Entrades amb l'etiqueta ‘Amèrica Llatina’

Hugo Chávez ja és història

dimecres, 6/03/2013

Ahir moria Hugo Chávez (1954-2013). President de Veneçuela, cabdill, comandante, líder de la Revolució boliviarana, lluitador anti imperialista… Des de la immediatesa i la distància em reconec incapaç de fer una valoració en blanc i negre, és a dir, positiva o negativa, de la seva figura. Els seus tics autoritaris i populistes em desagradaven profundament. L’oposició que s’hi enfrontava a la seva figura em desagradava encara més. Malgrat tot, s’ha de valorar positivament, amb llums i ombres evidents, l’intent de lluitar contra el neocapitalisme hegemònic i avançar cap al socialisme des de la via democràtica. I per sobre de tot no s’ha de llegir la política sud-americana amb els ulls dels estàndards polítics europeus. Això seria profundament miop. Per entendre Chávez no es pot oblidar mai d’on venia Veneçuela i quina era l’alternativa política, econòmica i social al “socialisme boliviarà”. En qualsevol cas, Chávez ha entrat a la història, i aquesta serà qui, amb el temps, jutjarà i emetrà el veredicte definitiu sobre el controvertit personatge. Descansi en pau.

574898_535252626514814_1318533066_n.jpg

Bartolomé de las Casas

dissabte, 19/05/2012

Bartolomé de las Casas (1474-1566) va arribar al Nou Món, a La Española, el 1502. Ordenat sacerdot vuit anys després, el 1512 va convertir-se en un encomendero, moment en el qual va prendre consciència del maltractament i la injustícia que patien els indígenes americans. Aleshores va abandonar l’usdefruit dels indis i va convertir-se en un fervent defensor dels seus drets. Convençut de que el seu deure era “procurar el remedio de estas gentes divinamente ordenado”, va viatjar cap a Castella per entrevistar-se amb el regent Ferran el Catòlic i el cardenal Cisneros, el qual va nombrar-lo “protector dels indis” el 1516.

bartolome de las casas.jpg

Durant el seu primer viatge a la Península Ibèrica com a nou rei de la Monarquia Hispànica, Carles V va concedir-li el territori de Cumaná, a Veneçuela, perquè hi apliqués les seves teories del tractament just vers els indígenes. El 1522 Las Casas va ordenar-se com a frare dominic i va iniciar el seu programa de colonització i evangelització pacífica, un sistema que s’estructurava al marge de l’encomienda, desenvolupat entre 1535 i 1540.

El 1540 va retornar a la Península Ibèrica per reunir-se amb Carles V i impulsar les Leyes Nuevas de 1542. Amb la nova legislació s’esmenava el codi de 1512 que regulava els sistema colonial, es prohibia l’esclavitud dels indígenes i s’abolia el sistema d’encomienda. A més, es disposava que en la penetració dels conqueridors en les terres no explorades hi havien de participar sempre dos religiosos, els quals s’encarregarien de vigilar que els contactes amb els indis es duguessin a terme en forma pacífica per tal de propiciar un diàleg que conduís a la seva conversió. D’aquesta manera, els indígenes passaven a dependre directament de la Corona, decisió que va ser rebuda amb un rebuig visceral per part dels encomenderos de les colònies.

benjamin_f2.jpg

Nomenat bisbe de Chiapas, el 1543, va dedicar-se a combatre els abusos colonialistes i l’incompliment de les Leyes Nuevas. A continuació, el 1546, Las Casas va passar a Mèxic on va difondre Avisos y reglas para los confesores, fet que va produir un gran escàndol. Desil·lusionat pel fracàs de la seva política, ignorada pels colonitzadors, el 1547, va renunciar al seu càrrec i va traslladar el seu combat a favor dels drets del indígenes a la cort hispànica.

La gran, i darrera, oportunitat per a Las Casas arribaria amb els debats de la denominada Junta de Valladolid (1550-1551), la qual, convocada per Carles V, va congregar els defensors dels drets dels indígenes, com el mateix Las Casas, i els partidaris de la derogació de les Leyes Nuevas, encapçalats per Juan Ginés de Sepúlveda. El debat oposava una visió humanitària de la conquesta, basada en la racionalització dels indígenes i les bondats d’una colonització fonamentada en el respecte de les cultures autòctones davant del pragmatisme econòmic i el fanatisme evangelitzador. El discurs de Sepúlveda va imposar-se, marcant la política de la corona respecte d’Amèrica.

Juan_Ginés_de_Sepúlveda.jpg

Juan Ginés de Sepúlveda

El 1552 apareixia la Brevísima historia de la destrucción de las Indias, redactada deu anys abans, obra que va tenir una gran ressonància a nivell europeu. Traduïda a totes les llengües europees, molts autors situen en aquest text bona part de l’origen de la llegenda negra sobre el colonialisme hispànic a Amèrica. Aquest és un extracte:

Brevísima_relación.jpgDaremos por cuenta muy cierta y verdadera que son muertas en los dichos cuarenta años por las dichas tiranías y infernales obras de los cristianos, injusta y tiránicamente, más de doce cuentos de ánimas, hombres y mujeres y niños; y en verdad que creo, sin pensar engañarme, que son más de quince cuentos.

Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado, que se llaman cristianos, en estirpar de la haz de la tierra a aquellas miserandas naciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o suspirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen y ser resuelven o subalternan como a géneros todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas.

La causa por que han muerto y destruido tantas y tales y tan infinito número de ánimas los cristianos ha sido solamente por tener por su fin último el oro y henchirse de riquezas en muy breves días y subir a estados muy altos y sin proporción de sus personas (conviene a saber): por la insaciable codicia y ambición que han tenido, que ha sido mayor que en el mundo ser pudo, por ser aquellas tierras tan felices y tan ricas, y las gentes tan humildes, tan pacientes y tan fáciles a sujetarlas; a las cuales no han tenido más respeto ni de ellas han hecho más cuenta ni estima (hablo con verdad por lo que sé y he visto todo el dicho tiempo), no digo que de bestias (porque pluguiera a Dios que como a bestias las hubieran tratado y estimado), pero como y menos que estiércol de las plazas. Y así han curado de sus vidas y de sus ánimas, y por esto todos los números y cuentos dichos han muerto sin fe, sin sacramentos. Y esta es una muy notoria y averiguada verdad, que todos, aunque sean los tiranos y matadores, la saben y la confiesan: que nunca los indios de todas las Indias hicieron mal alguno a cristianos, antes los tuvieron por venidos del cielo, hasta que, primero, muchas veces hubieron recibido ellos o sus vecinos muchos males, robos, muertes, violencias y vejaciones de ellos mismos […].

Después de acabadas las guerras y muertes en ellas, todos los hombres, quedando comúnmente los mancebos y mujeres y niños, repartiéronlos entre sí, dando a uno treinta, a otro cuarenta, a otro ciento y docientos (según la gracia que cada uno alcanzaba con el tirano mayor, que decían gobernador). Y así repartidos a cada cristiano dábanselos con esta color: que los enseñase en las cosas de la fe católica, siendo comúnmente todos ellos idiotas y hombres crueles, avarísimos y viciosos, haciéndoles curas de ánimas. Y la cura o cuidado que de ellos tuvieron fue enviar los hombres a las minas a sacar oro, que es trabajo intolerable, y las mujeres ponían en las estancias, que son granjas, a cavar las labranzas y cultivar la tierra, trabajo para hombres muy fuertes y recios. No daban a los unos ni a las otras de comer sino yerbas y cosas que no tenían sustancia; secábaseles la leche de las tetas a las mujeres paridas, y así murieron en breve todas las criaturas. Y por estar los maridos apartados, que nunca veían a las mujeres, cesó entre ellos la generación; murieron ellos en las minas, de trabajos y hambre, y ellas en las estancias o granjas, de lo mismo, y así se acabaron tanta y tales multitudes de gentes de aquella isla; y así se pudiera haber acabado todas las del mundo. Decir las cargas que les echaban de tres y cuatro arrobas, y los llevaban ciento y doscientas leguas (y los mismos cristianos se hacían llevar en hamacas, que son como redes, a cuestas de los indios), porque siempre usaron de ellos como de bestias para cargar. Tenían mataduras en los hombros y espaldas, de las cargas, como muy matadas bestias; decir asimismo los azotes, palos, bofetadas, puñadas, maldiciones y otros mil géneros de tormentos que en los trabajos les daban, en verdad que en mucho tiempo ni papel no se pudiese decir y que fuese para espantar los hombres.

Y es de notar que la perdición destas islas y tierras se comenzaron a perder y destruir desde que allá se supo la muerte de la serenísima reina doña Isabel […].

Débese de notar otra regla en esto: que en todas las partes de las Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas, y matanzas, y tiranías, y opresiones abominables en aquellas inocentes gentes; y añadían muchas más y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento.

Mèxic en el primer terç del segle XX: la via revolucionària

dilluns, 7/02/2011

La Revolució Mexicana té dues fases. A la primera fase, entre 1910 i 1920, es viurà el període pròpiament revolucionari que anirà des de l’aixecament de Madero fins a l’arribada d’Obregón al poder. A continuació, entre 1920 i 1940, s’anirà constituint el nou estat populista mexicà.

revolucion_mexicana.gif

La prolongació de Porfirio Díaz del Partit Liberal en el poder des de la dècada de 1870 contrariava la constitució mexicana que havia establert el principi de no reelecció. Díaz va poder mantenir-se al poder per l’aliança que mantenia amb els cabdills locals vinculats a l’economia exportadora mexicana.

La constitució liberal no era respectada per Díaz que, en la pràctica, havia establert un règim autoritari amb la potenciació d’un fort exèrcit. L’avançada edat de Porfirio Díaz va fer que cap a la dècada de 1910 es plantegés la necessitat de la successió en la presidència de Mèxic, responent així a la demanda d’obertura política amb un sufragi efectiu i el respecte al principi de no reelecció.

Porfirio_Diaz.jpg

Porfirio Díaz

Francisco I. Madero, un terratinent del nord del país d’idees democràtiques, va plantejar la necessitat de que es realitzés una transició política pacífica amb la presidència de Díaz i un govern efectiu del vicepresident. Díaz va rebutjar aquesta proposta i va convocar eleccions el 1910.

Francisco_I_Madero.jpg

Francisco I. Madero

Madero davant les eleccions va realitzar una forta campanya electoral i Díaz va empresonar-lo per disturbis. El govern caciquista i paternalista mexicà va veure’s desbordat per la irrupció amb força de la figura de Madero que va aconseguir un fort suport popular gràcies a la seva campanya.

Madero va aconseguir fugir i va refugiar-se al sud dels Estats Units per denunciar el frau de les eleccions de 1910 i fer una crida a la insurrecció per al 20 de novembre de 1910. L’aixecament de Madero va ser sufocat pel règim de Díaz, peró tot i les limitacions que presentava, la mobilització social va ser efectiva.

Els miners del nord de Mèxic van aixecar-se contra la patronal i al sud del país, en una regió camperola indígena, també va esclatar un fort malestar. El control progressiu de la terra pels grans propietaris i les companyies nord-americanes també van crear un estat de malestar entre les classes mitjanes.

L’expansió dels conreus de canya de sucre va fer que s’ocupessin els territoris de les poblacions indígenes, principalment terres comunals. Els camperols indígenes al veure com les companyies comercials ocupaven els seus territoris van recórrer a la justícia per recuperar les seves terres.

El 1910 la confrontació dels pagesos del sud de Mèxic amb la companyia exportadora va portar els indígenes a un estat de rebel·lió sota el lideratge d’Emiliano Zapata.

Emiliano_Zapata.jpg

Emiliano Zapata

Al nord de Mèxic es donava un mode de vida que es basava en la petita propietat. Amb la penetració de les grans empreses mexicanes i nord-americanes van ocupar-se terres en un sistema de gran propietat que va arraconar els colons ramaders mexicans que van iniciar un procés de proletarització i progressiva dependència dels grans propietaris. Doroteo Arango serà el líder dels rebels del nord, Arango serà un bandoler social que s’anomenarà Pancho Villa.

Pancho_Villa_bandolier.jpg

Pancho Villa

La crisi política va coincidir amb el descontentament social proletari i indígena, però eren moviments desconnectats entre si. La rebel·lió maderista va rebre el suport dels miners que van constituir-se en les primeres milícies revolucionàries.

Madero va intentar prendre Ciudad Juárez per formar un govern provisional que pogués ser reconegut. Els rebels de Pancho Villa i les classes mitjanes van acabar integrant-se en la rebel·lió de Madero i el 1911 va incorporar-se el moviment zapatista davant la promesa de Madero de respondre a les demandes d’aquests sectors.

Els maderistes van ocupar Ciudad Juárez i part de l’oest del país forçant la dimissió de Porfirio Díaz que va pactar amb Madero la formació d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions. Aquest pacte implicava el final de la rebel·lió i l’entrega de les armes dels revolucionaris.

V_Huerta.jpg

Victoriano Huerta

Els zapatistes no volien retornar les armes si abans no els hi eren retornades les seves terres i així van iniciar la seva distanciació del moviment democràtic encapçalat per Madero que pactava amb l’enemic.

Els antics seguidors de Díaz van organitzar-se en torn a la figura de Huerta que va ser el seu candidat per ocupar la presidència del país succeint a Díaz. Les eleccions de 1911 van ser guanyades per Madero que accedia a la presidència de la república sense portar a terme les reformes a les que s’havia compromès.

El zapatisme va sentir-se traït per Madero i va aixecar-se contra el nou govern. Davant la nova situació revolucionària l’exèrcit que havia conspirat contra Madero va potenciar la figura de Huerta per instaurar un nou règim autoritari.

Huerta va aprofitar que Madero havia desarmat a les milícies revolucionàries per iniciar una ofensiva sobre el règim de Madero que va ser derrocta per l’ofensiva militar. Huerta va reprimir amb duresa als insurrectes zapatistes.

Madero va ser assassinat per l’exèrcit el 1914 provocant un nou aixecament dels zapatistes, els rebels de Pancho Villa i els maderistes ara encapçalats per Carranza. La revolució mexicana es convertia així en una guerra de tots contra tots. Un cop derrotat Huerta, entre 1914 i 1916, els líders rebels s’enfrontaran entre si per assumir la presidència i la nova orientació del règim.

Venustiano_Carranza.jpg

Venustiano Carranza

Carranza buscava la reforma política liberal per a Mèxic, Pancho Villa la reforma social i el zapatisme el retorn de les terres i el reconeixement dels drets indígenes. El zapatisme va veure com elements anarquistes s’infiltraven a les seves files sense que el moviment indígena prengués un caràcter polític específic.

Amb la fugida de Huerta va produir-se un buit de poder que havia de ser omplert i el cap polític de la rebel·lió contra els militars va ser Carranza que optava per establir novament el règim liberal amb el principi de no reelecció.

Pancho Villa encapçalava un projecte de reforma social composat per un grup heterogeni majoritàriament de ranxers que reclamaven el final del latifundisme i una millor repartició de la terra mitjançant la propietat privada. El zapatisme, per la seva banda, seguia reclamant les seves terres comunals i va lluitar contra Huerta, el seu enemic i repressor històric.

En la lluita contra Huerta va sumar-se un quart grup que va prendre rellevància en la Revolució: els sonorenses. Aquest nou grup revolucionari procedent de Sonora, una terra minera amb explotacions agràries comercials, es composava d’una nova classe treballadora enfrontada al poder central.

La nova burgesia de Sonora buscava la modernització econòmica del país amb l’obertura de Mèxic a l’exterior i l’obertura política. Obregón i Calles van convertir-se en els principals líders dels sonorenses. Obregón era un empresari procedent del món de les llegums (cigrons) i Calles era professor.

Alvaro_Obregon.jpg

Álvaro Obregón

La reclamació de la modernització econòmica i la industrialització del país amb millors sous per als treballadors que va realitzar Obregón van veure’s recolzades pels treballadors del camp. Així, els exèrcits de Sonora estaven vertebrats per burgesos i treballadors que buscaven el protagonisme polític per a tots els sectors socials.

En resum, tots els líders tenien limitacions per fer-se amb el poder. Carranza es trobava sense base popular, Villa era el líder d’un moviment desorganitzat de ranxers –camperols mestissos en lluita tradicional contra els indígenes– i Zapata encapçalava un moviment indígena que quan arribava la collita abandonava les armes temporalment i que només buscava que es respectés la tradició indígena.

Carranza va convertir-se en el principal opositor a la dictadura militar de Huerta perquè morts el president Madero i el vicepresident Pino Suárez i amb la renúncia del president de la cambra de diputats era l’únic governador que va rebutjar el cop d’Estat protagonitzat per Huerta.

L’atribució constitucional de Carranza va ser posada en qüestió per Villa que rebutjava que Carranza assumís la presidència un cop Huerta va ser derrotat. Villa va aconseguir el recolzament de Zapata a la Convención de Aguas Calientes per continuar amb el cicle revolucionari.

Madero_en_Cuernavaca.jpg

Els líders revolucionaris i els sonorenses van reunir-se a la convenció que va acabar amb un trencament total que portaria a una lluita de tots contra tots. L’aliança entre Villa i Zapata no va prosperar tot i que van arribar a ocupar la Ciutat de Mèxic conjuntament, les diferències entre els dos grups revolucionaris eren insalvables.

Carranza va recolzar-se en els sonorenses per recuperar el protagonisme en el camp polític i així va arribar a controlar la major part del territori amb Villa i Zapata en retirada. Ara la lluita era política entre Carranza i Obregón per la construcció del nou Estat mexicà del segle XX.

Els sonorenses acabaran construint un Estat populista a la Constitució de 1917 que incorporava reformes socials i instaurava l’intervencionisme econòmic. L’economia integraria la propietat privada, la propietat comunal i la propietat nacional en un sistema econòmic mixt.

El_cadáver_de_Emiliano_Zapata,_exhibido_en_Cuautla,_Morelos.jpg

Així, Obregón va aconseguir el suport del món obrer (CROM) i de sectors de la pagesia i els indígenes en el seu projecte d’aliança de classes. Carranza va ser derrotat davant d’aquesta aliança política i el seu error definitiu va ser fer assassinar Zapata el 1919. Això va comportar que Obregón i els sonorenses trenquessin definitivament amb Carranza.

Obregón amb el suport dels altres grups revolucionaris va accedir el 1920 a la presidència de Mèxic instaurant el seu Estat populista. El triomf d’Obregón derrotant Bonilla (candidat de Carranza) a les eleccions tancava la crisi de l’Estat liberal mexicà. Es va posar en pràctica una política laïcista que prohibia l’actuació política o cívica de l’Església.

La prioritat d’Obregón va ser el pacte social i el desenvolupament econòmic del país. Es va mantenir el principi de no reelecció i així Obregón va ocupar la presidència pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) entre 1920 i 1924 i Calles el va succeir entre 1924 i 1928. Després Obregón tornaria a ser escollit president peró seria assassinat per un religiós.

Calles obligarà el 1929 a tots els partits a fusionar-se en el PNR (Partit Nacional Revolucionari) que instaurava el règim de partit únic. El PNR realitzarà una política que premiarà als sectors que el recolzin. El PNR canviarà en diverses ocasions de nom fins a convertir-se en el PRI.

La política del govern mexicà del PRI serà fonamentalment social arribant en 1940 a practicar una política social assistencial (pagament d’atur, pensions, serveis socials…etc) que requeria d’una forta inversió. Així, va nacionalitzar-se el negoci del petroli per fer front amb els seus beneficis a la política social.

La crisi llatinoamericana del primer terç del segle XX

dissabte, 5/02/2011

La independència política d’Amèrica llatina no va suposar la independència econòmica del país. Així, Amèrica Llatina es fragmentarà en petits estats, fent fracassar els projectes d’unitat i ampliant la dependència econòmica. Les economies sud-americanes es desenvoluparan a la segona meitat del segle XIX especialitzant-se en l’exportació de matèries primeres cap a Europa.

Aamerica Latina_1810_1914.jpg

El primer terç del segle XX es caracteritzarà per les primeres manifestacions de crisi dels estats exportadors. Les societats llatinoamericanes seran bàsicament exportadores, el que va portar a Carmagnani a parlar de les societats oligàrquiques exportadores.

El domini econòmic de les exportacions va portar a identificar les economies dels països llatinoamericans amb els productes que exportaven. Així van donar-se els següents binomis econòmics: Brasil s’identificarà amb el cafè, Perú amb la producció de guano (un adob natural) i coure, Bolívia amb l’estany, Xile amb el salnitre (un adob mineral del que s’exportava el 90% de la producció mundial) i Argentina exportava blat i carn.

Brasil que estava especialitzat en la producció de canya de sucre va veure’s desplaçat al mercat per Cuba que estava més desenvolupada tecnològicament. Així, els brasilers hauran d’especialitzar-se en la producció de cafè amb els principals centres de producció a Sao Paulo i Rio de Janeiro.

Mèxic tenia una estructura econòmica més diversificada que es basava en l’exportació de plata, coure i ferro. Això suposava un grau menor de dependència per a l’economia mexicana. La producció de la plata va veure’s perjudicada per la pérdua de valor que va suposar que deixés de ser un element financer.

Amèrica Llatina proporcionava matèries primeres alimentàries i minerals. Per aquest motiu les potències occidentals recolzaran els règims autoritaris i oligàrquics. Les potències occidentals no estaven interessades en interrompre el comerç. La dependència del món occidental era total perquè els exportadors no controlaven els preus dels productes que compraven a canvi de l’exportació de matèries primeres.

El 1898 la guerra de Cuba va suposar la pèrdua definitiva de l’imperi espanyol a Amèrica. Així, en el primer terç del segle XX els Estats Units van desplaçar els imperialismes espanyol i britànic del món sud-americà. Estats Units anirà avançant a Amèrica Llatina a expenses de Gran Bretanya.

Fins 1929 es mantindrà l’auge de l’economia exportadora, però amb la crisi financera nord-americana i europea es viurà la crisi dels règims liberals sud-americans i la crisi generalitzada de les economies exportadores i la difusió dels populismes.

Els Estats Units aplicant la doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”) rebutjaran la interferència europea a l’àmbit americà. Així, en una època marcada per l’aïllacionisme europeu dels EUA s’iniciarà una política dirigida a controlar el Golf de Mèxic i Panamà incitant a la secessió.

Estats Units buscarà el control del Canal de Panamà com a objectiu estratègic que va portar a la seva expansió cap el sud. La independència de Panamà convertirà el país en un estat titella dels EUA.

A partir de la Primera Guerra Mundial es donarà un procés d’expansió nord-americana a Amèrica Llatina. El capital britànic va patir un fort retrocés amb l’esclat de la guerra i serà paulatinament substituït per capital nord-americà. Així, els Estats Units van convertir-se en la potència hegemònica en l’àmbit americà en competència amb les potències europees.

A mitjans del segle XX els Estats Units substituiran a Gran Bretanya com a potència hegemònica a Sud-Amèrica. A Argentina la competència entre britànics i nord-americans portarà al repartiment de les quotes de mercat en la indústria frigorífica. El tema de la benzina també es solucionarà amb el repartiment de les quotes de mercat. A països com Xile o Perú, en canvi, els inversors nord-americans desplaçaran definitivament als anglesos com a potència inversora.

Dins de la cúpula econòmica i militar d’Amèrica Llatina hi haurà lluites intestines per al poder al llarg del segle XX. Els centres urbans van tenir un desenvolupament excessiu en relació al món rural, això facilitarà l’aparició d’una nova classe mitjana que des de finals del segle XIX demanarà l’accés a la classe política i reivindicarà la democratització del sistema i una nova orientació política dels països llatinoamericans.

Això coincidirà amb la mobilització dels sectors proletaris miners i industrials vinculats a les grans capitals i del camperolat indígena que seguia lluitant pels seus drets des del final del període colonial.

Els estats criollos sorgits el segle XIX van tenir com a carn de canyó a la població indígena que era la base dels exèrcits. La mobilització d’aquests diferents sectors a la vegada qüestionant el règim oligàrquic i el sistema econòmic i de propietat marcarà les primeres dècades del segle XX.

Així, davant d’aquesta situació es donaran dos processos diferents per donar sortida a la crisi del sistema llatinoamericà: la revolució social (Revolució Mexicana) i la reforma política (Argentina). A Mèxic la revolució suposarà la fi de l’Estat oligàrquic i la introducció d’un Estat populista. En el cas d’Argentina, el procés de reformes s’estancarà per la primera intervenció militar al país l’any 1929.

L’emancipació de les colònies americanes (1810-1825)

dilluns, 11/10/2010

A la darreria del segle XVIII, dins del procés de revolucions liberals, al continent americà va produir-se la independència dels Estats Units. Aquest fet va tenir repercussions notables a la resta del continent: la població havia vist com era possible aconseguir la independència respecte la metròpoli. L’expansió de l’ideari de la Revolució francesa també havia demostrat al món que l’Antic Règim podia ser liquidat. Així, al llarg del primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se creant nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

independencia_america.gif

Orígens i característiques dels moviments d’independència. Les reformes introduïdes per la monarquia dels Borbons durant el segle XVIII en el govern colonial van beneficiar Espanya en contra dels interessos del habitants de les colònies.

En aquests territoris més de la meitat de la població era d’origen indi, un petit percentatge era negre o mestís i una quarta part de la població era blanca i configurava l’elit colonial. En aquest grup caldria distingir, d’una banda, els criollos (burgesia colonial, descendent directa d’antics colonitzadors hispànics, propietaris de grans extensions i terres o comerciants), i de l’altra, totes les persones originàries de la Península i vinculades al poder espanyol: l’administració política, les forces militars i el clergat.

Els governs il·lustrats havien imposat la llibertat de comerç, però aquesta disposició només havia enriquit encara més els espanyols que es dedicaven al comerç marítim, en contra de dels americans que distribuïen els productes europeus a l’interior del continent. El reformisme borbònic també havia suposat el pagament de majors tributs i el reforçament del poder dels representants de la corona, enfront dels antics organismes locals instaurats en època dels Àustries.

El creixent descontentament que aquestes circumstàncies produïen, juntament amb l’exemple de l’emancipació nord-americana, va fer possible que entre la població colonial sorgís un potent corrent polític favorable a la independència. La minoria criolla que controlava l’economia, a més, cada cop estava més descontenta perquè els espanyols dirigien la política i la recaptació d’impostos.

D’altra banda, entre els criolls, les bases que protagonitzarien els moviments d’independència, el liberalisme i el nacionalisme anirien penetrant com a ideologia dominant. Així, els criolls van seguir els models que els proporcionaven la independència dels Estats Units, la Revolució francesa i, fins i tot, les Corts de Cadis. A més, el nacionalisme es va plasmar en la formació d’una consciència criolla diferent de l’espanyola.

La primera fase de la independència iberoamericana (1808-1815). Durant els primers anys del segle XIX, la Guerra de la Independència a Espanya (1808-1814), originada per la invasió napoleònica, va fer que a les colònies es produís un buit de poder i que hi sorgissin totes les tensions acumulades. No cal perdre de vista que els sectors privilegiats del continent americà van seguir amb interès els canvis polítics realitzats a França durant el període revolucionari i van veure el moment idoni per passar a l’acció.

Així, el 1810, quan el poder napoleònic a Europa semblava irrefrenable, a Amèrica Llatina van formar-se moltes Juntes (assemblees composades bàsicament per criollos) que van començar a formar exèrcits propis i a establir relacions diplomàtiques amb els Estats Units i la Gran Bretanya mentre aconseguien el seu objectiu de deposar els virreis i els representants de la metròpoli, als quals acusaven de col·laboracionisme amb l’administració liberal de Napoleó.

A aquesta primera reacció independentista, de caràcter conservador, va sumar-se una altra de caràcter liberal. Molts criollos coneixien les experiències nord-americana i francesa i volien crear Estats independents pròpiament llatinoamericans amb règims constitucionals. Així, van formar-se alguns governs liberals revolucionaris, van promulgar-se constitucions i van assumir un règim republicà.

A la revolta també van adherir-se moviments de reivindicació social, i així, milers de camperols pobres van aconseguir armes i van alçar-se contra l’administració colonial, confiant que amb la independència política canviaria la seva sort. A alguns punts, fins i tot, van formar-se exèrcits indígenes que buscaven acabar amb l’opressió racial a que estaven sotmesos i que van comptar amb el suport d’alguns sectors d’esclaus.

Quan van comprovar el caràcter de lluita social que estava adquirint el moviment independentista –per a molts sectors llatinoamericans no n’hi havia prou amb aconseguir uns drets polítics, sinó que reivindicaven una organització econòmica més justa–, un sector important de criollos, especialment els terratinents, va optar per donar suport a les forces militars espanyoles, a la vegada que tornaven a aliar-se amb la restaurada monarquia dels Borbons.

Per això, totes les conquestes del moviment independentista entre 1810 i 1814 van perdre’s i, el 1815, quan a Espanya ja s’havia restablert l’absolutisme monàrquic amb Ferran VII, la rebel·lió iberoamericana semblava definitivament esclafada i el poder espanyol s’havia restaurat a tots els territoris insurrectes, amb l’única excepció del Riu de la Plata on encara seguirien les lluites pel control del territori.

san martin.jpg

El general San Martín

La segona fase de la independència iberoamericana (1817-1825). Tot i això, a partir de 1816, la lluita per l’emancipació va començar de nou en comprovar-se que Ferran VII només pretenia realitzar la restauració de l’absolutisme i liquidar les conquestes liberals introduïdes per la Constitució de Cadis. Això era intolerable per a les colònies i va afavorir els insurgents.

El moviment independentista va començar a l’Argentina, el darrer baluard de la resistència antiespanyola que va proclamar la seva independència el 1816 al Congrés de Tucumán. Així, des de la ciutat de Buenos Aires, el general San Martín va travessar els Andes per marxar sobre Xile i Perú. La victòria de Chacabuco comportaria la independència de Xile (1818).

En paral·lel, Simón Bolivar, el gran cabdill de la independència sud-americana, conqueria el nord i creava l’Estat independent de Colòmbia (1818) a la vegada que proclamava a l’Angostura el seu projecte de la Gran Colòmbia, un gran Estat llatinoamericà que concebia com a germen d’uns futurs Estats Units de Amèrica del Sud, idea a la qual sumaria el nou Estat de Veneçuela i, més endavant l’Equador. Aquest projecte personalista de Bolivar subsistiria fins a la mort del cabdill el 1830, i encara avui manté seguidors.

Simon_Bolivar.jpg

Simón Bolivar

Amb tot, la inestabilitat política espanyola, especialment en els anys del Trienni Liberal (1821-1823), seria el principal factor perquè aquestes insurreccions triomfessin. El 1821, un atac simultani de Bolivar des del nord i San Martín des del sud va fer caure el virregnat del Perú. A més, a Mèxic, Agustín de Itúrbide, un altre crioll, va declarar la independència del país el mateix 1821 seguint els principis del Pla d’Iguada (religió catòlica, igualtat racial i monarquia constitucional), arribant a proclamar-se emperador del nou Estat mexicà abans que Mèxic esdevingués una República federal (1824).

Seria, però, el 1825, desprès de la victòria dels exèrcits de Bolivar a la batalla d’Ayacucho (1824), quan els exèrcits espanyols van ser definitivament derrotats, i el continent sud-americà va emancipar-se d’Espanya. A Brasil, els portuguesos també van perdre part del seu domini colonial.

Simon Bolivar i els seus seguidors havien somiat amb crear una gran república sud-americana, però aquest objectiu polític no va ser possible perquè van sorgir molts Estats controlats en gran part pels sectors de l’exèrcit que havien aconseguit la independència. Els criollos, terratinents i comerciants, no van permetre tampoc que es produís una reforma social i van intentar consolidar la seva situació privilegiada.

Tot i això, els que realment van ser els triomfadors de la independència van ser els britànics ja que van substituir els espanyols en el control del comerç a Sud-Amèrica. Desprès de la independència va iniciar-se una etapa d’inestabilitat política interior al continent amb guerres entre les diferents repúbliques i una acusada dependència econòmica respecte d’altres potències.