Entrades amb l'etiqueta ‘Baix Imperi Romà’

La Catalunya del Baix Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

El cristianisme. L’arribada del cristianisme a Catalunya no és ben coneguda. Sembla comprovat, però, que va arribar ben aviat, i a través del mar. Segons la tradició, per no dir la llegenda, el cristianisme hauria arribat a terres catalanes, pels volts de l’any 60 d.C., gràcies a la predicació de Sant Pau a Tàrraco, és a dir, ja des dels seus inicis el cristianisme hauria estat present a Catalunya.

Cucuphas.JPG

Martiri de Sant Cugat

Inicialment, els cristians van ser tolerats pels romans i la naixent Església catalana va mantenir relacions fluides amb els regnes cristians del nord d’Àfrica, d’on provindrien molts dels predicadors i bisbes que van escampar la paraula de Jesús per Hispània. Així, des de mitjans del segle III a Catalunya va haver una Església cristiana organitzada, amb bisbes, sacerdots i un culte més o menys públic.

Però quan van esclatar els primers símptomes de descomposició del món romà van començar les persecucions, com a la resta de l’Imperi, especialment entre els segles II i III. Així, al gener de l’any 259, el bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, va ser empresonat, jutjat i cremat viu a l’amfiteatre de Tarragona. Posteriorment, en els anys 303 i 304, per ordre de Dioclecià, la persecució s’enduriria: Sant Feliu va patir martiri a Girona, Santa Eulàlia a Barcelona i Sant Cugat a l’Octaviani Augusti Castrum (Sant Cugat del Vallès).

La situació de persecució dels cristians va canviar, però, arran de la publicació de l’edicte de Milà (313) per part de l’emperador Constantí: van acabar les persecucions i va produir-se una etapa d’expansió del cristianisme, com ho reflecteixen els documents sobre els bisbats de Tarragona, Girona i Barcelona del segle IV, amb personatges importants com Sant Pacià, un destacat escriptor i bisbe de Barcelona entre els anys 360 i 390.

La ruralització. La crisi que va travessar el món romà a partir del segle III, lògicament, també va afectar Hispània. Les terres catalanes van sentir les incursions dels pobles bàrbars i les ciutats van començar a deshabitar-se, iniciant-se un irrefrenable procés de ruralització de l’economia i la societat similar al que s’estava donant en la resta dels territoris imperials.

D’aquesta manera, al camp es va iniciar un procés de concentració de la terra en poques mans, de manera que el latifundisme va començar a tenir una certa importància. A causa de l’augment dels impostos, molts dels camperols que treballaven les terres catalanes van arruïnar-se i, en conseqüència, van haver de buscar la protecció dels grans propietaris, convertint-se en colons. Els rics, propietaris de terres, van abandonar les ciutats per a fixar la seva residència en les vil·les que tenien al camp, que de mica en mica van anar convertint-se en grans unitats econòmiques autosuficients.

Visigoth_Kingdom.jpg

Regne Visigòtic de Tolosa

A la ciutat, la crisi va afectar especialment les activitats comercials i artesanes, provocant l’empobriment de bona part de la població. Això comportaria, a la vegada, una agudització de les tensions socials, que, amb l’afegit de les invasions germàniques, són la causa de la construcció o remodelació de les muralles de moltes de les ciutats hispanoromanes. La crisi va comportar, per tant, que les ciutats perdessin molta població.

Així, des del segle III, la ciutat de Tàrraco va iniciar un procés de decadència a causa de les incursions dels pobles germànics i, a la seva vegada, Bàrcino va ser parcialment destruïda en un altre atac. Per la seva banda, Empúries va ser pràcticament abandonada.

A poc a poc, la situació va anar deteriorant-se, agreujada per l’anarquia militar romana, fins que, finalment, l’any 470 els visigots, un poble germànic que s’havia establit a la Gàl·lia des de començaments del segle V, van començar la conquesta de la Tarraconense. A Catalunya s’acabava així una llarga etapa de  cinc segles de domini romà i se n’iniciava una altra de nova en el camí cap a l’edat mitjana.

Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

Els romans anomenaven bàrbars tots els pobles que no pertanyien a l’Imperi. Al llarg dels segles I i II, el limes (línia de frontera del territori sota poder romà) s’havia ampliat molt. Darrera d’aquesta línia s’hi trobaven terres desèrtiques, com a l’Àfrica (d’on es podien obtenir escasses riqueses), o estats organitzats que no podien ser sotmesos, com a l’Orient el regne dels sassànides (successors de l’Imperi Persa), o finalment, les boscoses terres centreeuropees, on vivien els pobles germànics.

Majoritàriament, es tractava de pobles ramaders, que practicaven també l’agricultura, tot i que utilitzant tècniques primitives. Com que no coneixien la rotació dels conreus, quan portaven un temps en un territori, la terra s’esgotava i havien de marxar cap a un altre lloc.

Thor.jpgEls pobles germànics s’agrupaven en famílies, relacionades al seu torn en gens. Diverses gens formaven una tribu. Tot això s’assentava en llaços de parentiu. En el si de les tribus hi havia una diferenciació entre els guerrers i els camperols, els quals no tenien drets polítics. També posseïen esclaus.

En aquestes tribus el poder el tenien un consell d’ancians i una assemblea de guerrers, els quals elegien per aclamació el cabdill militar que havia de dirigir-los. Es regien per una llei consuetudinària, és a dir, no tenien codis escrits, sinó normes basades en la tradició, que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.

Els pobles germànics creien en déus guerrers com Tiw, Thor o Woden.

La relació d’aquests pobles amb l’Imperi Romà va ser diversa. Hi va haver llargs períodes en els quals mantenien relacions pacífiques i comercials, fins al punt que, a mesura que prenien contacte amb el món romà, van imitar molts dels seus costums, com, per exemple, el cristianisme.

En d’altres moments, la relació va ser més violenta. Els pobles germànics es van enfrontar entre ells, però, sobretot, van mantenir llargues guerres amb Roma. Practicaven el saqueig i utilitzaven la tècnica de les guerrilles: atacaven per sorpresa i fugien ràpidament, sabotejaven els abastaments dels exèrcits contraris, etc.

Els atacs d’aquests pobles bàrbars a l’Imperi Romà van ser molt intensos a partir del segle III. Alguns van arribar a penetrar a l’interior de l’Imperi, on saquejaven i destruïen ciutats.

invasions-barbares.jpg

La pressió dels pobles bàrbars, mitjançant enfrontaments o aliances, va condicionar força l’evolució política de l’Imperi des del segle III. A mitjans del segle IV, aquesta pressió va intensificar-se molt. Alguns pobles van envair territoris de l’Imperi fins que, a les darreries del segle V, van liquidar l’Imperi d’Occident i van donar lloc a la formació dels anomenats regnes germànics.

Les_hordes_«_barbares_»_de_Crocus_pillent_le_Languedoc_(Gravure_de_Ferdinand_Pertus,_XIXe_siècle).jpgEntre les causes de les invasions cal citar la pròpia feblesa de l’Imperi Romà, però també l’arribada a terres europees dels huns, procedents de les estepes asiàtiques.

La pressió dels huns va fer que els visigots, en primer lloc, demanessin d’entrar a l’Imperi mitjançant un pacte de federació que els permetés de mantenir les seves pròpies lleis i costums, a canvi de comprometre’s a servir com a exèrcit aliat per a la defensa de l’Imperi davant d’altres possibles invasors.

No obstant això, ja a l’interior, a les darreres dècades del segle IV i les primeres del segle V, els visigots van instal·lar-se successivament en diversos territoris de l’Imperi (van arribar, fins i tot, a saquejar Roma) fins a establir-se en la Gàl·lia i, posteriorment a la Península Ibèrica.

Mentrestant, uns altres pobles, els vàndals, alans, sueus i burgundis, van aprofitar-se també de la feblesa militar i política de l’Imperi per a penetrar-hi. Les incursions dels pobles germànics van esdevenir un fet generalitzat durant el segle V.

Finalment, uns altres pobles bàrbars, la tribu dels hèruls, comandats per Odoacre, van penetrar a la Península Itàlica i, l’any 476, van deposar el darrer emperador d’Occident, Romul August. Amb això es pot considerar acabat definitivament el poder polític de Roma sobre la Mediterrània Occidental, donant pas a la consolidació dels regnes germànics.

476eur.jpg

En canvi, l’Imperi Romà d’Orient, conegut amb el nom d’Imperi Bizantí, va continuar existint durant tota l’Edat Mitjana.

Els darrers intents de salvar l’Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

Tots els problemes i les transformacions que van donar-se al voltant del segle III van fer força difícil el control centralitzat de tot l’Imperi. Per tal de defensar les fronteres dels atacs d’alguns pobles bàrbars, s’havia arribat a acords amb altres d’aquests pobles, els quals, a canvi de poder instal·lar-se en territori romà, es comprometien a defensar-lo militarment.

A mitjans del segle III, al si de l’exèrcit romà es van produir molts enfrontaments entre diversos bàndols, els generals dels quals aspiraven a controlar l’Imperi, intervenint cada cop amb més freqüència en la vida política.

Dioclesià.jpg

Un d’aquests generals, Dioclesià, després de ser reconegut emperador, va intentar acabar amb aquest període d’anarquia militar i reorganitzar l’Imperi. Així, el va dividir en dues parts o prefectures, la d’Orient i la d’Occident. En cadascuna, hi governaria un emperador August, al qual es donaria un tractament diví, amb l’ajuda d’un Cèsar, que el succeiria en morir l’emperador. Aquest sistema va ser denominat tetrarquia, ja que el poder es repartia entre quatre persones. D’altra banda, Dioclesià va iniciar les persecucions més dures contra els cristians.

Tot i que a la mort de Dioclesià les guerres entre els diferents bàndols no havien acabat, Constantí va aconseguir finalment imposar-se com a únic emperador.

Byzantinischer_Mosaizist_um_1000_002.jpg

Constantí, conscient de la gran influència que havia assolit el cristianisme i per tal de guanyar-se el seu suport, en els primers anys del segle IV va decretar la llibertat de culte mitjançant l’Edicte de Milà (313) per a totes les religions de l’Imperi, inclòs el cristianisme que veia així finalitzar les persecucions dels segles passats. D’altra banda, va traslladar la capital de l’Imperi a Bizanci, que des d’aleshores es va dir Constantinopla.

Nicaea_icon.jpg

En aquesta època, els patriarques (els bisbes més importants) de l’església cristiana de Jerusalem, Constantinopla, Alexandria i Antioquia es van reunir en el Concili de Nicea (325) per tal d’afirmar la igualtat entre ells. Tot i això, els successius patriarques de Roma es van afanyar a afirmar la seva supremacia doctrinal sobre els altres patriarques. Això provocaria forts conflictes en els segles posteriors.

Finalment, el triomf definitiu de l’Església cristiana arribaria quan l’emperador Teodosi va prohibir els cultes no cristians mitjançant l’Edicte de Tessalònica (380). Des d’aquest moment, el cristianisme va esdevenir la religió oficial de l’Imperi i es convertia en obligatòria i les jerarquies eclesiàstiques van unir els seus interessos al de l’Estat que les defensava engrandint el seu patrimoni econòmic. Teodosi va donar suport a la supremacia de Summe Pontífex (Papa) de Roma.

Theodosius.jpg

En el segle V, l’Església de Roma va desenvolupar la doctrina dels “dos poders”, segons la qual el poder espiritual del Papa era superior al poder temporal de l’autoritat política i militar. Per això, aquesta autoritat havia de sotmetre’s a l’Església.

Tot i això, davant el creixent poder polític de l’Església, entre els cristians va sorgir una altra forma de practicar la religió. Eren els anacoretes o ermitans, unes persones que, per tal de viure més intensament el sentiment religiós abandonaven la vida mundana i es retiraven a resar en plena natura, en absoluta pobresa i solitud.

Amb el temps, van crear-se comunitats de persones que elegien aquest tipus de vida dedicat a la religió. Eren els monjos. En aquestes comunitats religioses ha va haver l’origen del monacat, que tanta importància assoliria a l’Edat Mitjana.

Teodosi va fer obligatori per a tothom el pagament d’un impost especial destinat a sufragar les despeses de l’Església. La consolidació de la institució eclesiàstica va ser tal que, en desaparèixer l’Imperi Romà, era l’única organització que realment era present a tot l’Imperi sota una estructura jerarquitzada.

A la mort de Teodosi, l’Imperi va ser novament dividit entre els seus fills: l’Imperi d’Orient heretat pel primogènit Arcadi i l’Imperi d’Occident per a Honori.

mapEWRomanEmpire.jpg

Així, en la seva darrera etapa, l’Imperi Romà d’Occident, amb capital a Roma, comprenia la Península Itàlica, Hispània, la Gàl·lia, Britània i el nord d’Àfrica. Per la seva banda, l’Imperi Romà d’Orient, amb capital a Constantinopla, s’estenia per Grècia, Àsia Menor i el Pròxim Orient. Mentre la zona occidental entrava en un període de decadència, l’oriental coneixia una etapa d’esplendor, deguda, en part, a les seves relacions comercials amb les civilitzacions orientals.

La crisi del sistema romà: crisi estatal, ruralització i cristianisme

diumenge, 11/07/2010

Mentre es conquerien territoris poblats i es capturaven milers d’esclaus, el sistema romà es va mantenir. Tot i això, des del segle III, es va arribar a un moment en què aquest sistema va esdevenir cada cop més difícil de mantenir i la producció de riquesa va començar a disminuir. Tot plegat ens permet parlar d’una triple crisi: estatal, econòmica i ideològica que portaria a finals del segle V a la caiguda definitiva de l’Imperi.

Roman_expansion.jpg

Crisi de l’Estat:

L’Imperi, que trobava cada vegada més dificultats per a defensar unes fronteres tan àmplies, pretenia recaptar més tributs per tal de dotar-se d’exèrcits forts i nombrosos. Aquesta situació va fer que moltes persones comencessin a veure el sistema romà i la centralització política com un fet menys beneficiós que en els orígens del sistema i, per tant, ja no estiguessin disposades a sostenir-lo amb els seus tributs.

A les dificultats de seguir augmentant la producció i l’obtenció de riqueses, s’hi van afegir les d’haver d’afrontar moviments de grups socials (tant de l’interior com de l’exterior) que no acceptaven el sistema romà.

Caracalla.jpgAixí, va ser necessari reforçar l’exèrcit. Al començament del segle III, Caracalla, va estendre la ciutadania romana a tots els habitants lliures (homes) de l’Imperi. Amb això s’ampliaven enormement els compromisos fiscals i militars envers l’Estat. En aquesta època, la participació en l’exèrcit havia deixat de ser rendible, perquè ara es lluitava contra pobles pobres i força bel·licosos, a diferència del que havia passat en etapes anteriors.

Paral·lelament, per tal d’afrontar les enormes despeses de l’Estat, es va començar a encunyar moneda d’un valor real inferior al nominal. És a dir, una moneda que en teoria tenia determinat nombre de grams de plata, era en realitat un aliatge de plata, amb menor nombre de grams que el nominal, i un altre metall més barat.

D’aquesta manera, amb la mateixa quantitat de plata s’aconseguien efectuar, a curt termini, molts més pagaments. Tot i això, a llarg termini, les conseqüències serien pitjors. Com la moneda progressivament perdia valor i la quantitat de monedes en circulació augmentava, les persones que havien de cobrar alguna cosa (per exemple, en vendre mercaderies) m’exigien una quantitat més gran.

A poc a poc, els preus de tots els productes, així com els sous, van anar pujant, donant lloc a un procés d’inflació.

Un altre tipus de mesures adoptades va consistir a augmentar la pressió fiscal. Els impostos recaptats eren fonamentalment de dos tipus: directes i indirectes.

Els impostos directes es pagaven en funció de la riquesa personal i la situació jurídica de cadascú. Com més rica era una persona, més impostos pagava. Per tal d’evitar el frau, es van confeccionar cadastres detallats. Així, l’Estat, en tenir coneixement de l’extensió de les possessions dels habitants, sabia les quantitats que havia de cobrar. A partir de l’extensió de la ciutadania romana, es va incrementar molt el nombre de persones que havien de tributar.

Aureus-Trajan_Decius-RIC_0029a.jpg

D’altra banda, els impostos indirectes gravaven determinades activitats, com, per exemple, comprar o vendre determinades mercaderies. Per poder comerciar amb l’exterior de l’Imperi es pagaven impostos (aranzels) i també se’n pagaven per efectuar intercanvis entre les províncies.

Com que les resistències a pagar per part de la població eren cada cop més freqüents, el càrrec de recaptador d’impostos va deixar de ser una ocupació beneficiosa, al contrari que abans. Cal tenir en compte que per accedir al càrrec s’havia d’oferir com a garantia la pròpia fortuna.

Crisi del sistema econòmic:

L’alça de preus i la pressió fiscal van provocar la disminució del consum, fet que, al seu torn, va fer reduir el comerç i la producció de moltes mercaderies.

Per exemple, per a nombrosos latifundistes, que vivien a les ciutats, i en les terres dels quals, mitjançant el treball dels esclaus, es conreava algun producte per a l’exportació, la situació es va modificar substancialment. Els esclaus eren força més cars que abans, perquè ja no se’n capturaven tants i calia criar-los fins que eren capaços de treballar.

Com que no només es pagaven més impostos, sinó que també era més difícil vendre les mercaderies, a partir del segle III, amb l’extensió de la crisi a les ciutats, en la societat romana es va produir un fenomen de ruralització progressiva. Els que posseïen finques (villae) al camp van començar a abandonar les ciutats i es van dedicar a l’explotació agrària, però ara sota un sistema diferent.

Es conreaven menys productes per a la venda o l’exportació. Va augmentar força la part de la producció destinada a l’autoabastament, és a dir, al consum local. Va fer-se necessari conrear o fabricar aquells productes que ja no arribaven de terres llunyanes. D’aquesta manera, dequeia l’economia imperial.

També la situació de la força de treball va anar variant. Els latifundistes van estimar-se més substituir la força de treball dels esclaus per colons. Arrendaven a aquests colons una petita parcel·la de terra perquè la conreessin juntament amb la seva família. Del que se’n obtenia, una part era per a la seva subsistència i la resta es lliurava al propietari de la terra.

Aquests béns que obtenia un propietari d’una explotació agrícola, pel sol fet de ser-ho, els denominem rendes agràries (aquestes rendes es podien pagar amb productes del camp o amb diners).

Molts d’aquests colons eren antics esclaus als quals s’havia permès de formar una família i dedicar-se a conrear una parcel·la. Aquest sistema rep el nom de colonat. A la llarga, la nova situació va tenir com a conseqüència l’interès per a millorar la productivitat creixés en aquelles persones que estaven en contacte directe amb les feines agrícoles.

Els petits propietaris de terra també van perdre independència: van esdevenir servi terrae, arran d’unes lleis de finals del segle III, que els impedien d’abandonar el seu lloc de treball i lloc de residència, i passaven a dependre jurídicament d’un senyor.

Unes altres lleis establien el mateix per als oficis de les ciutats. A partir d’aquest moment, els artesans havien de pertànyer, obligatòriament, a unes associacions, els collegia, mitjançant les quals l’Estat els imposava la producció d’una quantitat determinada de productes, així com la transmissió del seu ofici de pares a fills, i controlava el pagament dels impostos.

Crisi ideològica:

La progressiva difusió d’una nova religió, el cristianisme, va acomplir un paper molt important en la transformació de la societat imperial romana.

SermonOnTheMount.jpgPalestina havia patit el domini successiu de perses, grecs i romans des del primer mil·lenni a.C. En el segle I, durant el regnat de l’emperador Tiberi (14-37 d.C.), Jesús, fill d’un fuster de Nazaret, va predicar a Galilea i Judea, i es va presentar com l’esperat messies dels jueus. Tot i això, Jesús no feia referència solament a un pacte entre Jahvè i el poble jueu, sinó que parlava d’un Déu que considerava iguals tots els éssers humans. Els ensenyava a estimar-se i perdonar-se. Mitjançant exemples de la vida quotidiana, les paràboles, pretenia que les persones fessin de l’amor als seus iguals la principal norma de conducta.

Tot això era clarament contrari a l’organització social romana, basada en l’esclavatge i les diferències socials. Per la seva banda, els sacerdots jueus van rebutjar un home que pretenia ser superior a ells dient que era el fill de Déu. A instàncies dels sacerdots, Ponç Pilat, governador romà de Palestina, el va fer crucificar (any 33 d.C.).

A partir d’aleshores, els seus deixebles es van dedicar a difondre el missatge de Jesús. Les cartes de Pau a les primeres comunitats cristianes de la Mediterrània Oriental, juntament amb els evangelis, en què quatre apòstols (Mateu, Marc, Lluc i Joan) explicaven la vida de Jesús, van constituir el Nou Testament o pacte entre Déu i tots els ésser humans.

Durant els segles I i II, de primer entre els esclaus i els pobres, i després també entre els rics, lentament van crear-se les primeres comunitats cristianes a totes les ciutats de l’Imperi, encara que a les zones rurals el cristianisme encara penetraria amb lentitud. Els cristians s’organitzaven en grups que denominaven “esglésies” i elegien les persones que consideraven més idònies per a dirigir-los espiritualment: els sacerdots. Aquests sacerdots, al seu torn, elegien els bisbes, per tal que els coordinessin. Així, els simples fidels, laics, es distingien d’un primerenc clergat.

No obstant això, a les darreries del segle II, es va abandonar l’organització democràtica i l’església cristiana va ordenar-se jeràrquicament. És a dir, van començar a ser les autoritats màximes de l’església catòlica (catòlica vol dir universal) les qui anomenaven els càrrecs inferiors.

La societat romana era força tolerant amb les altres religions, però no ho va ser amb el cristianisme, perquè a més del seu caràcter revolucionari i de la gran difusió que anava assolint, el seu monoteisme resultava incòmode. Per exemple, els cristians es negaven a retre culte a l’emperador. Això debilitava la unitat política de l’Imperi.

Siemiradski_Fackeln.jpg

Dirce.jpg

Durant els segles I, II i III la persecució dels romans als primers cristians va anar augmentant. Els màrtirs que es van estimar més morir que no pas haver de renunciar a les seves creences van ser molt nombrosos, però això no va fer més que incrementar el prestigi d’aquesta nova religió. La repressió va obligar els fidels a practicar la seva religió en secret, en cases particulars i en catacumbes.