Entrades amb l'etiqueta ‘Capitalisme’

El taylorisme

divendres, 29/10/2010

A finals del segle XIX, l’organització industrial va orientar-se cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, estalviar temps i abaratir la producció. Cap a 1903, Frederick Winslow Taylor proposava un nou sistema d’organització del treball i de la producció que es coneixerà com a taylorisme.

taylorisme.jpg

El sistema es basava en la cadena de producció, en la qual cada obrer tenia cura d’unes tasques molt concretes i pretenia eliminar tots els moviments inútils per tal de rendibilitzar al màxim la mà d’obra. El resultat de la cadena seria una producció estandarditzada i massiva amb uns costos de fabricació força reduïts, però també comportava la deshumanització del treball i l’augment de la monotonia a l’exigir de l’obrer la repetició constant i mecànica de les mateixes tasques.

Extracte de l’obra de Frederick Winslow Taylor La direcció dels tallers (1911):

Frederick_Winslow_Taylor.jpgEs va adoptar un sistema més perfeccionat de remuneració diària […] que consistia a pagar en funció de la quantitat i la qualitat d’allò que es produïa. Al cap d’un temps relativament curt el supervisor va estimular la producció de totes les treballadores augmentant el sou a les que produïen més i millor i reduint-lo a aquelles que es mostraven inferiors a les altres. Finalment, van acomiadar les obreres la lentitud i la manca d’atenció de les quals eren incorregibles.

També es va fer un estudi detallat amb un cronòmetre del temps necessari per a fer cada operació. Es va escollir la manera més senzilla d’executar-les per tal d’eliminar tots els moviments lents o inútils i reunir en una seqüència els més ràpids i els que permetien una millor utilització dels instruments i dels materials. Aquest estudi va demostrar que les treballadores perdien xerrant una part considerable de temps.

Se’ls va impedir xerrar durant les hores de feina col·locant-les a una distància considerable. Les hores de treball van ser reduïdes de deu i mitja a nou i mitja i després a vuit i mitja […].

Els resultats final d’aquest sistema van ser els següents:

a. Trenta-cinc obreres feien la feina que abans feien cent vint.

b. Les obreres guanyaven 35,5 francs per setmana en lloc dels 17,5 anteriors.

c. Es treballaven vuit hores i mitja en lloc de meu i mitja.

d. La precisió en l’execució de la feina havia augmentat en un terç.

El capitalisme financer: les relacions entre la banca i la indústria

dimecres, 27/10/2010

El creixement i la renovació industrial de la segona meitat del segle XIX va suscitar noves necessitats d’ordre financer. Les indústries exigien capitals cada cop més abundants, així com una més gran facilitat a l’hora de fer els pagaments, per la qual cosa els bancs van assolir un protagonisme sense precedents fins aquell moment.

capitalisme.jpgL’ús dels mitjans bancaris d’intercanvi (xecs, lletres, pagarés…) va ampliar-se en detriment de la circulació de bitllets i el nombre de dipòsits bancaris va créixer, així com les agències bancàries que van multiplicar-se tot estimulant l’estalvi i la inversió. Els bancs van conèixer també un procés de concentració paral·lel al de la indústria, donant lloc a l’aparició de poderosos consorcis bancaris que abastaven un àmbit mundial.

D’altra banda, els bancs van assolir un paper preponderant com a subministradors de capital a les indústries. La participació dels bancs en la indústria es va fer a través dels anomenats bancs de negoci, cada vegada més especialitzats en el préstec a llarg termini a empreses i que negociaven en la borsa amb valors industrials.

Però cada cop més, els bancs van voler supervisar la marxa de les indústries on havien arriscat el capital a la vegada que la indústria necessitava de la vinculació a un banc o un grup de bancs per garantir la disponibilitat de capital. D’aquesta manera, va iniciar-se un procés de fusió del capital bancari i l’industrial donant lloc al naixement del capitalisme financer. Així, un mateix grup de capitalistes tenia a les seves mans, de manera conjunta, els fils de la indústria i la banca.

D’aquesta manera descrivia les relacions entre la banca i la indústria en el tombant de segle l’economista Robert Franz en la seva Història estadística de la banca germànica (1910):

Raons tècniques i econòmiques […] tendeixen cada vegada més a produir la creació de grans concentracions industrials, combinant la producció de primeres matèries amb la de béns manufacturats, i semielaborats. Aquest desenvolupament no hauria estat possible sense la corresponent organització dels mercats del diner i el crèdit, és a dir, sense poderosos bancs que estan en disposició d’aportar les necessàries transaccions financeres […].

El resultat és que en molts casos els bancs semblen posseir un poder de control sobre les corporacions industrials […].

Com a membres de les juntes directives de les corporacions industrials, els directors dels bancs estan sempre disposats a salvaguardar els interessos dels bancs […].

D’altra banda, amb l’objectiu de crear i mantenir relacions amistoses entre els bancs i les corporacions industrials, als directors d’aquestes últimes se’ls concedien places en les juntes directives dels bancs.

Les migracions transoceàniques en el segle XIX

dimarts, 26/10/2010

De l’esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria. No tots van quedar’s-hi definitivament, tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

moviments-migratoris-a-la-segona-meitat-del-segle-xix.jpg

Els moviments migratoris a la segona meitat del segle XIX

La millora dels transports va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, que van escurçar la durada dels viatges i van reduir considerablement el cost. L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur.

El congressista nord-americà F. L. Lingley a la seva obra Emigració europea. Estudis sobre l’emigració europea, especialment la que va anar als Estats Units (1890) explicava així els motius de l’emigració als italiana EUA:

Al voltant del 85% de l’emigració italiana als Estats Units prové del sud d’Itàlia, incloent-hi Sicília. La proporció de dones i infants creix cada any, i mostra una tendència a la residència permanent al nostre país […].

Del 80% al 90% de l’emigració italiana està integrada per la pagesia; la resta són sastres, sabaters i fusters, però no, per regla general, treballadors de primera classe […].

Les dures condicions de l’agricultura italiana no són l’única causa de l’emigració italiana. La superpoblació és una causa activa. Itàlia és el país més populós d’Europa, un 30% més poblat que França o Àustria. Els últims anys, Itàlia ha enviat als Estats Units aproximadament la mateixa proporció respecte de la seva població que el Regne Unit i Irlanda, però tres vegades més que la proporció alemanya […].

També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-90.

Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. Ara bé, les seves condicions de vida molts cops no respondrien totalment a les seves expectatives.

D’aquesta manera descrivia les condicions de vida dels emigrants als EUA l’escriptor nord-americà Upton Sinclair a la seva novel·la La jungla (1905):

Uns quants dies d’experiència pràctica havien estat suficients per entendre clarament que aquest país de salaris elevats era també el dels preus elevats i que el pobre era tan pobre aquí com a qualsevol altre lloc del món.

Anna (una vella llogatera lituana que hi havia emigrat feia temps) tenia un apartament de quatre habitacions en un d’aquells miserables edificis de dues plantes que es troben a Chicago darrere dels Stock Yards.

Algunes d’aquestes pensions eren regentades per particulars i d’altres per cooperatives. El seu grau d’explotació era realment excessiu. Hi havia una mitjana de sis llogaters per habitació, però alguns cops se n’hi reunien tretze o catorze, la qual cosa indicava que eren cinquanta o seixanta persones en un apartament i en unes condicions insuportables.

Cadascun dels ocupants portava el seu mobiliari, és a dir, normalment un matalàs i la roba del llit. Els matalassos estaven arrenglerats sobre el parquet i a l’habitació no hi havia res més que una estufa.

Era molt freqüent que dos homes convertissin el mateix llit: el que treballava de dia l’utilitzava durant la nit, i el que treballava de nit hi dormia durant el dia.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Creixement demogràfic i moviments migratoris al segle XIX

dimarts, 26/10/2010

El creixement sostingut de la població europea que s’havia iniciat al segle XVIII va mantenir-se durant la segona meitat del segle XIX, però el fenomen més rellevant del període va ser la intensificació dels moviments migratoris. Bona part de l’excedent demogràfic europeu va emigrar cap als països en expansió, mentre que a l’interior del Estats l’èxode rural va intensificar-se i les ciutats van tenir un gran creixement i expansió.

El creixement demogràfic. L’augment de la població iniciat durant la segona meitat del segle XVIII es va intensificar en la segona meitat del segle XIX a un ritme que no tenia precedents. En conjunt, i durant tot el segle XIX, el ritme de creixement demogràfic europeu va ser el doble que el de la resta de continents.

Si Europa tenia 170 milions d’habitants cap al 1800, l’any 1870 ja s’acostava als 300 milions i el 1914 els europeus ja eren uns 460 milions. Com a resultat d’aquesta veritable explosió demogràfica, el pes de la població europea en el conjunt mundial era molt important, el més gran de la seva història. Europa, amb un territori força reduït, tenia la quarta part de la població mundial, amb una densitat doble que l’asiàtica i deu vegades més gran que l’africana o l’americana.

El creixement de la població mundial (1850-1914):

1850 1900 1914
Europa

Rússia

França

Alemanya

Gran Bretanya

Itàlia

Espanya

274.000.000

57.000.000

35.800.000

35.100.000

27.500.000

25.000.000

15.300.000

423.000.000

100.000.000

40.700.000

56.400.000

41.500.000

32.500.000

18.600.000

460.000.000

175.000.000

39.600.000

65.000.000

45.200.000

34.500.000

20.100.000

Amèrica

Amèrica del Nord

Amèrica Llatina

59.000.000

19.000.000

40.000.000

144.000.000

81.000.000

63.000.000

175.000.000

100.000.000

75.000.000

Àfrica 100.000.000 120.000.000 125.000.000
Àsia

Japó

653.000.000

33.000.000

866.000.000

46.000.000

922.000.000

52.000.000

TOTAL 1.091.000.000 1.553.000.000 1.682.000.000

Aquest increment de la població va ser la conseqüència d’una davallada de la mortalitat, mentre que la natalitat es mantenia relativament elevada. El descens de les taxes de mortalitat va ser el resultat de la millora constant de l’alimentació i de les condicions de vida i higiene, però també del progrés mèdic i sanitari. Els avenços en el camp de la medecina van ser notables i a finals del segle XIX ja s’havien identificat la majoria dels bacteris que causaven les malalties.

El 1880 va descobrir-se la causa de la malària i el 1882 Koch va identificar el bacil de la tuberculosi. Pasteur avançava notablement en el coneixement de les causes de les malalties infeccioses i posava a punt la primera vacuna contra la ràbia. L’aplicació d’aquests avenços va permetre combatre amb eficàcia malalties com el còlera, la diftèria, el tifus, la pesta, la tos ferina o la sífilis, amb la qual cosa es frenava la incidència de les grans epidèmies i, com a conseqüència, la mortalitat catastròfica va anar reduint-se de forma gradual.

Aquests progressos van permetre d’allargar l’esperança de vida de la població europea occidental, que va passar de 35 a 50 anys en el període comprés entre el 1800 i el 1900.També la taxa de mortalitat infantil va tenir un retrocés notable en aquest segle.

Ara bé, al llarg de les primeres dècades del nou segle va iniciar-se una certa tendència a la davallada de la natalitat que va fer-se més palesa als països més rics i desenvolupats del continent –Anglaterra va reduir la natalitat del 35 per mil al 24 per mil, i França del 26 per mil al 20 per mil–. Aquesta davallada de la natalitat era la resposta a la disminució de la mortalitat infantil i a la nova forma de vida imposada per la industrialització, perquè davant de la supervivència dels fills i les dures condicions de vida i treball, les famílies tenien més dificultats per mantenir-los i educar-los.

Les migracions europees a altres continents. D’aquest esclat demogràfic europeu va sorgir un important corrent migratori cap als nous països independents d’ultramar. Entre 1850 i 1914 prop de 36 milions d’europeus van emigrar, fonamentalment cap a Amèrica, mentre que cinc milions de russos van travessar els Urals per instal·lar-se a Sibèria.

Si ampliem el període les dades encara són més espectaculars, entre el 1800 i el 1924, van ser 60 milions els europeus que van emigrar a d’altres continents. No tots els emigrants, però, van quedar’s-hi definitivament. Es calcula que tan sols uns 30 milions van optar per la expatriació definitiva.

La millora dels mitjans de transport va facilitar l’emigració, fonamentalment la construcció dels grans creuers transatlàntics, ja que va escurçar considerablement la durada dels viatges i va reduir el cost dels passatges, fent-los més assequibles per a les economies familiars més modestes.

L’amplitud dels corrents migratoris, que van adquirir les proporcions més elevades en moments de recessió, va tenir unes causes fonamentals de caràcter econòmic, entre les quals cal destacar la superpoblació rural, els baixos salaris industrials i l’atur. Les expectatives d’uns països nous i pròspers, on es creia que era possible trobar feina, endegar nous negocis i enriquir-se amb facilitat, van encoratjar milions d’europeus a iniciar l’aventura d’ultramar. També hi va haver factors polítics, fet que explica l’increment de l’emigració alemanya desprès del fracàs de les revolucions de 1848 o l’èxode de jueus russos desprès dels pogroms de 1880-1890.

No tots els països europeus van participar de la mateixa manera en els corrents migratoris. A la primera meitat de segle, i fins als anys setanta, l’emigració provenia fonamentalment dels britànics i els irlandesos que emigraven cap als Estats Units, el Canadà i Austràlia. A la segona meitat del XIX el pes dels immigrants eslaus i llatins va créixer considerablement, així com el flux migratori cap a Amèrica del Sud, on van dirigir-se fonamentalment espanyols, portuguesos i italians. Entre 1840 i 1900 els EUA van rebre més de 15 milions de persones, bàsicament britànics, irlandesos, escandinaus i italians.

Les migracions a les ciutats. La mecanització de les tasques agrícoles, el creixement industrial i l’increment dels intercanvis van propiciar un augment continu de l’èxode rural i un increment de la població urbana en el conjunt dels països europeus. Per exemple, si el 1800 només un 10% dels europeus vivia a les ciutats, el 1914 el 76% de la població anglesa vivia en les ciutats, de les quals més de 44 ja havien sobrepassat els 100.000 habitants. A Alemanys més del 60% de les ciutats superaven aquesta xifra. En el conjunt d’Europa, a finals del segle XIX, un 40% de la població vivia a les ciutats.

La mida de les ciutats no va parar de créixer des del segle XIX. Si el 1800 no hi havia al món cap ciutat que superés el milió d’habitants (a Europa només n’hi havia vint-i-tres que superessin els 100.00 habitants), en arribar a les acaballes del segle ja hi havia dotze que superaven el milió (i a Europa n’hi havia 135 que superaven els 100.000 habitants). Moltes d’aquestes ciutats van prosperar al voltant de les fàbriques (Manchester, Liverpool), mentre que d’altres van basar el seu creixement en el desenvolupament del comerç (Marsella).

Com a conseqüència d’aquest creixement basat en una emigració ràpida i sense planificació, les ciutats van patir un creixement desordenat, una reordenació de l’espai i una millora les infraestructures. Les velles muralles van ser enderrocades i al seu lloc van construir-se àmplies avingudes per tal de permetre-hi una circulació més fluida.

S’hi van edificar nous barris –els eixamples– amb cases de bona qualitat, carrers ordenats i tot tipus de serveis, que van convertir-se en les zones residencials de la burgesia. Mentre que els nous obrers que arribaven fixaven la seva residència en habitatges de baixa qualitat situats a les zones més degradades dels nuclis antics o dels barris perifèrics de nova construcció, uns barris que es trobaven al costat de les fàbriques amb la conseqüent degradació i contaminació de l’aire, i que no comptaven amb serveis públics (aigua, llum, transport, etc.).

D’altra banda, els serveis urbans van ampliar-se com a resultat de l’enllumenat elèctric dels carrers –que substituïen els fanals de gas–, l’asfalt dels carrers i la construcció del clavegueram, principalment als eixamples i a les zones benestants. Al mateix temps, l’electrificació del transport urbà va facilitar els desplaçaments en massa gràcies als ferrocarrils urbans de superfície (tramvies) i als subterranis (metro). A més, la utilització del formigó va permetre la construcció d’edificis cada cop més alts. En conjunt, l’aspecte de les ciutats va transformar-se a gran ritme.

El capitalisme liberal

dissabte, 25/09/2010

Fins al darrer quart del segle XVIII l’economia va fonamentar-se principalment en les teories del mercantilisme –acumulació de metalls preciosos per part dels Estats, intervencionisme estatal, proteccionisme econòmic– i la fisiocràcia –volum de producció agrària–. Seria el 1776 quan l’anglès Adam Smith amb la seva obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les Nacions fonamentaria una nova teoria: el liberalisme econòmic, base del capitalisme.

AdamSmith.jpgSegons aquesta nova concepció econòmica, l’enriquiment de la societat passaria per l’enriquiment de l’individu. I aquest hauria de conduir les seves activitats econòmiques segons la llei de l’oferta i la demanda que condicionaria la producció i el mercat, fent inútil la intervenció de l’Estat. La riquesa de les nacions provindria, doncs, de la capacitat productiva total del país, entesa com la suma de l’esforç col·lectiu.

El paper de l’Estat s’hauria de reduir, per tant, a la garantia de l’ordenació i just desenvolupament d’aquest procés. Per a arribar a un funcionament perfecte s’hauria de suprimir qualsevol mena de regulació de l’intercanvi comercial (duanes nacionals, peatges, monopolis estatals, etc.) per donar pas al lliure canvi. Aquest plantejament estaria en consonància amb la ideologia del liberalisme polític que propugna el valor de l’individu enfront de sistemes de govern tancats com les monarquies absolutes del segle XVIII.

Aquest sistema necessita pel seu desenvolupament l’acumulació de riquesa (el capital que s’origina a partir de l’estalvi i l’acumulació de beneficis del treball) en mans privades i la inversió d’aquest capital financer. El primer capital que va finançar la Revolució Industrial provindria fonamentalment dels beneficis generats per la revolució agrícola, els quals mancats de la possibilitat de trobar noves formes d’inversió en el món rural cercarien nous beneficis en el món fabril i la construcció dels ferrocarrils. D’altra banda, el comerç colonial del segle XVIII també va generar un capital comercial que, en part, s’invertiria a la indústria.

Wealth_of_Nations.jpgA mida que les empreses industrials naixents passessin de ser familiars a convertir-se en factories més complexes, cada vegada necessitarien de la inversió de capitals més forts i derivarien en la creació de societats d’accionistes. El capital, dividit en múltiples accions seria invertit i retingut pels posseïdors d’accions. Cada acció produiria un benefici anual pels accionistes: el dividend. Les accions, a la seva vegada, es podrien comprar o vendre a la borsa de valors segons les lleis de l’oferta i la demanda, i el seu valor pujaria o baixaria d’acord amb la prosperitat o decadència de l’empresa. En aquest darrer cas, els accionistes mirarien de vendre les seves accions el més ràpidament possible. La pèrdua total de valor de les accions portaria l’empresa al crac borsàtil.

Una altra modalitat de finançament empresarial que apareix en aquest període són les obligacions comprades pels inversors: crèdits, en general de quantitats no massa elevades, que es comprarien a una entitat o empresa a un valor fix, amortitzable en un temps determinat i que es pot comprar i vendre a la borsa de valors. En definitiva, són un préstec que es fa a una empresa que ha de retornar el seu valor a un termini i interès fixos. No tindrien un risc tan gran com les accions.

També la banca va evolucionar des d’una posició pròpia de l’Antic Règim de simple dipòsit de diners fins a la conformació en banca de negocis. Aquesta empraria els capitals dipositats provinents de l’estalvi per a concedir crèdits a les empreses a canvi d’un interès fixat, o per fer negocis. L’estalviador rebria una part d’aquests interessos i la banca es quedaria amb la resta dels beneficis. Durant el segle XIX i fins el 1914 el sistema monetari internacional va basar-se en el patró or –equivalència establerta, a tipus fix, entre una moneda i una quantitat d’or de determinada qualitat– que garantia l’estabilitat de les monedes nacionals de forma que aquestes conservessin un valor fix, i els intercanvis internacionals no fossin destorbats per les fluctuacions del valor de canvi de les monedes a nivell internacional.

De l’absolutisme i el règim senyorial cap a la Il·lustració i la formulació del liberalisme polític

dijous, 23/09/2010

El segle XVIII va ser un període en el qual els canvis econòmics, socials, ideològics i culturals van accelerar-se a tota Europa. Això va comportar el naixement de la indústria moderna i la consolidació del liberalisme econòmic a Anglaterra primer i va anar estenent-se pel continent europeu desprès. Però, la major part de les societats europees si bé van conèixer un fort creixement econòmic i demogràfic, no van poder liquidar el règim feudal que va ser característica principal dels Estats. Així, si durant la major part del segle XVIII va predominar l’eufòria econòmica dels grups socials afavorits per l’expansió pre-capitalista i proto-industrial, les darreres dècades de la centúria van evidenciar que el creixement tenia uns límits en el marc de l’Antic Règim.

Al segle XVIII el mapa polític europeu no va experimentar grans canvis des dels Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1714 que posaven fi al conflicte internacional generat per la Guerra de Successió espanyola. D’aquesta manera, França seria la primera potència territorial europea amb el contrapès d’una Anglaterra dominadora de l’economia i el món colonial. Al llarg del segle les potències entrarien en conflicte bèl·lic sempre per mantenir un fràgil sistema d’equilibri europeu establert el 1714. Si l’Europa occidental va canviar poc o gens al llarg del set-cents, a la zona oriental del continent Prússia va consolidar-se territorial i políticament amb l’annexió de Silèsia, i Àustria va arrabassar alguns territoris a l’Imperi Otomà. D’altra banda, Àustria, Prússia i Rússia van repartir-se Polònia.

Europa  a principios del XVIII.jpg

El segle XVIII va ser un període en el qual van donar-se importants avenços en el camp del pensament científic i filosòfic a partir del desenvolupament del racionalisme i l’empirisme nascuts a la centúria anterior i que es concretarien el pensament desenvolupat per la Il·lustració. D’aquesta manera, va aguditzar-se la crítica de la tradició i, especialment, del dogmatisme de l’Església catòlica que secularment havia imposat un rígid control dels coneixements.

En aquest segle, pensadors i escriptors va poder divulgar millor les seves idees i coneixements gràcies al desenvolupament de la premsa (fulls periòdics informatius de l’actualitat) i a la major quantitat de llibres editats. En els seus escrits expressaven la confiança en la capacitat de l’enteniment humà per conèixer el món i les lleis que el regien, i la convicció que les condicions de vida podien millorar.

Aquesta confiança en la Raó i en el progrés van penetrar en el govern de molts Estats a través dels reis o ministres que intentarien aplicar la nova ideologia als seus països. Denominem Il·lustració al moviment intel·lectual del segle XVIII i despotisme il·lustrat a la política dels governants que van posar-la en pràctica.

En general, els il·lustrats admetien l’existència d’un Déu ordenador de l’univers. Per això, el pensament religiós dels il·lustrats va ser denominat com deisme. Els il·lustrats eren, en general, partidaris de la llibertat religiosa i, en conseqüència, consideraven necessària la tolerància vers els creients d’altres religions que no fossin la catòlica. Per exemple, Voltaire va ser un dels filòsofs més crítics pel que fa a la religió i a l’Església, defensant amb força la tolerància religiosa.

Els il·lustrats consideraven imprescindible per aconseguir el progrés l’elevació del nivell cultural, especialment entre les classes altes. Defensaven la necessitat que l’Estat controlés l’ensenyament per evitar que l’Església impedís el desenvolupament dels coneixements i la ciència en general. Precisament, la llibertat de pensament que propugnaven va permetre grans avenços científics i tècnics. La seva preocupació per la divulgació va manifestar-se, per exemple, en l’edició d’enciclopèdies com a instrument de compendi dels coneixements tècnics, científics, culturals i històrics.

Tret d’Anglaterra i les Províncies Unides, a la majoria dels Estats europeus es mantenia el sistema de monarquia absoluta propi de l’Antic Règim. En alguns països els ideals il·lustrats van influir en els monarques –Frederic II de Prússia, Josep II d‘Àustria o Caterina la Gran de Rússia– o en els seus ministres o funcionaris –a França, per exemple– donant lloc al despotisme il·lustrat. Aquests governants consideraven que el seu poder absolut havia garantit el benestar del seu poble però calien reformes (despòtiques, sense el poble) per perpetuar-se en el poder davant el desenvolupament d’una potent burgesia i de les tesis del liberalisme polític i, per això, van incloure reformes a l’administració, l’exèrcit, la justícia, etc. Per exemple, els governants il·lustrats van impulsar la construcció de carreteres per a la millora dels intercanvis, van intentar controlar i redreçar l’ensenyament i van fomentar estudis per millorar l’agricultura.

Però aquests monarques i governants il·lustrats van trobar-se enfront de clares limitacions a l’hora de realitzar reformes en el sistema. La principal d’aquestes limitacions naixia del règim senyorial perpetuat des de l’Edat Mitjana. El control per part de l’aristocràcia i el clergat sobre la major part de les terres impedia l’aplicació de les idees il·lustrades. Per a dur a terme aquestes reformes, a més, es necessitaven recursos i el sistema fiscal vigent no permetia gravar amb impostos els més rics.

Grans regions de servitud i mà d’obra no lliure pervivien a l’Est d’Europa. A occident, tot i que la servitud personal començava a entrar en declivi, encara existien i en una escala molt més gran que a l’Europa de l’Est una sèrie d’obligacions i tributs que vinculaven a la terra. Tret de les Illes Britàniques, una de les supervivències feudals més comunes era la corveé (manteniment obligatori dels camins) que pesava greument sobre la pagesia. Altres impostos o tributs sobre la terra eren l’obligació de pagar el delme a l’Església, el pagament de rendes (record dels serveis personals de l’Edat Mitjana), la concessió dels drets de caça al senyor del feu, o el pagament d’un gravamen sobre l’herència, sobre la venda d’una propietat, en arribar a la majoria d’edat un fill o pel matrimoni d’una filla.

A l’Antic Règim la noblesa i el clergat estaven exempts del pagament de la majoria d’impostos. A França, per exemple, la la talla (impost sobre la terra) requeia únicament sobre el Tercer Estat. D’altres impostos que gravaven els articles de consum també els estaments privilegiats també n’estaven exempts. L’Església, que percebia el delme, compensava l’Estat amb una donació anual que a la pràctica suposava una quantitat ínfima dels seus ingressos. A més, les classes burgeses adinerades urbanes s’escapaven amb molts subterfugis del pagament d’impostos amb la qual cosa, en la pràctica, l’Estat només cobrava rendes de les classes més desfavorides.

Els impostos pagats a la corona francesa al segle XVIII:

Impostos

Graven

Recauen sobre

Talla El conjunt dels béns Tercer Estat
Capitació (des de 1701) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Vingtième (des de 1749) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Gabella Venda de la sal Universal
Aides Venda de begudes Universal
Traides Circulació de mercaderies Universal (fins 1780)

Als diversos estats europeus van fracassar els intents de canvi dels sistemes fiscals i obligar els estaments privilegiats a pagar impostos. A França, les reformes fiscals que van endegar els ministres il·lustrats de Lluís XVI (Turgot, Calonne, Brienne i Necker) van acabar provocant la reacció nobiliària que forçaria el monarca a la convocatòria dels Estats Generals i que seria el detonant de la Revolució Francesa. I és que la influència del pensament il·lustrat en molts governants del segle XVIII va posar de manifest que el reformisme no podria portar-se a la pràctica perquè atemptaven contra els privilegis senyorials. Calia un canvi polític i social de caràcter revolucionari com l’esclatat a França el 1789.

Les idees polítiques d’alguns pensadors il·lustrats van posar les bases pel naixement d’una nova doctrina: el liberalisme polític. Enfront del sistema de monarquia absoluta que concentrava tot el poder en mans del monarca, aquest nou corrent ideològic defensaria la separació de les institucions polítiques en les quals descansaven els poders de l’Estat: poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. La teoria de la separació de poders va ser defensada per Montesquieu, tot i que ho feia en defensa de l’aristocràcia que veia amenaçat el seu poder per l’avenç de l’absolutisme.

Una altra idea bàsica del liberalisme polític seria la formulació del concepte de sobirania nacional, continuat el corrent il·lustrat iniciat per J.J. Rousseau. Segons aquest il·lustrat, el poder dels governants resultava d’un pacte entre aquests i els seus súbdits, idea del contracte social. Pels liberals, la sobirania de l’Estat residiria en la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans d’aquest Estat. del desenvolupament d’aquests principis sorgiria el dret dels ciutadans a escollir els seus representants al govern. En resum, el liberalisme polític és aquella doctrina política que enfront de l’absolutisme i l’Antic Règim defensava la llibertat de pensament, actuació i elecció de representants per part d’uns individus que esdevenien ciutadans dins d’un Estat organitzat com a Estat Parlamentari i laic que seria l’encarregat de vetllar pel compliment dels drets i els deures d’aquests ciutadans.

El liberalisme polític es concretaria en els següents principis bàsics, configurats durant les revolucions americana i francesa i estesos per Europa durant l’expansió napoleònica:

Els principis del liberalisme polític:

Sobirania Nacional: El poder emanaria del conjunt dels ciutadans que poder escollir el govern. Per tant, el poder resideix en el Parlament que és el representant legítim escollit pel poble. Inicialment, s’instauraria un sufragi censatari (només podien votar els que tenien un cens determinat) i més endavant universal (on tindrien dret a votar tots el ciutadans). Les dones, però, estarien exemptes de tota mena de sufragi. El monarca (si no es proclama la República) només exerciria el poder per delegació del poble i ajustant-se al que marqui la Constitució.

Règim constitucional: Monarquia o República, però sotmesa a l’imperatiu legal d’una Constitució.

Separació de poders: Executiu (govern que executa el compliment de les lleis), Legislatiu (parlament que fa les lleis) i Judicial (administra la justícia). Busca evitar la concentració de poders en una persona que existia en la Monarquia absoluta d’Antic Règim

Igualtat davant la llei i els impostos: No és una realitat fins la implantació del sufragi universal (Acta Constitucional francesa de 1793).

Reconeixement dels drets i llibertats dels ciutadans (garantits per l’existència d’una Constitució). Aquests es poden concretar en: dret de propietat, lliure competència de mercat, llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i de religió. L’Estat no hauria de tenir cap religió com a oficial i hauria de garantir que totes poguessin ser practicades en públic.

La primera Revolució Industrial (1760-1870)

dijous, 23/09/2010

Les profundes transformacions que marquen l’inici del món contemporani no van ser només de caràcter polític. Les revolucions liberals van desenvolupar-se dins d’un marc que va veure canviar profundament les estructures de caràcter econòmic i social en diversos països europeus des de mitjans del segle XVIII i que en el seu conjunt anomenem revolució industrial. Una transició de l’Antic Règim –caracteritzat per una economia i població estancades, una societat estamental i un Estat absolutista– cap al món capitalista.

Així, a partir de 1760, a Anglaterra, van produir-se un conjunt de transformacions tècniques i econòmiques que van possibilitar a l’Europa del segle XIX un extraordinari creixement de la productivitat gràcies a la utilització de la màquina. La mecanització va suposar una multiplicació insospitada de la fabricació de béns de consum que no hauria estat possible sense la introducció d’una nova forma d’energia: el vapor. Aquestes transformacions originàries d’Anglaterra van anar estenent-se poc a poc per la resta d’Europa i altres parts del món seguint diferents models, i van significar un canvi tant radical per a la societat que podem qualificar-les de “revolució” tot i la seva dilatació en el temps, al igual que qualifiquem de “revolució” les transformacions agràries del Neolític.

Catalonia_Terrassa_mNATEC_MaquinaDeVapor.jpg

No estem davant d’un fenomen aïllat dins de la societat, sinó que estaria profundament relacionat amb els camps de la demografia, l’agricultura, els transports i de l’estructuració de l’economia i de la mateixa societat. Es trencava amb les relacions senyorials i la divisió estamental de la societat per introduir el concepte de classe que canviaria definitivament les relacions entre el capital i el treball.

Així, podem distingir dues fases: un primer impuls de creixement anomenat primera revolució industrial (1760-1870) caracteritzat pel creixement regular de la població generant mà d’obra abundant i la producció agrícola, la divisió del treball industrial provocant un canvi en l’estructura de la població activa, la introducció de innovacions tècniques, la configuració de la fàbrica com a lloc de producció, l’articulació de mercats més amplis a través de l’expansió del comerç i el desenvolupament d’una mentalitat empresarial, focalitzat especialment en el món del tèxtil cotoner i la siderúrgia i que finalitzaria amb una greu crisi a causa de les crisis cícliques a causa de la sobreproducció que generava i una segona revolució industrial (1870-1914) que la superaria amb la introducció de novetats en el camp de les fonts d’energia i l’aparició de nous sistemes de producció, transport, comunicació i finançament truncats, en part, el 1914 per l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

fases-de-la-revolucion-industrial.png

El predomini de la burgesia

divendres, 3/09/2010

La Revolució industrial va convertir la burgesia en el grup social predominant, i per això va dominar el poder polític i econòmic. Aquesta burgesia comprenia els grans comerciants i industrials i també els propietaris de terres que van aplicar les tècniques modernes a les explotacions agrícoles que administraven.

Però sens dubte, el membre més destacat de la burgesia va ser l’empresari industrial. El poder i la influència d’aquest empresari van augmentar contínuament durant el segle XIX. Tenia un origen social molt divers: antics propietaris rurals, nobles, petits comerciants, rendistes i banquers que van veure l’oportunitat de fer negoci en la indústria.

La figura de l’empresari industrial no tenia precedents. Era comerciant, perquè necessitava vendre els seus productes, i alhora empresari, amb capacitat organitzativa i disciplina sense contemplacions. A més, havia de comprar les primeres matèries al millor preu i conèixer les possibilitats del mercat. Finalment, havia d’estar al corrent de les innovacions tecnològiques perquè el seu negoci no es quedés obsolet.

En resum, la burgesia va esdevenir la classe dominant del segle XIX, com posava de manifest E. Duclerc en el seu Diccionari polític i enciclopèdic (1842):

La burgesia domina. És la nova aristocràcia, la noblesa del segle XIX. Entenc que la noblesa és independent, que treu el poder de si mateixa, que no necessita l’almoina pública; que, si volgués, podria fer-se càrrec de l’Estat. La burgesia [en canvi] domina perquè maneja totes les forces socials; perquè té les fonts de riquesa, els instruments de treball, el crèdit. El govern és tributari seu, igual que la nació. El poble viu per ella; per ella, mor. És, en definitiva, senyora i reina del món social. Aquest domini està consagrat, proclamat per les institucions polítiques. És la burgesia qui fa la llei i qui l’aplica.

Però no tot va ser positiu en l’ascens de la burgesia. La consagració del liberalisme polític i de la preeminència social de la classe burgesa va anar acompanyada de l’explotació del proletariat a les fàbriques, inclosos els nens, com posa de manifest aquest text anònim de 1824:

Segurament, no hi ha ni un sol fabricant que s’hagi establert a Potsdam o Berlín des de mitjans del segle XVIII que no hagi necessitat nens de l’orfenat de Potsdam per a la seva empresa. Les condicions estipulades són sempre semblants: l’orfenat proporciona els nens i n’assumeix les despeses, i, per la seva banda, els fabricants accepten instruir els nens –per patriotisme– en l’especialitat requerida, sense salari, llevat d’allotjament i combustible.

Industrialització i canvis socials en el segle XIX: patrons i obrers

dijous, 2/09/2010

La Revolució Industrial va anar acompanyada de l’aparició d’una estructura social nova, el criteri de divisió de la qual era la riquesa i no el naixement en un estament social determinat. Així, van aparèixer les classes socials obertes, entre les quals hi havia una mobilitat constant. I amb la societat de classes van aparèixer grups socials nous que es van enquadrar en tres grans grups: les classes baixes, les classes mitjanes i les classes altes.

D’aquesta manera va sorgir el proletariat, format pels obrers de la indústria moderna. Homes, dones i nens que van haver de treballar a les fàbriques, les mines o els alts forns com a mà d’obra assalariada. Es tractava d’una mà d’obra poc qualificada i gens habituada a treballar en la indústria i en locals tancats i insalubres, en els quals, a més, es va implantar un sistema disciplinari inhumà. Les condicions laborals i salarials eren molt dures i els contractes oblidaven tots uns inexistents drets dels treballadors.

industria-textil-siglo-xix.png

Aquest és el dibuix de la societat industrial d’inicis del segle XIX que ens oferia un operari de la indústria anglesa del cotó el 1818:

En primer lloc, així doncs, pel que fa als patrons: amb molt poques excepcions són un grup d’homes que han sorgit del negoci del cotó sense educació ni preparació, llevat de la que hagin pogut adquirir gràcies a la relació que han establert amb el petit món de comerciants a la llotja de Manchester. Però, per contrarestar aquest defecte, intenten distingir-se mitjançant una desfilada ostentosa de mansions elegants, guarniments, lliurees, parcs, cavalls, gossos de caça, etc. que procuren exhibir davant del comerciant estranger de la manera més fastuosa […].

revolució industrial.jpg

En general, els obrers són un grup inofensiu d’homes instruïts i sense pretensions, malgrat que per a mi és gairebé un misteri com adquireixen aquesta instrucció. Són dòcils i tractables, si no se’ls irrita massa. Però això no és sorprenent, si tenim en compte que estan acostumats a treballar, a partir dels sis anys, des de les cinc del matí fins a les vuit o les nou del vespre.

Deixeu que un dels defensors de l’obediència a l’amo vagi a l’avinguda que condueix a una fàbrica, una mica abans de les cinc del matí, i que observi l’aspecte miserable dels petitons i dels seus pares, arrencats del llit tan d’hora i faci el temps que faci. Deixeu que examini la miserable ració de menjar, composta bàsicament de farinetes i coca de civada trossejada, una mica de sal, i a vegades una mica de llet, juntament amb unes poques patates i un trosset de cansalada o llard. S’ho menjaria això un treballador manual de Londres?

El sistema fabril

dijous, 2/09/2010

El sistema fabril (o factory sistem) va ser un mètode productiu i d’organització del treball propi de la Revolució Industrial, en oposició al sistema domèstic. Va instaurar-se per primer cop a Anglaterra i posteriorment es generalitzaria arreu d’Europa. Amb la introducció d’aquest sistema, cada treballador formava una part separada del conjunt total de la producció d’un producte, augmentant així l’eficiència del procés productiu.

L’enginyer i químic escocès Andrew Ure definia així el sistema fabril a la seva obra sobre The Factory Sistem, el 1835:

El término “Factory Sistem” designa, en tecnología, la operación combinada de muchas clases de trabajadores, adultos y jóvenes, que vigilan cuidadosamente una serie de máquinas productoras, impelidas continuamente por una fuerza central. Esta definición incluye organizaciones tales como fábricas de algodón, de lino, de seda y ciertos trabajos de ingeniería […].

factory_system.jpg

La primera dificultad, a mi juicio, no se debe tanto a la invención de un mecanismo automático para estirar y retorcer algodón en un hilo continuo, como a la distribución de los diferentes elementos del aparato en un solo cuerpo cooperativo que acostumbre a los seres humanos a renunciar a sus inconexos hábitos de trabajo, y a identificarse con la invariable regularidad del trabajo automático. Idear y proporcionar un apropiado código de disciplina del trabajo de fábrica, adecuado a las necesidades de las exigencias de la automación, fue la empresa hercúlea, la esplendida realización de Arkwright. Incluso actualmente, cuando el sistema se ha organizado perfectamente y su labor simplificada hasta el máximo, es casi imposible convertir a personas que han pasado de su pubertad, ya procedan de ocupaciones rurales o artesanos, en útiles obreros de fábrica.