Entrades amb l'etiqueta ‘Bernini’

Bernini: l’Èxtasi de Santa Teresa

divendres, 27/04/2012

La maduresa artística de Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) com a escultor resta lligada a la seva intervenció en la decoració de la Basílica de Sant Pere del Vaticà on podem trobar alguna de les seves obres més importants: el Baldaquí, el sepulcre del papa Urbà VIII, la Càtedra de Sant Pere… Ara bé, la seva obra culminant va realitzar-se més enllà de les parets del Vaticà: l’Èxtasi de Santa Teresa (1645-1652) en la capella Cornaro de Santa Maria della Vitoria de Roma.

extasis santa teresa.jpg

Aquí, escultura i marc arquitectònic formen un tot indivisible, una explosió de marbre de color, metall i detalls. Així, mentre que en el centre de la capella es desenvolupa el drama místic de Santa Teresa d’Àvila, en els costats, en una espècie de llotges, els membres de la família Cornaro, els nous mecenes de Bernini, contemplen l’escena convertits en espectadors privilegiats de l’èxtasi.

Ecstasy_St_Theresa_SM_della_Vittoria.jpg

El grup central, la santa i l’àngel flotant sobre un núvol, està tallat delicadament en marbre blanc i embolcallat per raigs de bronze daurat i per una misteriosa llum que procedeix d’una finestra oculta. Ningú com Bernini en aquesta obra ha estat capaç de representar l’ambigüitat d’un estat d’ànim: plaer i dolor es combinen de forma extraordinària en el rostre de la santa. L’espiritualitat arravatada i l’erotisme s’expressen en el desmai del rostre i el cos de Santa Teresa amb la mateixa força que tenen els versos de San Juan de la Cruz. A més, els plecs de la roba donen sensació de moviment i propicien un intens joc d’ombres. És la plenitud de l’escultura barroca.

Santa_Maria_della_Vittoria_-_6.jpg

Detall del rostre de Santa Teresa

Santa_Maria_della_Vittoria_-_7.jpg

Detall del rostre de l'àngel

Cornaro_SM_della_Vittoria.jpg

Membres de la família Cornaro contemplen l’escena des de la llotja, convertits en espectadors privilegiats de l’èxtasi de Santa Teresa

Bernini: Apol·lo i Dafne

dimarts, 24/04/2012

La gran figura de l’escultura barroca va ser el napolità Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), artista que va caracteritzar-se per una perfecció tècnica impressionant. Si com a arquitecte va destacar per la seva obra vaticana, amb els seus marbres va ser capaç de transmetre la textura, la capacitat d’apropar-se al tacte de les robes, de la pell o de les fulles, a la vegada que va plasmar amb una gran vivesa el moviment i la violència expressiva dels rostres. Gran figura del Barroc, arquitecte, escultor i pintor, en certa manera podríem dir que Bernini va ser el darrer home del Renaixement.

El jove Bernini havia arribat a Roma perquè el seu pare, també escultor, havia de participar en la decoració de la capella funerària de Pau V, membre de la família Borghese, una de les més riques de Roma i grans mecenes de les arts. Gràcies a aquest encàrrec, el jove Bernini va poder gaudir de la col·lecció d’obres antigues i del Renaixement que els Borghesese acumulaven en el seu palau. En veure el seu talent, els mecenes van encarregar-li diverses obres, les quals marcarien l’inici de la renovació de l’escultura italiana en el segle XVII tot superant l’estètica manierista. Una d’aquestes obres, la més destacada sense cap tipus de dubte, és el conjunt d’Apol·lo i Dafne (1622-1624).

Apol·lo i Dafne.jpg

La temàtica és coneguda. Bernini ens trasllada cap a un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi. És la història de la nimfa Dafne, la qual va atreure el déu Apol·lo per la seva bellesa. Apol·lo, afectat per una de les fletxes d’Eros, l’estimava, volia posseir-la, però Dafne no el corresponia i l’esquivava. La nimfa va arribar a demanar al seu pare, el riu Peneu, que la salvés del seu perseguidor i el pare va escoltar la pregària: va convertir la nimfa en un llorer just quan Apol·lo va posar la seva mà a sobre de Dafne. Dels seus peus van anar sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l’arbre que des d’aquest moment seria consagrat al déu Apol·lo i que va passar a representar-lo mitjançant la corona de llorer.

Bernini capta l’instant en què Dafne, fugint de l’apassionat Apol·lo, es converteix en llorer. La capacitat de l’escultor per captar l’instant és magistral. Bernini atura el temps en el moment de màxima tensió dramàtica captant la que seria la principal característica de l’escultura barroca. La composició se’ns mostra amb intensa emoció.

apollo-and-dafne.jpg

La composició diagonal trenca amb el caràcter de bloc tancat que tenien la majoria de les obres del Renaixement i del manierisme. Les corbes dels cossos que conflueixen en els peus i la diagonal que traça el moviment dels braços reflecteixen aquest moment de màxima tensió, de màxim dramatisme i emoció. Però el moviment frenètic que ens insinua l’obra es trenca sobtadament quan ens fixem en les cames de la nimfa: estan immòbils, arrelades al terra mentre es converteixen en un tronc d’arbre. La sorpresa, el gest d’incomprensió d’Apol·lo frena la seva cursa en persecució de Dafne. La nimfa, en transformar-se també s’atura i, en escorç, mira al seu perseguidor.

L’obra ens demana que interactuem amb ella, que la rodegem per entendre-la totalment. Així, vista des de l’esquena d’Apol·lo, la perspectiva de l’escena canvia radicalment, la figura de Dafne queda oculta, mostrant-nos només l’arbre en el qual es transforma. És a dir, si com espectadors girem al voltant de l’estàtua tenim una visió cronològica de la metamorfosi de la nimfa. Bernini tradueix el text d’Ovidi al llenguatge de l’escultura. És una interpretació magistral de les paraules del clàssic.

bernini-apollo-daphne1.jpg

Els cossos d’Apol·lo i Dafne s’inspiren en obres clàssiques, beuen de l’hel·lenisme que Bernini havia conegut en les col·leccions dels seus mecenes. La contraposició dels elements i l’ús del clarobscur reflecteixen les fonts clàssiques que segueix Bernini. Però, a la vegada, la bellesa extraordinària que mostren els cossos juvenils es veu incrementada pel tractament de la superfície, sempre polida i delicada. Una delicadesa que no es trenca en introduir el tacte aspre de l’arbre en el qual la nimfa es transforma.

Bernini ens mostra un Apol·lo desesperant, que persegueix el seu amor en va, una Dafne de bellesa torbadora. El crit d’horror de Dafne i el rostre perplex d’Apol·lo davant de la metamorfosi ens mostren un contrast d’actituds extraordinari. La lectura de l’escultura, com no podia ser d’una altra manera en la Roma del segle XVII, era moralitzadora: la persecució de les formes efímeres només podia trobar un fruit amargant. La bellesa de l’escultura, però, mai seria efímera.

La Plaça de Sant Pere del Vaticà

divendres, 13/04/2012

La gran activitat constructiva en l’època del Barroc a Roma va estar marcada per l’obra de Gianlorenzo Bernini (1598-1680), l’arquitecte dels grans papes del segle XVII: Urbà VIII, Innocenci X i Alexandre VII. De la seva mà, Roma va convertir-se en la capital artística de l’Europa del sis-cents, tot presentant la forma més solemne i mesurada de l’arquitectura barroca.

Encarregat de la decoració interior del Vaticà, obra en la que va treballar bona part de la seva vida, Bernini va culminar la seva intervenció en el conjunt monumental romà amb el disseny de la gran plaça que havia de dignificar els accessos a la basílica, allà on s’aixecava l’antic pòrtic de la basílica i que servia per a la tradicional processió del Corpus Christi: la Piazza de San Pietro. Construïda entre 1656 i 1667 per encàrrec d’Alexandre VII, aquí Bernini va aconseguir un grandiós efecte de perspectiva urbanística gràcies a la combinació de les ales longitudinals i la gran columnata de forma el·líptica. Així, el simbolisme, representat amb la columnata com a representació de l’ecumenisme de l’Església, combinat amb la funcionalitat de l’espai, dissenyat per acollir grans multituds, es conjuguen magistralment en la Plaça de Sant Pere.

St_Peter's_Square_Vatican_City.jpg

Els problemes amb els quals l’arquitecte va haver d’enfrontar-se per a dissenyar la plaça van se diversos. D’entrada, existia un problema pràctic. La plaça havia de permetre una perfecta visió del Papa per part dels fidels en els diferents actes religiosos que es realitzaven des de la façana de la basílica, com la benedicció Urbi et Orbe, i a la vegada que també permetés observar els actes que es realitzaven des de les finestres del palau vaticà situat al nord del complex, com la benedicció als pelegrins. A més, calia salvar els desnivells del terreny i facilitar l’accés als palaus papals.

Però no només existien dificultats pràctiques a l’hora d’enfrontar-se amb el disseny de la plaça. Bernini tenia davant seu el repte de donar a aquest espai una forma que es correspongués amb el sentit simbòlic propi d’una Església amb vocació universal que tenia l’objectiu d’estendre la seva fe i benedicció per tot el món.

I a més, Bernini havia de conjugar aquestes dificultats tècniques i simbòliques amb l’existència d’un element prèviament existent en el punt central de la plaça: l’obelisc situat davant l’eix de l’església en època de Sixte V. L’obelisc, d’uns 25 metres d’alçada, havia estat portat des d’Egipte en el segle I d.C. i va situar-se davant de la Basílica el 1586 com a homenatge al martiri que Sant Pere havia patit en el circ de Neró, el seu emplaçament original.

Vatican_Obelisk.JPG

plaça sant pere.jpg

D’aquesta manera, les solucions adoptades per Bernini van respondre a totes aquestes necessitats gràcies a una concepció urbanística i simbòlica elegant. Enderrocats els antics baldaquins, l’arquitecte va començar per traçar una plaça recta de dos braços convergents i lleugerament inclinada per salvar el desnivell del terreny. A partir de l’extrem d’aquests dos braços, Bernini va dissenyar una gran el·lipsi que contingués, al bell mig de l’eix major, l’obelisc. El resultat d’aquest disseny van ser els dos braços oberts que simbolitzen la voluntat d’acollida dels fidels per part de l’Església i que permeten la visió de la façana de la basílica i de la cúpula.

Piranesi-16005.jpg

View_of_saint_Peter_basilica_from_a_roof.jpg

A continuació, la decisió fonamental era optar per un tipus de construcció que delimités el traçat i tanqués l’espai. Aquesta construcció havia de ser prou elevada com per crear un espai tancat, però a la vegada suficientment baixa com per no destorbar la vista de la basílica i de les finestres del palau. La solució ideada per Bernini va ser la construcció d’un pòrtic format per quatre files de columnes dòriques, de 16 metres d’alçada cada una, amb un entaulament jònic culminat per 162 estàtues de sants. D’aquesta manera, la columnata formava un pòrtic obert, però suficientment dens com per separar visualment la plaça de l’exterior.

ColonnatoSPietro.jpg

Columnata Plaza San Pedro.JPG

Columnata-01.jpg

El projecte de Bernini es completava amb un tercer braç que hauria tancat la plaça per l’est, de forma que s’hauria accentuat la sensació d’acollida dels fidels en el si de l’Església, a més de fer impossible la visió de la basílica abans de travessar el pòrtic. Però aquest tercer braç no va arribar a construir-se mai. A més, el plantejament inicial de Bernini va veure’s radicalment transformat en el segle XX, quan les grans transformacions urbanístiques del feixisme van traçar una gran avinguda, la Via della Conziliazione, des del Castell de Sant’Angelo fins a la façana de la basílica.

Progetto_Piazza_S.Pietro_(Bernini).jpg

La basílica de Sant Pere del Vaticà

dijous, 16/02/2012

A la riba del riu Tíber, dins del territori de l’Estat Vaticà, trobem la basílica de Sant Pere, la més gran de les quatre basíliques majors de Roma, construïda entre els segles XVI i XVII, en substitució de l’antiga basílica que Constantí havia erigit (segle IV) sobre la tomba de Sant Pere, el pare de l’Església. No és la catedral de la diòcesi de Roma, però sí que és l’església del Papa, en la qual celebra les cerimònies litúrgiques més importants del catolicisme.

vaticano.jpg

El papa Juli II (1443-1513), protector i mecenes d’artistes del Renaixement, va encarregar a Donato Bramante (1444-1514), el 1506, el projecte de la nova basílica de Sant Pere del Vaticà. Home del Renaixement, Bramante va projectar una planta central, de creu grega, inscrita en un quadrat, amb absis semicirculars als quatre braços i una gran cúpula central, fruit de la fascinació que sentia per l’interior del Panteó i per la cúpula aixecada per Brunelleschi a Florència. Les proporcions gegantines del projecte van determinar que les obres es realitzessin amb molta lentitud fins a la mort de Bramante.

520px-SaintPierre.svg.png

Planta central, de creu grega, dissenyada per Bramante

A la mort d’aquest, el 1514, Rafael Sanzio (1483-1520) va ser l’encarregat de prosseguir l’obra. Continuador del classicisme del seu mestre, Rafael va rectificar el projecte inicial per a plantejar un edifici basilical que inclouria, a la capçalera, l’estructura del projecte original de Bramante.

341px-SaintPierreRaphael.JPG

Edifici basilical dissenyat per Rafael que inclou a la capçalera l’estructura del projecte original de Bramante

Posteriorment, altres arquitectes com Peruzzi i Sangallo va continuar amb la direcció de les obres, però va ser un altre dels genis del Renaixement italià, Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564), qui va fer la traça definitiva de la cúpula. Aquesta va ser l’empresa arquitectònica més important de les empreses pel geni florentí, el qual va tornar al projecte de planta central de Bramante amb absis als braços de la creu grega i gran cúpula central.

Així, la cúpula va ser la gran aportació de Il Divino Michelangelo a la basílica vaticana. El gran desenvolupament del tambor li dóna una notable sensació de verticalitat, seguint el model de Brunelleschi a Santa Maria dei Fiore. Cal destacar l’articulació exterior dels elements estructurals: pilastres amb columnes aparellades al tambor, que es continuen als nervis de la cúpula i finalment amb columnetes a la llanterna. A l’interior, els quatre enormes pilars aixamfranats articulats per pilastres d’ordre corinti, la nítida corba de les petxines i la semiesfera de la cúpula creen un espai magnífic i grandiós.

La influència de la cúpula de Sant Pere en l’arquitectura posterior, tant religiosa com civil, serà enorme. Així, la cúpula acabarà per convertir-se en un element gairebé imprescindible en els segles posteriors en qualsevol dels edificis representatius.

San Pedro cupula Cinquecento.jpg

Cupula_san_pedro_vaticano.jpg

L’aspecte final de la basílica, tret de l’espai de la cúpula, es deu a l’arquitecte Carlo Madero (1556-1629), el qual, el 1607, va afegir-hi el cos longitudinal, que converteix la primitiva planta central en una planta basilical. Així, Madero va afegir tres trams a la nau major per convertir en una planta de creu llatina el disseny original de creu grega projectat per Bramante i Miquel Àngel. L’arquitecte va procedir amb gran respecte cap a l’obra dels mestres anteriors, però la longitud de la nau afegida distorsionaria la perspectiva de la cúpula vista des de la plaça. El caràcter de l’edifici canviava radicalment.

L-Kuppel-Petersdom.png

Planta basilical de Sant Pere dissenyada per Carlo Madero

L’altra gran aportació de Madero a la basílica va ser el seu tancament mitjançant una façana monumental, ja plenament inserida en el Barroc, però que buscava respectar l’harmonia amb l’articulació mural de la part construïda per Miquel Àngel.

D’aquesta manera, la façana de Sant Pere s’articula mitjançant un ordre gegant de columnes corínties que suporten un entaulament i un àtic de poca alçada superposat. Posteriorment, aquest àtic va ser coronat amb les estàtues que es troben a sobre de la balustrada. Cal destacar que els elements de la façana no es disposen en un pla únic, sinó que avancen lleugerament cap a la plaça en la part central, aconseguint així un efecte de dinamisme moderat que queda remarcat pel frontó triangular que corona la façana en el seu eix, coincidint amb l’amplada de la nau central.

st_pierre_facade.jpg

Les columnes d’ordre gegant unifiquen els dos pisos de què consta la façana. En el pis inferior s’obren les tres portes, arquitravades sobre columnes, mentre que al superior trobem el balcó de la Loggia, des del qual el Papa imparteix la benedicció Urbi et orbi després de la celebració de la litúrgia del primer dia de l’any i el diumenge de Resurrecció.

Una de les crítiques acostuma a rebre la façana de Madero és que resulta desproporcionada per la seva excessiva amplada. És cert, però aquesta desproporció es deu, en bona part, al projecte posterior d’afegir-hi dos campanars, un a cada costat. Gianlorenzo Bernini (1598-1680) va ser l’encarregat de presentar dos projectes diferents per aquestes torres, de les quals, finalment, només es va construir el cos inferior, que resta unit a la façana i sembla formar-ne part.

Vivianocodazzi_stpetersbasilica.jpg

Bernini també va ser l’encarregat de la decoració interior de la basílica. La seva primera aportació va ser el Baldaquí de Sant Pere (1624-1633) que cobreix l’altar situat al creuer, damunt de la tomba de l’apòstol. És un grandiós templet de bronze sostingut per quatre columnes salomòniques, inspirades en la columna que es conserva al Vaticà i que suposadament va pertànyer al Temple de Salomó. D’aquesta manera, el geni del Barroc sintetitza el gust pel moviment ondulant del XVII amb el prestigi del temple de Jerusalem. El conjunt es remata amb unes airoses volutes i una gran creu.

La grandiositat monumental del Baldaquí representa el poder de l’Església i s’integra perfectament en l’estructura general de la basílica. És més, el Baldaquí de Sant Pere esdevé una de les obres paradigmàtiques del Barroc i les seves solucions més característiques (la columna salomònica, el fust cobert per decoració vegetal, les borles, etc.) seran repetides reiteradament en edificis i retaules de les dècades posteriors.

Vatican-StPierre-Interieur.jpg

Baldaquí de Sant Pere del Vaticà, obra de Bernini

L’amplada del Baldaquí permet veure, com a culminació de l’eix longitudinal del temple, trobem La Càtedra de Sant Pere, obra també de Bernini, un reliquiari monumental que conté la suposada relíquia de la cadira de Sant Pere d’època paleocristiana, recolzada per les estàtues dels quatre Pares de l’Església i il•luminada per l’enlluernadora aparició del colom, representació de l’Esperit Sant.

Trono de San Pedrocab.jpg

Càtedra de Sant Pere, obra de Bernini