Entrades amb l'etiqueta ‘Bibliografia’

La novel·la històrica com a eina per a entendre el passat

dijous, 7/10/2010

Alguns dels èxits editorials més importants dels darrers anys porten el segell de “novel·la” històrica. No citaré cap títol en concret perquè la majoria de vosaltres ja tindreu uns quants al cap. El que vull referir en aquest article és que, en paral·lel a l’interès creixent entre lectors i editors per les narracions literàries basades en fets reals, el món de la historiografia ha estat debatent amb intensitat la utilitat divulgadora d’aquest gènere.

1714.jpgAixí, ha sorgit sovint la pregunta sobre si la ficció aplicada a la història és, en la majoria dels casos, una manera de dissimular una literatura de baixa qualitat. O, ben al contrari, si la novel·la històrica acosta al gran públic els períodes i personatges que són inaccessibles des de la rigorositat i l’erudició dels estudis dels historiadors.

En qualsevol cas és una polèmica que posa de manifest que la història, malgrat tot està de moda i desperta interès entre el públic.

És evident que entendre el passat va molt més enllà de la memorització i la recomposició burocràtica de la història. La fredor de les dades, dels documents d’arxiu i dels patrons teòrics és insuficient en el treball de cap disciplina social. El factor humà és massa poderós en l’estudi del passat i la comprensió generosa, àmplia i profunda d’aquest passa per una certa vivència personal del tema d’estudi.

Com recorda Alfred Bosch, professor d’història de la UPF i escriptor d’èxit, si bé el geògraf pot conviure amb els seus paisatges, el filòleg pot parlar l’idioma que el preocupa i l’antropòleg pot conviure amb la seva ètnia favorita, l’historiador no pot fer un autèntic treball de camp. No existeix una màquina del temps que ens permeti viatjar al passat per a estudiar-ne el factor humà d’aquest. Segons Bosch, el substitut d’aquesta mancança seria la ficció literària. Crec, però, que això pot esdevenir una eina perillosa quan s’apropa al gran públic.

Així, per exemple, l’acadèmic que no ha llegit l’obra de Dickens es perd una dimensió vital de la primera Europa industrial. Igualment, el que no coneix l’Adrià de Yourcenar trigarà a comprendre la Roma imperial, i el que ignori Amin Maalouf vibrarà menys amb l’ahir del món islàmic. Això és ben cert. Però, no és menys cert que quan el lector corrent, desprovist de les armes correctores de l’historiador, accedeix a aquestes visions literàries pot assimilar una visió deformada i poc solvent de la història.

el-nombre-de-la-rosa.jpgVal a dir que la distorsió, generalment, mai serà tant greu com en determinades interpretacions cinematogràfiques (no val la pena citar-les) o com en l’exercici manipulador de la memòria històrica dels mites i els fets que són magrejats dia a dia per la política, la publicitat o determinats mitjans de comunicació.

Per tant, la novel·la històrica no és una bona eina per a entendre el passat, però amb matisos. Ho pot ser, i jo gaudeixo quan parlem d’una veritable novel·la, de cap a peus, i, per tant, fa una veritable aposta per la contemporaneïtat en un perfecte exercici narratiu, en el qual l’enginy pugna amb l’erudició, on les marques d’un passat versemblant conviuen amb els arabescos de la ficció. La citada Les memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, sense anar més enllà.

Però hem de destriar això de simples exercicis de mal estil literari decorats amb un fons de cartó pedra, farcit d’anacronismes a l’hora de definir un període o un personatge que, a més, el lector corrent no pot diferenciar. Podem aplicar això a l’Ivanhoe de Walter Scott, per exemple. Una lectura certament entretinguda, que enganxa al lector, però que no diferència la veritat del temps històric dels anacronismes i les invencions.

I no és l’únic. Així, Alexandre el Gran, en la versió de Manfredi, gran èxit de vendes, s’ha convertit en una estrella de la cultura pop totalment allunyada de la realitat del personatge. I el paradigma d’aquesta deformació la trobem en l’enigma del Sant Greal, transfigurat en les novel·les de gran consum per a formar part d’un joc esotèric d’iniciats barats.

el-asedio.jpgJueus toledans, arxiprests enginyosos, pintors mordaços, nobles recorcats i tot un seguit d’estereotips esdevenen figures emblemàtiques de la imaginació d’uns autors que busquen en la ficció el que no saben o no poden trobar en l’anàlisi de les fonts. En paraules de José Enrique Ruiz-Domenec, catedràtic d’història medieval de la UAB, la manipulació de les llegendes continua imparable.

Per tant, la majoria dels cops, quan parlem de la novel·la històrica estem davant d’una literatura dolenta i d’una interpretació de la història encara pitjor. Però amb excepcions que confirmen aquesta regla. Ningú pot negar que les obres d’Umberto Eco, per exemple, són una excel·lent revisitació del passat que posseeixen una forta dignitat en l’àmbit literari i també en l’erudició.

No oblido que sense identificació no hi ha emoció, i que sense una bona dosi d’emoció no es pot produir una veritable passió per l’estudi social. Per tant, que vinguin les novel·les i novel·letes, bones i dolentes, i posem-nos en la pell en la pell d’aquella gent que ja no existeix. Passegem, mengem, pensem i estimem com ho podien haver fet ells. Però els historiadors no hem d’oblidar mai que una de les nostres tasques serà destriar el gra de la palla i explicar la veritat al lector.

la_catedral_del_mar.jpgFinalment, el que trobo a faltar en el debat és la pròpia autocrítica dels historiadors. Per què triomfen certs títols de novel·la històrica i fracassen bona part de les publicacions historiogràfiques? Per què els historiadors no som capaços de fer conviure l’erudició i la rigorositat amb una narració intel·ligible per als lectors? El segle XXI, si volem que la història es mantingui en un primer pla i no que sigui arraconada, hem de ser capaços de fer narracions comprensibles per als lectors. Això no vol dir que rebutgem la tasca més erudita, l’anàlisi més feixuga de les dades. Però ho hem d’acompanyar de la història narrativa que explica els fets al lector i aprofundeix en l’estudi de la societat.

La història l’hem d’escriure els historiadors. I hem d’aprendre a escriure-la. No pot ser que els periodistes i els novel·listes es facin amb el nostre àmbit de treball. Hem de conviure-hi, és clar. Però no hem de deixar-nos trepitjar. Hem de reinventar-nos novament. La narrativa històrica i la interpretació i utilització de les noves tecnologies per arribar al públic és el futur. Sense deixar el mètode científic, això mai. Hem de ser una ciència social comprensible i accessible. Sortir de l’aula universitària al carrer, arribar a la ciutadania. Aquest és el camí. I un dels objectius d’aquest humil espai.

Selecció bibliogràfica sobre la Revolució francesa

dijous, 30/09/2010

El nombre d’obres que tracten la Revolució francesa és immens, aquí us deixem una breu llista de títols que poden ser útils de cara a introduir-se en la qüestió i en els quals es basen els nostres articles:

CASTELLS OLIVÁN, Irene, La Revolución francesa (1789-1799). Ed. Síntesis. Madrid, 1997.

FERRO, Marc. Historia de Francia. Ed. Cátedra. Madrid, 2003.

FORBES, Jill i KELLY, Michael (Eds.). French cultural Studies: an Introduction. Ed. Clarendon. Oxford, 1995.

FURET, François. La Révolution: de Turgot à Jules Ferry, 1770-1880. Ed. Hachette. París, 1988.

FURET, François i OZOUF, Mona (Ed.). Diccionario crítico de la Revolución francesa, Ed. Alianza. Madrid, 1989.

GAUTHIER, Florence. “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”. Publicat a: Actuel Marx nº 20 (1996).

HOBSBAWM, Eric. Los ecos de la Marsellesa, Ed. Crítica. Barcelona, 1992.

HOBSBAWM, Eric. La era de la Revolución (1789-1848). Ed. Crítica. Barcelona, 2003.

McPHEE, Peter. La Revolución francesa, 1789-1799. Una nueva historia. Ed. Crítica. Barcelona, 2003.

PRIETO, Fernando. La Revolución francesa. Ed. Istmo. Madrid, 1989.

REICHARDT, Rolf. La Revolución francesa y la cultura dedocrática. Ed. Siglo Veintiuno, 2002.

RUDÉ, George. La Revolución francesa. Ed. Vergara, Buenos Aires, 1989.

RUDÉ, George. Europa en el siglo XVIII. La aristocracia y el desafío burgués. Alianza Editorial. Madrid, 1995.

SOBOUL, Albert. Comprender la Revolución francesa. Ed. Crítica. Barcelona, 1983.

SOBOUL, Albert. Los sans-culottes: movimiento popular y gobierno revolucionario. Alianza Editorial. Madrid, 1987.

TODD, Allan. Las Revoluciones, 1789-1917. Alianza Editorial. Madrid, 2000.

VOVELLE, Michel. Introducción a la historia de la Revolución francesa. Ed. Crítica. Barcelona, 1989.

Bibliografia Història Medieval

dimarts, 28/09/2010

Bibliografia Història Medieval:

ASIMOV, Issac. La formación de Francia. Alianza Editorial. Madrid, 2000.

BARCELÓ, Miquel (Coord.). Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo. Ed. Crítica. Barcelona, 1988.

BLOCH, Marc. Los reyes taumaturgos. Ed. Fondo de Cultura Económica. México, 2006.

DD.AA. Història de les Civilitzacions i de l’Art. Ed. Teide. Barcelona, 1994.

DHONT, Jan. La Alta Edad Media. Ed. Siglo XXI. Madrid, 1993.

DUBY, Georges. Damas del siglo XII. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

DUBY, Georges i PERROT, Michelle (Dir.). Historia de las Mujeres. La Edad Media. Ed. Taurus. Madrid, 2000.

DUBY, Georges. Europa en la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2007.

DUBY, Georges. La época de las catedrales. Arte y sociedad, 980-1420. Ed. Cátedra. Madrid, 2008.

DUBY, Georges. Guerreros y campesinos. Desarrollo inicial de la economía europea, 500-1200. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2009.

ESLAVA GALÁN, Juan. Los templarios y otros enigmas medievales. Ed. Planeta, Barcelona, 2001.

FOSSIER, Robert. Gente de la Edad Media. Ed. Taurus. Madrid, 2007.

FLORI, Jean. Caballeros y caballería en la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2001.

GARCÍA DE CORTÁZAR, José Ángel i SESMA MUÑOZ, José Ángel. Historia Medieval. Alianza Editorial. Madrid, 2008.

LE GOFF, Jacques. En busca de la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2003.

LE GOFF, Jacques. Mercaderes y banqueros de la Edad Media. Alianza Editorial. Madrid, 2004.

LE GOFF, Jacques i TRUONG, Nicolas. Una historia del cuerpo en la Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2005.

LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

MONTANELLI, Indro i GERVASO, Roberto. Historia de la Edad Media. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 2008.

PIRENNE, Henry. Las ciudades de la Edad Media. Alianza Editorial. Madrid, 2007.

RUIZ-DOMÈNEC, José enrique. El Mediterráneo. Historia y cultura. Ed. Península. Barcelona, 2004.

RUIZ-DOMÈNEC, José enrique. Atardeceres rojos. Cuatro vidas entre el Islam y la cristiandad en la época de las cruzadas. Ed. Ariel. Madrid, 2007.

TOUBERT, Pierre. Castillos, señores y campesinos en la Italia medieval. Ed. Crítica. Barcelona, 1990.

Bibliografia Prehistòria i Història Antiga

dilluns, 12/07/2010

Bibliografia Prehistòria i Història Antiga:

ARSUAGA, Juan Luis i MARTÍNEZ, Ignacio. La especie elegida. La larga marcha de la evolución humana. Ed. Temas de Hoy. Barcelona, 1998.

BERTOLINI, Francisco. Historia de Roma. Ed. Edimat. Madrid, 1995.

BINFORD, Lewis R. En busca del pasado. Ed. Crítica. Barcelona, 1998.

BRAUDEL, Fernand. Memorias del Mediterráneo. Ed. Cátedra. Madrid, 1998.

COTTERELL, Arthur (Ed.). Historia de las Civilizaciones Antiguas. Ed. Crítica. Barcelona, 1984.

CUNLIFFE, Barry. Prehistoria de Europa. Ed. Crítica. Barcelona, 1998.

DD.AA. Història de les Civilitzacions i de l’Art. Ed. Teide. Barcelona, 1994.

DD.AA. Egipto. Hombres, Dioses, Faraones. Ed. Taschen. Madrid, 2005.

GABUCCI, Ada (Ed.). Grandes Civilizaciones: Roma. Ed. Mondadori. Barcelona, 2008.

GÓMEZ ESPELOSÍN, Francisco Javier. Introducción a la Grecia Antigua. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

MONTANELLI, Indro. Historia de Roma. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 2001.

REDMAN, Charles L. Los orígenes de la civilización. Desde los primeros agricultores hasta la sociedad urbana en el Próximo Oriente. Ed. Crítica. Barcelona, 1990.

RENFREW, Collin. Arqueología. Teorías, métodos y práctica. Ed. Akal. Madrid, 1998.

ROBERTS, John M. Historia Universal. De los orígenes a las invasiones bárbaras. Ed. RBA. Madrid, 2009.

SANMARTÍN, Joaquín i SERRANO, José Miguel. Historia Antigua del Próximo Oriente: Mesopotamia y Egipto. Ed. Akal. Madrid, 1998.

STRINGER, Christopher i GAMBLE, Clive. En busca de los neandertales. Ed. Crítica. Barcelona, 1996.

WEISS, Walter M. Tutankhamón. La tumba y sus tesoros. Ed. Dieter Semmelmann. Barcelona, 2009.

Bibliografia Història i Historiografia

dilluns, 12/07/2010

Bibliografia Història i Historiografia:

CARR, Edward H. ¿Qué es la Historia? Ed. Ariel. Barcelona, 2001.

DD.AA. La historia hoy. Ed. Avance. Barcelona, 1976.

FONTANA, Josep. Historia: análisis del pasado y proyecto social. Ed. Crítica. Barcelona, 1999.

FONTANA, Josep. La historia de los hombres. Ed. Crítica. Barcelona, 2001.

MORADIELOS, Enrique. El oficio de historiador. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2003.

RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. Lecturas para un nuevo milenio. Ed. Península. Barcelona, 2001.

RUIZ-DOMÈNEC, José Enrique. El reto del historiador. Ed. Península. Barcelona, 2006.

SÁNCHEZ LEÓN, Pablo i IZQUIERDO MARTÍN, Jesús. El fin de los historiadores. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2008.

A la recerca de les claus de la història d’Europa

dimecres, 19/05/2010

Europa és un continent que es troba en mig de la recerca de si mateix. Envoltat d’una geografia plena de contradiccions que es mouen entre les ferides més sagnants i els èxits més gloriosos en el seu passat històric i guaitant els grans reptes que suposa el seu futur Europa ha de començar a pensar la seva història com a unitat, com ja alguns visionaris havien fet en un passat no tan llunyà.

Europa és el nou (i vell) objecte d’estudi de José Enrique Ruiz-Domènec que a la seva nova obra Europa. Las claves de su historia busca mostrar els pilars de la nostra història comuna com a europeus. I és que “el europeo está condicionado por su historia, pero no la conoce” en paraules de l’autor. Ahir m’arribava el llibre i només llegint-ne la introducció i les referències publicades a la premsa ja m’atreveixo a dir que serà imprescindible lectura amb el pas dels anys.

Ruiz-Domènec presenta una Europa de les nacions amb una història que és comuna:

Los países ejes que marcan Europa, es decir, Francia, Alemania, Gran Bretaña e incluso Italia tienen la Historia como un elemento estructural. Europa es una idea mucho más compleja, rica y transversal que el Occidente. Europa es un juego de espacios políticos muy diversos en la que intervienen múltiples tradiciones, incluida la bizantina, que no podemos olvidar porque forma parte de un núcleo duro de Europa, que llega hasta Rusia.

Una història amb arrels perdudes en la descomposició de l’Imperi Romà d’Occident, quan apareix per primera vegada la idea d’Europa:

La idea surge tras la descomposición del Imperio Romano, en los siglos IV y V de nuestra era. Un imperio, no lo olvidemos, más panmediterráneo que europeo: Roma estaba más interesada en países como Egipto y Siria que en Galia o Hispania.

La noche de san Silvestre del año 406 el Rin se heló. Miles de hombres mujeres y niños lanzaron los carromatos sobre el río, y el hielo aguantó. No necesitaron puentes para atravesarlo. Las tropas imperiales quedaron desbordadas por la avalancha; pero nunca sospecharon el papel que les reservaba la historia. Con ese gesto comenzaron las invasiones bárbaras en Occidente. La muralla se agrietó. Nunca volvería a restaurarse.

Sobre les arrels cristianes afirma:

Europa se construye en diferentes fases. Hay muchas raíces cristianas, pero también ha habido reformas desde el cristianismo primitivo, como la renovación franciscana o la luterana. El cristianismo se ha reinventado en Europa. ¿Cómo ajusta sus tesis con una Europa laica, ilustrada? Creo que el cristianismo está en trance de reinventarse y eso es positivo. Lo conservador es algo contradictorio con el cristianismo. Se puede hacer esa evolución sin tergiversar el mensaje original.

Aquest, però és un

diálogo que debe establecer entre los que son cristianos y los que aseguran que no lo son, porque en Europa, incluso los que aseguran que no son cristianos, lo son, porque su educación, resulta evidente, no es confucionista. Los principios cristianos han influido en todos. Ahí está Goya, Rubens, Leonardo da Vinci. Tenemos que aprender a establecer una convivencia. No se puede evitar la historia.

Però no només hi ha unes bases cristianes per parlar d’Europa: hi ha una cultura (de l’edat mitjana al romanticisme), una geografia, un esperit científic, una separació del fet secular i el fet religiós, unes formes de govern (de les monarquies absolutes a les democràcies passant per la Revolució) i uns mites comuns (el greal).

Al voltant de la Il·lustració, el romanticisme i el nazisme, Ruiz-Domènec afirma:

La Ilustración francesa y alemana no se pusieron de acuerdo. El mundo de Goethe no logró establecer contacto con Les Lumières y la Revolución Francesa puso fin a los posibles contactos. De ese fracaso, el Romanticismo forma la síntesis. El Romanticismo se apropia de los valores de la Ilustración pero los subvierte. Y hoy en día el Romanticismo está en plena vigencia, lo que prueba que la Ilustración no cristalizó como los ilustrados hubieran deseado.

Los fascismos son románticos, en buena parte, al menos en su caldo de cultivo: es la idea de la tierra, del sueño como terror. Todo esto no era pensable por la Ilustración, que hubiera creado otro tipo de Estados autoritarios, otro tipo de desastres si se quiere, pero no la locura del nazismo.

I sobre les deficiències de l’Europa d’avui dia Ruiz-Domènec considera que

Nos falta lo que siempre ha tenido Europa: think-tanks. No podemos tener los pensamientos de otros. No puede permitirse el lujo de no tener una universidad entre las quince mejores del mundo.

No es sólo un problema económico. Es la credibilidad de las ideas. Si se pierde, se fracturará el sistema. Europa siempre ha arbitrado soluciones a grandes problemas y en momentos más difíciles que los actuales. Ahora sólo se apuesta por la investigación aplicada y no el pensamiento. Las dos son igual de importantes. Siempre hubo ese equilibrio: Einstein y Thomas Mann. Nunca hubo una disociación entre lo matérico y los espiritual.

Los políticos no están a la altura de las circunstancias. Han creado una crónica de su mundo a través de los medios de comunicación. No es bueno. A los políticos se les hace una crónica diaria excesiva. Las personas lo que quieren es que les resuelvan los problemas. Una respuesta clara.

Cuando en España hay más BMW que en Francia y peores universidades que en el país galo, es que falla algo. Muchos estudiantes se van a EE UU para hacer un curso y ya quedarse allí. Nosotros tenemos la fuga de cerebros en la fase formativa.

En resum, als europeus

nos gusta el lugar que ocupa la tierra y la lengua de cada uno dentro de un cosmos más o menos ordenados; nos gustan las viejas ciudades reconstruidas, nos gusta Rotemburgo, Carcasona o el barrio gótico de Barcelona. El europeo ha creado su patrimonio cultural y nadie lo discute, pero esa reconstrucción, esa restauración de un pasado, es la antítesis del pensamiento ilustrado, que lo que proponía era deshacerse de un pasado oscurantista y construir encima de él, aun destruyéndolo. Y con el Romanticismo se cuela también la religión, el hecho religioso, que tiene ahora, en pleno siglo XXI una presencia extraordinaria. Si Jean-Paul Sartre levantara la cabeza nos tomaría por locos.

No perdeu la pista d’aquest llibre on, un cop més, Ruiz-Domènec ens dóna una obra imprescindible en la qual, es comparteixin o no les tesis de l’autor, principalment se’ns convida a pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos. Una obra especialment il·luminadora sobre el passat per entendre el perquè del present. I tot sota una metàfora que m’evoca un pensament compartit amb el mestre Ruiz-Domènec: la imatge de la construcció de la Torre Eiffel (símbol parisenc, símbol francès) com a reflex de la construcció de la pròpia Europa (símbol d’una Exposició Universal, símbol europeu, símbol del món).