Entrades amb l'etiqueta ‘Alemanya’

Bernstein i el revisionisme socialista

dimecres, 3/11/2010

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes.

El centre del debat va ser el SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Eduard Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

Carta d’Eduard Bernstein adreçada al Congrés de Stuttgart del PSDA (1898):

Bernstein.jpg[…] Malgrat els progressos considerables que la classe obrera ha fet des del punt de vista intel·lectual, polític i econòmic, jo no la considero pas encara prou avançada per exercir el poder polític […].

La hipòtesi de l’evolució de la societat moderna, exposada al Manifest Comunista, era exacta en allò que caracteritzava les tendències generals d’aquesta evolució. Però era errònia en l’avaluació del temps necessari per a aquesta evolució.

L’agreujament de la situació econòmica no s’ha fet com el Manifest havia previst […], el nombre de posseïdors no ha disminuït, sinó que ha crescut. Les classes mitjanes han modificat el seu caràcter, però no han desaparegut de l’escala social […]. Hem de prendre els obrers tal com són. Ni han caigut en el pauperisme de manera tan general com preveia el Manifest, ni són tan exempts de prejudicis i de defectes com voldrien fer creure els seus admiradors.

La concentració de la producció no s’efectua arreu amb la mateixa força i rapidesa. En el domini polític, a poc a poc van desapareixent els privilegis de la burgesia capitalista davant el progrés de les institucions democràtiques. Sota la influència d’aquestes institucions i de la pressió del moviment obrer, ha començat una empenta social contra les tendències explotadores del capital.

Estic absolutament convençut […] que el deure actual de la socialdemocràcia és lluitar pels drets polítics i econòmics dels obrers i per totes les reformes de l’Estat que permetin elevar la classe obrera i transformar la institució de l’Estat en un sentit democràtic.

El programa prussià de Bismarck per a la unificació alemanya

dimarts, 19/10/2010

L’impuls definitiu cap a la unificació alemanya va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.

otto von bismarck.jpeg

Otto von Bismarck

Fragment d’un discurs pronunciat per Bismarck el 30 de setembre de 1862:

No és en el liberalisme prussià, sinó més aviat en la força i la potència de Prússia on Alemanya té posats els ulls. Baviera, Württemberg i Baden poden entregar-se al liberalisme; per això, ningú no els assignarà el paper de Prússia. Prússia ha de reunir les seves forces i esperar el moment oportú. Les fronteres que el Congrés de Viena va donar a Prússia no són bones. Aquest no és un tema ni per fer discursos ni per buscar el vot de la majoria; les grans qüestions del nostre temps (aquest va ser el gran error del 1848 i del 1849) només es resoldran amb ferro i sang.

uni-alemana.jpg

El Zollverein, la Unió Duanera alemanya

dimarts, 19/10/2010

El primer pas cap a la unificació del país va tenir un caràcter econòmic i va ser impulsat per Prússia, que va encoratjar la formació d’un mercat únic i la supressió de les nombroses fronteres i duanes que separaven els diversos Estats alemanys. Així, el 1834 es creava el Zollverein (Unió Duanera) entre tots els Estats de la Confederació Germànica, amb l’exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria. Aquesta unió duanera seria la primera victòria prussiana, ja que havia aconseguit implicar a tots els Estats alemanys en un projecte comú i, a més, Àustria, el gran llast per a la unificació, havia quedat exclosa. A continuació s’aprovaria la unitat monetària dels Estats del nord-oest (1836).

903-004-5f9ec83a.gif

El gran teòric de la unificació econòmica alemanya seria l’economista F. List, que el 1819 va defensar la necessitat de la supressió de les fronteres interiors i la imposició de tarifes protectores com a mitjà més eficaç per fomentar el desenvolupament industrial i poder fer front a la competència britànica.

[…] Trenta-vuit línies de duanes paralitzen el comerç interior i produeixen el mateix efecte que si es lliguessin els membres del cos humà per impedir que la sang circuli per tot el cos.

Per comerciar entre Hamburg i Àustria o entre Berlín i Suïssa s’han de travessar deu Estats, estudiar deu reglaments i pagar deu impostos o taxes duaneres […].

Mirem a l’altra banda del riu amb enveja i hi veurem una gran nació, des del Canal de la Mànega fins al Mediterrani, des del Rin fins als Pirineus i des de les fronteres d’Holanda fins a Itàlia, on es comercia lliurement sense trobar duana. Els recursos dels alemanys […] s’arruïnen per culpa de trenta-vuit sistemes de duanes i peatges.

Com a conseqüència, gosem sol·licitar a la Dieta:

1r. Suprimir les duanes a l’interior d’Alemanya.

2n. Exigir un sistema comú de duanes amb les nacions estrangeres basat en el principi de compensació fins que aquestes nacions adoptin el principi de llibertat de comerç europeu.

La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya.

La unificació d’Alemanya (1866-1871)

divendres, 15/10/2010

Alemanya, igual que Itàlia, també pot ser definida com una nació multi estatal. Així, a l’inici del segle XIX, el Congrés de Viena va restablir el domini austríac sobre les terres alemanyes i va imposar la Confederació Germànica, una simple associació de 34 Estats sobirans i quatre ciutats lliures presidida per l’emperador d’Àustria i sota el control imperial.

Unificacion_alemana.jpg

Els diversos Estats tenien en comú una Dieta (parlament federal) amb seu a Frankfurt que no passava de ser, a la pràctica, una conferència de delegats de tots els Estats sense cap mena de capacitat legislativa. A més, la Dieta estava dominada pels prínceps dels Estats més poderosos de la Confederació, és a dir, Àustria i Prússia, que al llarg dels anys van rivalitzar per exercir el domini i l’hegemonia sobre el territori alemany.

Al igual que a Itàlia, la invasió napoleònica d’una part d’Alemanya va portar a aquests territoris els ideals liberals de nació i sobirania. A més, cal destacar la configuració d’un nacionalisme alemany fonamentalment inspirat en els principis d’un romanticisme conservador al llarg del segle XIX. Seria Herder qui definís els components del Volksgeist, l’esperit nacional alemany, fonamentant els orígens d’aquest en un passat medieval nacional, en els mites tradicionals, la llengua i la raça.

Les forces econòmiques i intel·lectuals van unir-se per afavorir el desvetllament d’un sentiment nacionalista alemany. Fichte i Herder serien els teòrics més rellevants d’aquest moviment que inspiraria la versió conservadora del nacionalisme. En paral·lel, historiadors, poetes i músics s’esforçaven a la recerca de l’ànima alemanya en el passat heroic i en les llegendes medievals. Fichte, que va manifestar-se clarament a favor de la creació d’un Estat alemany unificat i un Imperi únic, pot ser considerat com un antecedent del pangermanisme, els principis del qual es manifestaven en l’herència històrica com a definidora de la nació, en la predestinació metafísica i biològica d’Alemanya en el món, i en l’exaltació de la guerra com un fet inevitable.

El primer pas cap a la unificació del país va tenir un caràcter econòmic i va ser impulsat per Prússia, que va encoratjar la formació d’un mercat únic i la supressió de les nombroses fronteres i duanes que separaven els diversos Estats alemanys. Així, el 1834 es creava el Zollverein (unió duanera) entre tots els Estats de la Confederació Germànica, amb l’exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria. Aquesta unió duanera seria la primera victòria prussiana, ja que havia aconseguit implicar a tots els Estats alemanys en un projecte comú i, a més, Àustria, el gran llast per a la unificació, havia quedat exclosa. A continuació s’aprovaria la unitat monetària dels Estats del nord-oest (1836).

El gran teòric de la unificació econòmica alemanya seria l’economista List, que va defensar la necessitat de la supressió de les fronteres interiors i la imposició de tarifes protectores com a mitjà més eficaç per fomentar el desenvolupament industrial i poder fer front a la competència britànica. La creació d’un mercat únic de caràcter nacional fomentaria la industrialització i el lliurecanvisme; i el desenvolupament de la xarxa ferroviària que, des de 1835, articularia les relacions comercials entre els Estats del nord creant en la població una consciència d’unitat per sobre de les fronteres. A més, el creixement econòmic va potenciar la consolidació d’una nova burgesia industrial i dels negocis que manifestaria la seva voluntat de col·laborar en la construcció de la unitat nacional alemanya.

Maerz1848_berlin.jpg

El primer intent d’avançar cap a la unitat política tindria lloc el 1848, quan, en el context de la primavera dels pobles, va crear-se el Parlament de Frankfurt, una assemblea formada pels representants dels diversos Estats alemanys escollits per sufragi universal. El març de 1849, el Parlament proclamava una Constitució única per a tot el país i oferia la corona de la nova Alemanya al rei de Prússia, Frederic Guillem IV, que, en un acte d’autoritarisme, va rebutjar-la perquè li havia estat oferida per una assemblea de diputats.

Però, la reacció antiliberal no va fer-se esperar i, davant la por a la radicalització del procés revolucionari, el Parlament va ser dissolt per les tropes prussianes amb l’ajuda de l’exèrcit austríac. El fracàs del Parlament de Frankfurt suposava el final de la via parlamentària i democràtica cap a la unificació. La formació d’un nou Estat alemany mitjançant la formació d’un parlament escollit per sufragi universal i que proclamés la unitat nacional seria impossible en el context polític existent.

A partir d’aquest moment, el protagonisme de la unificació alemanya restava en mans de Prússia que, amb la seva poderosa i creixent indústria, el seu poderós exèrcit i els seu Estat ben organitzat, consolidaria el seu lideratge econòmic dins de la Confederació Germànica, compartint protagonisme polític amb Àustria. El 1859 l’equilibri polític entre Prússia i Àustria va trencar-se arrel de la derrota austríaca davant la coalició franco-prussiana a les guerres d’unificació italianes (Magenta i Solferino). A més, també el 1859, Prússia va aconseguir articular al seu voltant tots els anhels unificadors creant el Natio Nalverein, una societat per la unitat nacional.

Bismarck1894.jpg

Otto von Bismarck

L’impuls definitiu cap a la unificació va produir-se el 1862 quan el nou emperador prussià Guillem I nomenava canceller a Otto von Bismarck. De caràcter antidemocràtic, el nou canceller prussià creia que la unitat alemanya no seria el resultat de les decisions de la majoria, sinó que s’aconseguiria només per la força, gràcies al “ferro i la sang”. Si el Parlament de Frankfurt havia estat un intent de crear Alemanya “des de baix”, Bismarck optaria per construir un Estat “des de dalt” per la imposició de la força prussiana.

Bismarck veia ineludible l’enfrontament amb Àustria i confiava en la guerra com a camí per aconseguir la unitat, per això va crear un fort exèrcit prussià. El seu primer objectiu per arribar a la unitat seria l’aïllament internacional de l’Imperi Austríac de Rússia i França. Amb aquesta finalitat el canceller programaria tres guerres successives.

El primer conflicte, encara aliada a l’Imperi Austríac, seria contra Dinamarca (1864) en l’anomenada Guerra dels Ducats en la qual va arrabassar-li als danesos els ducats de Schleswig i Holstein. Aleshores, reconstituït tot el territori de l’antiga Alemanya, el canceller Bismarck proposaria la formació d’un parlament alemany escollit per sufragi universal que, lògicament, Àustria no va acceptar.

unificacion-de-alemania-1864-1871.jpg

En segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior jugada diplomàtica prussiana, contra Àustria (1866) per la qual, amb l’ajuda dels piemontesos, va aconseguir la dissolució de la Confederació Germànica i la formació de la Confederació d’Alemanya del Nord que reunia a 23 Estats del nord-oest del país sota l’autoritat prussiana del rei Guillem I desprès de la derrota austríaca a Sadowa.

Finalment, un cop anul·lat el poder austríac, la tercera confrontació bèl·lica seria amb la França de Napoleó III (1870), gràcies a la qual va aconseguir l’acostament dels Estats del sud, fins aquell moment més propers a Àustria, a l’òrbita prussiana mitjançant la guerra exterior. L’excusa per entrar en conflicte amb el Segon Imperi francès va ser la proposta d’un candidat alemany, el príncep de Hohenzollern, al tron espanyol (vacant desprès de la Revolució Gloriosa de 1868 que va fer fora els Borbons).

Recelós davant de la possibilitat de quedar constrenyit entre les dinasties d’Espanya i Prússia, Napoleó III va pressionar el rei Guillem I mitjançant un telegrama que, hàbilment manipulat per Bismarck, va transformar-se en un ultimàtum de guerra. París declarava la guerra mentre tots els Estats alemanys s’unien amb Prússia davant l’amenaça francesa. Les derrotes franceses de Metz i Sedan significarien l’enfonsament de l’imperi de Napoleó III. Com a conseqüència de la guerra franco-prussiana, Bismarck aconseguiria l’annexió d’Alsàcia i Lorena.

Al Tractat de Versalles, desprès de la victòria sobre França, Bismarck proclamaria la creació del Segon Reich alemany (1871) sota la corona de Guillem I de Prússia, ara Kàiser (emperador) d’Alemanya i amb l’annexió definitiva dels Estats del sud.

1871_Proclamation_of_the_German_Empire.jpg

GuillemIdePrússia.jpg

Guillem I de Prússia, Kàiser d’Alemanya

El nou Estat, però, naixia amb limitacions: la unitat s’havia aconseguit sota l’impuls de Prússia, un Estat les estructures del qual eren de les més reaccionàries de la Confederació; d’altra banda, l’Imperi alemany havia integrat per la força en el seu territori a poblacions daneses, poloneses i franceses; i, finalment, l’Imperi no va poder integrar Àustria, de població germànica majoritàriament, frustrant-se la configuració de la Gran Alemanya, és a dir, un Estat que englobés totes les poblacions de llengua alemanya.

Deutsches_Reich.png

La Revolució de 1848 a Alemanya

divendres, 15/10/2010

D’altra banda, als territoris de l’oest d’Alemanya, Estats independents però sotmesos a l’autoritat Àustria i Prússia, els esdeveniments de Praga i París, sumats a una greu crisi de manca d’aliments, també van comportar l’esclat d’una sèrie de revoltes liberals i nacionalistes.

El 31 de març, es celebrava a Heilderberg un “pre-parlament” que lluitaria per la reunió d’un parlament general que donés una nova Constitució a Alemanya. Paral·lelament, a Berlín, es produïen manifestacions d’estudiants, burgesos liberals i obrers durament reprimides per l’exèrcit. Tanmateix, davant de la situació, el rei Frederic Guillem IV de Prússia va prometre la reunió d’una Assemblea Nacional a Frankfurt per tal d’establir una constitució de caràcter liberal.

Maerz1848_berlin.jpg

Però a Frankfurt van enfrontar-se dos grans corrents oposats ideològics sota un denominador comú de nacionalisme exacerbat: d’una banda els burgesos liberals, partidaris d’una monarquia reformada, i de l’altra, els liberals demòcrates que exigien la formació d’una república federal.

József_Heicke23.jpg

A l’Assemblea Nacional prussiana va proposar-se la creació d’una sola cambra i l’alliberament de l’estat de servitud dels camperols. Els grans terratinents reaccionarien oposant-se aferrissadament a aquest programa polític liberal formant el seu propi partit. Finalment, pressionat per Rússia i Gran Bretanya –que temia la formació d’un nou Estat fort a Europa central que trenqués l’equilibri europeu–, el rei de Prússia Frederic Guillem IV va dissoldre, amb ajuda de l’exèrcit imperial austríac, l’Assemblea de Frankfurt i va restablir l’antic ordre.

La idea de nació en el segle XIX

dimecres, 13/10/2010

La nació, en el sentit polític i cultural, va sorgir durant les guerres que van tenir lloc a Europa en temps de la Revolució francesa i l’Imperi Napoleònic, guerres en les quals les nacions ocupades per França van rebutjar la presència estrangera al seu territori. D’aquesta manera, països com Espanya, Alemanya, Itàlia o Rússia van desenvolupar aquest sentiment nacional enfront la invasió napoleònica.

La maduresa del nacionalisme, però, s’assoliria en el període 1815-1848. En aquests anys molts grups van rebutjar els acords del Congrés de Viena, que havien establert que algunes nacions i cultures quedessin sotmeses a Estats o Imperis que no reconeixien la seva personalitat.

El sentiment nacional, influït per l’esperit romàntic, va beure de l’exaltació de la identitat pròpia: una llengua, una cultura, i (a vegades) una religió comunes. Es van buscar les arrels nacionals en el passat històric de l’antiguitat o l’edat mitjana. I, en molts casos, la consciència nacional es va reforçar per la lluita contra Estats opressors, invasors o administradors.

Així definia la nació alemanya el filòsof Johann G. Fichte en el seu Discurs a la nació alemanya (1807-1808):

Tots els que parlen una mateixa llengua estan units […] per un cúmul de vincles invisibles, de manera que els homes no formen una nació perquè viuen en aquest o aquell costat d’una serralada […], sinó que viuen junts perquè primitivament, i en virtut de lleis naturals d’ordre superior, ja formaven un poble.

Així, la nació alemanya, gràcies al fet que té una llengua i una manera de pensar comunes, estava prou unida i es distingia amb claredat de la resta de pobles de la vella Europa […].

D’altra banda, així definia la nació el revolucionari italià Giuseppe Mazzini el 1834:

Una nació és l’associació de tots els que, agrupats ja sigui per la llengua, per certes condicions geogràfiques o pel rol que els ha assignat la història, reconeixen un mateix principi i s’encaminen, sota el dret d’un imperi unificat, a la conquesta d’una sola meta definida.

Finalment, així definia la nació l’escriptor i historiador francès Ernest Renan en el seu discurs Què és una nació? (1882):

Una nació és una ànima, un principi espiritual […]. Una nació és una gran solidaritat creada pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i que s’està disposat a fer en el futur. Comporta un passat; però es reprèn en el present mitjançant un acte tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és un plebiscit quotidià, tal com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de la vida.

Les Revolucions de 1830

dimecres, 13/10/2010

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes, els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels individus.

Els liberals tenien a la major part dels seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789, que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada revolucionària.

rev30.png

burgues02.jpg

Així, en la dècada de 1830 novament sorgiran moviments revolucionaris que ja afectarien tant a l’Europa central com a l’occidental, amb una extensió i unes repercussions més grans que les viscudes a la dècada anterior. En aquesta ocasió, les insurreccions tindrien més suport popular i, en aquells països on van triomfar, van comportar la substitució dels règims absolutistes per sistemes polítics constitucionals en els quals la burgesia va passar a detenir el poder. Amb tot, encara es mantindria la marginació de les classes populars de la vida política perquè el sufragi era censatari o restringit i les llibertats públiques eren limitades.

Va ser a França on va iniciar-se el nou procés revolucionari dels anys trenta. El príncep de Polignac, ministre del monarca Carles X, va dissoldre el parlament el 25 de juliol de 1830, va suprimir la llibertat de premsa i va excloure del cens electoral a comerciants i industrials. Davant les mesures reaccionàries del govern de Carles X, que intentava derogar la Carta Atorgada de Lluís XVIII, la burgesia va prendre les armes i va ocupar París per expulsar el darrer Borbó i nomenar un nou rei: Lluís Felip d’Orleans.

Révolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830.jpg

El rei-ciutadà, que acceptaria tres principis bàsics del liberalisme: la sobirania nacional, una constitució que reconeixia els drets de la Carta Atorgada de 1814, i llibertat política i parlamentària. Aquest fet representava per França, desprès de l’experiència fallida de Lluís XVI amb l’Assemblea Legislativa el 1791, la nova formació d’una monarquia liberal o constitucional, que ràpidament va ser reconeguda per Anglaterra. Seria, però, la gran burgesia la que recolliria els fruits d’una revolució protagonitzada per la petita burgesia i els obrers, ja que la monarquia orleanista aviat oblidaria les seves promeses de liberalització i democratització del règim polític francès i condemnaria a les classes mitjanes, el seu principal suport inicial, a una situació de marginació política.

Encoratjada pel triomf de la revolució a França, la veïna Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se combinant reclamacions nacionals i liberals. Així, el 4 d’octubre de 1830, els belgues prenien Brussel·les i declaraven la seva independència. Prússia, Àustria i Rússia van intentar intervenir per imposar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres de 1831 es confirmaria la independència belga i la seva neutralitat sota la monarquia constitucional del rei Leopold I.

Wappers_belgian_revolution.jpg

Tanmateix, països com Espanya, entre 1833 i 1839, i la Gran Bretanya, a través de l’ampliació dels drets polítics el 1832, també van fer el trànsit cap al liberalisme en aquest període. En canvi, en altres llocs com ara a Itàlia, Polònia o Alemanya, els moviments revolucionaris dels anys trenta van fracassar.

A Polònia, sotmesa majoritàriament a Rússia, l’exèrcit va insurreccionar-se el 29 de novembre de 1830. L’any següent els polonesos declararien la seva independència. Tot i l’èxit inicial, les desavinences entre la noblesa polonesa conservadora i la burgesia liberal van propiciar que l’exèrcit rus esclafés la revolució i iniciés una terrible repressió davant la neutralitat i indiferències britànica i francesa.

Al centre d’Itàlia (Mòdena, Romanya i les Marques) va esclatar un alçament propiciat per l’acció soterrada dels carbonaris, que ràpidament va ser apaivagat per l’Imperi Austríac amb l’única reclamació de França. Tot i aquest fracàs, la revolució de 1830 va significar l’inici d’una nova consciència de pàtria que encoratjaria en la segona meitat del segle la lluita per la unificació i la independència italiana.

Finalment, a Alemanya, dividida en petits Estats sota el proteccionisme del Regne de Prússia (i de l’Imperi Austríac), la revolució va iniciar-se el 1830 en alguns Estats de la regió central que van adoptar constitucions liberals –Brunswick, Hesse, Hannover i Saxònia–. El moviment revolucionari va extendre’s lentament als Estats meridionals que van intentar dominar la Dieta (parlament) de la Confederació Germànica, unió política de l’Europa central creada pel Congrés de Viena el 1815 agrupant a 38 Estats sobirans. Creada per omplir el buit que havia deixat la desaparició del Sacre Imperi durant l’Imperi Napoleònic, disposava d’un parlament a Frankfurt i buscava equilibrar la influència d’Àustria i Prússia al nord d’Europa sota la presidència de l’emperador austríac i com a fre a les tendències liberals. Els intents revolucionaris de 1830 per canviar les constitucions dels Estats alemanys van fracassar. Amb tot, Prússia va introduir el Zollverein (1834), la unió duanera dels Estats del nord, futura llavor de la unificació del país.

zollverein 2.gif

L’expansió de la Il·lustració

dissabte, 18/09/2010

La Il·lustració es va iniciar en el període 1680-1730 a Anglaterra i les Províncies Unides, i posteriorment va difondre’s a França i algunes regions d’Itàlia i dels Estats alemanys. D’aquesta manera, cap al 1750, aquest corrent de pensament s’havia expandit per bona part d’Europa, esdevenint França el principal centre de difusió del seu ideari.

El focus principal d’aquest reformisme van ser les ciutats portuàries, com Anvers, Londres o Hamburg, i les grans capitals europees del segle XVIII, com París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Madrid o Lisboa. Per contra, el món rural va estar completament allunyat d’aquells nous aires renovadors que portaven els pensadors il·lustrats.

mapa_absolutisme.png

Si bé és innegable que la Il·lustració va ser un fenomen europeu, aviat les idees il·lustrades van estendre’s per molts dels territoris colonials que controlaven les potències europees, especialment per l’Amèrica Llatina, Amèrica del Nord i Austràlia, i serien un dels fonaments de les revolucions que portarien molts d’aquests territoris cap a la independència en els segles XVIII i XIX.

Tanmateix, la Il·lustració és un fenomen plural i divers. Per això, en cada llengua s’anomena a aquest període de manera diferent però predomina la idea de les Llums. Per tant, cada Il·lustració té uns trets específics en el seu marc.

La Il·lustració britànica està marcada per les transformacions polítiques que van viure’s en el segle XVII i el marc geogràfic que abraça aquest moviment ocupa des de Anglaterra i Escòcia a Amèrica del nord. Així, els il·lustrats britànics es van preocupar principalment per qüestions econòmiques i polítiques, però sense ser en cap moment un moviment que s’enfrontés amb el poder polític. A Anglaterra la Il·lustració no serà radical ni anticlerical.

Els referents científics i filosòfics del segle XVII marquen el desenvolupament de la Il·lustració britànica. És per això, que el bressol de la Il·lustració el trobem a Anglaterra amb uns clars referents en el segle XVII com Newton o Locke. Destaca l’aplicació del racionalisme a l’economia, la política i el pensament social amb autors com Hume, Adam Smith, Gibbon o Godwin. La Il·lustració britànica, a més,  va perllongar-se a les seves colònies d’Amèrica del Nord amb personatges com Jefferson o Franklin fundadors dels Estats Units.

D’altra banda, la Il·lustració francesa també estarà marcada pel pensament del segle XVII, especialment per personatges com Descartes. A França la Il·lustració, però, presenta un contrast entre la realitat de la societat de l’Antic Règim i els canvis produïts a la ciència i el pensament.

Per això, els il·lustrats francesos estaran enfrontats amb el poder polític. La majoria es concentraran a París i projectaran els seus pensaments més enllà del seu àmbit geogràfic. A França els antecedents als il·lustrats són Descartes o Pascal. El racionalisme que practicaran els il·lustrats francesos els enfrontarà amb el poder establert (rei i institucions). Les principals figures d’aquest moviment van ser Voltaire, Diderot, Montesquieu, Helvetius o d’Holbach.

Al centre d’Europa, la Il·lustració germànica es donarà en una societat afectada per la Reforma religiosa que va provocar una transformació a la cultura com a cap altre lloc, impulsant la llibertat de pensament individual i el racionalisme. La Il·lustració a l’àmbit germànic, per tant, no és un moviment que renovi les institucions culturals. Tendeix a quedar-se en l’àmbit de les institucions i les elits i és un moviment més aviat moderat.

Alemanya viu una Il·lustració que té una tradició profunda que va arrencar en els segles XVI i XVII amb figures com Leibniz o Pufendorf. És un moviment lligat al mecenatge cultural i no s’enfrontarà amb el poder polític. La Il·lustració germànica serà molt acadèmica i impregnada d’una religiositat marcada. Els autors més destacats són Kant, Wolf o Helder. A finals del segle XVIII hi haurà una prolongació del pensament il·lustrat que influenciarà el pensament del segle XIX. El racionalisme portarà al romanticisme i a plantejaments radicals en el cas alemany.

Itàlia en el segle XVIII no era una unitat política i la fragmentació va condicionar el desenvolupament del pensament il·lustrat. Així, la Il·lustració italiana es desenvoluparà a Milà que era el gran centre cultural vinculat amb els il·lustrats francesos. Aquesta relació amb França farà que els il·lustrats italians participin de la combativitat i el radicalisme. La diversitat i fragmentació italiana, però, farà que l’enfrontament amb el poder no sigui constant. A determinades zones apareixerà de forma anticipada el nou concepte d’estat-nació propi de les societats burgeses. Val a dir que al voltant dels Estats Pontificis la Il·lustració provocarà tensions religioses.

La Il·lustració espanyola no tindrà projecció social. A Espanya aquest serà un moviment que només afectarà a l’àmbit de la cultura i del reformisme polític per activar la situació econòmica i social. És fonamentalment una Il·lustració del funcionariat. A Catalunya, en canvi, trobem alguns il·lustrats en l’àmbit del comerç.

En resum, la Il·lustració espanyola és un moviment tardà (segona meitat del segle XVIII) influenciat per idees importades de l’exterior en el qual els plantejaments radicals passen a la clandestinitat. A més, la Il·lustració oficial difuminarà els continguts originals del moviment. Les principals figures seran Campomanes o Cadalso. Amb la protecció de la monarquia de Carles III es publicarà el diari El Censor.

A l’Europa oriental el cas més representatiu d’Il·lustració és Rússia que importarà el moviment sense que arribi a arrelar profundament. La Il·lustració russa serà cortesana i enllaçarà amb el reformisme de Pere el Gran i Caterina la Gran. Això sí, aquest corrent de pensament donarà lloc al moviment crític del segle XIX.

Immanuel Kant: Què és la Il·lustració?

dijous, 3/06/2010

El filòsof alemany Immanuel Kant (1724 – 1804) creia en la Il·lustració com un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” en la qual es trobava. El seu lema, Sapere Aude (atreveix-te a saber), resumia aquesta idea.

Així doncs, la Il·lustració va ser una actitud global que postulava una concepció de la vida el centre de la qual era l’ésser humà, que havia d’alliberar-se de les limitacions que li imposaven la tradició social, l’exercici de la política i el pes de la religió. Ara aquest nou “home il·lustrat”, guiat per les “llums” del saber i la raó, es veia capaç de dominar la naturalesa, estudiar-la i comprendre-la a través de ciència experimental i l’anàlisi racional, cosa que el faria “feliç”. La felicitat apareixia com el gran objectiu assolible per cada ésser humà com a individu i com a ésser social en perfecta harmonia.

Extracte de Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? d’Immanuel Kant (1784):

La Il·lustració és la sortida de l’home de la minoria d’edat en la qual es troba […].

Immanuel_Kant.jpg

Immanuel Kant, filòsof il·lustrat alemany

La majoria d’homes, malgrat que la natura els ha alliberat des de fa temps del guiatge dels altres, es mantenen gustosament sota aquest guiatge tota la vida a causa de la peresa i la covardia. Per això als altres els és molt fàcil erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! […].

Però, en canvi, és possible que els homes s’il·lustrin a ells mateixos, sempre que se’ls deixi en llibertat; fins i tot, gairebé és inevitable. En efecte, sempre hi haurà homes que pensen per ells mateixos, fins i tot entre els tutors instituïts per la massa […].

No obstant això, per a aquesta Il·lustració només s’exigeix llibertat i, per cert, la més inofensiva de totes les que duen aquest nom, és a dir, la llibertat de fer ús públic de la pròpia raó íntegrament. Però sento exclamar arreu: “no raonis!”. L’oficial diu: “no raonis, instrueix-te!”. El prestador diu: “no raonis, paga!”. El pastor diu: “no raonis, tingues fe!” […].

Per tant, si se’ns preguntés si ara vivim en una època il·lustrada, respondríem que no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè tots els homes, en la seva condició actual, siguin capaços o puguin servir-se bé i amb seguretat del propi enteniment, sense recórrer al guiatge d’altres.

El pacte de Locarno

dilluns, 31/05/2010

L’experiència dels primers anys vint va fer evident que Europa no aconseguiria la seva completa recuperació sense la participació voluntària d’Alemanya en la normalització de les relacions internacionals. Així, el primer pas en aquesta direcció seria el desenvolupament del Pla Dawes (1924) que desdramatitzaria el problema de les reparacions de guerra.

A continuació, el següent pas va donar-se a instàncies de dos polítics de tarannà pacifista: el ministre francès d’Afers Estrangers Aristide Briand i el nou canceller alemany Gustav Stresemann. Gràcies als seus esforços, el mes d’octubre de 1925, es signaven els importants Acords de Locarno que retornaven Alemanya a la normalitat de les relacions internacionals en l’Europa d’entreguerres.

Bundesarchiv_Bild_183-R03618,_Locarno,_Gustav_Stresemann,_Chamberlain,_Briand.jpg

Gustav Stresemann (Ministre d'Afers Extrangers alemany), Joseph Austen Chamberlain (Ministre d'Afers Extrangers britànic) i Aristide Briand (Ministre d'Afers Extrangers francès) en les negociacions de Locarno

Aquest és un extracte del Tractat acordat en les reunions realitzades entre el 5 i el 16 d’octubre de 1925:

Article 1r. Les altes parts contractants garanteixen individual i col·lectivament, com s’estipula als articles següents, al manteniment del status quo territorial, resultant de les fronteres entre Alemanya i Bèlgica, i entre Alemanya i França, i la inviolabilitat d’aquestes fronteres, tal com han estat fixades per i en execució del Tractat de `Pau signat a Versalles el 28 de juny de 1919 […].

Article 2n. Alemanya i Bèlgica, i també Alemanya i França, es comprometen recíprocament a no iniciar, l’una o l’altra part, cap atac o invasió, i no recórrer d’una o altra part, en cap cas, a la guerra. Malgrat això, aquesta estipulació no es durà a terme sempre que es tracti:

1. De l’exercici de la legítima defensa […].

2. D’una acció en aplicació de l’article 16è del Pacte de la Societat de Nacions.

3. D’una acció en raó d’una decisió presa per l’Assemblea o el Consell de la Societat de Nacions, o en aplicació de l’article 15è, paràgraf 7, del Pacte, sempre que, en aquest darrer cas, aquesta acció anés dirigida contra un Estat que hagi atacat primer.

Article 3r. Prenent en consideració els compromisos adquirits pel present Tractat, Alemanya i Bèlgica, i Alemanya i França, es comprometen a solucionar per via pacífica […] totes les qüestions, de qualsevol caràcter, que vinguin a dividir-los i que no hagin pogut ser resoltes pels procediments diplomàtics ordinaris.

Els països participants, Anglaterra, França, Bèlgica, Itàlia, Alemanya, Polònia i Txecoslovàquia van comprometre’s en una sèrie de punts bàsics per a la futura convivència continental:

1. Alemanya va renunciar a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i va acceptar les fronteres occidentals.

2. França, a canvi, va abandonar abans del que estava previst la regió de Renània.

3. La Societat de Nacions va admetre Alemanya com a país membre.

4. Estats Units va aconseguir la rebaixa del pagament alemany de les reparacions de guerra.

5. Els banquers americans van començar a realitzar préstecs i a fer inversions en el país germànic.

La distensió provocada per “l’esperit de Locarno” va afectar considerablement les relacions internacionals, sobretot a l’Europa occidental. Ara s’iniciava un nou clima en les relacions europees que deixava enrere el revengisme de postguerra i que es manifestaria en l’ingrés d’Alemanya en la Societat de Nacions el 1926. Els intents de negociar un desarmament generalitzat començarien a proliferar i una onada de pacifisme s’estendria, finalment, entre els antics països bel·ligerants.