Entrades amb l'etiqueta ‘Arqueologia’

Stonehenge

diumenge, 25/09/2011

Famós com cap altre monument prehistòric, Stonehenge està situat prop d’Avebury, al comtat de Wilt, a Anglaterra i és un dels conjunts de tipus megalític de l’edat del bronze més importants i famosos d’Europa. Des dels primers estudis que van aparèixer al voltant de la seva significació, realitzats al segle XVIII, fins els nostres dies, Stonehenge segueix provocant el debat entre arqueòlegs, historiadors i curiosos, en constant debat sobre el perquè i el significat de la seva construcció. Folklore, tradicions i costums ofereix una amplíssima literatura sobre els orígens del conjunt.

stonehenge madera.jpg

Sembla que va ser construït en tres fases. La primera (vers el 1.800 a.C.) era una gran plataforma circular de terra, de 97,5 metres de diàmetre, amb petites fosses d’incineració. La segona etapa va representar la construcció (cap a 1.700-1.500 a.C.) d’un doble cercle concèntric de pedres (en una bona part desaparegudes) i d’una avinguda de prop de mig quilòmetre. Durant la fase final (vers 1.500-1.400 a.C.), va elevar-se un cercle de 30 menhirs de 5 metres d’alt, units per la part superior per pedres planes que feien un cercle elevat. Tanmateix, hi ha autors que avancen la data de la seva construcció fins a 2.800 a.C.

Però aquestes dades, fonamentals per a qualsevol estudi arqueològic, passen a un segon pla en el cas de Stonehenge. I és que, en aquest cas, el que ha resultat prioritari és la llegenda i la mitologia. Així, el monument ha donat lloc a moltes interpretacions, sovint fantasioses, però el caràcter de temple o lloc religiós del conjunt megalític sembla indiscutible.

Sembla ser que en terres britàniques, cap a 5.000 a.C., va existir una comunitat prehistòrica que cercava en el Sol i la Lluna les seves fonts espirituals i que ells van ser els que van edificar el conjunt. Això, però, no suposaria res d’extraordinari ja que moltes de les comunitats prehistòriques van trobar en el Sol la deïtat que guiava les seves cultures.  Aquest moment de la història és aquell en que les societats primitives van començar a mirar cap al cel i a aixecar grans construccions de pedra que permetessin el contacte entre homes i déus (o astres protectors). És a dir, que mentre s’aixecava Stonehenge, en molts altres punts del planeta trobem edificacions megalítiques que respondrien a aquesta idea.

stonehenge 2.JPG

El lloc de la seva edificació no devia ser escollit per atzar. Quelcom que desconeixem va fer que aquella civilització realitzés el gran esforç de transportar enormes blocs de terra de trenta cinc tones des de les muntanyes de Marlborough Downs, situades a uns trenta quilòmetres. Així, el primer Stonehenge va quedar configurat com una enorme plataforma feta amb terra sobreposada i un fossar circular. S’introduïen així les anomenades “quatre estacions” i la “pedra de Taló” en el primer accés. També van realitzar-se les fosses d’incineració, les conegudes com a “fosses d’Aubrey”.

En definitiva, ens trobem davant d’un espai sagrat d’adoració del Sol que, a la vegada, servia com a receptacle dels rajos indicadors dels solsticis, és a dir, un observatori astronòmic, un cronòmetre exacte del pas de les estacions que enfortia el lligam entre els homes i els déus solars. En el solstici d’estiu, el Sol sortia just travessant l’eix de la construcció, la qual cosa fa suposar que els constructors tenien amplis coneixements d’astronomia.

Igualment, Stonehenge era un espai funerari que ens presenta una cultura prehistòrica que s’adornava amb riques ornamentacions. Donat el poc nombre d’enterraments, uns 240, per a un període tan llarg de temps d’ús del monument, s’estima que no es tractaria d’un cementiri per a la generalitat dels morts de la comunitat, sinó per a determinades persones escollides, una primera noblesa prehistòrica. Per a les cultures paganes, la pedra significava la mort i, per això, Stonehenge podria haver estat utilitzada en cerimònies religioses de culte als morts i a la vida.

stonehengedibujo.jpg

Arribats a la segona fase de la construcció de Stonehenge, l’arribada d’una ètnia anomenada vickers, que va prendre el relleu dels constructors del monument, va transformar l’aspecte del santuari. Aquests van transportar des de les muntanyes gal·leses de Preseli, situades a uns 385 quilòmetres de Stonehenge, vuitanta enormes roques que modificarien l’aspecte del conjunt, donant-li un nou aire de misticisme. La peculiaritat d’aquestes pedres és que en ser banyades per la llum solar adquireixen un clor blavós que els ha donat nom: les bluestones. El seu transport és un misteri i va haver de ser una gran obra d’enginyeria ja que cadascuna ronda les dues tones de pes. La teoria més estesa assegura que devien ser transportades en barques per la costa gal·lesa, per després pujar pel riu Avon i arribar a la seva destinació gràcies a un complex sistema de corrons. Un cop allà van formar un cercle i un semicercle en forma de ferradura que protegeix la construcció original.

La tercera, i definitiva, remodelació va comportar el desplaçament cap a l’interior de les bluestones i l’aixecament de l’anomenada “pedra de l’altar”, també transportada fins el temple des del sud de Gal·les. Els càlculs, les mesures i l’exactitud amb què van erigir-se aquelles pedres encara avui són motiu d’admiració.

Misteriosament, sense cap motiu conegut, cap a 1.100 a.C., Stonehenge va ser abandonat per les velles cultures prehistòriques britàniques. Només els druides celtes, hereus d’aquells antics coneixements astrològics, van mantenir els vells oficis de la mitologia solar i van fer de les pedres sagrades una part de la seva mitologia. Fins que noves investigacions puguin aportar llum a aquest misteri, ells van ser els darrers custodis de l’enigma de Stonehenge.

Documental: “Pere II el Gran: Anatomia d’un rei”

diumenge, 14/11/2010

Aquest documental explica l’enigma de la mort del monarca més valerós de la corona catalanoaragonesa. Un recorregut per la història que comença amb l’obertura i l’estudi d’una de les últimes tombes reials que mai havia estat profanada. Arqueologia, art, medicina forense, genètica, enginyeria, antropologia, restauració i moltes altres disciplines participen en un ambiciós projecte científic.


Tarraco, ciutat imperial

diumenge, 11/07/2010

Tàrraco va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica, i un dels punts a partir dels quals va irradiar la romanització.

tarraco Planol.jpg

Gneu Escipió va establir-se en un petit turó, vora el mar, que controlava un bon port natural. El turó tenia bones possibilitats defensives: abrupte de cara a terra, s’inclinava suaument cap al mar. Els romans van establir un campament al cim de la muntanya i el van guarnir amb poderoses muralles alhora que condicionaven el port.

Durant els segles II i I a.C., Tàrraco va mantenir el seu caire militar fins que Juli Cèsar, l’any 45 a.C., la va convertir en colònia amb el nom de Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Durant tot aquest període Tàrraco va esdevenir capital de la província Citerior que ocupava bona part de la Península.

Aqüeducte_de_les_Ferreres_Tarragona.jpg

L’any 27 a.C., l’emperador August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. August va donar la capitalitat de la primera a Tàrraco, que va quedar sota l’autoritat directa de l’emperador.

El propi August va residir alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment van multiplicar-se les transformacions urbanístiques de la ciutat. El seu caràcter militar va donar pas a una gran ciutat.

Els romans van urbanitzar Tàrraco seguint models hel·lenístics i com que la ciutat, envoltada sempre per les muralles, estava allargassada damunt del turó, van organitzar mitjançant terrasses els seus desnivells. Així doncs, Tàrraco prenia l’aspecte d’una enorme escala. Els diversos graons o terrasses van salvar-se mitjançant carrers amb escales o rampes.

ciudad_tarraco_plano.jpg

La terrassa superior, el punt més alt de la ciutat, estava presidida pel temple de Júpiter.

A la segona terrassa va aixecar-se un enorme fòrum des del qual s’administrava la província. A més de la plaça porticada hi havia oficines i edificis de la burocràcia. La zona sud del fòrum estava flanquejada per dues grans torres militars connectades alhora amb la muralla.

La tercera terrassa estava totalment ocupada pel circ, que de fet separava la ciutat en dues meitats: l’oficial i administrativa al cim del turó i la comercial i residencial que descendia suaument cap al mar.

Sota el circ passava el tram urbà de la Via Augusta, que també travessava la ciutat. Més enllà i en ordre descendent es trobava la ciutat residencial i portuària, s’estenien els barris de cases, els magatzems, el fòrum comercial (Macellum), el teatre i, probablement, els establiments de termes.

Tarragona-Anfiteatro Romano de Tarraco01.jpgL’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.

Així, l’amfiteatre romà de Tarragona està situat a l’est de la ciutat, fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l’actual plaça del miracle. L’estudi dels materials que han fornit les successives campanyes d’excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I d.C.).

Com és norma en aquest tipus d’edificis, presenta planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, on es desenvolupaven els espectacles, i la cavea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles amb la participació de feres, protecció que, de vegades, com és el cas de l’amfiteatre de Tarragona, s’augmentava mitjançant la construcció d’una barrera addicional (balteus) entre l’arena i el pòdium.

La situació d’aquest edifici a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre d’aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord-oest. Per a la resta es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes.

Dos murets (baltei) dividien les graderies en tres sectors (maneiana) on se situaven els espectadors segons la seva categoria social: les que es situaven més a prop de l’arena eren places preferents.

Els Ibers i Catalunya

dimecres, 7/07/2010

A Catalunya hi ha força testimonis arqueològics del passat ibèric. En el territori català estaven assentades diferents tribus, entre les quals les més importants van ser:

img_0002.gif1.gif2.gif

a. A la zona del litoral: els ilergetes a l’Empordà, els laietans a la costa barcelonina i els cossetans al Camp de Tarragona.

b. A la zona interior: els ilergetes, que tenien la seva capital a Lleida.

mapacat.gif2.png

El poblat d’Ullastret, situat molt a prop de la Bisbal (Baix Empordà), és un dels nuclis ibèrics més importants, tant per la seva estructura com per la relació comercial que va tenir amb Empúries.

El poblat es troba en el Puig de Sant Andreu, a prop d’un antic estany del mateix nom actualment dessecat i del qual obtenien l’aigua necessària per a les tasques agrícoles i la ramaderia. Així mateix, la proximitat del riu Daró, navegable en aquells temps, el comunicava amb la costa, facilitant els intercanvis amb els pobles colonitzadors.

Inicialment, l’assentament ibèric es va produir en un illot, l’Illa d’en Reixac, situat a l’interior de l’estany, ja que constituïa una magnífica defensa natural per als primers pobladors. Posteriorment, a partir del segle VI a.C., es van traslladar al Puig de Sant Andreu.

MurallesUllastret.JPG

L’evolució històrica del poblat d’Ullastret va ser:

1. Des de l’any 550 a.C., quan la cultura ibera ja estava totalment desenvolupada, fins a finals del segle V a.C., la importància d’Ullastret va anar en augment. El poblat va gaudir d’una gran autonomia respecte a Empúries i els contactes amb els emporitans van ser cada cop més estrets.

La puixança d’aquest període va manifestar-se a través de la cultura que van desenvolupar, caracteritzada per un fort indigenisme.

2. Des dels darrers anys del segle V a.C. i fins al primer quart del segle IV a.C. va desenvolupar-se l’etapa de màxima esplendor d’Ullastret, en la qual els intercanvis amb els grecs van assolir el seu nivell més alt.

3. A partir del segon quart del segle IV a.C. i fins al final del segle III a.C., va esdevenir un doble procés. Per un cantó, Ullastret va crear una zona d’influència en el seu entorn més immediat. Per l’altre, la dependència respecte d’Empúries cada cop va ser més forta. De tal manera que, a partir del segle II a.C., el Puig de Sant Andreu va restar inhabilitat a causa de la competència emporitana.

Excavació_a_Ullastret.jpg

L’estructura interna d’Ullastret mostra les característiques típiques dels poblats ibers. La seva xarxa urbana és irregular, amb carrers estrets i cases de planta baixa i amb poques estances. Tot ell era cenyit per un cinturó de grans muralles amb torres circulars que el defensaven dels atacs exteriors.

Ara bé, també presenta senyals d’una remodelació posterior seguint criteris urbanístics grecs. Les cases, distribuïdes formant diversos carrers, es construïen amb pedra, eren de planta rectangular i tenien més d’una estança. La ciutat també tenia una plaça pública (àgora) i una acròpoli. L’extensió (unes quinze hectàrees) i el refinament cultural demostren la forta influència grega sobre els habitants d’aquesta ciutat ibèrica.

La conquesta de la Península per part de Roma, des del segle I a.C., va suposar la desaparició dels ibers com a pobles independents i la seva progressiva integració dins del món romà hegemònic a Europa.

Els Ibers

dimecres, 7/07/2010

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

000768580.jpg

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

800px-Bronce_ibero.jpg

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

Els ibers van ser el primer poble de la Península Ibèrica que va utilitzar d’una manera generalitzada la metal·lúrgia del ferro. La coneixien gràcies al contacte amb els pobles ultrapirinencs i a les seves relacions amb els grecs. La introducció del ferro va possibilitar una veritable revolució en les pràctiques agràries ja que era un metall més fàcil d’aconseguir que el bronze i permetia una millora substancial de la qualitat de les eines del camp.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

enterrament.jpg

D’altra banda, les activitats comercials eren força importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega.

La situació dels poblats, a més dels testimonis que ens han arribat a través dels autors clàssics, ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I a.C. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.

La Península Ibèrica i les colonitzacions mediterrànies

dimecres, 7/07/2010

Des de temps molt antics, la riquesa en metalls de l’Europa occidental va cridar l’atenció dels pobles de la Mediterrània oriental, impulsant-los a viatjar-hi a la recerca de noves fonts per abastir-se. Així, fenicis, etruscs i grecs recorrien el mar en els primers segles del darrer mil·lenni abans de Crist buscant nous mercats.

colonizaciondelmediterraneo.jpgD’aquesta manera, a la Península Ibèrica l’arribada de pobles procedents d’altres indrets va continuar al llarg del primer mil·lenni a.C. Fenicis, etruscs i grecs van passar per terres catalanes amb uns objectius fonamentalment econòmics: volien aconseguir metalls (or, argent, coure i, especialment, estany), cercar nous mercats pels seus articles i trobar noves terres on establir colons.

Aquests pobles tenien un nivell cultural força elevat. Per això van aportar als habitants de la Península un gran nombre de coneixements com l’escriptura, l’ús de la moneda, la producció de la ceràmica al forn i les tècniques per elaborar vi i oli, entre d’altres. Per tant, la seva influència va possibilitar l’evolució cultural i material dels pobles indígenes.

Al segle VIII a.C., els fenicis es van establir al sud de la Península Ibèrica i hi van fundar unes quantes factories. Les factories eren establiments comercials de petites dimensions, normalment ubicades al litoral o al prelitoral. La més important d’aquestes factories fenícies va ser Gadir (l’actual ciutat de Cadis), des de la qual van exercir una gran influència per tota la conca del riu Guadalquivir i, en general, per tota la costa andalusa.

Els fenicis també es van establir a l’illa d’Eivissa, des d’on van comerciar amb Catalunya, principalment amb alguns indrets del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta.

20070712klphishes_4.Ees.SCO.png

De tots aquests pobles colonitzadors, el que més incidència va tenir a la Catalunya d’aquest període va ser el grec. Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser els primers a establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C.

No va ser, però, fins a l’any 575 a.C. que els foceus (grecs originaris de la polis de Focea, situada a l’Àsia Menor, a l’actual Turquia) van fundar, en una petita illa que hi havia davant de la desembocadura del riu Fluvià, la nova factoria d’Emporion (Empúries), inicialment depenent de la colònia de Massàlia (Marsella). La presència d’Empúries, que va allargar-se fins al segle III a.C. quan va ser conquerida per Roma, va tenir una importància extraordinària i la seva influència va estendre’s per bona part del territori.

empuries.jpg

El creixement del nucli inicial (anomenat Paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament més gran en terra ferma (la Neàpolis). Aquest es va desenvolupar com una polis completa amb les seves institucions de govern i religioses.

Empúries va experimentar aleshores un gran desenvolupament econòmic, basat en la venda a la població indígena ibera de ceràmica, armes i teixits. La prosperitat econòmica va donar lloc a un engrandiment considerable del perímetre urbà de la ciutat.

800px-Ampuries-ciudad-griega.JPG

D’aquesta manera, Emporion es va construir com una autèntica polis, independentment de la vella metròpolis focea i de les seves colònies occidentals com Massalia i va exercir una gran influència sobre les tribus ibèriques que hi havia a l’actual Empordà, amb les quals va desenvolupar una intensa activitat comercial, intercanviant ceràmiques, armes, objectes d’ornament, teixits i perfums per primeres matèries.

Empúries va presentar moltes característiques pròpies de les ciutats gregues de l’època. Envoltada de grans muralles, que, a causa de la inseguretat amb la qual vivien els seus habitants, eren vigilades nit i dia per una guàrdia, la polis tenia una plaça central (àgora) que era el lloc de reunió i discussió dels seus habitants. Tanmateix, tenia un barri en el qual es situava la zona de temples, el més important dels quals era el dedicat a Asclepi, déu de la medecina; una zona d’habitatges, que ocupava la major part de l’extensió de la ciutat, i, finalment, un port i diverses necròpolis.

800px-Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

A més, la presència grega va proporcionar importants avenços en la metal·lúrgia del ferro, va generalitzar l’ús de la moneda i l’escriptura i va introduir nous conreus com l’olivera i la vinya en terres catalanes.

Des de mitjans del segle IV a.C., quan es va produir la destrucció de molts poblats ibèrics a causa d’atacs de grups gals procedents del sud de França, Empúries, que va col·laborar activament en la seva reconstrucció, va passar a exercir una veritable dominació econòmica sobre els poblats ibèrics.

Així, malgrat que els habitants d’Empúries, tots ells d’origen grec, no es van barrejar amb la població autòctona de la zona, la cultura i la civilització gregues van influir de manera determinant en la configuració de la cultura ibèrica al nord de l’actual Catalunya.

Les pintures llevantines

dijous, 1/07/2010

Les pintures llevantines són escenes pintades als cingles i als abrics, molt sovint prop d’indrets amb aigua. Mai no s’han trobat a l’interior de coves, com passa amb les de França o de la franja cantàbrica peninsular.

Gairebé sempre al mateix lloc, van pintar diverses escenes, que no devien ser contemporànies, és a dir, no van ser pintades alhora: a vegades és indiscutible que entre unes i altres hi ha un espai de molts anys (o de segles).

Si bé en algun cas apareixen figures isolades, sobretot de bèsties, la característica general són les composicions, amb animals només, amb figures humanes o totes dues alhora, ja que normalment es tracta d’escenes de cacera o de guerra.

Valltorta_Albocàsser.jpg

Això sol, tant com la repetició de la temàtica i la continuïtat dels llocs escollits, obliga a pensar que no van ser pintades únicament per plaer o per necessitat estètica. Tenien un sentit pràctic, màgico-religiós, i la hipòtesi més acceptable és la de suposar que eren santuaris de caçadors.

Per exemple, el cas de Cogul, a les Garrigues, és excepcional. L’escena principal, la dansa de les dones entorn d’un home amb els caràcters sexuals molt marcats, no pot ser sinó una dansa de la fertilitat, l’única dada que fins ara s’ha trobat que permet de veure que els santuaris podien tenir d’altres finalitats.

Cogul_HBreuil.jpg

Els pintors de les serres començarien molt a les darreries del paleolític, potser ja a l’època mesolítica, a pintar els santuaris. Devien ser gent sorgida del vell fons gravetià i epigravetià.

Vivien en zones arraconades, fora dels llocs de comunicació fàcil per on circularien les novetats, i es mantindrien en una economia de caçadors com un fenomen arcaïtzant, durant segles i segles. Adoptarien lentament novetats que gent probablement nova de les planes havien introduït i amb el temps van esdevenir també en part pastors.

Les mines prehistòriques de Gavà

dijous, 1/07/2010

A Gavà trobem un conjunt de mines en galeria, considerades les més antigues d’Europa, de les quals s’extreien diversos minerals, entre els quals destaca la variscita –mineral de color verd, antigament anomenat calaïta– utilitzada per fer joies.

35f74f45b4.jpg

Les mines van ser explotades entre el 3.400 i el 2.340 a.C. per grups que pertanyien a la cultura dels sepulcres de fossa. Aquestes comunitats neolítiques tenien els seus assentaments principals en terres planes i aptes per al conreu i, al mateix temps, en tenien d’altres destinats a funcions com la ramaderia, la caça i la pesca o, com el cas de Gavà, a l’obtenció de minerals.

D’entre les troballes de les mines, destaca l’anomenada venus de Gavà, figura femenina d’argila relacionada amb el culte a la fertilitat.

La cova de l’Aragó

dimecres, 30/06/2010

La cova de l’Aragó és al Rosselló, a la Catalunya nord, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és a l’extrem meridional del massís de les Corberes, a l’oest del litoral mediterrani i a 40 quilòmetres dels Pirineus, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble.

800px-Pyrenees_topographic_map-fr.svg.png

Es tracta d’una vasta cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima, que s’obre a l’est per un gran atri i comunica per un avenç amb l’altiplà.

Arago02.jpg

La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó.

Els carnívors són representats pel llop etrusc, la guineu polar arcaica –més petita que la guineu comuna i amb un pelatge que canvia de color segons l’estació–, el cuó –una mena de gos salvatge que caça en bandes–, l’os de Deninger –animal rodanxó i massís que presenta una part posterior baixa i un front corb–, el gat salvatge, el linx de les cavernes, la pantera i el lleó de les cavernes molt més grossos, aquests dos, que no les formes africanes actuals–.

Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, l’elafoide –cérvol gros com una daina però amb més puntes a les banyes–, el cérvol coronat (la corona característica del cérvol roig no hi és, en la cornamenta d’aquest cérvol), el premagaceront –primer representant dels cérvols gegants del quaternari, amb les dimensions d’un cérvol canadenc actual, el Wapiti–, el bisó de les estepes –animal enorme de 2,70 metres de llarg per una alçaria a la creu de 1,95 metres–, l’ur, el bou mesquer primitiu –l’àrea de distribució del qual són avui les zones circumpolars–, el mufló antic, el tar –mena de cabra salvatge que actualment viu a les regions muntanyenques del continent asiàtic–, l’isard, l’elefant antic –amb els ullals no gaire corbs i molt divergents–, el cavall de Mosbach –animal fort l’alçada del qual era de1,60 metres a la creu–, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora –que actualment viu a les estepes fredes d’Àsia– i el castor.

A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors.

800px-Caune_de_l'Arago_004.jpg

Respecte de la flora, s’han trobat tres associacions vegetals a la Cova de l’Aragó:

1. Els pins silvestres i els bedolls, aportats de les zones muntanyenques més properes.

2. Les alzines i els roures, com també els salzes i els verns –bastant rars–, que probablement creixien tot al llarg de la vall del riu Verdoble.

3. Els tàxons termòfils o clarament mediterranis –pins marítims, oleàcies, alzines, pistatxos, boixos nogueres, plàtans, vinya salvatge– són sens dubte una mostra de la flora que creixia als vessants del peu de la cova.

800px-Caune_de_l'Arago_002.jpg

Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la.

El cau del Duc de Torroella

dimecres, 30/06/2010

El cau del Duc de Torroella és una cova situada al massís del Montgrí, a uns dos-cents metres sobre el nivell del mar. Per la seva situació estratègica –domini de la plana del Baix Ter– va ser ocupada intensament per l’home prehistòric, fa uns 300.000 anys.

1_26_01_2008EOS 400D DIGITAL0020.jpg

aDSCN5813.JPGEls seus habitants s’alimentaven dels animals que vivien en el massís i la plana, sobretot de cavalls, tot i que també s’han trobat ossos d’elefant antic, rinoceront, ós i linx.

S’han descobert restes d’indústries lítiques i ossos d’animals cremats, per la qual cosa s’ha deduït que ja coneixien el foc.

El nom de cau del Duc prové d’aquesta au nocturna rapinyaire, actualment pràcticament desapareguda però molt abundant antigament al massís de Montgrí.