Entrades amb l'etiqueta ‘Assemblea Nacional Constituent’

Fragonard: Mirabeau i Dreux-Brézé

dimecres, 24/04/2013

Alexandre-Évariste Fragonard (1780-1850), fill de Jean-Honoré Fragonard, va ser un pintor especialitzat en la pintura històrica no clàssica, el que s’anomena style troubadour, caracteritzant-se per realitzar una lectura romàntica dels episodis de la història de França, especialment els esdeveniments de la Revolució francesa.

mirabeau_et_dreux-breezee.jpg

En aquest cas, a Mirabeau i Dreux-Brézé (quadre de la segona meitat del segle XIX) Fragonard representa l’enfrontament dialèctic produït el 23 de juny de 1789, tres dies després del Jurament del Joc de Pilota, quan Lluís XVI va prometre introduir reformes i va demanar la cloenda de la sessió perquè els Estats Generals tornessin a reunir-se per estaments. Esdevinguts Assemblea Nacional, els diputats del Tercer Estat no van moure’s dels seus escons a l’Hôtel des Menus Plaisirs de Versalles.

És aleshores quan es produeix el famós enfrontament. Henri-Évrard de Dreux-Brézé, mestre de cerimònies de Lluís XVI, va adreçar-se a l’Assemblea per reiterar les ordres reials: “Vous avez entendu, messieurs, l’ordre du roi”. Tot provocant la cèlebre resposta del comte de Mirabeau: “Allez dire à votre maître que nous sommes ici par la volonté du peuple et n’en sortirons que par la force des baïonnettes”.

mirabeau_et_dreux-breezee 2.jpg

Dreux-Brézé: "Vous avez entendu, messieurs, l’ordre du roi".

mirabeau_et_dreux-breezee 1.jpg

Mirabeau: "Allez dire à votre maître que nous sommes ici par la volonté du peuple et n’en sortirons que par la force des baïonnettes".

Henri-Évrard, marquès de Dreux-Brézé, el grand maître des cérémonies de France en temps de Lluís XVI, apareix acompanyat d’uns soldats. Tot i comunicar enèrgicament el missatge transmès per mandat reial, es veu obligat a escoltar la reacció airada de Mirabeau davant l’actitud desafiant de la resta de diputats.

Honoré Gabriel Riqueti, comte de Mirabeau, il·luminat per la llum que sorgeix des de la part superior de la sala, assenyala amb la mà dreta la decisió dels diputats de romandre a la sala reunits en assemblea. És l’heroi de la jornada i una de les veus més destacades de l’Assemblea Nacional Constituent. Encara són lluny els temps en que esdevindria un traïdor a la Revolució. Representa la “veu del poble”.

Manifest pictòric d’una interpretació de l’art com a eina de combat polític, un altre dels autors que dirigiria la seva mirada cap aquest episodi seria el genial Eugène Delacroix en el seu Mirabeau davant Dreux-Brézé (1831).

dor5_delacroix_001f.jpg

Jacques-Louis David: El jurament del Joc de Pilota

dissabte, 20/04/2013

En situar l’esclat de la Revolució francesa tots tenim una data simbòlica al cap: 14 de juliol de 1789, la presa de la Bastilla. En realitat, però, la Revolució ja havia començat amb anterioritat a l’esclat popular. És més, sense els fets que s’havien desenvolupat prèviament en les sessions dels Estats Generals que es celebraven a Versalles no es pot entendre la transcendència de la data simbòlica del 14 de juliol.

Així, la Revolució comença, almenys en el terreny polític, el 17 de juny, quan els representants del Tercer Estat van constituir-se en Assemblea Nacional per liquidar l’absolutisme. La reacció del monarca no va fer-se esperar. Lluís XVI, pressionat pels estaments privilegiats, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions que es celebraven en la sala des Menus Plaisirs.

Serment_du_Jeu_de_Paume_-_Jacques-Louis_David.jpg

El 20 de juny de 1789, en pavelló del Jeu de Paume de Versalles, el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. Allà van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament, els assemblearis van continuar la sessió. No hi havia marxa enrere i, el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevindria constituent.

El 1790, Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell”, seria l’encarregat d’immortalitzar el fet per encàrrec de la Societat d’Amics de la Constitució. Tot i que el projecte inicial era realitzar una gran pintura que homenatgés els 630 diputats d’aquella Assemblea, la manca de pressupost i les lluites polítiques entre revolucionaris i contrarevolucionaris van aturar l’encàrrec. Tanmateix, David va realitzar una versió de petites dimensions que avui podem admirar al Museu Carnavalet de París.

Jacques_Louis_David_-_Le_serment_du_Jeu_de_Paume_-_Google_Art_Project.jpg

Tota l’escena gira a l’entorn de la figura central, el diputat Jean Sylvain Bailly, l’encarregat de llegir en veu alta el text del jurament escrit per Pierre Bevière:

L’Assemblea Nacional, considerant que ha estat cridada a fixar la constitució del Regne, portar a terme la regeneració de l’ordre públic i mantenir els verdaders principis de la monarquia, res no pot impedir que continuï les seves deliberacions a qualsevol lloc on es pugui veure forçada a establir-se, i que en darrer terme, l’Assemblea Nacional és allà on els seus membres es trobin reunits;

Disposa que tots els membres d’aquesta Assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho exigeixin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids, i que un cop prestat l’esmentat jurament, tots els membres i cadascun d’ells en particular confirmaran, amb la seva firma, aquesta resolució indestructible. 

En primer pla, un altre punt reclama l’atenció de l’espectador: dos membres del clergat confraternitzen amb els revolucionaris del Tercer Estat. Són el frare Dom Gerle (que en realitat no es trobava present en el jurament del 20 de juny) i el pastor protestant Rabaut-Saint-Etienne. Revolucionaris, cristians i protestants units davant d’un objectiu superior: la llibertat del poble francès.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 1.jpg

A través de les finestres es filtra una llum que il·lumina Bailly, però també penetra el poble en l’escena. El vent agita les cortines i evoca la joia d’una multitud que camina vers la llibertat. David pinta homes, dones i nens que, des de l’exterior, són testimonis, però també protagonistes del jurament dels seus representants.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 2.jpg

En mig de l’entusiasme i l’aprovació general recreada per David, només una figura sembla desentendre’s de l’acció: és el diputat Martin Dauch, el qual rebutja el jurament llegit per Bailly. És l’únic diputat del Tercer Estat present a la sessió que va negar-se a jurar aquell 20 de juny. Es troba en l’extrem dret de la imatge, assegut en una cadira i de braços creuats, gairebé amagat, decebut davant allò que observava. En realitat, Dauch va defensar el seu “no” al jurament de forma enèrgica, però la força de la imatge el faria passar a la història d’una manera força diferent.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 3.jpg

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

El marquès de Mirabeau, d’heroi a traïdor a la Revolució

dilluns, 12/03/2012

De nom Honoré Gabriel Riqueti, aquest polític francès, fill del fisiòcrata Víctor Riqueti, el marquès de Mirabeau, va néixer a Le Bignon el 1749. Ja des de jove, Mirabeau va guanyar-se el rebuig del seu pare, un reputat economista francès partidari de l’Antic Règim, per la seva vida desordenada. Així, va haver d’ingressar a l’exèrcit (1767) com a mesura de càstig del pare, el qual creia que aquesta seria la mesura idònia per a reconduir la vida del jove Mirabeau.

Mirabeau.jpgPerò sembla que la vida militar no va servir de gaire. Casat el 1772 amb Emilie de Marignane, només quatre anys més tard, el 1776, fugiria a l’estranger amb Sophie, la dona del marquès de Monnier; per aquest motiu va ser empresonat durant tres anys al castell de Vincennes després que una lettre de cachet (carta que imposava una pena a l’imputat sense necessitat de judici) el condemnés. Durant el seu empresonament va escriure la seva obra pòstuma: Cartes per a Sofia (1792).

Recuperada la llibertat, va iniciar-se en activitats de caràcter diplomàtic per a la monarquia de Lluís XVI i va realitzar una missió secreta a Berlín (1786) que va servir-li per a redactar les seves obres Sobre la monarquia prussiana sota Frederic el Gran (1788) i Història secreta de la cort de Berlín (1789). Finalment, semblava que l’aristòcrata de vida dispersa iniciava una etapa vital pròpia de la seva condició.

Liberal declarat, des de 1789, va unir-se a al duc d’Orleans, iniciant una carrera política sempre marcada pel doble joc. D’aquesta manera, tot i els seus orígens aristocràtics, va fer-se escollir com a diputat del Tercer Estat per Ais de Provença i va fundar el diari Courrier de Provence. La seva oratòria ardent i apassionada, al servei d’un ideari ben concret, el convertiria en un dels portaveus més destacats d’aquella assemblea. Les seves paraules, dirigides al marquès de Dreux-Bréze, en resposta al discurs del rei (23 de juny de 1789) simbolitzarien la resistència del Tercer Estat: “Aneu a dir al rei que ens trobem aquí per la voluntat del poble i que només en sortirem per la força de les baionetes”. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l’Assemblea i fos equilibrada per ella.

Aquesta profunda coherència explica l’aparent contradicció de determinades posicions polítiques adoptades per Mirabeu. Per exemple, sembla que va ser un dels instigadors de la marxa a Versalles del 5 d’octubre, però, a partir de la tardor del 1789 va esdevenir conseller secret del propi monarca –que li donaria diners a canvi– sense trair mai les seves conviccions. Posteriorment, Mirabeau faria votar la contribució patriòtica d’un quart de la renda, contribuiria a la nacionalització dels béns del clergat i demanaria per al rei la possibilitat de vet absolut en oposició als patriotes. És a dir, va jugar, sempre interessadament, el paper de mitjancer entre la cort i la Revolució.

Si bé esperava esdevenir el salvador de la monarquia francesa, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta van seguir mai els seus consells. A més, per a la seva frustració, l’Assemblea va prohibir els seus diputats ser ministres, frenant la seva carrera política. Des d’aquest moment, Mirabeau dedicaria els seus esforços en combatre a La Fayette, fins que va ser acusat d’alta traïció després d’una entrevista amb la reina, corria el mes de juliol de 1790.

Recuperada la seva popularitat, Mirabeu va ser nomenat president de l’Assemblea el març del 1791, però moriria a l’abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, l’aristòcrata revolucionari va gaudir d’una popularitat immensa i en morir va ser enterrat al Panteó com un heroi de la Revolució. Aquesta condició, però, aviat li seria arrabassada en descobrir-se les memòries que adreçava al rei Lluís XVI oferint-li els seus consells. Profundament desacreditat davant de l’opinió pública, el govern de la Convenció no va dubtar en expulsar-lo del Panteó. L’heroi s’havia convertit en un traïdor.

La guillotina, el giny que no va inventar el doctor Guillotin

dilluns, 4/07/2011

La guillotina és una làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort.

Quan el 10 d’octubre de 1789 el doctor i diputat per París Joseph Ignace Guillotin (1738-1814) va demanar a l’Assemblea Nacional francesa que aprovés l’ús de la guillotina, feia segles que el morbós giny ja estava inventat. La més antiga que es coneix ja s’utilitzava a Escòcia en el segle XIV (la Maiden), però també els alemanys (la Fallbeil), els anglesos (la gibbet), els italians i els propis francesos del migdia la van fer servir abans que els revolucionaris francesos.

guillotine_large.jpg

I si fem cas de l’opinió del doctor Guillotin, i de l’Assemblea francesa, l’ús de la mannaia (com era anomenada a Itàlia) era un progrés. Guillotin no va proposar-la com a una mesura venjativa sinó com a mesura filantròpica (pietosa o humanitària) davant de les tècniques que s’havien utilitzat fins aquell moment: la destral, el desmembrament amb cavalls o l’empalament, que anaven acompanyats d’una lenta i penosa agonia. La guillotina es proposava també com a mètode igualitari, ja que, durant l’Antic Règim, s’utilitzaven instruments diferents segons la classe social a què pertanyia l’executat. I és que, fins aquell moment, només els membres de l’aristocràcia tenien el privilegi de ser ajusticiats sense patir cap agonia mitjançant la decapitació per espasa o destral.

La idea del doctor, però, no va tenir èxit immediatament. Així, quan va presentar-la, el 1789, l’Assemblea no la va aprovar. Sí que va acceptar, en canvi, les altres propostes de Guillotin. Així, va posar-se en pràctica l’estandardització de les penes d’àmbit estatal, el respecte a la família de l’ajusticiat i l’obligació de retornar el cadàver als seus parents.

guillotine_15229_lg.gif

Amb el pas del temps l’Assemblea Nacional va accedir a instaurar la guillotina com a instrument oficial d’execució a França i, el 1791, va encarregar a l’artesà alemany Tobias Schmidt, un fabricant de pianos, el disseny de la màquina. Diuen que el secretari de l’Acadèmia de Cirurgia i Medicina, el doctor Antoine Louis, va fer d’assessor de l’Assemblea. D’aquesta manera, va provar l’invent, primer amb uns corderets i després amb cadàvers de l’hospital de Bicêtre de París, i hi va donar el vistiplau. Per això, al principi, la guillotina va ser batejada per Marat com la Louisette. Curiosament, el mortífer giny sempre va rebre noms femenins.

El primer ajusticiat mitjançant la guillotina va ser un delinqüent anomenat Pelletier, el 27 de maig de 1792. En el moment d’aprovar la guillotina com a mitjà de suplici , pocs, i menys que cap altre el propi doctor Guillotin, deurien pensar que, a més de ràpides i igualitàries, les execucions amb aquella nova eina serien molt més senzilles. En l’època que coneixem amb el nom de “Terror”, entre setembre de 1793 i juliol de 1794, van instal·lar-se a l’Estat francès un total de cinquanta guillotines treballant a ple rendiment. A París les fonts ens diuen que les guillotines funcionaven durant sis hores al dia, i es calcula que en aquells deu mesos van passar pel cadafal 19.000 persones. Fora de París, el nombre de guillotinats va ser, aproximadament, de 42.000. Sovint, les execucions mitjançant la guillotina es convertien en escenificacions públiques amb finalitats disciplinàries.

guillotina 2.jpg

El doctor Guillotin, que segons alguns autors també investigava si hi havia vida després de la mort, no va acabar, com diuen uns altres, víctima de la seva pròpia medicina, sinó de mort natural, a casa seva, el 1814. Probablement, moria amb el neguit que la mortífera invenció portés, des del 1800 aproximadament, el seu cognom.

Adoptada el 1792 com a mitjà de suplici únic, la guillotina no va quedar en desús fins que va ser abolida la pena de mort a França el 1981. El giny era utilitzat per aplicar la pena capital per delictes comuns. La darrera execució amb guillotina a França s’havia donat el 1977, quan Hamida Djandoubi, un immigrant tunisenc que havia assassinat la seva companya, va ser ajusticiat a la presó de Marsella.

Curiosament, en ple regnat del Terror, el 1794, vint anys abans de la mort del doctor Guillotin, havia mort el primer defensor europeu d’acabar amb la pena de mort, el milanès Cesare Bonesana Beccaria, seguidor dels enciclopedistes francesos, el qual, el 1764, havia escrit el Tractat dels delictes i les penes, on es pronunciava obertament en contra de la tortura i la pena de mort. En les seves paraules, “la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra el ciutadà” perquè els homes no poden atribuir-se el dret de matar els seus semblants.

Del 10 d’agost al 21 de setembre de 1792, un primer Terror?

diumenge, 8/05/2011

La nit del 10 d’agost de 1792, en trobar-se vacant el poder executiu a la França revolucionària després de la caiguda de la monarquia, va plantejar-se el problema de l’exercici del poder a l’espera de la convocatòria, inevitable en aquells instants, d’una nova Assemblea constituent.

Tuileriensturm1792.jpg

L’Assemblea legislativa, doncs, va designar un consell executiu de sis membres per a realitzar la transició. Entre els seus membres es trobaven els antics ministres girondins Clavière, Roland i Servan; Danton, un dirigent de la Muntanya; i dos polítics propers a Brissot com Monge i Le Brun.

Robespierre2.jpg

Robespierre

Sorgia aleshores un poder competidor amb la Comuna de París, reforçada per la insurrecció i, immediatament després, per les eleccions mitjançant sufragi universal de 11-13 d’agost. Robespierre, escollit a la Comuna després del 10 d’agost, va impulsar aquesta cap al poder, però els seus membres dubtaven davant de la idea de trencar un cop més la legalitat i provocar la dispersió de l’Assemblea.

A partir del 10 d’agost, l’Assemblea adoptaria importants decisions respecte dels cossos de l’exèrcit als quals s’enviarien a dotze dels diputats: aquests representants en missió disposaven de poders que anaven fins a la possibilitat de destituir els generals o als funcionaris públics. És a la vegada una mesura de defensa nacional i una precaució política contra la reacció de La Fayette davant la caiguda del rei.

El 17 d’agost, la pressió de la Comuna sobre l’Assemblea arrencaria a aquesta la decisió de constituir un tribunal extraordinari per a jutjar els “crims del 10 d’agost”, format per jurats i per jutges escollits per les seccions parisenques.

La situació exterior exigia mesures de defensa nacional i la Comuna aprova la decisió de fortificar París, forjar armes i autoritzar els aplanaments domiciliaris dels sospitosos (27 d’agost). L’Assemblea ratificaria aquestes mesures, tot i la resistència d’alguns dels seus membres respecte d’aplicar la coerció. Així, començarien a executar-se els decrets contra els clergues refractaris i en pocs dies uns 3.000 sospitosos van ser detinguts.

Das_Volk_von_Paris_vor_dem_Rathaus.jpg

D’altra banda, la Comuna va iniciar una línea política anticlerical dirigida contra l’Església constitucional amb l’objectiu darrer d’instaurar una política de descristianització. Així, van incautar-se els palaus episcopals, les campanes de les esglésies, va prohibir-se lluir els hàbits religiosos fora de l’església i van prohibir-se les processons. Els revolucionaris més radicals ja han traspassat la línea i sembla que ens alguns sectors ja no existeixin distincions entre el clergat refractari i el juramentat. Un sector dels revolucionaris buscarà l’eliminació de la influència de l’Església catòlica per trobar-se vinculada amb la monarquia i la contrarevolució.

L’Assemblea acabarà aprovant aquestes mesures amb retràs i amb la resistència d’alguns dels seus membres. Després, a partir del 25 d’agost, algunes de les seccions del centre i l’oest de París retirarien els seus representants de la Comuna. Arribats a aquest punt, el poder d’aquesta, lligat a la insurrecció parisenca, sembla força fràgil.

Tuileriensturm.jpg

Les matances de setembre (2 a 5 de setembre) que seguirien a la instauració d’aquestes mesures serien el resultat de les males notícies arribades de la guerra: traïció dels generals, emigració de La Fayette i de Lukner, avenç de les tropes austro-prussianes, caiguda de Longwy i setge de Verdum.

La corda s’està tensant i des del moviment popular es busca una nova energia que revitalitzi la Nació i la Revolució. Si tots els homes marxen de París per a defensar la pàtria en perill s’està deixant sense defensa enfront els contrarevolucionaris les dones, els nens i els ancians que resten a la capital. Una situació que es tensa encara més en córrer el rumor que els contrarevolucionaris s’estarien organitzant per a realitzar una matança de patriotes.

Des de les seccions comença a preparar-se la resistència, tot i que també hi ha sectors radicals que volen desfer-se dels empresonats que el tribunal format el 17 d’agost encara no ha arribat a jutjar.

D’aquesta manera, entre el 2 i el 5 de setembre, s’organitzen una sèrie de tribunals de forma espontània i sense dret per

SeptemberMassacres.jpg

a jutjar els detinguts de les diferents presons parisenques. Aproximadament, 1.500 sospitosos van ser executats, dels quals gran part en són presos comuns, tot i que la majoria pertanyen al clergat. A les províncies, els revolucionaris locals també realitzaran execucions sumàries (Reims, Caen, Lió, Meaux).

El període del primer Terror posava en evidència, potser per primer cop de forma tan diàfana, que més enllà de les diverses polítiques, a la Revolució començaven a ser evidents els antagonisme socials. La Revolució ja no es plantejava tan sols a nivell dels polítics, dels diputats, de les tendències, dels clubs o el rei. Des de l’agost de 1792, les masses populars que s’havien forjat un paper polític i social des de la presa de la Bastilla de 1789 van optar per influir directament en la política i fer-se o controlar directament el poder.

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

dissabte, 26/02/2011

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano

El sufragi censatari a la Constitució francesa de 1791

dimarts, 28/09/2010

El text constitucional revolucionari de 3 de setembre de 1791 establia per primer cop la sobirania nacional, però a la vegada distingia entre ciutadans actius i passius. Només els ciutadans actius, homes amb una determinada renda i que haguessin fet el jurament civil, podien votar en les eleccions per escollir els representants de l’Assemblea. D’aquesta manera, eren ciutadans actius només 4,3 dels 26 milions d’habitants que tenia França. La resta dels ciutadans quedaven exclosos.

Aquest era l’ideal burgés del sufragi censatari (masculí, òbviament), que perduraria a Europa fins al darrer terç del segle XIX.

Extracte de la Constitució francesa de 1791:

Per formar l’Assemblea Nacional Legislativa els ciutadans actius es reuniran cada dos anys en assemblees primàries a les ciutats i als cantons […].

Per ser ciutadà actiu cal: haver nascut o nacionalitzar-se francès, tenir 25 anys fets, residir a la ciutat o al cantó el temps fixat per la llei, pagar, en qualsevol lloc del regne, una contribució directa igual almenys al valor de tres jornades laborals i presentar rebut, no estar en situació de dependència, com ara ser servidor assalariat […].

Les assemblees primàries designaran electors en proporció al nombre de ciutadans actius domiciliats a la ciutat o al cantó. Es nomenarà un elector per cada cent ciutadans actius, presents en l’Assemblea […].

Ningú no podrà ser assignat elector si no reuneix, a més de les condicions necessàries per ser ciutadà actiu, la condició següent: en les ciutats de més de 6.000 habitants, ser propietari o usufructuari d’un patrimoni estimat en la relació de contribucions en una renda igual al valor de 200 jornades laborals, o ser inquilí d’un habitatge estimat en les mateixes relacions en una renda igual al valor de 150 jornades laborals.

La fi de la monarquia constitucional i el naixement de la República (1791-1792)

dimarts, 28/09/2010

El 17 de juliol de 1791, el Camp-de-Mart seria escenari d’una matança en la qual, en virtut de la llei marcial dictada per l’alcalde Bailly i La Fayette, la Guàrdia Nacional disparava a discreció contra els cordeliers que sol·licitaven la destitució de Lluís XVI. Començava a produir-se el trencament entre la revolució constituent burgesa que encarnaven personatges com Bailly o La Fayette i la revolució popular.

La_Fête_de_la_Fédération.jpg

Tots aquells que van sentir-se perjudicats en els seus interessos per la reorganització que suposava la Revolució s’unirien per a combatre el nou règim: els nobles que havien emigrat o conspiraven a l’interior, els antics jutges, els antics administradors, els antics funcionaris… Una part del clergat rebutjava el jurament d’acceptar i aplicar la nova organització del culte religiós. Tot i això, la contrarevolució en aquells moments encara no era suficientment perillosa i no ho seria realment fins a la tardor de 1792.

El propi rei Lluís XVI, que havia prestat jurament de fidelitat a la nova Constitució, mostraria una actitud vacil·lant i intentaria fugir a l’estranger. Atrapat entre el foc creuat dels seus consellers (Mirabeau, La Fayette, Barnave) i els seus contactes familiars a l’estranger i amb els emigrats, el 20 de juny de 1791 abandonaria el palau reial amb tota la família reial disfressada.

FlighttoVarennesKingLouisXVI.jpg

El monarca, tot i ser detingut a Varennes, seria mantingut en les seves funcions, acceptant la ficció de què aquest no s’havia fugat sinó havia estat raptat, perquè una part dels diputats de l’Assemblea Legislativa començava a sentir-se inquiet davant de les creixents pressions de les masses populars urbanes i desitjava que es mantingués un poder executiu fort. No es vol posar en perill un equilibri que comença a mostrar-se fràgil davant l’escàndol dels revolucionaris més avançats.

En paral·lel, assistim a la creixent politització i compromís de les masses urbanes, i en menor grau de les rurals. El que coneixem com sans-culotterie s’anirà formant entre 1791 i 1792, fonamentalment gràcies al creixent malestar econòmic. La reivindicació popular, calmada per la millora econòmica de 1790, aniria ressorgint com a conseqüència de les males collites de 1791, la inflació, l’especulació i la caiguda del valor dels assignats. Així, en el camp es produiria una onada mobilitzadora, lligada al procés de liquidació del feudalisme, que presentaria similituds amb la “Gran Por” de 1789.

Jacques_Pierre_Brissot.jpgL’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.

A París, el Club dels Jacobins, que és la continuació del Club Bretó dels Estats Generals, va anar adquirint una considerable influència des de 1789 com a espai d’anàlisi i preparació dels debats de l’Assemblea. Igualment, creix en importància el Cub dels Cordeliers on es pot sentir a Marat o Danton.

Igualment, és en aquest període quan es produeix un important auge de la premsa com a element de politització accelerada.

Aquesta Assemblea estaria controlada inicialment pels feuillants, una tendència que estava disposada a posar fi a la Revolució però dividida entre els partidaris de La Fayette i del triumvirat (Barnave, Duport, Lameth). A l’extrem oposat trobem els brissotins que més endavant coneixerem com a girondins, organitzats al voltant de Brissot, Vergniaud, Roland, Condorcet, Carnot o Chabot i que s’aliarien temporal i equívocament amb el moviment popular tot i no compartir ni les aspiracions socials ni econòmiques. Arribats a 1792, Brissot es faria amb el control de l’Assemblea.

Robespierre2.jpgA la primavera de 1792, la guerra contra els monarques absolutistes semblava per a la majoria una solució davant dels problemes existents. Així, declarada per França el 20 d’abril de 1792, la guerra començaria amb resultats negatius i uns exèrcits fugint davant de les tropes de la Primera Coalició. En realitat, la guerra el que faria seria accelerar la Revolució al comportar major rigidesa en les opcions polítiques i agreujar les tensions socials. Només Robespierre, des de la seva tribuna al Club dels Jacobins, denunciaria els perills d’una guerra que agafava la Revolució sense la preparació adequada i que podia exaltar la contrarevolució.

L’Assemblea toparà, a més, amb la mala voluntat de Lluís XVI, que encara encarnava el poder executiu. Especialment, el monarca oposarà el seu vet als decrets que sancionaven el desterrament dels membres del clergat refractari, els destinats a organitzar els camps de federats per a defensar la ciutat de París i aquells que tenien per objectiu llicenciar la seva guàrdia. La guerra havia obligat el monarca a descobrir la seva posició.

Davant aquesta situació crítica per a la Revolució, els clubs començaran a pronunciar-se contra els ministres feuillants. Els jacobins de l’Assemblea, els girondins i els membres que animen les seccions dels sans-culottes parisencs van organitzar la jornada del 20 de juny de 1792 per a aconseguir la retirada del vet reial davant l’amenaça del “Manifest de Brunswick”, però res aconseguirien per part del monarca. El dia 11 de juliol, l’Assemblea declarava amb solemnitat que la pàtria estava en perill i de les províncies començaven a arribar batallons de federats entonant La Marsellesa.

Manifeste_de_Brunswick_caricature_1792.jpg

L’estiu de 1792, el front de la burgesia revolucionària deixa de presentar una opinió unànime davant del creixent moviment popular que s’estava mobilitzant, tant a les províncies com a París en el marc de les seccions (assemblees de barris) i els clubs, com a nou motor de la Revolució. Els girondins perdran la iniciativa política que passarà a mans de la Comuna Insurreccional de París, als sans-culottes de les seccions en armes i al Club dels Cordeliers amb el recolzament de líders com Robespierre, Marat o Danton.

Tuileries.jpg

La jornada decisiva es produiria el 10 d’agost de 1792, quan els sans-culottes parisencs i els federats dels departaments envaïen les Tulleries, provocant la caiguda de la monarquia i imposant la detenció del monarca i la seva família. La insurrecció popular havia triomfat. L’Assemblea votava la suspensió del monarca en les seves funcions i la família reial era confinada al Temple.

Una nova assemblea, escollida  per sufragi universal el setembre de 1792, agafaria el relleu en el poder legislatiu sota el nom de Convenció Nacional. S’iniciava una nova fase de la Revolució.

La victòria de Valmy de 20 de setembre permetria la continuació de la guerra més enllà de les fronteres i suposaria el primer èxit del nou poder. No havia estat camp gran batalla i l’exèrcit francès seguia presentant-se improvisat i mal entrenat, però va resistir les tropes prussianes en un èxit simbòlic que superava les veritables conseqüències de la batalla en si mateixa.

Valmy_battle.jpg

Per contra, les matances de setembre suposarien una de les pàgines més fosques de la Revolució. Una reacció de por explicada per la combinació de la temuda invasió enemiga i el “complot” interior. Del 2 al 5 de setembre de 1792, les masses parisenques van llençar-se sobre les presons de la capital, massacrant uns 1.500 presoners (aristòcrates, eclesiàstics i presos comuns) en una expressió de justícia popular amb un simulacre de judicis sumaríssims.

Sota la Convenció, es tancaria la primera fase de la Revolució burgesa, França es convertia en República i el nou calendari republicà assenyalaria l’inici d’una nova època el 21 de setembre de 1792.

El trencament de 1789 i la Revolució constituent (1789-1791)

dimarts, 28/09/2010

Els Estats Generals van reunir-se el 5 de maig de 1789, i ja des d’un bon començament van veure’s marcats per l’enfrontament entre dues tendències: d’una banda, els privilegiats o “aristòcrates” –és a dir, els diputats del clergat i la noblesa– i de l’altra, els diputats del Tercer Estat, els dits “patriotes”.

El Tercer Estat, que havia aconseguit duplicar el seu nombre de diputats va acabar aconseguint imposar als diputats dels altres estaments el vot per persona. Així, el 9 de juliol de 1789, els Estats Generals es convertien en Assemblea Nacional Constituent. Els diputats del Tercer Estat situaven finalment a la monarquia sota el seu control i l’Antic Règim començava a morir.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

El rei, al qual finalment s’havien adherit els ordres privilegiats que havien entès el perill que suposaven els fets que s’estaven produint, intentaria protagonitzar una acció de força concentrant les tropes a les afores de París, però els parisencs farien fracassar aquesta maniobra en la jornada del 14 de juliol.

bastille.jpg

Però, davant de què ens trobem? És una Revolució, però, de quin tipus? La realitat és que a l’estiu de 1789 es pot parlar de la coexistència de tres revolucions: una revolució institucional, una revolució urbana o municipal i una revolució camperola.

Va establir-se un nexe entre la revolució parlamentària en el cim i la revolució popular en la base: gràcies a la intervenció popular, la revolució parlamentària va poder sortir triomfant. Sense el 14 de juliol, el rei no hauria fet marxa enrere, ni s’hauria posat la tricolor i tornat a cridar Necker el dia 16.

Després del 14 de juliol, a les províncies, la burgesia s’armaria, establiria unes forces armades –Guàrdia Nacional– i es faria amb les administracions públiques i dels municipis. Per tant, la pressió popular no només va ser parisenca. Moltes ciutats, seguint l’exemple de París realitzarien la seva pròpia revolució municipal, en ocasions pacífica i d’altres cops amb violència (Bordeus, Estrasburg, Marsella).

La revolució camperola, per contra, no seria un simple ressò que portaria al mimetisme amb la situació de les ciutats. Els camperols, impulsats per la “Gran Por”, pel temor a una conjura dels aristòcrates. Així, des de la primavera de 1789, es viuria una autèntica onada antinobiliària en la qual cremarien castells i títols de drets senyorials, però en comptades ocasions hi hauria fets sagnants. La “Gran Por” suposava l’ingrés de les masses camperoles en la Revolució.

1789 Droits De LHomme.jpg

Les accions derivades de la “Gran Por” exercirien la suficient pressió sobre l’Assemblea com per aconseguir-ne l’abolició –amb indemnització– dels drets derivats del feudalisme; fet aprofitat per la burgesia per a suprimir la divisió de la societat en ordres la nit del 4 d’agost i per a proclamar la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà el 26 d’agost. L’Antic Règim social havia mort.

Article 1. Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna.

Article 2. La finalitat de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió.

Article 3. El principi de tota sobirania resideix essencialment en la nació: cap cos, cap individu, no pot exercir cap mena d’autoritat que no emani d’ella expressament […].

Article 6. La llei és la expressió de la voluntat general. Tots els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants, en la seva formació. La llei ha de ser idèntica per a tothom, tant per protegir com per castigar. Com que tots els ciutadans són iguals davant dels seus ulls, són igualment admissibles a totes les dignitats, càrrecs i feines públiques, segons la seva capacitat, i sense cap més distinció que la de les seves virtuts i talents […].

Article 11. La lliure comunicació de pensaments i d’opinions és un dels drets més precioses de l’home. Tot ciutadà pot, doncs, parlar, escriure, imprimir lliurement, amb el benentès que haurà de respondre de l’abús d’aquesta llibertat, en els casos determinats per la llei […].

Troisordres.jpgAra bé, la declaració de 4 d’agost introduïa dues dades contradictòries: d’una banda, es declarava solemnement que s’eliminava “el sistema feudal en el seu conjunt”, però a la vegada s’introduïen una sèrie de distincions subtils entre els “drets personals” que eren destruïts sense cap mena de dubte i els “drets reals” que gravaven la terra i eren declarats alienables.

Una darrera temptativa de resistència reial seria avortada per les dones de París durant les jornades del 5 i 6 d’octubre de 1789. El rei hauria d’abandonar Versalles i traslladar la Cort al palau de les Tulleries de París, condicionat ràpidament per rebre a la família reial. Les jornades d’octubre significaven un fre a la reacció contrarevolucionària que s’estava projectant.

Els diputats que formaven l’Assemblea Nacional Constituent eren els escollits el maig de 1789 en les eleccions als Estats Generals, i ells serien els encarregats de redactar la nova Constitució. Entre 1789 i 1791, aquesta Assemblea aniria estructurant-se sobre una classe política dividida en tendències. Així, a la dreta trobem els aristòcrates, al centre els monàrquics, i a l’esquerra els patriotes. I en el si de cada tendència anirien apareixent portaveus i líders.

La discussió de la futura Constitució ocuparia gran part de les sessions de l’Assemblea, sobretot centrades en qüestions com el problema del dret de pau i de guerra o el dret de vet que deixaria en mans de la monarquia la possibilitat de bloquejar una iniciativa legal aprovada per l’Assemblea.

Ara bé, les necessitats del dia a dia també s’haurien de resoldre des de l’Assemblea. D’aquesta manera, la crisi financera portaria a l’experiència monetària dels assignats, un nou paper moneda sostingut en la venda de les propietats eclesiàstiques nacionalitzades en benefici de la nació. Per contra, la ràpida depreciació dels assignats constituirien un element clau de la crisi socioeconòmica revolucionària.

Assignat_de_15_sols.jpg

En conseqüència a aquesta nacionalització, l’Assemblea hauria de donar a l’Església un nou paper en l’Estat revolucionari, un nou estatut que comportaria al clergat unes retribucions en funció dels seus serveis com a funcionaris de l’Estat. És la Constitució Civil del Clergat (juliol de 1790) que convertia els clergues i els bisbes en funcionaris públics escollits en el marc de les noves circumscripcions administratives i els imposava un jurament de fidelitat a la Constitució.

La venda dels béns del clergat, convertits en béns nacionals, afectaria al 6% del territori francès i lligaria als compradors (principalment burgesos) a la causa de la Revolució.

D’altra banda, quan el papa Pius VI va condemnar el nou sistema francès l’abril de 1791, es produiria una fractura entre el clergat “constitucional” i el “refractari”. Així, dels 130 bisbes, només set en jurarien la Constitució, mentre que el cos de clergues es dividia a parts pràcticament iguals.

Constitution_civile_du_clergé_caricature_1790.jpg

França anava camí de convertir-se en una monarquia constitucional en la qual el poder executiu es confiaria al rei i el poder legislatiu a una assemblea electa. Els constituents recorrerien a la elecció per a la designació dels administradors públics dels nous departaments, dels districtes i dels municipis, dels jutges i dels jurats dels tribunals, i, finalment, per a l’elecció dels bisbes i els clergues. El sistema electoral descansaria en la divisió dels ciutadans en actius –aquells que participarien de les votacions–i passius –aquells que serien allunyats del sufragi per la seva manca d’ingressos suficients–. La Declaració de Drets garantia les diverses llibertats: opinió, premsa, reunió, llibertat religiosa, igualtat de drets civils i dret de propietat. Finalment, el sistema fiscal seria renovat completament mitjançant les contribucions.

France_departments_1791.jpg

Documental: “La Revolució francesa”

divendres, 24/09/2010

Us presentem un interessant documental sobre la Revolució francesa produït pel “Canal de Historia” el 2005 sota el títol “La Revolución francesa, el estallido que cambió Europa”: