Entrades amb l'etiqueta ‘Arquitectura del ferro’

L’escola de Chicago

dimecres, 30/01/2013

El 1871 gran part de la ciutat de Chicago, un dels principals nuclis de la Revolució Industrial als Estats Units, va ser destruïda per un incendi devastador. Les necessitats de realitzar una ràpida reconstrucció i l’esperit dels habitants va donar lloc a una autèntica marató constructiva, un boom arquitectònic sense precedents al món. Ara bé, calia resoldre les necessitats de la velocitat en la reconstrucció, evitar l’ús de la fusta i superar l’encariment constant del sòl urbà. Així va néixer l’escola de Chicago, la gran revolució de l’arquitectura contemporània.

Auditorium_Building_Chicago.jpg

Auditorium Building de Chicago

Els referents que els arquitectes i enginyers necessitaven per afrontar la reconstrucció estaven a l’arquitectura del ferro europea. D’aquesta manera, gràcies a la introducció del ferro i a les noves tècniques de construcció es van poder superposar molts pisos en un únic edifici i reduir els costos. En conseqüència, la construcció va reduir-se a un simple problema d’estructures i revestiments. De la mateixa manera, la invenció de l’ascensor elèctric va permetre aixecar els primers gratacels de la història, els quals aviat esdevindrien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

Home_Insurance_Building.JPG

Home Insurance Building de Chicago

La figura més transcendent de tot el grup d’arquitectes de Chicago és Louis Henry Sullivan (1856-1924). Com d’altres arquitectes del seu temps, primer va estudiar a Amèrica, després va anar a París i finalment va tornar al seu país, on va desenvolupar una activitat constructiva certament prodigiosa. Combinant el rigor racionalista i utilitari amb una estètica amb una rica ornamentació naturalista de reminiscències gòtiques que, fins i tot, es podria relacionar amb el modernisme europeu, Sullivan és la gran figura d’aquest nou estil constructiu.

Carsons_Pirie_Scott_&_Co.jpg

Magatzems Carson, Pirie & Scott de Chicago

D’entre la seva activitat arquitectònica cal destacar els magatzems Carson, Pirie & Scott de 1899, l’obra més clarament racionalista i orgànica i que més s’avança a l’arquitectura del segle XX. És a dir, l’anteposició de la funcionalitat a l’estètica. L’edifici es basa en la repetició d’un mòdul que crea una retícula de finestres apaïsades, el reforçament de les bandes horitzontals i l’ús de suports totalment rectilinis. La solució del xamfrà en una semirotonda trenca l’estricta linealitat del conjunt, mentre que la decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles des del carrer. Així, el conjunt resultant destaca per la senzillesa, l’efecte visual de gran verticalitat i pel fet de reflectir a l’exterior l’estructura i la funció de l’espai interior.

L’arquitectura del ferro

dilluns, 28/01/2013

El segle XIX, d’entre moltes altres coses que transformarien profundament la fisonomia política, econòmica, social i cultural del món contemporani, és el segle de la Revolució Industrial i de la gran explosió demogràfica a Europa i l’Amèrica del Nord. I aquests dos elements van derivar en la necessitat de trobar solucions a nous problemes de construcció: eren necessàries noves xarxes ferroviàries, ponts, grans edificis industrials… I tot això era necessari amb immediatesa i a costs reduïts. En conseqüència, calia trobar noves solucions arquitectòniques que donessin resposta als nous temps.

Architecture_métallique,_Paris,_France.JPG

París i l'arquitectura del ferro

D’aquesta manera, en el darrer terç del segle XIX, el món de l’arquitectura va patir la seva pròpia “revolució” gràcies a la utilització de nous materials de construcció, gràcies fonamentalment als avenços de la siderúrgia, i la nova idea de funcionalitat que defugia dels vells prejudicis formals heretats de la tradició acadèmica. És a dir, la burgesia europea, sobre tot la francesa i britànica , van apostar per la modernitat, el progrés, i va acceptar aquest nou model de bellesa de l’arquitectura de ferro, una arquitectural racional i funcional.

Els nous materials, fonamentalment el ferro, però també l’acer, el formigó armat o el vidre, van permetre la construcció de grans edificacions metàl·liques com ara ponts, fàbriques, edificis d’oficines, mercats, magatzems o estacions de ferrocarril, entre d’altres, que no tenien una funció estètica, sinó que eren elements funcionals que resultaven necessaris per a satisfer les necessitats del desenvolupament de les grans ciutats industrials i, a més, suposaven una despesa moderada. En un principi van ser els enginyers, més que els arquitectes els que utilitzaren el nou estil amb els nous materials que oferien més possibilitats que els tradicionals i van ser capdavanters en la imposició del nou estil.

Gare_Saint_Lazare.JPG

Gare Saint-Lazare

Pont_des_arts_et_institut.JPG

Pont des Arts

Tanmateix, malgrat la racionalitat i funcionalitat que predominaven en les noves solucions arquitectòniques, també van bastir-se edificis singulars i emblemàtics. És el cas de la Biblioteca Nacional de París de Henry Labrouste, el Crystal Palace de Londres de Joseph Paxton o la Torre aixecada per Gustave Eiffel a París, possiblement la gran icona del ferro i la modernitat.

La Biblioteca Nacional de París, situada en un edifici del segle XVII, va veure com l’arquitecte Henry Labrouste introduïa els revestiments ornamentals de ferro en la seva renovada sala de lectura entre 1862 i 1868 amb una audàcia excepcional. Així, les esveltes columnes de ferro sostenen àmplies voltes de quatre puntes de terra cuita que donen forma a un espai diàfan i de gran lleugeresa, sempre respectant la referència estilística de les voltes.

Salle_Labrouste.jpg

Salle Labrouste (BNF)

centenaire-bibliotheque-38.jpg

Salle Labrouste (BNF)

D’altra banda, l’arquitecte i paisatgista anglès Joseph Paxton va aixecar el Crystal Palace per a l’Exposició Universal de Londres de 1851. Calia bastir un edifici de gran amplitud que esdevingués un exponent de la modernitat i que es pogués muntar amb rapidesa i la resposta va ser la immensa nau de vidre, basada en l’estructura dels hivernacles, que es fonamentava en l’ús de mòduls prefabricats. La claredat del seu interior, sense necessitat de llum artificial a l’interior, va fascinar els visitants.

Crystal_Palace_Dickinson's_Comprehensive_Pictures_of_the_Great_Exhibition_of_1851.jpg

Crystal Palace

Crystal_Palace2.jpg

Crystal Palace

Finalment, la gran icona del ferro: la Torre Eiffel de París, la torre que l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel va aixecar per a l’Exposició Universal de París de 1889, fortament qüestionada en els seus orígens com un element indigne de l’arquitectura francesa, va esdevenir l’edifici més alt del món amb els seus 300 metres d’alçada, una fita decisiva en la construcció en ferro, i un símbol parisenc, francès i europeu de la modernitat.

torre eiffel.jpg

Torre Eiffel

eiffel 2.jpg

Torre Eiffel

La Torre Eiffel

diumenge, 3/06/2012

L’any 1887, amb motiu de l’Exposició Universal que es celebraria a París el 1889, l’any del centenari de la Revolució francesa, es va encarregar a l’enginyer i arquitecte Gustave Eiffel (1832-1923) la construcció d’una gran torre d’acer que representés el triomf de la tècnica en el món modern. En només dos anys, entre el gener de 1887 i el març de 1889, Eiffel va aixecar aquesta espectacular torre de més de 300 metres d’alçada que encara avui domina poderosament la capital francesa. La Torre Eiffel s’ha convertit en el símbol indiscutible de la ciutat de París, de la mateixa França i d’Europa.

torre eiffel.jpg

Gustave_Eiffel.jpg

Gustave Eiffel

Dimensions_Eiffel_Tower.png

La torre és una construcció sense cap altra funció que fer visibles els elements de la seva estructura, però a la vegada esdevé el gran símbol de la modernitat. És un monument absent de cap caràcter commemoratiu del passat, sense una façana historicista, sinó que celebra l’empenta tècnica del present i dirigeix la seva mirada cap el futur. És a dir, el tema perd la seva importància davant dels elements purament constructius: l’estructura de les peces de ferro, les dilatacions del metall, les tensions arquitectòniques… Un monument a la modernitat i al progrés en estat pur.

El fet de ser una estructura oberta permet la magnificació de la funció estètica de l’estructura composada per 18.000 peces d’acer. És tota la torre la que retalla el cel, no només la seva silueta, transmetent una sensació de lleugeresa que no es correspon amb el seu pes real, que s’apropa a les 9.000 tones. Tot i les seves impressionants dimensions, el pes de la Torre Eiffel està distribuït de manera que un centímetre cúbic de sòl suporti només 4 quilos de pressió (la mateixa pressió que pot exercir un home normal assegut en una cadira). A més, la Torre Eiffel era l’edifici més alt del món fins a la construcció, el 1930, del Chrysler Building de Nova York. D’aquesta manera, la Torre Eiffel amb la seva audàcia constructiva comportava el triomf de la modernitat, de la tècnica, de l’enginyeria, per sobre dels vells artistes de l’arquitectura. En certa manera, el canvi del paradigma estètic que suposava ens trasllada cap el naixement de l’Art Nouveau.

torre7.jpg

torre4.jpg

torre9.jpg

plano13.jpg

La majoria dels intel·lectuals i artistes del moment, amb ben poques excepcions, van criticar la Torre. Per exemple, el 14 de febrer de 1889, en el diari Le Temps apareixia aquesta crítica ferotge, signada per personatges tan significatius com Charles Garnier, Joris-Karl Huysmans i Émile Zola, entre d’altres:

Nosaltres, escriptors, pintors, escultors, i arquitectes, amants apassionats de la bellesa fins ara intacta de París protestem  en nom del bon gust i de l’amenaça feta a la història de França contra el bastiment en el cor de la nostra capital aquesta innecessària i monstruosa Torre Eiffel […]. Per entendre allò que ens espera és necessari imaginar-se per un moment una torre vertiginosament ridícula dominant la ciutat de París com si fos una negra i gegantesca xemeneia de fàbrica, aclaparant -nos amb la seva bàrbara forma […]. Tots els nostres monuments seran humiliats, tots els nostres edificis es veuran empetitits, fins a desaparèixer en aquest malson.

Construction_tour_eiffel.JPG

Juliol de 1887

Construction_tour_eiffel3.JPG

Març de 1888

Construction_tour_eiffel5.JPG

Agost de 1888

Construction_tour_eiffel7.JPG

Març de 1889

torre eiffel europa.jpg

Juliol de 2008

En canvi, a començaments del segle XX, el monument a la modernitat va començar a entusiasmar cada cop més intel·lectuals i artistes: Guillaume Apollinaire i Jean Cocteau van dedicar-li poemes; Henri Rousseau, Marc Chagall i Robert Delaunay van pintar-la en diferents ocassions… I l’historiador de l’art Siegfried Giedion va descobrir a Espacio, tiempo y arquitectura: el futuro de una nueva tradición (1941) la metàfora que s’amagava darrere de la Torre Eiffel, el naixement de l’arquitectura moderna:

En las ventiladas escaleras de la Torre Eiffel […] se tropieza uno con la experiencia básica de la construcción actual: a través de la delgada red de hierro extendida en el espacio aéreo van pasando las cosas, barcos, mar, casas, mástiles, paisaje, puerto. Pierden su forma definida: confluyen en pasos descendentes, se entremezclan con simultaneidad.

Eiffel.jpg

Tour_Eiffel_360_Panorama.jpg