Entrades amb l'etiqueta ‘Arquitectura’

L’església de San Lorenzo de Florència

dimecres, 25/01/2012

Amb l’església florentina de San Lorenzo (iniciada el 1421), Filippo Brunelleschi (1377-1446) crea un nou tipus d’església renaixentista inspirat en la planta basilical paleocristiana. Ara bé, l’arquitecte florentí no es limita a prendre elements de l’arquitectura clàssica, sinó que en la seva obra n’és capaç de copsar l’esperit: aspiració al cànon, sistema de proporcions perfectes, simplicitat de les formes geomètriques més pures i senzilles… San Lorenzo esdevé una síntesi d’humanisme i renaixement en el seu estat més pur.

15045788.jpg

La basílica presenta una planta de creu llatina molt allargada, amb tres naus al cos longitudinal i capelles laterals en tot el perímetre. L’absis és un quadrat regular de la mateixa mida que el creuer i els trams del transsepte. La coberta de la nau central és plana, decorada amb cassetons, a la manera de les basíliques paleocristianes. Les laterals, en canvi, es cobreixen amb voltes bufades (voltes de quatre punts), mentre que al creuer s’aixeca una cúpula semiesfèrica sobre petxines.

Segons els historiadors de l’art, la recuperació de les petxines en la transició d’un tram quadrat a una cobertura semiesfèrica que podem observar a San Lorenzo és una de les aportacions transcendentals que Brunelleschi va aportar a l’arquitectura moderna.

07 - Iglesia de San Lorenzo..jpg

Brunelleschi (San Lorenzo de Florencia).jpg

L’alçat interior presenta un pis d’arcades de mig punt sobre columnes corínties, un entaulament i un pis amb finestres que il•luminen de manera diàfana la nau central. Damunt dels capitells, Brunelleschi introdueix un fragment d’entaulament, una mena de cimaci, per tal de respectar la correspondència amb l’alçat dels murs laterals. En efecte, els murs laterals s’articulen per pillastres corínties que suporten un entaulament, elements que es corresponen amb les columnes i els cimacis de la nau central. Damunt de l’arc de mig punt de cada capella, un òcul circular il·lumina la nau lateral.

A l’extrem nord de la capçalera, Brunelleschi va construir la Sagristia Vella com un cub amb cúpula de mitja esfera destinat als usos religiosos. Posteriorment, Miquel Àngel edificaria, a l’altre costat, la Sagristia Nova com a capella funerària dels Medici.

sacristia.jpg

Tot el conjunt està regit per un sistema de proporcions matemàtiques basat en el quadrat i el cercle. L’arquitectura de Brunelleschi és diàfana, fa ressaltar els elements estructurals (arcs, arquitraus, pilastres, etc.) amb el color gris de la pedra (l’anomenada pietra serena, característica de l’arquitectura toscana), la qual cosa, juntament amb el dibuix geomètric del paviment, mostra clarament les proporcions de cada part i del conjunt de l’edifici. A més, l’ordenació regular de l’espai, la simplicitat en la distribució dels elements i la utilització de columnes molt primes i arcs de mig punt per definir les diferents naus comporten el predomini de l’horitzontalitat per sobre de la verticalitat.

Brunelleschi tenia la voluntat d’erigir la seva obra arquitectònica com a gran protagonista, evitant la competència que podrien representar els artificis de pintors o escultors a la vegada que també cercava provocar en els visitants la sensació d’equilibri i de pau. I certament, ho va aconseguir.

La catedral de Girona

divendres, 13/01/2012

El 29 d’abril de 1312 es col·locava la primera pedra de la catedral de Girona. Aquesta s’alçaria sobre la vella església cristiana restaurada en el segle XI, de la qual només resta en peu una part de l’anomenada torre de Carlemany. Així, l’antiga construcció romànica donaria pas al gòtic triomfant del segle XIV sota la direcció de l’arquitecte Enric de Narbona i del seu germà Jaume, amb la col·laboració de l’escultor Guillem de Corts.

Catedral_de_Girona.jpg

Com era habitual, la nova catedral va iniciar-se a partir de la construcció de la capçalera. D’aquesta manera van edificar-se un ampli absis amb deambulatori i les capelles radials de forma poligonal. La intenció evident que indica aquesta estructura en la capçalera era continuar l’edifici amb tres naus. Fins i tot, es va fer el primer tram del cos de l’església amb una nau central de tram quadrat i unes naus laterals molt estretes, gairebé de la mateixa alçada de la central.

Ara bé, arribats a aquest punt, les obres van aturar-se el 1347. Es d’imaginar l’esclat d’una àrdua polèmica sobre la conveniència de continuar amb la traça prevista o passar a un plantejament modern, propi del gòtic català, que convertís la nau central en l’única estructura de l’edifici. La manca d’espai per a grans finestrals damunt de les naus laterals i la conseqüent foscor que caracteritzaria la catedral deuria ser decisiva en aquest debat. La nova idea no fou posada en pràctica fins el 1386.

Tot i això, les obres van veure’s paralitzades novament: existia el temor que l’estructura no resistís. El capítol de la catedral, per a sortir de l’impàs, va reunir els principals arquitectes i mestres d’obra de Catalunya, però aquests van ser incapaços d’arribar a un acord. Després de diverses consultes i vacil·lacions, seria el 1416 quan finalment es decidiria la construcció de la nau única.

CRg1028.jpg

La planta de la catedral gironina reflecteix la dualitat dels traçats, passant de les tres naus a la nau única, a la vegada que mostra les capelles inserides entre els contraforts, segons la tradició d’obres anteriors com Santa Maria del Mar de Barcelona. En conseqüència, la nau de la Seu gironina, de prop de vint-i-tres mestres d’amplada, és la més gran d’Europa, la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta. Això, juntament amb els 50 metres de longitud i els 34 d’alçada dóna com a resultat un ampli espai que ratifica el triomf de la concepció unitària característica de l’arquitectura gòtica catalana.

L’alçada dels paraments interiors mostra una certa descompensació. Per damunt de les arcades que donen accés a les capelles hi ha un pany de mur massís i un trifori petit i estret que respon més a un cert esperit conservador de les tradicions gòtiques que no pas a cap funcionalitat concreta. Per damunt, uns finestrals molt allargats il·luminen bé la nau, juntament amb la rosassa oberta damunt de l’arc del presbiteri aprofitant la diferència d’altura entre la primitiva nau central i la gran nau única posterior.

Catedral_de_Girona_por_dentro.jpg

Catedral_de_Girona_-_Nau_central.JPG

L’obra no va ser acabada fins el segle XVII, produint una combinació d’estils. Així, el 1604 es tancava l’últim tram i s’iniciava la construcció de la façana barroca. El campanar va ser bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés, composada per noranta graons, va completar-se a la fi del segle XVII. La Porta dels Apòstols, que originalment devia ésser la principal i es troba en la zona sud de la catedral, va ser completada el 1975 segons el primitiu projecte atribuït a Guillem Morei (1366).

Catedral_de_Girona_-_Façana.JPG

Porta dels Apòstols de la Catedral de Girona.jpg

L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

dimecres, 11/01/2012

L’església de Santa Maria del Mar és l’obra més important de l’arquitectura gòtica a Catalunya, probablement, l’església gòtica mes bella de tota la Península Ibèrica i un cas únic en el gòtic europeu. Santa Maria del Mar destaca per la severitat de línies, l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues. Menor en proporcions i en lluminositat que les grans catedrals franceses del gòtic, és la puresa de les seves línies i la perfecció constructiva la que la fa tan especial. A més, l’edifici defineix els trets peculiars del gòtic català: torres octogonals, manca d’arcbotants i multiplicació de contraforts. La seva disposició interior també marca un estil propi amb la planta de saló, tres naus d’alçada similar i multiplicació de les capelles laterals.

Santa_Maria_del_Mar_-_façana_principal_amb_les_dues_torres.jpg

Santa Maria del Mar ja apareix esmentada en un document de l’any 918 que parla d’una basílica situada al camí del mar, amb el nom de Santa Maria de les Arenes o de la Mar. Construïda sobre el solar d’aquesta basílica entre el 1329 i el 1383, la “catedral del mar” s’ubica en l’espai on, segons la tradició, va predicar l’apòstol Sant Jaume l’any 38 d.C. i on va ser enterrada Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat de Barcelona.

Es troba en el barri de la Ribera, a prop de l’antic port, i van ser els gremis relacionats amb l’activitat portuària (bastaixos i macips, representats en els capitells i en els repussats de bronze de les portes), així com els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada els que van fer possible la seva construcció. D’aquesta manera, es pot considerar que aquest monument és reflex de l’empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània. En aquest sentit, cal tenir en compte el significatiu paral·lelisme entre aquest edifici i la Catedral de Ciutat de Mallorca. També podem suposar que Santa Maria del Mar representa un desig latent d’ostentació per part d’aquella nova classe urbana que sorgeix en la Barcelona medieval dels segles XIII i XIV.

Bastaixos.jpg

La direcció de l’obra va portar-la el mestre Berenguer de Montagut, responsable també de l’Església del Pi de Barcelona i de la Seu de Manresa, i del seu col·laborador Ramon Despuig. L’agost de 1384, el bisbe Pere de Planella va dedicar el temple a la Mare de Déu i va celebrar-hi la primera missa.

És una església de tres naus, sense transsepte, amb un presbiteri absidiat de forma poligonal amb deambulatori. L’amplada de la nau central és el doble de les laterals (13 metres d’amplada per 6,5 metres en les laterals). Els quatre trams de la nau principal són quadrats perfectes, la qual cosa permet reduir al mínim el nombre de suports. Entre els contraforts hi ha capelles: tres per cada tram de naus, més les de la capçalera i els peus, en total 34 capelles més les obertures de les quatre portes. El presbiteri s’organitza en forma poligonal, amb vuit columnes que delimiten l’espai de l’altar major i el separen de la girola que corre darrere seu com a continuació de les naus laterals.

stamaria planta.jpg

Tots els trams es cobreixen amb voltes de creueria. Les de la nau central descansen sobre esvelts pilars octogonals de gran alçada, el suport característic del gòtic català, i tota l’estructura queda apuntalada pels contraforts que acullen les capelles. Les proporcions de cada tram permeten una extraordinària llum gràcies als arcs que els delimiten, aproximadament a uns quinze metres de distància entre els suports. L’alçada de les naus laterals és lleugerament inferior a la de la central, quasi parella, fet que permet la seva il·luminació mitjançant els òculs que s’obren sobre les arcades.

El resultat d’aquest sistema arquitectònic és l’articulació d’un espai diàfan, un gran espai sense interrupcions visuals, semblant a l’efecte que tindria en el cas de ser una construcció amb una única nau per al culte. Aquesta és la gran diferència del gòtic català respecte de les construccions franceses o castellanes: es defuig de la compartimentació per donar pas a un espai unitari, sobri i diàfan.

Santa_Maria_del_Mar_-_Nau_interior.JPG

Santa-Maria-del-Mar-Cathedral-of-the-Se-view-on-altar.jpg

Santa_Maria_del_Mar_-_Interior_rosassa.JPG

A més, la distribució de la llum interior contribueix a accentuar la sensació d’amplitud espacial. Damunt de les arcades d’accés a les capelles hi ha llargs finestrals amb vitralls, igual que en el seu interior. D’aquesta manera, la nau central s’il·lumina per la combinació dels vitralls, els òculs i la magnífica rosassa dels peus. Malauradament, la majoria dels vitralls originals s’ha perdut, tot i que es conserven alguns del segle XV i d’altres dels segles XVII i XVIII.

Respecte de la façana i la porta principals, aquestes donaven al fossar Major (avui plaça de Santa Maria) i estan resoltes amb la mateixa racionalitat que l’interior de l’edifici. La façana es divideix en tres trams separats per contraforts i queda emmarcada per dues torres octogonals. El tram central es divideix en dues parts: a la part inferior hi trobem la porta, amb gablet de traceries, arquivoltes en esqueixada i arqueries laterals; mentre que la part superior resta ocupada pel cercle de la rosassa. Les escultures de Sant Pere i Sant Pau es troben entre els arcs del portal i en el timpà podem observar Jesús entre la Verge Maria i Sant Joan.

LapidaSantaMariaMar.jpg

Un incendi, el 1378, va danyar l’edifici i va fer necessària una reconstrucció parcial a càrrec del mestre Guillem Metge. Posteriorment, el terratrèmol que va sacsejar Barcelona el 1427 va destruir la rosassa primitiva, que va ser substituïda per l’actual el 1459 pels mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. Dos incendis amenaçarien la supervivència de l’església: un el 1714, durant els bombardejos de la Guerra de Successió, i l’altre, l’any 1936, en esclatar la Guerra Civil. Tot i el pas del temps, avui dia Santa Maria del Mar continua funcionant com a parròquia d’un barri obrer i populós. La seva majestuositat serena continua intacta combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català.  El millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura.

La Sainte-Chapelle de París

dissabte, 10/12/2011

La Sainte-Chapelle és la part més antiga conservada del vell palau reial medieval de París, erigit per Felip August (1180-1223) i en el qual van residir els monarques francesos fins el segle XIV quan van traslladar-se al Louvre. La capella palatina, d’estil gòtic, presenta una divisió en dos pisos i va ser consagrada el 1248. Se superposen dues capelles, la inferior per a la gent comuna, i la superior per a la cort del rei, com era costum a les construccions dels palaus reials de l’edat mitjana. Obra mestra de l’arquitectura gòtica, Sant Lluís IX (1214-1270) va convertir-la en un reliquiari monumental on allotjar les relíquies de la passió de Crist que les croades van portar cap a París des de Terra Santa, un nou locus sanctus de peregrinació de l’Europa medieval.

Exterior view of the Sainte Chapelle. Facade and right side.Image send to Ryan Jensen (Transaction : 632549667669843750)© Scala / Art Resource, NY / Art Resource

sainte-chapelle-picture.jpg

Fins al segle XIX, la Santa Capella va trobar-se emmarcada a la Cour de Mai, l’antic pati de la residència reial. Allà es congregava el poble parisenc amb l’arribada del Divendres Sant, el dia en el qual el propi rei de França mostrava el tresor de les relíquies de la Passió de Jesús: la corona d’espines i la sang de Crist. I és que només el monarca tenia la clau del reliquiari, situat en la planta superior i reservada per a la família reial i els seus homes de confiança, així com convidats d’honor en la cort. S’hi accedia directament des de les estances reials tot travessant la Galerie des Merciers. En principi, no es podia accedir a la capella alta més que per mitjà de les galeries superiors del palau, ja que no es va contemplar la construcció d’una escala exterior.

La capella inferior, dedicada a la Verge, recorda l’estructura d’una cripta. Originalment era accessible per a la gent comuna i el servei de palau. Consta d’una nau central molt amplia i dues naus laterals molt estretes, que tenen la funció de deambulatori. La volta que suporta el pes de la capella superior es recolza en uns pilars força prims i coronats per capitells d’una gran varietat decorativa. La capella baixa es va construir per la seva utilitat funcional i arquitectònica, ja que la seva mínima alçada (6,60 metres en la part més elevada) va permetre alleujar al màxim la construcció de la capella alta i suportar-ne tot el pes.

St_chapelle_lower.JPG

La capella superior, accessible només per a la monarquia i els escollits d’entre l’alta noblesa, és un espai que provoca la fascinació del visitant: una nau de 20 metres d’altura que esdevé un espai gairebé desmaterialitzat, sense murs ni parets, un espai on dominen la llum i els colors. Així, gràcies als tirants i les abraçadores s’aixeca una impressionant successió de finestrals, 670 metres quadrats d’enormes vitralls, que només es veuen interromputs per la presència dels elements portadors de la volta.

Les finestres de la nau, de 15,35 metres d’alt per 4,70 metres d’ample, estan dividides per quatre ogives, damunt de les quals hi ha una rosassa de 6 lòbuls i 2 quadrilòbuls (element en forma de trèvol de quatre fulles). Les finestres de l’absis, de 13,45 metres d’alt per 2,10 d’ample, només tenen dues ogives i 3 trilòbuls (element en forma de trèvol).

Sainte_Chapelle_-_Upper_level_1.jpg

Sainte_chapelle_-_Upper_level.jpg

Més de cent capitells elegantment decorats mitjançant motius florals i animals intensifiquen l’efecte de conjunt. La pintura policromada de la volta, renovada en el segle XIX, representa el cel: un fons blau amb estrelles. I a l’absis trobem la tribuna de les relíquies en un altar elevat per sobre del nivell de l’església. Tot i la presència del reliquiari, cal saber que les restes de la corona d’espines van ser traslladades a Notre-Dame en temps de la Revolució francesa.

Les vidrieres constitueixen un conjunt homogeni on els colors dominants són el vermell i el blau, que donen a la capella un colorit espectacular. En aquest sentit, l’aspecte interior de la Sainte-Chapelle està determinat per un treballat programa iconogràfic que buscava la representació d’escenes religioses. Així, els vitralls poden ser llegits com una Bíblia gràfica de caràcter monumental amb més de 1.000 escenes que s’han de llegir des de baix cap a dalt i seguir cap a la dreta. Les escenes de les vidrieres representen:

  • El Gènesi.
  • L’Èxode.
  • El Llibre dels Noms.
  • El Llibre de Josuè.
  • El Llibre dels Jutges.
  • El Llibre d’Isaïes.
  • Joan l’Evangelista i la infància de Crist.
  • La Passió.
  • La vida de Sant Joan Baptista i el Llibre de Daniel.
  • El Llibre d’Ezequiel.
  • El Llibre de Jeremies i el Llibre de Tobies.
  • Els Llibres de Judit i de Job.
  • El Llibre d’Ester.
  • Els Llibres dels Reis.
  • La història de les relíquies de la Passió.

D’altra banda, la rosassa, de 9 metres de diàmetre, construïda a finals del segle XV, representa l’Apocalipsi.

sainte-chapelle-picture_2.JPG

upper-chapel-cc-logicalrealist.jpg

stained_glass_sainte_chapelle.jpg

La Sainte Chapelle va patir les vicissituds del pas del temps i la història i va veure’s afectada per dos incendis, el 1630 i el 1776. Tanmateix, els vitralls de la capella baixa van ser destruïts després de la crescuda del Sena el 1690. Durant la Revolució els seus tresors van ser-li retirats, algunes de les estàtues van resultar desfigurades, el mobiliari de la capella alta va desaparèixer i el reliquiari va ser retirat per a ser fos. Per sort, la corona d’espines va ser salvada i enviada a Notre Dame. D’aquesta manera, la capella perdia la seva funció original per a convertir-se, des de 1803, en un arxiu.

El 1837 va iniciar-se un pla de restauració de la Sainte-Chapelle que portarien endavant entre 1840 i 1868 els arquitectes i restauradors Felix Duban, Jean Baptiste Lassus i Emile Boeswillwald, aconsellats per Viollet-le-Duc, el mateix restaurador de Notre Dame. Dels enormes vitralls de la capella alta van aconseguir salvar-ne dues terceres parts dels originals, el que constitueix el conjunt més complert d’art de vitrall original del segle XIII existent a Europa.

La catedral de Notre-Dame de París

dijous, 8/12/2011

La Catedral de Notre Dame domina aquesta ciutat universal des de l’Edat Mitjana, convertint-se en un autèntic mite tant religiós com arquitectònic de París. L’escultor Auguste Rodin va declarar que “les catedrals són la mateixa França”, però Notre Dame no només és un dels emblemes de París, sinó que pot considerar-se com un símbol de la pròpia nació francesa ja que ha estat un dels principals testimonis de la seva evolució històrica. Va començar a edificar-se cap al 1163 i s’hi va treballar de forma ininterrompuda fins a finals del segle XII. Posteriorment, entre els segles XII i XIV, s’hi van produir diferents reformes i ampliacions, en el trànsit cap a la contemporaneïtat va patir les conseqüències de la Revolució i, de la mateixa manera que la nació francesa, va ser reconstruïda en el segle XIX.

notredamedeparis.jpg

La seva façana occidental, d’aspecte clàssic va ser fruit de gairebé un segle de treball –des de 1163 fins a 1250 aproximadament–. La façana és un prodigi d’harmonia i tot un exemple de l’art gòtic europeu. Del conjunt destaca la seva distribució, així com el majestuós rosetó que destaca en el bell mig de la façana. De la mateixa manera que la catedral gòtica es considerava com un símbol del Paradís, la façana d’entrada, amb el seu conjunt de figures, s’interpreta com una entrada al Cel. El conjunt d’escultura original el podem datar entre 1200 i 1300 i va resultar fortament malmès durant el període revolucionari. Moltes restes d’aquestes escultures originals les podem trobar al Museé de Cluny.

Notre-dame-west-front-d.png

El pis inferior està completament ocupat per les tres grans obertures atrompetades i cobertes amb arquivoltes en les quals es desenvolupen els conjunts escultòrics.

Al marge esquerre trobem el Portal de la Verge, consagrat per a glorificació de la Verge Maria, patrona protectora de Notre Dame; entre les estàtues que envolten la figura de la Verge trobem a dos sants significatius en la història de París: Saint Denis i Sainte Géneviève.

Al Portal del Judici, en el centre del Temple, trobem la figura de Jesús representat com a jutge universal. El Crist està rodejat per dos àngels i les figures agenollades de la Verge Maria i Sant Joan, encarregats de pregar per les ànimes dels pobres. Aquest Crist és una reconstrucció del segle XIX. El Judici Final que podem observar a continuació també és una reconstrucció.

En el costat dret de l’església trobem el Portal de Santa Anna. La llinda de la porta presenta en les seves sèries inferiors, escenes de la vida de Santa Anna; a la part superior podem observar escenes de la vida de la Verge Maria.

Damunt de les portalades hi ha la Galeria dels Reis, amb vint-i-vuit estàtues dels reis d’Israel, avantpassats de Crist. I en el tercer pis, el carrer central està ocupat per la gran rosassa de més de 10 metres de diàmetre amb magnífics vitralls, mentre que en els laterals s’obren les finestres germinades.

CatedraldeNotreDame5.JPG

Per sobre del pis de la rosassa hi ha una galeria d’arcades amb traceries que amaga la teulada. Finalment, dues torres quadrades coronen els carrers laterals. Les torres culminen amb una terrassa que, rodejada per una sèrie de balcons amb petites talaies, permetien un control gairebé absolut de la ciutat medieval. Als matins pot observar-se des d’aquest lloc una de les vistes més boniques de la ciutat. Les famoses gàrgoles en forma de quimeres que podem observar a la façana de Notre Dame són un producte de la fantasia de Viollet-le-Duc ja que les originals van resultar desfigurades en el segle XVIII.

catedral-notre-dame-de-paris_440393.jpg

La façana de la nau septentrional va ser realitzada per l’arquitecte Jean de Chelles. El seu nom figura en una inscripció visible des del braç transversal situat al sud de la façana. Aquesta part del temple va començar a construir-se cap a 1250 –gairebé de forma simultània amb la Sainte-Chapelle– i representa una segona evolució del gòtic parisenc. El portal, així com els pseudoportals que l’emmarquen, estan coronats per triangles amb una punta pronunciada. Al costat de l’entrada del portal trobem una estàtua, original de l’època, de la Verge Maria, que destaca per la seva bellesa serena.

La façana de la nau transversal meridional està dedicada a Saint Etienne, a qui havia estat consagrada l’església merovíngia que es trobava anteriorment en aquest punt de la ciutat. Les escultures del portal ens mostren la seva vida i martiri.

Notre-Dame-night.jpg

L’interior de Notre Dame destaca per una suau il·luminació, gairebé mística, que envolta els visitants. La planta presenta una forma basilical amb cinc naus i doble deambulatori, amb una capçalera força desenvolupada. El transsepte és curt i no sobresurt en planta, però la seva alçada és igual a la de la nau central, de forma que la vista exterior reflecteix clarament la forma de creu. En el segle XIV s’hi van afegir, adossades, unes capelles entre els contraforts, tant a les naus com a la girola.

p_notredame_01.jpg

El sistema constructiu representa un pas endavant respecte de l’estil gòtic primitiu. Els suports són els característics pilars rodons als quals s’adossen les petites columnes en què descansen els nervis de les voltes. La nau central es cobreix amb voltes de creueria sexpartides, sense que això comporti una alternança de suports. L’alçat interior estava estructurat en quatre pisos: arcades, galeria o tribuna, un pis de finestres circulars i els finestrals. Amb les reformes del segle XIII, però, es van eliminar els òculs i van ampliar-se els finestrals, de forma que l’alçada va quedar reduïda als tres pisos característics del gòtic clàssic: arcada, tribuna i claristori.

L’altra novetat estructural característica de Notre-Dame és la presència dels arcs boterells exteriors, que es converteixen en un element clau de l’articulació dels volums exterior perquè, més enllà de complir la seva funció estructural,  reflecteixen de forma extraordinària el ritme dels trams de les naus.

Notre_dame-interior.jpg

L’extraordinària alçada de la nau central i del transsepte (32,5 metres) i la il·luminació que proporcionen els finestrals i les rosasses dels peus i dels braços del creuer creen una atmosfera d’espiritualitat i assossegament. El rosetó occidental data de 1230 i representa a la Verge Maria en el centre. Al seu voltant podem veure com s’apropen reis, virtuts i vicis, (representats al·legòricament mitjançant els signes del zodíac i els mesos de l’any). També el rosetó septentrional, datat el 1250, representa la imatge de Maria acompanyada d’imatges i escenes de l’Antic Testament. Per últim, el rosetó meridional, datat cap a 1270, representa la imatge de Jesucrist rodejat dels apòstols i alguns màrtirs.

Roseton de Notre Dame.jpg

Tanmateix, les finestres que caracteritzen Notre Dame per a un visitant del nostre temps no van estar contemplades en el projecte inicial. Seria en el segle XVIII quan es consideraria que la catedral resultava massa fosca i inhòspita pels fidels, tot i l’ampliació de les seves finestres originals. D’aquesta manera, el segle de les llums va concloure per a la catedral, el 1756, amb la substitució dels vitralls d’origen medieval per uns vidres transparents. Actualment, només els rosetons conserven el seu color original.

Notre-Dame_internal_window.jpg

Testimoni silenciós de la història de França, durant la Revolució, la catedral va patir danys importants i l’interior de l’església va ser saquejat i buidat. Per això va ser necessària la seva reconstrucció al segle XIX sota la direcció de Viollet-le-Duc. Així, del mobiliari medieval només es conserva l’armari del cor i algunes lloses sepulcrals. L’estàtua de Maria situada al costat del pilar d’intersecció del sud-est i que és venerat com a imatge miraculosa sí que és d’origen gòtic. L’altar major, també gòtic, en canvi, va ser objecte de la modernització barroca que va iniciar-se en el regnat de Lluís XIV. A les capelles de la nau principal mereixen consideració algunes de les pintures de gran mida que daten del segle XVII.

L’església de Sant Vicenç de Cardona

dijous, 1/12/2011

L’obra mestra del primer romànic a Catalunya és l’església de Sant Vicenç de Cardona, al Bages, construïda entre els anys 1018 i 1040. Amb una notable unitat d’estil, aquesta construcció introdueix a la Catalunya medieval el llenguatge arquitectònic propi de l’art romànic, una arquitectura de qualitat que combina exitosament l’estil i la tècnica. El material utilitzat per a la construcció de l’obra és la pedra i el sistema constructiu és l’arquitravat amb volta.

Castell_de_Cardona.jpg

L’edifici es troba en la part més elevada del conjunt arquitectònic del Castell de Cardona i les primeres notícies de l’església són del 980. Aleshores ja hi vivien diversos clergues en comunitat, però com a conseqüència de les intromissions dels vescomtes d’Osona-Cardona la primitiva organització religiosa va resultar desbaratada. D’aquesta manera, la seva restauració va comportar la construcció de la gran basílica i la introducció de l’estil romànic gràcies a la iniciativa del vescomte Bermon d’Osona.

L’abat Oliba va recomanar al vescomte Bermon que instal·lés a l’església una comunitat canònica reformada i va contribuir en la contractació de mestres d’obres experimentats. Així, la comunitat canonical hi vivia ja el 1029, i prosperà notablement als segles següents amb les donacions fetes pel mateix Bermon i els seus successors. La comunitat es composava d’un abat i de dotze canonges i diversos sacerdots beneficiats i porcioners.  A més, la comunitat depenia el priorat de Sant Jaume de Calaf.

cardona_esglesia sant vicenç_005.jpg

L’església és de planta basilical de tres naus i tres absis amb un transsepte curt que gairebé no sobresurt en planta i es sobremunta d’una cúpula. És a dir, l’església disposa dels elements característics del romànic català. La basílica fa 49 metres de llargada i 17,5 metres d’amplada al creuer, i la nau central fa 8 metres d’amplada i 19 metres d’alçada. Així, la nau central té una amplada que és més del doble que les laterals, que resulten estretes i compartimentades respecte de la central. Aquest curt transsepte que creua les naus dóna a l’església la típica forma de creu llatina.

La capçalera es resol amb tres absis semicirculars amb un tram recte anterior. L’absis central és molt més gran que els laterals, en correspondència amb les dimensions de la nau central, i es troba elevat respecte del conjunt de l’església perquè a sota hi ha una cripta que permet salvar el desnivell del terreny. Com a conseqüència d’aquest desnivell, destaca el conjunt del presbiteri, situat per sobre del nivell de la nau.

sant vicenç de cardona.jpg

Resulta sorprenent la perfecció amb la qual es resol la coberta de l’església: la nau central amb volta de canó reforçada per arcs faixons sobre potents pilars en forma de creu que integren les bandes en que descansen els arcs faixons i l’intradós doblat dels arcs formers. Les naus laterals es cobreixen amb voltes de aresta i el creuer, delimitat per quatre arcs torals que formen un quadrat perfecte, amb una cúpula semiesfèrica sobre trompes amb petites finestres. L’alçada de la nau central permet l’obertura de finestres d’il·luminació sobre els laterals. Als peus hi ha una tribuna oberta a la nau central que s’aixeca sobre un nàrtex cobert amb voltes de aresta.

En l’espai exterior destaca, principalment, la línia recta, exceptuant els absis i les finestres. Les arcuacions cegues es converteixen en obertures a l’absis central, i les bandes verticals donen ritme visual als altíssims murs. La distribució de volums és molt ordenada. L’absis central presenta un nivell de finestres inferiors que corresponen a la il·luminació de la cripta. Finalment, la façana presenta dues torres laterals.

NauSanVicenç.JPG

L’espai interior de l’església és net i coherent. Tot això, malgrat l’escassa amplada que presenten les naus laterals. De la mateixa manera, tot i que tots els elements que trobem a Sant Vicenç tenen antecedents en l’arquitectura medieval catalana, la seva combinació deixa veure l’acurada planificació del conjunt de l’edifici i la maduresa de l’art romànic. D’aquesta manera, esdevé la primera església coberta totalment per voltes de pedra i amb una articulació de cobertes i suport perfectament resolta dins del romànic català.

La catedral de Santiago de Compostel·la

dissabte, 26/11/2011

El fenomen de les peregrinacions dels fidels durant l’edat mitjana va afavorir la unificació litúrgica del cristianisme occidental i l’intercanvi d’idees o experiències culturals entre les diferents regions europees. La Península Ibèrica va veure’s beneficiada d’aquest fenomen gràcies al descobriment/invenció del sepulcre de l’apòstol Sant Jaume (Santiago) en el segle IX, fet que va permetre la integració del petit Regne d’Astúries en els corrents culturals europeus del període, a més de generar la fundació de la ciutat de Santiago i un fenomen de peregrinacions massives cap terres gallegues.

D’aquesta manera, l’occident europeu va convertir el Finis Terrae gallec en el centre occidental de pelegrinatges més important després de la ciutat de Roma. El camí de Sant Jaume partia des de diferents indrets de França fins a, un cop travessat el pas fronterer dels Pirineus, convergir en la localitat navarresa de Puente de la Reina. La meta del recorregut era la catedral compostel·lana, el denominat Campus Stellae, on es venerava el presumpte sepulcre de l’apòstol.

Catedral-de-Santiago.jpg

Des del segle IX, quan va edificar-se la primitiva catedral, diverses construccions van anar succeint-se fins que el bisbe Diego Peláez va decidir la construcció d’un gran santuari que allotgés el sepulcre i donés cabuda al pelegrinatge ascendent. Així, el 1075 s’iniciava la construcció de la catedral a càrrec del mestre Bernardo el Vell, però la participació de Peláez en una conspiració nobiliària contra el rei Alfons VI va aturar les obres. I aquestes no es reprendrien fins el 1093, quan, sota l’impuls del bisbe Diego Gelmírez, va iniciar-se la reconstrucció. Podem afirmar que Gelmírez va ser l’autèntic inspirador de l’actual edifici.

El 1122 la catedral estava pràcticament acabada, però encara faltava per aixecar-se la façana occidental, la qual va bastir-se a partir del 1168 sota la direcció del mestre Mateu. La construcció va ser relativament ràpida i l’edifici, consagrat el 1211, presenta una notable unitat estilística.

La disposició de l’edifici s’inspira en models francesos com Saint-Sernin de Toulouse. Així, la planta és de creu llatina amb un cos longitudinal de tres naus, la central coberta per volta de canó amb arcs faixons que la divideixen en deu trams i les laterals amb voltes d’aresta. El transsepte està totalment envoltat per naus col·laterals i ofereix l’aspecte d’una autèntica basílica. L’amplada de la nau central (8,10 metres) és el doble que cadascuna de les laterals (4 metres), idèntica proporció que tenen les naus del transsepte. L’estructura de l’edifici està situada sobre una àrea de vuit mil metres quadrats.

Santiago G03.jpg

La capçalera s’organitza en un únic absis cobert per una volta de quart d’esfera, amb deambulatori i cinc capelles radials al seu voltant, la central de planta quadrada i reproduint l’estructura d’una petita església. Als braços del transsepte, a cada costat, trobem dues absidioles més. I damunt del creuer s’alça un cimbori sobre trompes.

La catedral es caracteritza per la presència de triforis o galeries contínues aixecades al voltant de les naus laterals, tant les del cos principal com les del transsepte. Aquest element va ser comú a les grans esglésies de peregrinació medievals. I gràcies a aquestes galeries la nau central s’il·lumina de forma natural. Igualment, la presència dels triforis comporta un equilibri perfecte per a la volta de canó i articula de elegantment l’interior de l’església gràcies a la superposició de les arcades germinades de les galeries sobre els arcs de separació de les naus. Ara bé, tot i la seva elegància, la seva utilitat litúrgica no és gaire clara. Sembla ser que simplement eren un lloc per ubicar el peregrins en algunes celebracions massives.

santiago de compostela.jpg

L’alçada de les naus manté una relació de 3:1 amb la seva amplada, fet diferencial amb les esglésies romàniques on majoritàriament predomina la proporció de 2:1. Aquest fet comporta que la catedral compostel·lana presenti una gran esveltesa. A més, el fet que actualment no hi hagi cap interrupció visual proporciona al visitant una perspectiva completa dels 83 metres de l’eix major de l’edifici, des del Pòrtic de la Glòria fins a l’absis.

El conjunt interior de la catedral es completa amb un cos occidental que articula una mena de nàrtex entre dues torres quadrades.

De l’exterior destaca especialment la façana occidental, on es localitza el famós Pòrtic de la Glòria, obra del mestre Mateu per encàrrec del rei Ferran II de Lleó. El pòrtic s’organitza com a la basílica francesa de l’abadia de Santa Maria Magdalena a Vézelay: tres obertures sobre arcs de mig punt que es corresponen amb cada una de les tres naus de l’església sostinguts per gruixuts pilars amb columnes adossades. Les figures omplen els timpans, les arquivoltes i les columnes, a més de presentar relleus en els capitells.

La iconografia del Pòrtic de la Glòria va respondre a un vastíssim programa eclesiàstic per il·lustrar les escriptures bíbliques als fidels: al timpà de la porta central hi ha un Pantocràtor, la Maiestas Domini rodejada pels ancians apocalíptics a l’arquivolta i per àngels músics. Al mainell, sobre la columna de Jessé, trobem a l’apòstol Sant Jaume, i la resta dels apòstols són representats en les altres columnes laterals.

Pantocrator_del_pórtico_de_la_Gloria_en_Santiago_de_Compostela.jpg

santiago.jpg

Apóstoles_del_Pórtico_de_la_Gloria.jpg

El tret estilístic més destacat del conjunt iconogràfic és l’expressivitat dels rostres, els quals reben un tractament individualitzat, com si és tractés de retrats. A més, els gestos i la inclinació dels caps els interrelacionen i estableixen una subtil comunicació entre les diferents figures. A més, les representacions escultòriques, en conservar parcialment la policromia, ens transmeten una humanització que ens condueix directament cap a la transició de l’estil romànic cap al gòtic.

El monestir de Cluny

dimarts, 25/10/2011

El model clàssic de monestir del romànic el trobem a l’abadia de Cluny, tot i que aquest recinte monacal seguia les línies bàsiques de construccions anteriors com, per exemple, l’abadia de Saint Gall. Aquesta abadia va ser fundada en una antiga reserva forestal de cacera a la vall del Grosne (Borgonya), el 910, per l’abat Bernó de Baume i per Guillem I d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal i únicament responsable davant el Papat. L’abadia i la seva constel·lació de dependències aviat es convertirien en l’exemple del tipus de vida monacal del segle XI. D’aquesta manera, el monestir de Cluny es convertiria en un dels símbols del poder temporal i de la riquesa de l’Església medieval.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

Els trets característics del romànic apareixen perfectament representats a Cluny: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. El primitiu monestir va ser molt modificat entre 1080 i 1130 durant l’auge de l’ordre benedictina. Per exemple, en temps de l’abat Sant Odiló s’hi va afegir un atri per a l’acolliment dels pelegrins, i van ampliar-se notablement els edificis monàstics.

clunyIII_recon_aerial.jpg

Posteriorment, en temps de l’abat Hug, es va bastir una nova església de grans dimensions, l’anomenada Cluny III, que comptava amb cinc naus, doble transsepte i una gran girola. Això suposava la construcció de la major església mai aixecada fins aleshores. D’unes dimensions exteriors de 187 metres de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, a l’església s’hi podien aplegar milers de peregrins i fidels i les cerimònies que s’hi realitzaven es vestien amb gran solemnitat.

Pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques, l’originalitat principal de l’església de Cluny III estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim.

Cluny_Dehio.jpg

00.- Planta del Monasterio de Cluny

De l’obra escultòrica de Cluny només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, i decorat sovint amb formes d’animals i de persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representava les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. A més, dos dels capitells al·ludien als tons de la música coral. I és que a Cluny es dedicava bona part del temps a cantar els salms a una sola veu.

La comunitat religiosa de Cluny va desaparèixer el 1791 quan, en el context de la Revolució francesa i la reforma del clergat regular de 1790 (només podrien exercir els ordres dedicats a la beneficència i l’educació), l’abadia va ser saquejada i destruïda en bona part. Tant és així que actualment només en resta una petita part del conjunt arquitectònic original: una torre de l’església (l’anomenat Campanar de l’Aigua Beneïda) i una part dels edificis monàstics, d’escassa importància arquitectònica.

La capella palatina d’Aquisgrà

divendres, 21/10/2011

L’obra més important de l’art medieval preromànic d’època carolíngia va ser el palau imperial que Carlemany va fer construir a Aquisgrà (Alemanya), i del qual només es conserva la capella, integrada dins de l’actual catedral. La seva construcció va realitzar-se entre 796 i 805, seguint la direcció de l’arquitecte Eudes de Metz. Símbol del poder imperial i religiós de Carlemany, la capella, un cop acabada, va ser consagrada pel papa Lleó III. Repetidament restaurada, i incorporada a l’edifici de la catedral, la capella ha conservat, però, la seva estructura original.

Construction_d_Aix-la-Chapelle.jpg

La planta de la nau mostra un perímetre exterior en forma de polígon de setze costats i un espai central de planta octogonal coberta amb una cúpula de pedra inicialment decorada amb mosaics venecians. A l’est, s’obre un absis de forma rectangular. L’espai central de planta octogonal presenta dos pisos d’arcs de mig punt sobre pilars en angle. L’alternança de dovelles en marbre blanc i de marbre verd produeix un efecte decoratiu rítmic.

L’espai central és cobert per una cúpula de casquet amb un diàmetre de 16,54 metres i una alçada de 31 metres, construïda sobre un tambor octogonal amb finestres.

capella palatina aquisgra.jpg

Al pis inferior hi ha un deambulatori cobert per voltes d’aresta que envoltava l’espai central del recinte religiós. A sobre del deambulatori trobem la tribuna del pis superior, l’espai reservat per a l’emperador i la seva cort, que comunicava directament amb el palau. Els arcs de la tribuna estan dividits en dues fileres superposades de columnes.

Situat a la tribuna del primer pis, l’emperador podia seguir les cerimònies des del seu tro, mentre contemplava la decoració en mosaics venecians de la cúpula on es representava a Déu entronitzat i aclamat pels ancians de l’Apocalipsi. La introducció de la planta amb dos nivells, la planta baixa per als fidels i la superior reservada per a reis i prínceps va ser molt apreciada com a model de construcció palatina.

octagon capella palatina.jpg

Les fonts literàries ens narren que per a la seva construcció es van contractar artistes italians, aquest fet, juntament amb la tipologia de planta central i el caràcter de basílica imperial que la caracteritza, fa pensar que la seva construcció va inspirar-se en l’església bizantina de San Vitale de Ravenna.

La mesquita de Còrdova

dimecres, 19/10/2011

Durant els primers anys de la presència musulmana a la ciutat de Còrdova, cristians i musulmans compartien l’església major de la ciutat, la Basílica de Sant Vicenç, fins que Abderrahman I va comprar la part cristiana i va començar la construcció de la mesquita el 784 aprofitant la major part dels materials visigòtics de la basílica. I és que la importància artística de la ciutat cordovesa ve donada del període musulmà i es manifesta sobretot en aquesta mesquita.

La primera construcció constava d’un pati i un haram d’onze naus perpendiculars a la quibla, amb nou trams cada nau. Posteriorment, Hisam I va edificar l’antic minaret. Durant els regnats d’Abderrahman II (el 848) i d’Al-Hakam II (entre 961 i 966) la mesquita va eixamplar-se amb l’afegit de vuit trams més a les naus en direcció al sud. A l’ampliació d’Al-Hakam corresponen la quibla i el mihrab que es conserven actualment. Sota el govern d’Almansor (el 987) es va fer una darrera gran ampliació cap a l’est introduint vuit naus més, fet que va provocar que el mihrab quedés descentrat.

Mezquita_de_Córdoba_desde_el_aire_(Córdoba,_España).jpg

L’aspecte més destacable, des del punt de vista constructiu, és l’estructura de les arqueries de la sala d’oració, en les quals hi ha una superposició de suports (pilars sobre columnes clàssiques reutilitzades) i d’arcs (els inferiors de ferradura i els superiors de mig punt). En els arcs alternen les dovelles de pedra amb les de maó vermell, creant-se així una alternança cromàtica entre el blanc i el vermell que és un dels principals motius decoratius de la mesquita.

Aquesta solució estructural, que es va repetir en les successives ampliacions, respon a la necessitat d’augmentar l’alçada de la sala que, només amb les columnes, hauria resultat angoixant. Els arcs de ferradura inferiors efectuen una funció d’apuntalament de l’estructura en introduir-se en els pilars. Segons alguns autors, aquest sistema constructiu no seria totalment original ja que tindria antecedents en alguns aqüeductes romans peninsulars.

Cordoba_Mezquita.jpg

Les columnes són de marbre o granit, i els capitells reutilitzats són de tradició coríntia, mentre que els de nova talla són una estilització molt esquemàtica de les fulles d’acant.

L’ampliació més important de la mesquita va realitzar-se durant el govern del califa Al-Hakam II quan van construir-se la quibla definitiva i el mihrab, que és una cambra poligonal coberta amb una volta i decorada amb motius florals i epigràfics. L’arc de ferradura de l’entrada del mihrab, sostingut sobre una sèrie de columnetes organitzades per parelles, i l’arrabà que l’emmarca estan decorats amb motius daurats i vidrats realitzats per artesans bizantins que van arribar des de Constantinoble per a aquesta tasca.

macsura.jpg

Davant del mihrab hi ha una maqsura amb arcs lobulats entrecreuats que alternen les dovelles decorades amb relleus i les llises. En aquesta zona trobem també altres tres cúpules de nervis que no es creuen al centre, decorades amb epigrafia i arabescs. Aquest tipus de cúpula califal el trobarem més tard en algunes esglésies cristianes peninsulars, com per exemple la catedral de Jaca.

Finalment, l’ampliació d’Almansor és important per la superfície agregada al recinte, però en la pràctica no va afegir cap element d’especial interès des del punt de vista artístic.

A l’exterior de la mesquita, la decoració es limita a les portes. Les de la façana occidental, les més antigues, són arcs de ferradura amb arrabà decorats amb motius geomètrics fets amb l’alternança dels colors dels maons. D’altra banda, les de la façana oriental, corresponents a l’ampliació d’Almansor, són més recarregades, amb frisos d’arcs entrecreuats a sobre de l’arc d’accés.

mezquita1.jpg

En definitiva, per totes les característiques ressenyades, la mesquita de Còrdova, emparentada estilísticament amb les grans mesquites del nord d’Àfrica, constitueix l’obra més important de l’art hispanomusulmà i és el símbol de l’esplendor artístic i cultural que va caracteritzar el període del Califat cordovès, fins que les lluites de poder internes van conduir a la seva fragmentació i decadència.