incapacitat d’aglutinar a tota l’oposició conservadora a la Revolució de Setembre, la manca de confiança per part de l’exèrcit i la manca de suport popular a les grans ciutats.

La Segona Guerra Carlina: els Matiners

dijous, 30/12/2010

Després de la Primera Guerra Carlina va produir-se un intent per part del carlisme de buscar una resolució pacífica al conflicte a través de la proposta de matrimoni entre el fill del pretendent Carlos V amb Isabel II, solució patrocinada per Balmes i la fracció més dretana dels moderats. Aquest intent, però, va frustrar-se en el moment en que Isabel II va casar-se amb Francesc d’Assís. Per alguns historiadors, tancat el camí de la negociació, només quedava el de la guerra.

DonCarlosVI.jpg

Carles VI, comte de Montemolín i pretenent carlí al tron espanyol

La realitat és que entre la fi de la Primera Guerra Carlina i l’esclat de la Guerra dels Matiners encara van existir partides al Principat, és a dir, el conflicte s’havia tancat en fals. Aquests aixecaments carlins van revitalitzar-se a Catalunya durant el període 1846-1849, donant origen a l’anomenada Guerra dels Matiners, la Segona Guerra Carlina.

Les causes de la segona insurrecció carlina cal cercar-les en el difícil ajustament de la societat catalana a les noves regles que suposava la consolidació de la propietat burgesa al camp i als efectes de la centralització administrativa dels moderats que implicava el retorn de la imposició de les quintes i la implantació dels “consums” que gravaven els productes d’alimentació popular.

La consolidació de les regles de la propietat burgesa al camp, a costa de la propietat comunal camperola, va suposar a tota Europa una causa de malestar i augment de la delinqüència camperola, una transgressió de les noves normes que els camperols interpretaven com a legítima enfront de la nova situació. D’altra banda, la quinta era temuda a Catalunya per tota una sèrie de raons. L’amenaça de que el fill pogués ser quintat portava a moltes famílies a un endeutament ruïnós per tal de redimir-lo o buscar-li un substitut. A més, la quinta era, a més d’un sistema de reclutament militar, una forma d’impost.

Finalment, les causes immediates les trobem en la crisi econòmica dels anys 1846-1848, de base agrària i industrial, que va deixar molta gent sense feina i abocada a la misèria, fet que facilitaria el reclutament de les partides carlines i dels grups de bandolers. La collita de cereals de 1846 i 1847 va ser dolenta i això va traduir-se en una caiguda de les vendes de teixits que es reflectiria en la producció fabril a Catalunya. La minva de la producció a la meitat va comportar un descens de l’ocupació que es veuria agreujada per l’increment del preu del pa com a conseqüència de l’escassetat de grans.

carlisme.jpgAixí, l’agudització de la crisi econòmica va comportar un increment de la delinqüència. Això explica que la Guerra dels Matiners arrelés amb força a Catalunya i que, malgrat els esforços de l’exèrcit, la lluita es perllongués durant més de tres anys. La guerrilla no hagués pogut subsistir sense una certa complicitat de la població, i és que, a més del tradicional aixecament camperol, s’hi va unir la revolta dels sectors urbans a causa del malestar creat per la crisi econòmica.

Els “matiners”, anomenats així perquè les partides de guerrillers rebels iniciaven les seves activitats quan l’exèrcit regular encara descansava, coneixien aquesta situació i van procurar de no destorbar la població civil mentre que aquesta identifiqués l’exèrcit que els perseguia amb el govern que imposava les quintes i els consums i mantenia uns exèrcits que destrossaven els horts i donaven tota mena de molèsties mentre combatien els “matiners”. La guerra s’alimentava del malestar existent al país i amb l’arribada de més soldats per combatre els carlins això no podia solucionar-se. Calia una solució política per part del govern central de Madrid.

Batalla_del_Pasteral.jpg

La guerra va començar amb una acció de partides amb Mossèn Tristany encapçalant un grup que amb prou feines arribava als 300 homes. La seva acció més espectacular va ser l’entrada a Cervera on van saquejar els fons de les oficines públiques i van marxar cridant: “Visca la Constitució i Carles VI!”. Així, els rebels feien costat a la candidatura al tron del segon pretenent carlí, el comte de Montemolín, el fill gran de Carles Maria Isidre, conegut entre els seus seguidors amb el nom de Carles VI.

General_Pavia.jpg

El general Pavía

En els primers moments del conflicte, les forces dels carlins no arribaven a 500 homes, mentre que les de l’exèrcit espanyol dirigit pel capità general Bretón eren de 22.000. Aviat, Bretón seria substituït per Pavía que aconseguirà matar Ros i capturar Mossèn Tristany per després afusellar-lo. Les victòries militars de Pavía, però, eren inútils en una guerra que només podia guanyar-se actuant des del terreny polític. Per això el capità general va pressionar Madrid perquè realitzés una política més contemporaditzadora respecte de Catalunya. La resposta del govern va ser la seva destitució per després tornar-li el càrrec.

Noves circumstàncies van animar els combats a partir de 1848 ja que els ressons de la revolució francesa que va instaurar la Tercera República van tenir conseqüències entre les forces d’esquerres a Catalunya. Pavía, temerós de les conseqüències que podien produir-se, va aturar la quinta i va buscar aturar les conspiracions a Barcelona. Tanmateix, el que no va passar a la ciutat va passar al camp on van començar a aparèixer partides progressistes i republicanes que van actuar en col·laboració amb els carlins encapçalats per Ramon Cabrera.

La guerra rebrotava amb força mentre a Barcelona es formava un comitè revolucionari progressista que prometia l’abolició de quintes i consums i tot un seguit de reformes. Aquest revifament de la guerra va decidir a Narváez a destituir novament a Pavía per enviar a Catalunya a Fernández de Córdoba. També ell va ser ràpidament destituït per retornar el comandament a Pavía, aquest cop proporcionant-li totes les forces necessàries per acabar definitivament amb la guerra.

La detenció a la frontera del pretenent carlí, la derrota militar de les partides carlines, el cansament general per la llarga duració de la lluita i la represa econòmica que va produir-se durant 1849 van posar fi a una insurrecció. Tal i com Pavía havia previst, la guerra civil contra els carlins va acabar-se quan el país va voler ja que era un aixecament que contava amb les simpaties del conjunt de la societat catalana. Tanmateix, la finalització del conflicte no va donar una veritable solució a allò que l’havia provocat.

La Primera Guerra Carlina (1833-1840)

diumenge, 19/12/2010

Immediatament després de la mort de Ferran VII, el 1833, van sorgir les primeres partides carlines per una extensa zona de la geografia espanyola. Com que els carlins no van comptar inicialment amb un exèrcit regular, van organitzar-se en escamots que actuaven seguint el mètode de les guerrilles. El focus més important de les partides carlines va situar-se a les zones muntanyoses de Navarra i del País Basc, als Pirineus catalans, el nord de Castelló, el Baix Aragó i les comarques catalanes de l’Ebre.

Enfront, la causa isabelina va comptar en un primer moment amb el suport d’una bona part de l’alta noblesa i dels funcionaris, així com d’un sector de la jerarquia eclesiàstica. Però davant la necessitat d’ampliar la seva base social per plantar cara al carlisme, la regent es va veure obligada a buscar l’adhesió dels liberals, tot i que això l’allunyés dels seus primers suports. D’aquesta manera, i per comprometre la burgesia i els sectors populars de les ciutats en defensa de la seva causa, Maria Cristina va haver d’acceptar les demandes liberals que exigien la fi de l’absolutisme i l’Antic Règim. En el fons, ni Maria Cristina ni Francisco Cea Bermúdez (el seu cap de govern) eren liberals, i aquest apropament que donaria lloc a la Revolució liberal espanyola va ser fruit del tacticisme i la necessitat.

El conflicte armat va passar per dues grans etapes, una primera fase d’expansió del carlisme i una segona de replegament, fractura i derrota.

Guerra_carlista.jpg

Primera etapa (1833-1835). L’inici de la guerra, després de l’aixecament carlí de Talavera de la Reina l’octubre del 1833, va caracteritzar-se per la consolidació d’un front de guerra al nord on els carlins, malgrat que mai van aconseguir conquerir una ciutat important, van obtenir un seguit de triomfs militars. Els carlistes van aconseguir formar un exèrcit regular de 30.000 soldats mentre que l’exèrcit liberal era format per 180.000 homes –uns 70.000 aplicant la tècnica de lluita de guerrilles–.

Zumalacárregui.jpg

Zumalacárregui

L’any 1834, el pretenent Carles va abandonar el seu refugi a Anglaterra i va instal·lar-se a Navarra, on va crear un Estat paral·lel, amb la seva cort, el seu govern i el seu exèrcit. El general Zumalacárregui, que tenia el comandament de les tropes del nord, va estendre la lluita al País Basc, Navarra, la Rioja i el Maestrat. Sota el seu comandament, els carlins van aconseguir conquerir Tolosa, Durango, Bergara i Eibar, però va fracassar en la presa de Bilbao, on va trobar la mort (1835) i els carlins van veure’s privats del seu millor estratega.

A Catalunya, les primeres partides van organitzar-se a la zona de Prats de Lluçanès, però l’exèrcit lleial a la regent va sufocar la revolta. A poc a poc, les tropes carlines actuaven especialment al nord del Principat, a la zona muntanyenca de les províncies de Girona, Barcelona i Lleida, encara que des d’allà les partides es movien àmpliament pel territori. En canvi, no va aconseguir-se l’obertura d’un front estable a les comarques de Tarragona, on els carlins actuarien amb les partides del Maestrat i del Baix Aragó.

Els primers temps de la insurrecció carlina van caracteritzar-se per la simple continuïtat de la lluita de partides aïllades que actuaven sense connexions entre si. La fragmentació i la indisciplina eren la tònica general de l’aixecament. Cap al 1834 semblava que la insurrecció ja era totalment esclafada i el nivell d’actuació de les partides no avançava, sense poder distingir-se les accions emmarcades en la lluita política i la simple delinqüència.

Però l’agitació carlina va anar estenent-se i, a partir de 1835, aprofitant el fet que el gros de l’exèrcit isabelí es concentrava a Navarra i el País Basc, els carlins va poder reorganitzar-se a Catalunya. Van aconseguir controlar una bona part de la Catalunya interior i de la muntanya tortosina, on van enllaçar amb les partides de Ramon Cabrera, un dels líders més destacats del moviment carlista, que actuava a tota la zona del Maestrat i del Baix Aragó. Els liberals no entenien com era possible que, tot i la seva superioritat numèrica, els carlins poguessin resistir a Catalunya (9.000 homes a les partides carlines contra 28.000 homes de l’exèrcit regular i 50.000 milicians). Això explicaria la malfiança d’unes classes populars que estaven pagant la guerra amb vides mentre els militars eren incapaços de guanyar, o no estaven interessats a acabar la guerra.

Primera_Guerra_Carlista.jpg

Segona etapa (1836-1840). Des de que el general Espartero, al comandament de les tropes isabelines, va aconseguir la victòria de Luchana  (1836) que posava fi al setge de Bilbao, la guerra va començar a inclinar-se a favor del bàndol liberal. Els carlins eren conscients que no podien triomfar si no ampliaven el territori que ocupaven i aconseguien mobilitzar nous recursos i adeptes. Per això, des de 1836, van iniciar expedicions cap a d’altres zones del territori espanyol sota el seu domini. La més important d’aquestes expedicions va ser l’expedició reial del 1837 que va sortir des de Navarra cap a Catalunya per dirigir-se a Madrid amb la intenció de casar al primogènit de Don Carlos amb Isabel II, però les forces carlines van ser incapaces de prendre la capital i es van haver de retirar cap el nord.

Ramón_Cabrera.jpg

Ramon Cabrera

Mentre, a la zona est, partides catalanes, aragoneses i valencianes sota el comandament de Ramon Cabrera van iniciar incursions pel litoral valencià i, cap al 1838, van aconseguir reunir un exèrcit de més de 15.000 homes. A Catalunya, en aquests moments començava l’etapa més brillant del carlisme. El comandament de les forces del govern carlista (la Junta Superior Governativa de Catalunya) passava a mans del baró de Meer que va convertir-se en un incansable perseguidor de liberals en comptes de dedicar-se a guanyar la guerra carlina. L’obsessió de Meer per evitar una revolta revolucionària va fer que els carlins arribessin a establir a Catalunya una administració paral·lela. En algunes zones, com el nord de Lleida, les partides dominaven el territori, tot i haver fracassat a l’hora de prendre la Seu d’Urgell.

Però, tot i els avenços militars, els carlins tenien un seriós problema de rivalitat en el si del seu govern. Hi havia dues tendències enfrontades: els “aristòcrates” més joves i moderats i els “demagògics” o “descamisats” on es trobaven els clergues i altre gent obscura i extremista. Els mateixos membres de la Junta van demanar a Don Carlos que els enviés com a cap al comte d’Espanya pensant que el seu prestigi i la seva autoritat serien suficients per a resoldre les divisions internes.

carlismo.jpg

El pretenent va acceptar i va nomenar el comte president de la Junta, deixant així tot el poder polític a les seves mans. Contra les previsions dels “aristòcrates”, el comte d’Espanya va aliar-se amb el sector més extremista i va començar a cometre arbitrarietats, extravagàncies i crims. Això va fer que aquests acabessin retirant-se i marxant cap a França i va provocar una inactivitat militar. Per contra, mentre el carlisme català es fracturava, al nord-est les tropes liberals van anar recuperant ciutats com Ripoll o Solsona i es va fer evident la impossibilitat d’un triomf carlí.

La feblesa del carlisme i la llarga durada del conflicte armat va propiciar discrepàncies entre els carlistes que es fracturarien entre els anomenats transaccionistes, partidaris d’arribar a un acord amb els liberals a través de la maniobra de “Paz y Fueros”, i els intransigents, defensors de continuar la guerra. Finalment, el 1839, el general Maroto, cap dels transaccionistes, va acordar la signatura del Conveni de Bergara amb el general Espartero. L’acord establia el manteniment dels furs bascos i navarresos “sin perjuicio de la unidad constitucional de la monarquía”, així com la integració de l’oficialitat carlina en l’exèrcit reial.

abrazo de vergara.jpg

El Conveni de Bergara

Un cop oficialment acabada la guerra, el carlisme va prosseguir la seva resistència a Catalunya. Així, el setembre els carlins entraven a Camprodon i a l’octubre ocupaven i cremaven Moià. Les atrocitats i les mostres de desequilibri del comte d’Espanya van arribar a un punt en que la mateixa Junta d’exaltats que havia restat fidel a les seves ordres va demanar a Don Carlos (refugiat a França) que el destituís. El pretendent va nomenar cap militar de Catalunya a Josep Segarra i el comte va ser estrangulat i després de despullat el cadàver, llençat al riu Segre.

El gener de 1840, el pretendent ordenava a Ramon Cabrera, el tigre del Maestrat, que es posés al capdavant de les tropes. Un Cabrera malalt entrava a Berga amb unes tropes famolenques i desmoralitzades que havien perdut tota la disciplina i només es dedicaven a saquejar els pobles. Finalment, el 6 de juliol travessaria la frontera amb el que restava dels exèrcits carlins posant fi a la guerra carlina a Catalunya.

El carlisme

diumenge, 19/12/2010

A la mort de Ferran VII, el 1833, els insurrectes carlistes van proclamar rei al príncep Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l’absolutisme i la societat tradicional. D’aquesta manera esclatava una guerra civil, un conflicte que, més enllà de la lluita dinàstica, suposava la lluita entre la pervivència de l’absolutisme extremadament reaccionari i la implantació d’una monarquia constitucional que permetés la introducció del liberalisme moderat a Espanya.

Carlos_Maria_Isidro.jpg

Carles Maria Isidre

El carlisme reunia els partidaris de l’absolutisme i també tots aquells sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Era una cultura política configurada com a contrasocietat enfront de la comunitat liberal i des del rebuig a la Revolució francesa i que es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal hereva de moviments anteriors (malcontents, apostòlics, etc.). El carlisme pot definir-se a partir dels vincles mantinguts entre el súbdit i el monarca i pel fet de pertànyer a una institució universal com l’Església catòlica. Així, sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” s’agrupaven els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l’Església, del manteniment de l’Antic Règim i de la conservació d’un sistema foral particularista.

En qualsevol cas, no pot simplificar-se el fenomen del carlisme confonent-lo només amb l’absolutisme ja que va ser un moviment més complex de resistència antiliberal que ha de posar-se en connexió amb els moviments de resistència a les revolucions liberals que van donar-se a Europa i van anar desapareixent des de mitjans del segle XIX. L’especificitat del carlisme espanyol, en oposició a d’altres moviments de la contrarevolució europea, seria la seva llarga duració, el seu protagonisme polític i militar i la configuració d’una cultura política que arribaria fins a l’època de la política de masses.

Carlimo_Caricatura_de_1870.JPG

Entre els dirigents del carlisme hi podem trobar un gran nombre de membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural. Molts dels seus seguidors eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris emfitèutics, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals, temien que els desnonessin de les terres que conreaven i es malfiaven dels nous impostos estatals. A més s’identificaven amb els valors defensats per l’Església, a la qual associaven amb la defensa de la societat tradicional.

Carlistas con Carlos V.jpgEls carlins van aconseguir una forta implantació a les zones rurals del País Basc, Navarra i part d’Aragó, València i Catalunya on comptaven amb una àmplia base social entre la pagesia que es trobava exposada al perill de l’expropiació i la proletarització, una part activa del clergat perjudicat per les desamortitzacions i la reforma eclesiàstica liberal i per capes de l’artesanat urbà que es trobaven a punt de la proletarització.

La causa carlina va arrelar amb una força notable a Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però també a les ciutats, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com els sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Així, les causes del suport al carlisme no poden reduir-se a una explicació simplista i s’han d’entendre com un conflicte al si de la societat catalana.

El suport que el carlisme trobava a Catalunya pot explicar-se pel seu component religiós davant de l’anticlericalisme d’un sector del liberalisme, per la degradació social d’un sector de la pagesia que havia estat expulsat de les seves masoveries per la desamortització i per la reivindicació foral que representava. El rebuig al liberalisme com a corrent ideològic venia donat pel trencament de les formes de vida tradicionals. La revolució liberal era vista com un element disgregador de l’harmonia social: els partits, el parlamentarisme o les eleccions afegien una dosi de conflicte que posava en perill l’ordre “natural” de la societat.