Entrades amb l'etiqueta ‘Art neoclàssic’

L’Arc del Triomf

diumenge, 20/02/2011

L’any 1806, desprès de la victòria de les seves tropes a la “Batalla dels Tres Emperadors” (Austerlitz, 1805) Napoleó va ordenar construir un arc triomfal en record i commemoració de les seves victòries i el seu gloriós exèrcit. La tasca va ser encomanada a l’arquitecte Jean-François Chalgrin (1739-1811) que va dissenyar l’Arc del Triomf inspirant-se en les antigues construccions romanes. L’objectiu era que l’Arc es convertís en el símbol de la grandesa de l’Imperi Napoleònic (1804-1815).

Arc_Triomphe.jpg

La idea inicial era que l’Arc del Triomf estigués situat a la Plaça de la Bastilla, però finalment va resultar una magnífica cloenda pels Champs Élysées. La realització d’aquesta imponent obra va portar-se a terme durant un llarg temps. El 1810 (any en que l’emperador Napoleó va casar-se amb Maria Lluïsa) la construcció encara estava pels ciments. Seria, paradoxalment, desprès de la caiguda de l’Imperi quan els Borbons restaurats en el tron francès impulsarien la seva construcció.

Finalment, la construcció de l’Arc del Triomf seria culminada el 1836 en el regnat de Lluís Felip. Durant el Segon Imperi, la Plaça de L’Etoile i els carrers que neixen d’ella si van bastir molts edificis construïts per Haussman i Hittorf. El 1840 passarien per sota de l’Arc del Triomf les restes mortals de Napoleó quan el seu cadàver va poder tornar a França desprès de morir desterrat. El 1885, va ser el lloc que va acollir durant dos dies la capella amb el cos de Víctor Hugo. Això demostra com l’Arc del Triomf esdevé el signe de la “grandeur” francesa. Des de 1921 un soldat desconegut sepultat sota l’Arc representa els caiguts francesos en la Primera Guerra Mundial.

Paris-Triumph-Bogenh.jpg

A l’Arc del Triomf es pot accedir des d’un túnel a l’avinguda dels Champs Elysées. L’arc està guarnit amb escultures que suavitzen la monumentalitat del conjunt. Les colossals escultures de les façanes principals són una glorificació del poble que va aixecar-se contra la monarquia el 1792 i les victòries de Napoleó. A continuació proposem una llista de les diferents escultures que trobem en els quatre pilars que aixequen l’Arc:

  • La Marsellesa (o Partida dels voluntaris de 1792).
  • Triomf de Napoleó desprès de la Pau de 1810.
  • Enterrament del general Marceau el 1796.
  • Batalla d’Aboukir de 1799.
  • Batalla de Jemappes de 1792.
  • La resistència de 1814.
  • La Pau de 1815.
  • Pas del Pont Arcole de 1796.
  • Tomba d’Alexandria.
  • Batalla d’Austerlitz de 1805.

Le_bas_relief_de_la_marseillaise.jpg

Jean-Jacques Pradier va ser el creador de les divinitats alades que podem observar a l’arc. La totalitat de la part superior de la construcció està rodejada per un fris guarnit amb figures de dos metres d’alçada que representen la partida i el retorn triomfal de la Grande Armée. A la part superior podem observar uns escuts rodons i realitzats en relleu on figuren els noms de les batalles guanyades per Napoleó i el nom dels seus 558 generals.

Mitjançant un ascensor es pot accedir a la plataforma de l’Arc del Triomf. Des d’allà es pot contemplar una vista privilegiada i excepcional dels camps Elisis i de la ciutat de París.

El Panteó de París

diumenge, 16/01/2011

panteo paris.jpgEl Panteó de París és un dels principals monuments de la capital francesa, situat en el cinquè districte (a l’anomenat Barri Llatí) molt a prop de la Sorbona i d’alguns dels principals liceus de la ciutat. Necròpolis  republicana on la història de França es confon amb el món dels científics, els escriptors, els eclesiàstics i els polítics, aquesta construcció monumental amb cúpula, emblema de la història francesa dels darrers 250 anys, s’eleva sobre el cim de l’antic Mons Luticius. Aquest turó va convertir-se a l’Edat Mitjana en la muntanya de la patrona protectora de París: Santa Geneviève. En aquest punt es trobava l’església dels sants de la ciutat. L’església va ser derruïda a inicis del segle XIX, restant només la torre gòtica de la rue Clovis.

La nova construcció de l’església es deu a una promesa de Lluís XV (1715-1774) en un moment de greu malaltia; va encomanar-se a la patrona de París i en recuperar-se va prometre un nou edifici. El 1756, a l’oest de l’antiga església van iniciar-se les obres que prenien com a model la basílica de Sant Pere de Roma i l’Hôtel des Invalides.

Estructuralment, l’edifici té 110 metres de llarg per 84 d’ample. La façana està decorada per un pòrtic de columnes corínties coronades per un gran frontó triangular realitzat per D’Angers, representant una al·legoria als grans homes de la pàtria francesa. Un imponent dom de 83 metres completa el conjunt exterior.

panteon paris.jpg

Des del punt de vista arquitectònic destaquem el seu aspecte exterior amb una cúpula de 117 metres d’alçada, inspirada en el disseny de la catedral de Sant Pau de Londres, que és suportada per un anell de columnes. A l’elegant interior de la cúpula (esplèndidament il·luminat) trobem una pintura al fresc de Gros (1811) que representa la divinització de Santa Genoveva. La clara i transparent estructura d’aquest espai constitueix una obra mestre de l’arquitecte Jacques-Germain Soufflot que va iniciar la seva construcció. Les obres van durar 26 anys i van ser acabades per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va esdevenir un dels primers edificis neoclàssics de França.

Si bé inicialment havia de ser una església consagrada a Santa Genoveva, la patrona de la ciutat, el 1791, l’Assemblea Legislativa de la Revolució francesa va proposar-se la conversió de l’església en un temple gloriós en el qual enterrar els grans homes que havien lluitat per la llibertat a França. Al frontispici del temple podem llegir la inscripció “Aux graands hommes la patrie reconnaissante” (”Als grans homes, la pàtria en reconeixement“) que ens recorda la seva funció durant la Revolució. Això explica la combinació de frescos religiosos amb pintures de caràcter republicà. Així, mitjançant un decret, el 4 d’abril de 1791, es transformava l’església en un panteó amb la finalitat que “el temple de la religió esdevingués el temple de la llibertat, que la tomba d’un gran home sigui l’altar de la llibertat”. Mirabeu seria el primer d’aquests grans homes, seguit per Voltaire.

convencio nacional.jpg

En els convulsos anys de la Revolució, els diferents canvis polítics que van produir-se tindrien com a conseqüència que les restes mortals d’alguns dels personatges que havien estat enterrats al Panteó per les seves virtuts revolucionàries fossin expulsats temps després considerats uns traïdors indignes de descansar eternament al Panteó (per exemple, Marat). Per evitar els canvis constants en les tombes, el 1795, mitjançant un decret llei, el Directori establiria que hauria de transcórrer un període de deu anys abans d’inhumar un cos a la cripta.

pantheon_wider_centered.jpg

Tur til Paris i Frankrike 27. apr 02 til 01. mai. 02.  Feiring av Vigdis sin 41 årsdag.  Pantheon. Da Louis XV kom seg etter en livstruende sykdom i 1744 var han så takknemlig over å være i live at han bestemte seg for å reise en storslått kirke.  Kirken ble påbegynt i 1764 og fullført i 1790.  Etter revolusjonen ble den et hvilested for Frankrikes gode og store menn. .

Posteriorment, el 1806, Napoleó restituiria l’església en l’edifici, però va fer construir a la cripta una sèrie de sepultures d’honor i inscripcions per a personalitats franceses de gran mèrit nacional. Desprès de la caiguda de Napoleó i el retorn a l’antic Règim, el Panteó mantindrà l’ús com a església durant el Segon Imperi (1852-1870).

El 1851, Léon Focault va instal·lar al centre de l’edifici el seu pèndol, una esfera de 47 kilograms suspesa d’un fil de 67 metres, conegut com el Pèndol de Foucault. Mitjançant aquest experiment s’aconsegueix demostrar la rotació de la Terra sobre el seu propi eix.

le-pendule-de-foucault.jpg

Seria amb motiu del funeral de Víctor Hugo, quan la Tercera República (1870-1914) francesa tornés a fer-ne un ús laic el 1885. Actualment, el president de la República pot autoritzar l’enterrament al Panteó després de rebre una petició signada per un comitè d’experts. D’entre els 73 els personatges enterrats a la cripta del Panteó destacarem les figures de Descartes, Voltaire, Rousseau, Marat, Victor Hugo, Émile Zola, Jean Moulin, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet, Alexandre Dumas i el propi Soufflot, el seu arquitecte.

L’art neoclàssic

dilluns, 20/12/2010

A mitjans del segle XVIII va produir-se una ferma reacció contra l’estil rococó precedent i, sota la influència de les doctrines racionalistes de la Il·lustració, novament va tornar a buscar-se en els clàssics a la recerca de la bellesa ideal i les proporcions ideals. Així, l’esgotament del barroc i l’impacte que va produir en el món cultural el descobriment de les ruïnes de Pompeia (1748) van fer renéixer un altre cop l’interès per la Grècia i la Roma clàssiques donant lloc a un nou estil que va ser denominat neoclàssic.

Enfront dels arts barroc i rococó, en els quals sobretot predominaven la inestabilitat i el desequilibri, el neoclassicisme buscava recuperar l’equilibri i la simetria, a través de les línies rectes, i a la vegada procurava de transmetre una sensació de solidesa que imitava el classicisme grecollatí.

El neoclassicisme va desenvolupar-se principalment a França, que així desbancava definitivament Itàlia com a capdavantera de les tendències artístiques del set-cents. Cal tenir present que en el segle XVIII la capital política i cultural europea era París, i el francès la llengua més parlada en els ambients cortesans i cultes del període. Per això, els gustos artístics francesos es van difondre, juntament amb el pensament il·lustrat, per tota Europa.

A més, els dèspotes il·lustrats del període van patrocinar la cultura i l’art del neoclassicisme com a forma d’exaltació del seu poder. D’aquesta manera, ciutats com París, Viena o Madrid van ser embellides amb la construcció de nous edificis i van esdevenir focus culturals molt importants en el seu temps.

Amb l’esclat de la Revolució francesa, el neoclassicisme va mantenir-se com l’estil artístic dominant a Europa, situació que mantindria durant tot el període revolucionari i l’Imperi Napoleònic. Ara bé, en aquest darrer període, els artistes neoclàssics abandonarien els temes més acadèmics, costumistes i de cort, per esdevenir els millors testimonis dels esdeveniments històrics que estaven transformant, sense possibilitat de retorn, la fisonomia d’Europa.

En l’arquitectura van edificar-se arcs de triomf, esglésies que per la seva caracterització semblaven temples romans i columnes commemoratives com les que havien construït els antics romans. D’entre els arquitectes més importants del període cal destacar els francesos Boulée, Lodoux i Souflot (l’arquitecte del Panteó).

pantheon.jpg

El Panteó de París

A Alemanya, el millor exemple de l’arquitectura neoclàssica és la Porta de Brandemburg.

Puerta_de_Brandenburgo.jpg

La Porta de Brandemburg de Berlín

A Espanya, van ser destacades les obres dels arquitectes neoclàssics Ventura Rodríguez i Juan Villanueva, autor del Museu del Prado.

Museo-del-Prado.jpg

El Museo del Prado de Madrid

A Catalunya, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. Així, el neoclassicisme català va convertir-se en l’estil de la nova burgesia que, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va remodelar una Barcelona limitada encara al marc de les seves muralles. El més destacat és l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona, i el més gran el de l’església de Sant Celoni.

Casa_dels_Velers_Via_Laietana.jpg

Edifici del Gremi de Velers de Barcelona

Amb l’esclat de la Revolució francesa, i especialment durant l’Imperi Napoleònic, en el camp de l’arquitectura van erigir-se grans arcs de triomf i columnes commemoratives. Un dels millors exemples és la columna Vendôme, erigida per ordre de Napoleó per tal de celebrar la victòria aconseguida a la Batalla d’Austerlitz.

columna Vendôme.jpg

Columna Vendôme a París

El millor exponent de l’escultura neoclàssica va ser l’italià Canova, autor fonamentalment d’obres de temàtica mitològica. En època de l’Imperi, Canova va fer retrats de Napoleó i la seva família, entre els quals cal destacar l’escultura de Paulina Bonaparte.

Paulina Bonaparte.jpg

Paulina Bonaparte, obra de Canova

En el camp de la pintura els artistes van reproduir fonamentalment fets de la seva època i van exaltar la història de l’antiga Roma, a la qual identificaven amb els ideals il·lustrats que volien implantar.

Dels pintors neoclàssics va destacar per sobre de tots l’obra de Jacques-Louis David, autor d’obres que giraven al voltant de la història de Roma, com el Jurament dels Horacis. Aquest pintor esdevindria el pintor oficial de la Revolució francesa, tal i com reflecteixen les obres Jurament del Joc de Pilota o La Mort de Jean Paul Marat. Amb l’Imperi, David va seguir sent un dels cronistes principals de l’època i va pintar el quadre Coronació de Napoleó.

el-juramento-de-los-horacios-jacques-louis-david-1784.jpg

Jurament dels Horacis, obra de Jacques-Louis David

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Jurament del Joc de Pilota, obra de Jacques-Louis David

marat.jpg

La Mort de Marat, obra de Jacques-Louis David

the-coronation-of-napoleon_jacques-louis_david.jpg

La Coronació de Napoleó, obra de Jacques-Louis David