Entrades amb l'etiqueta ‘Àsia’

La Guerra de l’Opi

dimecres, 8/06/2011

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne.

Lin_Zexu.jpg

Lin Zezhu

En aquesta carta del comissionat xinès Lin Zezhu a la reina Victòria d’Anglaterra, datada el 1839, podem observar la resistència xinesa a la presència dels “bàrbars” comerciants britànics en el seu territori introduint opi provinent de l’Índia, en el preludi de l’anomenada Guerra de l’Opi entre xinesos i britànics:

Comprovem que el vostre país dista de la Xina 60 o 70 milions de li [mesura xinesa que equival a uns 576 metres]. Tanmateix, vaixells bàrbars s’entossudeixen a venir a comerciar aquí amb la intenció de fer grans beneficis. Les riqueses de la Xina són utilitzades en benefici dels bàrbars. Es pot dir que els grans beneficis obtinguts pels bàrbars són arrabassats de la part legítima de la Xina [en el comerç]. Amb quin dret, doncs, fan servir la droga verinosa [l’opi] per perjudicar el poble xinès? Fins i tot en el cas que els bàrbars no desitgessin expressament perjudicar-nos, en el seu immoderat afany de beneficis no es preocupen pel mal que ocasionen al proïsme. Ens preguntem: on és la vostra consciència? […].

Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi quan els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic, i van acabar rendint-se l’any 1842 després de perdre Shanghai.

Second_Opium_War-guangzhou.jpg

Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.

La descolonització d’Àsia

dimecres, 25/05/2011

El continent asiàtic és allà on van iniciar-se els moviments independentistes del procés de descolonització. Aquesta emancipació va iniciar-se amb les colònies britàniques després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte. Cal destacar, però, que l’emancipació colonial va seguir dos model diferents: el primer va tenir lloc en els territoris de l’Imperi britànic, on es va seguir una política de diàleg i negociació amb les elits locals; el segon, en canvi, va comportar l’enfrontament i la guerra colonial, i va afectar els territoris francesos i holandesos. En qualsevol cas, tota la zona va acabar els seus respectius procés d’independència abans de la celebració de la Conferència de Bandung (1955), de la qual els nous països independents van ser-ne organitzadors.

descolonitzacio asia.jpg

Per analitzar el procés de descolonització asiàtic prendrem quatre exemples significatius: l’Índia, el Pakistan, Indonèsia i Indoxina.

L’Índia. La independència de l’Índia, la colònia més important de la Gran Bretanya, l’anomenada “joia de la corona”, va significar la primera fita rellevant en el procés de descolonització i el cas més representatiu d’independència pacífica. Antiga colònia britànica, immensa en extensió, amb la presència de diferents ètnies, religions, idiomes i estructures socials, el seu exemple va ser el model a seguir a bona part del continent asiàtic.

Cal tenir en compte que la descolonització dels territoris de l’Imperi britànic va ser un model poc conflictiu, generalment negociat entre les colònies i la metròpoli per afavorir la Commonwealth (organització de cooperació econòmica entre els antics territoris de l’Imperi britànic). Així, el procés descolonitzador indi, tot i passar per algun moment de violència anticolonial, va fonamentar-se en la resistència passiva, és a dir, la negativa de la població a la cooperació amb les autoritats colonials, i la negociació.

Gandhi_and_Nehru_1942.jpg

Nehru i Gandhi

Els primers intents d’acord entre els britànics i els partits independentistes indis –el Partit del Congrés, liderat per Nehru, i la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah– van produir-se durant la Segona Guerra Mundial, però en aquell context no van tenir èxit. No seria fins després de la guerra quan Londres s’adonés de la impossibilitat de mantenir la colònia i que la millor solució a la resistència passiva índia era concedir la independència al país. La Gran Bretanya, a causa de la seva incapacitat econòmica en els anys de postguerra, va mostrar una actitud comprensiva en relació a la colònia tot afavorint l’accés a la independència.

El procés descolonitzador va seguir les pautes del Pla Mountbatten, el qual consistia en la divisió de l’Índia en dos Estats segons les creences religioses de la població: la Unió Índia, que agrupava la població d’origen hindú, i el Pakistan, que agrupava la població musulmana. D’aquesta manera, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència.

descolonizacic3b3n-india.jpg

La primera etapa del nou país va ser gestionada pel president Nehru, el qual va aplicar una variant del socialisme d’Estat, amb l’aplicació de plans quinquennals i d’una reforma agrària voluntària. A més, Nehru va aplicar una estructura política molt flexible, en la qual va permetre’s l’existència de múltiples partits polítics, i que va atorgar una gran autonomia a les diferents regions culturals del país.

Pakistan. Quan, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència, això va suposar el naixement de dos països enfrontats fins a l’actualitat per la regió del Caixmir, un territori inclòs en gran part a l’Índia, però amb majoria de població musulmana. A més, el país va quedar dividit en dos territoris, l’un a l’oest i l’altre a l’est de l’Índia, separats per més de dos mil quilòmetres, un exemple de la insensibilitat occidental cap a les seves colònies. I d’aquesta divisió en naixeria l’Estat de Bangla Desh, un cop s’independitzés la part oriental.

Partició de l'Índia el 1947.jpg

Tot el contrari que en el cas indi, el Pakistan va néixer com una dictadura, la qual comptava amb el suport de Londres. El fet de ser un règim autoritari va suposar que el Pakistan practiqués una política hostil cap als seus veïns, primer contra l’Índia per la qüestió del Caixmir, després contra l’Afganistan i el règim de Kabul i finalment contra el població del Pakistan Oriental, majoritàriament bengalí.

Indonèsia. El territori d’Indonèsia havia estat una colònia holandesa des del segle XVIII, però després de la Segona Guerra Mundial va declarar-se independent. El govern holandès, però, no va reconèixer la seva independència i va iniciar una guerra per mantenir el seu domini colonial. Així, des de 1947, va esclatar un breu conflicte que comportaria la derrota holandesa a causa de la pressió internacional i les dificultats econòmiques que va trobar per abastar el seu exèrcit. Finalment Indonèsia accediria a la independència el 1949.

indonesia.jpg

El nou Estat va establir un govern federal dirigit per Surkano, el líder independentista, el qual va seguir el model indi, però sota un estricte control personal. Progressivament, Surkano acabaria concentrant cada vegada més poder en les seves mans, fins que Indonèsia va esdevenir un país autoritari de caràcter paternalista i amb vagues al·lusions a la socialització. Surkano no seria expulsat del poder fins el 1965, quan Suharto va protagonitzar un cop d’Estat.

Indoxina. A la Indoxina francesa, el final de la Segona Guerra Mundial va representar la declaració unilateral d’independència per part de la Lliga per la Independència del Vietnam, l’anomenat Vietminh, l’organització político-militar creada per Ho Chi Min que havia estat protagonista de la resistència contra l’ocupant japonès durant la Segona Guerra Mundial. França no va acceptar la independència vietnamita i va enviar a Indoxina un exercit expedicionari que donaria pas a un conflicte armat el 1946.

Indochine_française_(1913).jpg

guerre.gif

La guerra a Indoxina va allargar-se durant vuit anys, fins que l’exèrcit francès va ser derrotat de forma definitiva a Dien Bien Phu el 1954. Després d’aquest desastre militar, França va reconèixer la independència de les seves colònies indoxines a la Conferència de Ginebra de 1954, la qual va aprovar la independència de Cambodja i Laos i va dividir el territori vietnamita en dos Estats: el Vietnam del Nord, de caràcter comunista, i el Vietnam del Sud, sota un règim dictatorial prooccidental.

L’Índia en la primera meitat del segle XX

dimecres, 2/02/2011

El CNI anirà evolucionant fins que va convertir-se en un partit polític. Inicialment dominat per personatges moderats, acabarà sent un dels motors de procés de independència de l’Índia.

Brit_IndianEmpire.jpg

La pressió del nacionalisme indi farà que el govern britànic acabi introduint petites reformes en el sistema administratiu colonial. L’elit índia va introduir-se en el consell executiu –27 membres indis sobre 60–. Després de la Primera Guerra Mundial s’introduiran noves reformes.

La mobilització de tropes índies als fronts de guerra europeus (2 milions) va generar un fort malestar entre la població índia. El 1915, Gandhi, que havia organitzat a Sud-àfrica un moviment de resistència no violenta contra el colonialisme britànic, va retornar a l’Índia incorporant-se al Consell Nacional Indi.

Gandhi.jpg

Mahatma Gandhi

Gandhi va introduir el seu esperit de resistència no violenta al Consell Nacional Indi. Així, Gandhi promourà el boicot i la desobediència civil que va ser contestada per l’administració britànica amb la matança d’Amritjar (379 morts i 1.200 ferits) que va fer que el moviment nacionalista indi anti britànic s’expandís encara més.

La realitat és que el Mahatma Gandhi era un personatge més religiós que polític i les seves postures xocaven amb els estrategs del partit, però en els anys vint la seva autoritat moral i la seva capacitat de mobilització de les masses van fer-se indispensables per al CNI.

L’Acta Índia de 1919 va establir una relació paritària en el consell executiu del govern virregnal i va ampliar-se a dos terços electes la representació al consell legislatiu. L’elit hindú va veure com es concedia també un sufragi censatari molt restringit que no resultava satisfactori per al nacionalisme indi perquè era una reforma elitista.

L’administració britànica va separar l’Índia musulmana de l’Índia hindú, potenciant així la Lliga Musulmana Awami dirigida per Jinnah. El govern britànic instrumentalitzava així la qüestió religiosa. El Consell Nacional Indi, per contra, era un moviment no confessional.

El Consell Nacional Indi va radicalitzar les seves exigències polítiques i el 1928 de la mà de Gandhi i Nehru –de tendència socialdemòcrata– va iniciar el seu projecte independentista. El CNI es convertia en un moviment popular que iniciava una campanya de desobediència civil amb la vaga de fam de Gandhi.

Aquesta campanya no tindrà èxit i l’administració britànica practicarà una política repressiva que va portar Gandhi a la presó. Tot i la repressió britànica, el moviment independentista va anar estenent-se.

Una nova reforma institucional (1935) concedirà l’autogovern a les províncies i obrirà el sufragi a les classes mitjanes i les classes obreres amb ingressos estables. Tot i això, el Consell Nacional Indi demanarà l’abolició del sistema de castes adoptant un programa social de tendència socialdemòcrata. Serà a les eleccions de 1937 quan el CNI aconsegueixi el seu gran triomf.

El Consell Nacional Indi aconseguia el 1937 la victòria electoral i la governació de sis de les onze províncies de l’Índia. Tot i el creixement del CNI, a l’Índia musulmana la victòria electoral va ser per a la Lliga Awami. Es configurava així una forta divisió entre hindús i musulmans.

L’esclat de la Segona Guerra Mundial va fer que el Consell Nacional Indi promogués una campanya contra la presència britànica a l’Índia. Gandhi i la cúpula del seu partit van ser empresonats, el que va permetre que els nacionalistes hindús de Bosse en aliança amb els japonesos formessin l’exèrcit nacional indi per lluitar contra els britànics. Esclatava així una guerra civil entre els indis.

Fenòmens similars van donar-se a Indonèsia i Indoxina perquè des de Japó es va promoure els sectors nacionalistes contra els països occidentals. Els exèrcits japonesos van avançar sobre Indoxina fent fora els ocupants francesos.

El 1944 el govern britànic va posar en llibertat a la cúpula del Consell Nacional Indi i va iniciar les converses sobre el futur de l’Índia amb dos propostes independentistes; la independència amb la permanència dins de l’Imperi Britànic proposada pels britànics i la demanda d’independència total que proposava el CNI.

Els britànics van recolzar-se en la Lliga Awami que defensava la partició de l’Índia. Gandhi defensava la necessitat d’aconseguir primer la independència i la formació d’una confederació entre hindús i musulmans. La Lliga musulmana en canvi volia aconseguir primer la partició de l’Índia.

El 1946 la divisió entre hindús i musulmans va portar a una matança genocida entre ètnies que va fer ingovernable la situació, el que va fer que finalment el 1947 el govern laborista britànic concedís la independència de l’Índia (hindú) i el Pakistan (musulmà). Es formaven així dos estats dividits i enfrontats entre si.

Partage_de_l'Inde.png

India_Pakistan1947.jpg

Gandhi serà assassinat el 1948 per un hinduista radical, grup minoritari dins del moviment nacionalista indi. L’Índia es vincularà a econòmicament a Gran Bretanya i defensarà una política neutral. L’aliança amb els britànics es trencarà quan es concedeixí la independència al Pakistan Oriental.

El Japó del tombant dels segles XIX i XX, una nova potència industrial i imperialista

divendres, 3/12/2010

El Japó havia mantingut relacions comercials amb occident des del segle XVI, però des del 1639 aquestes van trencar-se iniciant un llarg període d’aïllament. Així, cap a 1850, el país dels Tokugawa era encara un Imperi de caràcter feudal tancat en les seves antigues tradicions. L’emperador era considerat com un Déu, però a la pràctica no exercia cap poder real, ja que aquest residia en mans d’un poderós shogun (general en cap) de qui depenia la noblesa feudal propietària de terres, que tenia sota el seu domini a una pagesia molt empobrida i a un arcaic exèrcit de guerrers (samurais). El paper dels comerciants i artesans era molt reduït perquè l’Estat, com a mesura de protecció, prohibia el comerç amb l’exterior i controlava les transaccions interiors.

El desvetllament japonès va produir-se arran de la presència nord-americana i europea al país (1854). Els Estats Units exigirien al shogun la signatura d’acords comercials extremadament favorables als seus interessos i l’obertura dels seus ports al comerç internacional. L’arribada d’estrangers posaria el Japó en contacte amb el món occidental, però també comportaria un sentiment d’humiliació entre la població. El desprestigi del poder va anar augmentant, afavorint que el jove emperador Mutsuhito posés fi al shogunat i prengués ell mateix les regnes del poder.

És l’anomenada Revolució Meiji (1868), que va proposar-se com a objectiu portar a terme una renovació de les arcaiques estructures econòmiques i socials del país per tal de poder plantar cara al desafiament estranger. Així, s’abolien les quatre classes hereditàries tradicionals d’època Tokugawa. En l’àmbit polític es proposaria una certa democratització, encara que limitada, i cap al 1889 s’adoptaria una constitució de caràcter autòcrata, inspirada en l’alemanya, però que continuava reservant tots els poders a l’emperador.

Imperio_Japonés.JPG

A partir d’aquell moment, el Japó va obrir-se a les noves tècniques occidentals, constituint el primer exemple de creixement industrial decretat i dirigit directament des de l’Estat. L’emperador convidaria una munió de tècnics i professors estrangers al país –alemanys per a l’exèrcit i anglesos i francesos per a la indústria–, mentre que molts joves japonesos van anar a estudiar a l’Europa occidental. A més, l’Estat va empènyer els vells guerrers samurais a convertir-se en homes de negocis i va construir amb fons públics les primeres empreses industrials.

Els resultats econòmics serien espectaculars, gràcies a un desenvolupament industrial afavorit per l’existència d’una mà d’obra abundant a baix preu i força especialitzada (entre 1846 i 1908, la població japonesa pràcticament va duplicar-se), a l’existència de grans concentracions industrials (els zaibatsu) i al constant suport de l’Estat. D’aquesta manera, en pocs anys, Japó va esdevenir una autèntica potència industrial: va desenvolupar-se el sector tèxtil i el metal·lúrgic, el 1877 ja s’havia articulat una xarxa completa de ferrocarrils, va electrificar l’arxipèlag i va construir una flota naval. Finalment, les seves aspiracions hegemòniques sobre els pobles asiàtics veïns conduirien el país cap a la cursa imperialista a finals del segle XIX.

D’aquesta manera, en paral·lel al seu creixement econòmic, el Japó va iniciar el seu expansionisme territorial davant la necessitat de proveir-se de primeres matèries i combustible, vitals pel desenvolupament industrial en un país mancat de recursos naturals, i a la recerca de mercats pels seus productes.

El 1876, el Japó iniciaria la seva expansió territorial intervenint a la península de Corea, buscant els mateixos avantatges comercials que els països europeus. De 1876 a 1885 incorporaria tota una sèrie d’illes veïnes: Kurils, Bonin, Ryukyu, etc. La intromissió japonesa a Corea provocaria la guerra amb la Xina (1894-95) que sortiria derrotada, havent de cedir als japonesos, pel Tractat de Shimonoseki (1895), Formosa i Port Arthur; Corea aconseguiria la independència i restaria sota domini nipó.

L’expansionisme japonès toparia també amb els interessos russos a la zona i desprès d’un conflicte diplomàtic va haver de cedir-los Port Arthur i compartir el protectorat sobre Corea. Amb tot, el 1905, el Japó va satisfer la seva necessitat de revenja davant Rússia derrotant el seu exèrcit i la flota tsarista (per la superioritat de la seva flota i la lentitud i allunyament dels centres d’aprovisionament russos) a la guerra russo-japonesa pel domini de Corea i Manxúria. Pel Tractat de Portsmouth (1905), el Japó ocuparia la meitat de l’illa de Sakhalin i estendria un protectorat sobre Corea i Manxúria. El 1910, Corea quedaria annexionada al Japó de forma definitiva. D’aquesta manera, el Japó esdevenia definitivament una potència imperialista, igualada amb els occidentals, a la zona asiàtica i a Pacífic.

Evolució de Xina fins el segle XX

divendres, 3/12/2010

La colonització econòmica de Xina va ser protagonitzada per Gran Bretanya que va introduir-se econòmicament al país mitjançant el comerç d’opi. Els principals articles xinesos que els britànics importaven cap a occident eren les teles de seda, pedres precioses i espècies.

Qing-Empire.jpg

Els britànics introduiran a Xina el consum generalitzat d’opi. L’opi ja era objecte de consum entre les elits xineses, però amb la penetració europea el seu consum va extendre’s. Així, el segle XVIII s’importaven unes 200 caixes d’opi de 65 Kg. El 1850 ja eren consumides unes 68.000 caixes anuals i el 1870 va arribar-se a un volum de 100.000 caixes anuals per l’augment del mercat.

El consum d’opi per la classe mitjana xinesa va acabar convertint-se en un problema econòmic i social. El 1731 l’emperador ja havia prohibit la importació d’opi, però els europeus van seguir van seguir comerciant amb Xina mitjançant el contraban.

Els conflictes de l’Imperi Xinés amb les potències colonials europees van suposar la seva descomposició. El segle XIX van esclatar les Guerres de l’Opi (1839-42) com un intent de les autoritats de Canton d’evitar l’entrada d’opi al país i l’expulsió dels comerciants europeus.

Aquesta acció va ser interpretada pels britànics com una agressió al lliure comerç, el que va motivar la intervenció europea. El final del conflicte va suposar la signatura del Tractat de Naiquin pel qual Gran Bretanya va adjudicar-se Hong Kong i van obrir-se dotze ports xinesos al comerç europeu, entre ells Canton i Shangai.

China_imperialism_cartoon.jpg

Amb l’obertura del país al comerç europeu Xina es convertirà en una colònia més que serà explotada. Els britànics van explotar mines, establir ports construir ferrocarrils i controlar les duanes en Hong Kong.

La penetració occidental que va iniciar-se a partir d’aquest moment buscarà el domini de la costa i les vies de comunicació del país. Així, van establir-se aliances amb els cacics locals en detriment d’un Estat imperial en descomposició.

La nova situació presentava un fort contrast entre una nova economia vinculada a Europa i el món tradicional xinés fortament endarrerit. Així, la economia agrícola tradicional xinesa va entrar en un procés de declivi progressiu que va estar marcat per la fugida de població del camp cap a les ciutats emergents.

Les reaccions davant l’empobriment generalitzat del país van produir-se en forma d’aixecaments nacionalistes anti occidentals i contraris a l’Imperi Xinés. La Rebel·lió Taiping (1850-64) que va produir-se a l’eix Pekín-Canton va arribar a constituir un Estat independent que rebutjava la reforma agrària de liquidació dels privilegis i la modernització del país.

Asien_Bd1.jpg

La intervenció franco-britànica va permetre a l’emperador controlar la situació momentàniament. Serà la Revolta dels Bòxers la que suposarà la fi dels elements tradicionals de Xina. La revolta va tenir un caràcter anti occidental, nacionalista i molt violent. Els Bòxers, a més, van comptar amb el suport d’elements propers a la cort imperial.

Amb la Revolta dels Bòxers, la cort imperial va acabar d’aïllar-se. Tot i que la revolta va fracassar el 1910 Xina era un Estat en crisi, en mans dels cacics locals que comptaven amb el suport occidental. Serà el 1911 quan una nova revolució posi fi a l’Imperi i proclami la república per iniciar la reconstrucció nacional.

Evolució de l’Índia fins el segle XX

dijous, 2/12/2010

L’Índia veurà durant la primera meitat del segle XX com s’expandirà el moviment nacionalista contra la dominació colonial britànica, procés que culminarà el 1947 quan el país va aconseguir la independència.

India1760_1905.jpg

Des de la Baixa Edat Mitjana va desenvolupar-se la ruta de les espècies que unia comercialment Europa i el món oriental. A canvi de productes europeus manufacturats els orientals exportaven pebre, seda i or. Les espècies eren importants per a la població europea perquè facilitaven la conservació, eren un element calòric i donaven sabor.

El comerç amb l’Índia amb anterioritat als segles XV-XVI es realitzava a través del món musulmà, però amb la caiguda de Constantinopla aquest comerç va encarir-se i els europeus van buscar un enllaç directe entre els comerciants i la zona d’on provenien les matèries primeres.

csl0279l.jpgAixí, els portuguesos van iniciar els seus viatges i Colom en el seu intent de trobar una ruta més curta va descobrir Amèrica. Durant els segles XVI i XVII van crear-se punts d’enllaç amb l’Índia per facilitar el comerç. Amb la captació de nous mercats a Orient va iniciar-se la penetració colonial.

Els segles XVII i XVIII els anglesos van penetrar a l’Índia per crear i controlar els circuits comercials. El comerç de la seda i el cotó va suposar el control anglès del mercat tèxtil. Així, l’Índia exportarà a Gran Bretanya espècies (te i picants), cotó (aliment de la futura industrialització britànica), matèries primeres i altres productes menors. Per la seva banda, els britànics exportaran manufactures, capital i equips ferroviaris.

Paulatinament, es van anar substituint els productes natius per productes britànics realitzats amb matèria primera índia. L’Índia consumirà els productes britànics produint un fenomen de desindustrialització de l’economia índia. La competència de les manufactures britàniques i la destrucció de l’equipament industrial autòcton va acabar amb el desenvolupament industrial indi.

Durant el segle XIX els britànics van introduir la xarxa ferroviària i va iniciar-se el comerç de l’opi produït a Bengala. Aquest comerç a mitja distància era molt productiu econòmicament. Va incrementar-se la producció d’opi local per ampliar el comerç amb Xina. El negoci de l’opi portarà els britànics a conquerir Bengala i Birmània per incrementar la producció.

Volum d’importacions d’opi a Xina:

  • Segle XVIII: 200 Caixes
  • 1819: 4.228 Caixes
  • 1836: 30.000 Caixes
  • 1850: 68.000 Caixes
  • 1873: 96.000 Caixes

L’opi es venia a Xina a canvi d’or, te i seda. L’opi es cultivava en extensió, el que resultava barat, i era fàcil de transportar arribant-se a exportar a Xina unes 200 caixes anuals durant el segle XVIII. El 1819 ja s’exportaven 4.000 caixes anuals de 65 Kg. Això va generalitzar el consum d’opi a la Xina.

El 1829 Xina va haver de prohibir les importacions d’opi, però tot i això, el comerç d’opi va continuar mitjançant el contraban. El consum generalitzat d’opi suposava un problema social i econòmic per al govern xinés, però per al govern britànic era un dels negocis més rendibles del món colonial.

India_british_expansion_1805.jpg

Aquest procés va promoure la creació d’un circuit comercial basat en l’opi. Quan el govern xinés va atacar el contraban va iniciar-se el procés de colonització a Xina amb la declaració britànica de guerra per obstrucció al lliure comerç, el que va obligar a Xina a obrir els seus ports al comerç occidental.

Hong Kong va passar a ser domini britànic i des d’aquest punt els anglesos exercien el seu poder polític i econòmic sobre el territori. El procés de colonització del món oriental va accelerar-se amb la proclamació del govern britànic a l’Índia, la conquesta d’Indoxina per part de França i l’establiment d’una colònia holandesa a Indonèsia.

csl1967l.jpgEl límit de l’expansió britànica serà Afganistan. A l’Iran, britànics i russos van pactar la presència comú d’ambdós països. Només les regions de Sind, Penjab i Catxemira estaran fora del domini britànic a l’Índia.

L’índia serà la colònia de major interès per als britànics, la “joia de la corona”. Ja des de l’època moderna la Companyia de les Índies Orientals (East Indian Company) gaudia del monopoli en el comerç amb l’Índia. La companyia va seguir l’estratègia d’instal·lar-se a l’Índia pactant amb els governs locals (Gran Mogol) i va crear un exèrcit integrat per natius i comandat per agents de la companyia.

Al segle XIX aquest privilegi va ser abolit, establint-se el govern general britànic a les places estratègiques de l’Índia. Així, l’Índia cedirà parcialment la seva sobirania sobre els seus territoris a favor de Gran Bretanya. L’abolició del monopoli de la companyia obria, el 1833, el comerç a altres empreses.

Per organitzar l’exèrcit de l’Índia va introduir-se una base de soldats natius amb oficialitat anglesa. El gruix de l’exèrcit el composaven tropes musulmanes perquè les autoritats britàniques consideraven que així es controlaria millor el territori hindú.

El 1857 va esclatar la rebel·lió dels simpais (cipayos) contra el comandament britànic. Aquest fet va fer perillar el colonialisme britànic a l’Índia perquè era la primera reacció anticolonial amb el detonant de la mala maror entre els soldats musulmans per l’ús de greix de porc en els cartutxos.

BritishIndianEmpireandEnvirons.jpg

Amb la derrota dels rebels es reformarà el govern colonial introduint un virrei i reformant l’exèrcit amb tropes britàniques. L’Acta de Govern de l’Índia establia l’administració directa per part de la corona britànica. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877.

clive.jpgParal·lelament a la introducció del virregnat s’iniciava la construcció del ferrocarril canviant les línees de comunicació tradicionals. La producció per al consum intern va anar deteriorant-se donant lloc a la fam entre la població índia. Determinades àrees urbanes van vincular-se a la nova economia i les noves àrees de producció. La desestructuració que van produir els britànics va afavorir l’aparició de fams periòdiques i la ruïna de l’artesanat local.

L’aparell estatal va anar creixent i desenvolupant-se al llarg del segle XIX. Això va suposar la introducció de població nativa a l’administració, però sense accés als càrrecs del virregnat britànic que vertebrarà el territori. La classe funcionària i els exportadors locals van anar creixent, apareixent així una nova classe social desvinculada del sistema de castes tradicional i amb aspiracions a ocupar els alts càrrecs de l’administració, cosa que l’administració britànica impedia.

El 1885 va aparèixer un moviment reivindicatiu de representació dels indis integrats en el sistema: el Consell Nacional Indi (CNI). Aquest moviment reivindicarà la igualtat entre els funcionaris indis i britànics. El seu primer líder va ser Tilak. El 1906 el Consell Nacional Indi reclamarà l’autogovern per als propis indis, fet que va tenir resposta en les Indian Acts.

L’ocupació d’Àsia

dijous, 2/12/2010

Des del segle XVI els països europeus havien establert colònies a Àsia. Tot i així, de la mateixa manera que a l’Àfrica, la colonització de finals del segle XIX seria totalment diferent de la del període anterior, per la seva extensió i el seu caràcter, totalment diferent de la dels períodes anteriors.

Asia_1892.jpg

A l’Àsia central i meridional l’acció colonial va centrar-se al voltant de l’Índia, considerada pels britànics com “la perla de l’imperi”. L’antiga colònia va ser reorganitzada desprès de la Rebel·lió dels Sipais –soldats hindús que van negar-se a fer servir cartutxos untats amb vaca de greix de vaca, perquè anava en contra de les seves creences religioses– amb una nova administració. D’aquesta manera va atorgar-se l’Acta de Govern de l’Índia, per la qual s’establia una administració directa de la Corona Britànica, que seria qui exerciria el govern mitjançant un virrei. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877. Les reformes administratives, econòmiques, educatives, socials i militars comportarien que aquesta colònia esdevingués la mostra més evident de l’esplendor del poder britànic.

Per poder garantir un territori de seguretat al voltant de la seva colònia, els britànics van haver de rivalitzar amb França per l’annexió de Birmània (1886) i amb Rússia pel domini de l’Afganistan (1880) i el Tibet (1904).

A l’Àsia sud-oriental la principal zona de conflicte va centrar-se a Indoxina. En aquesta zona, França, present a la Contxinxina des de mitjans de segle (1858-60), s’annexionaria entre 1860 i 1880 tota la regió de Mekong i establiria un protectorat sobre Cambodja. Així mateix, desprès d’una guerra amb la Xina, va establir protectorats a Annam i a Tonquín. Amb tots aquests territoris, França crearia el 1887 la Unió Indoxinesa, a la qual s’uniria el 1893 el Regne de Laos.

A més, Gran Bretanya també era present a la zona sud-oriental asiàtica i, desprès de controlar Birmània (1886), va imposar el seu domini als Estats Malais i Singapur. Francesos i britànics es posarien d’acord per mantenir lliure i neutral l’Estat de Siam que serviria com a frontera entre ambdós imperis colonials a l’Àsia.

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne. Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi, que finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. D’altra banda, entre 1885 i 1911, va realitzar-se el repartiment de l’imperi xinès per part de les potències occidentals i el nou colonialisme japonès emergent. Cap potència no estaria disposada a renunciar a un mercat potencial de 400 milions de consumidors. Així, la debilitat estructural del vell imperi xinès permetria el repartiment del país en diferents zones d’influència de les potències colonials: França es situaria a al sud-est; Gran Bretanya al sud i a l’àrea del riu Iang-Tsé; Rússia i el Japó rivalitzarien pel nord-est, al voltant de Manxúria; i Alemanya i Gran Bretanya pugnarien pel control de la península de Shandong.

De la mateixa manera, van intensificar-se les ingerències econòmiques, especialment en el camp del lloguer de les mines i dels ferrocarrils. Gran Bretanya va apropiar-se les mines d’hulla, el Japó les de ferro i carbó i, en general, els capitals europeus i japonesos van controlar les vies fèrries. L’obertura forçada de la Xina al comerç internacional donaria lloc a grans transformacions de l’economia, sobretot a les ciutats, on els artesans tradicionals van empobrir-se i s’unien en la seva misèria a una pagesia secularment pobra i afamada. Aquesta explotació donaria lloc a reaccions nacionalistes, com la dels reformadors radicals en l’Aixecament dels Cent Dies (1898) o en la Revolta Popular dels Bòxers (1900-01), que van fracassar. Amb tot, el 1911, una revolució triomfaria, posant fi a l’estructura imperial i proclamant la República Xinesa en un intent per alliberar el país de la dependència colonial i d’aconseguir la reconstrucció nacional.

Finalment, a Australàsia també van produir-se conflictes. La zona estava dominada per Gran Bretanya, que tindria friccions amb els holandesos, que des del segle XIX havien establert colònies a Indonèsia. Els britànics posseïen els dos territoris més importants de la zona: Austràlia i Nova Zelanda, colònies de poblament, que esdevindrien Estats Sobirans dins de l’Imperi Britànic.

imperialisme-asia.jpg

L’expansió colonial dels països europeus en el segle XIX

dimarts, 30/11/2010

Tot i que a principis del segle XIX la qüestió semblava abandonada, la realitat és que només estàvem davant d’un parèntesi provocat per l’època de les revolucions. Així, des de la dècada dels anys trenta la idea es reprendria quan Gran Bretanya va incrementar la seva presència a l’Índia i França va llançar-se a la conquesta d’Algèria. Aquest procés s’acceleraria a partir de 1870, quan les potències van llançar-se a una competició per augmentar els seus dominis colonials.

World_1898_empires_colonies_territory.png

Des de les primeres exploracions de John Cabot el 1497 i la fundació de Virgínia per W. Raleigh el 1584, Gran Bretanya no va deixar de cercar les matèries primeres que necessitava pel desenvolupament de la seva indústria tèxtil, i matèries exòtiques com les espècies. Durant els segles XVII i XVIII, l’Imperi Britànic mantindria una dura competència amb Holanda i França per la fundació d’establiments comercials que li servissin també d’escales per a la navegació dels seus vaixells. Així, Malta, Santa Helena, Illes Maurici, Ceilan, etc. van assegurar les rutes pel Mediterrani i les Índies. A l’Amèrica del Nord ocuparien els territoris francesos del Quebec i Montreal (1759) i pel Tractat de París de 1763 aconseguirien el domini del Canadà, Louisiana i Florida. A l’Índia, amb la victòria de Plassey (1757) sobre els francesos s’asseguraria el control de la zona asiàtica, eixamplat progressivament amb l’inici de la colonització d’Austràlia (1788). El 1814 el Nepal esdevindria territori vassall britànic, i a poc a poc tots els països veïns serien annexionats.

L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. D’aquesta manera, als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, comptant amb el 46% de la flota mundial i dominant les principals rutes comercials internacionals –entre 1880 i 1913 Gran Bretanya doblaria el seu comerç exterior–. Lentament, aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions. D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

Imperial_Federation,_Map_of_the_World_Showing_the_Extent_of_the_British_Empire_in_1886.jpg

França, que a principis del segle XIX posseïa una sèrie de petites colònies a diversos països, va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. Des d’aquesta data fins a 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos que es dedicarien, especialment, al coreu del blat i la vinya. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry, encara que també provocant l’aparició d’un moviment anti colonialista, socialista i radical, encapçalat per Clemenceau.

Segona potència colonial en el segle XIX, pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

Empire_colonial_français_(1920).png

Per Rússia, el fracàs de la Guerra de Crimea (1853-56) tancava les seves possibilitats d’expansió cap a la Mediterrània i orientava els russos a cap a l’aventura colonial a l’Àsia. El 1854, desprès de vèncer la resistència del Caucas, va avançar les seves fronteres cap a la línia de la Mar Càspia, la Mar d’Aral i el llac Balkhas, i annexionava el Turquestan el 1864. Aquesta direcció seria frenada pels britànics que obtenien el protectorat sobre l’Afganistan. Una altra sortida territorial per Rússia seria la costa del Pacífic. Així, el 1858 aconseguiria la cessió per part de Xina del territori d’Amur on fundaria la ciutat de Vladivostok, a la vegada que obtenia la ciutat de Port Arthur i la concessió de la construcció de la via fèrria de Manxúria (1986-1898). La guerra contra el Japó (1904-05) anul·laria qualsevol possibilitat d’expansió russa posterior. Amb tot, el gran repte de la Rússia tsarista seria l’explotació sistemàtica de les immenses extensions de Sibèria. Per tal de facilitar-ne l’ocupació construiria el ferrocarril transsiberià des de Sant Petersburg fins a Vladivostok (1881-1904), que seria l’eix vertebrador de la colonització d’aquest territori.

Alemanya i Itàlia, totes dues dedicades a les respectives unificacions, van trobar-se amb els territoris més rics d’Àfrica i Àsia ocupats quan van voler participar de l’expansió colonialista. Així, Alemanya hauria d’establir les seves colònies al golf de Guinea (Togo i Camerun, 1884) i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. El 1894 fundaria la Companyia de l’Àfrica Oriental per tal d’explotar els territoris de Tanzània, que annexionaria el 1897. A l’Oceà Pacífic obtindria d’Espanya la cessió de les Illes Carolines i Maniannes (1899). Fracassaria, però, en l’intent de compartir el protectorat sobre el Marroc amb França i Espanya per tal de dominar l’Estre de Gibraltar (1906). D’altra banda, Itàlia s’establiria el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia, però fracassaria en el seu intent d’ocupar Etiòpia (1896). Des de 1911 iniciaria la penetració en el territori de Líbia des de Trípoli i la Cirenaica.

Les descobertes africanes per Portugal d’Angola i Moçambic a la dècada de 1480, van permetre el país l’establiment de centres comercials que, assegurats per una presència militar permanent, iniciarien l’ocupació de la zona costanera. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya. A la Conferència de Berlín quedarien delimitades les fronteres d’Angola, que realment no seria veritablement colonitzada fins desprès de la Primera Guerra Mundial. L’intent d’unir-la a Moçambic mitjançant un passadís fracassaria a causa de l’oposició britànica (“ultimàtum de 1890”) que veia trencada la seva continuïtat territorial cap al nord, i la d’Alemanya que cobejaria aquest territori sense arribar a aconseguir-lo.

Les exploracions de Henry Stanley (1874-77) en nom de l’Associació Internacional d’Àfrica Central donarien al rei Leopold II de Bèlgica la possessió personal d’un extens territori a la vall del riu Congo, que seria reconegut a Conferència de Berlín (1884-85) com a zona neutral als interessos de les altres potències colonitzadores. Més tard, les colònies belgues serien ampliades amb l’annexió de Katanga (1894). El propi rei cediria el domini territorial a l’Estat belga el 1908.

Finalment, Espanya, preocupada pels problemes dels seus territoris ultramarins (que perdria el 1898), nomès participaria tardanament en el repartiment d’Àfrica i amb la intenció de salvaguardar interessos menors que ja havia adquirit en èpoques anteriors. Guinea Equatorial ja pertanyia a Espanya des del Tractat de San Ildefonso (1777), però fins a 1859 no esdevindria colònia. Des d’aquell moment esclatarien conflictes amb França per l’exploració del territori i que no es resoldrien fins a 1900, quan amb la signatura del Tractat del Pardo quedaven fixades les fronteres. Espanya ja havia fet alguna expedició a la costa africana, a la zona que restava davant de les Illes Canàries, però no seria fins el 1884 que en prengués possessió, i encara trigaria dos anys en fer l’exploració. L’acord amb França el 1900 delimitava també el que serien les fronteres del Sàhara Occidental. D’altra banda, la Guerra d’Àfrica (1859-60) accentuaria l’interès espanyol sobre el Marroc i es concretaria en la creació d’un protectorat compartit amb França que donaria lloc a una llarga guerra pel control del territori nord-africà.

imperialismo siglo xix.png