Entrades amb l'etiqueta ‘Burgesia’

La tragèdia del Titanic

dimarts, 10/04/2012

Avui fa cent anys que el Royal Mail Steamship Titanic, el segon dels tres transatlàntics de la companyia anglesa White Star Line, va fer-se a la mar. Era el vaixell de passatgers més gran i luxós de l’època, però la seva història va desembocar en una de les tragèdies més reconegudes del món contemporani. Luxe, tecnologia, progrés, desgràcia i drama articulen la seva història. I la seva proa, enfonsada i coberta d’òxid, ha acabat esdevenint una de les principals icones del segle XX. Una figura mítica perduda en la immensitat de l’oceà.

La història del Titanic va lligada a una època de fe cega en la tecnologia. Era el darrer episodi d’un període irrepetible, marcat per la introducció de grans progressos tecnològics sense els quals avui ens semblaria impossible viure. Electricitat, automòbils, telèfons… Tota una sèrie d’elements prodigiosos van emergir en la vida de les persones. L’home del tombant de segle es creia capaç de tot. La tecnologia i el progrés així semblaven indicar-ho. El darwinisme sociològic indicava que tot podia ser conquerit per l’home. Fins i tot les onades del mar. O això era i és una il·lusió i la natura sempre serà un element que tard o d’hora es revolta contra la domesticació a la que és sotmesa pels humans?

Del Titanic es deia que era un vaixell insubmergible. Fins i tot, el veterà capità Edward John Smith, el mariner més experimentat i prestigiós de la White Star Line, s’havia meravellat davant el prodigi tècnic i constructiu que havia de comandar. En declaracions a una publicació de l’època, el capità va arribar a afirmar que “no podia concebre una situació que pogués causar l’enfonsament d’un vaixell modern” perquè els avenços de “la construcció naval les havia superades”.

Un ambient festiu va rebre els passatgers que s’embarcaven en el Titanic, el vaixell de les meravelles. Era el 10 d’abril de 1912 i es disposaven a realitzar el viatge inaugural entre Southampton i Nova York. Tot semblava indicar que el somni de fades de la societat burgesa del tombant de segle s’havia fet realitat. Les onze plantes d’alçada, cobertes per una il·luminació espectacular que funcionava a totes hores, convertien el vaixell en un enorme i luxós edifici. El vaixell escollit pels milionaris, aquell que presentava una opulenta decoració en les estàncies destinades a la primera classe. Tot un palau que es feia a la mar, equipat amb luxosos menjadors, piscina interior, biblioteques, estufes elèctriques, gimnàs i banys turcs. La reputació del Titanic com a transatlàntic de luxe aviat s’havia estès per tot el món. Milionaris, burgesos enriquits i famosos de l’època van voler inserir el seu nom en la llista de passatgers. No hi ha millor exemple per il·lustrar com la societat elegant gastava els seus diners en un estil de vida superflu i obsolet.

Poca gent recorda que, en realitat, el Titanic havia estat registrat com a vaixell d’immigrants. Gairebé ningú s’ha interessat pel fet que entre els passatgers que integraven la tercera classe hi havia persones procedents de vint-i-quatre nacionalitats diferents que es veien obligades a cercar una nova vida fora d’Europa, fugint de la fam i la misèria. El luxe guanyava la partida de la memòria. Realment, poques coses van ser tant decisives en la configuració del concepte de classe social com el transport: del luxe de la primera classe a la misèria de la tercera classe. Tot un retrat de l’època.

EJ_Smith.jpg

El capità Edward John Smith

En qualsevol cas, ni als milionaris ni als emigrants semblava produir-los cap tipus d’inquietud la seva seguretat durant la travessia oceànica. Aquell se suposa que era el transatlàntic més segur i modern que existia. Un vaixell insubmergible. O gairebé. En cas d’accident, el capità podia activa un mecanisme que tancava els compartiments estancs, fent del Titanic una nau pràcticament insubmergible. La premsa, però, aviat va oblidar el “pràcticament”. Fins que la realitat va treure a la llum les misèries que acompanyen certs progressos tecnològics.

A més de les avançades novetats tecnològiques, el Titanic comptava amb un altre element que havia de garantir la seguretat: el telègraf sense fils de Marconi, tota una innovació. Així, el transatlàntic es dotava de l’equip de comunicacions més potent del moment. Es garantia que el Titanic podria comunicar-se en un radi de quatre-cents cinquanta quilòmetres. Però de poc va servir.

Un element poc conegut és el fet que la tragèdia ja va apropar-se al Titanic en el moment de salpar del port de Southampton. Un excés de velocitat va fer que el transatlàntic estigués a punt de xocar amb el New York i l’Oceanic, vaixells que es trobaven amarrats al port. La sort va evitar la col·lisió. I la història hauria estat molt diferent. Superat aquest primer incident, el Titanic va dirigir-se al port francès de Cherbourg, on van embarcar més passatgers, i posteriorment cap a Queenstown, a Irlanda, on embarcarien i desembarcarien passatgers de tercera classe i el correu. Amb 2.224 persones a bord, el passatge complet, el Titanic ja podia dirigir-se a Nova York.

Titanic12.jpg

El viatge va ser agradable i cap novetat destacable va produir-se fins el 14 d’abril. Aquell dia, el radiotelegrafista del Titanic va rebre nombrosos avisos procedents d’altres vaixells que es trobaven en la zona. S’havien albirat blocs de gel en l’oceà en la ruta preestablerta del transatlàntic. Un dels missatges procedia del Californian, un vaixell de vapor que es trobava a prop, però va ser desatès negligentment per Jack Phillips, el radiotelegrafista en cap: “Calleu! Estic ocupat”. Era veritat. Se li havia girat molta feina perquè els alegres milionaris estaven enviant nombrosos telegrames a familiars i amics.

En paral·lel, el capità Smith, conscient de l’excés de velocitat que portava el vaixell mentre transitava per una zona perillosa de l’oceà va consultar Bruce Ismay, vicepresident de la White Star Line, sobre la necessitat de rebaixar el ritme. Aquest s’hi va negar: per a completar el negoci calia establir el millor temps en el viatge inaugural. A més, semblava que el Titanic navegava en aigües molt tranquil·les.

A les 23:40, poc abans de la mitjanit, amb una nit estelada i un mar excepcionalment tranquil, els guaites van donar la veu d’alarma: un iceberg es trobava al davant del Titànic. Tot i que el vaixell va arribar a evitar el xoc frontal, el Titanic va fregar l’iceberg a una velocitat propera als quaranta quilòmetres per hora. El transatlàntic va patir una bretxa en el casc. Cinc compartiments estaven inundats. El Titanic estava sentenciat.

El seu dissenyador del vaixell, Thomas Andrews, després de repassar els desperfectes que presentava el Titanic va concloure el que semblava impossible: l’insubmergible Titanic s’enfonsaria passades entre dos i quatre hores. Així, passada la mitjanit, el capità Smith va donar l’ordre de llançar els bots salvavides mentre s’enviaven missatges de SOS per ràdio. La situació era dramàtica. La temperatura de l’aigua era de dos graus sota zero i només hi havia bots per a la meitat dels passatgers. Només van embarcar-se set-centes onze persones d’un total de 1.100 places disponibles als bots. La preferència, com era d’esperar, va ser per a la primera i la segona classes, dones i nens principalment.

titanic-new-york-american-coverage.jpg

Cap a les 00:30 la proa ja estava submergida i a les 2:20 de la matinada del 15 d’abril de 1912 el vaixell insubmergible s’havia enfonsat. El Titànic s’havia partit en dues parts per precipitar-se quatre quilòmetres sota l’Atlàntic. Van morir unes 1.500 persones, d’entre les quals hi havia alguns dels principals empresaris, multimilionaris i estrelles del moment. Però també centenars d’immigrants que havien pres part en aquest viatge arriscant els pocs estalvis que tenien a la recerca d’una nova vida, una vida millor en l’Amèrica de les oportunitats. Més del 50% dels passatgers de la tercera classe van morir.

Aquesta és la història del Titanic. Una de les catàstrofes més mediàtiques, el prototip de pel·lícula de desastres amb drama personal que tant agrada en el cinema modern. En realitat, però, la història del Titànic és una metàfora moral contra la vanitat de l’home, contra la supèrbia de la indústria europea que es creia que tot ho podia i ho sabia en el tombant de segle. El somni de Prometeu va morir ofegat després de col·lisionar amb un iceberg en el bell mig de l’oceà.

titanic_bow_2004.jpg

Espanya en el segle XIX: la societat

dimecres, 5/01/2011

La revolució liberal i el procés industrialitzador que va viure Espanya en el segle XIX van transformar profundament la societat ja que els estaments característics d’una societat de l’Antic Règim van deixar pas a l’articulació d’una societat de classes pròpia d’una societat capitalista. Tanmateix, la societat espanyola del vuit-cents presentaria uns trets diferencials força diferents segons el territori al qual ens referim.

En el conjunt d’Espanya, la preeminència del sector agrícola i el baix desenvolupament industrial van fer que la classe burgesa fos relativament feble, mentre que la noblesa conservava molta més influència que en altres països de l’Europa Occidental. A causa d’aquest fet, la societat espanyola va evolucionar molt més lentament que d’altres societats del seu entorn perquè la pervivència de la mentalitat i els costums aristocràtics van dificultar l’arrelament de les formes de vida burgeses, mentre que l’Església va continuar exercint una gran influència social.

Duques-Montpensier.jpg

A Catalunya, en canvi, el desenvolupament industrial i el creixement urbà, preferentment de Barcelona, van donar a la societat catalana uns trets diferencials. La noblesa va anar perdent de forma progressiva la seva preeminència econòmica i social, mentre que la puixant burgesia industrial creixia tant en el nombre dels seus integrants com en rellevància social. Ara bé, aquesta burgesia va ocupar un lloc molt secundari en l’organització de l’aparell estatal liberal espanyol, que, en bona part, va continuar en mans dels grans propietaris agrícoles. També va ser a Catalunya on es concentrava la part més important del proletariat espanyol, el que va suposar que les associacions obreres i l’obrerisme hi tinguessin la seva força més gran.

Les classes dirigents:

La noblesa terratinent, que havia perdut els drets senyorials, però havia conservat bona part de la propietat de la terra, va continuar tenint un paper rellevant en la societat espanyola del segle XIX. Tot i això, cap a finals de segle, algunes d’aquestes famílies aristocràtiques, incapaces d’incorporar-se a les noves activitats econòmiques pròpies del capitalisme com la indústria i el comerç, van acabar arruïnant-se i venent bona part del seu patrimoni.

La nova classe acabalada era l’alta burgesia, que compartia amb la noblesa l’hegemonia social. Aquesta, era propietària de les noves indústries, les grans companyies empresarials i els bancs. També s’havia convertit en terratinent perquè havia comprat bona part de les terres que s’havien posat a la venta després de les desamortitzacions. Així, a Catalunya, la burgesia comercial, classe hegemònica en el segle XVIII, va anar perdent terreny davant d’una nova classe industrial, organitzada mitjançant la “Comissió de Fàbriques”, amb uns interessos propis i que s’aniria enfortint i consolidant al llarg del segle.

Ramon Casas i Carbó. Interior al aire libre.jpg

La burgesia industrial catalana va anar adquirint, a poc a poc, una cohesió ideològica i va anar organitzant-se fins a constituir, el 1889, un sol organisme que l’agrupés: el Foment del Treball Nacional, organització que tindria molta importància en les darreries de segle i inicis del segle XX. L’objectiu d’aquesta burgesia era defensar de la competència estrangera els mercats que considerava que li corresponien. D’aquesta manera, va fer del proteccionisme la seva bandera enfront del lliurecanvisme, esdevenint sovint aquesta pugna un conflicte entre els seus interessos i els de les classes dirigents de Madrid.

Les classes populars:

El proletariat era escàs en el conjunt d’Espanya i es concentrava a les grans ciutats de les zones més industrialitzades del país (Catalunya, País Basc, Astúries, Madrid). Així, a Catalunya, la industrialització va generar l’aparició d’un nombrós proletariat a les ciutats a causa de les onades d’emigrants que hi arribaven procedents del medi rural. Les condicions de vida que tenien eren precàries perquè vivien en barris que no tenien infraestructures, però també ho eren les condicions en les quals treballaven. Això va facilitar, de forma progressiva i al llarg de tot el segle, la seva presa de consciència i la seva organització.

il_quarto_stato_volpedo.jpg

La pagesia constituïa la part majoritària de la població espanyola del segle XIX i les seves condicions de vida van ser força precàries. A molts llocs no tenien terres o aquestes eren insuficients per a mantenir una família, fet que va comportar l’aparició una gran massa de jornalers, un autèntic proletariat rural que treballava per uns salaris molt baixos. Això explica que les revoltes pageses es succeïssin durant tot el segle i que, amb l’objectiu de mantenir l’ordre en les zones rurals, el 1844 es creés el cos de la Guàrdia Civil.

Imagen1.jpg

A Catalunya, les condicions de vida dels pagesos eren molt més bones que a la resta de l’Estat ja que tenien contractes d’arrendament a llarg termini (masoveria, emfiteusi, rabassa morta). La prosperitat agrícola del segle XIX i els canvis en les formes de propietat de la terra (desamortitzacions i lleis desvinculatòries) van fer perdre terreny social a l’aristocràcia en favor de la burgesia comercial i també, en alguns casos, d’una pagesia que va passar a ser propietària de la terra que tenia en arrendament. Tanmateix, com a conseqüència d’aquest procés també es va reforçar la massa de jornalers en el camp català.

La Revolució burgesa

dissabte, 25/09/2010

Una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. El món contemporani va forjar-se a través d’una sèrie de revolucions protagonitzades per la burgesia, la classe social emergent. Formada per elements molt heterogenis, aquesta va aprofitar la crisi de l’Antic Règim per plantejar la seva demanda de poder polític.

Així, la Revolució burgesa és el procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l’Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d’eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat.

Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l’exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses van ser les revolucions nord-americana i la francesa.

D’aquesta manera, les revolucions liberal-burgeses són el conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il·lustració. El cicle revolucionari burgès començaria amb la Revolució americana (1776-1783) i la Revolució francesa (1789-1799) i es tancaria el 1848 amb l’anomenada primavera dels pobles.

La seva acció principal va consistir a desmantellar les estructures de l’Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.

Així, alguns autors determinen que com a Revolució burgesa hem de comprendre els fets històrics que determinen la imposició i hegemonia del sistema de producció capitalista sobre els antics modes de producció precapitalistes.

S’ha identificat la doble Revolució europea (la francesa, sobretot política, i la revolució industrial anglesa) desenvolupada des del darrer terç del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, com la Revolució genuïnament burgesa. En realitat, ambdós processos revolucionaris van suposar el trencament amb l’antic mode de producció feudal i van sancionar la imposició irreversible del mode de producció capitalista.

Precisament, és aquest caràcter de trencament el que fa ambdós processos particulars. En el cas de la Revolució Industrial, perquè les transformacions econòmiques i socials de la resta del món van tenir, en el moment de protagonitzar el seu propi accés a la industrialització, un competidor comercial que ja havia consolidat el nou model de producció. En el cas revolucionari francès, eminentment polític, aquest va posar en evidència el perill que suposava per a les classes dominants la intervenció directa de les masses en la vida política.

Les condicions per al naixement i desenvolupament del capitalisme burgés són, essencialment, la proletarització dels treballadors i l’acumulació de capital (diners) en mans burgeses. La conjunció d’aquestes dues condicions en l’escenari europeu i americà va posar les bases per a la configuració d’una societat configurada al voltant de la burgesia industrial. La Revolució burgesa completaria les seves tasques fonamentals quan les relacions de producció capitalistes (urbanes i rurals) van convertir-se en predominants. Tot això portaria a la burgesia a la presa del poder polític.

Una nova societat de classes

dissabte, 25/09/2010

El creixement demogràfic i la mecanització i concentració de les societats agrícoles va obligar la mà d’obra excedent del camp a emigrar cap a la ciutat on es convertiria en la principal força de treball de la naixent indústria. El gran nombre de treballadors i el seu agrupament van donar lloc a l’aparició d’una nova classe social: la classe obrera o proletariat, fet que alteraria profundament l’ordre social establert fins aquell moment.

Des de l’edat mitjana la societat estava dividida en estaments als quals es pertanyia per naixement, amb obligacions i aplicacions de les lleis diferents per a cadascun d’ells. Així, existien dos estaments privilegiats –clergat i noblesa– on es reunia una minoria de la població i un estament majoritari –tercer estat– sobre el que recauria la càrrega impositiva. La promoció social, tot i ser possible, era molt limitada a la pràctica. La Revolució francesa i la seva expansió a través de les guerres napoleòniques trencaria políticament aquest sistema unificant la llei i els impostos per a tots els ciutadans.

Paral·lelament, la liberalització de l’economia introduiria una nova divisió social, les classes, fonamentada en les diferències en la possessió de la riquesa. A diferència dels estaments, que eren tancats, el nou sistema permetria accedir o canviar de classe a través de d’una promoció social basada en l’enriquiment de l’individu. Així, a poc a poc, la industrialització va consolidar l’existència d’una societat de classes articulada al voltant de dos grans grups: la burgesia i el proletariat.

La classe alta, a la qual pertanyien l’aristocràcia de la terra (l’antiga noblesa) i l’aristocràcia dels diners (l’alta burgesia composada pels grans terratinents, rendistes, empresaris, banquers, grans constructors, etc.). Seria la dominadora del món financer i, en gran part, del polític. Es donaria un atansament progressiu entre els dos grups que l’integraven ja que a la vella noblesa l’interessava entrar en el món dels negocis i l’alta burgesia entroncar, per raons de prestigi social, amb el llustre nobiliari. Aquesta seria la burgesia triomfant de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX.

burgesia segle xix.jpg

La classe mitjana agruparia als representants de les professions liberals (metges, advocats, militars, artistes, entre d’altres) i a la mitjana i petita burgesia formada per empresaris i agricultors mitjans, comerciants, artesans qualificats, etc. amb un nivell de renda suficient per ser inclosos en un cens del sufragi restringit o censatari. Igual que la classe alta, tindrien accés a la cultura de forma usual. Tindran un paper relatiu en aquest període de canvi, però el seu creixement farà que des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX adquireixin un gran protagonisme.

Les classes populars o proletariat reunirien al seu si als treballadors, industrials i agrícoles, de renda baixa i que, amb prou feines, guanyaven suficient per sobreviure. Són la major part de la població. Entre els components d’aquest sector social sorgiria el proletariat urbà, format per aquells treballadors de la indústria que venien la seva força de treball a canvi d’un salari, tant baix que a penes permetia cap tipus d’estalvi. Les seves jornades laborals serien llarguíssimes i no tindrien temps ni mitjans per accedir a la cultura.

revolució industrial.jpg

La supressió dels antics gremis –corporacions professionals d’artesans d’un mateix ofici, reconegudes oficialment pels poders públics–, que regulaven l’aprenentatge i l’accés al món laboral, va deixar els assalariats a mercè de la llei de l’oferta i la demanda, la lliure contractació i acomiadament, les jornades de treball de 12 o 14 hores, les oscil·lacions salarials o la inseguretat en el treball, entre d’altres qüestions. Paulatinament, aquesta classe aniria prenent consciència de la seva força social, no sense dificultats, exigint, arribats a mitjans de segle, uns canvis en la situació laboral que els governs, sota la seva pressió, aniran regulant molt lentament.

Les condicions de vida que havien de patir els treballadors eren força degradants. La majoria dels obrers, vinguts d’un sistema de producció rural, hauran d’adaptar-se al sistema industrial i urbà amb pocs o cap mitjà. viuran acimats en habitatges petits i llòbrecs, sense aigua corrent ni comunes, en barris nascuts a l’entorn de les fàbriques i sense cap mena d’infraestructures. No arribaran a sobrepassar l’analfabetisme ja que hauran d’iniciar la seva inserció laboral des de molt joves no podran accedir a l’escola. El seu únic patrimoni serà el treball, fet que els exposava a la misèria quan emmalaltien.

Dins d’aquest grup cal ressaltar el paper de les dones. Obligades a treballar per a completar els minsos salaris dels conjugues, es veuran empleades en el servei domèstic o en feines auxiliars a les fàbriques, amb jornades de la mateixa durada que la dels homes però amb uns salaris encara més baixos. A més, hauran d’atendre, seguint la mentalitat tradicional, tot el referent a la llar i l’educació dels fills, el que suposava una doble jornada laboral. Les dones no tindrien cap mena d’accés a un ensenyament que no estigués encaminat a la preparació pel matrimoni o el servei domèstic i seran el grup social que més trigaria a aconseguir que els seus drets polítics fossin reconeguts.

La vida ostentosa de l’alta burgesia

divendres, 3/09/2010

L’estil de vida de l’alta burgesia, la nova elit social del segle XIX, copiava les pautes de conducta social de l’antiga noblesa: educaven els fills en escoles selectes, feien festes, es dedicaven al mecenatge d’artistes i científics mitjançant la creació de fundacions i tenien  cases i carruatges molt luxosos.

burgesia segle xix.jpg

Així descrivia les ostentoses formes de vida de l’alta burgesia l’escriptor francès Émile Zola a la seva obra El Carnatge de 1872:

Manet,_Edouard_-_Portrait_of_Emile_Zola.jpg

El menjador era una vasta peça quadrada amb un enfustat de perera ennegrida i envernissada que arribava a l’alçada d’un home, i decorat amb delicats filets d’or. Els quatre grans panys de paret devien haver-los preparat per acollir pintures de natura morta; però havien restat buits, segurament perquè el propietari  de l’hotel es devia haver fet enrere davant d’una despesa purament artística. Havien estat coberts, simplement, de vellut verd intens. El mobiliari, les cortines i les portelles, de la mateixa roba, donaven a la peça un caràcter sobri i greu, calculat per concentrar sobre la taula totes les esplendors de la llum […].

Un admirable conjunt d’argent mat, amb uns cisellats que brillaven, n’ocupava el centre: era una colla de faunes empaitant unes nimfes i, sota el grup, sortint d’un ample corn, un enorme ram de flors naturals queia en forma arraïmada. A totes dues bandes hi havia gerros amb rams de flors; els canelobres, acoblats al grup del mig i cadascun en forma de sàtir corrent amb una dona en un braç, i en l’altre aguantant un candeler de deu brancs, afegien l’esclat de les espelmes a la resplendor de l’aranya central. Entre aquestes peces principals, els escalfaplats grans i petits s’afileraven simètricament, carregats amb el primer servei, flanquejats per unes petxines que contenien entremesos i separats per cistelles de porcellana, gerros de cristall, plats grans i fruiteres preparades amb la part de les postres que ja era sobre la taula. La llargada del cordó de plats, l’armada de gots, els gerros d’aigua i de vins, els petits salers, tot el cristall del servei era fi i lleuger com una mussolina, sense cap ratllada, i tan transparent que no feia ni ombra.

El predomini de la burgesia

divendres, 3/09/2010

La Revolució industrial va convertir la burgesia en el grup social predominant, i per això va dominar el poder polític i econòmic. Aquesta burgesia comprenia els grans comerciants i industrials i també els propietaris de terres que van aplicar les tècniques modernes a les explotacions agrícoles que administraven.

Però sens dubte, el membre més destacat de la burgesia va ser l’empresari industrial. El poder i la influència d’aquest empresari van augmentar contínuament durant el segle XIX. Tenia un origen social molt divers: antics propietaris rurals, nobles, petits comerciants, rendistes i banquers que van veure l’oportunitat de fer negoci en la indústria.

La figura de l’empresari industrial no tenia precedents. Era comerciant, perquè necessitava vendre els seus productes, i alhora empresari, amb capacitat organitzativa i disciplina sense contemplacions. A més, havia de comprar les primeres matèries al millor preu i conèixer les possibilitats del mercat. Finalment, havia d’estar al corrent de les innovacions tecnològiques perquè el seu negoci no es quedés obsolet.

En resum, la burgesia va esdevenir la classe dominant del segle XIX, com posava de manifest E. Duclerc en el seu Diccionari polític i enciclopèdic (1842):

La burgesia domina. És la nova aristocràcia, la noblesa del segle XIX. Entenc que la noblesa és independent, que treu el poder de si mateixa, que no necessita l’almoina pública; que, si volgués, podria fer-se càrrec de l’Estat. La burgesia [en canvi] domina perquè maneja totes les forces socials; perquè té les fonts de riquesa, els instruments de treball, el crèdit. El govern és tributari seu, igual que la nació. El poble viu per ella; per ella, mor. És, en definitiva, senyora i reina del món social. Aquest domini està consagrat, proclamat per les institucions polítiques. És la burgesia qui fa la llei i qui l’aplica.

Però no tot va ser positiu en l’ascens de la burgesia. La consagració del liberalisme polític i de la preeminència social de la classe burgesa va anar acompanyada de l’explotació del proletariat a les fàbriques, inclosos els nens, com posa de manifest aquest text anònim de 1824:

Segurament, no hi ha ni un sol fabricant que s’hagi establert a Potsdam o Berlín des de mitjans del segle XVIII que no hagi necessitat nens de l’orfenat de Potsdam per a la seva empresa. Les condicions estipulades són sempre semblants: l’orfenat proporciona els nens i n’assumeix les despeses, i, per la seva banda, els fabricants accepten instruir els nens –per patriotisme– en l’especialitat requerida, sense salari, llevat d’allotjament i combustible.