Entrades amb l'etiqueta ‘Antic Règim’

La crisi del segle XVII: estancament demogràfic i transformacions agràries

dimecres, 7/09/2011

Les transformacions econòmiques, socials, polítiques i religioses que van produir-se al llarg del segle XVI a Europa van desembocar en una crisi general que, en major o menor grau, va afectar tots els països europeus en el segle XVII. Tanmateix, aquesta crisi de base agrària que va afectar el continent no va significar que tota Europa entrés en un període d’estancament econòmic.

Al contrari, Estats com França, Holanda i Anglaterra van ser capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies creades en el segle anterior i van introduir noves formes de producció i comerç, a la vegada que implantaven noves formes de govern que definirien l’Estat modern. Això va fer que aquests Estats sortissin reforçats de la crisi i acabessin convertits en les principals potències europees del període. La Monarquia Hispànica, malgrat l’extensió del seu Imperi, en canvi, va ser incapaç d’adaptar-se als nous temps, fet que va comportar l’inici d’un llarg període de decadència hispà.

Gerard Ter Borch (6).jpg

Una crisi demogràfica de base agrària. La població d’Europa pràcticament es va mantenir estancada o va experimentar un descens des de les darreries del segle XVI i durant el segle XVII, llevat d’Holanda i Anglaterra, en una crisi demogràfica que no va afectar tots els països d’igual manera. Així, mentre que els regnes de la Monarquia Hispànica, els Estats alemanys i els Estats italians patien un retrocés demogràfic, a França la població va estabilitzar-se i a Anglaterra i els Països Baixos el nombre d’habitants va continuar creixent, tot i que a un ritme força més lent.

Població dels principals Estats europeus (1600-1700):

1600 1700
França 18.000.000 19.000.000
Espanya 8.000.000 6.000.000
Anglaterra 4.500.000 5.500.000
Províncies Unides 1.300.000 1.600.000
Suècia 1.000.000 1.400.000
Sacre Imperi 18.000.000 10.000.000
Itàlia 12.000.000 11.500.000
Rússia 11.000.000 12.000.000

La principal raó d’aquesta crisi demogràfica europea del sis-cents la trobem en el fet que van tornar a disparar-se els mecanismes que havien actuat al llarg de l’edat mitjana i que afectaven majoritàriament a la societat europea pre-industrial: la incapacitat del sistema agrícola per augmentar la producció al mateix ritme que creixia la població. En una agricultura caracteritzada per la baixa productivitat i la manca d’excedents, a una mala collita de cereals seguia irremediablement la carestia, l’extensió de les epidèmies (especialment la pesta bubònica) i la fam i, en conseqüència una alça de la mortalitat. I és que les tècniques de conreu no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l’edat mitjana en uns Estats que vivien essencialment de l’agricultura.

Murillo Niño despiojándose.JPG

Unes altres causes de l’agreujament de la crisi demogràfica del segle XVII les trobem en els anys de males collites que van produir-se com a conseqüència de les adversitats climatològiques derivades del refredament del clima (l’anomenada petita edat de gel) i per les freqüents guerres (Guerra dels Trenta Anys) que van arrasar el camp europeu al llarg d’aquest segle. D’aquesta manera, la fam constitueix una amenaça permanent: per exemple, es citen sis grans fams a França entre 1629 i 1710.

Aquesta crisi demogràfica d’origen agrari va afectar, a la seva vegada, els centres tradicionals de producció artesanal, especialment a les ciutats italianes alemanyes. El comerç a la Bàltica també es va estancar, mentre que a la Mediterrània la crisi va ser més aguda en transformar-se en una zona en la qual es bescanviaven, essencialment, matèries primeres locals per a les manufactures dels països atlàntics. A més, la crisi demogràfica va ocasionar problemes fiscals als Estats, els quals van veure com els seus ingressos es reduïen com a conseqüència de la reducció del nombre de contribuents i l’empobriment dels que quedaven.

agricultura.jpg

Les primeres transformacions de l’agricultura. Per contra, a Holanda i Anglaterra van trobar una primera resposta a les limitacions de l’agricultura medieval, fet que va situar aquests Estats en una posició de clar avantatge respecte dels altres països. Ja des del segle XVI, en aquests països va introduir-se l’explotació agropecuària rotativa a les terres de conreu, fet que consistia a transformar-les periòdicament en praderies per després convertir-les en noves terres de conreu. També va introduir-se el sistema de rotació quadriennal de conreus de cereals (blat, ordi) combinat amb plantes farratgeres (alfals i remolatxa farratgera).

Amb l’aplicació d’aquestes noves tècniques agrícoles, els camperols van poder evitar la necessitat del guaret i mantenir la terra suficientment enriquida ja que les farratgeres no desgasten els cereals. De la introducció de la producció agropecuària i la rotació quadriennal va derivar-se un increment de la ramaderia i un augment del rendiment de les terres ja que gràcies a aquesta es disposava d’adobs suficients (els fems del bestiar) per a mantenir la fertilitat del sòl.

El pensament legitimista a l’Europa de la Restauració absolutista

dimecres, 6/10/2010

L’etapa de la Restauració va ser en gran part un període de reacció, per tornar a l’Antic Règim. La doctrina dels que propugnaven la reacció era el legitimisme, que defensava la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

Joseph de Maistre.jpgA les seves Consideracions sobre França (1796), el polític contrarevolucionari i filòsof legitimista Joseph de Maistre exposava bona part del que seria l’ideari legitimista de la Restauració absolutista del primer terç del segle XIX:

Primer. Cap Constitució no és el resultat d’una deliberació. Els drets dels pobles no estan mai escrits […]. Els drets escrits són només títols declaratoris de drets anteriors, dels quals només es pot dir que existeixen perquè existeixen […].

Tercer. Els drets del poble parteixen de les concessions dels sobirans, però els drets dels sobirans i l’aristocràcia no tenen data ni autor […].

Setè. Cap nació no es pot donar la llibertat si no la té […].

Desè. La llibertat sempre ha estat un do dels reis […].

De l’absolutisme i el règim senyorial cap a la Il·lustració i la formulació del liberalisme polític

dijous, 23/09/2010

El segle XVIII va ser un període en el qual els canvis econòmics, socials, ideològics i culturals van accelerar-se a tota Europa. Això va comportar el naixement de la indústria moderna i la consolidació del liberalisme econòmic a Anglaterra primer i va anar estenent-se pel continent europeu desprès. Però, la major part de les societats europees si bé van conèixer un fort creixement econòmic i demogràfic, no van poder liquidar el règim feudal que va ser característica principal dels Estats. Així, si durant la major part del segle XVIII va predominar l’eufòria econòmica dels grups socials afavorits per l’expansió pre-capitalista i proto-industrial, les darreres dècades de la centúria van evidenciar que el creixement tenia uns límits en el marc de l’Antic Règim.

Al segle XVIII el mapa polític europeu no va experimentar grans canvis des dels Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1714 que posaven fi al conflicte internacional generat per la Guerra de Successió espanyola. D’aquesta manera, França seria la primera potència territorial europea amb el contrapès d’una Anglaterra dominadora de l’economia i el món colonial. Al llarg del segle les potències entrarien en conflicte bèl·lic sempre per mantenir un fràgil sistema d’equilibri europeu establert el 1714. Si l’Europa occidental va canviar poc o gens al llarg del set-cents, a la zona oriental del continent Prússia va consolidar-se territorial i políticament amb l’annexió de Silèsia, i Àustria va arrabassar alguns territoris a l’Imperi Otomà. D’altra banda, Àustria, Prússia i Rússia van repartir-se Polònia.

Europa  a principios del XVIII.jpg

El segle XVIII va ser un període en el qual van donar-se importants avenços en el camp del pensament científic i filosòfic a partir del desenvolupament del racionalisme i l’empirisme nascuts a la centúria anterior i que es concretarien el pensament desenvolupat per la Il·lustració. D’aquesta manera, va aguditzar-se la crítica de la tradició i, especialment, del dogmatisme de l’Església catòlica que secularment havia imposat un rígid control dels coneixements.

En aquest segle, pensadors i escriptors va poder divulgar millor les seves idees i coneixements gràcies al desenvolupament de la premsa (fulls periòdics informatius de l’actualitat) i a la major quantitat de llibres editats. En els seus escrits expressaven la confiança en la capacitat de l’enteniment humà per conèixer el món i les lleis que el regien, i la convicció que les condicions de vida podien millorar.

Aquesta confiança en la Raó i en el progrés van penetrar en el govern de molts Estats a través dels reis o ministres que intentarien aplicar la nova ideologia als seus països. Denominem Il·lustració al moviment intel·lectual del segle XVIII i despotisme il·lustrat a la política dels governants que van posar-la en pràctica.

En general, els il·lustrats admetien l’existència d’un Déu ordenador de l’univers. Per això, el pensament religiós dels il·lustrats va ser denominat com deisme. Els il·lustrats eren, en general, partidaris de la llibertat religiosa i, en conseqüència, consideraven necessària la tolerància vers els creients d’altres religions que no fossin la catòlica. Per exemple, Voltaire va ser un dels filòsofs més crítics pel que fa a la religió i a l’Església, defensant amb força la tolerància religiosa.

Els il·lustrats consideraven imprescindible per aconseguir el progrés l’elevació del nivell cultural, especialment entre les classes altes. Defensaven la necessitat que l’Estat controlés l’ensenyament per evitar que l’Església impedís el desenvolupament dels coneixements i la ciència en general. Precisament, la llibertat de pensament que propugnaven va permetre grans avenços científics i tècnics. La seva preocupació per la divulgació va manifestar-se, per exemple, en l’edició d’enciclopèdies com a instrument de compendi dels coneixements tècnics, científics, culturals i històrics.

Tret d’Anglaterra i les Províncies Unides, a la majoria dels Estats europeus es mantenia el sistema de monarquia absoluta propi de l’Antic Règim. En alguns països els ideals il·lustrats van influir en els monarques –Frederic II de Prússia, Josep II d‘Àustria o Caterina la Gran de Rússia– o en els seus ministres o funcionaris –a França, per exemple– donant lloc al despotisme il·lustrat. Aquests governants consideraven que el seu poder absolut havia garantit el benestar del seu poble però calien reformes (despòtiques, sense el poble) per perpetuar-se en el poder davant el desenvolupament d’una potent burgesia i de les tesis del liberalisme polític i, per això, van incloure reformes a l’administració, l’exèrcit, la justícia, etc. Per exemple, els governants il·lustrats van impulsar la construcció de carreteres per a la millora dels intercanvis, van intentar controlar i redreçar l’ensenyament i van fomentar estudis per millorar l’agricultura.

Però aquests monarques i governants il·lustrats van trobar-se enfront de clares limitacions a l’hora de realitzar reformes en el sistema. La principal d’aquestes limitacions naixia del règim senyorial perpetuat des de l’Edat Mitjana. El control per part de l’aristocràcia i el clergat sobre la major part de les terres impedia l’aplicació de les idees il·lustrades. Per a dur a terme aquestes reformes, a més, es necessitaven recursos i el sistema fiscal vigent no permetia gravar amb impostos els més rics.

Grans regions de servitud i mà d’obra no lliure pervivien a l’Est d’Europa. A occident, tot i que la servitud personal començava a entrar en declivi, encara existien i en una escala molt més gran que a l’Europa de l’Est una sèrie d’obligacions i tributs que vinculaven a la terra. Tret de les Illes Britàniques, una de les supervivències feudals més comunes era la corveé (manteniment obligatori dels camins) que pesava greument sobre la pagesia. Altres impostos o tributs sobre la terra eren l’obligació de pagar el delme a l’Església, el pagament de rendes (record dels serveis personals de l’Edat Mitjana), la concessió dels drets de caça al senyor del feu, o el pagament d’un gravamen sobre l’herència, sobre la venda d’una propietat, en arribar a la majoria d’edat un fill o pel matrimoni d’una filla.

A l’Antic Règim la noblesa i el clergat estaven exempts del pagament de la majoria d’impostos. A França, per exemple, la la talla (impost sobre la terra) requeia únicament sobre el Tercer Estat. D’altres impostos que gravaven els articles de consum també els estaments privilegiats també n’estaven exempts. L’Església, que percebia el delme, compensava l’Estat amb una donació anual que a la pràctica suposava una quantitat ínfima dels seus ingressos. A més, les classes burgeses adinerades urbanes s’escapaven amb molts subterfugis del pagament d’impostos amb la qual cosa, en la pràctica, l’Estat només cobrava rendes de les classes més desfavorides.

Els impostos pagats a la corona francesa al segle XVIII:

Impostos

Graven

Recauen sobre

Talla El conjunt dels béns Tercer Estat
Capitació (des de 1701) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Vingtième (des de 1749) Els ingressos Universal (amb excepcions)
Gabella Venda de la sal Universal
Aides Venda de begudes Universal
Traides Circulació de mercaderies Universal (fins 1780)

Als diversos estats europeus van fracassar els intents de canvi dels sistemes fiscals i obligar els estaments privilegiats a pagar impostos. A França, les reformes fiscals que van endegar els ministres il·lustrats de Lluís XVI (Turgot, Calonne, Brienne i Necker) van acabar provocant la reacció nobiliària que forçaria el monarca a la convocatòria dels Estats Generals i que seria el detonant de la Revolució Francesa. I és que la influència del pensament il·lustrat en molts governants del segle XVIII va posar de manifest que el reformisme no podria portar-se a la pràctica perquè atemptaven contra els privilegis senyorials. Calia un canvi polític i social de caràcter revolucionari com l’esclatat a França el 1789.

Les idees polítiques d’alguns pensadors il·lustrats van posar les bases pel naixement d’una nova doctrina: el liberalisme polític. Enfront del sistema de monarquia absoluta que concentrava tot el poder en mans del monarca, aquest nou corrent ideològic defensaria la separació de les institucions polítiques en les quals descansaven els poders de l’Estat: poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. La teoria de la separació de poders va ser defensada per Montesquieu, tot i que ho feia en defensa de l’aristocràcia que veia amenaçat el seu poder per l’avenç de l’absolutisme.

Una altra idea bàsica del liberalisme polític seria la formulació del concepte de sobirania nacional, continuat el corrent il·lustrat iniciat per J.J. Rousseau. Segons aquest il·lustrat, el poder dels governants resultava d’un pacte entre aquests i els seus súbdits, idea del contracte social. Pels liberals, la sobirania de l’Estat residiria en la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans d’aquest Estat. del desenvolupament d’aquests principis sorgiria el dret dels ciutadans a escollir els seus representants al govern. En resum, el liberalisme polític és aquella doctrina política que enfront de l’absolutisme i l’Antic Règim defensava la llibertat de pensament, actuació i elecció de representants per part d’uns individus que esdevenien ciutadans dins d’un Estat organitzat com a Estat Parlamentari i laic que seria l’encarregat de vetllar pel compliment dels drets i els deures d’aquests ciutadans.

El liberalisme polític es concretaria en els següents principis bàsics, configurats durant les revolucions americana i francesa i estesos per Europa durant l’expansió napoleònica:

Els principis del liberalisme polític:

Sobirania Nacional: El poder emanaria del conjunt dels ciutadans que poder escollir el govern. Per tant, el poder resideix en el Parlament que és el representant legítim escollit pel poble. Inicialment, s’instauraria un sufragi censatari (només podien votar els que tenien un cens determinat) i més endavant universal (on tindrien dret a votar tots el ciutadans). Les dones, però, estarien exemptes de tota mena de sufragi. El monarca (si no es proclama la República) només exerciria el poder per delegació del poble i ajustant-se al que marqui la Constitució.

Règim constitucional: Monarquia o República, però sotmesa a l’imperatiu legal d’una Constitució.

Separació de poders: Executiu (govern que executa el compliment de les lleis), Legislatiu (parlament que fa les lleis) i Judicial (administra la justícia). Busca evitar la concentració de poders en una persona que existia en la Monarquia absoluta d’Antic Règim

Igualtat davant la llei i els impostos: No és una realitat fins la implantació del sufragi universal (Acta Constitucional francesa de 1793).

Reconeixement dels drets i llibertats dels ciutadans (garantits per l’existència d’una Constitució). Aquests es poden concretar en: dret de propietat, lliure competència de mercat, llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i de religió. L’Estat no hauria de tenir cap religió com a oficial i hauria de garantir que totes poguessin ser practicades en públic.

Les Llums: la Il·lustració i l’enciclopedisme

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració va ser un moviment cultural europeu del segle XVIII, centrat principalment en el període comprès entre la segona Revolució anglesa de 1688 i la Revolució francesa de 1789. Va caracteritzar-se per la recerca del racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de la hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de confirmació de la seva ideologia com a dominant. D’aquesta manera, la Il·lustració es proposava d’il·luminar la humanitat amb les Llums de la Raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir.

Encyclopedie_frontispice.jpg

Per tant, com va dir Goldmann, la Il·lustració seria una etapa més dins de la història de l’evolució global del pensament burgès. Així, s’ha d’emmarcar doctrinalment com a continuació de l’etapa encetada pel Renaixement i, especialment, per les corrents racionalistes i empiristes del segle XVII.

La Il·lustració va basar la seva possibilitat sociològica de desenvolupament en les revolucions polítiques anglesa i holandesa, en la creixent pujança de la burgesia i en les transformacions econòmiques en gestació, recolzades en una dinàmica econòmica expansiva i que desembocarien en la Revolució industrial.

Des de la Gran Bretanya, la Il·lustració va passar a França on va trobar un cos ideològic propi: l’enciclopedisme, i a les més importants personalitats que la representen: Diderot, D’Alembert, Voltaire, Montesquieu, Turgot, Buffon i Rousseau, entre d’altres. Així, la Il·lustració francesa pot ser considerada com una variant radical del moviment pròpia dels creadors de l’Enciclopèdia.

diderot.jpg

Diderot

Jean_d'Alembert.jpeg

D'Alembert

Voltaire.jpg

Voltaire

Montesquieu.png

Montesquieu

Rousseau.jpg

Rousseau

La idea de publicar a França un diccionari enciclopèdic que reunís en ordre alfabètic tots els coneixements humans va ser deguda a l’editor Le Breton, qui des de 1745 va proposar-se la traducció i adaptació al francès de la Cyclopaedia britànica de Cahmbers (1728). El 1747, Diderot es faria càrrec de la direcció general de l’obra, amb D’Alembert en la supervisió dels originals. El primer volum de l’obra apareixeria el juliol de 1751: gràcies a Diderot, el projecte d’adaptació de l’obra britànica derivava en una publicació totalment original i amb una doble funció informativa i de polèmica ideològica. Pel seu rebuig de l’autoritat tradicional i remarcar la idea de progrés, l’obra va aixecar les ires del jansenisme, els jesuïtes, l’alta aristocràcia i els estaments parlamentaris parisencs. Tot i això, comptaria amb alguns recolzaments entre els mitjans oficials així com amb les simpaties de la favorita de Lluís XV, Madame de Pompadour.

Encyclopedie.jpeg

Prohibida el 1752, però sense conseqüències pràctiques; més greu seria la prohibició de 1759. Ja s’havien publicat set volums de l’obra i gairebé es posa fi bruscament a la seva redacció i distribució. Afortunadament, les consideracions de caràcter econòmic van imposar-se i, des d’una relativa clandestinitat, els autors van continuar la seva feina. D’aquesta manera, el 1765 ja havien aparegut els disset exemplars de text i, el 1771, els onze volums de gravats. L’Enciclopèdia ja havia passat a la història com l’instrument de lluita ideològica i d’expressió de l’actitud intel·lectual dels anomenats “filòsofs” francesos del segle XVIII.

En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se en el racionalisme i l’empirisme, els enciclopedistes van pretendre assolir l’objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxi social. Les realitats van passar a ser contemplades des d’un esperit historicista i omnicomprensiu, ordenades de manera interrelativa, de forma que constituïssin una totalitat coherent i comprensible.

La seva posició humanista i antiteològica acabaria conduint els més conseqüents seguidors del moviment a un materialisme antimetafísic en les ciències naturals i en la teoria del coneixement.

En el terreny socioeconòmic, els enciclopedistes van acollir certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de la llibertat de producció i comerç.

Encyclopedie_1pageA.JPG

Políticament, basarien les seves teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica. Tot i això, oscil·larien en la pràctica entre diversos nivells d’acceptació d’un Estat tutelar benefactor (despotisme il·lustrat) i l’opció d’un parlamentarisme representatiu segons el model anglès.

Sociològicament, els seus principals integrants provenien de l’aristocràcia i l’alta burgesia. D’altra banda, els seus seguidors pertanyien majoritàriament a la burgesia lligada al procés productiu –administració, professions liberals, medis industrials, comerciants, etc.–, esdevenint la consciència més lúcida que precipitaria les revolucions liberals del segle XIX. Així, la seva acció va ajudar, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític.

Durant la Revolució francesa, l’enciclopedisme va estar representant fonamentalment pels homes de l’Assemblea Constituent, els dits feuillants i el seu teòric Barnave, que veien l’ascens de la burgesia com una evolució determinada pels canvis econòmics més que com a conseqüència d’una revolució social. Així, tot i representar la llavor que germinaria en forma de Revolució, durant el període de domini jacobí els enciclopedistes serien rebutjats i perseguits per, en paraules de Robespierre, “mantenir-se per sota dels drets del poble”. Només en el darrer període de la Convenció i durant el Directori, un cop la burgesia va adquirir la direcció política del país i la Revolució va trencar amb les classes populars per a retornar a un compromís similar al formulat pels constituents, va ser quan els darrers representants del pensament enciclopedista van ocupar càrrecs polítics i culturals de rellevància. Va ser tard, perquè la burgesia enciclopedista i les seves bases teòriques i ideològiques ja eren superades un cop els grans financers, comerciants i industrials dominaven en la direcció de l’Estat a les altres capes burgeses.

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.

El despotisme il·lustrat

divendres, 17/09/2010

Malgrat l’exemple dels parlamentarismes anglès i holandès, la majoria dels monarques europeus del segle XVIII mantenien un poder absolut. Ara bé, les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents. D’aquesta manera, anomenem despotisme il·lustrat o absolutisme il·lustrat al sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme i que va desenvolupar-se entre 1760 i 1789.

ilustracion.jpg

El despotisme il·lustrat és un sistema polític que neix de l’aplicació de les idees il·lustrades per part d’alguns dels monarques de l’absolutisme.

Els anomenats dèspotes il·lustrats, conscients dels greus problemes econòmics i socials que patien els seus països, volien millorar les condicions de vida dels seus súbdits i fer compatibles els principis de l’absolutisme amb la idea de progrés, racionalització i modernització de la Il·lustració, però sense modificar l’estructura social ni les lleis. Per això es va mantenir l’absolutisme com a forma de govern i el Tercer Estat va continuar sense poder participar en el sistema polític.

El lema “tot pel poble, però sense el poble” definiria perfectament el caràcter del despotisme il·lustrat. O, dit en paraules de Frederic II de Prússia (1781):

S’ha de ser boig per creure que uns homes hagin dit a un altre home, semblant seu: “T’elevem per damunt nostre perquè ens agrada ser esclaus”. Al contrari, els han dit: “Tenim la necessitat de vós per mantenir les lleis a les quals ens volem sotmetre, perquè ens governeu sàviament, perquè ens defenseu. Exigim de vós que respecteu la nostra llibertat”.

Adolph-von-Menzel-Tafelrunde.jpg

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.

Els dèspotes il·lustrats, com ara Caterina II de Rússia, Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia o Carles III d’Espanya, van desenvolupar una política de reformes que abraçava àmbits diversos. Així, van fomentar la reforma de l’administració per a fer-la més racional i centralitzada, van reduir el poder dels parlaments, van estendre l’educació, van intentar modernitzar l’economia, van liberalitzar parcialment la producció i el comerç, van professionalitzar l’exèrcit, van reformar el traçat de les ciutats, van millorar el proveïment d’aigua i aliments i van renovar la xarxa de camins i ports.

Catalina de Russia.jpg

Caterina II de Rússia

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III d'Espanya

Però les idees il·lustrades també van afavorir els interessos de les monarquies en un altre sentit. La crítica que van fer els pensadors il·lustrats als privilegiats resultava útil als monarques per qüestionar o eliminar alguns dels aspectes que encara s’escapaven al control reial, com ara la falta de contribucions de la noblesa i el clergat, la independència de l’Església o els privilegis dels gremis.

François_Quesnay.jpg

François Quesnay

La preocupació de molts pensadors il·lustrats pel funcionament de l’economia va conduir a la fisiocràcia, una nova teoria econòmica enunciada pel metge francès François Quesnay en oposició al mercantilisme a la seva obra Màximes generals (1767):

Que el sobirà i la nació no perdin mai de vista que la terra és l’única font de riquesa i que és l’agricultura el que la multiplica. De la mateixa manera, l’augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fan prosperar l’agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, fan créixer i perpetuen les riqueses […].

Que s’asseguri als posseïdors legítims la propietat dels béns mobles i dels immobles, ja que la seguretat de la propietat és el fonament essencial de l’ordre econòmic de la societat. Sense la certesa de la propietat, el territori estaria sense conrear.

Així, segons els fisiòcrates, la riquesa d’una economia depenia de l’agricultura. Per tal que una nació fos poderosa calia, aleshores, fomentar les inversions agràries i estimular la demanda de productes agrícoles. Els fisiòcrates pensaven que la transformació de l’agricultura era fonamental per aconseguir el desenvolupament general, i per assolir-lo era necessari eliminar tots els obstacles, sobretot els nombrosos impostos que gravaven el treball dels agricultors. També proposaven cultivar les terres que no s’explotaven. En molts casos, l’aplicació de les teories fisiòcrates implicava la desamortització (alliberament de terres amortitzades o de mans mortes) de les terres.

Alguns ministres del despotisme il·lustrat van intentar d’emprendre mesures polítiques de caire fisiocràtic, com ara Turgot a França o Campomanes i Jovellanos a Espanya, però van fracassar a causa de l’oposició frontal dels estaments privilegiats a qualsevol tímida reforma. I és que les possibilitats que obria aquesta experiència reformista eren molt limitades.

jovellanos.jpg

Gaspar Melchor de Jovellanos, retratat per Goya. Juntament amb Floridablanca, Campomanes i Olavide, el millor exponent de la Il·lustració espanyola.

Aquests fets posaven de manifest que el despotisme il·lustrat tenia una capacitat limitada per a transformar la societat, perquè les reformes topaven amb els privilegis de la noblesa i el clergat, i els reis absoluts necessitaven el suport d’aquests estaments per assegurar la monarquia i mantenir l’ordre social. No era possible reformar l’Estat l’economia i mantenir intacta la societat estamental i el poder absolut, bases de l’Antic Règim. Així, a mitjà termini, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable, obrint el camí cap a les revolucions del segle XIX.

La Il·lustració

dijous, 16/09/2010

Al llarg del segle XVIII va desenvolupar-se a Europa un moviment intel·lectual, la Il·lustració, que va realitzar una crítica molt profunda dels fonaments de l’Antic Règim. I és que pocs períodes de la història europea han estat tan fecunds en la recerca de solucions noves a les qüestions polítiques i socials com l’etapa final de l’Antic Règim, l’anomenat Segle de les Llums.

La Il·lustració te els seus orígens en l’obra de dos pensadors anglesos que van elaborar les seves teories en el pas del segle XVII al XVIII: John Locke i Isaac Newton. D’una banda, en la seva obra Locke criticava l’absolutisme monàrquic i plantejava, per primer cop, la introducció de la divisió de poders. De l’altra, amb Newton naixia el mètode científic, és a dir, la comprovació i la Raó com a manera d’entendre i d’interpretar el món.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Il·lustració de la portada d’Elements de la filosofia d’Isaac Newton, obra que Voltaire i Émilie du Châtelet van publicar a França amb un èxit notable.

Així, els pensadors il·lustrats del XVIII partien, bàsicament, de vuit principis que posaven en qüestió tots els principis sobre els quals es basava la societat de l’Antic Règim:

a. Segons els pensadors il·lustrats, era possible realitzar una anàlisi de la societat a través de l’ús de la Raó, és a dir, basada en la intel·ligència humana enfront de la tradició i la revelació. Els sistemes de govern s’havien de regir pel que era més raonable i adequat, i no pel simple manteniment de les tradicions. D’aquesta manera, l’aplicació de la Raó conduiria al progrés continu de la humanitat.

b. L’ésser humà era el centre de les seves teories. Així, els il·lustrats creien que la natura era una font de justícia i bondat i pensaven que l’ésser humà havia nascut per ser feliç. Defensaven que les persones gaudien d’uns drets naturals que el poder no podia suprimir, com per exemple la llibertat individual, la igualtat i la propietat.

c. La crítica esdevenia l’instrument de censura dels trets de la societat, la cultura, la tradició o la religió que s’oposaven a la Raó.

d. Es defensava l’autonomia del poder civil, que fins i tot havia de controlar el poder eclesiàstic.

e. Afirmaven que la tolerància havia de ser la base de la convivència humana i el progrés com a expressió de la pluralitat de creences i d’idees.

f. Pels il·lustrats l’economia i el progrés material de la humanitat eren un focus d’interès perquè eren un mitjà per a aconseguir la felicitat terrenal.

g. L’educació era l’instrument per a difondre l’ús de la Raó, i no per l’adoctrinament, fet pel qual calia que aquesta fos dirigida per l’Estat.

h. Els il·lustrats mostraven un interès extraordinari per les ciències experimentals o “útils” i el sentit pràctic dels avenços que es produïen en aquest camp.

Kant.jpg

Immanuel Kant

En definitiva, la Il·lustració va ser un corrent intel·lectual reformista amb múltiples facetes que va criticar la societat del seu temps, a la vegada que es proposava transformar-la. Quan el filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) va preguntar-se Què és la Il·lustració? (1784) es responia a si mateix que aquesta era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Les bases socials d’aquest moviment van ser les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, sacerdots i d’altres sectors del clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants. Val a dir que, tot i que de manera minoritària, les dones van participar del corrent de pensament il·lustrat. Els “filòsofs”, segons la denominació francesa, serien els encarregats de difondre les noves idees entre les seves bases.

Gairebé tots els il·lustrats van ser deistes. Majoritàriament van mantenir-se fidels a les seves creences religioses tot i expressar dubtes i crítiques a la religiositat popular, la superstició i les tradicions. És a dir, creien en una religió natural que admetia la idea de l’existència de Déu, però no acceptaven la superioritat d’un credo religiós sobre un altre i condemnaven la intolerància religiosa. Alguns il·lustrats, però, van criticar obertament la religió com a instrument que negava la Raó i fomentava el fanatisme i la intolerància.

Els il·lustrats van criticar la societat estamental, que segons ells s’edificava sobre una base injusta. Enfront d’això, defensaven un sistema d’equilibri social i d’igualtat jurídica que permetés el progrés social a tots els individus i que aquest progrés no depengués únicament dels privilegis econòmics o familiars. És a dir, defensaven la mobilitat social, la igualtat d’origen i el mèrit segons la vàlua i la intel·ligència de cadascú. En paraules del filòsof Chevalier Louis de Jaucourt a l’Enciclopèdia:

La igualtat natural […] és el principi i el fonament de la llibertat. La igualtat natural o moral està fonamentada en la constitució de la naturalesa humana, que es comuna a tots els homes, els quals neixen, creixen, subsisteixen i es moren de la mateixa manera […]. El primer estat que l’home adquireix a la natura, i que es considera el bé més preuat de tots els béns, és la llibertat […]. Tots els homes neixen lliures, és a dir, no estan sotmesos al poder de cap ésser superior i ningú no té damunt seu cap dret de propietat.

Políticament, la Il·lustració va oposar-se a l’absolutisme i, involuntàriament, va configurar una nova doctrina: el liberalisme. Així, arrel de les idees de Locke, es plantejava la necessitat d’un contracte entre governants i governats que garantís els drets bàsics de l’individu.

Dos il·lustrats francesos acabarien de perfilar la doctrina del liberalisme polític: Montesquieu i Rousseau. Pel baró de Montesquieu, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) seria bàsica per evitar els abusos del poder. Per la seva banda, Jean-Jacques Rousseau va plantejar el contracte social com a resultat d’un pacte entre els ciutadans, a la vegada que introduïa els principis de la sobirania nacional en la qual el poder hauria d’emanar del lliure consentiment de tots els ciutadans, expressat mitjançant el vot.

ilustracion.jpg

Les idees de la Il·lustració també van influir en els monarques del set-cents donant lloc al despotisme il·lustrat.

Econòmicament, els il·lustrats van introduir les noves idees dels anomenats fisiòcrates i del liberalisme econòmic anglès. S’oposaven al mercantilisme, partidari de l’acumulació de metalls, de la defensa del comerç i de la necessitat d’un Estat fort i intervencionista. Per contra, defensaven la propietat privada, la llibertat de comerç i d’indústria i s’oposaven a qualsevol reglamentació. A més, els fisiòcrates afirmaven que l’agricultura era la font de riquesa principal d’un país, l’activitat econòmica que permetia viure als seus habitants i també acumular i intercanviar productes.

D’altra banda, pensaven que els privilegis d’alguns grups socials –els estaments privilegiats: la noblesa i el clergat– i d’algunes institucions –per exemple, els gremis– també eren un obstacle per al creixement econòmic. És per això que els privilegiats, alertats del perill que representava l’expansió d’aquestes idees per al manteniment dels seus privilegis, van intentar desqualificar els pensadors il·lustrats.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755). Els salons il·lustrats eren els llocs de reunió dels intel·lectuals per a discutir sobre política o cultura o per fer lectures de peces teatrals o filosòfiques. Al quadre podem distingir figures com Rousseau, Diderot, D’Alembert, Choiseul o Turgot reunides al voltant d’un bust de Voltaire.

Les idees il·lustrades, tot i això, van anar escampant-se per l’Europa del segle XVIII, sobretot gràcies a la publicació a França de l’Enciclopèdia, obra dirigida per Denis Diderot i Jean Le Rond D’Alembert i que va veure la llum el 1751. Aquesta obra intentava recollir a les seves pàgines tot el saber del seu temps, però sota la “Llum” de la Raó i de l’estudi de la natura. Per això, molts dels seus articles criticaven tradicions o creences que la Raó demostrava com a falses o injustes.

En la confecció dels trenta-cinc volums de que consta l’Enciclopèdia van participar autors molt destacats de l’època com ara Jean-Jacques Rousseau, François Quesnay o François Marie Arovet, és a dir, Voltaire. A més, l’obra estava il·lustrada amb nombrosos gravats que mostraven amb una gran precisió molts dels conceptes que s’explicaven a l’obra.

La monarquia absoluta a l’Europa de l’Antic Règim

dilluns, 13/09/2010

L’absolutisme monàrquic era el sistema polític dominant en la major part d’Europa a principis del segle XVIII. El rei concentrava el poder legislatiu, executiu i judicial. És a dir, era el monarca era qui decidia quines lleis entraven en vigor, qui prenia les decisions de govern i qui nomenava els jutges. És per això que es diu que en l’absolutisme és impossible separar els conceptes monarquia i Estat ja que des de la monarquia es controlaven tots els poders de l’Estat.

L’absolutisme se sustentava en les teories polítiques elaborades per pensadors com ara Bossuet, que defensaven l’origen diví de la monarquia, i per això res, cap llei ni institució, no podia estar per sobre de la figura del rei. En definitiva, els monarques absoluts exercien el seu poder sense cap limitació.

La concentració de poder dels monarques francesos, seguint l’exemple de la monarquia de Lluís XIV en el segle XVII, i el triomf del seu model centralitzat que els va permetre subordinar l’aristocràcia era el model a copiar per les monarquies europees. Ara bé, si els privilegiats van acceptar aquest sistema a França va ser perquè el rei, tal com ells volien, els va mantenir els seus privilegis.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França, el monarca absolut per excel·lència.

En un discurs davant del Parlament de París, el 3 de març de 1766, el rei francès Lluís XV deixava clara la seva concepció de l’Estat absolutista:

És tan sols sobre la meva persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és l’esperit de consell, de justícia i de raó. És a mi a qui els meus cortesans deuen la seva existència i autoritat. La plenitud d’aquesta autoritat que ells només exerceixen en nom meu resideix sempre en mi. Només a mi pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió. És per la meva autoritat que els oficials de la meva cort procedeixen, no a la creació, sinó al registre, a la publicació i a l’execució de la llei. L’ordre públic emana de mi i els drets i els interessos de la nació, dels quals se sol fer un cos separat del monarca, estan units necessàriament al meu i només descansen en les meves mans […].

Si bé durant molts anys els historiadors van defensar el poder de les monarquies absolutes en les quals els reis dirigien personalment la política i l’acció de govern sense la necessitat del consentiment de cap tipus d’assemblees representatives; disposaven de governs i institucions centralitzades alienes als poders locals; i tenien un exèrcit permanent i una burocràcia que tenien la força suficient per a imposar les decisions del monarca arreu del regne i sotmetre a aquells que no les complissin; la realitat és que, sense negar el lligam entre monarquia i Estat, el poder dels reis estava limitat en diferents aspectes.

D’una banda, els poders locals (senyories, municipis, províncies) no sempre van acatar obedientment els designis reials que procedien des de les capitals. La població de l’Antic Règim obeïa les autoritats locals que eren les que detentaven el poder en la pràctica, més que no pas un rei llunyà al qual no veien mai. D’aquesta manera, en el camp els camperols obeïen els seus senyors, i a les ciutats les corporacions de govern local (ajuntaments) van esdevenir molt poderoses i van començar a prendre decisions que correspondrien al govern central.

absolutisme.jpg

Una altra limitació al poder absolut dels monarques la trobem en la impossibilitat d’establir un control eficient sobre les tasques de govern, especialment quan parlem de grans Estats. És innegable que els reis absoluts promulgaven moltes lleis, però, a la pràctica, eren incapaços d’imposar-les ja que, tot i el gran desenvolupament de l’administració i el nombre de funcionaris, aquesta no era suficient per donar cobertura a tot el territori.

Finalment, l’actitud immobilista de l’aristocràcia i el clergat i l’aparició de nous agents socials també limitaven l’absolutisme monàrquic. Per moltes prerrogatives que haguessin acumulats els monarques, la promulgació de certes lleis encara requeria de l’aprovació de les diferents assemblees representatives dels regnes (Corts, Parlaments, Estats Generals, etc.) i aquests organismes, integrats pels representants dels estaments, podien ser una important limitació per l’acció de govern.

D’aquesta manera, caldria acotar la teoria de l’absolutisme com a doctrina, d’una banda, i la seva pràctica efectiva, d’una altra. Així, només podem parlar d’Estats absolutistes reals a països com Dinamarca, Portugal o Savoia-Piemont, on l’acció directa del govern del monarca era possible gràcies a les petites dimensions dels territoris. A la resta d’Europa, sota la teoria de l’absolutisme, el que existia en la pràctica era un poder restringit o compartit dels monarques amb els poders locals i els grans senyors.

mapa_absolutisme.png

Per tal que el seu poder arribés d’una forma efectiva a tots els racons dels territoris que dominaven, els monarques absoluts van cooperar amb els poders locals, van desenvolupar una burocràcia enorme per intentar ampliar el poder sobre els seus dominis i van bastir un exèrcit reial molt poderós.

I és que els monarques de l’Antic Règim van haver de buscar l’aliança amb els sectors poderosos del regne –els senyors feudals, l’Església, les autoritats locals, els gremis i alguns funcionaris que havien comprat el càrrec i el transmetien de generació en generació– per tal que els qui tenien el poder en la pràctica l’exercissin en consonància amb els interessos de la monarquia. A canvi d’aquesta cooperació, els reis no van tenir més remei que mantenir el poder, l’autonomia i els privilegis d’aquests sectors. Ni tan sols la justícia era impartida de forma exclusiva pels monarques perquè dins de les senyories jurisdiccionals era el senyor qui l’exercia.

Les monarquies absolutes van crear al llarg dels segles XVII i XVIII noves places de funcionaris dependents de l’Estat amb l’objectiu de fer efectiu el seu poder a escala local. Només amb la presència directa de delegats del rei podia ser possible de sotmetre parcialment el poder de les institucions locals i dels grans senyors. Per exemple, amb aquest objectiu, a França va crear-se la figura dels intendents.

Per pagar les despeses derivades de l’exercici teòric (el luxe de la Cort) i pràctic de l’absolutisme (la burocràcia, l’exèrcit), els reis van necessitar cada cop més diners, que obtenien dels impostos que satisfeia el Tercer Estat, perquè el clergat i la noblesa no contribuïen al sosteniment de l’Estat. Més enllà de la injustícia del sistema, això suposava una clara ineficiència de la hisenda ja que limitava enormement els ingressos de l’Estat.

El desenvolupament de la indústria i el comerç en el segle XVIII

dimecres, 8/09/2010

Una indústria artesanal. La indústria de l’Antic Règim girava fonamentalment al voltant dels petits tallers artesanals, controlats pels gremis d’origen medieval, agrupacions d’artesans que controlaven en règim de monopoli tota la producció artesanal de cada ofici.

Els gremis establien la quantitat de primeres matèries que calia comprar, el nombre d’artesans i de tallers, les zones de venda i, fins i tot, el preu final amb el qual arribava el producte al mercat. El monopoli dels gremis en l’economia de l’Antic Règim a la majoria dels països europeus era tal que per poder treballar en un ofici, els artesans (calderers, fusters, tintorers, sastres, etc.) havien d’estar integrats en el gremi corresponent.

D’aquesta manera, fins a la segona meitat del segle XVIII, l’artesania es va caracteritzar pels pocs avenços i l’escassa innovació tecnològica. Els artesans es mantenien en un sistema quasi medieval, treballant en petits tallers amb molt pocs operaris i realitzant tota la tasca de producció, des de la recepció de la matèria primera fins a la elaboració del producte final. Només en el cas del tèxtil podem trobar una producció especialitzada amb un procés de fabricació en diferents tallers.

Però, gràcies a la iniciativa de comerciants emprenedors, van aparèixer noves fórmules de producció, com el putting out system o el domestic system.

putting out system.gif

El putting out system consistia en què un comerciant o inversor capitalista facilités la primera matèria i les eines a uns camperols que treballaven per a ell en els mesos de descans agrícola des de la seva pròpia casa, confeccionant-li un producte que després venia, sobretot, en el mercat colonial a preu lliure. D’aquesta manera s’eludia el control dels gremis, s’augmentava la producció, es reduïen els preus i es satisfeia la demanda creixent de mercaderies.

hs9004.jpg

D’altra banda, en el cas del domestic system, el propi artesà feia d’empresari i treballava al marge del control gremial.

Per la seva part, la monarquia va crear les anomenades manufactures reials, grans fàbriques patrocinades per l’Estat. Però aquestes instal·lacions eren grans tallers artesans més que no pas indústries modernes, perquè estaven centrades en la producció d’armes o articles de luxe per al consum de les elits (tapissos, ceràmica i vidre, entre d’altres) i no s’hi utilitzava maquinaria ni formes modernes de producció.

El comerç. En qualsevol cas, les operacions comercials van créixer considerablement, ja que les monarquies europees van continuar la política mercantilista del segle anterior i van potenciar el desenvolupament de les manufactures per augmentar la producció d’objectes destinats al consum.

Des de 1730, un moviment de pujada dels preus va incrementar els beneficis dels propietaris. Tot i això, el comerç interior s’enfrontava al problema del control dels gremis, a la pervivència de pesos i mesures regionals diferents i a l’existència de duanes interiors que dificultaven la lliure circulació de mercaderies entre les diverses regions d’un mateix Estat. A més, per a la mobilitat d’aquests productes era essencial el transport i, seria al llarg del segle, que les comunicacions van millorar gràcies a la construcció de carreteres i canals.

comer segle xviii.jpg

Malgrat tot això, va ser el comerç colonial, és a dir, el comerç amb els territoris extraeuropeus, el que va tenir un creixement més espectacular gràcies al desenvolupament dels intercanvis entre Europa i Amèrica. Per assegurar-se aquests mercats, les companyies comercials (privades o participades per l’Estat) van col·laborar a estendre i a assegurar el domini de les metròpolis.

La monarquia concedia el monopoli del comerç amb una zona a una determinada companyia comercial. Així, per exemple, la Companyia de les Índies Orientals britànica tenia el dret d’explotació del comerç entre Anglaterra, l’Índia i l’extrem orient. D’aquesta manera, la corona obtenia beneficis immediats i els propietaris de la companyia feien un gran negoci.

Al segle XVIII van crear-se noves rutes comercials. Uns vuitanta nous ports van obrir-se al comerç europeu i els vaixells de la Gran Bretanya, Holanda, França, Espanya i Portugal van intercanviar productes manufacturats procedents d’Europa a canvi de primeres matèries, cada cop més necessàries per abastir les industries del continent europeu.

A més, en aquesta època va continuar el pròsper comerç d’esclaus i d’altres productes a l’Atlàntic, es va desenvolupar el comerç amb l’Índia i van iniciar-se relacions comercials amb la Xina, el Japó i Indonèsia. Alguns productes colonials, com el sucre, el cafè, el tabac, el cotó i el cacau van esdevenir elements d’ús habitual a Europa des d’aquest període.

L’hegemonia de l’agricultura a l’Antic Règim

dimecres, 8/09/2010

En l’Antic Règim Europa va mantenir un model econòmic de caràcter preindustrial. És a dir, el sector més important era el primari, l’agrícola, mentre que la indústria tenia una base artesanal, uns mitjans arcaics i una producció molt limitada. Les limitacions d’aquest sistema econòmic eren tals que la majoria de les famílies destinaven gairebé tots els seus ingressos a cobrir les necessitats bàsiques.

En el segle XVIII la majoria de la població (aproximadament un 80%) es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. En general, era una producció de subsistència, en secans poc productius, i la major part de les terres es dedicava a cultivar cereals, que eren la base de la dieta. Per això, la majoria del camperolat vivia en condicions d’escassetat i, en molts casos, de veritable misèria com, per exemple, a l’Europa oriental, Rússia i algunes zones del sud del continent.

Però també es cultivaven alguns productes destinats al comerç, com la vinya i l’olivera a les zones mediterrànies.

agricultura.jpgLa pèrdua de collites successives a causa del mal temps i d’altres fenòmens naturals (sequeres, inundacions, glaçades, plagues) i la precarietat dels transports afavorien l’esclat periòdic de crisis de subsistència, períodes de fam en les quals augmentava la mortalitat i creixien les tensions socials. A això s’ha de sumar l’endarreriment tecnològic i el predomini de la propietat senyorial de la terra, factors que, sumats, expliquen l’escassa productivitat de l’agricultura en l’Antic Règim.

Aquesta pobresa del món agrari, generalitzada arreu d’Europa, contrastava amb el desenvolupament i modernització que determinades àrees del continent van experimentar des de mitjans del segle XVII. Així, en els Països Baixos, el nord de França i el sud d’Anglaterra podem observar la introducció de novetats com la rotació de conreus, la selecció de llavors i la millora de l’instrumental agrícola.

En aquest període podem distingir, principalment, dos tipus d’explotació agrària: els camps oberts (openfield) i els camps tancats (bocages).

Els camps oberts eren una sèrie de grans extensions de terreny sense tanques, principalment dedicats al conreu de cereals i que podien ser de propietat individual o col·lectiva. Aquest va ser el sistema d’explotació de la terra predominant a la major part del continent europeu, especialment en el sud i a l’est.

En canvi, els caps tancats eren parcel·les individuals delimitades per tanques o bardissa en les quals es posava en pràctica un tipus de conreu més diversificat. Aquest seria el model predominant a l’Europa atlàntica, és a dir, a les zones rurals més avançades com les illes britàniques i el nord de França

La propietat de la terra estava fonamentalment en mans dels privilegiats. Així, bona part de la terra es trobava en mans dels senyors laics i eclesiàstics. Aquestes terres rebien el nom de senyories i podien ser de dos tipus: la senyoria territorial i la senyoria jurisdiccional, dues formes de dominació feudal que persistien i van donar-se, amb freqüència, de forma simultània.

SERFS PAYING TAXES.  Serfs paying annual taxes to their lord in cash and with livestock: German woodcut, 15th century.⾰ĥParlem de senyoria territorial quan el senyor era el propietari de la terra i els camperols havien de pagar-li unes rendes en concepte d’explotació de les seves parcel·les.

En canvi, una senyoria jurisdiccional es donava quan en un territori el senyor exercia la justícia, nomenava els càrrecs o cobrava impostos per l’ús dels monopolis senyorials (el forn, el molí, la bodega, els passos i els camins, etc.). aquest dret permetia al senyor jutjar els habitants de les seves terres, tenir immunitat respecte del poder reial i dictar normes en el seu territori.

Les terres de la noblesa no es dividien mai, gràcies a uns sistemes de transmissió de la propietat que les vinculaven als títols nobiliaris i no als individus, fet que provocava que les terres patrimonials poguessin augmentar, però no disminuir. D’altra banda, les terres amortitzades del clergat, també anomenades mans mortes, tampoc no es podien vendre. La resta de les terres estaven en mans de la monarquia, de particulars o dels ajuntaments (béns de propis i de comuns, també amortitzats).

Tanmateix, a tota Europa hi havia terres de propietat comunal, normalment zones de boscos i pastures per al bestiar, de les quals es beneficiaven tots els habitants dels pobles i les viles rurals.

agricultura antic regim.gif

Els camperols eren lliures a la major part d’Europa, però en alguns Estats encara existia la servitud. A Rússia, per exemple, la servitud no es va abolir fins al 1861. Malgrat que la major part de la població pagesa gaudia de llibertat personal, una bona part estava sotmesa als forts impostos del règim senyorial. A més, els camperols havien de pagar d’altres impostos a l’Església i a la monarquia.

A la monarquia calia satisfer-li una sèrie d’impostos directes sobre les rendes i d’altres impostos indirectes que es pagaven dins del preu de molts dels productes de primera necessitat. A més, en alguns casos els camperols havien de treballar les terres del rei de manera gratuïta.

Als senyors els hi havien de pagar una sèrie d’impostos per a l’explotació de la terra i per d’altres drets senyorials que pervivien des de l’edat mitjana com per l’ús dels molins, l’ús dels ponts o l’emmagatzematge de gra, entre d’altres.

Finalment, la pagesia havia de lliurar al clergat l’anomenat delme eclesiàstic, és a dir, el 10% de la collita anava a parar a mans de l’Església.

Cal assenyalar, però, que els camperols no sempre havien de satisfer tots els impostos al senyor, la monarquia i l’Església. Per exemple, un gran nombre de les terres de senyoria estaven exemptes de la tributació reial, mentre que les terres que eren dominis de la monarquia no patien les càrregues fiscals senyorials.

En aquest període les càrregues impositives van créixer de manera continuada, especialment a causa de les creixents necessitats financeres de les monarquies absolutes. Això crearia un important descontentament al camp, un descontentament que avançaria en paral·lel al d’altres sectors socials, com la burgesia, part de l’aristocràcia i del clergat, i de les classes populars urbanes.