Entrades amb l'etiqueta ‘Capitalisme’

La crisi econòmica de 1973 i el naixement del neoliberalisme

divendres, 21/12/2012

Ja des de principis dels anys setanta es van començar a manifestar els primers símptomes que el creixement econòmic sostingut que havia caracteritzat l’economia dels països capitalistes des de la reconstrucció de postguerra estava a tocar de la seva fi. Els orígens d’aquesta crisi són complexos i diversos, però podem sintetitzar els antecedents que anunciaven l’arribada de la crisi en cinc grans punts:

1. La balança per compte corrent nord-americana va començar a experimentar un dèficit considerable com a conseqüència d’una balança comercial negativa i uns pressupostos profundament desequilibrats com a resultat de la despesa militar.

2. L’ascens d’Europa i el Japó com a potències industrials, en detriment dels EUA, però com a potències deficitàries en petroli.

3. La disminució de les reserves d’or nord-americanes, que dificultava la conversió dòlar-or en un moment en què la moneda dels EUA inundava els mercats financers mundials, va conduir a una pèrdua de valor del dòlar i a un augment de la inflació que va afectar tots els països occidentals.

4. La tecnologia industrial havia quedat antiquada i les millores salarials havien elevat els costos de producció, fet que, des del punt de vista de la rendibilitat capitalista, suposava una reducció de beneficis que qüestionava el funcionament del sistema.

5. La dificultat per a assegurar mercats per als productes, tant per la creixent competència entre els països industrialitzats com per les dificultats de vendre a les zones empobrides del Tercer Món.

Ara bé, el desencadenant de la crisi va ser l’anomenada crisi del petroli de 1973, és a dir, l’augment dels preus del petroli, el qual va portar a l’extrem les contradiccions del creixement econòmic capitalista. L’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir augmentar el preu del cru des dels inicis de la dècada, però la crisi va esclatar després de la guerra àrabo-israeliana del Yom Kippur. En aquest context, els països àrabs van emprar el preu del petroli com a arma de pressió enfront dels governs occidentals.

Oil_Prices_1861_2007.png

Immediatament, el cru va incrementar el seu preu, passant de 3 dòlars el barril a un cost de 10 dòlars en poc menys de dos mesos. Una pujada sobtada que va implicar un fort cop per a la balança de pagaments de molts països, un increment de la inflació per l’augment dels costos i un creixement de l’atur com a conseqüència de la disminució de la demanda i la producció.

Tanmateix, cal tenir present que tots els països capitalistes no van veure’s afectats en el mateix grau. Així, si les economies dels països industrialitzats van quedar molt afectades, encara van patir més els efectes de la depressió els països subdesenvolupats, els quals, a més d’haver de pagar l’energia molt més cara, van patir la disminució de la venda de matèries primeres, la seva principal font d’ingressos, per la caiguda de la producció industrial dels països del món desenvolupat. En conseqüència, els països del Tercer Món van haver d’augmentar el seu nivell d’endeutament en el mercat financer fins a límits asfixiants per sobreviure a la crisi.

En aquest context, una segona crisi del petroli, el 1979, conseqüència de la Revolució Islàmica a l’Iran, i el posterior esclat de la guerra Iran-Iraq, van endurir la situació econòmica, tot allunyat les perspectives de recuperació. La crisi econòmica, en conjunt, acabaria convertida en una depressió econòmica que es perllongaria entre 1973 i 1990.

U.S._gas_rationing_stamps_1974.jpg

Així, l’alça dels preus disparava el mecanisme ja estudiat en crisis capitalistes anteriors: inflació amb una alça substancial dels preus dels productes, estancament de la producció, descens de les vendes, crisi i tancament d’empreses i augment generalitzat de l’atur. Ara bé, la crisi de 1973 tenia unes característiques força diferents de la Gran Depressió dels anys trenta. Fins i tot es podria veure la pujada dels preus de la font d’energia més consumida al món com una forma d’acumulació de capital, el qual serviria per a finançar la reconversió del sistema industrial.

Les principals conseqüències d’aquest període crític de l’economia capitalista van ser:

1. La desestabilització del sistema monetari, afectat per diverses fluctuacions.

2. La destrucció massiva de llocs de treball, fins al punt que els països capitalistes van renunciar definitivament a la plena ocupació per passar a conviure amb elevades taxes d’atur i acceptant l’existència d’un atur estructural.

3. La reconversió dels sectors industrials tradicionals (siderúrgia, tèxtil, etc.), els quals van ser substituïts per d’altres sectors tecnològicament més innovadors.

4. L’inici de la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món en els quals els costos fiscals i salarials eren més reduïts.

5. La progressiva terciarització de les economies dels països capitalistes desenvolupats.

6. La concentració empresarial del gran poder econòmic.

7. El qüestionament de les polítiques socials i econòmiques que fonamentaven l’Estat del Benestar.

A l’Europa occidental, en els primers anys de la crisi, els governs socialdemòcrates de França, Gran Bretanya i Alemanya van recolzar la seva política econòmica en una forta intervenció de l’Estat amb l’objectiu de generar ocupació i reactivar l’economia mitjançant l’augment de la despesa pública i dels impostos. Tanmateix, el resultat immediat va ser fracàs que va significar un increment de la inflació i l’augment del nombre d’aturats. Aquesta política intervencionista només podia funcionar a llarg termini mentre que la ciutadania esperava una solució ràpida. El fracàs de la resposta socialdemòcrata a la crisi va portar al poder governs conservadors arreu d’Europa.

Ronald Reagan and Margaret Thatcher at the White House, Washington.jpg

Ronald Reagan i Margaret Thatcher

L’hegemonia política conservadora i la crisi van desestabilitzar profundament les polítiques socials i econòmiques dels anys anteriors. Així, una de les respostes a la crisi va ser el neoliberalisme, és a dir, la desregulació de l’economia i la llibertat de mercat, de manera que el paper de l’Estat en la vida econòmica i el control social sobre les empreses es reduís a la mínima expressió.

Seguint el model nord-americà, i sota el lideratge dels governs conservadors de Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, van limitar-se els salaris, va reduir-se la despesa pública, van privatitzar-se empreses públiques per millorar-ne la competitivitat i van reduir-se els impostos com a eina per a reactivar l’economia. En conseqüència, el sector públic va afeblir-se, van desaparèixer o reduir-se moltes polítiques de protecció social  i molts serveis socials van ser privatitzats amb l’objectiu de reduir la despesa pública i el dèficit.

La reconstrucció d’Europa: l’Estat del Benestar

dimecres, 12/12/2012

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats com a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa havia perdut de forma definitiva la seva hegemonia en el món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es van prendre tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar, per exemple, els Acords de Bretton Woods o la creació d’organismes econòmics, com l’FMI i el Banc Mundial, que serien els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

En aquest sentit, els Acords de Bretton Woods de 1944 buscaven garantir l’estabilitat de les diferents monedes europees i per això es va fixar el dòlar com a moneda d’intercanvi comercial internacional i la seva paritat amb l’or. Igualment, el naixent Fons Monetari Internacional tindria la missió d’estabilitzar el sistema monetari, mentre que el Banc Mundial promouria inversions i préstecs cap als països que els necessitessin. Finalment, s’obria el camí cap a l’eliminació de les barreres aranzelàries, fet que culminaria en l’Acord General sobre Aranzels i Comerç de 1947.

plan_marshall_1947.jpg

Aquests acords serien importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important va ser la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. I és que arribats a 1948, l’economia europea de postguerra es trobava en una situació crítica i calia adoptar mesures ràpides per donar la volta a una situació econòmica i social explosiva.

Així, el Pla Marshall va ser el motor de la reconstrucció europea des de 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a través del Pla Marshall, i fins el 1952, van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars procedents de préstecs i donacions que van permetre als Estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per a reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del Pla implicava un cert control nord-americà sobre l’economia dels Estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i va traduir-se en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, fossin expulsats dels governs de coalició de postguerra.

Marshall_plan_page_1.jpg

A més, els Estats Units també van veure’s beneficiats perquè van poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu. Així, dels préstecs per a la compra de matèries primeres i maquinària, un 60% s’havien de dedicar a la compra de productes nord-americans. En conseqüència, els préstecs del Pla Marshall van suposar un mètode per assegurar la demanda industrial nord-americana a través d’unes exportacions a Europa que rendibilitzaven les inversions que s’havien de fer en temps de guerra.

Iniciada la reconstrucció, en els anys cinquanta, l’Europa occidental va començar un llarg període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van sobrepassar el 5%, fins assolir, el 1969, la taxa rècord del 7,5 per al conjunt de la CEE. En general, es va experimentar una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índex d’atur relativament baixos. A més, molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, van donar pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, va produir-se una progressiva terciarització de la població activa, ocasionada per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’Estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per a garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període. És el naixement de l’Estat del Benestar o Estat assistencial.

Marshall_Plan_poster.JPG

Si bé l’Europa occidental va mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, es va estendre la política de nacionalització d’indústries i serveis i la creació d’empreses públiques de titularitat estatal. En conseqüència, l’Estat ve prendre un paper econòmic fonamental en aquells sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament nacional i que l’empresa privada havia deixat de banda pels seus alts costos i baixos rendiments, com l’electricitat, els hidrocarburs o els transports.

Seguint aquesta política, països com França, la Gran Bretanya o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin en mans d’empreses públiques. Per exemple, a França l’Estat va esdevenir el primer constructor d’avions, el primer fabricant d’automòbils, el primer banc del país, el primer assegurador i el primer fabricant de cigarrets, entre d’altres, amb més d’un milió d’assalariats treballant a sou estatal.

D’altra banda, es van elaborar plans de desenvolupament econòmic nacionals i es va fixar un nou marc laboral d’evident caràcter progressista i socialdemòcrata amb jornades laborals de quaranta hores, vacances pagades, etc. Igualment, l’Estat va passar a desenvolupar un nou paper com a garant de les relacions laborals, tot possibilitant els acords entre patronals i sindicats, fet que va donar una gran estabilitat a la vida laboral i social.

Europe_Plan_Marshall._Poster_1947.JPG

El nou Estat del Benestar va afavorir, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que gravaven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals que van ajudar a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació d’aquest capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.

De la refundació del capitalisme al segrest d’Europa

dijous, 3/11/2011

Després de la caiguda de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi econòmica i financera global, el setembre de 2008, el president francès Nicolas Sarkozy sorprenia el món amb una proposta: la refundació del capitalisme des d’un posicionament ètic. És a dir, la crisi no era del sistema capitalista en si mateix, sinó d’un capitalisme que havia traït les seves essències i havia de reformular-se sobre les bases de “l’ètica, l’esforç i el treball” per acabar amb els abusos, tot això amb l’objectiu de cercar un nou equilibri entre la llibertat i la reglamentació, o el que és el mateix: entre l’Estat i la dictadura del mercat.

Esperançadores paraules. Però alguna cosa ha canviat pel camí. Arribats a novembre de 2011, amb Grècia a un pas de la fallida, i amb ella possiblement el futur de l’euro, l’ètica i l’equilibri entre la sobirania dels Estats enfront el mercat han passat a un segon pla. Ara, el directori franco-alemany que governa una Unió Europea a la deriva s’espanta perquè els grecs puguin votar en referèndum si accepten o rebutgen el salvatge pla d’ajustos que se’ls imposa des de Brussel·les (o és des de Berlín?).

Per què la Unió Europea té aquesta por a la democràcia? Si el poble grec ha de patir un ajust impossible de pair, no té dret a votar si l’accepta o no? Per què la política no s’imposa al mercat?

France's President Nicolas Sarkozy (L) talks with German Chancellor Angela Merkel at the start of a European Union leaders summit in Brussels March 25, 2010. France and Germany have reached a deal on a financing plan for crisis-hit Greece that will involve EU member states and the International Monetary Fund, the Elysee said on Thursday.  REUTERS/Yves Herman   (BELGIUM - Tags: POLITICS BUSINESS IMAGES OF THE DAY)

I com que aquest és un blog que parla d’història, de la més antiga a la més recent, crec que hem de cercar les raons d’aquest fracàs de la política en el 2004/2005. En aquells anys va sotmetre’s a referèndum el projecte de Constitució europea. Un projecte de Constitució fonamentalment econòmic, que sortosament va ser rebutjat a França i va passar a la història. Sota els principis d’allò que s’ha denominat com a neoliberalisme, que no és més que deixar que el mercat actués per si sol sense la regulació dels Estats, renunciant a la política, el procés de construcció europea va culminar el seu projecte de construcció feudal en una carta que s’oblidava dels drets dels ciutadans per a dedicar el 80% dels seus continguts a elements econòmics.

És a dir, l’error d’Europa va sorgir des de la base. Va construir-se un gegant econòmic on només importava ampliar les àrees del mercat, eliminant les fronteres i amb elles els aranzels que podien limitar les exportacions dins del territori europeu. Països sospitosos de no complir els requisits mínims de solvència econòmica van introduir-se dins de la Unió per ampliar el mercat, tot pagat a través de l’especulació financera. El capitalisme, l’ànsia dels diners, mai la política, va regir l’articulació d’Europa, creant un gegant amb peus de fang que ara s’enfonsa. I és en aquest sentit que hem de llegir la sospitosa ampliació cap a l’Est.

D’aquesta manera Europa va construir-se sobre els principis del feudalisme adaptats als segles XX i XXI. Si a l’edat mitjana un monarca feble regnava sobre un Estat dinàstic en el qual els que tenien el poder real eren els senyors feudals que administraven el territori sobre el principi de l’explotació dels seus serfs, ara aquest model s’ha adaptat als nostres temps. Diversos Estats van ampliar els seus dominis per aconseguir guanys econòmics, mai polítics, per Europa. L’ètica ciutadana nascuda de la Il·lustració i la Revolució francesa va desaparèixer. Un fals i feble govern europeu resident a Brussel·les delegava en els mercats convertits en nous senyors feudals. Els drets ciutadans, la força de la política va passar a un segon pla.

europa.jpg

I quan aquest gegant va naufragar, el següent pas, com va passar des dels segles XVI i XVII, ha estat la introducció de l’absolutisme, alguns potser diran que del despotisme il·lustrat del set-cents. Dos monarques absoluts, Alemanya i França, han decidit imposar la seva política econòmica de submissió als mercats mitjançant el diktat dels ajustos que havien de patir els països en crisi. I quan un dels Estats sotmesos, en aquest cas Grècia, anuncia que consultarà la ciutadania sobre si accepta o no aquesta retallada brutal els dèspotes il·lustrats del segle XXI que diuen que ho fan tot pel poble, però sense comptar amb el poble, neguen el dret a la pràctica de la democràcia, segresten Europa sota els seus designis i imposen les seves solucions.

Els grecs tenen un problema. Han viscut anys emmerdats en la corrupció i la falsedat econòmica. Els seus dirigents haurien de ser processats per causar aquesta situació. Però això no treu al poble grec el dret a ser l’amo del seu futur. Mai s’ha de tenir por de la democràcia. El problema és que s’ha d’exercir amb convicció. I a Europa fa temps que s’han oblidat els seus principis. I seria hora de recuperar aquells principis que Sarkozy, ara reconvertit en Lluís XIV, anunciava el 2008: el capitalisme o es transforma en un sistema econòmic ètic o no serà. Ens farà falta una nova Revolució francesa per acabar amb el despotisme il·lustrat?

Rousseau: l’origen de la desigualtat és la propietat privada

dimecres, 22/06/2011

El Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, aparegut el 1755, és el treball de Jean-Jacques Rousseau per respondre a la pregunta formulada per l’Acadèmia de Dijon al voltant de “Quin és l’origen de la desigualtat entre els homes i si és autoritzada per la llei natural”. La naturalesa de l’home, abans que la Història i els tipus de societat l’alterin, és converteix per a Rousseau en el mitjà de comparar i establir aquests diferents tipus d’organització. El Discurs tracta de la legitimitat de les societats i dels tipus de poders, i exposa el que seran les fundacions polítiques del Contracte social, tot arribant a una conclusió paradoxal: la propietat privada, que el liberalisme nascut arran de la Il·lustració defensaria com un dret inalienable, va ser l’origen de la desigualtat.

Rousseau.jpg

Jean-Jacques Rousseau

El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors hauria estalviat al gènere humà el qui arrencant les estaques o omplint el fossar, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”

Mentre que els homes s’acontentaren amb llurs cabanes rústiques, mentre que es limitaren a cosir llurs vestits de pells amb espines o arestes… mentre que no s’aplicaren sinó a obres que podia fer un de sol i a arts que no necessitaven dels concurs d’algunes mans, visqueren lliures, sans, bons i feliços tant com podien ésser-ho per llur natura… però des de l’instant que un home hagué de menester l’ajuda d’un altre, des que hom s’adonà que era útil a un sol obtenir les provisions de dos, va desaparèixer la igualtat, es va introduir la propietat, el treball va esdevenir necessari.

Max Weber: l’Estat i el monopoli de la violència

dijous, 16/06/2011

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI era un fet: que “l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit.

Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el territori és un element dis­tintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. El distintiu del nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del dret a la violència.

weber.jpg

Max Weber

Aleshores política significaria, per tant, per a nosaltres, l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els distints Estats o, dins d’un mateix Estat, entre els distints grups d’homes que el com­ponen (…) qui fa política aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució d’altres fins (idealistes o egoistes) o al poder pel poder, per a gaudir del sentiment de prestigi que confereix.

L’estat, com totes les associacions polítiques que històricament l’han precedit, és una relació de dominació d’homes sobre homes que se sosté mitjançant la violència legítima (és a dir, la que és vista com a tal). Per subsistir necessita, doncs, que els dominats acatin l’autoritat que pretenen tenir aquells que dominen en aquell moment. Quan i per què fan això? En quins motius interns de justificació i en quins mitjans externs es fonamenta aquesta dominació?

El colonialisme europeu a la recerca de nous mercats

dilluns, 27/12/2010

Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista.

Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

Aquest procés queda patent en aquest extracte d’un discurs de Jules Ferry sobre la necessitat que tenia Europa de trobar nous consumidors fora de les seves fronteres com a conseqüència de la crisi econòmica (1896):

La crisi econòmica que ha pressionat tan durament sobre el treballador europeu des del 1876 i la recessió industrial consegüent […] han conduit a França, a Alemanya i fins i tot a Anglaterra a un descens important i persistent del volum de les exportacions […]. El consum d’Europa està saturat: és imprescindible descobrir nous filons de consumidors en uns altres indrets del món […].

Jules_Ferry.jpg

Jules Ferry

D’altra banda, aquestes manifestacions de Sir Henry Morton Stanley, l’explorador de l’Àfrica central, sobre les riqueses del Congo recollides a la seva obra El Congo i la creació del nou Estat lliure (1876) també reflecteixen aquesta visió de les colònies com a mercats a explotar pel capitalisme europeu:

El Congo produeix dintre dels seus confins gairebé tots els articles que cal per a satisfer les necessitats europees […], dipòsits d’or i plata, mines abundants de coure i de ferro, boscos de gran valor, que produeixen fustes molt preuades, quantitats inexhauribles de cautxú, gomes valuoses, espècies, pebre i cafè, bestiar en ramats innombrables i poblacions susceptibles d’apreciar la comoditat de la vida, sempre que se’ls protegeixi dels assalts dels malfactors desenfrenats i de les carnisseries dels traficants d’esclaus […].

stanley.jpg

Sir Henry Morton Stanley, explorador de l’Àfrica central

L’Imperialisme com a solució al problema social segons el capitalisme

dijous, 23/12/2010

L’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial.

D’aquesta manera justificava l’Imperialisme europeu Cecil Rhodes, un dels empresaris britànics que van participar de la colonització d’Àfrica a través del comerç de diamants abans d’entrar en política, en una carta de 1895:

Ahir vaig anar a l’East End de Londres [una de les barriades obreres de la ciutat industrial] i vaig assistir a una assemblea d’aturats. A la reunió hi vaig escoltar discursos exaltats que no feien sinó demanar pa, pa i pa. Tornant cap a casa vaig anar reflexionant sobre el que havia escoltat i em vaig convèncer més que mai de la importància de l’Imperialisme […].

Punch_Rhodes_Colossus.png

L'Àfrica colonial dominada pels anglesos on els empresaris com Rhodes movien els fils del comerç

La idea que tinc representa la solució del problema social, és a dir, per tal de salvar quaranta milions de britànics de la guerra social, nosaltres, els polítics colonials, hem de prendre possessió de nous territoris per col·locar-hi l’excés de població, per trobar-hi nous mercats on poder vendre els productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines […]. Si no voleu la guerra civil us heu de convertir en imperialistes.

Factors impulsors de l’Imperialisme del segle XIX

dilluns, 29/11/2010

L’Imperialisme és l’expansió territorial que van dur a termes les potències industrials europees al darrer terç del segle XIX i que va comportar, d’una banda, l’explotació d’homes i recursos i, de l’altra, la dominació política d’una bona part d’Àsia (56% del territori), Àfrica (90%) i Oceania (99%). Així, a les acaballes del segle XIX totes les grans potències van llançar-se a una lluita pel repartiment del món. Una sola explicació o teoria no serveix per explicar la multiplicitat de tipus de colonialisme o de polítiques imperials. Seria la barreja d’una sèrie de factors demogràfics, polítics, ideològics i econòmics el que explicaria l’expansió colonial de finals del segle XIX.

imperialismo.jpgEls factors demogràfics s’expliquen per l’enorme creixement de la població europea al segle XIX que va provocar una forta pressió demogràfica al continent que faria providencial la possibilitat de la sortida migratòria cap a ultramar. I és que totes les formes de colonització van acompanyades de migracions humanes, i entre 1850 i 1900 aquestes van esdevenir massives. D’aquesta manera, els problemes de l’atur o les tensions socials que podien haver provocat la manca d’expectatives van alleugerir-se gràcies a la possibilitat de marxar cap a les colònies molts cops potenciada pels propis governs. Per a aquesta mobilització massiva seria fonamental l’existència dels nous mitjans de transport (vaixell de vapor, ferrocarril).

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns potenciant l’orgull nacional o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials cap a la Índia (Gibraltar, Malta, Xipre, Egipte, Aden); França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències.

Els factors ideològics que impulsarien l’Imperialisme del segle XIX van ser fonamentalment de dos tipus: nacionalistes i culturals.

D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

D’altra banda, els pobles veien l’imperialisme com una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural. Així, no podem entendre la intensitat de l’Imperialisme sense tenir en compte les ideologies racistes que proliferaven a Occident en aquest període. Els europeus consideraven que tenien el deure de difondre una cultura i una civilització a través d’un “paternalisme civilitzador” entre uns pobles considerats endarrerits i inferiors amb un ampli suport entre l’opinió pública de les metròpolis. És el que l’escriptor R. Kipling va descriure com “la feixuga tasca de l’home blanc”. Importants grups de pressió (societats missioneres, associacions colonials i societats geogràfiques) van difondre amb força aquestes idees racistes, expansionistes i colonialistes en les societats industrials de la segona meitat del segle XIX.

Finalment, els factors econòmics van ser de dos tipus i van tenir una importància decisiva en el procés colonial.

D’una banda, davant l’augment de la producció i la riquesa que va acompanyar les revolucions industrials del segle XIX, va desenvolupar-se l’imperialisme comercial a la recerca d’uns nous mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria. Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors.

Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista. Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

D’altra banda, també va sorgir l’imperialisme financer, més complex, el qual considera que un dels principals factors econòmics impulsors de l’Imperialisme seria el derivat de les necessitats de les nacions industrials per trobar nous llocs per invertir-hi els excedents de capital mitjançant la construcció o la millora d’obres públiques, com ara ferrocarrils i ports, així com la concessió de préstecs. D’aquesta manera, el capitalisme en arribar a la fase monopolística es trobaria amb unes expectatives de beneficis limitades, perquè el control del mercat i dels preus per part d’un nombre reduït d’empreses faria poc rendible la reinversió dels beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per aquest motiu es cercarien altres indrets del món on les inversions esdevinguessin més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants i una mà d’obra no europea que podia ser contractada a preus més baixos.

En qualsevol cas, l’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial. No seria tant el mercat existent en aquests territoris, sinó el seu potencial el que impulsaria la cursa en la conquesta de territoris. Les polítiques desenvolupades per l’Imperialisme generarien unes relacions de dependència econòmica que, en gran part, serien les responsables de l’actual situació de subdesenvolupament de moltes de les antigues colònies.

Actualment, però, trobem estudis de caràcter economètric que qüestionarien la veritable rendibilitat econòmica dels imperis colonials de finals del segle XIX. Així, els balanços econòmics dels imperis farien que l’aventura colonial no fos tan rendible com els seus impulsors esperaven i que, en el cas britànic, els costos de mantenir i defensar l’imperi no justificaria els beneficis obtinguts per les inversions britàniques a les colònies. D’altra banda, si bé els costos globals van ser alts, les més perjudicades serien les classes mitjanes que mantindrien l’imperi amb els seus impostos, mentre que tan sols se n’hauria beneficiat un grup reduït de grans capitalistes.

La segona Revolució Industrial: concentració empresarial, capitalisme financer i naixement de les noves potències industrials

dijous, 11/11/2010

Les necessitats d’inversions elevades a l’hora de finançar les innovacions tecnològiques i la renovació energètica van fer que les petites empreses familiars fossin cada vegada menys competitives i van propiciar un procés de concentració industrial. A més, les crisis econòmiques i l’augment de la competència reforçaven les empreses més grans, mentre marginaven les més petites, que només tenien com a sortida plegar o fusionar-se amb unes altres de més grans i resistents. Les guerres de preus per aconseguir guanyar mercats van afavorir, també, els convenis entre empreses a l’hora de fixar els preus i reduir àrees d’influència amb la finalitat de reduir la competència i impedir la davallada dels preus.

capitalisme.jpgAquesta concentració empresarial podia ser de tipus horitzontal o vertical. La concentració vertical era aquella que associava les empreses que treballaven en un mateix ram productiu (per exemple, companyies petrolieres), mentre que la concentració horitzontal integraven societats dedicades a activitats complementàries (mines de carbó, mines de ferro, plantes siderúrgiques, etc.). Des del punt de vista financer existien una multitud de formes de convenis industrials, però entre les més freqüents destacarien:

El càrtel, que consistia en una associació d’empreses dedicades al mateix sector d’activitat que establien acords amb la finalitat de restringir o eliminar la competència en el mercat d’un determinat producte, controlar la producció i la distribució, fixar els preus i aconseguir així un benefici més gran.

El trust, que seria el resultat de la fusió voluntària de diverses empreses amb la pèrdua de la seva independència productiva, comercial i jurídica per crear-ne una de nova amb l’objectiu de cobrir totes les etapes de la producció d’un article, per, d’aquesta manera, eliminar del mercat la competència. Les accions de l’empresa resultant de la fusió es repartirien entre els nous socis segons el valor de les seves antigues indústries.

El holding, que és una societat financera o corporació de companyies dominada per una única empresa que posseiria participacions de capital de diverses empreses de les quals controlaria les activitats en part o totalment. Aquest seria el principal instrument de la penetració financera que farien servir els bancs per entrar en el món de la indústria.

El monopoli, que, encara no seria una forma de concentració empresarial, seria una situació de mercat en la qual un fabricant o distribuïdor tindria l’exclusiva sobre l’elaboració o la comercialització d’un determinat producte. En aquest cas, la competència hauria estat totalment eliminada i els consumidors no podrien exercir cap tipus d’influència en els preus, fixats prèviament segons els interessos dels productors o distribuïdors al marge de les lleis de l’oferta i la demanda.

El procés de concentració industrial va donar com a resultat la formació de grans trusts o càrtels, el poder econòmic dels quals va arribar a adquirir tals dimensions com per controlar els mercats, fixar els preus tot obstaculitzant el lliure joc del mercat i impedint la lliure competència. Aquesta prepotència de les grans companyies seria especialment forta als Estats Units, on una sèrie de grups financers (com el del magnat del petroli Rockefeller) van arribar a exercir situacions gairebé monopolistes i a disposar de gran influència, fins i tot, en l’àmbit polític, fet que va propiciar l’elaboració d’una llei (Sherman Act, 1890) destinada a limitar l’actuació dels trusts.

OILSTOCK.JPG

El creixement i la renovació industrial de la segona meitat del segle XIX va suscitar noves necessitats d’ordre financer. Les indústries exigien capitals cada cop més abundants, així com una més gran facilitat a l’hora de fer els pagaments, per la qual cosa els bancs van assolir un protagonisme sense precedents fins aquell moment. L’ús dels mitjans bancaris d’intercanvi (xecs, lletres, pagarés…) va ampliar-se en detriment de la circulació de bitllets i el nombre de dipòsits bancaris va créixer, així com les agències bancàries que van multiplicar-se tot estimulant l’estalvi i la inversió. Els bancs van conèixer també un procés de concentració paral·lel al de la indústria, donant lloc a l’aparició de poderosos consorcis bancaris que abastaven un àmbit mundial.

D’altra banda, els bancs van assolir un paper preponderant com a subministradors de capital a les indústries. Però cada cop més, els bancs van voler supervisar la marxa de les indústries on havien arriscat el capital a la vegada que la indústria necessitava de la vinculació a un banc o un grup de bancs per garantir la disponibilitat de capital. D’aquesta manera, va iniciar-se un procés de fusió del capital bancari i l’industrial donant lloc al naixement del capitalisme financer. Així, un mateix grup de capitalistes tenia a les seves mans, de manera conjunta, els fils de la indústria i la banca.

Amb el protagonisme de la banca i el nou capital financer, juntament amb la concentració empresarial, el vell capitalisme de lliure iniciativa va deixar pas a una nova organització del sistema capitalista: el capitalisme monopolista o financer. Des d’aquest moment, la llei de l’oferta i la demanda van deixar de ser el factor predominant per determinar els preus i els mercats. La creació de grans empreses i de poderosos grups financers s’havia fet amb la finalitat de poder fer front a les quantioses inversions, però també per exercir un control sobre el mercat, eliminant les guerres de preus i, en definitiva, la competència.

Finalment, la preeminència econòmica que havia tingut Gran Bretanya durant tota una centúria va començar a quedar superada amb el naixement de noves potències industrials. Així, els països més beneficiats de l’onada industrial que va produir-se a les acaballes del segle XIX van ser Alemanya, que en pocs anys va convertir-se en la potència capdavantera de la indústria europea, i els Estats Units, que van saber explotar amb avantatge les oportunitats que els oferia la possibilitat d’articular un mercat tan extens i les noves formes d’organització de la producció. En l’àmbit asiàtic, el Japó va esdevenir el primer Estat del món poblat per no europeus capaç de rivalitzar amb les potències industrials.

El capitalisme monopolista: els mètodes de l’Standard Oil de John D. Rockefeller

divendres, 29/10/2010

Amb el protagonisme de la banca i el nou capital financer, juntament amb la concentració empresarial, el vell capitalisme de lliure iniciativa va deixar pas a una nova organització del sistema capitalista: el capitalisme monopolista o financer. Des d’aquest moment, la llei de l’oferta i la demanda van deixar de ser el factor predominant per determinar els preus i els mercats. La creació de grans empreses i de poderosos grups financers s’havia fet amb la finalitat de poder fer front a les quantioses inversions, però també per exercir un control sobre el mercat, eliminant les guerres de preus i, en definitiva, la competència.

Standard_Oil.jpg

Extracte de l’Informe preliminar sobre els trusts i les corporacions industrials (1900):

Hem vist la importància del monopoli de l’Standard Oil […].

Mentre que aquest trust acumula aquests enormes dividends, no hi ha ni una sola refineria independent que pugui produir-ne.  Fa anys que no s’ha construït una refineria en aquest país […] i les antigues no han crescut. Les refineries independents es limiten a lluitar per la seva supervivència, esperant que una providència divina les salvarà.

Ara el trust Standard Oil posseeix nou de cada deu oleoductes de les regions productores i així controla el 90% del petroli que es produeix; fixa els preus de mercat d’aquest gran producte imposant al productor el preu de compra del petroli, i al consumidor, el preu de venda, elegint, a més, la qualitat que oferirà.

standard-oil.jpg

Els tentacles del monopolisme de l'Standard Oil

Aquest monopoli governa la producció segons les seves necessitats; augmenta els preus quan puja la demanda de petroli i els rebaixa quan la demanda disminueix, de tal manera que obté uns beneficis màxims mobilitzant poc capital, i per això fa la màxima pressió possible sobre els preus del petroli brut i aplica els preus més elevats als productes refinats.

L’Standard Oil dicta els preus a les companyies ferroviàries i imposa tarifes elevades als seus competidors, mentre que el seu petroli és transportat a preu de cost […].

OILSTOCK.JPG