Entrades amb l'etiqueta ‘Art rococó’

Fragonard: El gronxador

divendres, 22/06/2012

El gran pintor galant del segle XVIII a França va ser Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), artista que amb l’exposició pública d’El gronxador (1766) va convertir-se en el pintor predilecte de l’alta societat parisenca prerevolucionària. L’obra, que combina l’alegria de viure amb la banalitat i el sentit colorista, va tenir un èxit immediat i ha arribat als nostres dies convertida en el millor exemple de l’art Rococó francès, caracteritzat per formes inspirades en la naturalesa i el predomini dels temes galants i amorosos.

Fragonard,_The_Swing.jpg

Amb El feliç caprici del gronxador (Les hereux hasards de l’escarpolette) Fragonard realitza un paral·lelisme entre el moviment pendular del gronxador i la volubilitat de l’amor femení. Una amor que va i ve. Aquesta al·legoria senzilla, completament tòpica i típica, era molt del gust de l’alta societat del París del segle XVIII, una societat que vivia d’esquenes a la realitat, una societat aïllada en el seu núvol de colors mentre que el poble agitava la Revolució que s’acostava.

El personatge central és una dona jove, abillada amb un magnífic vestit rosa, que llança la sabata del peu esquerre a un jove, possiblement el seu amant, que està mig amagat entre les plantes del jardí, mentre que un home madur, potser el seu marit, manipula les cordes del gronxador per a donar-li impuls. És el frívol joc de la seducció i el voyeurisme. Tot això situat al bell mig d’un bosc frondós i salvatge, una nova versió dels jardins de l’amor on no falten les al·lusions mitològiques introduïdes mitjançant l’ornamentació decorativa. És a dir, Fragonard compleix amb el seu objectiu: el quadre és refinat, exòtic i sensual.

Fragonard,_The_Swing_detall2.jpg

Sense rodejos: la composició és una tremenda cursileria pròpia del seu temps. Ara bé, això no evita que, si l’analitzem des del punt de vista plàstic, el quadre resulti extraordinari.

La tècnica de l’autor es caracteritza per una pinzellada espontània i per l’ús de colors suaus i alegres. Fonamentalment, els colors que predominen són els tons pastel, tan característics del  segle XVIII francès. El color rosat càlid del vestit de la dama, vivament il·luminat pels raigs del sol que travessen les fulles dels arbres, ressalta la seva centralitat en la composició. En canvi, mentre que el suposat amant de la jove queda situat dins del focus de llum que sorgeix dels arbres, el vell espòs resta en la penombra. Tot plegat dóna lloc a una il·luminació molt simbòlica. D’altra banda, la vegetació es compon per una variadíssima gamma de verds, grocs i blaus.

Fragonard,_The_Swing_detall.jpg

Fragonard,_The_Swing_detall4.jpg

Fragonard,_The_Swing_detall3.jpg

Finalment, l’estructura compositiva reforça dinàmicament l’escena mitjançant les diverses diagonals que tracen les cordes que subjecten el gronxador, que es projecta endavant, i les que utilitza el personatge de la dreta per impulsar-lo i retenir-lo. Els tres personatges que apareixen al llenç conformen un triangle, l’interior del qual és ocupat per la figura completa de la dama, centre de la composició i cruïlla entre les diagonals, en relació a la qual s’estableix un sensual joc de mirades. D’aquesta manera, el quadre proporciona una sensació de profunditat atmosfèrica magistral.

Tot i això, les interpretacions de l’obra també són oscil·lants, es gronxen. D’aquesta manera, segons Jean Starobinski, a la seva obra Los emblemas de la razón, introdueix la lectura oposada: on tradicionalment s’ha llegit un exemple de cursileria i tòpics ell troba un sentiment d’inseguretat que obre el camí cap a 1789 fonamentant-se en el desequilibri i el desordre de la composició. És a dir, segons Starobinski, un simple joc, l’oscil·lació del gronxador, es transforma en un símbol gairebé dolorós de la successió de canvis i reformes frustrades incapaces de transformar l’Estat i evitar l’esclat que havia d’arribar. És una lectura agosarada, però tampoc impossible.

L’art rococó

divendres, 17/12/2010

L’evolució i exageració de l’estil barroc a Europa durant la primera meitat del segle XVIII va donar lloc al triomf de l’art rococó, un estil de caràcter cortesà nascut a França, i que va desenvolupar-se de forma progressiva entre els anys 1720 i 1760. Al segle XVIII la capital política i cultural europea era París, i el francès la llengua més parlada en els ambients cortesans i cultes del període. Per això, els gustos artístics francesos es van difondre, com el pensament il·lustrat, per tota Europa.

Aquest terme prové del mot francès rocaille, que significa treball en pedra. Efectivament, en aquesta època van abundar en les obres artístiques l’ornamentació feta amb conquilles o còdols. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l’art oriental especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes.

L’art rococó és un art aristocràtic que cercava la complaença en les formes suaus i en els motius decoratius. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual. És un art al servei de l’aristocràcia i la burgesia, un art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Els artistes oferien als seus mecenes mons idealitzats per a emular-los.

neumannlarge.jpg

Interior decorat en estil rococó.

En l’arquitectura, el rococó va caracteritzar-se pel gust per les formes irregulars i corbes i pel fet que interiors i exteriors es decoraven amb gran fantasia per crear uns espais artificials i fastuosos. Les parets i els sostres de les habitacions es caracteritzaven per l’abundant presència de mobles, cortinatges i d’altres objectes sempre delicats i luxosos.

rococo.jpg

Interior en estil rococó.

A Catalunya, després de la Guerra de Successió, en l’àmbit artístic va anar imposant-se un barroquisme que es decantaria cap al refinament del rococó o començaria a introduir les severitats del neoclassicisme. Així, durant el regnat de Felip V es van crear dos edificis fonamentals que són la mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona i la Universitat de Cervera.

cervera.jpg

La Universitat de Cervera.

En el camp de la pintura, els artistes del rococó van plasmar escenes aristocràtiques i cortesanes, però també temàtiques de la vida quotidiana així com d’altres exòtics i orientals. En definitiva, els pintors del rococó van allunyar-se dels temes religiosos. Els seus quadres empraven colors clars i pastels i formes naturals. D’entre els artistes més importants d’aquest període van destacar l’italià Tiepolo, els francesos Watteau, Boucher i Fragonard, i els britànics Gainsborough i Joshua Reynolds.

Fragonard,_The_Swing.jpg

El gronxador, obra de Fragonard, on es recull l'esperit refinat, exòtic i sensual propi del rococó.

Antoine_Watteau.jpg

Embarcament cap a l’illa de Citerea, obra de Watteau, pintor d’escenes on es presenta a la societat elegant del segle XVIII.

madame_de_pompadour.jpg

Madame de Pompadour, retrat de Boucher, pintor d’estil galant.