Entrades amb l'etiqueta ‘Alemanya’

La Segona Guerra Mundial: la generalització del conflicte (1941-1943)

divendres, 18/03/2011

Fins a la primavera de 1941, la Segona Guerra Mundial havia tingut com a escenari fonamental el continent europeu i el nord d’Àfrica. Així, seria arran de l’agressió alemanya a la URSS i de l’atac japonès sobre la flota nord-americana al Pacífic que es produís l’ampliació del camp de les operacions, donant lloc a la veritable mundialització del conflicte.

La campanya de Rússia. La impossibilitat de derrotar la Gran Bretanya i la desmesurada confiança que havia generat entre la cúpula nazi la inapel·lable derrota francesa van portar Hitler a plantejar-se la guerra contra la Unió Soviètica, la seva gran enemiga ideològica i el lloc on es trobava l’irrenunciable espai vital en el qual nodrir-se de cereals i petroli, els subministraments que Alemanya necessitava per continuar la guerra. Per això, des de principis de 1941 va començar a planificar-se l’Operació Barbarrossa, un atac a la URSS que havia de permetre la destrucció de l’exèrcit soviètic en una curta campanya.

Operation_Barbarossa_corrected_border.png

El 22 de juny va començar la gran ofensiva. Al llarg de l’estiu tres grans exèrcits alemanys, amb més de 3.000 tancs, van penetrar profundament a l’interior de la URSS amb destinació a Moscou, Leningrad i Stalingrad respectivament. El pla pretenia destruir, mitjançant un atac llampec, la capacitat de reacció soviètica, amb un exèrcit roig afeblit per la manca d’alts comandaments després de les purgues de Stalin.

I si bé els alemanys van arribar molt a prop dels seus objectius inicials, no van assolir la incapacitació de l’exèrcit roig i, així, els immensos espais, la capacitat de resistència soviètica i les inacabables divisions llançades a la guerra pel comandament soviètic van desgastar i endarrerir l’ofensiva nazi. A la tardor va realitzar-se el darrer esforç per conquerir Moscou, però el temible hivern rus, l’esgotament alemany, la falta de subministraments, la política russa de terra cremada i el contraatac de les tropes siberianes van aturar l’avenç. Tot el pla alemany d’una campanya curta havia fracassat i la guerra continuaria al llarg d’un amplíssim front que abraçada des de Finlàndia al Mar Negre.

Invasion1941.jpg

D’aquesta manera, la campanya de Rússia va comportar un canvi molt transcendental en el desenvolupament del conflicte i que tindria una gran repercussió en el seu resultat final. El front soviètic es convertiria en un pou sense fons en el qual es consumirien la major part de les energies alemanyes.

L’entrada dels Estats Units a la guerra. D’altra banda, l’expansió japonesa per Indoxina era motiu de preocupació pel president nord-americà Roosevelt, però, els Estats Units, a part de bloquejar les importants exportacions de petroli i decretar un embargament comercial, no van adoptar mesures militars excepcionals. La resposta japonesa del general Tojo per prosseguir la seva expansió per Àsia passaria per l’eliminació per sorpresa de la flota nord-americana al Pacífic, ja que consideraven que els asseguraria el temps necessari perquè, quan els nord-americans estiguessin en condicions de contraatacar, l’aclaparador domini japonès al continent asiàtic els fes invulnerables.

Second_world_war_asia_1937-1942.png

Així, el matí del diumenge 7 de desembre de 1941, un força de portaavions japonesa va desencadenar un atac aeri per sorpresa sobre la flota nord-americana de la base naval de Pearl Harbor, situada a l’illa Ohau, a Hawaii. La major part de la flota dels Estats Units que es trobava a la base va ser destruïda, però els cuirassats eren antics i la majoria van poder reparar-se. Curiosament, aquell dia els vitals portaavions no es trobaven a Pearl Harbor, fet que pot portar a pensar que Washington tenia informació sobre els plans japonesos que va ser ignorada deliberadament per tenir una excusa, un casus belli, que permetés la entrada dels EUA a la guerra.  Com a conseqüència d’aquest fet els Estats Units van declarar la guerra al Japó. Quatre dies més tard, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als EUA.

Pearl_Harbor.jpg

Franklin_Roosevelt_signing_declaration_of_war_against_Japan.jpg

Neutralitzats els nord-americans, en pocs mesos els exèrcits japonesos van estendre’s pel sud-est asiàtic com una taca d’oli.  El domini japonès sobre el mar va permetre establir un ràpid procés d’ocupacions: Indoxina, Siam, Malàisia, Birmània, la zona costanera de la Xina, Indonèsia, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. I l’expansió nipona va arribar a amenaçar el continent australià.

Fins al maig de 1942, després de la Batalla del Mar del Corall, els aliats no van ser capaços d’aturar l’avenç japonès. I més decisiva seria la Batalla de Midway del mes de juny que provocaria la pèrdua de quatre portaavions japonesos. El contraatac aliat s’iniciaria a l’agost, amb el desembarcament a Guadalcanal, que marcaria el límit de l’expansió japonesa.

Marines_rest_in_the_field_on_Guadalcanal.jpg

La batalla de l’Atlàntic. En la batalla de les comunicacions i els abastaments, l’Atlàntic nord va convertir-se en el cordó umbilical que permetia donar sortida a la producció nord-americana per abastar la Gran Bretanya. Amb l’objectiu de tractar d’impedir aquest nexe de comunicacions vital, Alemanya va desenvolupar la guerra submarina a través dels moderns submarins U-Boat de l’almirall Doenitz, que es convertirien en un greu perill per a la navegació aliada. Així, en l’equador del conflicte, l’enfonsament dels mercants aliats va complicar considerablement l’arribada de subministraments a la Gran Bretanya.

Allied_tanker_torpedoed.jpg

Però la reacció aliada va produir-se el 1943: els mercants van ser armats, els avions de patrulla marítima van ser equipats amb radars i la navegació, organitzada en combois, va començar a ser protegida amb portaavions d’escorta. A poc a poc, el marge d’actuació dels submarins alemanys es veuria reduït a la part central de l’Atlàntic fins que, a la fi, els aliats van controlar la totalitat de l’Atlàntic nord.

Convoy_en_route_to_Capetown.jpg

El viratge de la guerra. Al teatre d’operacions europeu, Hitler reiniciaria l’ofensiva sobre la URSS durant l’estiu. Un doble atac sobre Stalingrad i els importants jaciments petroliers del Caucas posaria de manifest que l’Alemanya nazi començava a patir per la insuficiència de mitjans cuirassats. Així, el VI exèrcit de Von Paulus no va aconseguir trancar la resistència russa a Stalingrad tot i ocupar bona part de la ciutat després d’una batalla acarnissada, i  més al sud, amb moltes dificultats, les tropes alemanyes van avançar cap al Caucas. Tanmateix, la màxima penetració nazi en territori soviètic no podia dissimular la situació compromesa en la qual es trobaven els exèrcits.

German_Summer_Offensive,_24_July-18_November.PNG

Mentrestant, al nord d’Àfrica, després de la caiguda de Tobruk, Rommel va expulsar els britànics de Líbia. Però, pràcticament sense mitjans, l’avenç alemany sobre Egipte va ser aturat a El’Alamein el mes de juny. Era el moment de màxima expansió de l’Eix, però a la vegada era l’inici del seu declivi.

Aquell estiu, l’Afrikakorps va rebre molts menys reforços que els seus oponents i va fracassar en el seu darrer intent d’avançar cap a Suez. A l’octubre, el general Montgomery va posar en marxa una gran ofensiva des de El’Alamein posant de la manifest la seva aclaparadora superioritat militar i l’Afrikakorps no va tenir més remei que retrocedir. A més, al novembre les tropes nord-americanes i britàniques comandades per Eisenhower van desembarcar al Marroc i a Algèria. Tot i que l’Eix encara resistiria uns quants mesos a Tunísia, fins a la primavera de 1943, el nord d’Àfrica estava perdut.

Montgomery_watches_his_tanks_move_up.jpg

El general Bernard Montgomery

En aquest moment l’Eix havia esgotat totes les seves possibilitats sense aconseguir derrotar els seus enemics ja que Alemanya i el Japó ja es mostraven incapaços d’abastar fronts tant extensos i llunyans. En sentit invers, els aliats encara no havien desenvolupat tots els seus mitjans i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra la victòria de la coalició només semblava ser una qüestió de temps.

La Segona Guerra Mundial: l’etapa europea (1939-1941)

dijous, 17/03/2011

Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.

WWII_in_Europe_1939-194.png

La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.

Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.

Poland1939.jpg

Germans_at_Polish_Border_(1939-09-01).jpg

A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.

La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.

1940FranceBlitz.jpg

El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.

Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.

1940FaguoLiuYue.jpg

L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.

Vichy_France_Map.JPG

La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.

winston_churchill.jpg

Winston Churchill

Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.

La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.

BatallaInglaterra.JPG

LondonBombedWWII.jpg

Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.

Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.

Rommel.jpg

El mariscal Erwin Rommel

Advance_of_the_Panzerjager-Abteilung_39-AC1942.jpg

A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.

Característiques militars de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 15/03/2011

La preparació dels països bel·ligerants de cara a l’esclat del conflicte va ser molt diferent. Així, arribats a l’inici de la Segona Guerra Mundial, les forces reals enfrontades mostraven una clara superioritat del Tercer Reich. En el cas de les forces terrestres, les divisions d’infateria alemanyes superaven àmpliament les britàniques i franceses. Igualment, en els primers moments, el predomini alemany era evident en les forces aèries.

segunda_guerramundial.gif

Alemanya. L’Alemanya nazi s’estava rearmant des de poc després de l’arribada de Hitler al poder. La introducció de noves estratègies i noves tecnologies van permetre la creació d’un exèrcit modern: la Wehrmacht, amb un alt grau de motorització. D’entre tots els nous vehicles que nodrien l’exèrcit nazi sobresortien els tancs, les famoses divisions panzers, configurats com a unitats autònomes que superaven el seu ús tradicionalment subordinat al servei de la infanteria. D’altra banda, el desenvolupament de l’aviació militar, la Luftwaffe, va decantar-se cap a una aviació tàctica, d’atac, que permetia donar suport aeri a l’atac dels panzers. Finalment, la marina tindria en el desenvolupament dels submarins la seva millor arma. En conjunt, es tractava d’un exèrcit de caràcter netament ofensiu, però Hitler va topar amb un problema: els recursos industrials i energètics d’Alemanya –a causa de la mancança de ferro, gasolina i cautxú, entre d’altres– només permetien realitzar operacions militars de curta durada i sempre limitades al teatre d’operacions europeu.

panzer division.jpg

luftwaffe_markings_book.jpg

França. Abans de l’esclat de la guerra, l’exèrcit francès era considerat el més potent d’Europa. Però, quan l’amenaça alemanya va manifestar-se, França va equivocar fatalment la seva tàctica de combat des del moment en què va optar per preparar una opció defensiva que derivava de la guerra de trinxeres de la Gran Guerra: la Línia Maginot. La construcció d’aquest complex sistema de fortificacions en la frontera amb Alemanya suposava la predisposició cap a una guerra estàtica, concepte que havia quedat desfasat des del 1918. Tampoc s’havien materialitzat les noves doctrines de la guerra mecanitzada, malgrat que l’exèrcit disposava de bons mitjans cuirassats.

Maginot-Line.jpg

Gran Bretanya. Durant el període d’entreguerres, els governs britànics, a més de mantenir la potència naval de l’armada, van desenvolupar la força aèria, Royal Air Force (RAF), amb una gran previsió de futur. La combinació d’una eficient aviació de caça i la potència dels grans bombarders estratègics permetrien defensar amb èxit les illes britàniques de les ofensives alemanyes. A més, la possibilitat de comptar amb una eina innovadora com el radar va permetre als britànics obtenir una cerca superioritat sobre els alemanys, ja que, per exemple, va resultar un instrument decisiu en la Batalla d’Anglaterra.

Royal Air Force.jpg

URSS. La industrialització forçosa de la Unió Soviètica va permetre que l’exèrcit soviètic arribés a la Segona Guerra Mundial amb una gran indústria d’armament. Tanmateix, el material bèl·lic soviètic era abundant i senzill, però al llarg del conflicte es modernitzaria considerablement. Un aspecte molt negatiu per a la URSS en els primers moments de la guerra va ser el fet que les purgues stalinistes havien comportat la pèrdua d’alguns dels millors comandaments militars.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

Estats Units. Els Estats Units, en teoria, no s’havien preparat per a participar en cap guerra europea, però el desenvolupament de l’armament i el desenvolupament de la seva indústria van col·locar en poc temps el país en una posició d’evident superioritat en molts aspectes. Els grans bombarders B-17, autèntiques fortaleses volants, i l’aposta pels portaavions van evidenciar ràpidament que els EUA havien incorporat al seu exèrcit uns conceptes estratègics molt més avançats que la resta dels països bel·ligerants. Així, quan finalment el govern nord-americà s’involucri en la guerra, l’aclaparadora capacitat industrial dels EUA permetria no només el ràpid desenvolupament de moderns models d’avions, vaixells o tancs, sinó també l’abastament de dos fronts (a Europa i al Pacífic) i, fins i tot, dels altres aliats. Finalment, el desenvolupament de la bomba atòmica seria la mostra definitiva de la superioritat militar nord-americana.

B-17_on_bomb_run.jpg

Japó. El Japó ja estava involucrat en un conflicte bèl·lic amb Xina des d’abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però, seria la seva intervenció la que donaria a la guerra una veritable dimensió planetària, establint un nou teatre d’operacions al Pacífic que seria el marc del conflicte entre japonesos i nord-americans. La capacitat industrial i el nivell tecnològic japonès permetrien que el seu exèrcit comptés amb uns moderns mitjans per a la guerra aèria i naval, malgrat l’antiquada confiança que tenien en l’ús dels cuirassats. Ara bé, des de 1943, quan el conflicte va assolir la seva màxima dimensió, la indústria japonesa no serà capaç de competir en la quantitat ni en la qualitat amb els mitjans de que disposaven els Estats Units.

Mitsubishi-A6M5-Type-0-Reisen.jpg

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: el fracàs de la política d’apaivagament

divendres, 11/03/2011

Un cop reforçats els llaços entre Alemanya, Itàlia i el Japó, Hitler va passar a prendre la iniciativa cap finals de 1937. Aleshores, el temor de les democràcies, en especial de Gran Bretanya, a l’esclat d’una nova guerra en territori europeu va dur-les a practicar una política d’apaivagament, tot realitzant determinades concessions que calmessin els projectes expansionistes dels totalitarismes.

hitler mussolini.jpg

Hitler va revelar els seus plans expansionistes en una reunió amb els seus col·laboradors més estrets, els quals van recollir el programa polític hitlerià en l’anomenat Protocol Hossbach de novembre de 1937. Hitler plantejava que, per assolir l’autarquia i el rearmament del Tercer Reich, calia aplicar dràsticament la idea de l’espai vital.  Alemanya necessitava ocupar nous territoris per satisfer les seves necessitats de matèries primeres per a la indústria bèl·lica i aliments per a la població. I si era necessari per assolir els seus objectius, el führer tenia previst el recurs a la guerra.

expansionismo nazi.png

L’Anschluss. El fracassat intent d’annexió d’Àustria de 1934 no havia fet que el nazisme oblidés aquesta antiga reivindicació hitleriana. I el 1938 va presentar-se una nova ocasió per a intentar-la, comptant amb unes perspectives molt més favorables als interessos del Tercer Reich ja que ara la Itàlia de Mussolini, alineada amb Alemanya a l’Eix Roma-Berlín, ja no havia de ser un obstacle per a la unificació.

Així, la pressió de Hitler sobre Àustria va anar incrementant-se, fins al punt que el febrer de 1938 va exigir-se al canceller austríac Von Schuschnigg el nomenament del nazi Seyss-Inquart com a Ministre de l’Interior mentre les tropes alemanyes entraven a Viena. En un darrer intent per evitar el pitjor pel seu país, Von Schuschnigg va convocar un plebiscit per al 13 de març, però la pressió militar alemanya va obligar a suspendre’l en bona part del país.

L’ocupació va comportar que el canceller fos substituït per Seyss-Inquart, el qual va demanar immediatament l’entrada de les tropes alemanyes al país. La unió, l’Anschluss, entre Àustria i Alemanya es produïa el mateix 13 de març. Sotmesa la unió a un nou plebiscit, el 10 d’abril, Àustria va referendar la unificació pel 99,73% dels vots. Durant les setmanes següents, 70.000 persones, incloent socialdemòcrates, comunistes, jueus o altres dissidents potencials, van ser empresonats o enviats a camps de concentració.

Anschluss_Österreich,_Wien.jpg

Els Sudets. El següent de Hitler pas va ser Txecoslovàquia. Si la política nacionalista del nazisme havia portat a la unió amb Àustria sense que es produís una reacció internacional, també a Txecoslovàquia hi havia una minoria de població de llengua alemanya: els anomenats tres milions d’alemanys del sud, els Sudets, situats just al costat de la frontera entre ambdós països en una zona rica en mines i indústries.

El 1938, el cap del Sudeten Deutsche Partei, un partit filo-nazi,  va exigir l’autonomia del territori dins de Txecoslovàquia per poder integrar-se en el Tercer Reich, mentre Alemanya ja es preparava militarment per a iniciar l’ocupació. Però aquesta acció podia tenir conseqüències ja que Txecoslovàquia era un Estat aliat de França i la URSS, el que feia preveure que en aquesta ocasió sí que es produiria una oposició internacional decidida contra l’expansionisme nazi.

Les amenaces de Hitler van tenir efecte i, sobtadament, Chamberlain, el primer ministre britànic, va desplaçar-se a Alemanya per acceptar la reclamació nazi. Quan les reivindicacions de Hitler van ampliar-se, Gran Bretanya va acceptar la realització d’una reunió quatripartita per negociar l’annexió. Així, el setembre de 1938, els caps de govern d’Alemanya (Hitler) Gran Bretanya (Chamberlain), França (Dadalier) i Itàlia (Mussolini) van celebrar la Conferència de Munic, en la qual van acceptar l’annexió dels Sudets al Tercer Reich, sense el consentiment de Txecoslovàquia, a canvi d’unes concessions insignificants. La Conferència de Munic va suposar una nova victòria de Hitler, tot i que la política d’apaivagament britànica va rebre el suport de l’opinió pública internacional i Chamberlain era aclamat al seu retorn a Londres com a salvador de la pau.

Münchener_Abkommen,_Staatschefs.jpg

Però la qüestió txecoslovaca no va acabar aquí i l’èxit de Munic seria el primer pas cap a una nova reivindicació nazi. El març de 1939 els alemanys van ocupar Praga, trencant Txecoslovàquia i els acords de Munic. Eslovàquia proclamava la seva independència donant lloc a la formació del Protectorat de Bohèmia i Moràvia com a Estat satèl·lit del Tercer Reich. A continuació, els totalitarismes prosseguirien la seva expansió: aquell mateix mes Hitler va annexar el port de Memel (a Lituània) i a l’abril Mussolini va ocupar Albània.

D’aquesta manera, es demostrava que la política d’apaivagament articulada a través de la diplomàcia de contenció era un instrument incapaç d’aturar les ambicions alemanyes. I mentre les democràcies es veien superades per la política de la força dels totalitarismes, aquests estrenyien les seves relacions amb la signatura, el maig de 1938, del Pacte de l’Acer, una aliança de caràcter ofensiu.

El Pacte de No Agressió Germanosoviètic. La següent reivindicació de l’Alemanya nazi es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per Danzing.

Un cas contrari podia ser l’actitud de la URSS de Stalin. Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg Molotov la neutralitat soviètica davant la invasió de Polònia, i la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió. El pacte, signat el 23 d’agost de 1939, suposava, a més, la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Bessaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

particion polonia.jpg

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya.

La sorpresa internacional per la signatura d’aquest acord, però, aviat va veure’s superada per l’esclat de la guerra. El dia 1 de setembre Hitler envaïa Polònia, i Gran Bretanya i França aquesta vegada no van cedir davant l’agressió nazi: el 3 de setembre declaraven la guerra a l’Alemanya nazi. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: la imposició de la força

dimecres, 9/03/2011

Des de l’arribada al poder del nazisme, la situació internacional va començar a modificar-se, tot creant les condicions necessàries perquè esclatés una nova guerra. Així, va posar-se de manifest la incapacitat de la Societat de Nacions com a organisme garant de la pau quan, a la Conferència de Desarmament celebrada a Ginebra el 1932-1933, tot i que va reconèixer-se la igualtat de drets d’Alemanya en l’organisme, Hitler va abandonat la SDN tot rebutjant sotmetre a cap tipus d’arbitratge internacional la qüestió del rearmament alemany.

adolf-hitler.jpg

Un cop abandonada la SDN, Hitler va començar a infringir les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles. El dictador alemany projectava dominar tot Europa, primer creant un gran Estat nacionalsocialista de base racial (la Gran Alemanya o Gran Reich) que anés més enllà de les fronteres establertes a Versalles, i després dotant aquest territori a través de l’expansionisme i la guerra de l’espai vital necessari per a la seva supervivència.

Engelbert Dollfus.jpg

Engelbert Dollfus

Les primeres iniciatives del nazisme. La unió amb Àustria, prohibida pel Tractat de Versalles, era una aspiració de Hitler, d’orígens austríacs, i de certs sectors nacionalistes de tots dos països. Per materialitzar aquesta unió, el 25 de juliol de 1934, Hitler va fer assassinar a mans dels nazis austríacs al canceller Engelbert Dollfus. Però aquesta acció va descobrir les intencions de l’Alemanya nazi i Itàlia intervindria com a garant de la independència d’Àustria. Mussolini, amic personal del canceller Dollfus, fins i tot va oposar-se a aquesta annexió ocupant el Brenner. Finalment, l’annexió va ser avortada.

D’altra banda, el gener de 1935, el Sarre, territori reclamat per França i que el Tractat de Versalles preveia que, després de quinze anys acabada la Gran Guerra, escolliria lliurement el seu destí, va celebrar un plebiscit. El resultat va ser favorable a la incorporació a Alemanya i el territori va passar a formar part del Tercer Reich. Poc després, el mes de març, el nazisme va restaurar el servei militar obligatori a Alemanya, va crear la Wehrmacht, el nou exèrcit del Reich constituït per 36 divisions, i va articular una força aèria, la Luftwaffe.

La Conferència de Stresa. La remilitarització alemanya, sumada a la pèrdua del Sarre i l’inici de les polítiques expansionistes, va provocar una gran intranquil·litat a França, que veia com el seu antic enemic començava a rearmar-se. La resposta de la República francesa va ser realitzar un important canvi en la seva política exterior i, des del maig de 1935, les diferències amb el règim comunista van passar a un segon pla per donar pas a una aproximació al règim soviètic de Stalin.

Però, la intranquil·litat per l’agressivitat alemanya i per la seva sortida de la Societat de Nacions no eren només una qüestió francesa. Així, l’abril de 1935, representants de Gran Bretanya, França i Itàlia van reunir-se a la Conferència de Stresa on s’articularia un tímid front antialemany que buscava aïllar Hitler i que trencava definitivament amb l’esperit de concòrdia iniciat a Locarno i que havia presidit les relacions internacionals del període d’entreguerres. D’aquesta manera, cap a 1935, semblava que Alemanya es trobava diplomàticament assetjada.

Mussolini Etiopia Italiana 1936.jpgItàlia i la invasió d’Etiòpia. Però, en l’Europa dels anys trenta l’Alemanya nazi no era l’única potència que practicava una política exterior agressiva. Igualment, la Itàlia feixista de Mussolini començava a mostrar ambicions colonials a l’Àfrica oriental, on ja disposava d’alguns territoris: Eritrea, sobre el Mar Roig, i la Somàlia italiana, sobre l’Oceà Índic. Tots dos territoris es trobaven separats per Djibouti en mans de França, la Somàlia britànica i l’antic imperi d’Etiòpia (Abissínia).

La reivindicació italiana sobre Etiòpia ja tenia un antic i infructuós precedent el 1898, però ara la decisió del feixisme de fer-se amb el territori era molt més ferma, tot i que, arribats als anys trenta, el colonialisme de conquesta que volia practicar Mussolini era un fenomen acabat. A més, el país africà estava implicat en les relacions internacions des de que l’emperador d’Etiòpia, el negus Haile Selassie I, havia portat el país a la Societat de Nacions, de la qual formava part des de 1923.

Així, quan la Itàlia feixista va iniciar la invasió d’Etiòpia, el 1935, immediatament va produir-se la reacció internacional i la Societat de Nacions va condemnar la intervenció sobre un país sobirà i va establir sancions econòmiques contra Itàlia. Gran Bretanya desconfiarà de la presència italiana a la ruta de Suez i, si fins aquell moment estava lligada a Itàlia pel front articulat a Stresa, també es sumarà a les sancions internacionals contra l’agressió italiana. Aquest canvi d’actitud britànica, però, només va servir per apropar les posicions del feixisme i el nazisme ja que Mussolini va trencar el pacte de Stresa i va abandonar la Societat de Nacions.

La remilitarització de Renània. Paral·lelament, un cop Alemanya va deixar d’estar aïllada d’Europa, Hitler va seguir desafiant el Tractat de Versalles. Aquest imposava que la vora esquerra del Rin esdevingués un territori desmilitaritzat, que havia de servir com a cobertura de seguretat a França i Bèlgica. Però, el març de 1936, Hitler va denunciar els pactes de Locarno i va procedir a ocupar militarment el Palatinat i la Renània trencant novament el Tractat de Versalles.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

França va intentar d’oposar-s’hi, però no va aconseguir el suport britànic i va veure’s incapaç d’evitar el fet consumat. Les potències europees van acceptar la situació perquè sobreestimaven la capacitat bèl·lica alemanya, i les potències nazi-feixistes percebien la debilitat de les democràcies davant una política de fets consumats. Després de la remilitarització renana, l’única garantia defensiva que li quedaria a la Tercera República francesa serà l’articulació d’un complicat sistema defensiu a la frontera amb Alemanya, la Línia Maginot, que va començar a construir-se el 1937.

mussolini_hitler.jpgL’Eix Roma-Berlín. El juny de 1936, el comte Ciano, gendre de Mussolini i nou Ministre d’Afers Estrangers italià, va iniciar el procés d’aproximació definitiu entre el feixisme i el nazisme. I en resposta a aquesta col·laboració entre els totalitarismes feixistes, Alemanya reconeixia l’annexió d’Etiòpia. A més, quan aquell mateix juliol va esclatar la Guerra Civil espanyola, des d’un primer moment alemanys i italians van donar el seu suport al bàndol nacional de Franco insurrecte contra la República.

La Guerra Civil espanyola va posar novament de manifest la feblesa de les democràcies europees d’entreguerres. A l’agost, la diplomàcia europea va aconseguir la signatura d’un acord de No Intervenció en la Guerra d’Espanya que va ser signat per vint-i-cinc països, entre els quals es trobaven Alemanya, Itàlia i la URSS. Però aquest acord aviat va demostrar-se paper mullat perquè tant Hitler com Mussolini van ajudar amb tropes i material bèl·lic els insurrectes franquistes, i posteriorment la URSS ajudaria la República amb armes i tècnics.

Aquest suport conjunt a la causa franquista va facilitar que, des de l’octubre de 1936, es pugui considerar l’existència d’un Eix Roma-Berlín. Aquest serà un front sòlid, tant per la seva coherència ideològica com per la seva militància anticomunista. Al mes de novembre, Alemanya va signar amb el Japó el pacte AntiKomintern, al qual s’adheririen Itàlia i l’Espanya franquista el gener de 1937, consolidant el definitiu Eix Roma-Berlín-Tòquio que seria un dels blocs de la Segona Guerra Mundial.

mussolini_hitler 2.jpg

Els plantejaments europeus de Bismarck

diumenge, 6/03/2011

Bismarck serà l’arquitecte i promotor de l’equilibri de poder entre les potències europees que va regir les relacions internacionals en el darrer terç del segle XIX. Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa i l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès contra una possible amenaça provinent de Rússia en el context de la crisi dels Balcans. Així, el canceller cercava fer de la naixent Alemanya una potència incontestable al continent.

bismarck1.jpg

En el context de la signatura del segon sistema d’equilibri amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria per aïllar la Rússia tsarista després de haver aïllat anteriorment la França de la Tercera República, Bismarck pronunciava aquestes paraules on queda resumit el seu plantejament de les relacions internacionals:

Cal superar la nostra situació present, siguem tan forts que puguem fer front a qualsevol eventualitat […]. Entenc amb això exigir que fem encara esforços més grans que les altres potències a causa de la nostra situació geogràfica. Estem al centre d’Europa. Tenim almenys tres fronts per on ser atacats. França no té més que la seva frontera de l’Est per a defensar i Rússia la de l’Oest.

Nosaltres estem més exposats que cap altre poble al perill de les coalicions, per raó de l’esdevenir de la història del món, per raó de la nostra situació geogràfica, i potser també per la manca de cohesió i unitat que ha presentat fins avui la nació alemanya en comparació a les altres nacions.

Déu ha situat al costat nostre la nació més bel·ligerant i més agitada: els francesos. Ha deixat créixer a Rússia unes tendències guerreres que estaven lluny d’atènyer, els segles passats, les proporcions actuals. Estem esperonats, per dir-ho així, pels dos costats, i estem obligats a fer un esforç que, sens dubte, no hauríem de fer en d’altres condicions. Els lluços que amenacen les carpes a l’estany europeu ens impedeixen esdevenir carpes grosses ja que ens ataquen pertot arreu. Ens obliguen a avançar-nos, i també a mantenir-nos units.

L’Holocaust

dissabte, 5/03/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva. Les mesures del règim nazi contra els jueus van passar per tres grans fases:

Hitler 2.jpg

En una primera etapa, entre 1933 i 1938, el nazisme va impulsar una legislació de gran abast que va eliminar els drets polítics i socials dels jueus i que els va espoliar els seus béns. El 1935, van promulgar-se les lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos.

Antisemitisme_Duitsland_1933.jpg

Posteriorment, des de finals de 1938, l’antisemitisme es faria més violent. Ara es donaria via lliure a la persecució dels jueus i la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, l’anomenada “Nit dels Vidres Trencats”, les botigues i les sinagogues jueves van ser saquejades per les SA i les SS. Immediatament després va iniciar-se la detenció i reclusió en camps de concentració de milers de jueus alemanys i austríacs.

Berlin,_Synagoge_Fasanenstraße.jpg

Finalment, el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Heinrinch Himmler, el sinistre reichsführer de les SS, seria l’encarregat de portar a terme el genocidi.

heinrich-himmler.jpg

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi. D’una forma sistemàtica i metòdica, va organitzar-se tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka.

Holocaust_Europe_N-E_map.png

Holocaust-Europe.png

Però el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials. Aquesta matança va afectar uns cinc milions de jueus, però també comunistes, malalts físics i mentals, homosexuals, gitanos i, fins i tot, republicans espanyols fugits de l’Espanya franquista. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Slave_laborers_at_Buchenwald.jpg

Morts als camps de concentració i extermini nazis:

Camp d’extermini Morts
Auschwitz 1.400.000
Treblinka 870.000
Belzec 600.000
Jasenovac 600.000
Majdanek 360.000
Chelmno 320.000
Sobibór 250.000
Maly Trostinets 65.000

Seria en la darreria del conflicte quan es coneixeria la magnitud de la tragèdia després que, el juliol de 1944, l’exèrcit soviètic avancés sobre el territori polonès i trobés els primers indicis de la barbàrie a la qual havien dedicat part dels seus esforços les SS. Així, els soviètics van arribar a un dels camps d’extermini, Majdanek, i, tot i que els alemanys en la seva fugida havien intentat amagar l’extermini massiu de presoners destruint el camp i incendiant el crematori, les cambres de gas van ser trobades intactes.

Continuant el seu avenç en el territori polonès, l’exèrcit de la URSS va arribar als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Trebinka. I, tot i que els alemanys havien desmuntat aquests camps el 1943 un cop la majoria dels jueus polonesos havien estat assassinats, els soviètics van trobar clars indicis que centenars de milers de persones havien estat assassinats i reduïts a cendres o sepultats en interminables fosses humanes.

Rows_of_bodies_of_dead_inmates_fill_the_yard_of_Lager_Nordhausen,_a_Gestapo_concentration_camp.jpg

Però l’horror de l’Holocaust seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Chantier de construction du Krematorium III à Auschwitz-Birkenau. Photographie prise par un SS, 1943 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Es calcula que un milió de persones van perdre la vida al camp de concentració i extermini d’Auschwitz: jueus, gitanos, asocials i esclaus. El treball previ que van realitzar aquests presoners no només va esdevenir un negoci pel nazisme, sinó que amb la seva mort anava l’ombra d’unes escasses pertinences que eren confiscades per l’oficina econòmica de les SS. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Finalment, a partir del mes de març de 1945, les tropes britàniques i nord-americanes van alliberar els camps de Buchendwald i Dachau. Aleshores tot el món va conèixer la magnitud de l’horror dels camps d’extermini nazi. Finalitzada la guerra, els aliats van crear un tribunal especial per jutjar els criminals de guerra, el Tribunal de Nuremberg, el qual va processar i executar molts dels responsables d’aquest crim contra la humanitat.

L’Alemanya nazi: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”

dijous, 3/03/2011

Una vegada Hitler va accedir a la cancelleria, el 1933, la conquesta del poder absolut per part del nazisme a Alemanya i el desmantellament de la democràcia de Weimar va ser un procés molt més ràpid que a la Itàlia feixista. D’aquesta manera, en pocs mesos, entre febrer de 1933 i agost de 1934, el nazisme va edificar el seu Estat totalitari: el Tercer Reich.

Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia. Un cop al poder, Hitler va mantenir el radicalisme del seu discurs tot afanyant-se en ocupar totes les parcel·les del poder, ignorant els seus socis de coalició. Per exemple, va legalitzar les SA integrant-les a la policia de Prússia.

Reichskabinett_Adolf_Hitler.jpg

Die große Feier des 1. Mai des Tages der Nationalen Arbeit im Lustgarten in Berlin! Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler begeben sich im Auto zur Feier der Nationalen Arbeit in den Lustgarten. 1933

Seguidament, Hitler va obtenir de Hindenburg la dissolució del Reichstag i la convocatòria d’unes noves eleccions per al mes de març de 1933, a través de les quals pensava reformar l’executiu. La campanya electoral va desenvolupar-se en un clima de violència extrema a causa de la intervenció de les organitzacions paramilitars del nazisme, les SA i les SS, dedicades a agredir sistemàticament les manifestacions dels partits d’esquerres. Els enfrontaments al carrer entre els esquadrons feixistes de les SA amb els comunistes van ser constants.

En mig d’aquest ambient, el 27 de febrer va produir-se l’incendi del Reichstag. Des del nazisme va acusar-se al Partit Comunista de l’incendi i, aprofitant la situació, el govern va suspendre els drets fonamentals de la Constitució i va expulsar els diputats comunistes del parlament.

Reichstagsbrand.jpg

Així, les eleccions van estar marcades per una forta pressió social i la declaració de l’Estat d’excepció. Tot i la repressió practicada sobre els partits d’esquerra, l’NSDAP de Hitler no va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions de 1933 on va obtenir el 44% dels vots, però aquesta era una xifra suficient per, recolzant-se en els partits de la dreta, començar a eliminar a l’oposició.

El nou parlament, amb els vots del nazisme i dels partits de dretes, va aprovar una llei transcendental que atorgaria al canceller plens poders durant quatre anys per promulgar lleis sense haver de consultar al Reichstag. Expulsats els comunistes del parlament, només la socialdemocràcia va oposar-se a la nova llei que convertia, de fet, a Hitler en un dictador. Així, com a conseqüència del poder excepcional atorgat al führer, tots els partits polítics, menys l’NSDAP, van ser eliminats i amb ells la divisió de poders. S’havia establert la dictadura del partit únic i Hitler es dedicaria a construir la nova Alemanya.

Reichskanzler Adolf Hitler, bei der Begründung des Ermächtigungsgesetzes im neuen Reichstag in der Krolloper am Königsplatz in Berlin! Reichskanzler Adolf Hitler während seiner großen Rede über das Ermächtigungsgesetz im neuen Reichstag. Rechts im Bilde die Regierungsbank.

Necessitat de la col·laboració de l’exèrcit i l’oligarquia econòmica, Hitler va estendre la depuració política al mateix Partit Nazi i als elements més radicals de les SA, vistos des d’aquests sectors com una amenaça gairebé revolucionària. Així, el juny de 1934, en l’anomenada “Nit dels Ganivets Llargs”, tota la cúpula de les SA, amb Röhm al capdavant, va ser eliminada, juntament amb un nombre destacat d’opositors.

Sota la direcció de Heinrich Himmler, els sinistres grups de protecció personals de Hitler, les SS, serien el nou òrgan executiu del führer i la nova policia de seguretat de l’Estat, la temible Gestapo, el nazisme eliminaria implacablement tots els enemics de la nova Alemanya. A partir del març de 1933 ja es van crear els camps de concentració (Dachau) per recloure-hi els opositors i els enemics del Reich, però aquests acabarien esdevenint camps d’extermini per a totes aquelles persones alienes a la comunitat nacional construïda pel nazisme.

HeinrichHimmlerSalutesSS.jpg

I poc després, la mort del president Hindenburg, el mes d’agost de 1934, permetria la total concentració de poders en la figura de Hitler investit com a Reichsführer i la subordinació del nou exèrcit (Wehrmacht) i la policia al Partit Nazi. L’ordre nou, el Tercer Reich, ja tenia el marc d’Estat totalitari. A partir d’aquest moment només hi hauria un poble, un Estat, un cap: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”.

reich1.jpg

Reichsadler.png

Ein Volk. Un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social d’Alemanya, substituint la divisió en classes socials per la unitat i la supremacia social. Segons la ideologia nazi, el poble alemany era el representant màxim de la raça ària, la raça superior, destinada a la dominació de les races inferiors que poblaven Europa. Amb l’objectiu de mantenir la puresa racial estaven prohibides les relacions amb els altres pobles, especialment amb els jueus.

Igualment, consideraven necessari suprimir totes les impureses que no s’ajustaven al que ells definien com l’estereotip ari, ja fos per l’origen ètnic, per incapacitat física o mental o per alguna anomalia social. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tanmateix, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

D’altra banda, amb l’objectiu d’adoctrinar i controlar ideològicament la població, el règim nazi va posar en marxa una campanya propagandística massiva que va afectar tots els aspectes de la vida quotidiana. Així, en aquesta societat racial, les dones s’havien de dedicar a tenir cura dels nens (Kinder), a l’Església (Kirche) i a la cuina (Küche), i l’educació va passar a ser rigorosament controlada amb la finalitat d’adoctrinar la joventut en les teories racistes, l’antisemitisme i el militarisme. Els nois i les noies, des dels 10 anys, rígidament separats segons el sexe, entraven a formar part de les Joventuts Hitlerianes, on se’ls inculcaven els valors que defensava el règim com el valor, la companyonia, l’obediència i el sentit del deure.

tercer_reich.jpg

La propaganda nazi, un cop suprimida la llibertat d’expressió i instaurada la censura, va utilitzar amb eficàcia els mitjans de comunicació i la cultura amb la finalitat de potenciar la idea de Ein Volk. Joseph Goebbels, des del Ministeri per a la Formació del Poble i la Propaganda, va concentrar en la seva persona l’educació i tot l’aparell ideològic del Tercer Reich. Així, qualsevol mitjà de comunicació fora del control nazi va ser prohibit o absorbit per l’aparell de propaganda.

Ein Reich. L’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin. Així, aquest procés expansionista nazi pot interpretar-se com una ràpida successió d’etapes que conduirien inevitablement cap a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

Ein Führer. L’objectiu de la política d’adoctrinament i propaganda del règim nazi era impregnar tota la societat de la ideologia nacionalsocialista i fomentar el culte al führer com a ésser infalible. Hitler era el líder carismàtic, indiscutit, que acaparava tot el poder en el Tercer Reich i es confonia amb el propi Estat (“Alemanya és Hitler, Hitler és Alemanya”). Hitler va exercir un lideratge providencial, carismàtic, sota la propaganda de ser un ésser humà d’excepcionals virtuts, identificat amb el moviment feixista i que encarnava la missió de la nova comunitat. Per sobre de tothom, en una jerarquia natural, hi havia el führer.

hitler.jpg

Política econòmica. La política econòmica del nazisme va aconseguir una important reabsorció de l’atur. Eliminats els sindicats (només era legal el sindicat nazi del Front Alemany del Treball) i desapareguda qualsevol possibilitat de conflictivitat social per la dictadura, el nazisme va poder controlar la política social i intervenir en el camp laboral sense cap tipus de resistència.

Així, la producció va estimular-se gràcies a l’aplicació d’un gran programa d’obres públiques (autopistes i infraestructures) i a les creixents demandes de fabricació d’armament, necessari per a un gran exèrcit (la Wehrmacht) amb un alt grau de mecanització. Aquestes mesures van millorar temporalment la situació laboral, però no van acabar totalment amb l’atur, que només s’acabaria amb la introducció del servei militar obligatori el 1935. Els grans industrials que havien recolzat l’ascens al poder del nazisme es veurien així compensats per la demanda del sector públic i per la disciplina laboral forçosa.

La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder

dimecres, 2/03/2011

La crisi nord-americana de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. La coalició democràtica que sustentava la República de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalització dels partits polítics més virulents. Quan l’economia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veure’s novament immersa en una crisi política. Cap dels problemes polítics subjacents en el procés de democratització del país s’havia resolt veritablement durant els anys vint.

La crisi de la democràcia de Weimar:

1930 1932 (VII) 1932 (XI)
Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 13% 77 14,3% 89 16,9% 100
SPD 24,5% 143 21,6% 133 20,4 121
Zentrum 11,8% 68 12,5% 75 11,9% 70
DVP 4,5% 30 1,2% 7 1,9% 11
DNVP 7% 41 6% 37 8,3% 52
BVP 3% 19 3% 22 3% 20
NSDAP 18,3% 103 37,3% 230 33% 196
Participació 82% 84,1% 80,6%

El president Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del president de la República i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un règim presidencialista com a eina per acabar amb la democràcia parlamentària. Però, el 1930 amb la crisi econòmica mundial la situació alemanya va agreujar-se amb l’increment de l’atur. La crisi va provocar una deriva autoritària del règim. El DVP va anar allunyant-se de la República democràtica i el Zentrum va començar a parlar d’aplicar polítiques d’autoritat.

Paul_v._Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la República que aplicava l’article 48. El president de la República era considerat l’autèntic representant del poble. El canceller Brunning va anomenar el seu govern “gabinet de soldats del front”. El nou govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials d’emergència si era necessari. Brunning va pujar els impostos i va crear aranzels proteccionistes com a mesura contra la crisi econòmica.

L’article 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions d’emergència, va convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura. En situació d’emergència es substituïen les polítiques de coalició per cancellers presidencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials serien Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler, que arribaria al poder el 1933.

El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

Davant d’aquesta situació, la coalició de Weimar va enfonsar-se. Els governs es succeiran en poc temps sense aturar el problema. La República de Weimar va suïcidar-se pel trencament intern i va ser assassinada pels atacs externs. L’ofensiva política que iniciarà el NSDAP i el rebuig de l’elit econòmica i les classes mitjanes van precipitar la caiguda del règim. La sortida democràtica a la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial va ser un mal menor per aquests sectors davant la por a una sortida revolucionària per una societat que, en general, no era ni demòcrata, ni republicana.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític, per això, amb la crisi, van derivar cap a posicions autoritàries que solucionessin la crisi. La vinculació de l’economia alemanya al mercat mundial i els lligams establerts amb els Estats Units a través del Pla Young que finançava la república a base de préstecs i inversió privada nord-americana va fer que el 1931 la crisi fos molt intensa. Es va arribar a la xifra de sis milions d’aturats.

La crisi derivada de la Gran Depressió crearà les circumstàncies que facilitaran el creixement del nazisme. Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra, aquestes seran les bases electorals del nazisme. El NSDAP va aconseguir l’hegemonia dins del nacionalisme i va aconseguir un important ascens electoral a les eleccions de 1930 amb el 18,3% dels vots. L’NSDAP va convertir-se així en la segona força política per darrere de l’SPD. Ara, Hitler llençarà al carrer a les SA com a grups de xoc socials enfrontant-se als sindicats lliures i als obrers.

Papen Schleicher.jpgLa política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.

La coalició de Weimar es veia trencada definitivament durant el govern del canceller Brüning (1930-32) que va començar a plantejar la necessitat d’implantar polítiques d’autoritat aplicant l’article 48 de la constitució. La idea de buscar un règim d’emergència amb cancellers presidencials va ser recolzada per Von Papen del Zentrum que plantejava l’entrada del partit nazi en el govern.

Von Papen buscava arribar a la cancelleria mitjançant l’Estat d’emergència i que Hindenburg concentrés a la seva figura tot el poder per delegació. Les eleccions presidencials ratificaran l’ascens del nazisme. L’SPD i el centre democràtic van mobilitzar el seu electorat a favor de Hindenburg com un mal menor per evitar que Hitler arribés a la presidència de la república. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1932):

  • Hindenburg (DNVP) → 53%
  • Hitler (NSDAP) → 36%
  • Thallman (KPD) → 10%
Von Papen.jpg

Franz von Papen

Hindenburg exercirà el poder que li atorgava la constitució i aplicant l’article 48 nomenarà canceller presidencial a Von Papen que no va ser capaç d’integrar el nazisme al poder. El Zentrum no va acceptar una possible aliança amb el NSDAP i Hitler va posar les seves condicions per integrar-se en el govern. Hitler només entraria en un govern on ell mateix fos el canceller. El fracàs de Von Papen conduïa a les eleccions de novembre de 1932 que suposarien un petit retrocés del Zentrum i del NSDAP que perdia prop de dos milions d’electors a favor de la dreta tradicional però seguia com la força política més votada.

Les eleccions dibuixaven un nou panorama d’inestabilitat per a la República que va permetre que es concretés la deriva cap a l’autoritarisme presidencial de Hindenburg que recolzaria el projecte de Schleicher que proposava un govern de concentració de la dreta que integrés el DNVP, el NSDAP i els sindicats per poder realitzar una política econòmica intervencionista. Schleicher va recolzar-se per plantejar el seu projecte en Strasser, així pensava aconseguir la unió de la dreta, peró no va poder seguir endavant amb els seus plantejaments. La gran indústria (Krupp, Thyessen, Schacht) s’havia apropat definitivament al nazisme finançant-lo i donant-li suport.

D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials i el seu fill, tot i depreciar-lo com a personatge per la seva mediocre trajectòria a l’exèrcit. A continuació es formava un govern d’unió nacional amb el NSDAP, el DNVP (Hugenberg) i el Zentrum (Von Papen). Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia.

Zentralbild Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler am Tage von Potsdam (21. März 1933)

Hitler i els inicis del nazisme

dimarts, 1/03/2011

El 1889 a Braunau am Inn, una ciutat fronterera d’Àustria, va néixer Adolf Hitler. Fill d’un funcionari duaner, va tenir poca formació i va fracassar en els seus estudis com a pintor, tot i que va guanyar-se la vida venent aquarel·les durant un temps. El 1913 va fugir a Munic per no fer el servei militar a Àustria, però, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, de ser un desertor austríac va passar a enrolar-se voluntari a l’exèrcit alemany on va arribar a assolir el grau de caporal.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Un cop finalitzada la Gran Guerra va tornar a Munic on, sense cap ofici que li permetés de viure, va començar a freqüentar els cercles més radicals de la dreta nacionalista i antijueva fins que va ingressar en un petit partit ultradretà: el DAP. El Partit Obrer Alemany era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Hitler aviat va destacar dins del DAP per les seves dots com a orador i va ser nomenat cap de propaganda del partit. El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP).

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. I, des de 1921, Hitler seria un dels suports centrals de l’organització, convertint-se en líder del partit i imposant una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el führer esdevenia el suport central de l’organització.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

La ideologia del Partit Nazi estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista després de l’ocupació del Ruhr per les tropes fancobelgues, grups ultranacionalistes de dretes, entre els quals es trobava el NSDAP de Hitler, amb l’ajuda del general Ludendorff, van preparar un cop d’Estat contra la República de Weimar. El putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però, va fracassar estrepitosament i Hitler va ser empresonat.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939

En la seva estada a la presó, Hitler va escriure el que seria el catecisme doctrinari del nazisme: La meva lluita (Mein Kampf). El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

462px-FMein Kampf.jpg

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Adolf Hitler.jpg

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida i un programa electoral dirigit a les masses.

Parti_Nazi_aux_élections_législatives.png