Entrades amb l'etiqueta ‘Carles V’

Carles V: de rei a emperador

dissabte, 21/04/2012

Quan Carles I ja s’havia coronat com a rei als diferents regnes de la Monarquia Hispànica, el 12 de gener de 1519 va morir el seu avi patern, Maximilià I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La notícia va arribar quan Carles es trobava a Barcelona en plena celebració de les corts del Principat i va centrar tota l’atenció del monarca. Les seves possessions s’engrandien amb el ducat d’Àustria, però quedava pendent la possibilitat de coronar-se com a emperador, element imprescindible en el seu projecte de monarquia catòlica universal.

Bernhard_Strigel_003b.jpg

L'emperador Maximilià i la seva família

La casa d’Habsburg portava gairebé un segle al capdavant de l’Imperi però la dignitat imperial no era hereditària (sempre que l’emperador no hagués estat coronat pel Papa), sinó conseqüència d’un complex sistema d’elecció controlat per set prínceps electors: els arquebisbes de Magúncia, Tréveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el duc de Saxònia, el marcgravi de Brandenburg i el comte palatí del Rin. És a dir, la mort de Maximilià obria un període de presentació de candidatures per fer-se amb la dignitat imperial.

Carles va haver de fer front a la competència de Francesc I de França, el qual no podia acceptar la gran quantitat de territoris que podia suposar l’elecció del candidat Habsburg com a nou emperador, fet que deixava el regne de França envoltat de possessions dels Habsburg. També Enric VIII d’Anglaterra va presentar la seva candidatura.

Carlos_V.jpg

Carles V

Enric d’Anglaterra va ser descartat ràpidament. El títol seria disputat per Carles d’Habsburg i Francesc de França. A favor de Carles jugava la seva ascendència germànica, però encara era un monarca jove i inexpert. D’altra banda, Francesc I comptava amb un gran prestigi polític i militar després de la conquesta de Milà (1515) i gaudia del suport del papa Lleó X, el qual veia com Carles (rei de Nàpols) podia convertir-se en una amenaça pels seus interessos italians. D’aquesta manera, la diplomàcia i els recursos econòmics entraven en joc.

Inicialment, Carles va haver de fer front a les reticències de la seva pròpia família: la seva tia, Margarida de Savoia preferia com a candidat al seu germà Ferran, però Carles va imposar els seus drets com a primogènit. Superat aquest primer entrebanc, el monarca hispà va dur a terme una intensa activitat diplomàtica. Així, va enviar una carta als electors on recordava el desig de Maximilià de que Carles fos el seu hereu. Igualment, els seus banquers alemanys, els Fugger i els Welser, van iniciar una important activitat de pressió: Carles va invertir gairebé un milió de florins en regals per persuadir els consellers dels prínceps electors. En aquest sentit, va ser el regne de Castella qui va acabar pagant la coronació imperial, fet que va fer imprescindible un increment de la fiscalitat.

François I.jpg

Francesc I de França

Per la seva banda, Francesc I de França també va intentar posar sobre la taula les seves influències, especialment el suport del papat, però no va poder competir amb els diners dels banquers alemanys de Carles.

Finalment, el 28 de juny de 1519, Carles va ser escollit per unanimitat: el rei de la Monarquia Hispànica es convertia en l’emperador Carles V. Seria coronat el 20 de setembre de 1520. Només faltava la coronació per part del Papa, fet que no va produir-se fins els 1530, però que no va impedir una intensa activitat com a emperador. El títol imperial era més simbòlic que real, però va proporcionar-li l’autoritat moral necessària per a dirigir Europa en defensa de la cristiandat. El somni de l’Imperi cristià universal estava més a prop que mai.

L’herència de Carles V

dijous, 19/04/2012

Una combinació de matrimonis dinàstics i morts prematures van fer recaure sobre Carles V el destí de convertir-se en una monarca que governava un Imperi mundial. Així, gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V, fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat. I aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià I d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Armas_de_Carlos_I_de_España.png

Així, els territoris de Carles I es componien de les següents herències:

  • Herència borgonyona. De la seva àvia paterna, Maria de Borgonya, el 1515, va rebre els primers dominis: els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat.
  • Herència aragonesa. El 1516, a la mort del seu avi, Ferran el Catòlic, va rebre la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València) i les seves possessions mediterrànies (Mallorca, Nàpols i Sicília).
  • Herència castellana. A aquests territoris peninsulars va sumar el Regne de Castella (Castella, Lleó, Toledo, Múrcia, Còrdova, Sevilla, Granada i les Illes Canàries, sumant-hi Navarra i les províncies basques) i el seu Imperi americà (les Índies), herència de la seva àvia Isabel la Catòlica.
  • Herència austríaca. Finalment, el 1519, a la mort del seu avi patern Maximilià va rebre el ducat d’Àustria (Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola, el Tirol i l’Alta Alsàcia) i l’opció a l’elecció com a nou emperador.

Herencia_del_Emperador_Carlos_V,_Carlos_I_como_Rey_de_España.png

D’aquesta manera, des de 1521, Carles va començar a signar així:

Don Carlos por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto. Doña Juana su madre [reina nominal de Castella fins la seva mort, el 1555] y el mesmo Don Carlos por la mesma gracia Reyes de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Ierusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias islas y tierra firme del Mar Oceano, Condes de Barcelona, señores de Vizcaya e de Molina, Duques de Atenas y Neopatria, Condes de Ruysellon e de Cerdenia, Marques de Oristan e de Gorciano, Archiduques de Austria, Duques de Borgoña de Bravante.

laherenciadecarlosi1.jpg

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

L’Imperi universal de Carles V

dissabte, 13/11/2010

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

herencia_carlosv.gif

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

Comuneros.jpg

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Habsburg_Map_1547.jpg

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

CarlosV.jpg

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

La Monarquia Hispànica dels Àustries (1516-1665)

dijous, 7/10/2010

La Monarquia Hispànica dels Àustries va esdevenir una potència aferrissada en la defensa del seu projecte polític: l’Europa vertical. Això suposava una visió medieval del món en la que Europa havia d’estar sotmesa a dos poders supranacionals: la Santa Seu –com a representant de Déu a la terra– i l’emperador –com a protector de l’Església–.

L’Europa horitzontal suposava l’aplicació política de l’individualisme renaixentista que dibuixava un mosaic d’Estats independents entre ells i en equilibri. El triomf de l’Europa horitzontal a la Guerra dels Trenta Anys i la signatura de la pau de Westfàlia (1648) determinarà l’evolució de l’Europa moderna.

30anys-guerradels.JPG

En aquest marc, les relacions entre la monarquia i els seus oficials d’una banda i els representants del país de l’altra van presentar aspectes ben diferenciats al llarg de tot el període.

El sistema polític creat per Ferran el Catòlic i heretat pels Àustries va evolucionar de forma desigual en els segles XVI i XVII. La integració de Catalunya en la Monarquia Hispànica dels Àustries en igualtat de condicions amb Castella no va ser possible, ja que a les diferències que existien a començaments del segle XVI entre Castella i Catalunya van afegir-se els esdeveniments provocats per les guerres europees.

En general, les topades i els enfrontaments entre la monarquia i els seus representants a Catalunya i les institucions de la terra van obeir a la col·lisió de dos principis oposats: l’augment de les atribucions de la jurisdicció reial en el procés de creixement de l’absolutisme monàrquic i la defensa de les lleis i les institucions de la terra pactades.

El regnat de Carles I (1516-1558):

La política matrimonial dels Reis Catòlics va culminar amb l’extensa herència que va rebre el seu nét Carles I, fill de Joana la Boja i Felip el Bell. Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

A més d’aquests dominis heretats, Carles I va ser proclamat, el 1518, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Carlos V.jpg

El regnat de l’emperador Carles I va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i Catalunya. Així, no van sorgir friccions ni problemes importants. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, Catalunya no estava en condicions d’oferir resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

Després d’uns inicis força complicats per a Carles I a l’interior (Revolta dels Comuneros), va poder centrar-se a la política exterior, imperial, seguint els següents eixos:

França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I. França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg.

Portugal. Carles I va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El Mediterrani. El principal problema mediterrani per a l’emperador va ser l’expansionisme turc. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar. Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit.

Sacre Imperi Romano-Germànic. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Després de moltes lluites, l’emperador va signar, l’any 1555, la Pau d’Augsburg, per la qual cada príncep podia imposar als seus súbdits la doctrina religiosa que considerés millor.

Les constants lluites en les que es va veure immergit Carles I en el seu regnat i la derrota davant del luteranisme el van conduir a l’abdicació en favor del seu fill, Felip II, i a retirar-se en el monestir de Yuste. Abans, però, el Concili de Trento havia començat la seva tasca formulant les bases de la Contrareforma.

El regnat de Felip II (1556-1598):

Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal. Igual que Carles I, va erigir-se en defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

Felipe II.jpg

Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles I va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica. Tanmateix, en el regnat de Felip II ja es comencen a mostrar símptomes d’esgotament, i la derrota de l’Armada Invencible va representar un cop molt dur tant per a Felip II com per al projecte imperial dels Àustries.

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel•lió dels moriscs de Granada.

En aquest moment va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

Altres mesures preses per la monarquia seran la prohibició d’estudiar a l’estranger, la introducció de la censura, el control dels francesos en terra catalana o l’actualització i rigidesa de la Inquisició. Tot això va comportar un important malestar i l’inici dels problemes que esclatarien en els anys posteriors.

A més, a partir del darrer terç del segle XVI, coincidint amb les dificultats econòmiques del regnat de Felip II, pot apreciar-se un increment de la pressió fiscal sobre Catalunya que s’anirà accentuant a mesura que les necessitats militars i econòmiques dels monarques per mantenir l’Imperi vagin en augment.

El regnat de Felip III (1598-1621):

Felip III és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu. En aquest context, la política exterior de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys) i Anglaterra (Pau de Londres) i va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

Felipe III.jpg

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. El projecte europeu va aturar-se momentàniament per una treva que havia de servir per recuperar-se de la crisi econòmica.

Tot i el bon començament del regnat en el que el rei va aconseguir un subsidi d’un milió cent mil lliures a canvi de la creació d’un bon nombre de títols nobiliaris, les friccions apareixeran per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

Durant el regnat de Felip III es produí l’expulsió dels moriscos (1609-10) que va ser una mesura que va afectar relativament al Principat ja que aquests representaven una minoria concentrada sobretot a les valls de l’Ebre i el Segre.

El regnat de Felip IV (1621-1665):

Amb l’ascens de Felip IV al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament durant i després d’aquest conflicte amb França, que marcaria el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe IV.jpg

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència d’Holanda, va iniciar el seu declivi definitiu. La continuació de la guerra amb França no faria més que accentuar-lo i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei (el Comte-duc d’Olivares) favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.