Entrades amb l'etiqueta ‘Art clàssic’

El Partenó d’Atenes

dimarts, 20/09/2011

En temps de Pèricles, un cop finalitzades les Guerres Mèdiques, a mitjans del segle V a.C., la polis d’Atenes va iniciar un programa de reconstrucció molt ambiciós  per tal de restituir a l’Acròpoli la seva esplendor anterior. Dins d’aquest programa, el Temple d’Atena Pàrtenos (la deessa de la saviesa, de la intel·ligència, de les arts i de les ciències, a més de protectora de la ciutat d’Atenes) ocupava un lloc preeminent.

Akropolis_by_Leo_von_Klenze.jpg

Ja a començaments del segle V a.C. s’havia construït una gran terrassa de carreus de pedra calcària damunt la qual es va començar a edificar un temple hexàstil dedicat a Atena, però la seva construcció va quedar interrompuda en una fase molt primària. Sobre aquesta terrassa es va començar a bastir, el 447 a.C., l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos i Cal·lícatres. Fídies, que a l’època de Pèricles era el supervisor general de totes les obres de l’Acròpoli va ser l’encarregat de la decoració escultòrica.

L’edifici és un perípter octàsil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i unes mides en planta de 69,5 per 31 metres. El material emprat és el marbre pentèlic i policromat en la seva totalitat, excepte l’armadura de fusta de la teulada a dues aigües. L’accés a l’interior s’efectuava pel prònaos o atri que donava pas a la cel·la, dividida en dues parts per un mur transversal i que presenta un pòrtic hexàstil a cada costat. A la sala més gran (la naos o pròpiament dita Partenó en sentit estricte) es trobava la gran estàtua criselefantina de Palas Atena, obra de Fídies, flanquejada per una columna dòrica de dos pisos, damunt de la qual s’assentaven les bigues de la coberta. Aquesta sala era reservada únicament al servei de les sacerdotesses. El recinte del tresor (l’opistòdom) era força més petit i tenia quatre columnes centrals (probablement jòniques) per suportar la teulada.

Parthenon_GR.png

Profundament representatiu de l’art clàssic, les diferents parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant. La relació és de 9 a 4 entre l’amplada i la longitud total, entre l’ample de la façana i l’alçada fins a la cornisa i entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumni. Aquestes proporcions donen al conjunt una gran harmonia, la qual es veu accentuada per la utilització de petites correccions òptiques: lleugera curvatura d’elements rectilinis, petites desigualtats en les mides de les mètopes, engruiximent de les columnes de les cantonades, etc. Les desviacions esmentades tenen com a objectiu corregir les il·lusions òptiques de l’espectador.

La decoració escultòrica de les mètopes presenta la gigantomàquia i l’amazonomàquia, la destrucció d’Ílion i la centauromàquia. El fris jònic de la cel·la mostra la processó de les Panatenees. Els frontons, també atribuïts a Fídies, presenten el naixement d’Atena i la lluita d’aquesta amb Posidó per la possessió de l’Àtica. El 334 aC Alexandre el Gran va fer col·locar uns escuts de bronze daurat a l’edifici i, a l’època de la dominació romana, Neró va instal·lar una inscripció sobre l’epistili.

Phidias_Showing_the_Frieze_of_the_Parthenon_to_his_Friends.jpg

El Partenó es va conservar quasi intacte fins al segle XVII, reconvertit en primer en església bizantina dedicada a la Saviesa Divina (Santa Sofia, segle VI), a l’època de la dominació catalana d’Atenes (segle XIV) va passar a ésser església llatina (Santa Maria de Cetines). I després, el 1456, els turcs convertiren l’edifici en mesquita, introduint-hi un minaret altíssim.

El 26 de setembre de 1687, una bomba llançada pels venecians durant el setge de la ciutat va fer esclatar el dipòsit de municions que els turcs havien instal·lat al temple i va destruir tota la teulada i catorze columnes del peristil. L’estat d’abandonament posterior va justificar el despullament de la decoració escultòrica a la qual l’edifici va ser sotmès per diversos estudiosos francesos, britànics i alemanys, al llarg dels segles XVIII i XIX, fet que va incrementar l’estat ruïnós mentre que els principals museus europeus enriquien les seves col·leccions d’escultura grega, especialment el British Museum. El 1833 van començar els primers treballs de reconstrucció arqueològica, però no va ser fins els anys 1921 i 1929 que una restauració acurada va deixar el monument en el seu estat actual.

parteno.gif

Parthenon_detail_west.jpg

L’art clàssic romà

dilluns, 12/07/2010

L’art romà va desenvolupar-se en els segles de la República i, fonamentalment, durant l’Imperi. Les seves obres denoten influències d’estils artístics dels pobles conquerits, especialment de Grècia i dels regnes hel·lenístics, així com de l’art etrusc. D’aquesta manera, per a molts autors, l’art romà pot ser considerat com una continuació de l’art grec del període hel·lenístic. És per aquest motiu que l’art de l’antiga Grècia i el de Roma s’agrupen sota la denominació d’art clàssic.

Les ciutats. L’art romà va ser fonamentalment urbà, perquè les ciutats eren el centre de la vida de l’Imperi. Les ciutats romanes acostumaven a tenir un traçat regular, amb una forma similar a la dels campaments militars. L’espai intern s’organitzava entorn de dos carrers principals, el cardum (eix nord-sud) i el decumanus (eix est-oest), que es creuaven al centre on hi havia el fòrum o plaça pública.

Van pavimentar els carrers i van construir clavegueres i conduccions d’aigua per a les fonts i els habitatges dels ciutadans més benestants. Els habitatges de les famílies més riques, les domus, tenien diverses dependències organitzades a l’entorn d’un atri o pati central. Decoraven les parets amb pintures i mosaics. També hi havia les insulae, unes cases de pisos on vivien diverses famílies.

ciudad_romana.jpg

L’arquitectura. Els romans van adoptar les formes externes de l’art grec, però, a més, van ser capaços de fer servir amb gran èxit altres recursos constructius, com ara l’arc, la volta i la cúpula, que els grecs desconeixien o a penes havien utilitzat. En definitiva, els romans eren uns constructors excel·lents i una prova d’això és que moltes de les seves obres han arribat fins als nostres dies.

Els arquitectes romans van ser, més enllà de la seva capacitat artística, uns tècnics i enginyers excel·lents que van treure el màxim profit dels materials de que disposaven. Com a arquitectes van crear tècniques que avui dia encara fem servir, tot i que hi haguem fet algunes modificacions.

Els edificis romans eren molt sòlids van construir-se amb pedres, formigó i maons. Atesa la pobresa dels materials emprats, les parets exteriors dels edificis eren recobertes amb marbre. Al principi els edificis es tancaven amb cobertes planes de fusta o de pedra. Després, es va estendre l’ús de l’arc, la volta i la cúpula, elements que van permetre cobrir espais molt més grans.

L’interior, a més d’aquest material, podia estar decorat amb pintures murals i mosaics que normalment guarnien el terra. Els mosaics s’elaboraven amb petites peces de colors que s’incrustaven en guix fresc. Amb aquestes peces, anomenades tessel·les, dibuixaven ocells, plantes, retrats o formes geomètriques, entre d’altres.

Les grans obres arquitectòniques romanes tenien sempre un sentit pràctic, és a dir, es destinaven a satisfer les necessitats de la població. També solien ser monumentals, molt grans, perquè els que veiessin els edificis sentissin que els romans eren molt poderosos com a poble. Els edificis importants es concentraven al fòrum, la plaça principal de les ciutats. Els edificis per a l’oci eren molt nombrosos i es van construir amb diners públics.

D’entre els edificis més característics de l’arquitectura romana destaquem els següents:

  • Els temples, dedicats a les divinitats, on els sacerdots realitzaven els cultes religiosos. Habitualment de plata rectangular, s’alçaven sobre una plataforma o podium. També n’hi havia alguns de planta circular, com el dedicat a la deessa Vesta i, sobretot, el Panteó de Roma (segle II d.C.), temple dedicat a tots els déus de l’Imperi, que va ser cobert amb una immensa cúpula (43 metres de diàmetre, amb un ull central de 9 metres de diàmetre) que s’ha mantingut intacta fins els nostres dies.
El Panteon de Agripa.jpg

El Panteó de Roma

  • La basílica, on tenien lloc els intercanvis i transaccions comercials i s’administrava la justícia. Era un edifici rectangular, dividit en tres naus separades per columnes. La paret del fons tenia una forma semicircular (absis). Aquest tipus d’edificacions van servir de model per a les primeres esglésies cristianes.
  • Les termes o banys públics, eren uns edificis de grans dimensions a l’interior dels quals els romans, a més de banyar-se amb aigua calenta (caldarium), freda (frigidarium) o temperada (tepidarium), podien descansar i fer exercicis esportius en les seves dependències.
fo15c14.jpg

Termes romanes

  • L’amfiteatre, edifici totalment original del món romà, era on es celebraven les lluites de gladiadors o els combats entre gladiadors i feres. L’afició, molt estesa, dels romans pels espectacles violents va fer que, pràcticament a cada ciutat hi hagués un d’aquests edificis. La seva planta era el·líptica i, sota l’arena on tenia lloc l’espectacle, hi havia les diferents dependències destinades als gladiadors i a les feres. El més important i conegut va ser el Colisseu de Roma (80 d.C.) amb una capacitat per a 45.000 espectadors.
Colosseum_in_Rome.jpg

El Colisseu de Roma

  • El circ, tenia una forma allargassada i on es celebraven les curses de quadrigues de cavalls, que tenien molt èxit.
  • El teatre, servia per a les representacions de comèdies i tragèdies. Formalment s’assemblava molt al d’estil grec, però en comptes d’excavar-lo a la muntanya era edificat.
teatro romano.jpg

Teatre romà

  • Les tombes monumentals, per a personatges destacats del món romà, podien tenir forma de torre o de piràmide, entre d’altres.
  • Els monuments commemoratius, que servien per recordar fets importants i grans victòries militars. D’entre aquests monuments destacaven fonamentalment els arcs de triomf i les columnes.
rome_trajansforum.jpg

La columna de Trajà al nord del Fòrum Romà

  • Les obres d’enginyeria, com ara ponts i aqüeductes (per abastir d’aigua les ciutats), eren construccions monumentals de grans dimensions. També cal mencionar que els romans van construir vies i camins pavimentats que unien les ciutats més importants de l’Imperi. D’aquesta manera, tot l’Imperi estava ple de vies de comunicació.

Els romans i l’art de la imatge. Tot i que l’arquitectura va ser la manifestació artística en la que els romans van aconseguir els èxits més grans, també van demostrar excel·lència en el camp de l’escultura, la pintura i el mosaic.

L’escultura, molt influenciada per la tradició grega i hel·lenística, aviat es va caracteritzar pel seu realisme. Les estàtues es feien en marbre i en bronze, i menys freqüentment en d’altres tipus de pedra. La part més important d’aquestes figures era el cap, del qual sempre intentaven mantenir la màxima versemblança amb l’original.

Marek_Aureliusz_Kapitol.jpg

Escultura eqüestre de l'emperador Marc Aureli

D’altra banda, els relleus que trobem en els arcs del Triomf i en les columnes commemoratives són d’una gran qualitat i, a més, tenen un gran interès històric ja que representen escenes bèl·liques d’una manera força verídica i realista.

Rome-ForumRomain-ArcheSeptime.jpg

Arc de Septimi Sever a Roma

L’art clàssic grec

dimarts, 6/07/2010

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V a.C., especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Van esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs reien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

Les ciutats. Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

  • L’àgora era el centre polític i comercial de les ciutats així com una zona residencial, una plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Així es mantenien informats sobre tot el que passava a la ciutat.

agora.gif

  • L’acròpoli era un recinte emmurallat situat en un lloc elevat de la ciutat. Com que era una zona fàcil de defensar en cas de guerra, s’hi construïen els temples i alguns dels edificis més importants i s’hi refugiava la població si un conflicte bèl·lic arribava a la ciutat.

acropolis.jpg

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.

L’arquitectura. Els grecs van construir edificis molt variats, però els més importants de tots eren els temples, on vivien les divinitats. És a dir, els temples tenien com a funció principal contenir l’escultura que representava a la divinitat corresponent.

partenon.jpg

Els temples es construïen principalment en marbre blanc i es pintaven de colors, que s’han perdut amb el pas del temps. Tenien forma rectangular i eren més petits que els temples egipcis. L’espai interior, reduït, era delimitat per murs construïts amb blocs regulars de pedra o marbre (carreus).

000319630.png

Tot el perímetre s’alçava sobre una plataforma (l’estilobat), estava envoltat de columnes, i l’espai que hi havia entre aquestes es cobria amb enormes peces de pedra horitzontals (estructura arquitravada). La coberta del temple era una teulada de dos vessants, que donava una forma triangular a cadascuna de les dues façanes (frontó).

Els temples tenien diverses dependències:

  • El prònaos era el vestibul.
  • La naos o cel·la era la sala principal. Aquí s’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
  • L’opistòdom era el lloc on es dipositaven les ofrenes que feien els fidels.

Els grecs, per tant, no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades o arquitravades, és a dir, planes, i amb teulades de dos aiguavessos.

La preocupació dels grecs per l’harmonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els arquitectes construïssin i decoressin els temples segons unes regles estilístiques molt estrictes que determinaven la mida dels elements arquitectònics i com s’havien de combinar. Aquestes regles s’anomenen ordres.

ordini.gif

Al principi, hi havia dos ordres: el dòric i el jònic. Després, en va aparèixer un de nou anomenat corinti, més monumental i generalitzat en l’època hel·lenística. Els tres ordres grecs es diferenciaven principalment per la forma de les columnes, dels capitells i dels entaulaments del temple.

Un dels temples grecs d’estil dòric més importants és el Partenó, situat a l’acròpoli d’Atenes i dedicat a la deessa Atena. Va ser construït en marbre i decorat amb relleus i escultures de l’escultor i arquitecte Fídies.

Un altre tipus d’edifici significatiu de l’arquitectura grega clàssica va ser el teatre, compost per la graderia, un espai semicircular destinat al públic; l’orquestra, on estava situat el cor; i l’escena, en la qual es representaven les tragèdies i les comèdies. D’aquests, destaca el teatre d’Epidaure per la seva gran capacitat (12.000 espectadors) i per la seva extraordinària acústica.

teatro.jpg

L’escultura. La majoria de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per això moltes d’aquestes escultures se situaven en els temples. Un altre grup important d’escultures servia per adornar les tombes.

Hermes_di_Prassitele,_at_Olimpia,_front.jpg

Els escultors grecs van manifestar molt interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. D’aquesta manera, l’escultura reflecteix clarament el principi grec segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes.

Per això, els escultors van estudiar detalladament la naturalesa humana. Els artistes pretenien mostrar una bellesa idealitzada, serena i harmoniosa, que es concretaria en la formulació del cànon: la proporció equilibrada entre les diferents parts del cos humà per aconseguir la bellesa ideal. Així, segons l’escultor Policlet, el cap havia de ser, pel que fa a la seva proporció, una setena part del cos.

Greek_statue_discus_thrower_2_century_aC.jpg

Els materials més utilitzats en l’escultura grega eren el bronze i el marbre, malgrat que també utilitzaven la fusta, la terracota, l’or i el marfil. Gairebé totes les escultures es pintaven amb colors vius, que no s’han conservat. La majoria de les escultures de bronze s’han perdut, però sabem com eren gràcies a les còpies que en van fer els romans.

Les escultures gregues més antigues, de l’època arcaica, representaven atletes nus (koúroi) i sacerdotesses (kórai), que es caracteritzaven per la seva rigidesa, d’influència egípcia. Seria a l’època clàssica (segles V i IV) quan els escultors grecs van aconseguir una major perfecció en la representació del cos humà, gairebé sempre masculí. Finalment, a l’època hel·lenística, les escultures es van distingir per una gran expressivitat i per la sensació de moviment.

eefd65951cc454c991991381d337e841_96a.jpg

Les escultures gregues tenien una gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.

La ceràmica. Destaca principalment per la seva decoració pintada. Les temàtiques més habituals eren dels relats mitològics i d’escenes pròpies de la vida quotidiana.

11.jpg