Entrades amb l'etiqueta ‘Alemanya’

Els distintius de la infàmia

dissabte, 18/05/2013

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg

L’expressionisme

divendres, 12/04/2013

L’expressionisme és un ampli moviment cultural, un estat d’ànim col·lectiu que es perllonga, amb molts canvis i oscil·lacions, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Ideològicament representa la voluntat de l’artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre d’idees abstractes que, expressades, expliquin l’univers, tot prescindint conscientment de l’anàlisi dels fets reals. L’expressionisme implica una presa de posició enfront del món i, en conseqüència, deriva en un moviment revolucionari.

'Three_Bathers',_oil_on_canvas_painting_by_Ernst_Ludwig_Kirchner,_1913,_Art_Gallery_of_New_South_Wales.jpg

Kirchner, "Tres banyistes".

Per entendre l’esclat expressionista no s’ha de perdre de vista el context històric. El positivisme del segle XIX havia elaborat el mite del progrés indefinit de la societat capitalista. Ara bé, la crisi cultural del tombant dels segles XIX i XX va fer-se present i el paradigma utòpic del progrés sense límits va fer implosió. Així, l’expressionisme neix sobre una base de protesta i crítica de la societat burgesa. És a dir, l’expressionisme representa la consciència més evident d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint.

El nom donat a l’escola indica l’esperit que s’expressa en la deformació de figures i ambients per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme interiors, i comunicar a la vegada una crítica cruel i pessimista sobre la societat, tot plegat des d’una postura d’elogi de la follia, la misèria, la mort, l’angoixa i la desesperació. L’obra d’art havia d’expressar un sentiment o emoció. El més profund de l’ànima humana es feia present mitjançant la deformació de la realitat visual per remarcar l’expressivitat.

És a l’Alemanya del Segon Reich i la República de Weimar, amb les seves accentuades contradiccions socials, polítiques i culturals, on l’expressionisme es manifestarà amb particular intensitat. Així, nombroses associacions d’artistes, de ciutats de províncies Munic o Dresde, van agrupar-se per a exposar conjuntament i convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors.

1978.23.jpg

Grosz, "Metropolis".

Els grups més importants que sintetitzen l’evolució de l’expressionisme són:

Die Brück: el 1905, a Dresde, neix El Pont, grup format a l’entorn d’artistes com Ernst Ludwig Kirchner (1883-1938), Otto Mueller(1874-1930) i Emil Nolde (1867-1956). El grup tenia un caràcter clarament contestatari: el rebuig de les velles normes, la manca de disciplina externa, l’exaltació de les pulsions emotives de l’artista i la recerca de l’espontaneïtat i la inspiració, així com la realització d’una pintura políticament compromesa caracteritzen la seva obra.

En certa manera, El Pont significa una recerca de l’art primitiu mitjançant pinzellades gruixudes i ràpides, de factura molt descuidada, com si no tinguessin tècnica; així com l’ús del color com un atribut que conferia significat a l’obra però sense criteris de versemblança. És a dir, l’expressionisme de Die Brücke suposa una complaença en les distorsions, la deformació i la degradació de la realitat que respon a la seva visió de la condició humana: una societat degradada, pervertida i alienada. En síntesi, l’art com a revolta social i crítica de la societat burgesa.

Kirchner_-_Fränzi_vor_geschnitztem_Stuhl.jpg

Kirchner, "Fränzi davant d'una cadira tallada".

MUJERES EN LA CALLE 1915.jpg

Kirchner, "Dones al carrer".

nolde-crucifixión-pintores-y-pinturas-juan-carlos-boveri.jpg

Nolde, "La crucifixió".

Der Blaue Reiter: el 1911, a Munic, al voltant de les figures de Wassili Kandinsky (1866-1944), Franz Marc (1880-1916) i Paul Klee (1871-1940) s’articula El Genet Blau. La seva concepció de l’expressionisme suposava una interpretació de l’art com un alliberament de la dependència respecte del món exterior. Més lírics, menys agressius, més espirituals, menys experimentalistes… els artistes de Der Blaue Reiter s’interessaven més pels aspectes formals que pels continguts de protesta.

La renovació de l’art s’havia de fonamentar en l’irracionalisme. Incontaminats i innocents, utilitzaven colors més suaus i el seu objectiu era captar l’essència espiritual de la realitat. Tenien una orientació més especulativa i prenien actituds més aviat refinades que els situaven més a prop d’una aristocràcia de l’art que no dels postulats radicals, agressius i revolucionaris del primer expressionisme. D’aquesta manera, l’especulació formal derivaria en el naixement de l’abstracció.

KleePaulSenecioSun.jpg

Klee, "Seneci".

Franz_Marc-Tyrol_(Tirol)_(1914).jpg

Marc, "Tirol".

Neue Sachlichkeit: la postguerra va suposar el naixement, a Berlín, del grup Nova Objectivitat,  una reacció contra l’espiritualisme i les tendències abstractes de l’etapa anterior. Els pintors Otto Dix (1891-1969), Georg Grosz (1893-1959) i Max Beckmann (1870-1938) n’eren els components més destacats. La dura experiència de la Gran Guerra i el seu impacte psicològic donava lloc al naixement d’un expressionisme realista que criticava amb duresa la realitat social i política del seu temps.

Els artistes de Neue Sachlichkeit buscaven presentar les contradiccions de la realitat i superar el divorci entre art i societat gràcies a una obra políticament compromesa, de contingut revolucionari, fortament marcat per la ideologia socialista. La proclamació de la República de Weimar oferia un temps d’esperança, però la hipocresia de la societat burgesa, la consolidació de la ciutat industrial com un espai angoixant de la vida moderna, la misèria de les condicions de vida del proletariat… tot això seguia present i quedava representat en un art que cal situar a mig camí entre la crònica, el reportatge social o el documental de denúncia.

4DGeorge GroszPict.jpg

Grosz, "Escena de carrer".

Otto-Dix-The-War.jpg

Dix, "La guerra".

otto dix, portrait de la journaliste sylvia von harden 1926.jpg

Dix, "Retrat de Sylvia von Harden".

Otto Dix: La guerra

dilluns, 11/02/2013

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el pintor Otto Dix (1891-1969) va esdevenir un fervent patriota alemany i va allistar-se voluntàriament com a suboficial en l’exèrcit imperial. Tanmateix, l’experiència bèl·lica, la crueltat extrema de la guerra total experimentada en les trinxeres, va trastornar l’artista profundament, fet que va provocar una catarsi pacifista en la seva persona. Dix trigaria molts anys en acabar de pair el que havia viscut. Aleshores, la representació dels desastres de la guerra seria un dels grans temes de la seva obra, englobada dins de l’anomenat realisme expressionista o escola de la Nova Objectivitat.

I és que l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

El resultat de l’assimilació d’aquesta experiència el trobem en el famosíssim tríptic de Dix La guerra (1929-1932), obra que va trigar més d’un decenni en veure la llum. En aquesta composició, conservada a la Gemäldegalerie Neue Meister de Dresde, podem veure la crua realitat dels horrors de la guerra. Fins al punt que podem parlar d’una icona del pacifisme. Simbòlicament, Dix recupera la forma del retaule, però el missatge de devoció religiosa és absent. La guerra, al contrari, és el triomf de l’infern, un món abominable del qual no es pot veure la sortida.

Otto-Dix-The-War.jpg

En la imatge central domina poderosa la representació del camp de batalla. És una visió espantosa, en la qual només podem distingir una figura amb vida: un home esdevingut una imatge irreal, deshumanitzada, embossat sota la capa, el casc i la màscara antigàs. Tot el que s’aixeca al seu voltant són cadàvers, runes i devastació. És a dir, una síntesi terrible de la tràgica experiència viscuda. Els cossos abatuts són el tràgic contrapunt a aquell esperit d’ardor guerrer i patriota que havia envaït i seduït els joves de l’Europa prebèl·lica. El camí al cel dels retaules medievals desapareix per donar pas al camí cap a l’infern.

otto dix - la guerra.jpg

otto dix - la guerra 1.jpg

otto dix - la guerra 2.jpg

En el panell de l’esquerra podem observar una llarga filera de soldats que caminen sota la boira cap al camp de batalla. Mirades perdudes, inquietud, poques paraules creuades i l’equip de combat encara intacte. Aviat aquesta inquietud davant del combat es convertiria en destrucció.

Otto-Dix-The-War 2.jpg

A mà dreta, en un altre panell, emergeix la figura d’un soldat amb l’uniforme destrossat que sosté en les seves mans un company ferit de mort, amb el cap embenat i ensangonat. Als seus peus un cadàver i un soldat de mirada terroritzada ens ensenyen l’únic resultat possible de la guerra. Al fons, un incendi il·lumina l’horitzó.

Otto-Dix-The-War 1.jpg

Finalment, en la part inferior del retaule, esdevinguda una tomba simbòlica, trobem els cossos de tres soldats gaudint d’un descans més proper a la mort que al relax. Les parets de fusta i les teles que cobreixen la trinxera convertida en taüt ens indiquen el drama d’aquesta vida més propera a l’infern i la mort i a la qual els europeus s’havien llançat amb una il·lusió inconscient el 1914. Generacions senceres van desaparèixer en la carnisseria més gran provocada mai per l’home… i el drama que Dix no coneixia aleshores era que el pitjor escenari bèl·lic encara no havia arribat a Europa.

Otto-Dix-The-War 3.jpg

Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat? Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals. Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra. En definitiva, un terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est

dijous, 10/01/2013

La dominació soviètica de l’Europa oriental deriva del final de la Segona Guerra Mundial. El retrocés de les tropes alemanyes al front de l’Est va permetre l’exèrcit soviètic no tan sols alliberar el territori del seu país, sinó també desallotjar els alemanys de tots els països de l’Orient europeu, tret de Iugoslàvia i Albània, que es van alliberar sense l’ajuda de l’Exèrcit Roig. A més, els diversos acords de pau (Teheran, Jalta, Potsdam) entre les grans potències acceptaven la delimitació de l’Europa de l’Est com una àrea d’influència geopolítica soviètica en la postguerra.

democracias populares.jpg

Les democràcies populars de l’Europa de l’Est: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i la República Democràtica Alemanya

No obstant això, el maig de 1945, amb Alemanya derrotada i les tropes soviètiques triomfants a la meitat d’Europa, Stalin no tenia clar quin havia de ser el pas a fer a continuació. D’una banda, els ideòlegs comunistes pronosticaven la fi del capitalisme a causa de l’esclat d’una nova crisi econòmica que consideraven inevitable. Per contra, Stalin havia elaborat als anys trenta la teoria del “socialisme en un sol país”, la qual estipulava que calia construir i consolidar el comunisme a la Unió Soviètica abans d’estendre la Revolució a la resta del món.

Ara bé, el nou escenari geopolític semblava més propici que mai per estendre la Revolució a la resta d’Europa gràcies al prestigi adquirit durant el conflicte i la complicitat de la resistència. En conseqüència, en acabar la guerra, la presència de tropes soviètiques va ser un element determinant en d’adscripció política dels nous governs. Stalin pensava que si aconseguia transformar els països de l’Europa de l’Est en aliats de la Unió Soviètica, aquests es convertirien en el seu cinturó defensiu. Tanmateix, forçar la situació per instaurar règims comunistes a l’Est europeu podia resultar perillós davant de la força militar mostrada pels Estats Units, posseïdors de la bomba atòmica. Igualment, transformar ideològicament uns països que havien viscut de ple en el món capitalista i implantar-hi un règim comunista era una experiència incerta.

Així, Stalin va decidir actuar a l’Est amb fermesa, però amb cautela. Els Estats de l’Europa Oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats de “democràcia popular”, en oposició al model de democràcia liberal típic de l’occident europeu. Aquest bloc de l’Est l’integraven els Estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, la República Democràtica Alemanya.

En un primer moment es van establir “governs de front nacional”, amb presència de partits polítics diferents, fet que assegurava la majoria a les eleccions. Més endavant, quan els aliats deixaven de ser útils als interessos de Moscou, els socis eren expulsats o abandonats. Igualment van manipular-se els censos electorals i va retirar-se el vot a ciutadans de l’oposició. També es va fer servir el control de la policia i les milícies polítiques, les quals detenien els adversaris polítics i els lliuraven als tribunals populars.

map1.jpg

D’altra banda, es van desenvolupar programes de reconstrucció mitjançant una fórmula intermèdia entre el capitalisme i el comunisme. Es va procedir al repartiment de les grans propietats agrícoles entre els pagesos, sense arribar pròpiament a la col·lectivització. També es van nacionalitzar les grans empreses i la banca, i es va iniciar la posada en marxa de la indústria pesant. Però va ser l’esclat de la Guerra Freda la que va fer que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament definitiu amb la Unió Soviètica.

A partir de 1947, la pressió dels Estats Units, exercida a Europa mitjançant el Pla Marshall, va inquietar els soviètics. Així, l’enfrontament entre la URSS i els EUA que va donar origen a la Guerra Freda va accelerar el control de Moscou de tots els ressorts de poder dels països ocupats per implantar una dictadura del proletariat. La URSS, que veia perillar la seva influència a l’Europa de l’Est, va forçar els comunistes de les democràcies populars a fer-se amb el poder impedint la prolongació dels governs de coalició, així com a impulsar la via socialista i alinear-se amb la política exterior soviètica mitjançant la força que els atorgava la presència militar. És en aquest moment quan els comunistes van abandonar qualsevol mena d’escrúpol per donar pas a la repressió de l’oposició i la constitució de repúbliques populars socialistes dependents de Moscou. Es constituïa la primera línia enfront de l’aliança occidental de la Guerra Freda.

Europa dividida - Guerra Fría.jpg

En conseqüència, els països de l’Est, estrictament controlats per la URSS, van haver d’integrar-se en el COMECON, una mena de “mercat comú” de l’àrea soviètica, els objectius del qual eren la col·laboració en els intercanvis comercials, la paritat de les monedes, l’orientació comuna de les polítiques econòmiques i l’atorgament de préstecs. Igualment, mitjançant el Pacte de Varsòvia de 1955, els diferents exèrcits es van integrar sota un comandament soviètic únic. Definitivament, des de finals dels anys quaranta, Europa havia quedat dividida en dos grans blocs: els Estats proamericans i els Estats prosoviètics.

En aquests Estats, en aparença, els partits comunistes en el poder van liquidar els adversaris polítics mitjançant la il·legalització dels partits de l’oposició i l’empresonament o exili dels seus líders polítics. Igualment, importants polítics i comandaments comunistes van ser purgats per assegurar el control absolut dels soviètics. Ara bé, tot i això sempre va existir una dissidència activa, més o menys intensa en països com Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, la qual sempre va ser durament reprimida, però que va ser fonamental en el pas cap a la democràcia parlamentària i l’abandonament del socialisme, fets que preludiarien la dissolució de la mateixa Unió Soviètica a finals dels anys vuitanta.

El mur de Berlín

diumenge, 4/12/2011

Alemanya 1945, després del suïcidi de Hitler, el III Reich cau davant el setge de les tropes aliades. El final de la Segona Guerra Mundial comporta la divisió del país en quatre zones d’influència controlades pels Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica. Igualment, la capital alemanya, Berlín, alliberada i ocupada per les tropes soviètiques de Stalin, també es reparteix segons aquests paràmetres. Així, els occidentals es quedaven amb el sector oest i l’est restava en mans de la URSS.

BerlinerBlockadeLuftwege.png

Les diferències entre els aliats aviat sortirien a la llum: l’aliança entre el capitalisme i el comunisme només responia a la conjuntura de la lluita contra l’enemic comú feixista i la Guerra Freda estava en plena gènesi. D’aquesta manera, el primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a l’Alemanya de postguerra en el moment en què Stalin va implantar el comunisme a la seva zona d’influència mentre desmantellava la indústria i les infraestructures en concepte de reparacions de guerra.

El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya (RFA), una democràcia parlamentària de caràcter liberal. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se. Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat.

C-54landingattemplehof.jpg

Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig, però la crisi es cobraria la partició formal d’Alemanya: mentre el bloc occidental s’articulava al voltant de la RFA, a la zona soviètica va néixer la República Democràtica d’Alemanya (RDA), una més de les repúbliques que pivotaven sota el control de la URSS. Tanmateix, les dues alemanyes consideraven que aquesta era una situació excepcional i provisional. La RFA no reconeixia la seva veïna oriental i aspirava a la reunificació del país, mentre que la RDA no descartava la unificació sempre que els occidentals acceptessin el camí del comunisme.

Però aviat es demostraria que la provisionalitat de la situació no era tal. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, fonamentalment per l’atracció exercida per l’existència d’un millor nivell de vida i pel rebuig a l’anomenat “socialisme real”, els problemes d’abastaments, de subsistències i l’Estat policial repressiu articulat pels soviètics, va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

Es calcula que dels 2.700.000 alemanys que van travessar la frontera occidental, 1.600.000 van fer-ho a través de la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs extremadament fràgil. Per això, les autoritats comunistes van prendre una sèrie de mesures per fer menys atractiu el món capitalista que s’obria davant els ulls dels berlinesos orientals: tall de les línies telefòniques, supressió de la comunicació ferroviària i legislació contra els emigrants amb la introducció del càrrec de “fugitiu de la República”.

El 1958, en el context de la coexistència pacífica, la Unió Soviètica va exigir als aliats occidentals que Berlín oest deixés de ser una ciutat lliure desmilitaritzada. Això hauria suposat que els accessos a Berlín passessin a estar sota el control del govern de la RDA, una acció que, de fet, suposava el reconeixement de la RDA i la perpetuació de la divisió alemanya. La crisi política internacional va prolongar-se durant tres anys fins que, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals, sota la vigilància de l’exèrcit, van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

muro-de-berlin.jpg

La justificació dels soviètics era la creació d’un mur que protegís la RDA d’un atac feixista, és a dir, occidental, però la realitat era que l’únic objectiu real buscava aturar els moviments migratoris. La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín, encapçalada pels Estats Units, no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per escalfar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, Kennedy no estava disposat a anar a la guerra per la defensa del territori alemany oriental i Kruixtxov tampoc tenia intencions de desafiar en una guerra oberta en territori europeu als EUA.

El “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. El mateix Kennedy, en una visita a Berlín, el 1963, va pronunciar un celebèrrim discurs on va sentenciar que “tots els homes lliures del món són ciutadans de Berlín”. Així, la propaganda d’ambdós blocs va fer del mur un element de batalla.

muro_de_berlin.jpg

Tot i la construcció del mur, els alemanys de l’est van continuar buscant vies per escapar cap a l’oest tot i els grans riscos que això suposava. La primera víctima mortal va ser Ida Siekmann, el 22 d’agost de 1961, tot i que es considera que aquest dubtós honor recau en Rudolf Urban, el qual va perdre la vida el 17 de setembre després de caure precipitat per una finestra de la Bernauer Strasse, el carrer que era travessat pel mur, el 19 d’agost de 1961. Pocs dies després, un altre fugitiu era abatut a trets per l’exèrcit soviètic quan intentava creuar nedant el riu Spree, riu que separava les dues meitats de Berlín. La llarga llista de víctimes no havia fet més que començar.

Amb el pas dels anys i gràcies al reforçament del mur, la frontera interurbana que travessava Berlín va esdevenir un element pràcticament infranquejable: a un mur de formigó de 3,5 metres s’hi sumaven infinitat d’obstacles com alarmes electròniques, punxes de ferro semienterrades a terra, sorra per delatar el pas de qualsevol presumpte fugitiu… les autoritats soviètiques de la RDA van posar tota la seva energia en evitar noves fugides mentre prometien que les reformes introduïdes permetrien superar aviat la RFA en benestar i prosperitat.

1zzq4px.jpg

Només un any després de la construcció del mur, a l’Alemanya federal van esclatar violentes manifestacions de protesta contra el règim comunista. Famílies senceres s’havien vist separades pel mur sense que els seus ideals polítics hi haguessin tingut res a veure, només la geografia dibuixada sobre un mapa en les negociacions de la pau. Poc després, però, s’iniciaria un tímid desglaç. Així, les autoritats germàniques de l’est i l’oest van arribar a un pacte pel qual els berlinesos podrien creuar el mur per motius familiars com naixements, bodes i defuncions. Posteriorment, el canceller Willy Brandt, de la RFA, va signar un tractat amb els soviètics en el qual es reconeixien les fronteres europees i s’establia una acord que havia de garantir la pau.

Willy_Brandt.jpg

Willy Brandt

La caiguda del mur no es produiria fins a les acaballes dels anys vuitanta, com a conseqüència de l’evolució política de la Unió Soviètica. El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov va impulsar la Perestroika, un procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic que canviaria el món. L’aperturisme de la URSS respecte de la qüestió alemanya va prendre forma quan, durant una visita a la RFA, Gorbatxov va anunciar que Moscou no posaria traves a la democratització de les repúbliques populars.

En aquest context de superació de la Guerra Freda, el fet que l’exèrcit soviètic ja no estigués disposat a defensar militarment l’existència del mur per arriscar-se a una guerra no desitjada indicava que la divisió alemanya tenia els dies comptats. Tot i això, el 1989, el president de la RDA, Eric Honecker, encara declarava que l’existència del mur es perllongaria per molts anys. Els fets, però, van impulsar la població en un sentit oposat als desitjos del president oriental: coincidint amb el seu quarantè aniversari, milers de persones van manifestar-se contra el govern exigint la implantació de les llibertats democràtiques.

Winken_ueber_die_Berliner_Mauer.jpg

Finalment, el 9 de novembre de 1989, les autoritats de l’Alemanya oriental van haver de cedir i permetre la llibertat de desplaçaments cap a l’Alemanya occidental. El mur de Berlín havia caigut simbòlicament. Però la seva existència física no duraria més: milers de persones van dirigir-se cap a Berlín oest per celebrar la conquesta de les llibertats mentre els seus compatriotes occidentals els rebien amb els braços oberts. Conjuntament van iniciar la demolició de la frontera de pedra que havia trencat el país durant quaranta anys. Tanmateix, els treballs oficials per a la demolició del mur no s’iniciarien fins el 1990. La seva desaparició simbolitzava el final de la divisió d’Europa, el final de la Guerra Freda i l’inici de la reunificació d’Alemanya.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

Adolf Hitler (2)

divendres, 8/07/2011

El 1919, Hitler va adherir-se al DAP, el Partit Obrer Alemany, un grup d’extrema dreta creat aquell mateix any. El DAP era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Començava així la seva carrera política. Aviat destacaria com a membre del partit en les reunions i assemblees gràcies a la seva oratòria: deia allò que els presents esperaven sentir, és a dir, que la culpa de la derrota alemanya estava causada pels estrangers, que els comunistes amenaçaven el país, que els partits polítics eren la causa de la desunió nacional, etc. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Adolf_Hitler.jpg

En un clima social de postguerra que a Alemanya arribava a límits paranoics el seu discurs trobaria una bona recepció en els sectors nacionalistes. I és que bona part dels alemanys no van acabar d’entendre com el seu país havia perdut la guerra ja que es consideraven com una societat superior. Igualment, les condicions imposades pels vencedors en el Tractat de Versalles i que van suposar una catàstrofe per a l’economia del país van encendre els ànims nacionalistes. Amb el marc devaluat fins a perdre gairebé tot el seu valor, amb cues de ciutadans famolencs buscant menjar pels carrers, amb la misèria més present que mai, el discurs radical de Hitler es faria el seu forat entre determinats sectors de la població. Un partit com el DAP, ultradretà, antijueu i radical va trobar en l’Alemanya de postguerra la situació ideal per expansionar-se.

Hitler, amb el seu discurs encès capaç d’excitar les masses nacionalistes descontentes amb l’arribada de la República de Weimar i temoroses del comunisme, aviat va esdevenir membre de la junta directiva, cap de propaganda i redactor del setmanari del DAP, el Völkischer Beobachter. Hitler es mou com peix a l’aigua en aquest context: la desastrosa situació de l’economia va comportar que la República no pogués fer front als pagaments; França, l’enemic secular, va envair el Ruhr i el Sarre per garantir-se el cobrament de les reparacions; la inflació, l’atur i la gana van assolir nivells desconeguts; la República es va veure assetjada des de l’esquerra per la insurrecció espartaquista; i el comunisme va avançar entre la població. És així com Hitler troba l’ambient propici per desenvolupar la seva activitat propagandista a través de mítings i pamflets. Tanmateix, la seva situació econòmica seguia sent pobre ja que només comptava amb la seva paga de militar.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) que vulgarment seria conegut com a Partit Nazi. El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. El 1921 Hitler va assolir la direcció del partit i va imposar una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el Führer esdevenia el suport central de l’organització.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista, un Hitler influït per l’exemple del feixisme de Mussolini a Itàlia, va tractar de prendre el govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força: el putsch de Munich del 9 de novembre de 1923. Fracassat el cop per la indecisió dels militars, Hitler va ser detingut i va ser condemnat a cinc anys de reclusió.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

De la seva condemna només en compliria un any, durant el qual va dictar al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf (La meva lluita), el que seria el catecisme doctrinari del nazisme. El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida, un programa electoral dirigit a les masses i un líder carismàtic que desplegava una incansable activitat de propaganda.

La crisi econòmica del 1929, que Alemanya va viure amb una especial virulència, va fer possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme. Les empobrides classes mitjanes alemanyes van abraçar-se al nazisme com a última possibilitat de salvació davant la por que els produïa l’ascens del comunisme. Així, malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l’individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors van aconseguir 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies fonamentalment als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.

Aleshores, els magnats de la indústria, hostils a la política moderada del canceller Brüning i de Schleicher i atemorits per l’acció revolucionària esquerrana, van donar al nazisme un ajut decisiu; amb el seu suport, el 1932, el NSDAP va esdevenir el partit amb major nombre de diputats al Reichstag. Així, la crisi política permanent de la República de Weimar va possibilitar que Hitler acabés per obtenir la designació del president Hindenburg com a canceller el gener del 1933.

Adolf_Hitler,_Paul_v._Hindenburg.jpg

Ràpidament, Hitler es va fer atorgar amplíssims poders i va procedir a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa. Així, amb els seus col·laboradors més propers (Himmler, Goering, Goebbels) va acusar els comunistes de l’incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i va perseguir ferotgement els dirigents dels partits d’esquerra i dels sindicats obrers, que van ser prohibits; va organitzar la Gestapo (1934), va dictar lleis contra els jueus, va crear camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels ganivets llargs (30 de juny del 1934) va fer assassinar, entre d’altres, els caps de la SA i de l’ala moderada del seu propi partit.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler va assumir també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d’intens rearmament i de rebutjar el Tractat de Versalles va començar a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l’ocupació de Renània (1936) i les annexions d’Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Tot això davant la impotència de les democràcies europees, incapaces de frenar l’expansionisme del nazisme. Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdańsk, va signar amb Stalin un pacte de no-agressió i va atacar Polònia (setembre del 1939), fet que va provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Després d’una primera fase de victòries alemanyes que van deixar la Gran Bretanya aïllada en la lluita contra el nazisme, Hitler va cometre el seu gran error: obrir un nou front de guerra. Així, a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43) i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra, el conflicte va canviar de signe i l’oposició interna al Führer va augmentar. Tanmateix, l’àmplia conspiració de què va ser objecte fracassaria (juliol del 1944).

Hitler_and_Goering.jpg

Hitler i Goering

Hitler havia perdut el control. Amb la guerra perduda, el Führer va esforçar-se en dictar ordres de resistència sota amenaça d’execucions sumaríssimes per aquells que no les obeïssin a la vegada que reclutava per a l’exèrcit els menors d’edat. Tancat en el búnquer, ja només confiava en Goebbels i Martin Bormann. El 30 d’abril de 1945, amb la ciutat de Berlín assetjada per les tropes russes, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l’almirall Dönitz, Hitler va suïcidar-se.

Adolf Hitler (1)

dijous, 7/07/2011

En poques ocasions la memòria col·lectiva dels pobles es mostra tant d’acord com a l’hora de jutjar el paper històric d’un personatge com en el cas d’Adolf Hitler, el Führer. Milers de pàgines s’han escrit sobre aquest dictador assassí, responsable de la mort de milers de persones i encarnació dels més deplorables instints de l’ésser humà contemporani. Hitler va portar el seu país, i a la resta de la població mundial, a la guerra més destructiva mai coneguda fins aleshores i que va anar acompanyada d’una política d’extermini i barbàrie contra aquells grups o individus que la seva ideologia assenyalava com a diferents i, en conseqüència, inferiors.

Hitler va néixer el 20 d’abril de 1889 a Branau am Inn, una ciutat fronterera de l’Àustria bavaresa. Fill d’un duaner, Alois, la professió del pare va obligar la família a canviar sovint de residència, habitualment per traslladar-se per petites localitats rurals de l’Àustria del tombant de segle. El seu pare era fill de la soltera Maria Anna Schicklgruber, i va prendre el cognom Hitler d’un familiar ja que el considerava més honrós. El fet que el seu pare fos el resultat de la unió de la seva àvia amb un estrany va pertorbar sempre el pensament d’Adolf Hitler, especialment per la possibilitat de que entre els seus avantpassats pogués existir sang jueva.

Adolf_Hitler,_Kinderbild.jpg

Adolf Hitler durant la seva infantesa

La infantesa de Hitler no va ser precisament feliç ja que el seu pare acostumava a apallissar-lo. Aquest fet es veia compensat, en part, per la relació que el petit Hitler va establir amb la seva mare, Klara Pölz, la tercera esposa d’Alois vint-i-tres anys més jove que el seu marit. L’educació de Hitler va passar per diferents escoles de poble, fins que va accedir a l’Escola d’Arts i Oficis de Linz. Persona intel·ligent, inicialment superava les assignatures sense gaires dificultats, fet que va conduir-lo cap a la peresa i l’abandonament per falta de motivació fins esdevenir un estudiant mediocre.

Alois_Hitler.jpeg

Alois Hitler

Klara Hitler.jpg

Klara Pölz

Ja fos per la mala relació personal amb el pare o pels continuats canvis de residència i escola, el petit Hitler no va ser capaç de consolidar amistats i va acabar per tancar-se en si mateix i en el somni de convertir-se en pintor. El pare, en canvi, desitjava que el seu fill es convertís en funcionari, fet que va convertir-se en un nou element de conflicte entre ambdós. Una actitud força rebel i violenta va començar a fer-se present aleshores en el jove Adolf Hitler, que en paral·lel deixava de banda els seus estudis. El 1903, la mort del seu pare i la despreocupació de la mare per la manca de disciplina del jove va atorgar-li una relativa llibertat d’acció i va abandonar els estudis d’ensenyament secundari per dedicar-se a la pintura i el seu somni d’ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. Però va ser suspès en l’examen d’ingrés.

El 1907, la mort de la mare com a conseqüència d’un càncer va suposar un cop molt dur per a Hitler. Rebutjat per segon cop per l’Acadèmia de Belles Arts, des d’aquell moment va lliurar-se a una vida ociosa a Viena on forjaria la seva concepció del món i s’impregnaria de l’antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia. Així, cada cop es comportaria d’una manera més excèntrica a la vegada que rebutjava qualsevol tipus de treball i es mantenia quasi exclusivament gràcies a una pensió estatal per la seva orfandat i per la venda d’alguns dibuixos.

Young_Hitler.jpg

El jove Adolf Hitler

Quan va ser cridat per a realitzar el servei militar a Àustria, Hitler va amagar-se perquè no volia formar part d’un exèrcit que considerava dèbil i decadent. Ell era un admirador d’Alemanya i per això el 1913 va acabar per traslladar-se a Munic on va començar a mostrar interès per les tesis racistes i pangermanistes d’alguns polítics alemanys i va convèncer-se de la necessitat d’acabar amb la socialdemocràcia.

El 1914, després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, va incorporar-se com a voluntari a l’exèrcit bavarès per a defensar l’absolutisme i el conservadorisme del II Reich. Com a soldat Hitler va destacar pel seu afany de lluitaon i va arribar a assolir el grau de caporal, però la seva unitat de xoc va ser víctima de la barbàrie de la guerra i va veure’s reduïda dels 3.500 soldats inicials a tan sols 600, fet que marcaria la visió del món de Hitler. A més, la guerra va permetre-li desenvolupar el sentiment de camaraderia entre soldats. El 1916, va ser ferit de certa gravetat al camp de batalla quan una bala va travessar-li la cama, però el 1918 va tornar a ser ferit després d’inhalar gasos tòxics. Ingressat a l’hospital de Pasewalk, va haver de passar els darrers mesos de la guerra convalescent.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Des de l’hospital va veure com el món que havia conegut es transformava definitivament. La Revolució socialista triomfava a Rússia instaurant una doctrina política que Hitler considerava abominable; el vell i decadent Imperi Austrohongarès desapareixia com a conseqüència de la derrota en la guerra; i la seva admirada Alemanya patia una humiliant derrota coronada amb el Tractat de Versalles que desmantellava el Reich.

El seu anàlisi de la situació alemanya el porta a adjudicar la derrota a una conjunció de factors com la crisi interna conseqüència de la divisió que comportava el règim de partits i la pèrdua dels valors tradicionals que havien portat Prússia al cim de les potències europees en el segle XIX. Igualment, per a Hitler, l’extensió del bolxevisme i dels “no aris” amenaçaven Alemanya i la resta d’Europa en la postguerra, fet que subvertiria l’ordre natural tradicional defensat per Hitler. A més, la finalització del conflicte el deixava, igual que a un gran nombre d’excombatents, en una situació d’indigència. Fracassat definitivament en el seu somni de ser pintor, ara Hitler no tenia cap altre ofici que el de l’exèrcit. Només s’identificava amb els seus comandaments i els seus camarades militars.

I així, Hitler va passar a exercir com a propagandista i espia militar en l’Alemanya de Weimar. Va ser gràcies a aquesta feina que, el 1919, va entrar en contacte amb el DAP, el Partit Obrer Alemany, un grupuscle d’extrema dreta creat aquell mateix any i al qual s’adheriria. Un fet que canviaria per sempre la seva experiència vital. I també la història d’Alemanya.

La “Pau Armada”: l’acord defensiu entre França i Rússia

diumenge, 26/06/2011

La caiguda del canceller Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas al període que coneixem com la “Pau Armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió per tornar al terreny de joc de les relacions internacionals. Ara la Tercera República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar.

Així, el 1892, França i Rússia signarien una aliança defensiva que posava els ciments del que seria la Triple Entesa, pels motius que es detallen en aquesta carta del Ministre d’Afers Estrangers rus a l’ambaixador rus a París (1891):

La situació creada a Europa per la manifesta renovació de la Triple Aliança i l’aliança més o menys probable de la Gran Bretanya a les finalitats polítiques que aquesta Aliança persegueix ha motivat […] un canvi d’idees entre l’antic ambaixador de França i jo [el Ministre d’Afers Estrangers de Rússia], orientades a definir l’actitud que, en les circumstàncies actuals i davant de certes eventualitats, podria convenir més encertadament als nostres respectius governs, els quals, restant fora de qualsevol Lliga, tenen també els sincers desitjos de recolzar el manteniment de la pau amb les garanties més eficaces.

Per això hem estat animats a formular els dos punts següents:

1. Amb la finalitat de contribuir i consagrar l’Entesa cordial que els uneix, i amb el desig de contribuir de comú acord al manteniment de la pau que forma l’objecte dels seus vots més sincers, els dos Governs declaren que es concertaran entre si sobre tota qüestió que alteri la pau general.

2. En el cas que aquesta pau sigui posada efectivament en perill i especialment si una de les dues parts és amenaçada d’una agressió, les dues parts convenen entendre’s sobre les mesures a adoptar davant aquella eventualitat, la realització de les quals s’imposaria de forma immediata i simultània als dos Governs […].

El Tractat de la Triple Aliança

dissabte, 25/06/2011

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic de 1878 donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre mitjançant aquesta aliança ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la Tercera República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

En vermell els països integrants de la Triple Aliança

El canceller alemany Otto Von Bismarck

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Reassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Extracte del Tractat de la Triple Aliança, signat a Viena el 1882:

Ses majestats l’Emperador d’Àustria i Rei d’Hongria, l’Emperador d’Alemanya, Rei de Prússia, i el Rei d’Itàlia, animats pel desig d’augmentar les garanties de pau general, d’enfortir el principi monàrquic i de mantenir amb això intacte l’ordre social i polític en els seus estats respectius, han acordat la conclusió d’un tractat que, en virtut de la seva naturalesa essencialment conservadora i defensiva, no persegueix cap altra finalitat que la de prevenir-los contra els perills que puguin amenaçar la seguretat dels seus Estats i la tranquil·litat d’Europa […].

Article 2. En cas que Itàlia, sense provocació directa per la seva part, fos atacada per França per qualsevol motiu, les altres dues Parts contractants estaran disposades a prestar a la Part atacada auxili i ajuda directa amb totes les seves forces. La mateixa obligació incumbirà a Itàlia en el cas d’una agressió no directament provocada de França contra Alemanya.

Article 3. Si una o dues de les Altes Parts contractants, sense provocació directa per la seva part, fossin atacades i es trobessin en guerra contra dues o més potències no signants del present pacte, el “casus foederis” es presentarà simultàniament per a totes les Altes Parts contractants […].

Article 5 […]. Per qualsevol cas de participació comuna en una guerra, les Altes Parts contractants es comprometen des d’ara a no concloure ni armistici, ni pau, ni tractat sinó de comú acord entre les tres.

Article 6. Les Altes Parts contractants es comprometen recíprocament a mantenir el secret, tant sobre el contingut com sobre l’existència del present Tractat.

El procés de construcció europea

dimecres, 15/06/2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

Benelux.jpg

El Benelux

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

fondateur_ue_monnet_1951.jpg

Jean Monnet

Robert_Schumann.jpg

Robert Shuman

Adenauer.jpg

Konrad Adenauer

Spaak.jpg

Paul-Henri Spaak

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments  l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

image002.jpg

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

felipe-gonzalez-entrada-cee.jpg

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png