Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (2)

dijous, 14/02/2013

Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?

És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.

MedievalFamily.jpg

Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.

untitled 2.tif

Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?

El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.

Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.

 En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?

En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.

Santa_Maria_del_Mar_(Barcelona)_-_23.jpg

Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.

La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.

Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (1)

dimarts, 12/02/2013

Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?

En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.

Catedral del Mar  f. principal.jpg

A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?

Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.

M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?

La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.

barchinona.jpg

És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?

El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.

Bastaixos.jpg

La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?

La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.

Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

Art i cultura en la Catalunya del segle XVIII

dilluns, 29/10/2012

A la Catalunya del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, es va produir un procés de renovació artística que va anar imposant en l’àmbit artístic un barroquisme que es va decantar en les darreries del segle vers el refinament del rococó i cap a les severitats del neoclassicisme i l’academicisme francès.

Així, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars borbònics, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. És a dir, l’arquitectura va experimentar una renovació important gràcies a l’impuls de l’enginyeria militar i la protecció que aquesta renovació va rebre des de l’Acadèmia de Matemàtiques. En qualsevol cas, a Catalunya no hi va haver un predomini del neoclassicisme en sentit pur, sinó que sovint es mesclava amb les severitats del rococó.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Barcelona segons un gravat francès del segle XVIII

Cal tenir present que des de la segona meitat del segle XVIII, aquest “neoclassicisme temperat” va convertir-se, de la mateixa manera que havia succeït amb el barroc, en l’estil de la burgesia emergent, la qual, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va ser la responsable de la remodelació de la ciutat de Barcelona, encara dins del recinte emmurallat.

Durant el regnat de Felip V van crear-se dos edificis fonamentals com a mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i de la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona, la Universitat de Cervera, l’Ajuntament de Manresa, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau March. Posteriorment, el punt d’inflexió cap el neoclassicisme el trobem cap a finals del segle amb la construcció de la Duana Vella (actual seu de la delegació del govern de l’Estat a Barcelona).

ciuradella bcn.jpg

La Ciutadella de Barcelona

CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG

Universitat de Cervera

Palau-de-la-Virreina.jpg

Palau de la Virreina

Una altra novetat arquitectònica del segle va ser l’esgrafiat de les façanes, fonamentalment amb escenes camperoles, de jocs o mitològiques. En aquest sentit, els exemples més destacats són l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona i l’església de Sant Celoni.

Casa_dels_Velers_des_de_la_Via_Laietana.jpg

Edifici del Gremi de Velers de Barcelona

esglesia_st._celoni.jpg

Església de Sant Celoni

En el camp de l’escultura, les influències barroques dels agremiats del primer terç de segle aviat es veurien arraconades per les tendències neoclàssiques dels acadèmics que recorrien a temàtiques mitològiques i al·legòriques. Respecte dels artistes, l’escultura va restar dominada per les grans dinasties d’artistes, com ara els Sunyer d’Igualada, els Martí de Vic (Josep Martí és l’autor de la decoració del Santuari de la Gleva), i sobretot els Costa (Pau Costa és l’autor del retaule de l’església d’Arenys de Mar).

DSCF4400.JPG

Retaule de l’església d’Arenys de Mar

Finalment, en el camp de la pintura, va brillar la figura d’Antoni Viladomat, pintor d’un estil barroc temperat i autor de la sèrie de pintures de La vida de Sant Francesc d’Assís al convent de Sant Francesc de Barcelona i del magnífic conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Gràcies a la seva obra i a la tasca dels seus deixebles Francesc i Manuel Tremulles, Catalunya va integrar-se en els corrents europeus.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg

Antoni Viladomat: Jesús concedeix a Sant Francesc la indulgència de la Porciúncula

ViladomatFrancescSopar.jpg

Antoni Viladomat: Sopar de Sant Francesc

Antoni_Viladomat-_Un_boig_estén_la_capa_perquè_hi_passi_per_sobre_sant_Francesc_nen-_MNAC.jpg

Antoni Viladomat: Un boig estén la capa perquè hi passi per sobre sant Francesc nen

Cal destacar la tasca de l’Escola de la Llotja, antiga Escola de Nobles Arts, que sostenia la Junta de Comerç de Barcelona, la qual va esdevenir un important centre impulsor de les arts, que va concedir moltes pensions per a anar a estudiar a França i Itàlia.

Més enllà de l’art, cal tenir present l’interès que va desvetllar el teatre, sobretot les tragèdies, els drames i les comèdies en llengua castellana que s’adreçaven a les classes benestants, tot i que també existia una dramatúrgia popular representada en llengua catalana i que tractava temàtiques més properes a la realitat.

Monestir Montserrat.jpg

Monestir de Montserrat

Finalment, un altre element cultural destacat de la Catalunya il·lustrada és la música. Un dels centres de formació musical de la Catalunya del segle XVIII va ser l’abadia de Montserrat, institució molt oberta als corrents europeus, sobretot francesos i italians. Però les circumstàncies polítiques i socials que comportaven l’absència d’una vida pública oficial i la manca de patrocini de cara als afers musicals van obligar els músics catalans a emigrar. Així, l’activitat creadora de Catalunya va restar molt migrada i aïllada dels corrents europeus. Tanmateix, l’òpera va tenir un important ressò popular a Barcelona, reflex de la sintonia dels gustos dels catalans amb els de la resta d’Europa.

El Corpus de Sang

dimecres, 4/07/2012

En l’època moderna, el dia del Corpus representava una de les principals fites religioses i litúrgiques de qualsevol ciutat catòlica. En el cas de Barcelona, a més, era el dia en el qual els segadors, pagesos temporers dels voltants, contractaven la feina per a la temporada de sega dels camps del pla de la ciutat que s’iniciava en els dies següents. El 1640, però, l’agitació social contra l’allotjament de les tropes reials, els terços,  a causa de la guerra amb França incrementava el perill d’un aldarull. La indecisió del virrei i dels consellers va fer que les portes de la ciutat s’obrissin seguint la tradició. Es buscava transmetre una sensació de normalitat. Tanmateix, aviat es veuria que aquesta decisió havia estat un error majúscul.

D’aquesta manera, el 7 de juny, dia del Corpus, uns cinc-cents segadors, amb rebels mesclats entre ells, entraven a Barcelona. Cap a les vuit del matí, tres segadors van protagonitzar un primer aldarull al carrer Ample. Va ser un incident fortuït en el qual aquests segadors van barallar-se amb uns velluters, un dels quals va deixar ferit un segador. A més, els rumors indicaven que un dels velluters era criat d’un dels agutzils de la ciutat. En conèixer-se l’incident, uns tres-cents segadors que s’estaven a la Plaça del Carme van dirigir-se al Pla de Sant Francesc, davant del palau del virrei Dalmau de Queralt, el comte de Santa Coloma, per protestar. S’havia iniciat l’avalot.

De la protesta va passar-se al tiroteig amb els ocupants del palau i els segadors van radicalitzar-se fins al punt d’intentar cremar l’edifici. Malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell l’avalot va estendre’s. Només la presència dels membres de la milícia urbana, fortament armats, va aturar l’assalt.

Corpusdesang.jpg

A continuació, les autoritats van intentar treure els amotinats de la ciutat, però els segadors van canviar el seu objectiu i van dirigir la seva ira contra els funcionaris reials, saquejant i cremant les cases dels membres de l’Audiència i del lloctinent del mestre racional, a la vegada que assaltaven les presons amb els crits de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern!”, però també de “Visca lo Rei!”.

Alleugerida la pressió contra el seu palau, el virrei Santa Coloma va marxar cap al baluard de Santa Eulàlia amb l’objectiu de refugiar-se en una galera genovesa que l’esperava. Però va canviar d’opinió en el darrer moment: no va embarcar-se i va optar per restar a la ciutat refugiat a les drassanes.

Mentrestant, l’avalot continuava. Els segadors van assaltar el palau de García Toledo, el marquès de Villafranca, general de les galeres del rei. En el tiroteig, el conseller terç Josep Massana, qui intentava calmar els ànims, va caure del seu cavall. Ràpidament va estendre’s la falsa notícia que el conseller terç havia mort i la revolta va generalitzar-se. Els menestrals i els veïns del barri de la Ribera, que fins aquell moment s’havien mantingut expectants, van sumar-se decididament al motí.

gravat-1.JPG

Unes 2.500 persones van assaltar les drassanes i els defensors que van sobreviure a l’atac no van tenir més opció que fugir cap a Montjuïc. El virrei Santa Coloma va aconseguir fugir, però un grup d’avalotadors va trobar-lo a prop de l’ermita de Sant Bertran i va assassinar-lo d’una ganivetada.

La revolta s’estenia ràpidament. Tanmateix, el que inicialment eren atemptats contra els béns dels funcionaris reials aviat es convertirien en accions de pillatge indiscriminat. L’alçament ja no es dirigia únicament contra els soldats i els funcionaris reials, sinó també contra la propietat senyorial. A més, els habitants de la ciutat, activament o passivament, van solidaritzar-se amb els rebels.

Les autoritats de la ciutat van intentar fer fora els revoltats, però tots els intents van fracassar. Cap autoritat de l’administració reial tenia poder sobre els revoltats. D’aquesta manera, els segadors van dominar la ciutat fins el dia 11. Finalment, la columna d’avalotats va marxar de la ciutat sota el comandament del conseller en cap de Barcelona, el qual va aconseguir conduir els segadors cap a Sant Andreu de Palomar. Mentrestant, a Barcelona es produïa una demostració de força de centenars d’homes armats, comandats pel diputat militar, el veguer i el conseller terç, encarregats de restablir l’ordre a la ciutat comtal.

L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

dimecres, 11/01/2012

L’església de Santa Maria del Mar és l’obra més important de l’arquitectura gòtica a Catalunya, probablement, l’església gòtica mes bella de tota la Península Ibèrica i un cas únic en el gòtic europeu. Santa Maria del Mar destaca per la severitat de línies, l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues. Menor en proporcions i en lluminositat que les grans catedrals franceses del gòtic, és la puresa de les seves línies i la perfecció constructiva la que la fa tan especial. A més, l’edifici defineix els trets peculiars del gòtic català: torres octogonals, manca d’arcbotants i multiplicació de contraforts. La seva disposició interior també marca un estil propi amb la planta de saló, tres naus d’alçada similar i multiplicació de les capelles laterals.

Santa_Maria_del_Mar_-_façana_principal_amb_les_dues_torres.jpg

Santa Maria del Mar ja apareix esmentada en un document de l’any 918 que parla d’una basílica situada al camí del mar, amb el nom de Santa Maria de les Arenes o de la Mar. Construïda sobre el solar d’aquesta basílica entre el 1329 i el 1383, la “catedral del mar” s’ubica en l’espai on, segons la tradició, va predicar l’apòstol Sant Jaume l’any 38 d.C. i on va ser enterrada Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat de Barcelona.

Es troba en el barri de la Ribera, a prop de l’antic port, i van ser els gremis relacionats amb l’activitat portuària (bastaixos i macips, representats en els capitells i en els repussats de bronze de les portes), així com els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada els que van fer possible la seva construcció. D’aquesta manera, es pot considerar que aquest monument és reflex de l’empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània. En aquest sentit, cal tenir en compte el significatiu paral·lelisme entre aquest edifici i la Catedral de Ciutat de Mallorca. També podem suposar que Santa Maria del Mar representa un desig latent d’ostentació per part d’aquella nova classe urbana que sorgeix en la Barcelona medieval dels segles XIII i XIV.

Bastaixos.jpg

La direcció de l’obra va portar-la el mestre Berenguer de Montagut, responsable també de l’Església del Pi de Barcelona i de la Seu de Manresa, i del seu col·laborador Ramon Despuig. L’agost de 1384, el bisbe Pere de Planella va dedicar el temple a la Mare de Déu i va celebrar-hi la primera missa.

És una església de tres naus, sense transsepte, amb un presbiteri absidiat de forma poligonal amb deambulatori. L’amplada de la nau central és el doble de les laterals (13 metres d’amplada per 6,5 metres en les laterals). Els quatre trams de la nau principal són quadrats perfectes, la qual cosa permet reduir al mínim el nombre de suports. Entre els contraforts hi ha capelles: tres per cada tram de naus, més les de la capçalera i els peus, en total 34 capelles més les obertures de les quatre portes. El presbiteri s’organitza en forma poligonal, amb vuit columnes que delimiten l’espai de l’altar major i el separen de la girola que corre darrere seu com a continuació de les naus laterals.

stamaria planta.jpg

Tots els trams es cobreixen amb voltes de creueria. Les de la nau central descansen sobre esvelts pilars octogonals de gran alçada, el suport característic del gòtic català, i tota l’estructura queda apuntalada pels contraforts que acullen les capelles. Les proporcions de cada tram permeten una extraordinària llum gràcies als arcs que els delimiten, aproximadament a uns quinze metres de distància entre els suports. L’alçada de les naus laterals és lleugerament inferior a la de la central, quasi parella, fet que permet la seva il·luminació mitjançant els òculs que s’obren sobre les arcades.

El resultat d’aquest sistema arquitectònic és l’articulació d’un espai diàfan, un gran espai sense interrupcions visuals, semblant a l’efecte que tindria en el cas de ser una construcció amb una única nau per al culte. Aquesta és la gran diferència del gòtic català respecte de les construccions franceses o castellanes: es defuig de la compartimentació per donar pas a un espai unitari, sobri i diàfan.

Santa_Maria_del_Mar_-_Nau_interior.JPG

Santa-Maria-del-Mar-Cathedral-of-the-Se-view-on-altar.jpg

Santa_Maria_del_Mar_-_Interior_rosassa.JPG

A més, la distribució de la llum interior contribueix a accentuar la sensació d’amplitud espacial. Damunt de les arcades d’accés a les capelles hi ha llargs finestrals amb vitralls, igual que en el seu interior. D’aquesta manera, la nau central s’il·lumina per la combinació dels vitralls, els òculs i la magnífica rosassa dels peus. Malauradament, la majoria dels vitralls originals s’ha perdut, tot i que es conserven alguns del segle XV i d’altres dels segles XVII i XVIII.

Respecte de la façana i la porta principals, aquestes donaven al fossar Major (avui plaça de Santa Maria) i estan resoltes amb la mateixa racionalitat que l’interior de l’edifici. La façana es divideix en tres trams separats per contraforts i queda emmarcada per dues torres octogonals. El tram central es divideix en dues parts: a la part inferior hi trobem la porta, amb gablet de traceries, arquivoltes en esqueixada i arqueries laterals; mentre que la part superior resta ocupada pel cercle de la rosassa. Les escultures de Sant Pere i Sant Pau es troben entre els arcs del portal i en el timpà podem observar Jesús entre la Verge Maria i Sant Joan.

LapidaSantaMariaMar.jpg

Un incendi, el 1378, va danyar l’edifici i va fer necessària una reconstrucció parcial a càrrec del mestre Guillem Metge. Posteriorment, el terratrèmol que va sacsejar Barcelona el 1427 va destruir la rosassa primitiva, que va ser substituïda per l’actual el 1459 pels mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. Dos incendis amenaçarien la supervivència de l’església: un el 1714, durant els bombardejos de la Guerra de Successió, i l’altre, l’any 1936, en esclatar la Guerra Civil. Tot i el pas del temps, avui dia Santa Maria del Mar continua funcionant com a parròquia d’un barri obrer i populós. La seva majestuositat serena continua intacta combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català.  El millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura.

Passejant per la Barcelona del segle XVIII

dijous, 20/10/2011

Si hem de cercar les arrels del turisme, que avui és un fet quotidià i no fa tant era un luxe reservat a una minoria, hem de girar la vista enrere fins a trobar els nobles i els burgesos enriquits de l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII, els quals realitzaven el que s’anomenava com a Grand Tour, és a dir un viatge iniciàtic per Europa que combinava la diversió amb la instrucció. Aquests desplaçaments sovint van anar acompanyats del desenvolupament de la literatura de viatges, en la qual el turista compartia la seva experiència amb els lectors, il·lustrant-los sobre allò que havia descobert.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Un d’aquests turistes del segle XVIII va ser el britànic Arthur Young (1741-1820), el qual va descriure amb gran detall els seus viatges per França i Espanya. A través de la seva obra Viatge a Catalunya (1787), Young ens dibuixa com era la Barcelona d’aquella època vista a través dels ulls d’un visitant:

Arthur Young

Hem visitat la ciutat [de Barcelona]. És gran, a tot arreu s’hi veu gent. Molts carrers són estrets, com és normal en una ciutat antiga, però també n’hi ha molts d’amples, emmarcats per belles cases. Resumint: no es pot ben dir que sigui ben construïda, si s’exceptuen els edificis públics, que denuncien una gran magnificència. Diverses places, sense ser d’un traçat regular, fan bon efecte i deixen al descobert les noves construccions. Hi ha un barri, anomenat Barceloneta, que és enterament nou i regular; els carrers s’hi entrecreuen en angle recte. Ara: com que no hi viuen més que mariners, petits botiguers i artesans, les cases són petites i baixes. Un dels costats dóna al moll.

Els carrers són il·luminats, però com que hi ha tanta pols, sobre tot als més amples, no puc dir si tots són pavimentats. La seu del governador i la font nova formen conjunt, i són mostres del gust per l’embelliment de la ciutat. La foneria reial de canons és molt gran: les naus són amples i no sembla que s’hi hagi estalviat res. La major part de les peces són de bronze. Les fan d’una sola fosa, i vam veure foradar peces de 24, una de les operacions potser més curioses de la mecànica actual, cosa que obliga a retre homenatge al seu inventor. Hi treballen 300 homes en temps de guerra, però ara n’hi ha pocs.

Les manufactures de Barcelona són considerables: una passejada pels carrers ens mostra per tot arreu signes d’una indústria activa i desenvolupada. En qualsevol lloc sentiu el soroll de les màquines de fer mitges. Es fan mocadors de seda (encara que menys que a València), mitges, puntes, teixits diversos i peces de llana, encara que no gaires. El principal negoci, però, és el comerç; les transaccions fan una xifra molt elevada i, això no obstant, són pocs els vaixells matriculats en aquest port.

La transformació de Barcelona en el segle XVIII

dimecres, 13/07/2011

El regnat de Carles III (1759-1788), el monarca il·lustrat espanyol, va estar marcat per una gran recuperació econòmica del Principat, especialment per a la ciutat de Barcelona, la qual va veure’s molt afavorida per la concessió del permís de lliure comerç amb les colònies americanes. Aquesta revifalla de l’economia catalana va comportar canvis profunds a tot el país. És en aquest moment quan es van crear ciutats noves, com Sant Carles de la Ràpita, i se’n van millorar d’altres com la pròpia Barcelona, creant avingudes com la Rambla, aixecant grans edificis com el Palau de la Virreina o construint noves vies de comunicació.

El sistema viari d’Espanya del segle XVIII, en el fons, no era massa diferent del que havien creat els colonitzadors romans feia 1.700 anys. Va ser amb l’arribada al tron de Carles III i les seves idees il·lustrades quan va iniciar-se la renovació d’aquest deficient sistema de comunicacions. Així, el 1761, s’iniciaven les obres per articular el nou camí reial que uniria Madrid amb Barcelona (l’actual N-II) amb l’objectiu d’escurçar i fer més segur el trajecte entre aquestes ciutats. De la mateixa època són les carreteres de França i de València. Madrid, la capital, la villa y corte, seria sempre l’eix a partir del qual vertebrar les comunicacions de forma radial.

Dos anys després, el 1763, va construir-se un pont sobre el riu Llobregat, a l’altura de Molins de Rei, l’anomenat Pont de Carles III, que venia a substituir el del Diable, a Martorell. A prop del nou nus de comunicacions van obrir-se establiments pels viatgers, com l’hostal dels Sants, l’actual restaurant Ca l’Esteve de Molins de Rei. El govern de Carles III, amb el ministre Floridablanca al capdavant, també va modernitzar l’antic camí reial des de la Creu Coberta, a l’aleshores poble de Sants, fins al nou pont de Molins.

La millora de les comunicacions de Barcelona va facilitar l’expansió industrial catalana, principalment la tèxtil, i l’enriquiment de la burgesia, cada cop més poderosa. Durant l’últim terç del segle XIII van anar instal·lant-se, als prats de llevant (Sant Martí de Provençals) i de ponent (Marina de Sants), els primers nuclis tèxtils, mentre que, d’altra banda, Horta i Sarrià començaven a perfilar el seu caràcter residencial.

800px-BNE.Barcelona.planos.1806.jpg

En paral·lel, la façana marítima de Barcelona va convertir-se en el centre de la ciutat. El 1774, un cop va enderrocar-se la muralla medieval de la Rambla, va iniciar-se la urbanització de les Rambles, sota la direcció de l’enginyer Cermeño (mestre d’obres de la reconstrucció del castell de Montjuïc), donant lloc al naixement d’un dels llocs més representatius de la ciutat. Abans d’aquesta data, les rambles no eren més que una riera, un camí fora muralla per on Collserola havia vessat les seves aigües al llarg dels segles.

La transformació de la Rambla, però, havia començat dos anys abans amb les obres del Palau de la Virreina. L’arquitecte barceloní Josep Ausich va construir-lo sota les ordres directes de Manuel Amat i Junyent, el virrei del Perú, i el resultat va ser un edifici inspirat en els models neoclàssics francesos però amb solucions típicament catalanes, com ara la forma del pati. A més, el 1776, els marquesos de Comilles van iniciar el bastiment del que havia de ser el seu palau, el Palau Moja, amb la façana principal donant al carrer de Portaferrissa, un edifici d’un barroc notable acabat el 1786. El tercer gran palau ubicat a les Rambles va ser el Palau Marc, un edifici de classicisme auster aixecat el 1776 per Josep Soler i Faneca per encàrrec de la família Marc de Reus.

D’altra banda, el Carrer Ample va convertir-se en una de les principals artèries de la nova Barcelona que començava a néixer amb la construcció de palaus residencials i edificis religiosos. El 1765, l’arquitecte Josep Mas va renovar totalment l’església de La Mercè, un edifici barroc de gust borrominià. El 1772, Josep Soler i Faneca va construir el Palau Sessa i el 1774 va bastir-se el Palau dels marquesos d’Alfarràs.

El 1783, Francisco Gonzáles y de Bassecourt, capità general de Catalunya i comte d’El Asalto, va autoritzar l’obertura del carrer Nou de la Rambla, que durant molts anys va dur el seu nom. Aquest carrer va ser concebut com l’artèria principal del Raval, l’ampliació de la ciutat camí de Montjuïc.

800px-Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Una altra artèria de la ciutat nascuda en aquest temps va ser el camí que conduïa des de Barcelona fins a l’església dels Josepets a Gràcia. La millora de les comunicacions amb la vila va anar seguida de l’obertura de nous carrers, com el del Príncep d’Astúries, i el bastiment de residències per a les classes benestants de Barcelona, com el Palau de la Virreina de Gràcia (1779), on avui trobem la parròquia de Sant Joan.

La façana marítima de la ciutat també va quedar marcada per l’esperit modernitzador que va impregnar aquest període. El 1774, Josep Soler i Faneca va dirigir les obres de remodelació de l’edifici medieval de la Llotja, que es va dotar de noves dependències i d’una façana neoclàssica. El 1775, sota la direcció de l’arquitecte militar Cermeño, es va posar en pràctica un projecte d’ampliació del barri de la Barceloneta. I el 1790, al pla de Palau, es va edificar la Duana Nova (actual delegació del Govern) de la mà de Miguel de Roncali, un edifici neoclàssic molt original amb reminiscències de l’estil rococó.

El 1774 una ordre governativa abolia els cementiris parroquials i proposava l’edificació d’un de central. El 1775, el bisbe Climent va obtenir de l’intendent de Barcelona els permisos necessaris per ocupar i protegir amb un mur una “porció de terra sorrenca de 90 canes de llarg per 45 d’ample” a Sant Martí de Provençals. Un any després, el març de 1775, es va consagrar el nou cementiri. Això va suposar la desaparició dels antics cementiris parroquials i l’aparició, en el seu lloc, de petites places, com la del Pi, o la de Santa Maria, darrera Santa Maria del Mar.

Aquesta transformació de Barcelona, però, resultaria només una solució transitòria ja que el seu desenvolupament en el segle XIX obligaria la ciutat a una transformació radical que canviaria definitivament la seva fisonomia.

L’imperialisme al Marroc i la Setmana Tràgica de 1909

dijous, 24/02/2011

A partir de 1900, Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior Tractat hispano-francès (1912) van establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona muntanyosa del nord marroquí, amb l’obligació de pacificar-lo i controlar-lo. L’interès espanyol en el territori es basava en els possibles beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i les inversions en ferrocarrils, però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit després del Desastre de 1898 i d’aconseguir que el país tornés a convertir-se en una potència colonial.

La presència espanyola en aquest territori, però, va veure’s contestada des d’un bon començament pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles. Les cabiles rebels del Rif, que actuaven de forma esporàdica contra les tropes espanyoles assentades al Protectorat del Marroc, havien començat a moure’s amb més intensitat a l’estiu de 1909, atacant objectius militars, econòmics i la via del ferrocarril propera a Melilla. La derrota de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo (1909) va fer que el Ministre de la Guerra ordenés que s’enviessin nous contingents militars al Marroc mitjançant la lleva d’uns 40.000 reservistes que van ser mobilitzats a tot l’Estat.

Protectorado español Marruecos.jpg

Molts reservistes casats van ser cridats a files, mentre que soldats en actiu i joves que havien comprat la seva exempció van lliurar-se de participar en l’operació. La major part d’aquestes tropes havien de partir cap al Marroc des de Barcelona, fet que va provocar que la ciutat visqués un moviment de protesta popular contra les autoritats de gran magnitud amb la creació d’un Comitè de Vaga i la declaració d’una vaga general que va comportar una setmana d’incidents i enfrontaments al carrer.

La mobilització contra la guerra i contra la injustícia del sistema de quintes va iniciar-se al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de les tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, va constituir-se el Comitè de Vaga que interpretava la campanya militar al Marroc com una veritable guerra de classes i va fer la crida a la vaga general. La revolta va allargar-se una setmana, tot desbordant l’objectiu inicial de la protesta i adquirint un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.

campana-gracia-19130726.jpg

Factors que expliquen l’esclat de la Setmana Tràgica:

  • Anticlericalisme. Entès com la consciència del poble de que existia una Església organitzada, o simplement un catolicisme, al servei dels rics i els poderosos, explotadora dels pobres i corruptora de les consciències. Això era conseqüència, a més d’altres motius que venien arrossegant-se des del segle XIX, de la propaganda contra l’Església realitzada per Lerroux.
  • Antimilitarisme. Oposició al fet que els soldats fossin enviats al Rif a fer la guerra i morir. A Catalunya existia una massiva i radical oposició a deixar-se enviar fills, marits o pares a morir al Marroc. Els mateixos socialistes espanyols, moderats en comparació amb el sindicalisme i l’anarquisme català, també seguirien una política d’oposició a la guerra del Marroc.

La vaga de protesta va desembocar en una gran manifestació contra la guerra imperialista al Marroc. La revolta va ser caòtica i espontània. Al carrer van aixecar-se barricades, van produir-se enfrontaments i elements radicals i anarquistes anticlericals van incendiar-se més de vuitanta centres religiosos, entre ells 21 esglésies i 40 convents. No dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes. Així, la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

mapa_ST_gran.jpg

Les primeres notícies dels fets de Barcelona van aparèixer a la premsa espanyola com una sublevació separatista. La realitat, però, és que fora de Barcelona, la revolta només va estendre’s a Sabadell. El poble radical, treballat al llarg de vuit anys per un revolucionarisme lerrouxista extremista i confús, va sentir-se identificat instintivament amb la revolta i sense esperar directrius ni consignes va llençar-se a les barricades o a l’incendiarisme, convençut de que per fi es posava en pràctica el programa radical. Així, es podria parlar d’una certa paternitat del lerrouxisme en els fets de la Setmana Tràgica.

setmana-tragica.jpg

El govern de Maura va respondre a l’onada de violència declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions mitjançant una dura repressió que va portar a sagnants enfrontaments entre els manifestants i les forces militars.

TragicWeek.jpg

Per la seva banda, la burgesia catalana no va preocupar-se, tot i la forta repressió contra els manifestants, d’altra cosa que no fos la protecció dels seus interessos econòmics. La Lliga Regionalista va descobrir la seva veritable cara a la població: era un partit classista de caire molt conservador disposat a pactar, sempre que fos necessari, amb el poder central per reprimir insurreccions populars i avortar reivindicacions socials que anessin en contra dels seus interessos.

Francisco_Ferrer_Guardia.jpg

Francesc Ferrer i Guàrdia

Acabada la revolta, va produir-se una forta repressió per part del govern amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el mes de novembre, 2.500 persones detingudes –i sembla que uns 2.000 exiliats o fugits a França–, la celebració de 216 consells de guerra que van implicar 1.700 persones, i la sentència a mort de 17 persones, de les quals només cinc van ser executades.

La conseqüència més dramàtica de la Setmana Tràgica va ser l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, que va ser acusat de ser qui va instigar la població a aixecar-se contra el govern. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució de Ferrer i Guàrdia va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques.

D’una banda, el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors. A més, el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític de la CNT en els anys següents. Finalment, la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu i la Lliga Regionalista va patir un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.

Documental: “Barraques, l’altra ciutat”

diumenge, 31/10/2010

El programa 30 minuts va abordar -donant veu els seus protagonistes- una de les realitats històriques menys conegudes de la  Barcelona contemporània: la de les barraques. Una experiència de marginació que van viure, només a la capital catalana, unes 100.000 persones durant bona part del segle XX.

El barraquisme va ser un fenomen urbà de primera magnitud a Barcelona des del principi del segle XX fins gairebé els Jocs Olímpics, i amb ell va crear-se una vertadera “ciutat informal” al costat dels nuclis antics, de l’Eixample i de les diverses formes de creixement de la perifèria urbana. Aquesta ciutat informal va estendre’s per la muntanya de Montjuïc, pel front marítim, per alguns espais del mateix Eixample i pels turons que envoltaven la ciutat.


La crisi de la baixa edat mitjana a la ciutat: la Busca i la Biga

dijous, 21/10/2010

Les dificultats econòmiques per les quals va travessar Catalunya durant el segle XV van traduir-se en conflictes socials com el dels remences al camp o el de la Busca i la Biga a la ciutat de Barcelona.

remensa.gifEl control del govern de la ciutat de Barcelona era molt important no només per a la defensa d’uns determinats interessos, sinó perquè des de Barcelona es podia influir en els monarques i en les Corts. Resulta evident, doncs, que la Biga volgués mantenir el seu monopoli municipal i que la Busca intentés per tots els mitjans trencar-lo.

La Busca representava els interessos d’un sector dels mercaders (els que es dedicaven a l’exportació), dels artesans (mestres dels gremis més importants de la ciutat), i dels menestrals dels gremis. La Busca, (l’astella, en oposició a la Biga) aspirava a controlar el govern municipal per fer complir els privilegis, llibertats i costums de Barcelona.

El programa de la Busca per a superar la crisi econòmica es recolzava en tres punts: la devaluació de la moneda per a facilitar les exportacions; l’aplicació de mesures proteccionistes orientades a afavorir la producció industrial catalana; i la democratització del govern municipal.

La Biga, per la seva banda, representava els interessos de l’oligarquia urbana (ciutadans honrats) i dels grans mercaders dedicats a la importació d’espècies i de blat. La Biga, en analogia amb la peça de fusta que aguanta un edifici (la ciutat), es considerava, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s’oposaven als sectors vinculats a l’economia productiva.

Des de la Biga s’oposaven al programa buscaire perquè una devaluació monetària perjudicaria els seus interessos econòmics per les inversions realitzades en béns immobles (finques urbanes, terres) i títols de deute municipal. A més, consideraven que el proteccionisme propugnat per la Busca limitaria les seves activitats comercials basades en les exportacions.

El conflicte barceloní va aguditzar-se a causa de la intervenció reial, interessada a participar en tots allò que portés a un afebliment dels grups socials més poderosos.

Tot i això, inicialment, entre la Busca i la Biga, Alfons el Magnànim mantindria una postura ambigua, ja que d’una banda necessitava diners i els acceptaria tant de buscaires com de bigaires i d’altra banda, aspirava a imposar la seva autoritat en les Corts i sobre la noblesa.

El Magnànim era conscient de la coincidència d’interessos amb els buscaires al compartir el mateix enemic conjuntural: l’oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Tal com estava conformat el sistema d’elecció dels càrrecs municipals, resultava impossible l’accés dels membres de la Busca, a menys que hi hagués una intervenció reial. Així, el 30 de novembre de 1453, Galceran de Requesens, governador de Catalunya durant el regnat d’Alfons el Magnànim, va facilitar la instal•lació de la Busca en el poder municipal. El lloctinent general va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire.

D’aquesta manera s’iniciava una etapa de set anys durant la qual els buscaires van aplicar el seu programa econòmic sense assolir bons resultats. Van implantar-se les mesures tradicionalment reivindicades pels buscaires: mesures proteccionistes, defensa del comerç marítim (acta de navegació de 24 d’agost de 1453), devaluació de la moneda (decretada el 4 de gener de 1454), sanejament de l’administració municipal (rebaixa dels sous dels funcionaris i investigació de fraus i corrupció dels bigaires), tot amb l’objectiu d’afavorir els productes propis enfront dels importats.

JUA7.pngMalgrat tot, el programa de canvis buscaire no va tenir èxit a causa de l’oposició aferrissada de la Biga. A més, la Biga va aconseguir el suport de l’oligarquia rural i la noblesa laica que havien estat perjudicats pel fet remença, reforçant-se per plantar cara a la monarquia que havia desafiat els seus privilegis.

El fracàs de la Busca, amb la consegüent pèrdua de suport popular, i les pugnes entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, van facilitar la recuperació del poder per part de la Biga. D’aquesta manera, el 1462, en esclatar la guerra civil, els bigaires van recuperar el poder.

En acabar el conflicte (1472), la Capitulació de Pedralbes no va castigar als instigadors per tal de tenir una pau perdurable, amb la qual cosa la Biga va continuar al govern municipal. No seria fins el regnat de Ferran el Catòlic quan s’iniciés la necessària reforma del Consell de Cent de Barcelona.