Entrades amb l'etiqueta ‘Art del segle XIX’

El realisme

divendres, 24/12/2010

Després de les Revolucions de 1848, amb les seves implicacions socials i nacionals, els artistes compromesos amb la causa popular van intentar reflectir la vida quotidiana del poble en les seves obres donant lloc a un nou corrent cultural, el realisme, que s’imposaria tant en la pintura com en la literatura desplaçant el romanticisme.

Les principals característiques comunes dels intel·lectuals i artistes del realisme van ser:

a. La valoració de la capacitat d’observació com la qualitat més important d’un artista.

b. El desig d’objectivitat per expressar la realitat tal com és.

c. La dedicació a temes de la seva època i que reflectien escenes de la vida quotidiana.

En la pintura, el realisme no va aportar, des del punt de vista tècnic, cap innovació profunda respecte del romanticisme. Així, la gran diferència la trobem en les temàtiques que tractaven ambdós moviments: la representació de la vida quotidiana, els problemes socials derivats del procés d’industrialització, la injustícia social, l’explotació a les fàbriques, i el desencant pels fracassos revolucionaris de la primera meitat del segle XIX.

D’entre els pintors realistes van destacar Gustave Courbet, artista compromès amb els cercles revolucionaris i que va provocar unes grans polèmiques pels temes i els personatges enormement realistes que va retratar a les seves obres com els d’Enterrament a Ornans; Jean-François Millet, el qual treballava com obrer agrícola per tal d’obtenir un sou complementari i va dedicar la seva obra pictòrica a la feina dels pagesos tot presentant un ambient de senzillesa i calma com a Les espigolaires; i Honoré Daumier, el qual va començar a utilitzar les noves tècniques que li permetien una difusió més gran de la seva obra com ara les caricatures en diaris i les litografies.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans.jpg

Enterrament a Ornas, obra de Courbet. Aquesta pintura va ser considerada escandalosa en el seu temps perquè donava importància a un tema que, aparentment, era vulgar. En realitat, Courbet era un artista atrevit que representava amb cruesa el fet de l’enterrament.

Gustave_Courbet.jpg

La Baigneuse, obra de Courbet

Jean-François_Millet.jpg

Les espigolaires, obra de Millet

Jean-François_Millet_Angelus.jpg

L’Àngelus, obra de Millet. Aquest artista va representar nombroses escenes de la vida camperola d’una manera ruda, malenconiosa i sense cap ingenuïtat gràcies a la llum que plasmava en les seves obres.

daumier.jpg

Vagó de tercera, obra de Daumier. Crític àcid de la seva societat, el pintor ens presenta amb cruesa i amargor les contradiccions existents en la seva societat.

Honoré_Daumier.jpg

Marie Madeleine, obra de Daumier

A Catalunya, cal destacar l’obra de Joaquim Vayreda, un dels més importants paisatgistes del període; Marià Fortuny, amb una pintura detallista, costumista i brillant; i Isidre Nonell, creador d’un realisme dramàtic de temàtica humil i marginal.

vayreda.jpg

La sega, obra de Vayreda, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle XIX.

Mariano_Fortuny_Odalisque.jpg

L'odalisca, obra de Fortuny

Isidre_Nonell_1901_-_Estudio_de_Gitano.jpg

Gitano, obra de Nonell

En el camp de la literatura, la novel·la va ser el gènere més característic del realisme, imposant-se l’observació i la descripció de la realitat. Entre els seus autors, cal destacar l’obra dels francesos Balzac (El pare Goriot), Flaubert (Madame Bovary) i Stendhal (El roig i el negre); de l’anglès Dickens (Oliver Twist); i dels russos Tolstoi (Guerra i pau) i Dostoievski (Crim i càstig).

madame.jpg

A Catalunya, Narcís Oller, amb la seva Febre d’Or (1892),  va ser el gran representant del realisme o naturalisme literari. Però també va haver-hi d’altres autors destacats com Marià Vayreda, Dolors Monserdà o Josep Pin i Soler, que van descriure a les seves obres l’ambient a les fàbriques i als salons, és a dir, la penúria obrera en oposició a l’opulència burgesa. En la difusió d’aquest corrent literari els crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà van jugar un paper molt important.

febre.gif

El romanticisme

dimecres, 22/12/2010

Des de començaments del segle XIX va escampar-se per Europa un important moviment artístic caracteritzat per l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individu, la defensa dels sentiments i el gust per la natura i les cultures populars. Paral·lelament, les guerres napoleòniques van afavorir un nou contacte amb les cultures orientals (Egipte, Índia), que va començar a influir en una cultura europea en la qual els moviments revolucionaris havien renovat en profunditat les idees i les maneres de viure, renovació que es va reflectir en un nou corrent artístic, el romanticisme, que va afectar totes les arts i va tenir aquestes característiques:

a. Al contrari que el neoclassicisme, el romanticisme rebutjava la raó i els gustos clàssics. En canvi, va revaloritzar l’expressió dels sentiments i la passió, així com de l’exaltació de l’individu. Els romàntics s’inspiraven en el dolor, la soledat, la tristesa, la malencolia… en definitiva, en una profunda insatisfacció amb el seu món. A la vegada, els romàntics van establir una actitud positiva davant la naturalesa que els portaria a establir-hi una proximitat afectiva.

b. Amb el romanticisme es va imposar una nova visió del món i de l’ésser humà que implicava la supremacia de la imaginació, la fantasia, la necessitat de fugir i la creativitat sobre el món acadèmic. És a dir, el creador romàntic estava marcat per un esperit de rebel·lia que el portava a reclamar més llibertat enfront de les normes acadèmiques.

c. El romanticisme buscava la inspiració en l’edat mitjana i no en l’època clàssica, perquè era en aquell temps on situaven l’origen històric dels pobles europeus i on buscaven les seves arrels culturals i lingüístiques. És per això que es va posar de moda la novel·la històrica d’ambient medieval i que en l’arquitectura es van recuperar les formes gòtiques, donant lloc al neogòtic. També en aquesta estreta relació amb l’historicisme trobem la relació que vincularia el romanticisme amb els moviments nacionalistes.

L’arquitectura del romanticisme va caracteritzar-se pel gust pels temes medievals donant lloc a una arquitectura historicista. Així, es van construir edificis inspirats en els estils orientals bizantí i islàmic, com ara el Pavelló Reial de Brighton, i en els estils medievals romànic i gòtic, com el Parlament de Londres o l’església votiva de Viena.

Pavelló Reial de Brighton.jpg

Pavelló Reial de Brighton

ParliamentFromLondon.jpg

Parlament de Londres

wien-votivkirche.jpg

Església votiva de Viena

En pintura, els autors romàntics van mostrar interès per reflectir els valors de l’època en uns quadres que es representaven amb molt moviment, fent servir colors brillants que omplien de llum les obres, representant paisatges violents i plens de contrastos, i expressant sentiments extrems i apassionats, sovint inspirats en temes orientals.

Un dels temes capitals de la pintura romàntica va ser l’històrico-al·legòric. És el cas, per exemple, de La Llibertat Guiant el Poble de Delacroix. Aquest pintor va pintar la tela per a celebrar la Revolució francesa de 1830, un cant a la revolta parisenca que és una mostra dels compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. El quadre representa la llibertat (figura al·legòrica) que, onejant la bandera (un altre element simbòlic que agermana tots els francesos), fa avançar el poble i, al voltant de l’obra, Delacroix va escriure al seu germà: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

La Llibertat Guiant el Poble, obra d'Eugène Delacroix

D’entre els pintors romàntics destaca l’obra dels francesos Eugène Delacroix (La Llibertat Guiant el Poble, Dones d’Alger i La Matança de Quios) i Théodore Géricault (Rai de la Medusa, on s’exalça el moviment tant de les persones com de les forces de la natura), de l’alemany  Caspar David Friedrich (Viatger davant d’un mar de boira), del paisatgista britànic Turner (Pluja, vapor i velocitat) i de l’espanyol Federico de Madrazo, autor d’excel·lents retrats (La comtessa de Vilches). A Catalunya destaca l’obra de Claudi Lorenzale amb pintures d’escenes històriques (Mort de Guifré el Pelós).

algerian.jpe

Dones d’Alger, obra d'Eugène Delacroix

eugene-delacroix_scenes-from-the-massacre-at-chios.jpg

La Matança de Quios, obra d'Eugène Delacroix

Théodore_Géricault_-_Le_Radeau_de_la_Méduse.jpg

Rai de la Medusa, obra de Théodore Géricault

wanderer-above-the-mists-friedrich.jpg

Viatger davant d’un mar de boira, obra de Caspar David Friedrich

turner_rain.JPG

Pluja, vapor i velocitat, obra de Joseph Mallord William Turner

La condesa de Vilches.jpg

La comtessa de Vilches, obra de Federico de Madrazo

Lorenzale_-_Creació_de_l'escut_de_Barcelona.jpg

Mort de Guifré el Pelós, obra de Claudi Lorenzale

La literatura va ser un altre dels principals vehicles d’expressió dels ideals del romanticisme, sobretot en el camp de la poesia on van destacar autors com ara Lord Byron, John Keats, Giacomo Leopardi o Friedrich Schiller. L’alemany Goethe va destacar en poesia, narrativa i drama; el britànic Walter Scott per les seves novel·les històriques; i el francès Victor Hugo va arribar als cims més alts del drama romàntic amb Els Miserables (1862). A Espanya cal destacar l’obra de Mariano José de Larra (a més dels seus articles crítics va practicar la novel·la històrica amb El doncel de don Enrique el Doliente), José de Espronceda (El estudiante de Salamanca), José Zorrila (Don Juan Tenorio) i Gustavo Adolfo Bécquer (Rimas y Leyendas). A Catalunya el romanticisme va veure’s reflectit en la Renaixença.

becquer.jpg

Gustavo Adolfo Bécquer

Tot i això, possiblement, va ser en el camp de la música, on els sentiments romàtics van trobar el seu millor mitjà d’expressió. Així, l’obra de Beethoven va suposar la ruptura entre el classicisme i el romanticisme, i les composicions de compositors com Brahms, Schumann, Schubert i Chopin ja es consideren plenament romàntiques. Però, a més dels sentiments propis dels herois romàntics, compositors om Verdi o Wagner van saber reflectir el naixement de l’esperit nacional en les seves òperes.

Stieler, Joseph Karl: Beethoven mit der Missa solemnis Ölgemälde, 1819

Ludwig van Beethoven

L’art neoclàssic

dilluns, 20/12/2010

A mitjans del segle XVIII va produir-se una ferma reacció contra l’estil rococó precedent i, sota la influència de les doctrines racionalistes de la Il·lustració, novament va tornar a buscar-se en els clàssics a la recerca de la bellesa ideal i les proporcions ideals. Així, l’esgotament del barroc i l’impacte que va produir en el món cultural el descobriment de les ruïnes de Pompeia (1748) van fer renéixer un altre cop l’interès per la Grècia i la Roma clàssiques donant lloc a un nou estil que va ser denominat neoclàssic.

Enfront dels arts barroc i rococó, en els quals sobretot predominaven la inestabilitat i el desequilibri, el neoclassicisme buscava recuperar l’equilibri i la simetria, a través de les línies rectes, i a la vegada procurava de transmetre una sensació de solidesa que imitava el classicisme grecollatí.

El neoclassicisme va desenvolupar-se principalment a França, que així desbancava definitivament Itàlia com a capdavantera de les tendències artístiques del set-cents. Cal tenir present que en el segle XVIII la capital política i cultural europea era París, i el francès la llengua més parlada en els ambients cortesans i cultes del període. Per això, els gustos artístics francesos es van difondre, juntament amb el pensament il·lustrat, per tota Europa.

A més, els dèspotes il·lustrats del període van patrocinar la cultura i l’art del neoclassicisme com a forma d’exaltació del seu poder. D’aquesta manera, ciutats com París, Viena o Madrid van ser embellides amb la construcció de nous edificis i van esdevenir focus culturals molt importants en el seu temps.

Amb l’esclat de la Revolució francesa, el neoclassicisme va mantenir-se com l’estil artístic dominant a Europa, situació que mantindria durant tot el període revolucionari i l’Imperi Napoleònic. Ara bé, en aquest darrer període, els artistes neoclàssics abandonarien els temes més acadèmics, costumistes i de cort, per esdevenir els millors testimonis dels esdeveniments històrics que estaven transformant, sense possibilitat de retorn, la fisonomia d’Europa.

En l’arquitectura van edificar-se arcs de triomf, esglésies que per la seva caracterització semblaven temples romans i columnes commemoratives com les que havien construït els antics romans. D’entre els arquitectes més importants del període cal destacar els francesos Boulée, Lodoux i Souflot (l’arquitecte del Panteó).

pantheon.jpg

El Panteó de París

A Alemanya, el millor exemple de l’arquitectura neoclàssica és la Porta de Brandemburg.

Puerta_de_Brandenburgo.jpg

La Porta de Brandemburg de Berlín

A Espanya, van ser destacades les obres dels arquitectes neoclàssics Ventura Rodríguez i Juan Villanueva, autor del Museu del Prado.

Museo-del-Prado.jpg

El Museo del Prado de Madrid

A Catalunya, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. Així, el neoclassicisme català va convertir-se en l’estil de la nova burgesia que, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va remodelar una Barcelona limitada encara al marc de les seves muralles. El més destacat és l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona, i el més gran el de l’església de Sant Celoni.

Casa_dels_Velers_Via_Laietana.jpg

Edifici del Gremi de Velers de Barcelona

Amb l’esclat de la Revolució francesa, i especialment durant l’Imperi Napoleònic, en el camp de l’arquitectura van erigir-se grans arcs de triomf i columnes commemoratives. Un dels millors exemples és la columna Vendôme, erigida per ordre de Napoleó per tal de celebrar la victòria aconseguida a la Batalla d’Austerlitz.

columna Vendôme.jpg

Columna Vendôme a París

El millor exponent de l’escultura neoclàssica va ser l’italià Canova, autor fonamentalment d’obres de temàtica mitològica. En època de l’Imperi, Canova va fer retrats de Napoleó i la seva família, entre els quals cal destacar l’escultura de Paulina Bonaparte.

Paulina Bonaparte.jpg

Paulina Bonaparte, obra de Canova

En el camp de la pintura els artistes van reproduir fonamentalment fets de la seva època i van exaltar la història de l’antiga Roma, a la qual identificaven amb els ideals il·lustrats que volien implantar.

Dels pintors neoclàssics va destacar per sobre de tots l’obra de Jacques-Louis David, autor d’obres que giraven al voltant de la història de Roma, com el Jurament dels Horacis. Aquest pintor esdevindria el pintor oficial de la Revolució francesa, tal i com reflecteixen les obres Jurament del Joc de Pilota o La Mort de Jean Paul Marat. Amb l’Imperi, David va seguir sent un dels cronistes principals de l’època i va pintar el quadre Coronació de Napoleó.

el-juramento-de-los-horacios-jacques-louis-david-1784.jpg

Jurament dels Horacis, obra de Jacques-Louis David

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Jurament del Joc de Pilota, obra de Jacques-Louis David

marat.jpg

La Mort de Marat, obra de Jacques-Louis David

the-coronation-of-napoleon_jacques-louis_david.jpg

La Coronació de Napoleó, obra de Jacques-Louis David