Entrades amb l'etiqueta ‘Alemanya’

La República de Weimar

dilluns, 28/02/2011

Superats els processos revolucionaris que s’havien produït a l’acabament de la guerra i durant el procés de formació de la República, l’acatament de Tractat de Versalles serà el principal de la República durant els anys vint. Els tractats de pau de París van suposar per Alemanya pèrdues territorials, limitacions militars i unes altes reparacions de guerra que suposaran una forta hipoteca econòmica.

La República haurà de digerir el diktat de Versalles, el que motivarà les primeres discrepàncies internes entre el grup constitucional perquè el DDP no ratificarà el Tractat de Versalles al parlament. Aquesta desavinença va ser temporal, però resultava un signe de que la societat alemanya no es considerava l’única culpable de la guerra. L’amargor davant el diktat de Versalles alimentarà l’oposició nacionalista de dretes, la poca adhesió de la classe mitjana a la República i l’agitació de l’esquerra revolucionària. El nacionalisme denunciarà que la derrota no va ser militar, sinó una traïció dels polítics alemanys.

Versailles : die deutschen Friedensunterhändler vor ihrer Abfahrt ins Hotel Trianon.  Von links : Leinert, Melchior, Giesbert, Brockdorf-Rantzau, Landsberg, Schücking.

D’altra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi havia un sotmetiment a l’imperialisme franco-britànic. La realitat es que la coalició weimariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va facilitar l’aparició de nombrosos grupuscles polítics, cossos paramilitars –alguns dels quals encara continuaven combatent a l’est–, agrupacions d’aturats i antics soldats desmobilitzats. Aquests sectors de població sense un futur clar complicarien l’evolució d’un país que s’aixecava de la guerra amb grans dificultats.

La pau imposada va fer que el març de 1920 hi hagués un intent de cop d’Estat protagonitzat per Kapp amb el recolzament de grups militars que van estar a punt d’apoderar-se de Berlín. Una vaga general de defensa del règim va evitar que triomfés el cop d’Estat. L’èxit de la vaga general, el fet que l’USPD i el KPD consideressin que Ebert era un mal menor preferible abans que Kapp i la paralització del país davant la impotència dels rebels van portar al fracàs el cop de Kapp. Amb la derrota dels colpistes i la integració del DVP d’Stresemann en el sistema el govern republicà va consolidar-se però encara faltava solucionar els problemes econòmics que afectaven a Alemanya.

Evolució del Reichstag (1919-1928):

1919 1920 1924 (V) 1924 (XII) 1928
Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 2% 4 10,6% 54 12,6% 62 9% 45
USPD 7,6% 22 18% 84
SPD 38% 165 21,7% 102 29,8% 153 20,5% 100 26% 131
DDP 18,5% 75 8,3% 39 5% 25 5,7% 28 6,3% 32
Zentrum 19,7% 91 13,6% 64 12% 62 13,4% 65 13,6% 69
DVP 4,4% 19 14% 65 8,7% 45 9,2% 45 10% 51
DNVP 10,3% 44 15% 71 14,2% 73 19,5% 95 20,5% 103
BVP 4,4% 21 3% 16 3,2% 16 3,7% 19
NSDAP
Participació 83% 79,2% 77,4% 78,8% 75,6%

Altres problemes que va haver d’afrontar la República de Weimar eren la dificultat de recuperar-se econòmicament per la pèrdua de territoris, el retorn dels soldats del front, la reconversió econòmica l’atur, el descens de la demanda interna i la inflació agreujada per les reparacions de guerra.

Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver d’afrontar el pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del començament la recuperació econòmica del país. El tema de les reparacions va col·locar els aliats en un dilema; per poder pagar Alemanya s’havia de recuperar econòmicament. En el cas contrari, una Alemanya enfonsada econòmicament seria un perill revolucionari i no podria fer front a les reparacions.

Timbre_Allemagne_Inflation.jpgLa forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

Els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veuran com els seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

A més de la crisi econòmica, Alemanya va haver de patir l’agitació separatista de Baviera i Renània amb el suport dels francesos. Aquesta era l’última regió industrial alemanya i la seva pèrdua suposava l’enfonsament definitiu pel país. El 1923 França va ocupar la conca del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra, el que va tornar a desencadenar l’agitació nacionalista. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar que França obtingués els resultats previstos. El govern francès va cobrar part dels endarreriments, però la tensió amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acció de pressió.

La República es veurà assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major pressió sobre la República en els anys vint. Així, l’octubre de 1923 el KPD promourà un nou intent insurreccional antirrepublicà que no prosperarà. El Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va intentar també un cop d’Estat a Munic que pretenia realitzar una “marxa sobre Berlín” imitant Mussolini. Hitler fracassarà i acabarà a la presó després d’un judici. Alemanya semblava abocada a la descomposició de la República de Weimar.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Aquesta situació extrema portarà als Estats Units a intervenir amb l’aprovació del Pla Dawes que significarà l’acord perquè Alemanya pogués pagar el deute a llarg termini. Així Alemanya accedia al crèdit exterior que va fer possible la recuperació del país. Davant d’aquesta situació va formar-se el govern de la Gran Coalició.

L’SPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern d’unió nacional encapçalat per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant així a un període d’estabilitat política que dominarà la resta dels anys vint. El final de la “lluita pel Ruhr”, la reforma monetària i el Pla Dawes van permetre estabilitzar l’economia i que la democràcia parlamentària pogués funcionar.

Gustav_Stresemann.jpg

Gustav Stresemann

El govern del nou canceller Stresemann començarà a controlar la situació econòmica amb la col·laboració dels governs britànic i nord-americà. Alemanya va retornar a l’escena internacional iniciant un període d’estabilitat. El KPD deixarà de ser un enemic per a la República amb la signatura del Tractat de Rapallo amb l’URSS que establia la col·laboració econòmica i militar i el reconeixement del comunisme. Ara el KPD es limitarà a una acció propagandística del comunisme i el nacionalisme i l’extrema dreta es limitaran a ser un moviment dispers i dividit que no suposava cap perill pel règim republicà.

El 1925 es signava a Suïssa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, França, Bèlgica, Itàlia i altres països menors on es renunciava a la modificació per la força de les fronteres europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va facilitar la normalització de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de Nacions.

A Locarno van aprovar-se els punts bàsics que havien de garantir la futura convivència continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i acceptava les fronteres europees. França, a canvi, havia d’abandonar Renània abans del temps previst. L’SDN acceptava Alemanya com a país membre i la pressió dels Estats Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els banquers nord-americans van començar a prestar diners i a fer fortes inversions al país germànic.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

Els moviments separatistes perdien així el suport exterior de França i diluïen deixant de ser una amenaça per a la República. La desactivació de fronts de conflicte interns, la recuperació de les relacions exteriors i la reactivació econòmica van permetre l’estabilització de la República de Weimar.

La col·laboració dels bancs nord-americans, amb excés de capacitat creditícia, va facilitar el capital necessari per reactivar el país econòmicament. Els crèdits procedents dels Estats Units van permetre el rellançament industrial. Així, el 1928 la producció recuperava els nivells de 1913 tot i la mutilació d’espais industrials.

Tot i això, l’economia alemanya no va ser capaç de resoldre el problema de l’atur que es situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social. Els acords entre patronal i sindicats que havien permès la consolidació de la República van trencar-se en aquest període tornant a la confrontació tradicional. A la indústria siderúrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves posicions davant les reclamacions obreres.

El 1925 va morir el socialdemòcrata Ebert que era el president de la República alemanya. Les eleccions a la presidència van donar a la primera volta la victòria a Jarres, candidat de la coalició DVP-DNVP però sense aconseguir la majoria absoluta que era necessària.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-primera volta):

  • Jarres (DVP-DNVP): 38%
  • Braun (SPD): 29%
  • Marx (Zentrum): 14,5%
  • Thallman (KPD): 7%

A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realitzar noves coalicions. Així, l’SPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat catòlic Marx per superar la coalició de dretes. Davant la unió dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hindenburg; un candidat dretà, heroi de la Primera Guerra Mundial i símbol del II Reich. El nou candidat va reagrupar a la dreta ideològica alemanya. Si l’esquerra representada per l’SPD i el KPD s’hagués unit als partits de centre haguessin guanyat amb tota seguritat, però aquest acord no va ser possible per les discrepàncies entre socialdemòcrates i comunistes.

Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-segona volta):

  • Hindenburg (DVP-DNVP): 48,3%
  • Marx (SPD-Zentrum): 45,3%
  • Thallman (KPD): 6,4%

Hindenburg va imposar-se a la coalició weimariana de l’SPD i el Zentrum accedint així a la presidència de la República un personatge que no formava part dels partits tradicionals de la República, amb una ideologia dretana vinculada al DVP i que esdevindria clau en l’esfondrament de la democràcia alemanya per la seva complicitat en l’arribada de Hitler a la cancelleria el 1933.

Sistema de partits de la República de Weimar

diumenge, 27/02/2011

SPD: La socialdemocràcia alemanya era un partit obrer sense implantació al camp ni a les classes mitjanes de la societat alemanya. El seu programa presentava un socialisme reformista que buscarà consolidar la democràcia. Mai va aconseguir la majoria absoluta i va haver de pactar amb el Zentrum i el DDP.

DDP: El centre polític de la República tenia una implantació desigual entre les classes mitjanes de les grans capitals industrials. Era un partit democràtic fràgil i sense tradició. Al llarg dels anys vint s’anirà enfonsant electoralment.

Zentrum: El partit catòlic interclassista completa el que van ser els tres grans pilars de la nova república democràtica. Era un partit conservador amb alguns elements propis de l’extrema dreta. Amb la crisi de la República giraran cap a la dreta amb Von Popen.

KPD: El Partit Comunista alemany va néixer el 1921 com una escissió de l’USPD. Va convertir-se en un partit de masses que s’oposava a la república burgesa i apostava per la via revolucionària. La seva alternativa a la república democràtica era la república soviètica de consells.

DVP: El Partit Popular alemany de tendència liberal moderada representava els interessos de la burgesia industrial i agrària. Votarà en contra de la Constitució però acabarà integrant-se a les coalicions de govern sota la direcció d’Stresemann. A la mort del dirigent popular el DVP evolucionarà cap a la dreta.

DNVP: El Partit Nacional Popular alemany era un partit de masses, monàrquic i amb una forta implantació a Prússia. Nostàlgics de l’Imperi, antimarxistes, antisemites i interclassistes tant al camp com a la ciutat el seu principal dirigent era Hugenberg. El seu aliat era el BVP (Partit Popular de Baviera) que seguia la mateixa ideologia. Aquests són els enemics del sistema des de la dreta política.

NSDAP: El Partit Nacionalsocialista alemany no creixerà electoralment fins el crac de 1929. D’altra banda, els moviments folklòrics van tenir la seva importància amb la creació de societats secretes i clubs universitaris d’agitació pangermanista i hegemonística contraris a la República.

Resultados_parlamentarios_Weimar.png

El sistema institucional de la República de Weimar

dissabte, 26/02/2011

La creació de la República de Weimar el 1919 introduïa la democràcia a Alemanya amb una constitució que suposava la introducció d’un estat federal, democràtic i parlamentari amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional, el que va permetre que hi hagués una gran varietat de partits, el que dificultaria la formació de majories i la governabilitat del país.

538px-Wappen_Deutsches_Reich_(Weimarer_Republik).png

La Constitució de 1919 establia la capital a Weimar trencant amb la capitalitat de Berlín del II Reich. En qualsevol cas, Weimar era una capital més formal que real. La nova constitució responia al compromís entre les principals forces formadores de la República: l’SPD, el Zentrum i el DDP.

Els socialistes eren la minoria majoritària però van cedir la ponència constitucional al DDP perquè Preuss, inspirant-se en el pensament de Max Weber, presentés el text constitucional amb la intenció d’harmonitzar el nou règim i un estat fort. Així s’estenia el règim democràtic a tota Alemanya amb sufragi universal masculí i femení per als majors de 20 anys per l’elecció dels poders de la república i els landers. L’antic imperi s’extenia sobre regnes, principats i ciutats lliures; ara s’establia un règim gairebé federal amb un poder central que predominava sobre els landers.

La República de Weimar va establir la divisió de poders executiu, legislatiu i judicial. Això va suposar la fi de l’autonomia de l’exèrcit alemany que passava a dependre del poder civil. La constitució buscava l’equilibri entre el president de la República i el canceller que era el cap del govern. El president de la República tenia importants funcions, però la intenció no era crear un règim presidencialista, sinó buscar un equilibri amb el parlamentarisme. Així, el president era escollit per sufragi universal directe per un mandat de 7 anys sense límit de mandats. El president representava la sobirania nacional.

El canceller era el cap de l’executiu, responsable davant el Reichstag (parlament alemany). La iniciativa a l’hora d’encarregar la formació de govern i anomenar el canceller corresponia al president de la República. El canceller tenia un mandat de 4 anys i podia ser destituït pel president sense l’aprovació del Reichstag. En situacions d’emergència, el president tenia l’atribució de governar mitjançant decrets llei i referèndums prescindint del Reichstag i deixant el canceller com una mera figura administrativa de gestió (article 48 de la constitució). L’esperit de la constitució mantenia grans similituds amb una monarquia constitucional per les atribucions presidencialistes que tenia el president legitimat per ser escollit pel poble.

Flag_of_Germany_Weimar.png

Així, es conciliava el passat imperial amb un present democràtic on hi havia un fort pes de la tradició monàrquica. El govern en condicions normals estava en mans del canceller però el president podia decretar una situació d’emergència aplicant l’article 48 per governar i exercir el seu poder. La República va establir-se amb un govern als landers i un senat territorial amb iniciativa legislativa en qüestions socials, culturals i religioses per tractar de superar les diferències territorials. El constitucionalisme històric alemany va imposar-se a l’hora de formular la Constitució de 1919. L’Estat podia intervenir social i econòmicament trencant amb el liberalisme tradicional. S’acceptarà la creació de consells d’empresa amb presència conjunta de patronal i treballadors i existia un Consell Econòmic del Reich (Zag) amb potestat per intervenir socialment.

De la Revolució Alemanya a la República de Weimar

divendres, 25/02/2011

Una de les principals conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser l’esclat de les revolucions que van produir-se a Rússia, Alemanya i altres territoris vençuts com Hongria, Baviera i territoris de Centre-Europa i l’Europa Oriental. A partir de l’enfonsament del sistema anterior s’imposarà un procés revolucionari que portarà a Rússia a ser el primer estat comunista i a Alemanya s’imposarà un sistema democràtic. Si bé Rússia definirà un nou sistema polític entre febrer de 1917 i principis de 1918 amb la signatura de la pau de Brest-Litovsk, Alemanya, per la seva banda, iniciarà el període revolucionari amb la caiguda del II Reich el 1918 que portarà a la creació de la República de Weimar el 1919.

El procés revolucionari més important serà el que es donarà a Alemanya perquè posarà fi a la guerra. Ens trobem davant d’una revolució política que es plantejarà el dubte entre una revolució de tipus socialista o la instauració d’una república democràtica sense paral·lelismes amb el règim comunista rus. En el cas alemany no ens trobem davant d’un ensorrament del sistema social com va passar a Rússia. Localment va poder haver alguna confrontació social, però principalment ens trobem davant de l’enfonsament de l’Estat amb una forta crisi política.

Alemanya era un Estat social i econòmicament estable i en una situació d’expansió on els socialistes no eren una oposició revolucionària. El règim imperial alemany, d’altra banda era autoritari i no democràtic. Serà la crisi produïda per la derrota a la guerra i la incapacitat de l’emperador per assumir-la i iniciar un procés reformista el que precipiti la revolució. El sistema imperial alemany s’havia esgotat a causa del desgast produït pel desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. La consciència de que els Imperis centrals no podien guanyar la guerra va extendre’s tot i l’absència del front oriental després de signar la pau de Brest-Litovsk amb Rússia.

Revolution_in_Bayern,_Gefangener.jpgL’última ofensiva de les potències centrals no va prosperar i es temia una contraofensiva aliada en territori alemany. Davant aquesta situació els cercles polítics de Berlín l’octubre de 1918 van iniciar una sèrie d’accions de pressió a l’Imperi per signar la pau. Així, el Zentrum catòlic conservador i l’SPD va plantejar, amb el suport del DVP (Partit Liberal), la formació d’una nou govern de concentració que portés Alemanya cap el final de la guerra després de negociar amb els aliats.

La figura del príncep Max de Bade serà clau en la formació del nou govern al qual es sumarà el DDP (Partit Demòcrata). Era una revolució que seguia la tradició prussiana de “revolucions des de dalt”. Amb unes reformes democràtiques suaus es buscava la clemència dels aliats en unes hipotètiques negociacions de pau i evitar una “revolució des de baix”. Alemanya es convertia en una monarquia constitucional.

Aquest govern no podrà consolidar-se en el poder pel rebuig del Kàiser Guillem II i l’alt comandament de l’exèrcit alemany que encara consideraven possible guanyar la guerra i creien que una negociació suposaria la rendició alemanya davant els aliats. La realitat era que demanar un armistici era una qüestió política que no depenia dels comandaments militars. Amb aquesta oposició militar i imperial es va sabotejar la revolució des de dalt.

Max de Bade plantejava el sotmetiment de l’exèrcit i l’emperador a un règim constitucional ple que portés la democràcia a Alemanya. Segons l’estructura imperial, l’exèrcit era autònom i l’emperador era el seu únic superior, fet que reforçava la figura del Kàiser confonent autoritarisme i militarisme. Prússia era el nucli fort de l’Imperi i encara funcionava amb sistemes no democràtics que garantien el poder imperial. Max de Bade planejava unes reformes que portés el sistema alemany cap a la democràcia, però l’oposició de l’emperador va fer impossible que es produís aquesta reforma.

Així, el Kaiser va retirar-se a Spa on va conspirar amb l’estat major de l’exèrcit. L’octubre de 1918 l’alt comandament militar imperial va ordenar a la flota alemanya que ataqués a la flota aliada al Mar del Nord. Davant d’aquest fet esclatarà la revolució política. La flota va amotinar-se a Kiel i va constituir un consell de mariners que entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre van controlar la ciutat.

Aquest fet va fer esclatar una sèrie d’insurreccions locals populars que es traduïen en la formació de consells de ciutadans arreu del territori. A Munic va arribar a constituir-se un consell local i el 9 de novembre la revolució va arribar a Berlín provocant la renúncia de Max de Bade i l’abdicació del Kàiser Guillem II. A Berlín, els soldats van negar-se a intervenir contra una manifestació massiva d’obrers de les fàbriques i marins revolucionaris que exigien el final immediat de la guerra. La revolució des de baix semblava que s’estava produint.

Bundesarchiv_Bild_183-B0527-0001-810,_Berlin,_Brandenburger_Tor,_Novemberrevolution.jpg

L’ensorrament de l’Imperi va fer que Friedrich Ebert, màxim dirigent de l’SPD, intentés formar un govern capaç de controlar la situació formant un govern de coalició per evitar la revolució social i portar Alemanya cap a un règim democràtic. La seva proposta, però, es va veure desbordada perquè Scheideman, un altre dirigent de l’SPD, va proclamar la república. Davant d’aquesta situació Ebert va formar un govern revolucionari amb el suport del consell d’obrers de Berlín, anomenant-lo Consell de Representants del Poble. Aquest govern estava integrat per tres membres de l’SPD i tres membres de l’USPD. Tota Alemanya va passar a ser governada per una sèrie de consells locals amb majoria de l’SPD a la zona del sud-est alemany.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

La majoria dels consells van constituir-se en coalició entre l’SPD i l’USPD tot i que els conservadors també van formar alguns consells. L’Imperi s’havia ensorrat, però al contrari que a Rússia, immediatament va haver-hi una presa del poder local sense que es donés una confrontació oberta entre classes. Els consells alemanys no eren soviets a l’estil leninista i consideraven que la seva funció principal era legitimar democràticament el govern d’Ebert.

A més, peces fonamentals de l’Estat com l’exèrcit, amb el mariscal Groener al capdavant, van reconèixer el Consell de Representants del Poble d’Ebert com a nou govern alemany tot i l’oposició dels sectors més conservadors. La realitat es que l’exèrcit no estava disposat a que el país acabés en mans de l’esquerra revolucionària. La patronal també va reconèixer el nou govern i va arribar a un pacte amb els sindicats reconeixent-los com a representants efectius dels obrers, accedint a la jornada laboral de 8 hores i admetent la participació social dels treballadors a les empreses. Els sindicats, per la seva banda, van prometre’s a respectar les relacions de la propietat capitalista i a oposar-se a qualsevol experiment socialista. Així, Ebert aconseguia l’acatament social corporatiu i exterior per al nou règim.

Va signar-se un pacte immediat que posés fi a la guerra perquè no condicionés el procés revolucionari alemany tal com havia passat a Rússia. Així, en poc més d’una setmana els socialistes van controlar la major part del territori. L’SPD volia circumscriure el procés revolucionari alemany a la constitució d’una república democràtica que portés a la pràctica una política social progressiva. La proposta democràtica d’Ebert descartava que es produís un procés similar al rus que portés l’esclat d’un conflicte social. En front de la proposta de l’SPD, l’USPD no va poder mantenir una sola proposta de futur pel país per la seva divisió interna.

Sectors que integraven l’USPD:

  • Sector Moderat: Els seus principals dirigents eran Kautski i Bernstein. Era un sector reformista que coincidia amb els plantejaments democràtics de l’SPD demanat la formació d’una assemblea constituent i una política social reformista.
  • Sector Radical: Haase volia orientar Alemanya cap a una república de consells que donés el poder al poble.
  • Sector Espartaquista: El sector marxista amb Rosa Luxemburg i Liebknecht al capdavant proposava una república socialista de consells creant un partit revolucionari que provoqués una forta agitació revolucionària immediata. El desembre de 1918 aquest sector es constituirà en el KPD (Partit Comunista Alemany) que tot i els seus destacats dirigents va tenir poc recolzament popular.

En últim terme, era el Congrés dels consells de representants del poble qui prendria la decisió sobre el futur d’Alemanya. Així, dels 486 delegats que hi havia al Congrés, prop de dues terceres parts eren militants de l’SPD, uns cent pertanyien als socialistes independents de l’USPD i el sector espartaquista només tenia 10 representants quedant-se sense el suport necessari per poder tirar endavant la seva via política.

Tot i que els consells de treballadors i soldats no eren de tendència revolucionària i la majoria eren fidels a l’SPD, Ebert estava disposat a destruir-los. El Congrés dels consells de representants del poble finalment va celebrar-se i va rebutjar la formació d’una república de consells per plantejar una sèrie de reformes socials com la socialització de la indústria i la substitució de l’exèrcit per una milícia popular. L’SPD tenia una força que els seus rivals d’esquerra no van poder contrarestar.

Liebknecht spricht, Berlin, Tiergarten

L’SPD no volia que es produís un procés de ruptura que portés cap a un procés revolucionari armat i per això va promoure una important política social. La situació va accelerar-se i el 28 de desembre l’USPD va abandonar el Consell de Representants del Poble permitint que l’SPD controlés en solitari la situació. L’esquerra socialista havia entrat en conflicte pel control de la policia el que va trencar la coalició de govern. La sortida de l’USPD va permetre l’entrada de Noske al Consell de Representants del poble com a representant de la cartera d’interior per reconstruir la policia i l’exèrcit integrant els cossos constituïts per antics oficials de l’Imperi a l’aparell policial alemany.

Finalment, s’abandonarà la idea de les milícies populars per formar un exèrcit que es veurà molt limitat pel Tractat de Versalles. Així, Alemanya constituirà una república democràtica aprofitant l’aparell de l’Estat imperial alemanya, el que acabarà portant la República de Weimar a la crisi.

Rosa-Luxemburg.jpg

Rosa Luxemburg

El gener de 1919 va produir-se l’alçament espartaquista davant l’acomiadament del cap de la policia de Berlín, membre de l’USPD. Així, l’USPD, el KPD i els representants revolucionaris van organitzar una gran manifestació contra aquesta decisió del govern d’Ebert. Davant aquesta manifestació Ebert i Noske van enviar a l’exèrcit contra els manifestants provocant una forta repressió. Liebknecht i Luxemburg van ser assassinats juntament amb altres 150 persones. Ebert i el seu govern havien acabat eficaçment amb l’esquerra radical. L’alçament espartaquista va ser una manifestació irreflexiva i caòtica que va organitzar el Front Popular contra el gir dretà del govern d’Ebert. No hi havia plans per realitzar un alçament armat tot i que d’haver estat ben organitzat podia haver tingut èxit.

Així, el 19 de gener de 1919 es van celebrar les eleccions per constituir l’Assemblea Constituent amb l’aplicació del sufragi universal i una participació del 83% tot i que els comunistes del KPD va cridar a l’abstenció. La victòria va ser clara pels pilars de la república democràtica (SPD, Zentrum i DVP).

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (gener 1919):

  • USPD 7,6% (22 escons)
  • SPD 38% (165 escons)
  • DDP 18;5% (75 escons)
  • Zentrum 19,7% (91 escons)
  • DVP 4,4% (19 escons)
  • DNVP 10,3% (44 escons)

Així, en poc més de 3 mesos Alemanya va constituir-se en una república democràtica, amb una constitució que conduiria l’Estat alemany a la configuració d’una república federal, democràtica i parlamentària amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional que donarà lloc a una gran diversitat de partits, fet que dificultaria la formació de majories parlamentàries i la governabilitat del país. Finalment, l’onze d’agost de 1919 Ebert va signar la nova constitució alemanya.

L’Alemanya de Bismarck, entre l’autoritarisme i el liberalisme

divendres, 18/02/2011

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. Els partits polítics tenien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Amb tot, l’existència d’una burgesia forta com a conseqüència de la rapidíssima i potent industrialització i, a la vegada, l’ascens d’un poderós i organitzat moviment obrer, van permetre que l’autoritari règim alemany, comandat pel canceller Bismarck, adoptés una sèrie de reformes per evitar l’esclat revolucionari.

bismarck1.jpg

El canceller alemany Otto von Bismarck

Així, encara que el Parlament no tenia cap control efectiu sobre el poder executiu i que l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal masculí va ser concedit des de la mateixa formació de l’Estat, el 1871. A més, tota una sèrie de mesures van anar ampliant la protecció social. També es van legalitzar els partits polítics.

Així definia Bismarck la nova Alemanya en aquest extracte dels seus Pensaments i records (1899):

Els partits em són completament indiferents […]. El meu objectiu és afermar la seguretat nacional; ja tindrà temps la nació d’organitzar-se a l’interior, quan la seva unitat i la seva maduresa estiguin completament garantides davant les amenaces exteriors. Per assolir aquest objectiu per la via parlamentària, el partit liberal nacional és […] el més idoni […]. No importa que a l’interior ens organitzem d’una manera més o menys liberal o conservadora […]. Això no es podrà examinar seriosament fins que no estiguem a resguard de les injúries del temps.

I en aquest discurs pronunciat davant el Landtag de Prússia el gener de 1873:

Tan bon punt s’adopten criteris de partit, els antagonismes s’aguditzen. Tan sols els rei i tot allò que deriva de la seva personalitat i de la seva concepció política romanen neutrals. Jo crec que aquesta posició (subjecció dels diversos partits i supremacia de la Corona) és la que ha de prevaler en el govern de Prússia. Segons les circumstàncies, pot ser necessari adherir-se a un partit o a un altre de conformitat amb les idees de Sa Majestat o del govern.

Aquests canvis d’opinió es caracteritzen a Anglaterra per la pujada al poder d’un nou ministeri […]. Penso, però, que els antagonismes de partit són massa forts a Prússia i que […] la responsabilitat que cadascú assumeix amb el govern no és tan elevada com pot apreciar-se a Anglaterra.

I, finalment, en aquest discurs pronunciat al Reichstag el març de 1884, on exposa el seu model de política social paternalista:

S.M. Guillem I va dir: “Ja el febrer d’aquest any hem manifestat la nostra convicció que la guarició del malestar social no es pot fer exclusivament per mitjà de la repressió dels excessos dels socialdemòcrates, sinó mitjançant una promoció efectiva del benestar dels treballadors”. D’acord amb això, el primer de tot va ser aprovar una llei d’assegurança d’accidents […].

Ens hem imposat de millorar la situació del treballador en tres direccions:

En primer lloc, fent els passos necessaris per protegir el treball en el seu propi país davant la competència; en altres paraules, hem introduït tarifes proteccionistes per a defensar el treball nacional.

Un segon pla, que ja està en el pensament del govern, és la millora dels impostos.

Un tercer pla de reformes […] conté un suport directe als treballadors […]. el problema real dels treballadors és la inseguretat que tenen en la seva vida. Un treballador no està segur de tenir feina sempre; ni ho està d’estar sempre sa, i preveu que un dia serà vell i serà incapaç de treballar. Però fins i tot si cau en la pobresa com a resultat d’una llarga malaltia, estarà completament desatès si ha de comptar només amb les seves pròpies forces […]. Però l’auxili social deixa molt a desitjar, especialment a les grans ciutats […].

Des del costat progressista, podeu anomenar aquesta legislació com a “socialista”. Jo prefereixo el terme “cristià”.

El cas de l’Alemanya del Segon Reich esdevé, d’aquesta manera, tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, combinant de forma complexa elements moderns i arcaics en la seva organització.

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.

L’extensió de la Gran Depressió

dissabte, 12/02/2011

La crisi derivada del crac nord-americà de 1929 aviat arribaria des dels Estats Units a d’altres països. L’extensió de la crisi va afectar, amb més o menys intensitat, totes les economies, però hi va haver dos grups de països que la van patir amb una especial intensitat: els que tenien una estructura econòmica fonamentada en la venda de primeres matèries als països industrialitzats, i aquells països europeus que depenien del crèdit i les inversions nord-americanes.

El factor que va accelerar aquesta l’exportació del problema va ser l’afany dels bancs nord-americans per a recuperar ràpidament els capitals prestats als Estats europeus en la postguerra. Tot plegat va derivar en la creació d’una nova situació: per primer cop una crisi de l’economia dels EUA afectava Europa i d’altres països del món ja que fins aleshores havien funcionat de forma independent. Els lligams sorgits de la Gran Guerra i les inversions de capitals de la postguerra van fer inevitable el contagi de la crisi. La globalització de l’economia convertia les crisis en globals.

International_depression.png

Els països productors de primeres matèries, com ara la Xina i bona part de Llatinoamèrica, ja havien patit des de feia temps els efectes de la caiguda de preus dels béns agrícoles i els recursos minerals. Així, arribats a 1933, la caiguda dels preus dels productes primaris estava al voltant del 55%. Però, quan la crisi va estendre’s, encara patirien molt més els seus efectes a causa de la reducció de la demanda per part de les economies industrialitzades i la reducció dels préstecs i les inversions exteriors.

Un any i mig, aproximadament, trigaria la crisi de 1929 a arribar a Europa amb uns efectes prou coneguts. Aviat arribarien el tancament de bancs i fàbriques, la restricció de la producció, la davallada de les exportacions i l’increment de l’atur. Els governs es veurien obligats a rebaixar les despeses públiques i les inversions, contribuint a accelerar la paralització de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, el 1931 gairebé totes les economies europees restarien greument afectades, cadascuna amb les seves particularitats.

Quan per primera vegada, des de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, semblava que la situació econòmica es trobava en un procés d’expansió, la crisi va arribar a Alemanya. L’economia alemanya va situar-se en una situació molt compromesa ja que l’auge de les seves empreses en la darreria de la dècada de 1920 havia estat estimulat per les inversions britàniques i nord-americanes i depenia dels crèdits per a poder fer front al pagament de les reparacions de guerra.

Tot i que l’economia alemanya ja va començar a donar els primers símptomes de deteriorament el 1928, amb el descens del nombre de préstecs, no seria fins a la fallida del gegant bancari austríac Kredit Anstalt de Viena que va desencadenar-se el pànic i el ràpid contagi a la banca alemanya. Els principals bancs alemanys van tancar davant l’afluència de dipositants que volien retirar els seus diners, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i van suspendre el pagament del deute. El col·lapse del sistema bancari va comportar la fallida de moltes empreses que es van veure, de la nit al dia, mancades de finançament. A més, els clients potencials d’aquestes empreses es quedaven sense la seva capacitat de compra ja que els seus estalvis s’havien esfumat.

D’aquesta manera, la crisi va instal·lar-se plenament al país cap a juliol de 1931. La desaparició dels capitals nord-americans va paralitzar tot el sistema de producció industrial alemany. Les fàbriques van començar a tancar i l’atur va disparar-se: sis milions d’alemanys es trobarien sense feina. La crisi econòmica va crear tensions socials i aquestes beneficiarien els partits polítics extremistes. Comunistes a l’esquerra i nacionalsocialistes a la dreta atacarien l’estabilitat de la fràgil democràcia republicana. En una societat en crisi, per a molts la sortida passaria pel totalitarisme, donant-se un paral·lelisme entre l’increment de l’atur i l’augment d’afiliació al partit nazi.

Per la seva banda, Gran Bretanya ja es trobava en crisi el 1929 amb la retirada dels capitals nord-americans, tot i que semblava que els seus efectes eren menys violents que als Estats Units. Igual que en el cas alemany, la fallida del Kredit Anstalt austríac, on hi havia invertits molts capitals britànics, va afectar les seves institucions de crèdit. La feblesa de la lliura esterlina va obligar a intervenir el govern en un intent de mantenir la paritat amb el patró l’or. L’esforç, però, resultaria inútil i el 1931 va abandonar-se el patró or, fet que comportaria l’enfonsament de la moneda. Tres milions d’aturats serien les víctimes de la crisi, que s’estendria per tot l’Imperi Britànic.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

En un principi, França semblava al marge de la crisi ja que les seves reserves d’or eren importants i la seva dependència financera era molt més petita que la d’altres països europeus. Però, des de 1932, quan la Gran Bretanya va abandonar el patró or, la devaluació de la lliura va reduir la competitivitat dels productes francesos i la Tercera República no va poder evitar els efectes de la crisi mundial en la seva economia.

PIB france_1929-1939.gif

Un cas curiós en estudiar els efectes de la Gran Depressió és la Unió Soviètica. La manca de contactes econòmics amb Occident va deixar la URSS al marge dels efectes de la crisi, a la vegada que els resultats del primer Pla Quinquennal semblaven ser molt satisfactoris. Els teòrics comunistes van anunciar aleshores la fi del capitalisme. Sense un coneixement real del que succeïa al país, a Occident aquesta situació va suposar, per a molts, la prova de l’eficàcia del socialisme. Així, l’esquerra europea va incorporar la planificació econòmica com a arma per a prevenir possibles crisis.

El crac de 1929 va trencar l’estabilitat política que havia caracteritzat el període 1925-1929 a Europa, un cop resolts els problemes més greus derivats de la guerra i la postguerra. Psicològicament, la crisi de 1929 va tenir importants repercussions i l’opinió pública va perdre confiança en les mateixes democràcies parlamentàries. La crisi econòmica està al fons del naixement i extensió dels moviments feixistes a Europa. Amplis sectors de la població van resultar presa fàcil d’agitadors polítics i d’ideologies totalitàries de tota mena.

Una altra conseqüència directa de la crisi econòmica va ser l’obligació dels poders públics a intervenir en l’economia. La debilitat del sistema va fer-se evident quan la iniciativa privada ja no va ser capaç de garantir el funcionament de l’economia. Aquesta situació va reforçar el paper de l’Estat, com ja havia passat durant la guerra.

Tanmateix, en tractar-se d’una crisi global, les respostes a la crisi necessitaven d’una acció coordinada internacionalment. Però no existien mecanismes ni organismes econòmics supranacionals i els intents de coordinació van fracassar. Representants de les grans potències van reunir-se a Londres , el 1933, per tal de buscar solucions a la crisi. Per desgràcia, la reunió va resultar totalment estèril, va posar-se de manifest la divisió entre països i el tancament dels Estats en ells mateixos. Les solucions nacionals haurien de ser les que donessin una sortida a la crisi.

Les bases socials del feixisme

divendres, 28/01/2011

Des del punt de vista social, els partits de caràcter feixista mai van aconseguir totalment el suport popular de la població, tot i que la seva base social, molt reduïda en els seus inicis, va anar incrementant-se considerablement fins arribar a ser una de les principals forces polítiques de països com Itàlia o Alemanya.

hitler-at-dortmund.jpg

El feixisme va reclutar els seus primers seguidors entre els sectors socials desarrelats, especialment oficials i excombatents desmobilitzats després de la fi de la Primera Guerra Mundial, que van tenir una adaptació difícil a la vida civil de la postguerra. En el context de crisi cultural del tombant de segle, els moviments feixistes també van tenir el suport de joves activistes i romàntics molt impressionats per l’impacte de la Gran Guerra i que expressaven la seva frustració per la ineficiència del sistema liberal.

Els canvis socials que va provocar la guerra van donar a la petita burgesia una força que aquesta classe social mai havia tingut. Perjudicades per la forta crisi econòmica, no sentint-se satisfactòriament representades pels partits burgesos tradicionals ni pels partits proletaris internacionalistes, i espantades per la possible expansió del comunisme les classes mitjanes urbanes i rurals serien un dels suport dels nous partits autoritaris.

Igualment, els feixismes també tindrien suports des de determinats sectors d’una classe obrera desencantada davant la crisi. Aquests sectors obrers provenien de partits radicals d’esquerra i van trobar atractiu el llenguatge extremista i el missatge violent que els oferia el feixisme.

ORIGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA FEIXISTA A ITÀLIA (1922)
Treballadors de la terra 24,4%
Professions liberals 16%
Obrers 15,4%
Estudiants 13%
Agricultors 12%
Comerciants i artesans 9,2%
Funcionaris 4,8%
Industrials 2,8%
Ensenyants 1,1%
Mariners 1%

D’altra banda, els sectors industrials que s’havien beneficiat de la guerra van tenir problemes de reconversió en temps de pau. La creixent conflictivitat social i l’amenaça revolucionària serien motius d’alarma permanent i la crisi econòmica dels anys trenta provocaria una caiguda de la producció i dels beneficis que aprofitarien tant Hitler com Mussolini per rebre el suport de la gran indústria. Amb el suport dels grans empresaris i els terratinents el feixisme va poder consolidar la seva posició en l’Europa d’entreguerres.

masas nazismo.jpg

Al principi, els grans empresaris i els terratinents van finançar el feixisme per emprar aquestes organitzacions com una força de xoc contra el creixement de les organitzacions socialistes i comunistes. Més endavant, però, les van ajudar per afavorir la instauració d’un poder executiu fort, capaç de reorganitzar i controlar l’economia per superar la crisi i aturar l’agitació obrera. Això va ser possible gràcies a l’eliminació de la part demagògica, revolucionària i anticapitalista dels programes polítics feixistes.

ORÍGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA DEL PARTIT NAZI (1930)
Obrers 28,1%
Empleats 25,5%
Pagesos independents 14,1%
Artesans 9,1%
Funcionaris 8,3%
Comerciants 8,2%
Empleats domèstics 3,6%
Professions liberals 3%

Finalment, la presa del poder per part del feixisme i el nazisme no pot explicar-se sense els suports que van rebre des de dues de les principals institucions dels Estats liberals democràtics: l’exèrcit i la policia, els quals van tolerar, i en ocasions participar activament, de la violència que les organitzacions feixistes exercien per espantar els seus enemics i per conquerir el poder.

La ideologia feixista

dijous, 27/01/2011

En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.

En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.

La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:

1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.

Stab-in-the-back_postcard.jpg

2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.

Nazi Expansion.jpg

L'expansionisme nazi

Second_world_war_europe_1941-1942_map.png

L'Europa feixista el 1942

3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.

4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.

5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.

Reichsparteitag_1935_mod.jpg

hitler-at-dortmund.jpg

El Segon Reich alemany

dilluns, 6/12/2010

El Segon Reich alemany, proclamat pels Tractats de Versalles, a París el 1871 agrupava a 25 Estats, que conservaven la seva sobirania i impostos, sota el comandament del Kàiser Guillem I, rei de Prússia. La unificació d’Alemanya al voltant de Prússia i la victòria d’aquest Estat sobre la França de Napoleó III a la Batalla de Sedan van ser els fets que, fonamentalment, van fer possible la seva creació. Amb l’aparició de l’Estat alemany apareixia una nova gran potència a Europa, fet que canviaria significativament les relacions internacionals i els equilibris de poder en el darrer terç del segle XIX.

Wernerprokla.jpg

Deutsches_Reich.png

Tot i que el lideratge prussià del nou Estat seria indiscutible, l’Alemanya unificada de 1871 naixia amb una sèrie de factors d’inestabilitat en el seu si: problemes ètnics, problemes polítics, problemes religiosos i problemes socials.

Problemes ètnics: Més de deu milions d’alemanys restaven fora de les fronteres del nou Estat, mentre que més de cinc milions dels seus integrants pertanyien a altres ètnies no alemanyes (polacs, danesos, alsacians, etc.) que buscarien la reintegració en les seves velles nacions.

Problemes polítics: Els diferents Estats van conservar les seves assemblees, legislació i tradicions. S’hauria de trobar la fórmula per crear una entitat política comuna sense trencar la diversitat i donar pas a un conflicte intern.

Problemes religiosos: Els protestants constituirien el 60% de la població, però els catòlics eren majoritaris a Baviera i Renània, a més de comptar amb una gran implantació en altres punts del país. Això explica l’aparició d’un potent partit catòlic (Zentrumpartei) que seria decisiu per configurar majories parlamentàries.

Problemes socials: En els Estats de l’Est del riu Elba subsistien encara grans dominis agrícoles i tradicions feudals que feien dependre els camperols dels senyors. Mentre que a l’Alemanya central i meridional predominaven les petites explotacions familiars. A l’oest (Westfalia i Renània) el desenvolupament industrial havia propiciat una potent societat industrial amb un fort component obrerista.

German_Empire.png

El Segon Reich era una monarquia, en certa mesura, autoritària. El nou Estat administraria l’economia, l’exèrcit i les relacions internacionals a través de la figura d’un canceller de nomenament directe per part del Kàiser. Per tant, Alemanya mantindria un sistema de govern no plenament parlamentari. Els partits polítics tindrien una participació limitada en el govern ja que el poder legislatiu estava compartit pel Consell Federal, constituït per representants de tots els Estats federals, i el Reichstag, una cambra de diputats escollida mitjançant sufragi universal. Ambdós organismes no controlarien més que aspectes parcials de la política nacional.

Kaiser_Wilhelm_I.JPG

Guillem I d'Alemanya

Tot i així, seria a l’Imperi alemany on les concessions democràtiques foren més importants. Encara que el parlament no tenia cap mena de control sobre l’executiu i l’emperador el podia dissoldre, el sufragi universal va ser concedit el 1871 i tota una sèrie de mesures van ampliar la protecció social i també va legalitzar-se els partits polítics, fet que, no va impedir una forta conflictivitat social. El panorama dels partits polítics alemanys, al marge dels petits partits locals que seguirien mantenint la seva influència en els seus feus tradicionals, es basava en l’existència de quatre grans grups:

1. Els liberals, que es dividien entre nacionals i esquerrans.

2. Els conservadors, que tenien un gran pes entre la burocràcia prussiana i van estendre el model prussià a la resta d’Alemanya.

3. Els socialdemòcrates de l’SPD, que van articular-se com a partir el 1875 i van anar augmentant la seva força política fins a arribar al 30% de l’electorat el 1912. La seva ideologia era marxista, tot i que hi convivien diversos corrents, moltes vegades enfrontats.

4. El Zentrum, que era un partit catòlic que es definia políticament de centre, partidari de la Gran Alemanya i defensor de l’Església. Va arribar a tenir el 25% dels sufragis.

Otto von Bismarck, canceller d’Alemanya entre 1871 i 1890, va ser el veritable cervell organitzador d’aquest sistema de govern, i de l’estabilitat i projecció internacional de la jove nació, gràcies a que va aconseguir unificar el dret, la moneda, l’economia i l’exèrcit entre tots els Estats de la federació. Aquesta unitat, junt amb la potència industrial i militar del país, van donar al canceller la suficient força per poder intervenir activament en les relacions internacionals.

otto von bismarck.jpeg

Otto von Bismarck

L’eix de la seva política interior i exterior va ser donar seguretat a l’Imperi a través d’una estratègia preventiva contra les possibles dissidències interiors i la pràctica d’una política revengista contra una França humiliada després de la derrota de 1871.  Així, la seva finalitat seria mantenir aïllada la França republicana, procurar l’equilibri europeu mitjançant un sistema d’aliances secretes entre les potències i, a partir d’aquí, buscar la màxima expansió colonialista i imperial del país.

La primera batalla interna a la qual va haver front el canceller Bismarck va ser l’enfrontament amb l’Església catòlica en el que es va denominar com la “lluita per la cultura” (Kulturkampf), ja que Bismarck veia amb força recel la possibilitat d’una unió dels catòlics de tot Europa contra Alemanya. Així, la Kulturkampf era una política, seguint el model francès, de separació de poders entre Església i Estat, de control de l’ensenyament públic per part de l’Estat i de control sobre el clergat. Això, però no seria possible d’aplicar i, des de 1879, el canceller aniria abandonant aquesta política per apropar-se al centre catòlic, fins arribar a l’abolició de les lleis anticlericals el 1887.

Un altre punt de l’acció de govern de Bismarck va ser la lluita contra la socialdemocràcia, a la que considerava extremadament perillosa com a germen de la revolució. Malgrat el seu odi confés vers els socialistes, i per desactivar les seves reivindicacions socials, entre 1883 i 1889, el canceller va aprovar una sèrie de lleis sobre l’assegurança de malaltia, vellesa i accidents laborals que van ser pioneres a Europa.

Finalment, Bismarck va tenir serioses dificultats en la dècada dels anys vuitanta quan no va donar suport a la política colonial que era defensada per comerciants i banquers amb molta influència en el país. A més, el 1888, va morir el kàiser Guillem I i el seu successor, Guillem II, no va entendre’s amb el canceller ja que diferia radicalment dels seus plantejaments en política social i política exterior. Per tot això, Bismarck acabaria presentant la seva dimissió el març de 1890.

Dimitit Bismarck, el 1890, l’emperador Guillem II es llençaria a realitzar una política personal i megalòmana que perseguia convertir Alemanya en l’eix de la política mundial (weltpolitik). Favorable a fer concessions per contenir la tendència socialista representada per l’SPD, implantaria una sèrie de reformes socials (descans dominical, limitació del treball dels infants, etc.) que desprès aniria abandonat paulatinament, pressionat per l’aristocràcia i la burgesia.

Kaiser_Wilhelm_II.jpg

Guillem II d'Alemanya

Aquests el portarien cap a una política de desenvolupament militarista que, d’una banda, va afavorir a la potent burgesia armamentista, i de l’altre, permetia a la vella noblesa acaparar els comandaments de l’exèrcit. Amb tot, el partit socialdemòcrata demostraria la seva força i implantació i el 1912 ja obtindria la majoria al Reichstag amb l’obtenció d’un 35% dels sufragis a les eleccions, mentre que les forces conservadores, especialment els propietaris agraris i els grans industrials, veien amb por l’ascens de l’esquerra.

En definitiva, el cas alemany és tot un paradigma del model de transició entre l’Antic Règim i el liberalisme, mostrant una complexa barreja d’arcaisme i modernisme polític.