Entrades amb l'etiqueta ‘Carles III’

La bandera espanyola

dimecres, 19/12/2012

Ni amb els Reis Catòlics, ni amb els Àustries, ni amb els primers Borbons. Fins el 1785 la Monarquia Hispànica no va tenir una bandera comuna que s’identifiqués amb l’Estat, sinó que van emprar-se diferents estendards reials, locals o nobiliaris com a conseqüència de la naturalesa composta de la monarquia. Així, l’actual bandera espanyola no apareix fins el regnat de Carles III i inicialment amb un objectiu limitat: una ensenya nacional que identifiqués internacionalment l’armada espanyola.

Banner_of_arms_crown_of_Castille.png

Bandera de la Corona de Castella

Senyera.png

Bandera de la Corona d'Aragó

Bandera_de_Reino_de_Navarra.png

Bandera del Regne de Navarra

D’aquesta manera, Carles III va decidir, d’entre diferents projectes de combinació de colors, establir la bandera la vermella i groga perquè tenia una millor visibilitat des del mar:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera Nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Océano, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento.

Banderas_elegidas_por_Carlos_III.jpg

Vuit anys més tard, Carles IV va estendre l’ús de la nova bandera a les places marítimes. Tanmateix, no va ser fins a la Guerra del Francès quan la nova bandera espanyola va popularitzar-se: Cadis, precisament com a conseqüència de la seva condició de plaça marítima, va utilitzar la bandera vermella i groga com a símbol de la seva llibertat i resistència davant de l’exèrcit francès. Posteriorment, el 1843, Isabel II va decretar el seu ús com a ensenya de l’exèrcit de terra. Igualment, cal tenir present que no seria fins a la dècada de 1860 quan el seu ús va consolidar-se com a pavelló d’Espanya.

Pendón_heráldico_de_los_Reyes_Catolicos_de_1492-1504.png

Ensenya dels Reis Catòlics (1492-1504)

Flag_of_New_Spain.png

Creu de Borgonya, ensenya d'ultramar de la Monarquia Hispànica dels Àustries (1506-1701)

Pabellón_sencillo_de_la_Armada_de_España_1701_1785.png

Pavelló de l'Armada espanyola sota els Borbons (1701-1785)

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Bandera de guerra d'Espanya des de 1785

El comte de Floridablanca

dilluns, 5/11/2012

José Moñino y Redondo (1728-1808), comte de Floridablanca i doctor en lleis per la Universitat de Salamanca, és un dels millors exemples que trobem per explicar com la Il·lustració espanyola buscava introduir reformes en el funcionament de l’Estat sense qüestionar globalment l’ordre social establert i sempre des de la defensa dels principis de l’absolutisme i les prerrogatives de la corona.

"D. José Moñino, conde de Floridablanca".

José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca

La seva condició d’advocat va posar-lo en contacte amb el duc d’Alba qui, el 1766, a instàncies del comte d’Aranda, va introduir-lo en el Consell de Castella amb el càrrec de fiscal d’afers criminals. Aquesta posició privilegiada va permetre la seva intervenció en la investigació dels fets que van derivar en el Motí d’Esquilache i en les gestions que portarien, el 1767, a l’expulsió dels jesuïtes dels territoris de la monarquia.

El seu ascens a la cort de Carles III es consumaria el 1772, quan va ser nomenat ambaixador a Roma. La seva missió a la Santa Seu era aconseguir que Climent XIV extingís definitivament la Companyia de Jesús. I ho va aconseguir el 1773. La seva tasca política i intel·lectual sempre va destacar per la defensa de les prerrogatives de la corona davant dels altres poders de l’Estat, especialment de l’Església, i, en recompensa, Carles III va concedir-li el títol de comte de Floridablanca.

El 1777 va ser nomenat secretari d’Estat, càrrec des del qual va imposar uns criteris de reformisme moderat, en estreta col·laboració amb Campomanes. Floridablanca va dirigir la política exterior de Carles III cap al reforçament de les posicions espanyoles enfront d’Anglaterra. En aquest sentit, Espanya va intervenir en la Guerra d’Independència dels Estats Units al costat de França i, després de la desfeta anglesa, va cobrar-se la recuperació de l’illa de Menorca i la Florida. Igualment, va consolidar l’aliança amb els prínceps italians de la casa de Borbó i amb Portugal.

El seu reformisme va manifestar-se en la creació del Banco de San Carlos, l’impuls de les obres públiques i l’ampliació de la llibertat comercial amb Amèrica. De la mateixa manera, va buscar la modernització d’Espanya a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País, la potenciació de la premsa i les reformes universitàries. Finalment, des del 1787, va presidir la Junta d’Estat, un intent de coordinació de les diferents secretaries que composaven el govern.

El_conde_de_Floridablanca.jpg

L’enfrontament amb el comte d’Aranda va portar Floridablanca a presentar la dimissió en un Memorial adreçat al rei el 1788, però el testament de Carles III indicava que Floridablanca havia de continuar en el càrrec i que Carles IV havia de fer-li confiança.

La seva visió reformista de la política va fer un tomb des de 1789. Alarmat per l’impacte de la Revolució francesa, va iniciar una forta reacció per evitar el contagi revolucionari, la qual va concretar-se en una forta censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes).

Tanmateix, ell mateix seria destituït el 1792. Desterrat i empresonat a Pamplona pel comte d’Aranda, Floridablanca era acusat de corrupció i abús d’autoritat. Absolt de les seves responsabilitats polítiques per Godoy, va retirar-se a la seva Múrcia natal, on va viure el seu darrer moment de glòria política: el 1808 va organitzar la junta de Múrcia contra l’ocupació francesa i va ser elegit president de la Junta Central. Pocs mesos després, consumada l’ocupació napoleònica, moriria a Sevilla.

La llengua catalana en el segle XVIII

divendres, 26/10/2012

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII la llengua catalana va veure’s cada cop més reduïda a l’esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidors, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Tanmateix, si bé la legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència, la realitat és que la substitució del català pel castellà va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

D’aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por el mi consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

Igualment, a partir del 1768, es va prohibir l’edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de comptes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins a la segona meitat del segle XIX, l’ús de la llengua castellana va consolidar-se en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

25717419_6836524.jpg

El pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra "Instruccions per l’ensenyança de minyons" (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII, defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català.

En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social. Així, l’il·lustrat Antoni de Capmany considerava que:

La nación la forma, no el número de individuos, sino la unidad de voluntades, de las leyes, de las costumbres y del idioma que las encierra y mantiene de generación en generación […]. El catalán fue en una palabra, una lengua nacional, y no una xerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente […]. Un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.

De la mateixa manera, el liberal mataroní Antoni Puigblanc afirmava el 1811 que:

Se hace indispensable abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativo la lengua nacional.

Ara bé, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament. És indubtable que el castellà va esdevenir la llengua de l’alta cultura de la Il·lustració i de la literatura, però el català va sobreviure com a llengua eminentment popular, tal i com testimonien les produccions editorials adreçades a les classes populars, els dietaris de correspondència privada i els llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants.

El Memorial de Greuges de 1760

dimecres, 24/10/2012

El juliol de 1760, tot aprofitant les Corts generals convocades a Madrid pel jurament de Carles III com a rei d’Espanya, els vuit representants de l’antiga Corona d’Aragó (Barcelona, Saragossa, València i Palma de Mallorca) van entregar al nou monarca una Representación de fort contingut polític, l’anomenat Memorial de Greuges, la peça clau dels textos reivindicatius del segle XVIII.

Tot i que va ser elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic, el text plantejava una crítica frontal al sistema polític vigent, sempre sense qüestionar la legitimitat dels Borbons en el tron. Entre d’altres qüestions, el Memorial defensava la diversitat de lleis i institucions en els territoris de la monarquia, denunciava la discriminació que patien els membres d’aquests territoris en l’ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics respecte dels castellans i exposava el problema de la repressió lingüística i cultural.

Carlos_III.jpg

Carles III

Igualment, tot i que el text s’embolcallava amb afalacs a la figura de Felip V, la reivindicació de les antigues estructures polítiques abolides el 1714 també hi era present:

Aquellos ministros, aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto combenía al Real servicio y al bien público, pero luego se conoció que […] son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos Reynos contra la piadosa intención del glorioso padre de V.M. […].

La prudencia y la misma razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes, para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta monarquía.

¿Acaso dexan de ser perfectas la monarquía francesa, la austríaca y otras porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes? Sin salir de España, y sin salir de la Corona de Aragón, hallamos una prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de las leyes [pues] todos los Reynos de la Corona de Aragón tuvieron sus propias distintas leyes, y obedientes a la ley suprema de la justa voluntad de sus reyes les dieron los más heroicos exemplos de fidelidad en su servicio y tanta gloria, dentro y fuera de España, que por proloquio se dixo tener la casa de Aragón de prerrogativa de producir reyes excelentes.

En definitiva, el Memorial de Greuges de 1760 plantejava la qüestió de l’articulació de formacions històriques diferenciades dins del conjunt de la Monarquia Borbònica, tot vindicant moderadament un model legislatiu i institucional plural que s’allunyés del centralisme unificador imposat després de la Guerra de Successió.

Pablo de Olavide

dimecres, 17/10/2012

Pablo Antonio José de Olavide y Jaúregui (1725-1803) va ser un intel·lectual il·lustrat espanyol, un dels més actius reformistes del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Escriptor, jurista i polític, Olavide va néixer a Lima (Perú) on va estudiar lleis i teologia a la Universitat de San Marcos. Així, va començar la seva carrera com a funcionari judicial. La seva carrera, però, es veuria estroncada per una acusació d’enriquiment personal i un procés per malversació. El 1750, els successius escàndols que van envoltar la seva figura van portar-lo a Espanya on va ser empresonat i van confiscar-li els béns.

Pablo_Olavide.jpg

Pablo de Olavide

Un cop que la causa va ser arxivada, Olavide va casar-se amb la rica vídua Isabel de los Ríos i va ingressar en l’Ordre de Santiago, fets que li obrien el camí cap a la cort de Carles III. Abans d’iniciar la seva aventura cortesana, Olavide va viatjat per Europa i va establir-se al París de la Il·lustració, on va relacionar-se amb Voltaire, Diderot i d’altres enciclopedistes. De retorn a Madrid, el 1765, va organitzar una tertúlia selecta, a l’estil de les que havia conegut a la capital francesa, freqüentada pels il·lustrats més significats de la ciutat.

El 1766, després del Motí d’Esquilache, gràcies a les influències del seu amic personal el comte d’Aranda i als aires il·lustrats que envoltaven la cort de Carles III, va iniciar una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando. Posteriorment va ser nomenat intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions i colonitzacions de Sierra Morena (1767), on va posar en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l’explotació agrària: foment del progrés tècnic amb una política d’incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d’emfiteusi.

En aquest període, Olavide va presentar-se com un eficient impulsor de les reformes il·lustrades en el comerç, els assentaments, l’ensenyament i la cultura, sempre sota la protecció del despotisme il·lustrat de Carles III. Igualment, Olavide va promoure l’activitat teatral i va crear la primera escola d’art dramàtic de l’Estat espanyol.

Ara bé, la prohibició d’establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li comportarien l’odi dels caputxins. Així, el 1776, Olavide va ser acusat davant de la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. En realitat, Olavide era un reformista catòlic, però mai un ateu. Abandonat per Carles III i els seus ministres il·lustrats, Olavide va ser condemnat a la confiscació dels seus béns, exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics i a viure tancat en un convent de La Mancha, el 1780 va aconseguir fugir a França, on va ser acollit per Voltaire i Diderot.

El 1789, l’esclat de la Revolució francesa va ser acollit per Olavide com el triomf de la Raó. Fins i tot va arribar a desenvolupar alguns càrrecs polítics en la França revolucionària després que la Convenció li concedís la ciutadania francesa. Tanmateix, els excessos del Terror van fer que fugís de París. Empresonat a Orleans des de 1794, va escriure la novel·la Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797), obra que va permetre el seu retorn a Espanya així com la restitució dels seus béns i dignitats. En els darrers temps estaria dedicat a l’escriptura fins a la seva mort a Baeza, el febrer de 1803.

L’expulsió dels jesuïtes

dilluns, 15/10/2012

Els governs il·lustrats de l’Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Era una conseqüència de la política regalista que tenia per objectiu el control de l’Església per part de les monarquies absolutes sota la justificació del component diví que s’atorgava a la figura del rei. És a dir, les regalies eren els drets absolutistes sobre les qüestions religioses.

Ihs-logo.png

I l’Espanya de Carles III no va ser una excepció en aquesta política regalista il·lustrada. Amb uns 3.000 membres, els jesuïtes eren l’ordre religiosa més influent de l’Espanya del segle XVIII i l’objectiu directe del regalisme de la monarquia espanyola. Una ordre amb una organització d’abast internacional, amb la seva seu central fora de l’Estat espanyol i contestatària amb la política de la monarquia era considerada incompatible amb l’absolutisme borbònic. Així, segons Carles III i els seus ministres (per exemple Campomanes), els jesuïtes esdevenien un element pertorbador que desafiava el poder reial.

D’aquesta manera, els jesuïtes van esdevenir el boc expiatori del Motí d’Esquilache de 1766. El comte d’Aranda i Campomanes van trobar en els aldarulls populars instigats contra els ministres estrangers per part de la noblesa l’excusa necessària per investigar la Companyia de Jesús en una “pesquisa secreta” que recolliria les seves relacions amb el marquès de l’Ensenada, la seva lleialtat vers Roma, les grans riqueses que havia acumulat, les seves activitats a Amèrica, l’expulsió dels regnes de França i Portugal, les seves teories sobre el regicidi i la seva intervenció en els fets de 1766. Per Aranda i Campomanes la conclusió era evident: la doctrina, organització i activitats dels jesuïtes eren incompatibles amb la seguretat de la monarquia.

Campomanes.jpg

Campomanes

CondeAranda.jpeg

Comte d'Aranda

La culpabilització de la Companyia de Jesús alliberava el govern de qualsevol responsabilitat en els motins i a la vegada exculpava la noblesa conspiradora. Però també era una manera d’assegurar el control sobre l’Església. Així, el 27 de febrer de 1767 es publicava el reial decret que expulsava els jesuïtes d’Espanya i els seus dominis:

Programática_Sanción_1767.jpg

Pragmàtica Sanció de 27 de febrer de 1767

Habiéndome conformado con el parecer de los de mi Consejo Real en el Extraordinario que se celebra con motivo de las ocurrencias pasadas, en consulta de 29 de enero próximo, y de lo que sobre ella me han expuesto personas del más elevado carácter; estimulado de gravísimas causas, relativas a la obligación en que me hallo constituido de mantener en subordinación, tranquilidad y justicia mis pueblos, y otras urgentes, justas y necesarias que reservo en mi Real ánimo; usando de la suprema autoridad económica que el Todopoderoso ha depositado en mis manos para la protección de mis vasallos y respeto de mi Corona: he venido en mandar que se extrañen de todos mis dominios de España e Indias, Islas Filipinas y demás adyacentes, a los Religiosos de la Compañía, así Sacerdotes, como Coadjutores o Legos que hayan hecho la primera profesión, y a los Novicios que quisieran seguirles; y que se ocupen todas las Temporalidades de la Compañía en mis Dominios.

Y para su ejecución uniforme en todos ellos, os doy plena y privativa autoridad; y para que forméis las instrucciones y órdenes necesarias, según lo tenéis entendido y estimaréis para el más efectivo, pronto y tranquilo cumplimiento. Y quiero que no sólo las Justicias y Tribunales Superiores de esos Reinos ejecuten puntualmente vuestros mandatos, sino que los mismos se entiendan con los que dirigiereis a los Virreyes, Presidentes, Audiencias, Gobernadores, Corregidores, Alcaldes Mayores y otras cualesquiera Justicias de aquellos Reinos y Provincias; y que en virtud de sus requerimientos cualesquiera tropa, milicia o paisanaje den el auxilio necesario sin retardo ni tergiversación alguna, so pena de caer el que fuere omiso en mi Real indignación.

Y en cargo a los Padres Provinciales, Propósitos, Rectores y demás Superiores de la “Compañía de Jesús” se conformen de su parte a lo que se les prevenga, puntualmente, y se les tratará en la ejecución con la mayor decencia, atención, humanidad y asistencia de modo que en todo se proceda a mis soberanas intenciones. Tendréis lo entendido para su exacto cumplimento, como lo fío de vuestro celo, actividad y amor a mi Real servicio, y daréis para ello las órdenes e instrucciones necesarias, acompañando ejemplares de este mi Real Decreto, a los cuales estando firma de vos, se les dará la misma fe y crédito que al original.

En conseqüència, la matinada del 21 de març, les tropes van prendre posicions sobre Madrid i van dirigir-se cap a les sis cases dels jesuïtes per detenir els religiosos i enviar-los cap a Cartagena on serien embarcats fora del país. Aquestes dramàtiques escenes es reproduirien per tota la geografia espanyola. Les doctrines dels jesuïtes van ser prohibides i les seves propietats confiscades.

EXpulsos1.jpg

ExpulsionJesuitas2.jpg

Però la seva expulsió de l’Estat no era suficient per a la monarquia espanyola: Carles III estava disposat a destruir totalment l’ordre. Així, a la mort de Climent XIII, qui havia acollit alguns dels jesuïtes expulsats en els Estats Pontificis, els diplomàtics d’Espanya va conspirar per aconseguir el nomenament com a Papa del cardenal Ganganelli, coronat com a nou pontífex sota el nom de Climent XIV, qui va liquidar la Companyia de Jesús el 21 de juliol de 1773. Aquest va ser el gran èxit diplomàtic de la monarquia de Carles III.

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

dilluns, 8/10/2012

Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza (1719-1798), el IX comte d’Aranda, és una de les personalitats més polèmiques de l’Espanya del segle XVIII. Procedent d’una família de la vella noblesa aragonesa, Aranda va ser el producte de la conjunció de diferents sensibilitats: militar al servei de la corona, ambaixador, estadista, conspirador, il·lustrat i possible francmaçó, entre d’altres caràcters.

Pedro_Pablo_Abarca_de_Bolea,_Count_of_Aranda.jpg

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

Nascut a Siétamo (Osca), va cursar els seus estudis a Bolonya. El 1736 va enrolar-se en l’exèrcit per iniciar la seva carrera militar: va participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d’Àustria (1741-1748). A més, la seva carrera ascendent va portar-lo a ser ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1760). Durant aquests viatges per l’Europa del segle XVIII entraria en contacte amb els il·lustrats (i potser amb la francmaçoneria) adoptant idees pròpies de l’enciclopedisme i profundament anticlericals.

La brillant carrera militar d’Aranda va culminar amb el nomenament, el 1763, com a capità general de València, càrrec que abandonaria el 1766, coincidint amb el Motí d’Esquilache. En aquest context, el comte d’Aranda va situar-se al capdavant del partit nobiliari i va iniciar una escalada de radicalisme per llançar-se a la conquesta del poder. Aleshores, Carles III va nomenar-lo com a president del Consell de Castella. La maçoneria arribava al govern d’Espanya.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

Des del seu despatx de Madrid, Aranda va dirigir la política de la monarquia de Carles III entre 1767 i 1773. Des d’aquest càrrec, va impulsar el reformisme il·lustrat, el regalisme, l’expulsió dels jesuïtes i va afavorir, en un principi, l’actuació dels anomenats golillas (bàndol polític de Campomanes i Floridablanca). En el marc d’aquest reformisme va ser el responsable de la repressió posterior al Motí d’Esquilache, amb mesures com l’expulsió dels rodamóns i les prostitutes de Madrid així com dels eclesiàstics que no tinguessin un destí en la ciutat.

CondeAranda.jpeg

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

La seva acció més destacada va ser l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya sota l’acusació d’actuar contra l’autoritat del monarca. Paral·lelament, va aprofitar la conjuntura per abolir el fur privat dels eclesiàstics. Aquesta política, però, va generar el creixement dels opositors a la seva figura, especialment a l’Amèrica del Sud on la Companyia de Jesús gaudia de gran influència.

Les lluites aristocràtiques desenvolupades a la cort dels Borbons convertirien Aranda en el cap de l’anomenat “partit aragonès”, contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca, antic col·laborador i nou enemic polític. L’antagonisme creixent entre Aranda i Floridablanca, sumat a l’ocupació militar de les illes Malvines per part de la Gran Bretanya van comportar la seva substitució al capdavant del Consell de Castella el 1773.

Traslladat a París com ambaixador, va ser obstinadament partidari de la guerra entre Espanya i la Gran Bretanya, tot i que els seus desigs van ser menystinguts fins a l’esclat de la Guerra d’Independència dels Estats Units quan la monarquia va intervenir al costat dels rebels independentistes nord-americans. La consegüent Pau de Versalles de 1783 va permetre que Espanya recuperés la Florida i d’altres possessions americanes així com l’illa de Menorca. Gibraltar, però, encara restaria en mans angleses.

Aquests èxits diplomàtics van consolidar la seva posició política i el 1787 va retornar a Madrid amb l’objectiu de desbancar el comte de Floridablanca amb el recolzament de l’aristocràcia militar i nobiliària. Amb el suport del “partit aragonès”, Aranda va aconseguir la destitució de Floridablanca per part del nou rei Carles IV. Així, el febrer de 1792, es convertia en el primer secretari d’Estat de la monarquia. A més, un cop aconseguit el poder, no va dubtar a l’hora d’empresonar el seu rival polític sota l’acusació d’abús de poder.

Tanmateix, amb setanta-tres anys, la seva política il·lustrada combinada amb una actitud neutralista i titubejant davant de la Revolució francesa aviat van enfrontar-lo amb Godoy i els sectors més reaccionaris de la cort. En conseqüència, el novembre de 1792, va ser destituït. Posteriorment, seria empresonat a Jaen i a l’Alhambra de Granada. Alliberat el 1795, s’instal·laria a les seves possessions d’Épila, on moriria tres anys després.

El motí d’Esquilache

divendres, 5/10/2012

Abans de ser entronitzat a Espanya, Carles III ja havia governat a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte directe amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

Esquilache.png

El marquès d'Esquilache

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir considerablement el seu poder i la seva influència i que s’havien agrupat al voltant de la figura de Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache per decret de 20 de març: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

Paseo_por_Andalucia.jpg

Goya: La maja y los embozados

El_motín_de_Esquilache.png

Anònim: Imposición de la capa corta y el tricornio

José Enrique Ruiz-Domènec explica la importància d’aquesta vestimenta prohibida com a símbol identitari espanyol en el context del segle XVIII:

La vieja costumbre de llevar capa larga y sombrero de ala ancha era ante todo una cuestión de principios. Desde la perspectiva que los españoles tenían de su propia identidad como pueblo, significaba la incapacidad de imaginarse a sí mismos fuera de esas matrices culturales. Pero también se concebía como un símbolo de distinción frente a las modas extranjeras; en ese caso se refería a la forma de imaginar colectivamente su existencia social, como por ejemplo la necesidad de que las más relevantes acciones individuales fueran simplemente reflejos de una mentalidad colectiva, y por eso mismo debía tener una forma de expresión única para poder realizarse. Crecer en un mundo donde reina esa clase de imaginario social marca los límites de actuación de un pueblo ante los desafíos de la modernidad […].

La orden del ministro Esquilache de sustituir la capa larga y el sombrero de ala ancha por la capa corta y el sombrero de tres picos se consideró una vejación a la identidad de los españoles […]. Detrás del amotinado que no quiere dejar su capa y su sombrero se percibe una figura oscura y terrible, cuyo rostro en la primavera de 1766 solo comenzaba a desvelarse, la revuelta de la etnia, el rechazo a la razón en tanto que modelo de conducta extraño a la tierra.

La conjura nobiliària, recolzada per alguns sectors de l’Església, es posaria en marxa aprofitant aquest fet. Així, el diumenge 23 de març, unes 6.000 persones van reunir-se en la Plaza Mayor de Madrid i van avançar en direcció cap a la casa d’Esquilache, la qual va ser saquejada. El ministre va haver de refugiar-se en el Palau Reial mentre creixia l’agitació. Al capvespre ja eren 15.000 les persones que havien ocupat els carrers de la capital i descarregaven la seva ràbia contra el mobiliari urbà. I al matí següent, 24 de març, unes 30.000 persones es concentraven a la Puerta del Sol. El nou objectiu dels manifestants seria el Palau Reial.

Esquilache_riots.jpg

Goya: Motín de Esquilache

Monsó_Esquilache.jpg

José Martí y Monsó: Un episodio del motín de Esquilache

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa així com el restabliment de la llibertat en la vestimenta. Però això no era suficient. La multitud exigia la destitució d’Esquilache i els altres ministres estrangers i l’agitació va mantenir-se mentre el rei es refugiava a Aranjuez acompanyat per Esquilache i Grimaldi.

El 26 de març, Carles III va veure’s obligat a destituir Esquilache i a atorgar el perdó general als revoltats. Els incidents s’havien cobrat 21 morts i 49 ferits entre els revoltats, mentre que per part de l’exèrcit del rei havien mort 19 soldats. Madrid havia restat sense govern efectiu durant quatre dies, però tot semblava retornar a la calma. Una calma relativa, perquè els motins es reproduirien arreu de l’Estat: La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Saragossa, Conca, Alacant, Cartagena, Cadis… Els agitadors eren treballadors, petits camperols i artesans que es trobaven atrapats per la pobresa, l’atur i l’elevat preu dels aliments. Una massa fàcilment manejable pels conjurats contra el reformisme i que tan aviat com es revoltava tornava a la tranquil·litat. Com no podia ser d’una altra manera, Europa mirava amb incredulitat els fets succeïts a l’Espanya dels Borbons.

Isabel de Farnese, la parmesana

divendres, 21/09/2012

Filla dels prínceps Eduard de Parma i Dorotea Sofia del Palatinat, Isabel de Farnese (1692-1766) va casar-se el 1714 amb Felip V, el qual havia quedat vidu després de la mort de Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Com a conseqüència del seu fort caràcter, amb la nova reina arribaria l’escàndol a la cort de Madrid. Però també el canvi. Cap altre personatge ens permet apropar-nos al Felip V posterior a la Guerra de Successió, un rei doliente, malaltís i depressiu, que després de fer-se amb el tron semblava haver perdut tot interès per la política.

Isabel_de_Farnesio.jpg

Isabel de Farnese

En paraules del cardenal Giulio Alberoni, bisbe de Màlaga, artífex de l’enllaç matrimonial i posterior primer ministre gràcies a influència d’Isabel, la nova reina d’Espanya “se trataba de una buena muchacha de veintidós años, feúcha, insignificante, que se atiborra de mantequilla y de queso parmesano y que jamás había oído hablar de nada que no fuera coser o bordar”. És a dir, la parmesana arribava a la cort sota la sospita. Només seria acceptada sempre que no exigís res per a ella mateixa i els seus fills. La cort esperava una reina consort que mantingués un discret segon pla a l’ombra del monarca. Res més allunyat de la realitat.

No va mostrar mai afecte pels seus fillastres. I és que els fills de la primera esposa del rei, Maria Lluïsa de Savoia, constituïen un problema per aconseguir el seu principal objectiu polític: dotar els seus fills d’un regne on governar. Però el seu caràcter intrigant, d’una manca de destresa sensual, que la cort va anar descobrint a mida que s’implicava en les tasques de govern, va provocar el rebuig dels espanyols. La parmesana no volia esdevenir una figura decorativa, ni tan sols per aconseguir els objectius que cercava pels seus fills.

La_familia_de_Felipe_V_.jpg

La família de Felip V

La parmesana. Sempre pronunciat amb aquell característic menyspreu tan propi d’Espanya. Era una molèstia per a la rància noblesa (una nova estrangera en la cort de la puresa de sang), però també pels ministres arribats de Versalles (acostumats a l’omnipresència del Rei Sol) i pels fills de Felip V i Maria Lluïsa (amenaçats en el seu futur). I mentre la cort rebutjava les seves intrigues polítiques, Felip V anava submergint-se en un estat melancòlic, donant pas a la depressió clínica. El rei venjador que s’havia imposat amb fermesa en la Guerra de Successió havia deixat pas a un monarca excèntric, que vorejava el patetisme. El comportament del rei aixecaria tot tipus de comentaris cortesans. Isabel no podia haver arribat a un escenari més hostil.

Felipe_V_e_Isabel_de_Farnesio_.jpg

Felip V i Isabel de Farnese

El gener de 1724, la depressió de Felip V va portar-lo a abdicar. Era un gest inèdit, sorprenent. Lluís I, el primogènit, arribava al tron espanyol mentre que el primer Borbó es refugiava en el seu palau de La Granja de San Ildefonso de Segòvia, un petit Versalles encara a mig construir però amb una considerable zona de caça, la darrera i única passió d’un rei embogit. S’ha especulat amb la possibilitat que aquesta abdicació fos una maniobra que tenia com a objectiu l’accés al tron de França davant d’una possible mort prematura de Lluís XV. És difícil de creure.

Luis_I_rey_de_España.jpg

Lluís I d'Espanya

Però aquesta retirada va ser breu. Lluís I moria el 31 d’agost sense descendència i Felip V recuperava la corona passant per sobre dels drets de Ferran, el jove príncep d’Astúries.

Aquest va ser el gran moment d’Isabel, la parmesana esdevenia “reina mare” sense que aquest paper li correspongui. És el moment d’oposar-se al predomini austríac a Itàlia amb la finalitat d’obtenir Estats per als seus fills, de neutralitzar els enemics i de preparar el país per a la guerra mitjançant la construcció de la marina. D’aquesta manera, la parmesana va passar la major part del temps immersa en les intrigues polítiques que havien de dotar els seus fills d’un futur brillant. I el seu èxit és innegable: Carles de Borbó obtenia el ducat de Parma (1731) i el Regne de les Dues Sicílies (1735), mentre que Felip de Borbó assolia el ducat de Parma (1748).

La_Granja_Palacio.jpg

La Granja de San Ildefonso

I a què es dedicava Felip V en mig del joc d’intrigues polítiques i diplomàtiques d’Isabel de Farnese? A construir els jardins versallescos de La Granja, solitari i cada cop més melancòlic, hipocondríac i embogit. Les intrigues de palau es desenvolupaven al marge d’un monarca que regnava absent del seu món.

El 1746, en morir Felip V i coronar-se Ferran VI, Isabel va buscar mantenir la seva influència, però el nou rei tenia clar que la seva madrastra havia de ser allunyada del poder i el 1747 va desterrar-la a La Granja. Justícia poètica devia pensar el nou rei. Però el seu darrer triomf encara havia d’arribar: Ferran VI moria el 1759 sense descendència i el seu fill Carles III ascendia al tron. Convertida en reina regent fins a l’arribada de Carles, Isabel retornava a la cort. Però el seu caràcter intrigant no havia desaparegut i aviat esclatarien les desavinences amb la jove reina Maria Amàlia de Saxònia, fet que provocaria un nou desterrament a Aranjuez, on moriria l’11 de juliol de 1766.

Fernando_VI.jpg

Ferran VI d'Espanya

Carlos_III.jpg

Carles III d'Espanya

El reformisme il·lustrat a l’Espanya del segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

L’arribada dels Borbons al tron espanyol va significar un intent de racionalització de l’administració i de l’economia: l’anomenat reformisme borbònic. Així, la nova dinastia va governar, a partir del regnat de Ferran VI, inspirant-se en algunes de les noves idees impulsades per la Il·lustració i implantades a Espanya sota el regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat.

Carlos_III.jpg

Carles III

Carles III havia governat prèviament a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir el seu poder i la seva influència.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

motin esquilache.jpg

El_motín_de_Esquilache.png

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que prescindir d’Esquilache i aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa.

Pedro_Rodríguez_de_Campomanes.jpg

Campomanes

Controlada la situació, però, el rei es va mostrar decidit a continuar amb la seva política reformista. Per a portar endavant el seu projecte, el monarca comptaria ara amb una sèrie de ministres i col·laboradors escollits d’entre els reformistes il·lustrats espanyols com Pedro Rodríguez Campomanes, José Moñino comte de Floridablanca, Pedro Abarca de Bolea comte d’Aranda, Pablo de Olavide, Francisco Cabarrús o Gaspar Melchor de Jovellanos, que serien els encarregats de formular la legislació reformadora.

En l’àmbit religiós, els reformadors van posar l’èmfasi en la reforma del paper, el poder i la influència de l’Església a Espanya tant en el pla polític com en el pla econòmic. Carles III era un ferm partidari del regalisme, és a dir, defensava l’autoritat i les prerrogatives de la monarquia enfront de l’Església, i per això va combatre l’intent de l’Església d’esdevenir un poder dins de l’Estat a la vegada que va reclamar el dret al nomenament dels càrrecs eclesiàstics, al control de la Inquisició i a la fundació de monestirs.

L’Església i l’Estat arribaven a confondre’s i les seves rendes suposaven el 1800 gairebé el pressupost total de l’Estat. A més, l’Església jugava un paper fonamental en la tasca educativa i social i era un element de control de la vida privada. Les crítiques al clergat i a l’excessiu nombre d’eclesiàstics sense cap benefici per a la societat són una mostra la tensió per conciliar el que era antic i el que era modern en el segle XVIII espanyol.

En aquest context cal tenir present l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya l’any 1766. Aquest ordre religiós comptava amb un gran poder ja que estava sota l’obediència directa del Papat i va ser, possiblement, un instigador directe dels motins contra el reformisme borbònic personificats en la revolta contra Esquilache.

ExpulsionJesuitas.jpeg

En la qüestió social, el reformisme il·lustrat va plasmar-se en els decrets de 1783 que declaraven honestes totes les professions, i fins i tot admetien les activitats professionals d’alta utilitat pública com a mèrit per a la consecució de la hidalguía. Tanmateix, en el terreny de l’educació es van portar a terme una sèrie de reformes per a adequar els estudis universitaris i l’ensenyament mitjà, així com la creació d’escoles d’arts i oficis lligades a coneixements pràctics. Però el que va ser més important va ser l’obligatorietat de l’educació primària.

jovellanos.jpg

Jovellanos

En el camp econòmic, el despotisme il·lustrat va concretar-se en l’establiment de mesures per a liberalitzar la indústria i el comerç com a incentiu per a impulsar el creixement econòmic.

Així, en el camp de l’agricultura es van limitar els privilegis de que gaudia la Mesta, es va permetre la colonització de noves terres i el Consell de Castella va elaborar un Expedient de Llei Agrària, dirigit per Jovellanos, que recollia els principals problemes de l’agricultura espanyola (amortitzacions, senyorius, mans mortes, etc.) i en proposava solucions.

Els reformadors il·lustrats eren conscients de que l’accés a la terra (Olavide) i la integració d’aquesta en el mercat (Jovellanos) eren la clau per a realitzar la reforma agrària que necessitava el país. Així, el 1767, Campomanes va elaborar un projecte per a la creació de colònies a les regions deshabitades de terres de reialeng a Sierra Morena i Andalusia. La supervisió d’aquest projecte quedava en mans de Pedro de Olavide que va contribuir a que fossin enviats els expedients que van formar la Llei Agrària, redactada per Campomanes, a través de la Sociedad Económica de Amigos del País.

En l’àmbit del comerç, va fomentar-se la lliure circulació d’algunes mercaderies per l’interior del país, per exemple el gra (1765). A la vegada va fomentar-se una liberalització progressiva del comerç colonial posant fi al monopoli del port de Cadis (1765), fet que va permetre que tots els ports espanyols poguessin comerciar lliurement amb les colònies americanes.

La preocupació pel desenvolupament de la indústria va veure’s reflectit en l’alliberament progressiu del procés de fabricació (1768) i l’abandonament del projecte de les Fábricas Reales (1761). A la vegada, van establir-se aranzels proteccionistes (1782) i es van signar diferents tractats comercials per defensar-se de la competència exterior.

Conde+de+Floridablanca.jpg

Floridablanca

La creació de societats econòmiques d’amics del país va ser una altra iniciativa econòmica important dels reformistes ja que aquestes tenien l’objectiu de fomentar l’agricultura, el comerç i la indústria, així com la traducció i publicació de llibres estrangers relacionats amb les innovacions que s’estaven produint a Europa i impulsar la difusió de les idees fisiocràtiques i liberals.

Finalment, a Catalunya el reformisme il·lustrat va ser representat per la creació, entre d’altres institucions, de l’Acadèmia de Medicina Pràctica (1764), l’Acadèmia de Ciències Naturals (1770) i l’Acadèmia de Jurisprudència (1777). Per sobre de totes aquestes institucions destacaria la creació Junta de Comerç de Barcelona (1758) que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim.

Els límits de la tensió entre les forces modernitzadores i les reaccionàries eren ja evidents a Espanya durant la crisi dels anys noranta del segle XVIII. Amb la mort de Carles III (1788), el monarca il·lustrat espanyol, l’activitat reformista de l’absolutisme il·lustrat va acabar-se bruscament i en el regnat de Carles IV va produir-se una clara involució del moviment reformista. A la vegada, es donaria una radicalització en els postulats il·lustrats que acabarien convergint, poc després de 1808, en un programa polític liberal coherent.

Jardin botanico Madrid.jpg