Entrades amb l'etiqueta ‘Barcino’

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.

Bàrcino, un passeig per la Barcelona romana

dijous, 27/05/2010

La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, que així es deia l’actual Barcelona en l’època romana, s’aixecava al cim del Tàber. L’emplaçament triat per a la Barcelona romana va ser el més adient per a una ciutat en temps de pau. Un paisatge planer al costat del port natural del Rubricatum flumen, l’actual riu Llobregat.

Barcinoii.jpg

La funció principal que havia de dur a terme la nova ciutat era la d’aglutinar i controlar un territori (ager) no gaire extens, però sí molt productiu i ja explotat des de l’època republicana, segons coneixem per les restes de viles a la vora del Llobregat.

Aquest territori va ser convenientment estructurat mitjançant una centuriació o parcel·lació (centuratio) que constituïa el seu primer cadastre, organitzat entorn de dos eixos (cardo i decumanus), que formaven una àrea distribuïda entre els pobladors de la ciutat, en la qual es van reservar zones d’ús comú o públic.

D’aquesta manera, Bàrcino va tenir probablement un recinte més o menys quadrangular, segons els característics cànons romans. Aquesta estructura, arran de la crisi del segle II d.C. i de les destruccions a la ciutat, va ser modificada parcialment.

barcino.jpg

Recreació de la ciutat romana de Bàrcino

barcinoIV.jpg

Planta de la Barcelona romana al segle IV

L’eix major de la ciutat, d’uns quatre-cents metres, anava des de la porta que s’obria a l’actual Plaça Nova, i que encara es conserva, fins el carrer de Regomir. Sembla que aquesta via correspondria al cardo principal. L’eix menor, el decumanus principal, devia tenir uns tres-cents metres i anava des de la Plaça de l’Àngel i el carrer de Llibreteria fins a l’encreuament de Call i Avinyó, aproximadament. La ciutat de Bàrcino tenia, doncs, unes dotze hectàrees.

Si considerem que Tàrraco en tenia seixanta i que Emèrita vorejava el centenar, podem deduir que Bàrcino era més aviat una ciutat petita dins de la categoria de les ciutats mitjanes del món romà peninsular.

La ciutat disposava d’un fòrum, que estava, aproximadament, on ara hi ha la Plaça de Sant Jaume, i ens han arribat restes del temple, de les termes, de diferents locals i habitatges, dels aqüeductes i de les muralles, i elements decoratius del que probablement era un teatre. No sabem amb certesa si existien el circ i l’amfiteatre: el circ de ben segur que no, perquè es tractava d’una ciutat molt petita; en canvi, es probable que existís un amfiteatre encara que no sapiguem quina devia ser la seva situació exacta.

Temple_d'_August_Bàrcino_Barcelona.JPG

Columnes del Temple d'August de la Bàrcino romana

La riquesa del territori de Barcelona era assegurada per la fertilitat de la terra, apta per al conreu dels cereals i la vinya; pels recursos miners amb explotació de ferro, i potser de plata, a la zona de Gavà, i, finalment, per l’abundància de productes del mar, d’entre els quals, al segle IV d.C. el poeta Ausoni alabava encara la salsa de peix i les ostres (no és gens estrany trobar a les excavacions urbanes closques d’aquest mol•lusc, malauradament desaparegut del litoral barceloní).

L’aigua provenia de les fonts d’Horta i del Tibidabo i sembla que les activitats econòmiques predominants van ser el conreu de la vinya, comú a tota Laietania, la pesca i els teixits de lli.

Aqüeducte_Barcino.jpg

Restes de l'aqüeducte de Bàrcino

Pel que ens indiquen les fonts, la vida de la ciutat romana  va transcorrer pacíficament i va arribar al màxim esplendor en l’època de Trajà (98-117 d.C.).

Seria cap al final del segle II d.C., en un moment en el qual l’exèrcit imperial ja era incapaç de mantenir la seguretat de les seves fronteres, quan Bàrcino va resultar parcialment arrasada i destruïda, suposem que per una incursió dels mal anomenats pobles bàrbars franco-alemanys que ja havien sembrat el terror a bona part d’un occident romà en franca decadència.