Entrades amb l'etiqueta ‘Alemanya’

El problema de la hiperinflació a Alemanya en els anys vint

dimarts, 25/05/2010

En la crisi econòmica que va patir Europa en la immediata postguerra dels anys vint va haver-hi una sèrie de països que va perdre el control sobre els preus i va patir la traumàtica experiència de la hiperinflació. És a dir, els preus es disparaven i pujaven cada dia, arribant, fins i tot, a fer-ho diverses vegades en el mateix dia. Alguns dels països que van patir aquest fenomen van ser Alemanya, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia.

La situació més espectacular i que tindria més transcendència de cara al futur del país i de la pròpia Europa seria la d’Alemanya de Weimar. La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica d’un país on la naixent democràcia es trobaria assetjada en tots els fronts. A més, com que va ser el cas més destacat des del naixement de la economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans.

800px-100-Billionen-Geldschein-2.jpg

Per a finançar el greu dèficit pressupostari, l’endeutament derivat de la guerra, les despeses derivades de la reconstrucció del país i les càrregues de les reparacions de guerra imposades a Versalles, el govern de la República de Weimar va haver de recórrer a l’emissió d’una quantitat de bitllets excessiva.

Com a conseqüència no desitjada d’aquesta operació, des del 1923 es desencadenaria una pujada dels preus imparable que va enfonsar qualsevol possibilitat de recuperació de l’economia. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles.

Die katastrophale Geldentwertung in Deutschland. Grosse Berliner Tageszeitungen kündigen dieses Ereignis in Blockschrift an erster Stelle an.

L’augment dels salaris per a combatre el pèrdua de valor adquisitiu dels treballadors depreciaria encara més el valor del marc. Així, s’arribaria a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

1 marc or en marc paper (valor nominal)

Data

Canvi en dòlars

1

Juliol de 1914

4,20

10

Gener de 1920

41,98

100

Juliol de 1922

420,00

1.000

Octubre de 1922

4.430,00

10.000

Gener de 1923

49.000,00

100.000

Juliol de 1923

760.000,00

1.000.000

Agost de 1923

4.860.000,00

10.000.000

Setembre 1923

53.000.000,00

100.000.000

3 d’ctubre de 1923

440.000.000,00

1.000.000.000

11 d’octubre de 1923

5.060.000.000,00

10.000.000.000

22 d’octubre de 1923

42.000.000.000,00

100.000.000.000

3 de novembre de 1923

420.000.000.000,00

1.000.000.000.000

20 de novembre de 1923

4.200.000.000.000,00

D’altra banda, els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veurien com els seus diners desapareixien. En definitiva, Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

hiperiflació.jpg

L'absoluta pèrdua del valor del marc des de 1922 va fer que fos més barat empapelar una paret amb aquests billets que amb paper de paret.

Així descriu l’historiador Adam Fergusson els efectes i les conseqüències de la hiperinflació a l’Alemanya d’entreguerres a la seva obra Cuando muere el dinero. El derrumbamiento de la República de Weimar (1984):

Fins a la invasió de Ruhr, la política inflacionista [a Alemanya] havia estat presidida per la por a l’increment de l’atur. Ara ja s’havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l’esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai […].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven per tot arreu […]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La benzina es treia amb gomes dels dipòsits dels automòbils. L’intercanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible es van començar a utilitzar com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cinema costava un tros de carbó. Amb una ampolla de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les patates que necessitava una família. El 1922 Herr von der Osten pagava l’apartament d’una amiga seva a la capital de la província amb mitja lliura de mantega al mes, però a l’estiu del 1923 ja li costava una lliura sencera. “Estàvem tornant a l’edat mitjana”, deia Erna von Pustau […].

Alguns comerciants que havien patit robatoris es van trobar que els lladres s’havien endut les carteres i els maletins on guardaven els diners i havien deixat els bitllets que hi havia escampats per terra.

Com a conseqüència, el país va haver de suspendre el pagament de les reparacions de guerra. I, en resposta, França i Bèlgica van ocupar la conca industrial del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra el gener de 1923. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar, però, que França obtingués els resultats previstos.

L’ocupació va ser un fracàs pels invasors i una catàstrofe per a Alemanya. Com a conseqüència de la invasió, els sistema econòmic es va col·lapsar encara més, fet desaparèixer qualsevol capacitat de pagament per part d’Alemanya. El govern francès, per la seva banda, només va cobrar només una petita part dels endarreriments, però amb el cost d’augmentar la tensió amb Alemanya i els altres països aliats que no van aprovar aquesta acció de pressió.

Les conseqüències econòmiques dels tractats de pau de París

dimarts, 25/05/2010

Els tractats de pau signats a París el 1919 i que van posar fi a la Primera Guerra Mundial van tenir, a curt i mitjà termini, diversos efectes negatius per a l’economia. No solament es van imposar fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més es van fragmentar els grans imperis de l’Europa central i oriental, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

Europa abans i després de la Primera Guerra Mundial

Els països vençuts haurien de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Amb aquesta decisió es van desmantellar molts dels avenços econòmics del segle XIX: es van fragmentar grans espais econòmics unificats, es va trencar la unitat monetària, van néixer noves fronteres duaneres i es van desorganitzar els sistemes de transport.

Alemanya, per exemple, va perdre algunes de les seves regions mineres i industrials més importants (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’Alta Silèsia) mentre requeien sobre ella gran part de les reparacions de guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, va perdre les seves colònies.

alemanya 1920.jpg

D’altra banda, Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). D’aquesta manera es trencava la relació entre els territoris de l’antic Imperi.

A més, a aquestes conseqüències catastròfiques per a una economia de postguerra s’afegirien, a llarg termini, dos problemes més que dificultarien encara més la recuperació econòmica: la falta d’entesa entre Europa i els Estats Units sobre la qüestió dels deutes entre els aliats, i el pagament de les reparacions de guerra que havien d’afrontar les potències derrotades.

Els aliats no van ser capaços d’arribar a cap compromís per a resoldre conjuntament els deutes i les reparacions alemanyes. Així, mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a donar l’ajut financer necessari per a portar a terme la reconstrucció dels països europeus, en particular de França, a la vegada exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seves economies estaven en la ruïna.

Així va descriure la situació viscuda en la postguerra el periodista Frank H. Simonds la situació de la posteguerra a la seva obra Histoire de l’Europe d’après guerre. De Versailles au landemain de Locarno (1929):

Per a ells [els Estats aliats], els deutes de guerra i les reparacions eren uns obstacles per al restabliment de la vida econòmica amb normalitat al món sencer. Els Estats Units, com la Gran Bretanya, eren una nació comerciant. Estaven interessats en la reobertura dels mercats i en la restauració del poder adquisitiu a tots els països. Però aquest renaixement era impossible que es produís mentre el corrent ordinari del comerç internacional estigués travat per la situació anormal resultant d’uns pagaments tan forts com les reparacions i els deutes entre els aliats.

L’anul·lació [dels deutes] era, doncs, per als francesos un acte de justícia, i per als anglesos, gairebé un deure de bona política […].

Havent rebutjat el poble dels Estats Units la tesi francesa pel fet de considerar-la desproveïda de cap fonament moral, i la tesi britànica perquè imposava a Amèrica totes les despeses d’aquesta operació general d’anul·lació, els deutors europeus es van trobar davant del fet que Amèrica volia cobrar. Van saber, també, que Amèrica els notificava la intenció de rebutjar l’accés dels seus mercats financers a totes les nacions que refusessin consolidar els deutes concrets i començar els pagaments.

Però en aquest moment, els préstecs americans encara eren el fonament de tota la reconstrucció europea.

Davant de la falta d’entesa i en aplicació de les clàusules signades al Tractat de Versalles, la Comissió de Reparacions va fixar, el 1921, en 132.000 milions de marcs or (uns 33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya hauria de satisfer en 42 anualitats. Una nova imposició que inflamava encara més els ànims dels alemanys i posava per enèsima vegada la guillotina en el coll de la jove República de Weimar.

En paraules de l’economista John Maynard Keynes a la seva obra Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) aquest era un acte de “bogeria política”:

La campanya de compliment per fer pagar a Alemanya les indemnitzacions de guerra ens sembla un dels actes més greus de bogeria política de què mai hagin estat responsables els nostres homes d’Estat.

keynes.jpg

John Maynard Keynes

L’examen científic de la capacitat d’Alemanya per fer els pagaments va ser bandejada des del principi […]. La situació financera de França i Itàlia era tan dolenta, que era impossible que aquests països escoltessin raons en la qüestió de les indemnitzacions d’Alemanya, tret que se’ls indiqués al mateix temps algun altre mitjà per superar les dificultats financeres que tenien. Segons la nostra opinió, els representants dels Estats Units van cometre un greu error en no plantejar cap proposta constructiva per oferir a una Europa trastornada i malalta.

El Tractat de Pau amb Alemanya

dissabte, 24/04/2010

El més important de conjunt de tractats que van posar fi a la Primera Guerra Mundial va ser el de Versalles, signat el 28 de juny de 1919, pel qual va reglamentar-se la sort d’Alemanya. Aquest Tractat va elaborar-se partint de la base que Alemanya era la responsable del conflicte i per això no va ser el fruit d’unes negociacions, sinó que va ser una imposició sobre els vençuts, un Diktat, com dirien els alemanys.

En primer lloc, l’Imperi alemany va quedar amputat i les seves colònies van ser repartides entre els aliats. Va haver de cedir l’Alsàcia i la Lorena a França i la regió de la Posnània a Polònia. A més, es va crear un passadís o “corredor polonès”, amb la creació de la “ciutat lliure” de Danzing, que separava la Prússia oriental de la resta d’Alemanya.

D’altra banda, les colònies alemanyes a l’Orient Mitjà van passar a convertir-se en mandats de la Societat de Nacions (en la pràctica, però, van ser territoris controlats per França i Gran Bretanya).

Article 119. Alemanya renuncia, a favor de les principals potències aliades i associades, a tots els seus drets i títols sobre les seves possessions d’ultramar […].

A més, Alemanya, considerada responsable del desencadenament de la guerra, va veure com se li va imposar el pagament d’unes fortes reparacions de guerra per compensar les destruccions causades als països vencedors.

Article 231. Alemanya i els seus aliats són responsables, per haver-les causat, de totes les pèrdues i de tots els danys soferts pels governs aliats i les seves nacions com a conseqüència de la guerra […].

Alemanya va haver de lliurar immediatament la seva flota mercant i les seves locomotores, i va haver de cedir a França l’explotació de les mines de carbó del Sarre durant quinze anys, després dels quals es celebraria un plebiscit per decidir el futur definitiu de les mines.

Article 232. Els governs aliats i associats exigeixen […], i Alemanya n’adquireix el compromís, que siguin reparats tots els danys causats a la població civil de les potències aliades i associades i als seus béns […].

Finalment, a Alemanya va abolir-s’hi el servei militar i el seu exèrcit va quedar reduït a només 100.000 homes. A més, es prohibia la seva unió amb Àustria i, per prevenir qualsevol intent revengista, els aliats passaven a ocupar la riba esquerra del Rin durant quinze anys. En conseqüència, la Renània va ser desmilitaritzada.

Article 428. A títol de garantia […] els territoris situats a l’oest del Rin […] seran ocupats per les tropes de les potències aliades i associades durant un període de quinze anys […].

Clemenceau i la pau amb Alemanya

divendres, 23/04/2010

A la Pau de Versalles, França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Així s’expressava el seu president francès, George Clemenceau, en referència als Catorze Punts del president Wilson, tot reclamant el retorn de l’Alsàcia i la Lorena així com el control del Sarre:

Aixeco acta de les paraules del president Wilson i les seves intencions. Ell elimina el sentiment i el record […]. El president Wilson desconeix el fons de la naturalesa humana. El fet de la guerra no es pot oblidar. Amèrica no ha viscut el conflicte durant quasi bé tres anys, durant aquest temps nosaltres hem perdut gairebé un milió i mig d’homes. Ja no tenim mà d’obra […].

Les nostres proves han creat en aquest país [França] un profund sentiment de les reparacions que se’ns deuen, i no es tracta solament de reparacions de caràcter material. La necessitat de reparacions morals també és important. Les doctrines que acaben de ser invocades permetrien negar-nos la reincorporació de l’Alsàcia i la Lorena, de les quals formen part el Sarre i Landau […].

Vosaltres busqueu fer justícia als alemanys. No creieu que ells ens perdonaran mai; no cercaran més que l’ocasió d’una revenja; res destruirà l’odi dels que han volgut establir sobre el món la seva dominació i que han cregut estar tan a prop de l’èxit.

Vosaltres esteu disposats a fer-nos justícia des del punt de vista econòmic. Us ho agraeixo. Però les necessitats econòmiques no ho són tot. La història dels Estats Units és gloriosa, però curta. Cent anys per a vosaltres són un període molt llarg, per a nosaltres poca cosa […]. Nosaltres tenim la nostra concepció de la història, que no pot ser, evidentment, la mateixa que la vostra […].

Lloyd George i la pau amb Alemanya

dimecres, 21/04/2010

A la pau de París Gran Bretanya, a través del seu Primer Ministre Lloyd George, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic que seria en la postguerra. A més, respecte d’Alemanya i les sancions de guerra, presentava una opinió més moderada que els francesos. Aquesta era l’opinió del premier britànic respecte de la pau amb Alemanya:

Si tenim seny oferirem a Alemanya una pau que, alhora que justa, constituirà una alternativa al poder bolxevic. Jo voldria, doncs, encapçalar la Pau amb la següent idea: quan Alemanya hagi acceptat les nostres condicions, particularment les reparacions, li obrirem l’accés a les matèries primeres dels mercats mundials, en condicions d’igualtat, i farem tot el que estigui a les nostres mans per retornar al poble alemany la possibilitat de tornar a alçar-se. No podem, a la vegada, destrossar-la i esperar que ens pagui.

A la fi, hem de proposar unes condicions al govern alemany que es pugui considerar capaç de complir-les. Si presentem a Alemanya unes condicions injustes i excessivament oneroses, cap govern conscient de les seves responsabilitats ho signaria. Des de tots els punts de vista, em sembla que hem d’esforçar-nos per establir la reglamentació de la pau com si fóssim àrbitres imparcials.

La Batalla de Verdun

dissabte, 17/04/2010

En els primers mesos de l’hivern de 1915-1916 l’Alt Comandament alemany va reforçar considerablement els seus efectius en el front occidental. La treva forçada que els va concedir l’hivern rus els ho va fer possible. D’aquesta manera s’iniciava la guerra de desgast que caracteritzaria la guerra durant aquell any.

Falkenhayn, cap de l’Estat Major alemany, projectava una ofensiva limitada a un sector vulnerable del front francès que obligués a Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, a concentrar-hi bona part dels seus efectius. Amb aquest moviment s’esperava evitar un nou i perillós avanç aliat en l’arc que anava des de la costa fins a Verdun. A més, la nova tàctica tractava de debilitar l’enemic per obligar-lo a signar la pau.

L’objectiu escollit va ser aquesta darrera plaça forta, que suposava un punt estratègic entre la Champanya i Lorena. D’aquesta manera, el 21 de febrer, després una inusitada preparació dels artillers, el V exèrcit alemany, comandat pel kromprinz imperial, va iniciar l’atac a les defenses exteriors de la ciutat. Durant vint dies la infanteria alemanya va progressar pels boscos que rodejaven Verdun i va prendre les places de Duamont i Vaux, avançades de les fortificacions franceses.

L’atac va sorprendre els francesos, que en aquells moments estaven reorganitzant el seu front de guerra. Les comunicacions per ferrocarril amb la rereguarda va restar tallades. L’artilleria alemanya (que va arribar a sumar 2.200 peces) estava destrossant diàriament les posicions dels seus enemics, mentre es generalitzaven els enfrontaments cos a cos amb l’ús de granades i llançaflames.

L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, Joffre, tot i això, no va caure en la trampa elaborada pels alemanys. Els francesos van mantenir el gruix de les seves forces en d’altres sectors estratègics i van continuar preparant l’ofensiva projectada per a l’estiu en el riu Somme.

Pétain, nomenat comandant de la plaça, va rebre instruccions de resistir com fos possible amb els efectius de que disposava. Tot i això, va organitzar-se un torn extraordinari de combatents a través de la carretera de Bar-le-Duc (l’anomenada Via Sagrada) que va permetre l’arribada continuada de tropes de suport sense posar en compromís noves unitats.

La maniobra del cap de l’Estat Major alemany va tornar-se d’aquesta manera en la seva contra. Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front, però Verdun va esdevenir el mite de la resistència francesa. Durant quatre mesos, en mig d’un infern de foc i fang, els homes de Pétain van seguir al peu de la lletra la consigna del seu comandant (Courage! On les aura!) i van resistir en les seves posicions. Verdun va convertir-se en un dels fets més notables de la Gran Guerra.

El 24 de juny, en plena ofensiva de les tropes russes en el front de l’Est, i després del fracàs dels austríacs en el seu atac a les posicions italianes al Trentino, Falkenhayn va ordenar d’aturar l’ofensiva sobre Verdun. Després de la resistència ferotge dels francesos en l’infern de Verdun, la batalla podia ser considerada com una derrota consumada dels alemanys, tot i que la pressió del V exèrcit sobre Verdun encara es prolongaria durant sis mesos.

Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes, en un exercici de violència i crueltat sense precedents. Tot i que les baixes franceses van ser d’uns 315.000 homes, els alemanys havien perdut 282.000 soldats en un esforç que va demostrar-se inútil. I el que seria pitjor encara pels alemanys, els aliats estaven en condicions de passar a l’ofensiva en el Somme (que acabaria amb un nombre de baixes encara més elevat i sense que ningú aconseguís la victòria).

La visió infantil de la guerra

divendres, 16/04/2010

La guerra va trasbalsar la societat. Van sorgir nous rics beneficiats de les comandes de guerra; la major part de la societat, però, va empobrir-se ja fos com a conseqüència directa del conflicte o per les noves condicions econòmiques. A més, la guerra, i la manca de mà d’obra masculina consegüent, va donar a les dones un nou lloc dins de la societat permetent la seva incorporació al món laboral. Com vivia un infant els efectes de la Gran Guerra en la seva vida quotidiana? El seu món vital havia canviat sobtadament i havia d’adaptar-se a les noves circumstàncies.

Aquest és el testimoni de l’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich a la seva autobiografia Marlene (1984):

La guerra había hecho que numerosas reglas y costumbres fueran ya caducas. El país estaba bajo medidas de urgencia. El hecho de que nuestra educación siguiera como si estuviéramos todavía en paz nos hacía dudar de la razón de nuestros mayores. Perplejos, meneábamos la cabeza, nos sentíamos maduros y sabios, pero también impotentes e ignorantes […].

L’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich

Sin ninguna resistencia por mi parte acepté esa silueta vaga que era mi padre cada vez que evocaba su memoria. La mayor parte de mis compañeras no tenían padre, ya no los echábamos en falta y apenas comprendíamos que se habían ido para siempre […].

Vivíamos en un mundo de mujeres. Los pocos hombres que frecuentábamos eran enfermos o ancianos que no eran hombres propiamente dichos. Los hombres verdaderos estaban en el frente, luchando; luchaban hasta que caían, y, después de una guerra tan larga, transcurrirían muchos años hasta que hubiera hombres nuevamente. Nuestra vida junto a las mujeres se había convertido en un hábito tan cómodo que a veces nos inquietaba la posibilidad de que aparecieran hombres entre medio, hombres que representaban la superioridad y que se convertían en los amos de su territorio […].

La visita de un primo de una de mis tías, que iba a ser trasladado del frente Este al Oeste me demostró que tenía razón. Un ambiente febril se apoderó de la casa, los pies subían y bajaban la escalera con viveza, las voces vibraban, cambiaban, la impaciencia y el reproche se vislumbraban detrás de palabras y gestos. Mucho antes de la hora de comer se oía el sonido de la vajilla y la casa parecía agitada por un temblor de tierra.

Las guerras de los libros de Historia, todas aquellas guerras que yo había estudiado, de las que había aprendido de memoria la fecha y la razón de su declaración y su final, jamás me habían interesado demasiado […]. Tuve que vivir aquella temporada excepcional para comprender de verdad el sentido de la guerra que estábamos viviendo. El soldado en nuestra casa, el ambiente que trajo y nos dejó, sus resonantes pasos por los corredores, su cuerpo macizo, los peligros que había afrontado y los que le esperaban después de su marcha, el beso que me había dado, sus camisas gris campo, la certeza de que no volvería más… todos estos hechos hicieron que contemplara la guerra por primera vez. Me pareció que hasta aquel momento había vivido sumergida en una especie de neblina. Permanecí llorando en el baúl de mimbre.

El potencial militar dels bàndols enfrontats a la Primera Guerra Mundial

dimecres, 14/04/2010

En el moment de l’esclat de la Gran Guerra, la situació dels dos blocs, pel que fa a les forces militars, mostrava una clara superioritat numèrica de l’Entesa (França, Rússia i Gran Bretanya) respecte dels Imperis (Alemanya i Àustria-Hongria), però aquesta diferència era més fictícia que real.

Països

Nombre de soldats

Nombre de cuirassats

Nombre de creuers

Nombre de submarins

Producció de ferro (en tones)

Ferrocarrils (en kilòmetres)

Gran Bretanya

710.000

64 121 64 6.900.000 37.000

França

3.500.000 28 34 73 4.300.000 41.000

Rússia

4.400.000 16 14 29 4.400.000 75.000

Alemanya

8.500.000 40 57 23 17.000.000 65.000

Àustria-Hongria

3.000.000 16 12 6 2.700.000 44.300

Turquia

350.000 6.200

Així, la posició estratègica d’Alemanya i Àustria-Hongria, situades al centre del continent europeu, va afavorir el moviment de les seves tropes, mentre que l’Entesa i els seus aliats van veure’s fragmentats en dos fronts que estaven sense possibilitat de comunicació terrestre. La més, l’exèrcit alemany era clarament superior al francès pel que fa a l’artilleria pesant de campanya i als vehicles automòbils. Sí que hi havia, però, un relatiu equilibri armamentístic entre els dos blocs.

Països Divisions d’infanteria i de reserva Divisions de cavalleria Nombre d’homes
Alemanya 87,5 11 2.389.000
Àustria-Hongria 51 11 1.421.000
CONJUNT IMPERIS 138,5 22 3.810.000
França 73 10 1.867.000
Rússia 114,5 36 3.420.000
Gran Bretanya 6 1 155.000
Bèlgica 6 1 117.000
Sèrbia 11,5 1 247.000
Montenegro
CONJUNT ENTESA 211 49 5.806.000

Pel que fa a les forces navals, els països de l’Entesa, i sobretot la Gran Bretanya, van ser els grans dominadors de les aigües durant la Gran Guerra. Això va portar els alemanys a desenvolupar la guerra submarina com a única manera de contrarestar la superioritat naval anglesa i francesa.

Països Vaixells de línia Creuers cuirassats Creuers artillats Torpediners Submarins Tonatge total
Alemanya 35 13 49 218 28 1.019.000
Àustria-Hongria 15 3 9 90 6 243.000
CONJUNT IMPERIS 50 16 58 308 34 1.262.000
Gran Bretanya 60 43 73 289 77 2.205.000
França 22 22 12 234 55 731.000
Rússia 12 6 8 125 28 328.000
CONJUNT ENTESA 94 71 93 648 160 3.264.000

La crisi de juliol de 1914: de l’atemptat de Sarajevo al desencadenament de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

L’incident que va provocar l’esclat de la Primera Guerra Mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914, de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca, i la seva esposa a Sarajevo (Bòsnia) quan havia anat a presenciar unes maniobres militars.

Poblada per eslaus propers a Sèrbia, aquesta província havia estat annexionada a l’Imperi Austrohongarès el 1908, fet que havia estat fortament contestat pel nacionalisme eslau. Francesc Ferran va cometre la imprudència d’anar a Sarajevo en un dia de commemoració nacionalista eslava, fet que va fer enfurismar les organitzacions nacionalistes més radicals. L’atemptat va ser dut a terme per Gavrilo Prinzip, un estudiant nacionalista bosnià que pertanyia a una societat secreta coneguda com la Mà Negra, i des d’Àustria va veure’s aquest fet com un element per a deduir la complicitat indirecta de Sèrbia en l’incident.

L’assassinat de conseqüències funestes, però, va ser certament rocambolesc. Així, quan l’automòbil que portava l’arxiduc es dirigia cap a l’Ajuntament, un estudiant va llançar una bomba. Tot seguit, l’estudiant va prendre cianur per a suïcidar-se i es va llençar al riu per tal de no ser atrapat. Però tot li va sortir malament.

El xofer del vehicle imperial, que havia sentit un soroll estrany, va moure el cotxe en el precís instant que queia la bomba i aquesta va anar a parar a terra, ferint uns quants vianants que presenciaven el pas de la comitiva, mentre que els ocupants del vehicle van sortir il·lesos. A més, el verí que l’estudiant havia pres no va ser suficient i només va servir per a provocar-li un gran mal de ventre. Finalment, per a completar la col·lecció de disbarats, el riu al qual va llençar-se gairebé estava sec. En resum, que el terrorista va ser atrapat i detingut en uns pocs minuts.

Més tard, el seguici reial, amb la por al cos després del fallit atemptat, va decidir canviar el trajecte de tornada des de l’Ajuntament per motius de seguretat. Ara bé, seguim sumant despropòsits, ningú va tenir en compte d’avisar el xofer. Aquest, per tant, va agafar el camí previst inicialment fins que va ser avisat de la decisió de canviar la ruta. Aleshores va aturar el cotxe tot just davant de Gavrilo Prinzip, un altre dels estudiants que havien planificat l’atemptat. Aquest, en adonar-se de la presència de l’arxiduc, no va dubtar en tornar a intentar d’assassinar Francesc Ferran: va treure la pistola i va disparar contra els dos ocupants reials que, ara sí, van quedar ferits de mort.

Aquest és un extracte de la crònica de l’atemptat que va realitzar el diari francès Le Matin el 29 de juny de 1914:

Un alumne del Liceu, de vuitè, de nom Princip, ha fet nombrosos trets de revòlver a l’automòbil de l’Arxiduc, que tornava d’una recepció oficial. Aquest ha estat encertat al rostre, mentre la seva esposa ho ha estat al ventre. Tots dos han estat transportats al palau del Governador on han mort poc després. L’autor de l’atemptat va ser arrestat ràpidament. La multitud volia linxar els assassins. Es té la creença que el complot és fruit del descontentament dels bosnians, que protesten contra l’annexió, que ja dura uns quants anys, de Bòsnia-Herzegovina per part de l’Imperi Austrohongarès.

L’atemptat de Sarajevo va ser el pretext que Àustria necessitava per a esclafar el nacionalisme serbi. Així, per als defensors de l’Imperi, aquesta era l’ocasió ideal per aconseguir frenar definitivament les aspiracions secessionistes de la població sèrbia integrada a l’Imperi i allunyar els perills de desintegració. A més, Alemanya va donar ràpidament el seu suport perquè Àustria portés a terme una acció armada contra Sèrbia.

Així, el 23 de juliol, Àustria-Hongria llançava un ultimàtum a Sèrbia, amb el consentiment alemany, que seria el pas previ a la posterior acció bèl·lica. En ell, entre d’altres qüestions, s’exigia a Sèrbia que realitzés una investigació a fons sobre els autors de l’atemptat:

El govern reial de Sèrbia ha de comprometre’s a:

1r. Adquirir tota publicació que fomenti l’odi i el menyspreu a la monarquia […].

2n. Dissoldre immediatament la societat anomenada Narodna Odvrana [la Mà Negra, la Societat Secreta patriòtica sèrbia que aspirava a unir tots els pobles eslaus del nord i que havia organitzat l’atemptat de Sarajevo] […].

5è. Acceptar la col·laboració a Sèrbia dels òrgans del govern imperial per tal de suprimir-hi el moviment subversiu […].

6è. Obrir una enquesta judicial sobre els participants en el complot del 28 de juny […].

7è. Arrestar els comandants Tankositx i Giganovitx, compromesos en l’atemptat.

8è. Impedir el tràfic il·legal d’armes a través de les seves fronteres […].

El govern imperial i reial espera la resposta del govern serbi abans del dissabte 25 d’aquest mes a les cinc de la tarda.

Malgrat que Àustria va realitzar a Sèrbia en el seu ultimàtum eren molt dures, el govern serbi va acceptar-les totes menys una. Era suficient per a donar pas al conflicte ja que Àustria va considerar insatisfactòria la resposta, tot i l’intent de mediació britànica per evitar l’esclat d’una guerra generalitzada a tot Europa a través de Sir Edward Grey, secretari d’Estat del Foreing Office que comunicava :

L’ambaixador d’Alemanya m’ha informat que el govern alemany accepta, en principi, la mediació entre Àustria i Rússia de les quatre potències […]. També he rebut instruccions perquè hem supliqui que faci ús de la influència que tenim a Sant Petersburg per localitzar la guerra [com a conflicte austro-serbi] i mantenir la pau a Europa.

Li he contestat que la resposta sèrbia que la resposta sèrbia anava més lluny per satisfer les demandes austríaques del que es podia esperar d’ells. El mateix secretari d’Estat alemany ha dit que en la nota austríaca hi havia coses que gairebé no es podia acceptar que Àustria acceptés. Li he dit que hem feia l’efecte que la resposta sèrbia no hauria pogut anar més lluny com ho havia fet si Rússia no hagués exercit una influència conservadora a Belgrad, i que en realitat era Viena on feia falta una influència negociadora. Que si Àustria rebutjava la resposta sèrbia era perquè estava disposada a esclafar Sèrbia a qualsevol preu, sense preocupar-se de les conseqüències que això podia tenir […]. La guerra seria la més gegantesca que s’hagi conegut mai.

Així, fracassada la mediació britànica, el 28 de juliol de 1914, tres dies després d’acomplir-se el termini de l’ultimàtum, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia.

Aleshores van iniciar-se una sèrie de reaccions encadenades. Rússia, sense consultar els aliats francesos però sense dubtar que la Tercera República li donaria suport, va recolzar Sèrbia i va declarar la guerra a Àustria el 30 de juliol perquè no podia acceptar la possibilitat d’una hegemonia austríaca als Balcans.

El joc d’aliances establert durant la “Pau Armada” va desencadenar-se amb rapidesa a partir d’aquest moment: Alemanya va declarar la guerra a Rússia i a França, i, finalment, el 4 d’agost Anglaterra ho va fer a Rússia i Alemanya davant de la penetració de les tropes alemanyes a Bèlgica. El conflicte s’havia generalitzat i ja era impossible d’aturar.

Les vigílies de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

Al començament del segle XX tots els Estats europeus que formaven part del complex sistema d’aliances que s’havia anat articulant durant la “Pau Armada” veien l’esclat d’una guerra com un fet imminent. Per això van anar reforçant els seus exèrcits i el seu armament. A poc a poc s’havia anat creant un clima que podríem qualificar com d’exaltació de la guerra.

D’aquesta manera, per exemple, a França anava creixent un esperit de revenja vers Alemanya per la qüestió dels territoris d’Alsàcia i Lorena i el record de la desfeta de 1870. A més, el nacionalisme serbi volia reforçar la retirada de l’Imperi Austrohongarès del seu territori. I Alemanya no volia desaprofitar l’ocasió per a augmentar la seva influència i el seu poder tant a Europa com en el món colonial.

Així es veia la possibilitat de l’esclat d’una guerra a Europa segons un discurs del Ministre d’Afers Exteriors alemany reproduït en aquest extracte d’un article aparegut al diari alemany Die Post (24 de febrer de 1914):

No crec que siguem a la vigília d’un nou repartiment del món. Però, en tot cas, de la mateixa manera que no volem perjudicar cap potència, tampoc no volem permetre que cap potència ens deixi de costat, tant des del punt de vista polític com comercial.

[Fent referència al ràpid augment de la població d’Alemanya i el desenvolupament de la indústria i el comerç] Tot això ens obliga a practicar una política mundial. Quan els anglesos parlen de la Greater Britain i els francesos de la Nouvelle France, quan els russos marxen cap a l’Àsia, hem de pretendre una Alemanya més gran.

Segons el redactor de la notícia on es reproduïen les declaracions del Ministre, aquesta era la situació d’Europa en aquells moments:

França encara no està preparada per al combat. Anglaterra està turmentada per dificultats interiors i colonials. Rússia té por de la guerra, perquè tem una revolució interior. Hem d’esperar que els nostres adversaris estiguin preparats o hem d’aprofitar aquest moment favorable per provocar la decisió? […].

Això no vol dir que haguem de provocar una guerra, però si es produeix un conflicte d’interessos no hem de retrocedir, sinó que hem de vincular-lo a la guerra i començar-la amb una ofensiva decidida.

L’esperit bèl·lic que transpira la publicació és innegable. Però no només es respirava a Alemanya, sinó a tota Europa. Les guerres es jugaven a terreny aliè en aquells moments. No s’imaginaven el que anava a suposar l’esclat de 1914 a curt termini, l’impacte que tindria sobre tota una generació, ni molt menys els monstres que en derivarien en els anys trenta.