Entrades amb l'etiqueta ‘Art barroc’

L’arquitectura barroca

dilluns, 15/11/2010

Els edificis barrocs cercaven la total integració dels espais i el trencament amb les zones que interrompien aquesta continuïtat. Així, les construccions barroques tenen un sentit teatral de l’espai, de manera que l’espectador no es troba en un lloc de l’espai, sinó immers en el mateix espai, absort pel moviment i per la interrelació de cada part en un tot. En definitiva, aquestes edificacions es construïen amb l’objectiu de cridar l’atenció dels vianants.

Per aconseguir-ho feien servir diversos procediments que caracteritzen genèricament l’arquitectura barroca:

  • L’ús de línies corbes i de columnes en espiral que es retorcen, anomenades columnes salomòniques.
  • La incorporació de formes el·líptiques o ovals en les plantes dels edificis.
  • La creació d’efectes lluminosos a les façanes per mitjà de la utilització d’entrants i sortints i frontons partits que creaven zones de llum i d’ombra.
  • L’abundància (o recarregament) de decoració, ornamentació i guarniments a les façanes, en les quals es combinaven pintura, escultura i arquitectura.
  • L’ ús de materials rics i cridaners, com ara els marbres de colors.
  • La monumentalitat i l’efectisme, que s’accentuaven per exalçar el monarca absolut o l’Església.

Roma va ser la ciutat on va néixer l’estil barroc en el segle XVII. Després del Concili de Trento, en plena aplicació de la Contrareforma, els papes van decidir reestructurar Roma per reforçar el seu paper com a centre de la cristiandat. D’aquesta manera, la remodelació de la ciutat va consistir en la construcció de grans esglésies en el nou estil barroc i de places i avingudes que unien els principals edificis religiosos de la ciutat.

Gian Lorenzo Bernini va ser l’arquitecte escollit pels papes per fer els projectes més espectaculars i el màxim representant de l’arquitectura barroca. Va dissenyar la plaça de Sant Pere de Roma amb la seva gran columnata el·líptica i el baldaquí a l’interior de la basílica, paradigmes de l’estil barroc. A més, va fer alguns dels principals edificis i places de la ciutat.

Saint_Peter's_Square.jpg

Plaça i columnata de Sant Pere del Vaticà a Roma, obra de Bernini (1667). L’obra resultant és monumental i simbolitza l’abraçada de l’Església als seus fidels.

Vaticano - Columnata Plaza San Pedro.JPG

Detall de la columnata de Sant Pere del Vaticà.

Un altre arquitecte barroc destacat va ser Francesco Borromini, que, entre altres edificis, va dissenyar l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, plena de corbes i de moviment.

san_carlo_alle_quattro_fontane_rome.jpg

Església de San Carlo alle Quattro Fontane a Roma, obra de Borromi. En ella l’arquitecte va crear una planta irregular basada en un oval i va vestir-la amb uns murs en contínua ondulació que engrandeixen visualment les veritables dimensions de l’edifici que és coronat al centre per una cúpula ovalada.

L’arquitectura barroca aviat es va estendre per gairebé tot el continent europeu.

A França el barroc es va caracteritzar per les línies rectes i una decoració menys abundant. La corona i la noblesa van construir grans palaus, de proporcions enormes i aspecte majestuós, amb una planta i unes façanes que tendien més cap a l’adopció de formes clàssiques, entre els quals va destacar el palau de Versalles obra dels arquitectes Le Vau i Le Nôtre.

versalles jardin.jpg

El palau de Versalles, símbol de la monarquia absoluta francesa.

A Espanya l’arquitectura barroca es va caracteritzar per l’abundant i exuberant decoració, que cobria tant l’exterior com l’interior dels edificis, en especial a les esglésies.

Va destacar especialment l’obra de José de Xoriguera, que va tenir una gran influència. El seu estil s’anomena xoriguerisme i el podem observar al Retablo de San Esteban a Salamanca. Ja en el segle XVIII, Pedro de Ribera va culminar aquest estil amb portades plenes de corbes i jocs de llums i ombres, que les convertien en veritables retaules com, per exemple, el Hospicio de San Fernando.

hospicio.jpg

El Hospicio de San Fernando a Madrid, obra de Pedro de Ribera, és la mostra de la creació d’un nou estil trencador que corba els entaulaments i utilitza els estípits amb una gran lògica ornamental gràcies a una inventiva genial.

Un altre aspecte típic del barroc espanyol dins de l’arquitectura civil va ser la construcció de places majors, molt més serenes i equilibrades, entre les quals destaquen la de Madrid i la de Salamanca.

plaza mayor salamanca.jpg

La Plaza Mayor de Salamanca, obra de Alberto Xoriguera i García de Quiñones.

A Catalunya, el gòtic va ser substituït definitivament pel barroc a mitjans del segle XVII. En el camp de l’arquitectura podem trobar unes primeres mostres a la Casa de la Vila de Reus a inicis del sis-cents, però la veritable consolidació la trobem amb la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

També són de finals del segle XVII i de començaments del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, les façanes de la catedral de Tortosa i de Girona, i la Universitat de Cervera. La culminació d’aquest estil la trobem a l’església de Betlem, a Barcelona, obra de Josep Juli, que presenta bona part de les característiques barroques, com ara les columnes salomòniques, les volutes i els rombes a la façana, a més d’una nau única amb transseptes i cúpula.

La Universitat de Cervera

La façana de la Universitat de Cervera és una de les mostres més representatives de l’art barroc català.

L’època del Barroc

diumenge, 14/11/2010

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes.

La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic.

El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

L’església de Il Gesú (segle XVI), obra de Vignola a Roma, amb la seva planta amb forma de creu, va servir de model constructiu a les noves esglésies contrareformistes.

L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

S_Andrea_al_Quirinale.JPG

Sant’Andrea al Quirinale, de Bernini. Aquesta església és un bon exemple dels elements constructius típics del Barroc, amb la barreja d’elements de l’arquitectura clàssica i la utilització de formes el·líptiques, corbes i circulars pròpia dels artistes barrocs.

La renovació profunda de l’Església després de Trento va trobar en aquests artistes als millors propagandistes de l’esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris i la resta de la simbologia catòlica havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. El seu objectiu era atreure els fidels als temples, tot impressionant-los amb unes construccions monumentals i una exuberant decoració, símbol de la riquesa i per tant de poder.

L’art barroc també es va imposar a la societat civil ja que coincidia amb la tendència dels monarques del segle XVII a refermar la seva autoritat, tendència que va desembocar en les grans monarquies absolutes de dret diví.

Versailles.jpg

El palau de Versalles, símbol del poder absolut de la monarquia francesa de Lluís XIV. L’edifici va ser concebut en íntima relació amb els jardins, plens de fonts i estanys. L’aigua fluint constantment és una imatge del sentit fugaç de la vida, del moviment que tant caracteritza els artistes del Barroc.

És per això que els principals escenaris del barroc, el període de màxim esplendor del qual hem de situar en el segle XVII i començaments del segle XVIII, fossin residències dels poders reals de l’Antic Règim: per una part les esglésies, fastuoses en decoració com a avantsala del cel; i, per l’altra els palaus, reflex del poder real (el palau de Versalles seria l’exemple més clar d’aquesta tendència). A aquestes construccions s’hi va sumar, a més, l’atenció posada en l’urbanisme i la creació de grans jardins, places, escalinates i fonts que, generalment, s’afegien a les residències de certa importància.

En contraposició a aquesta tendència que caracteritzava l’Europa catòlica, a l’Europa protestant i d’ascendència burgesa l’estètica i els temes predominants serien molt diferents. D’aquesta manera, als Països Baixos i als Estats alemanys, les obres d’art eren encarregades per clients burgesos, mentre que l’art esdevenia cada cop més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors, etc.).

jan-vermeer_milkmaid.jpg

La cuinera, de Jan Vermeer. En aquesta obra el pintor holandès mostra de manera magistral la preocupació pel tractament de la llum i el domini dels colors característic dels pintors del barroc europeu.

La cultura barroca no només s’ha de circumscriure al camp de l’art, sinó que s’ha d’entendre com un gran moviment cultural. Per exemple, la literatura va assolir en aquesta època un dels seus moments d’esplendor, amb autors com l’anglès Shakespeare i el francès Molière. També va destacar especialment el Segle d’Or de les lletres castellanes, amb autors com ara Cervantes, Quevedo, Góngora, Lope de Vega o Calderón de la Barca, entre molts d’altres. Tots ells imbuïts per l’esperit barroc.

Cervantes.png

Però és que la música també va viure un gran moment, amb la introducció de grans novetats respecte de les èpoques medieval i renaixentista. I és que això que avui es coneix genèricament, i impròpiament, com a “música clàssica” té les arrels en la música barroca. És en aquesta època, malgrat del predomini de l’adscripció religiosa, quan els gèneres profans van adquirir un gran relleu, per exemple amb l’escriptura de les primeres òperes. Compositors com Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Georg Händel o Johann Sebastian Bach van il·luminar el barroc amb les seves obres.