Entrades amb l'etiqueta ‘Carles II’

L’entronització de Felip V

dimarts, 28/08/2012

El darrer rei hispànic de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg era un personatge malaltís i mancat d’intel·ligència. El nunci papal el descriuria com “feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado […]. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia”. O en paraules de García Argüelles, era un “individuo asténico longilíneo, con la cabeza algo grande, de tipo raquítico, desde un punto de vista endocrino, como un hipogenital intersexual algo infantilizado, con discreta reacción hipertímica eunucoidea y en lo referente al carácter, un bradipsíquico, hipobulímico asténico”.

Carles II.jpg

Carles II

Molt s’ha especulat sobre els mals que van afectar Carles II. Impotent? Estèril? Sexualment apàtic? Embruixat? Fos quina fos l’explicació, l’única realitat és que el darrer Àustria no va ser capaç d’assolir descendència directa amb les dues esposes que va tenir, Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana del Palatinat, malgrat els esforços que des de la cort van realitzar-se per evitar el fatal desenllaç que apartaria els Habsburg del tron espanyol. En vida del monarca ja van iniciar-se les conjures i les intrigues polítiques entre França i l’Imperi Austríac per assolir el tron espanyol. I és que, si bé la Monarquia Hispànica es trobava en una fase de declivi, l’herència que rebria l’hereu al tron encara suposava la quantitat més extensa de dominis possible.

En aquest context, els principals candidats a ocupar el tron espanyol, pels seus vincles familiars, eren Josep Ferran de Baviera (fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella), Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella) i l’arxiduc Carles d’Habsburg (fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella).

ascendencia-de-felipe-v.png

El primer testament de Carles II, signat el 1696, designava com a successor Josep Ferran de Baviera, un candidat de compromís recolzat per Anglaterra i els Països Baixos. Com a hereu de la monarquia espanyola, Josep Ferran va rebre els títols d’Infant d’Espanya i de Príncep d’Astúries. Tanmateix, aquest va morir prematurament, amb només sis anys d’edat, el 1699, quedant així descartada la solució de compromís en la cursa successòria. Tot i això, la solució prevista en el segon testament de Carles II, signat el 1698, incloïa una clàusula que indicava que en cas de mort de Josep Ferran sense descendència la corona passaria a l’emperador Leopold i els seus descendents.

Jose Fernando.jpg

Josep Ferran de Baviera: fill de l’elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de l’emperador Leopold i de Margarida, filla de Felip IV de Castella.

Carles-III-de-Catalunya.jpg

Carles d’Habsburg: fill de l’emperador Leopold i d’Elionor del Palatinat, i net de Maria, la filla de Felip III de Castella.

Mentre que França, Àustria i els Països Baixos es repartien el pastís territorial hispànic mitjançant els anomenats Tratados de Reparto, la diplomàcia francesa no va deixar de pressionar en la cort de Madrid fins que Carles II va tornar a canviar el seu testament. D’aquesta manera, el 3 d’octubre de 1700, va nomenar com a hereu al tron el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei amb el nom de Felip V.

Reconociendo, conforme a diversas consultas de ministro de Estado y Justicia, que la razón en que se funda la renuncia de las señoras doña Ana y doña María Teresa, reinas de Francia, mi tía y mi hermana, a la sucesión de estos reinos, fue evitar el perjuicio de unirse a la Corona de Francia; y reconociendo que, viniendo a cesar este motivo fundamental, subsiste el derecho de la sucesión en el pariente más inmediato, conforme a las leyes de estos Reinos, y que hoy se verifica este caso en el hijo segundo del Delfín de Francia: por tanto, arreglándome a dichas leyes, declaro ser mi sucesor, en caso de que Dios me lleve sin dejar hijos, al Duque de Anjou, hijo segundo del Delfín, y como tal le llamo a la sucesión de todos mis Reinos y dominios, sin excepción de ninguna parte de ellos. Y mando y ordeno a todos mis súbditos y vasallos de todos mis Reinos y señoríos que en el caso referido de que Dios me lleve sin sucesión legítima le tengan y reconozcan por su rey y señor natural, y se le dé luego, y sin la menor dilación, la posesión actual, precediendo el juramento que debe hacer de observar las leyes, fueros y costumbres de dichos mis Reinos y señoríos.

L’1 de novembre de 1700 moria Carles II. Immediatament, Lluís XIV rebia la notícia del sentit favorable als interessos francesos que desvetllava el testament. Tanmateix, el Rei Sol va trigar dues setmanes en acceptar que el seu nét accedís al tron espanyol. Els jocs de la diplomàcia versallesca es desenvolupaven al marge del mateix Felip, espectador d’excepció però sense veu en el seu futur paper de rei d’Espanya. Finalment, Lluís XIV va renunciar als seus drets a la corona i Felip V va ser proclamat a París el 16 de novembre de 1700. El nou monarca no arribaria a Madrid fins el febrer de 1701.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip d’Anjou: nét de Lluís XIV de França i de Maria Teresa, filla de Felip IV de Castella.

Philippe_de_France_proclamé_roi_d'Espagne.jpg

Entronització de Felip V com a rei d'Espanya a Versalles

480px-Full_Ornamented_Royal_Coat_of_Arms_of_Spain_(1700-1761).png

Escut d'armes de Felip V

La revolta dels Barretines

dijous, 19/07/2012

La guerra amb França va ser una constat en la segona meitat del segle XVII, especialment  des de 1675, quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu dels Pirineus. La guerra i la subsegüent penetració francesa al Principat acompanyada dels allotjaments de tropes i l’increment de les càrregues fiscals va exasperar el camperolat, que va reaccionar davant de la conjuntura bèl·lica protagonitzant la revolta popular dels Barretines o Gorretes (1687-1689) contra el govern de Carles II, una de les mobilitzacions populars de més abast a l’Europa de la segona meitat del segle XVII i l’alçament popular més important conegut en els dominis dels Habsburg castellans en aquest segle.

revoltes catalunya xvii.jpg

Revoltes populars a la Catalunya nord i el Principat (1663-1694)

A una situació econòmica adversa i agreujada per la plaga de llagostes que havia malmès la collita de 1687, s’hi sumaven el retorn de la qüestió dels allotjaments de les tropes de la monarquia presents a Catalunya per lluitar contra la invasió francesa i la persistència i increment de les contribucions per al finançament de l’exèrcit reial (mentre que els estaments privilegiats n’estaven exempts). Aquestes van ser les principals causes de l’aixecament.

La revolta es va iniciar a Centelles (Osona) amb un marcat to antisenyorial, i aviat va estendre’s per nombroses comarques del prelitoral i l’interior de Catalunya (el Vallès, el Penedès, l’Anoia, el Bages, la Segarra, l’Urgell i el camp de Tarragona). Es calcula que cap a 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 camperols. Geogràficament, l’àrea de la revolta afectava aquelles zones que encara no havien experimentat les transformacions econòmiques necessàries per a orientar la producció cap a l’exportació i, a més, suportaven el pes més feixuc dels allotjaments. En canvi, les localitats on predominava l’artesanat i l’activitat comercial, així com les zones agràries del litoral on la represa econòmica era un fet, van restar al marge de la revolta.

Carles II.jpg

Carles II

El cap visible del moviment va ser Antoni Soler de la Torre, pagès benestant de Sant Boi de Llobregat, erigit –junt amb d’altres propietaris benestants amb càrrecs municipals com Enric Torres, Josep Llavina, Rocafort o Rocabruna– en defensor del que s’ha anomenat com l’ordre social de la multitud. El seu propi fill adoptiu, Pau Petit de Sarrià, va assassinar Soler de la Torre el desembre de 1689 i, en represàlia i com exemple del destí que esperava als revoltats, el cap del dirigent camperol va ser exposat a la façana de la Generalitat de Catalunya.

El conflicte popular també va adquirir una certa dimensió política amb la reivindicació de les constitucions catalanes, concretada en el rebuig dels allotjaments i les contribucions com a pràctiques inconstitucionals i en el refús del control reial de les insaculacions. Així, el diputat eclesiàstic Antoni Saiol va denunciar els abusos en un memorial adreçat a Carles II. En resposta, el virrei va destituir i arrestar Saiol, el seu germà i assessor Daniel, i l’oïdor militar Joan Sitges, els únics càrrecs institucionals que van donar suport a les reivindicacions pageses.

FutlletGorretes-1688.jpg

Cartell institucional advertint sobre la Revolta

Al marge de la revolta hem de situar els grups privilegiats del Principat: ciutadans honrats, cavallers i familiars del Sant Ofici, ja que no se sentien afectats pels problemes derivats dels allotjaments i de les contribucions que finançaven l’exèrcit reial.

El 1688, arribats a les portes de Barcelona, els revoltats van aconseguir un indult general, l’ajustament de les contribucions militars i la restitució dels càrrecs institucionals desinsaculats pel virrei. Tanmateix, aquest compromís només va ser una breu pausa ja que l’esclat de la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) va comportar que el novembre de 1689 i al crit de “Visca la terra i morin els traïdors!” els revoltats tornessin a encerclar Barcelona.

Ara bé, en aquesta ocasió les institucions catalanes, alliçonades pel fracàs de l’experiència revolucionària de 1640, van restar fidels a la monarquia de Carles II mentre que Barcelona i les principals ciutats catalanes van restar al marge de l’aixecament. En resposta, el virrei duc de Villahermosa va emprendre una fèrria repressió per esclafar la revolta tot arrasant Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat.

Perseguits per l’exèrcit reial, alguns dels principals dirigents de la revolta, encapçalats per Enric Torres, van exiliar-se a França, on bona part dels barretines van entrar al servei de la monarquia francesa de Lluís XIV en les companyies de fusellers de muntanya. La seva missió principal va consistir en atiar l’esperit de revolta a Catalunya enfront de la Monarquia Hispànica. Tot i això, la revolta va apaivagar-se malgrat l’existència d’alguns rebrots locals fins el 1694.

Tot i el fracàs de la revolta dels Barretines, van existir conseqüències per a la població. Així, les autoritats de la monarquia van haver de substituir l’allotjament per un donatiu de 200.000 ducats i també van construir unes casernes a Barcelona (1690) i a Vic (1692) que teòricament solucionaven els problemes endèmics que derivats de l’allotjament militar.

Narcís Feliu de la Penya

dimarts, 17/07/2012

Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

LlibreFenix0.gif

Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683)

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

LlibreAnales1.gif

Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709 (1709)

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.

El regnat de Carles II, neoforalisme i crisi successòria

diumenge, 21/11/2010

A la mort de Felip IV, el 1665, el nou rei Carles II (1665-1700) va haver de pujar al tron amb només quatre anys. La seva mare, Marianna d’Àustria, va governar com a regent fins al 1675, any en què es va concedir al rei la majoria d’edat. Amb tot, Carles II era una persona malalta tant des del punt de vista mental com físic, incapaç d’exercir el seu càrrec, i per això la seva mare i diferents favorits van dirigir el govern.

CarlosII_y_Mariana_de_Austria.jpg

Carles II i Marianna d'Àustria

Política exterior. El regnat de Carles II, igual que el del seu antecessor, va caracteritzar-se en la política exterior pels enfrontaments que va mantenir amb el rei francès Lluís XIV. Ara bé, aquestes guerres no van ser ofensives com les de Felip IV, sinó que van tenir un marcat caire defensiu, ja que Carles II es va veure obligat a rebutjar constantment l’imperialisme del Rei Sol, que ambicionava els dominis del nord d’Europa del darrer Àustria.

Una vegada situada la frontera de França als Pirineus, la monarquia francesa aspirava a completar les seves fronteres naturals, per la qual cosa necessitava dominar les terres flamenques. D’aquesta manera, el regnat del darrer monarca de la casa d’Àustria va caracteritzar-se en el pla exterior per la inferioritat de la monarquia hispànica davant les potències sorgides de la Pau de Westfàlia.

Política interior. En el pla interior, la Monarquia Hispànica va estar immersa en una crisi molt profunda. No obstant això, a partir de la dècada de 1680 la situació va començar a millorar lentament.

Aquest regnat es va caracteritzar per la política neoforalista basada en el manteniment dels furs de cada un dels territoris que configuraven la Monarquia Hispànica, però amb un major control reial. Aquesta política va tenir àmplies repercussions a Catalunya, on els sectors dominants van començar a integrar-se en les qüestions d’Estat de la monarquia, iniciant-se així un procés evolutiu qualificat per Ferran Soldevila com el pas del separatisme a l’intervencionisme.

Així, per exemple, des de Catalunya es donarà suport a Juan José d’Àustria, fill il·legítim de Felip IV, i es realitzarà un comportament col·laboracionista durant l’aixecament pagès del Barretines –o Gorretes– motivada per les despeses que causava a pagès l’allotjament de les tropes durant les guerres que Carles II va mantenir amb França.

Carles II.jpg

En el marc de la política pactista, Catalunya tenia una estructura institucional d’un Estat que disposava dels atributs d’una entitat sobirana i de les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada, però amb l’anormalitat de l’absentisme reial. El camp d’acció de les institucions catalanes estava limitat a les atribucions judicials, financeres i administratives consolidades durant la Baixa Edat Mitjana. Així, les relacions internacionals i la guerra esdevenien atribucions exclusives del monarca i de la Corona de Castella.

El desenvolupament institucional català no va caracteritzar-se per la paràlisi i va seguir la seva evolució adaptant-se a les noves situacions que van produir-se al llarg de l’època moderna, fidel a l’origen que inspirava les institucions. Aquest marc jurídic coexistia amb l’estructura feudal que limitava l’exercici de les lleis.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Juan José de Austria

Les relacions entre Catalunya i la Monarquia Hispànica entre el final de la Guerra dels Segadors i l’esclat de la Guerra de Successió van ser força complexes. Carles II no va jurar les constitucions catalanes i la ingerència reial en les insaculacions va ser una realitat indiscutible. La monarquia tenia clares pretensions de retallar el marc constitucional català.

La represa catalana. D’altra banda, a finals del segle XVII la població catalana havia superat els efectes més greus de la fam, la pesta i la guerra. Va donar-se, en termes generals, un descens de la mortalitat i un increment de la natalitat afavorida per la immigració francesa i lentament va iniciar-se la represa econòmica. Aquesta recuperació econòmica no va ser pas un procés generalitzat ni en la seva durada ni en l’abast geogràfic. L’increment de la producció agrària va ser intermitent i la fragilitat de la millora va veure’s accentuada per la càrrega que suposaven els allotjaments de soldats i pel pagament de les contribucions per a la guerra contra la monarquia francesa.

Va consolidar-se l’especialització territorial dirigida pel capital mercantil barceloní i amb la creixent participació dels paraires i negociants locals dels diversos rams que van estructurar una economia menys autàrquica per a les parts implicades i que intensificava les relacions entre les ciutats. En aquest context van florir els projectes econòmics. Els grups socials emergents buscaven la creació d’un impost únic que només gravés el consum i eliminés la multiplicitat d’impostos existents per facilitar el comerç lliure.

El personatge més emblemàtic d’aquesta represa econòmica va ser Narcís Feliu de la Penya, un historiador, advocat i activista que gràcies als vincles estrets que mantenia amb els mercaders, els menestrals i els sectors influents barcelonins va tenir un coneixement de primera mà dels afers econòmics i va esdevenir un portaveu qualificat d’aquests grups.

Feliu va tenir dues facetes: la d’historiador del passat de Catalunya i la del projectista encarat al futur. Així, el seu objectiu era la formació d’una gran companyia a l’estil holandès per a pal·liar la manca de capital tant en l’activitat manufacturera com en la comercial.

Aquesta gran companyia no es va fer realitat perquè hi havia una contradicció fonamental entre el seu objectiu intervencionista i les iniciatives rurals i urbanes que estaven donant-se a la darreria del segle XVII. L’altre camp d’acció remarcable de Feliu la renovació del tèxtil amb l’objectiu de que els fabricants catalans tornessin a controlar el propi mercat català, fet que va aconseguir-se cap a 1705.

De la Penya va realitzar un elogi incondicional cap a Carles II “el mejor rey que ha tenido España” per la seva interpretació de la dinàmica de represa econòmica de finals del segle XVII com a resultat de la bona entesa política entre la monarquia i la burgesia pujant. Aquest anàlisi, però, és inexacte i no permet entendre la dimensió real de la revolta dels barretines.

Carlos_II,_con_armadura.jpgLa guerra amb França. A aquests factors que van alterar la dinàmica pactista va afegir-se la conjuntura de la guerra amb França que va comportar greus conseqüències socials i polítiques derivades del problema dels allotjaments i de les contribucions amb necessitats defensives. Mentre la fiscalitat de la monarquia augmentava, els donatius de la Diputació van disminuir.

La guerra amb França va ser una constant durant la segona meitat del segle XVII, especialment a partir de 1675 quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu del Pirineu, i és clau per entendre les difícils relacions entre les institucions catalanes i la corona i la bona relació de la puixant burgesia amb la monarquia de la que en treien clars avantatges.

Mentre la burgesia obtenia una sèrie de guanys evidents, la guerra va exasperar al camperolat i les universitats catalanes van veure’s abocades a un procés inevitable d’endeutament a la segona meitat de segle. En canvi, els privilegiats van intentar defugir de les contribucions, fet que va generar constants enfrontaments i lluites jurídiques a més d’agreujar els conflictes anti senyorials latents.

A més, un altre element que trasbalsava la vida de les comunitats catalanes va ser la presència dels miquelets, tant al servei de la monarquia hispànica com de la francesa, que esdevingueren pràcticament una plaga.

La pagesia va acabar reaccionant davant aquesta conjuntura tan crítica amb la Revolta dels Barretines (1687-90). Una situació econòmica adversa provocada per la plaga de llagostes de 1687 que va malmetre la collita va ser agreujada per l’allotjament massiu de tropes de la corona i l’increment de les contribucions en el preludi d’una nova guerra amb França.

Esclafada la Revolta dels Barretines, l’inici de la Guerra dels Nou Anys (1689-97) amb França va generar tensions evidents a l’interior de la societat catalana i també entre les institucions catalanes i la monarquia. El 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 pagesos.

La burgesia dels negocis va practicar el silenci i la complicitat amb la repressió executada pel virrei contra els Barretines ja que la guerra amb França enriquia els burgesos i els facilitava l’accés a l’honor. L’escletxa entre la ciutat i el camp era cada cop més evident. A més, cada vegada era més important la malfiança entre les institucions catalanes i la monarquia.

D’altra banda, Catalunya anirà generant un fort sentiment antifrancès agreujat entre els diversos grups socials com a conseqüència de les ocupacions franceses de territori català a finals de segle. Les guerres internacionals entre França i la monarquia hispànica van ser constants entre 1659 i 1697.

A la Guerra dels Nou Anys, Barcelona va ser ocupada per l’exèrcit francès (1697) creant un gran sentiment antifrancès. La francofòbia entre els catalans es farà present per les campanyes militars de 1694-97 marcades pels abusos i les vexacions sobre la població. Això ajudarà a explicar la reacció catalana el 1705 contra Felip V de Borbó i la implicació en la Guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’escenari internacional de la Guerra de Successió ja el trobem format el 1697.

Philip_V.jpgLa qüestió successòria. La successió de Carles II va ser un altre aspecte que determinaria el seu regnat i en definitiva la posterior història d’Espanya. Carles II, persona malaltissa i probablement oligofrènica, va arribar als últims anys de la seva vida sense descendència. Aquest fet preocupava totes les cancelleries europees, ja que la seva successió podia fer trontollar l’equilibri europeu assolit a Westfàlia.

Finalment, la decisió de Carles II va ser nomenar successor al tron espanyol a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. Així quan, el 1700, Carles II va morir va extingir-se de la branca hispànica de la Casa dels Àustria, que hi havia regnat la Monarquia Hispànica, des de Carles V, durant gairebé dos-cents anys.

L’arribada al tron de la dinastia dels Borbó, d’origen francès, va obrir un greu conflicte a Europa i a la Península, on els catalans (escarmentats dels francesos des del Tractat dels Pirineus i davant l’amenaça que suposava el centralisme borbònic) no van reconèixer Felip V com a rei i van abonar la candidatura al tron de l’arxiduc Carles d’Àustria, el candidat que Carles II havia desestimat. S’iniciava la Guerra de Successió.