Entrades amb l'etiqueta ‘Anarquisme’

La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)

dimecres, 2/03/2011

El conflicte obrer, esperonat per la degradació de les condicions econòmiques i el creixement de l’anarcosindicalisme de la CNT, va afectar especialment la ciutat de Barcelona en la postguerra mundial, tot coincidint amb els anys de descomposició del sistema de la Restauració. La postguerra va afectar negativament el sector econòmic espanyol, repercutint en les condicions de vida i treball dels obrers, a la vegada que generant nous conflictes socials. Només a Catalunya van haver de tancar 140 empreses del sector tèxtil.

CNT.jpg

Efectivament, la Confederació Nacional del Treball va reorganitzar-se a partir del Congrés de Sants de 1918 en el qual l’antiga estructura interna del sindicat, basada en els sindicats d’ofici, va ser substituïda per una nova organització regida per sindicats d’indústria, fet que va permetre l’anarcosindicalisme de cobrar un nou impuls que li va permetre d’arribar fins els 74.000 afiliats. Aquesta renovació va anar acompanyada per una renovació generacional dels seus dirigents, tot donant pas a homes com Salvador Seguí, Martí Barrera, Joan Peiró o Àngel Pestaña.

la-canadiense.jpg

La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerza del Ebro) de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

Així, la vaga va iniciar-se el 5 de febrer de 1919 i va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils. Davant d’aquesta situació, el capità general de Barcelona, Milans del Bosch, va organitzar activament les forces oficials. La paralització dels serveis va ser gairebé total i la ciutat de Barcelona es trobava col·lapsada fins al punt que eren els soldats qui conduïen els tramvies.

la canadenca 2.jpg

Vaga de la CanadencaEl govern, a petició de la pròpia empresa, va haver de confiscar La Canadenca per a poder restablir el subministrament de llum a la ciutat, però va veure’s incapaç de restablir els serveis públics. Davant la forta resposta dels treballadors, Milans va ser substituït per Carles Montanés i va donar-se pas a un procés de negociació que posaria fi a la vaga el 17 de març. L’empresa i el govern van veure’s obligats a accedir a la major part de les reivindicacions obreres com la readmissió dels acomiadats, la introducció de millores salarials i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores per part del govern de Romanones (abril de 1919).

Tanmateix, l’incompliment de la promesa d’alliberar els detinguts i el fet que el govern va endarrerir-se en l’aplicació dels acords va fer reprendre la vaga el 24 de març, fet al qual la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i la repressió dels sindicats. El govern, per la seva part, va decretar l’Estat de guerra. La patronal va recolzar-se en l’exèrcit, va ressuscitar el sotmetent i va crear cossos paramilitars per enfrontar-se amb els obrers als quals amenaçava amb el lock-out i exigia el retorn al seu lloc de treball amb les condicions salarials i d’horari anteriors a l’esclat del conflicte.

La fi de la vaga de La Canadenca, el 14 d’abril, no va comportar la pau social, sinó que va donar inici a una radicalització de les lluites socials a Catalunya i aquesta confrontació va ser especialment dura. Així, des de 1919 i fins 1923, els empresaris catalans van llançar una ofensiva de gran capacitat contra les organitzacions obreres. La gran burgesia va adoptar una posició d’intransigència davant les reivindicacions obreres i, amb l’objectiu de restar protagonisme i força a l’anarcosindicalisme, va organitzar els anomenats sindicats lliures, organitzacions contràries als interessos dels obrers i manipulades per la patronal, que desembocarien en l’aparició del pistolerisme a Barcelona durant els anys vint.

pistolerisme.jpg

La tensió social va degenerar en una situació de violència oberta quan els sindicats lliures, amb el suport de les autoritats i la policia, van llogar pistolers a sou per assassinar els principals líders obrers. Per la seva banda, grups vinculats a la CNT van respondre realitzant atemptats contra les autoritats, els patrons, els encarregats de les fàbriques i les forces d’ordre. Així, els pistolers a sou de la patronal i els anarcosindicalistes més radicals s’enfrontaven diàriament en lluites al carrer. D’entre els grups anarquistes que responien a la violència de la patronal va destacar l’anomenat Los Solidarios, format, entre d’altres, per Buenaventura Durruti, Joan García Oliver i Francisco Ascaso.

durruti.jpg

Buenaventura Durruti

ramon archs.gif

Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

La violenta espiral d’acció-repressió-acció va comportar que la Federació Patronal exigís mesures de força per part del govern, i en resposta el general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal a la vegada que exercia una dura repressió contra els sindicalistes i posava en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra un detingut en el cas que aquest intentés fugir, fet que va comportar un nou element de violència contra l’anarcosindicalisme.

Assassinats a la Barcelona del pistolerisme (1916-1923):

Any Patrons Directors i encarregats Agents de l’autoritat Obrers
1916 1 1
1917 2 3
1918 4 3 6
1919 3 5 7
1920 8 4 1 26
1921-1923 9 13 2 128

L’època del pistolerisme va provocar més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals van comptar-se tant dirigents sindicals com empresaris, encarregats de fàbrica i agents de les forces d’ordre públic. D’entre les víctimes del pistolerisme cal citar l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), el president del govern Eduardo Dato (1921) i el líder de l’ala moderada de la CNT Salvador Seguí “el noi del sucre” (1923). Aquesta situació de violència seria un dels motius que portaria Primo de Rivera a realitzar el cop d’Estat que liquidaria el sistema de la Restauració el 1923.

mort segui.jpg

La Solidaritat Obrera i el naixement de la CNT

dimecres, 23/02/2011

El moviment obrer arribava perjudicat a l’inici del segle XX. El procés de Montjuïc i l’assassinat de Cánovas del Castillo havien tancat l’època clàssica del societarisme obrer i de l’anarquisme d’acció. L’onada terrorista i la repressió política de finals del segle XIX van deixar el moviment obrer molt debilitat. Ara, les societats obreres d’ofici adoptaran la paraula “sindicat” per denominar l’agrupació d’obrers d’un mateix ofici. L’obrerisme arribava al segle XX després de veure com els plantejaments sindicalistes del segle XIX, tant d’inspiració socialista com anarquista, havien fracassat. En mig de la desarticulació del sindicalisme, les societats d’ofici i de resistència no només no va desaparèixer, sinó que van mantenir un important nivell de militància.

Davant d’aquest panorama, el lerrouxisme va impactar amb força en els ambients proletaris fins 1909, i els seus seguidors van intentar organitzar un sindicalisme en torn al Partit Radical, però el seu intent va suposar un fracàs rotund. El socialisme intentarà, inútilment, fer-se amb el suport de l’obrerisme que donava suport a Lerroux.

Paral·lelament, l’anarquisme va iniciar un procés de reorganització i expansió sindical orientat al voltant de l’assimilació i la difusió de la teoria francesa plasmada a la Carta d’Amiens de la CGT (1906). Les característiques generals del sindicalisme revolucionari van seguir sent l’acció directa i la vaga general com a mitjà per a instaurar una societat sense classes. A la seva teoria convergien plantejaments marxistes com la lluita de classes i la resolució d’organitzar el proletariat al marge d’altres classes socials.

Les noves teories que s’anaven introduint no van ser acceptats unànimement en els medis llibertaris. L’anarquisme considerava que les idees transformarien la societat i que el sindicalisme era el terreny favorable per desenvolupar el se pensament i la seva acció. Políticament, l’anarquisme oposava l’individualisme a l’Estat, era antiparlamentari i antipolític. Durant el primer terç del segle XX, va passar-se d’un obrerisme de caràcter societari i sense cohesió organitzativa i feble a un sindicalisme de masses, socialment revolucionari que lluitava per superar les dificultats tradicionals d’organització per convertir-se en el representant dels treballadors.

El 1907 van iniciar-se les primeres reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina: Solidaritat Obrera. Es buscava crear un moviment similar al de Solidaritat Catalana entre els treballadors i a les primeres reunions van prendre part anarquistes, socialistes i republicans. L’agost de 1907 es constituïa la federació de sindicats Solidaritat Obrera a Barcelona. El sindicat naixia per la necessitat d’oferir una alternativa organitzada a la desarticulació anarquista, al socialisme reformista i al lerrouxisme.

anagramasolidaridadobrera.jpg

Tots els treballadors tenien una sèrie d’interessos comuns, com a mínim laborals, i van reconèixer la necessitat de reformar el moviment societari per ser realment efectiu. Així, les societats adherides amb l’ajuda de Francesc Ferrer i Guàrdia van començar a publicar el setmanari Solidaridad Obrera, el que seria l’òrgan de la CNT. El model de Solidaritat Obrera tenia vocació estatal i va exportar el model a altres regions, creant organismes del mateix nom a Andalusia o Galícia. El model solidari va trencar-se aviat perquè els socialistes barcelonins, davant la pressió de la direcció del PSOE, van colisionar amb la UGT i després del desenvolupament dels fets de la Setmana Tràgica van abandonar Solidaritat Obrera.

solidaridadobrera.jpg

Cnt_1910.jpg

El 1910 va decidir-se la constitució d’una Confederació General del Treball de caràcter anarcosindicalista que es convertiria en la CNT. La CNT propugnava els principis del sindicalisme revolucionari: l’apoliticisme, l’acció directa i la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social. La CNT era hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, propugnant la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i diferenciant-se tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista. La CNT ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. El socialisme català era minoritari i tenia la seva petita força concentrada a Barcelona i Mataró.

L’anarquisme a l’Espanya de la Restauració

dimarts, 1/02/2011

El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent.

La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista.

L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència.

L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.

Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la repressió constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com els pilars fonamentals del capitalisme espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església. L’ambient revolucionari que crearien aquests grups va donar lloc a una atmosfera d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran protagonisme, fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

oliva.jpg

Atemptat anarquista contra Alfons XII

bomba-teatro-liceo.png

Atemptat anarquista al teatre del Liceu de Barcelona, institució representativa de la societat burgesa

procesion corpus.jpg

Bombes contra la processó del Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica

L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important agitació camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi de collites i d’edificis.

Exécution_des_anarchistes_de_Xérès.jpg

La repressió de l'anarquisme andalús

Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava nous màrtirs dins de les files anarquistes.

El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.

montjuicexecucions1897.jpg

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a objectiu a mig termini.

Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga general de Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i l’augment de salaris. Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la creació de la Solidaritat Obrera (1907), una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.

El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista.

congreso-fundacional.png

Congrés fundacional de la CNT el 1910

Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre pressupòsits bàsics:

  • La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions.
  • L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral.
  • La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
  • La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15.000 afiliats (1915) a 700.000 (1919) i ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. Aquest va ser el gran moment dels seus líders, Salvador Seguí “el noi del sucre”, Martí Barrera, Àngel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement va tenir un paper fonamental la celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels representants de l’Estat.

CNT.jpg

L’expansió del moviment obrer (1871-1914)

dilluns, 22/11/2010

L’avenç de la industrialització i el notable creixement econòmic de l’últim terç del segle XIX (segona revolució industrial) van significar un augment del nombre d’obrers assalariats, la seva concentració en grans empreses i un canvi gradual de les seves condicions de vida i treball. Paral·lelament, van anar transformant-se les seves formes organitzatives i els seus mètodes de lluita.

Fins a mitjans de segle, els sindicats eren en mans d’obrers qualificats que pagaven altes quotes i es mostraven fonamentalment preocupats per les reivindicacions de tipus laboral o salarial. La consolidació del sindicalisme arribaria amb la difusió del socialisme a les darreres dècades del segle, fet que va afavorir la constitució d’un nou tipus de sindicalisme molt més massiu que agrupava obrers no qualificats, s’acontentava amb cotitzacions més modestes i donava a la seva acció un caràcter més radical i polititzat. A més, van quedar clars els desavantatges del fraccionament sindical existent fins aleshores i per això van impulsar-se les unificacions de les entitats locals en grans sindicats centralitzats i organitzats segons els sectors professionals.

MousliMarc_Taylorisme_3.jpgEl nombre de treballadors integrats en els sindicats va incrementar-se considerablement. Així, el 1914 hi havia a Gran Bretanya més de 4 milions de treballadors adherits als sindicats i a Alemanya sobrepassaven els 2 milions. Amb l’augment dels afiliats els sindicats van elevar la seva capacitat de pressió perquè les vagues mobilitzaven un altre nombre d’obrers i paralitzaven la producció. Com a conseqüència, va anar estenent-se la pràctica de la negociació col•lectiva entre sindicats i patrons per tal d’establir els salaris i fixar els horaris i les condicions laborals. Molts sindicalistes van exigir també a l’Estat que intervingués a l’hora d’arbitrar els conflictes, de frenar els abusos patronals i de garantir l’existència d’una legislació laboral.

Així, com a conseqüència de la pressió sindical, els Estats van començar a intervenir en la qüestió obrera, promulgant una legislació laboral que garantia alguns drets als treballadors. Les conquestes laborals van iniciar-se en el camp on l’explotació era més evident i greu: el treball de dones i infants. El 1819, el govern britànic exigia ja una edat mínima de 9 anys per treballar i a França, el 1841, es fixava als 8 anys. Lleis posteriors reforçarien aquesta tendència: el 1871 el mínim es fixava als 10 anys, i el 1892 als 12. Les condicions del treball femení també van ser reglamentades, encara que no seria fins a la darrera dècada del segle XIX que es fixaria un temps de repòs obligatori desprès dels parts.

Alemanya va ser l’Estat pioner a establir una sèrie d’assegurances obligatòries pels treballadors, que incloïen cobertura davant de malalties, accidents, invalideses i vellesa. A començaments del segle XX, Gran Bretanya i França van adoptar també una assegurança per baixa laboral que garantia l’assistència mèdica i el cobrament del salari en cas de baixa laboral. El 1908, una llei britànica protegia el dret al treball i assegurava una indemnització als desocupats, i el 1909 s’ampliava l’assegurança per protegir per primer cop els treballadors a domicili.

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

A les darreres dècades del segle XIX, un cop fracassada l’experiència de la Internacional Antiautoritària, el moviment anarquista va mostrar-se poc unànime pel que feia a les tàctiques que calia fer servir per arribar a la revolució social. A grans trets, podem distingir dos grans corrents ideològics:

a. L’anarco-comunisme, influït pel pensament de Kropotkin i Malatesta, s’oposava a crear sindicats i propugnava la formació de petits grups d’acció destinats a combatre, amb accions violentes, la societat burgesa. Va ser al darrer congrés de la Internacional Antiautoritària, el 1881, que grups anarquistes van començar a teoritzar que la violència d’un nucli reduït d’individus era un mitjà per dur les masses a la revolució. Així, van arribar a formular els principis de la propaganda pel fet, que defensava els atemptats dirigits directament contra l’Estat, l’Església i els grans capitalistes. Com a resultat, una onada d’atemptats va escampar-se per Europa. Els magnicidis comesos per anarquistes van multiplicar-se en el tombant de segle: el 1894 era assassinat el president de la República francesa; el 1897 el president del govern espanyol Antonio Cánovas del Castillo; el 1899 l’emperadriu d’Àustria; el 1900 el rei d’Itàlia; i el 1901 el president dels Estats Units. D’altra banda, la forta tradició anarquista a Catalunya va convertir-la en un dels indrets on el terrorisme anarquista va actuar amb més força (bombes del Liceu de 1893 i atemptat de 1896 contra la processió del Corpus).

b. L’anarco-sindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes. Seguint aquestes directrius sorgiria el moviment anarco-sindicalista, que va tenir una especial força a Espanya, on la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser l’organització capdavantera.

Obrers organitzats a Europa (1910-1919):

1910

1912

1914

1916

1919

Gran Bretanya

2.400.000

3.226.000

4.199.000

4.667.000

8.024.000

Alemanya

2.960.000

3.556.000

2.271.000

1.495.000

9.000.000

França

977.000

1.064.000

1.026.000

1.026.000

5.607.000

Itàlia

817.000

864.000

902.000

701.000

1.800.000

Espanya

41.000

100.000

421.000

99.000

211.000

D’altra banda, el fracàs de la Primera Internacional havia fet veure a Marx la necessitat de renovar les formes de lluita del proletariat i crear unes altres formes d’organització més adequades a les noves circumstàncies i va recomanar la creació de partits i sindicats socialistes de caràcter nacional que canalitzessin les activitats polítiques de la classe treballadora.

Així, la socialdemocràcia alemanya va ser la primera que va constituir-se com a partit, el 1876, i el Partit Socialista Alemany (SPD) va ser el que durant molt temps va gaudir del prestigi necessari per convertint-se en el guia del moviment socialista europeu. El seu programa mantenia com a objectiu la realització de la revolució proletària, però donava una gran importància a la lluita electoral i introduïa un programa polític reformista a través del qual el partit havia de lluitar en el terreny parlamentari. Les principals demandes socialistes serien el sufragi universal (estès a les dones), l’impost progressiu sobre la renda, la laïcitat de l’ensenyament, millores salarials, jornada laboral de vuit hores, setmana anglesa i prohibició del treball dels infants, entre d’altres.

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya. A la resta d’Europa, el 1885 es creava el Partit Obrer Belga, el 1889 es reorganitzava definitivament el Partit Socialista Obrer d’Àustria i el 1898 Plekhànov fundava el Partit Socialista Rus. Ja al segle XX, els socialistes francesos s’unirien en un sol partit dirigit per Jules Guesde i Jean Jaurès, i els grups socialdemòcrates anglesos crearien el Partit Laborista (1906).

Els partits socialistes van estimular la creació de poderosos sindicats obrers que van consolidar la pràctica de les negociacions col·lectives entre patrons i obrers. Els sindicats socialistes recorrien poc sovint a les vagues, encara que, quan ho feien, la seva força i capacitat de resistència eren impressionants. El tipus de dirigent sindical aniria canviant en aquest període, i així els sindicats van alliberar els seus principals delegats començant a remunerar la seva feina.

En molts casos, els sindicats serien posteriors a la creació dels partits. Aquest seria el cas de la Unió General dels Sindicats Alemanys, creada el 1892, que depenia directament de la direcció política del partit. Així, el repartiment de funcions era clar: les qüestions polítiques restaven en mans del partit, mentre que els temes laborals estaven en les del sindicat. Molts partits socialistes crearien centrals sindicals properes (o directament dependents) al seu programa polític. Així van néixer la Confederazione Generale del Laboro (CGL) italiana i la Unión General de Trabajadores (UGT) espanyola. Les pitjors condicions laborals i materials de la classe obrera espanyola van fer de la UGT un sindicat força més radicalitzat que els seus homòlegs europeus.

Bernstein.jpg

Bernstein

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes. El centre del debat va ser l’SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

Karl_Kautsky.jpg

Kaustsky

El debat entorn del revisionisme va fer sorgir una gran diversitat de tendències dins el socialisme. El corrent més clarament reformista, de caràcter minoritari, va arrenglerar-se al voltant de les tesis revisionistes de Bernstein. D’altra banda, va sorgir un sector centrista majoritari, representat per Kaustsky, amb el qual van arrenglerar-se bona part dels socialistes europeus. Aquest corrent proposava uns objectius generals de caràcter revolucionari, però donava preferència a l’acció immediata, que tenia uns objectius fonamentalment reformistes de participació en la vida política. No renunciava a la revolució, però aquesta esdevenia cada cop més llunyana.

Finalment, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).

La Primera Internacional (1864-1872)

dilluns, 22/11/2010

La consciència internacionalista dels treballadors va sorgir gairebé al mateix temps que els moviments obrers organitzats. Ben aviat els pensadors obrers van adonar-se que aquests eren membres d’una mateixa classe per sobre dels Estats i les fronteres. Així, quan a mitjans del segle XIX el nombre de treballadors, d’organitzacions obreres i de pensadors socialistes era ja prou important, va començar a perfilar-se la idea de la necessitat d’unir esforços per tal de combatre el capitalisme de manera més eficaç. La publicació, el 1848, del Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels, va donar un gran impuls en aquesta direcció, perquè al seu escrit feien una crida als treballadors del món perquè s’unissin en una organització de caràcter internacional.

1internacionalconferencia.jpgVan ser els contactes entre les dues classes obreres més importants d’Europa en aquell moment, la britànica i la francesa, els que van donar lloc a l’origen de la formació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Dirigents obrers de França van acudir el 1862 a l’Exposició Universal de Londres, on van prendre contacte amb els seus companys anglesos i van conèixer l’organització de les Trade Unions i la conquesta dels drets d’associació per part dels obrers britànics. Així, desprès de diversos contactes, el 1864, van decidir fundar l’AIT, formada per seccions o federacions dels diversos països i dirigida per un Comité Central. L’organització era essencialment de grups obrers, però s’hi van afegir ràpidament tot un seguit de grups, tendències o personalitats que, des de diversos camps, intentaven lluitar per la transformació de la societat (socialistes, proudhonians, sindicalistes, anarquistes, etc.).

La tasca d’organitzar la nova Associació va quedar encarregada a un Consell General, encapçalat per Marx, que en aquell moment estava exiliat d’Alemanya i refugiat a Londres. Ell seria l’encarregat de redactar els estatuts i el manifest inaugural de l’AIT i va deixar clars els dos principis bàsics de la nova organització: que l’emancipació de la classe obrera havia de ser obra dels mateixos treballadors i que la conquesta del poder polític havia de ser el primer objectiu a aconseguir pels obrers per d’aquesta manera poder alliberar-se de l’opressió econòmica.

marx1internacional.gifEls primers congressos de l’AIT van celebrar-se a Ginebra, el 1866, amb l’assistència de 60 delegats, el 1867 a Lausana i el 1868 a Brussel·les. En aquests congressos s’hi van prendre uns quants acords que van tenir molta influència a l’hora de fixar una sèrie de reivindicacions concretes en les lluites obreres i que van ser els eixos que van conduir l’acció dels sindicats obrers fins al començament del segle XX. Les demandes formulades anaven des de la joranda laboral de vuit hores, la supressió del treball infantil i la millora de les condicions de treball de les dones, fins a la lluita contra els exèrcits permanents, la legitimitat i la necessitat de les vagues com a mitjà de lluita o l’abolició de la propietat individual dels mitjans de producció i la seva substitució per la propietat col·lectiva.

La força que va tenir l’Associació Internacional de Treballadors durant la seva existència va ser més moral que real ja que el nombre d’afiliats va ser reduït. El que és cert és que l’organització va intervenir en la mobilització obrera i en l’organització de vagues en molts punts del continent europeu. Però, sobretot, l’AIT va ser un focus de discussió i una tribuna d’idees oberta a tot el proletariat, que, per primer cop, va poder discutir les seves inquietuds i el seu programa i fer-los públics.

Ben aviat va quedar clar que l’AIT era lluny de composar un grup homogeni ideològicament. La crisi i divisió de l’internacionalisme ja va manifestar-se al Congrés de Basilea (1869) quan van produir-se enfrontaments entre les opinions marxistes i les anarquistes. Les delegacions dels països més industrialitzats, com Gran Bretanya o Alemanya, donaven suport a les idees del socialisme marxista, mentre que les delegacions dels països menys industrialitzats, com Itàlia o Espanya, van donar suport a les concepcions anarquistes proudhonianes i bakuninistes.

Bakunin.jpgL’enfrontament entre Marx i Bakunin va ser el debat més fort que va donar-se en el si de l’AIT i el que més transcendència política que va tenir. Davant de les posicions marxistes, que havien orientat la política de la Internacional, Bakunin condemnava la participació dels partits obrers en les eleccions i la lluita política com a mitjà per aconseguir reformes socials. Bakunin propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta, es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia l’autoritat del Consell General de l’AIT, encapçalat per Marx, i l’acusava de dictatorial. Defensava el poder de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent.

L’esclat, el 1870, de la guerra franco-prussiana va fer entrar en crisi la Internacional Obrera. En primer lloc, va fracassar la proposta internacionalista que propugnava que els obrers dels dos bàndols no havien de combatre entre ells, perquè era una guerra entre burgesos. Tanmateix, la majoria dels treballadors va alinear-se al costat dels seus governs. En segon lloc, el fracàs de l’aixecament obrer de la Comuna de París va ser un altre cop fort per a la Internacional. L’AIT, acusada pels governs liberals de ser la instigadora de la Comuna, va ser declarada fora de la llei a la majoria dels països europeus i els seus membres van ser durament perseguits.

Tot i això, va ser l’agreujament de les dissensions internes el que va donar el cop final a l’AIT. Al Congrés de l’Haia (1872) serien expulsats els bakuninistes de la majoria de les seccions (Bèlgica, Espanya, Suïssa o Itàlia) i aquests van formar la seva pròpia organització, l’anomenada Internacional Antiautoritària, de vida molt curta, ja que va celebrar el seu darrer congrés el 1881. Amb aquest trencament s’havia consolidat la primera gran escissió del moviment obrer entre anarquistes i socialistes. D’altra banda, Marx van convèncer-se que la futura organització del proletariat havia de fonamentar-se sobre la base de partits obrers nacionals. El trasllat del Consell General de l’AIT a Nova York va acabar per provocar l’extinció definitiva de l’organització.

Els grans corrents ideològics del moviment obrer: el pensament llibertari

dissabte, 20/11/2010

L’anarquisme, tot i la seva gran influència en el moviment obrer en el segle XIX i inicis del segle XX, no té un cos doctrinari tan homogeni com l’elaborat per Marx i Engels per al socialisme marxista. D’aquesta manera, darrere de l’anarquisme trobem un seguit de propostes diferents, i poc connectades entre si, que responen al pensament individual dels seus ideòlegs.

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera meitat del segle XIX, l’obra del francès Proudhon. El seu estil vibrant, els seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.

Pierre-Joseph Proudhon.jpg

Proudhon

Tot i el seu caràcter poc homogeni, les escoles de pensament anarquista (etimològicament “sense comandament”) tindrien en comú l’exaltació de la llibertat individual i de la solidaritat social; el refús de qualsevol autoritat, especialment de l’Estat (ni Déu, ni amo, ni patró); la crítica de la propietat privada i la defensa de formes de propietat col·lectives; i la crítica de la societat capitalista: afirmen que una societat que no garanteix la seguretat material dels homes no pot assegurar el respecte dels seus drets fonamentals: la llibertat i la igualtat.

A grans trets, aquests serien els principis fonamentals del pensament llibertari:

a. La crítica de la propietat privada burgesa i la defensa de la propietat col·lectiva. Així, els mitjans de producció haurien de ser una propietat de tota la comunitat o de les cooperatives d’obrers. A més, alguns autors anarquistes, com Kropotkin, defensarien també la propietat col·lectiva dels béns de consum i la seva distribució gratuïta entre la població.

Kropotkin.jpg

Kropotkin

b. L’oposició a l’existència de l’Estat en l’acció política. El refús que fan de l’autoritat tindria el seu exponent més clar en la negació de l’Estat, que consideren que és una forma d’opressió que limitaria la llibertat humana. Proposarien la seva destrucció i la substitució per un model social basat en el lliure contacte entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de diverses comunitats portaria al federalisme, la forma organitzativa que substituiria a l’Estat. Per la mateixa raó s’oposarien als partits i al joc parlamentari i propugnarien l’abstenció en les eleccions i es declararien apolítics, en el sentit que rebutjarien la conquesta del poder polític.

c. La defensa de l’espontaneïtat de les masses, de l’individualisme i de l’acció directa. Els anarquistes substitueixen la idea de l’organització en partits per una exaltació de l’impuls individual i popular. Rebutgen les organitzacions jerarquitzades i són partidaris dels grups autònoms i les confederacions. Són partidaris de l’acció i la participació directa i no de la delegació de responsabilitats en representants o dirigents. No accepten les normes representatives ni parlamentàries i propugnen una democràcia directa, basada en les assemblees i l’elecció directa. Creuen que la revolució no hauria d’estar ni dirigida ni preparada per cap partit, sinó que hauria de ser el fruït d’un aixecament espontani del poble.

L’enfrontament en el si de la Primera Internacional

dimarts, 2/11/2010

L’enfrontament en el si de l’AIT entre el sector autoritari (dirigit per Marx i Engels) i els antiautoritaris va radicalitzar-se a partir del 1868, quan Mihail Bakunin va ingressar a la Primera Internacional. Aquesta és la posició de Bakunin, expressada en el seu Discurs en el Segon Congrés de la Primera Internacional (1868):

Bakunin.jpgDetesto el comunisme, perquè és la negació de la llibertat i perquè no concebo la humanitat sense llibertat.

No sóc comunista perquè el comunisme concentra i engoleix en benefici de l’Estat totes les forces de la societat; perquè condueix inevitablement a la propietat en mans de l’Estat, mentre que jo propugno l’abolició de l’Estat, l’eliminació definitiva del principi mateix d’autoritat i tutela propis de l’Estat, el qual, amb el pretext de moralitzar i civilitzar els homes, l’única cosa que ha fet fins ara ha estat esclavitzar-los, perseguir-los i corrompre’ls.

Vull que la societat i la propietat col·lectiva o social estiguin organitzades des de baix cap a dalt per mitjà de la lliure associació, i no des de dalt cap a baix mitjançant l’autoritat, sigui de la classe que sigui.

L’anarcosindicalisme

dijous, 28/10/2010

L’anarcosindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes.

Extracte de la Carta d’Amiens (1906):

[…] La Confederació General del Treball [CGT] reuneix tots els treballadors conscients de la lluita que cal dur a terme per tal d’abolir el treball assalariat i la patronal. El Congrés considera que aquesta declaració és un reconeixement de la lluita de classes.

El sindicalisme persegueix la coordinació dels esforços dels treballadors, l’augment del benestar dels obrers mitjançant la consecució de millores immediates, com ara la disminució de les hores de treball, l’augment dels salaris […]. Ara bé, aquesta lluita és tan sols un aspecte de la tasca del sindicalisme, ja que aquest ha de preparar el camí per a l’emancipació completa, que tan sols pot realitzar-se mitjançant l’expropiació capitalista, i preconitza com a mitjà d’acció la Vaga General. A més, considera que el sindicat, avui agrupació de resistència, serà en el futur l’agrupació de producció i de repartiment, base de la reorganització social […].

El Congrés declara que, a fi que el sindicalisme aconsegueixi la màxima efectivitat, l’acció econòmica ha d’executar-se directament contra la patronal. Les organitzacions confederades no s’hauran de preocupar dels partits i de les sectes que, des de fora, persegueixen amb tota llibertat la transformació social.

L’anarquisme contra l’Estat segons Kropotkin

dijous, 28/10/2010

L’anarquisme s’oposava a l’existència de l’Estat en l’acció política. El refús que des de l’anarquisme feien de l’autoritat tindria el seu exponent més clar en la negació de l’Estat, que consideraven que era una forma d’opressió que limitaria la llibertat humana. Proposarien la seva destrucció i la substitució per un model social basat en el lliure contacte entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de diverses comunitats portaria al federalisme, la forma organitzativa que substituiria a l’Estat. Per la mateixa raó s’oposarien als partits i al joc parlamentari i propugnarien l’abstenció en les eleccions i es declararien apolítics, en el sentit que rebutjarien la conquesta del poder polític.

Paraules de Piotr Kropotkin davant d’un tribunal de justícia francès (gener de 1883):

Kropotkin.jpgNosaltres volem la llibertat i creiem que la seva existència és incompatible amb l’existència de qualsevol poder, sigui quin sigui el seu origen i la seva forma i tant és que hagi estat elegit o imposat com que sigui monàrquic o republicà […].

El mal, als ulls dels anarquistes, no està en la forma de govern. Està en la idea mateixa de govern, en el principi de l’autoritat en si. El nostre objectiu és, en una paraula, la substitució, en les relacions humanes, de la tutela administrativa imposada pel lliure contracte perpètuament revisable i revocable.

Els anarquistes ens proposem d’ensenyar al poble a viure sense govern, de la mateixa manera que comença a aprendre a viure sense Déu. També aprendrà a prescindir dels propietaris […].

No hi ha llibertat sense igualtat! No hi ha llibertat en una societat on el capital està monopolitzat per una minoria, cada cop més petita, i on no hi ha res que estigui repartit equitativament, ni tan sols l’educació pública, pagada amb els diners de tots […].

Citat a: GUERIN, Daniel. Ni dieu, ni maître. Anthologie de l’anarchisme. Ed. La Decouverte París, 2001.

La propietat com a robatori segons Proudhon

dijous, 28/10/2010

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera meitat del segle XIX, l’obra del francès Pierre-Joseph Proudhon. El seu estil vibrant, els seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.

Extracte de l’obra de Pierre-Joseph Proudhon Què és la propietat? (1840):

Pierre-Joseph Proudhon.jpgSi hagués de contestar aquesta pregunta: què és l’esclavitud?, i respongués amb poques paraules: és l’assassinat, el meu pensament, per descomptat, seria entès. No necessitaria pas grans raonaments per demostrar que el dret de prendre a l’home el pensament, la voluntat, la personalitat, és un dret de vida i de mort, i que fer esclau un home és assassinar-lo. Per què, doncs, no puc contestar la pregunta: què és la propietat? dient  concretament: la propietat és un robatori, sense tenir la certesa de no ser comprès, malgrat que aquesta afirmació no és altra cosa que una simple transformació de la primera?

Em decideixo a discutir el principi mateix del nostre govern i de les nostres institucions, la propietat; hi tinc dret. Em puc equivocar en la conclusió que resulti de les meves investigacions; hi tinc dret. Em complau col·locar el darrer pensament del meu llibre a la primera pàgina: hi tinc dret.

Un autor ensenya que la propietat és un dret civil, nascut de l’ocupació i sancionat per la llei; un altre sosté que és un dret natural, que té com a font el treball; i aquestes doctrines tan antiestètiques són acceptades i aplaudides. Jo crec que ni el treball, ni l’ocupació, ni la llei, no poden engendrar la propietat, ja que és un efecte sense causa. Es pot censurar per això? Quants comentaris provocaran aquestes afirmacions?