Entrades amb l'etiqueta ‘AIT’

L’onada internacionalista a Espanya: el domini anarcosindicalista durant el Sexenni Democràtic

dijous, 20/01/2011

La Revolució de Setembre de 1868 va crear un clima favorable a les llibertats polítiques i sindicals, fet que va permetre l’auge del moviment obrer després de la repressió dels anys del moderantisme. En aquest context van aparèixer el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i el sindicat Les Tres Classes de Vapor de tendència reformista i pro republicana que reunia tots els oficis del sector tèxtil de Barcelona (filadors, teixidors mecànics i jornalers) sense sobrepassar el seu àmbit.

D’altra banda, la Primera Internacional (AIT) havia nascut a Londres el 1864 com a amalgama d’organitzacions i individualitats representants del moviment obrer i amb la intenció de presentar la classe treballadora com a eix de qualsevol canvi polític i social radical. L’AIT estava dividida en dues grans tendències: el marxisme i l’anarquisme.

primera internacional.jpg

Per a Marx, el socialisme havia de ser la conseqüència de l’existència d’un sistema capitalista altament desenvolupat i d’una classe obrera madura i ben organitzada que sota la direcció d’un partit obrer assoliria el triomf revolucionari. Per contra, Bakunin confiava en la possibilitat de la revolució immediata i per a realitzar-la confiava en les masses de treballadors agraris i urbans que empesos per la misèria protagonitzessin un aixecament, tot rebutjant les tàctiques marxistes del joc polític. Davant aquesta diversitat de postures, el trencament de l’AIT es faria efectiu en poc temps i aquesta divisió també es traslladaria a Espanya.

Amb motiu de la Revolució de 1868, el Comitè Central de l’AIT va enviar a Espanya un enviat, l’italià garibaldià Giusseppe Fanelli, que va visitar Madrid i Barcelona per crear-hi els primers nuclis de la Internacional Obrera i donar a conèixer els seus principis: propietat col·lectiva de la terra i dels instruments del treball, i emancipació del proletariat. Fanelli, en la seva visita a Espanya va difondre els ideals anarquistes com si aquests fossin els de la Internacional Obrera. Membre de l’organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, Fanelli va connectar a Madrid amb membres del centre cultural obrer Fomento de las Artes, i a Barcelona amb líders com Lorenzo Pellicer i Ramon Farga Pellicer, representants d’un grup més heterogeni que el madrileny.

Fanelli_Madrid.JPG

El 1869, els conflictes socials van esclatar a Espanya amb duresa: van produir-se atacs a la propietat, ocupacions de terres, motins i saqueigs, i les vagues urbanes van multiplicar-se. En aquestes condicions va produir-se un aixecament republicà, el setembre, que seria durament reprimit. El fracàs de la insurrecció seria un factor decisiu en l’encaminament del moviment obrer cap a l’abstencionisme polític i l’anarquisme en constatar que l’Estat espanyol donava l’esquena a les reivindicacions dels treballadors.

A partir del 1869, l’ internacionalisme va difondre’s per tota Espanya, i cap al 1870 ja hi havia uns 7.000 afiliats de l’AIT, dels quals un terç eren de la ciutat de Barcelona, un altre terç de la resta de Catalunya, i el terç restant procedia de la resta de l’Estat, fonamentalment d’Andalusia i el País Valencià. En aquest context, les societats obreres de Barcelona van convocar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) on van estar representades totes les tendències obreristes (bakuninistes, cooperativistes i sindicalistes).

En el congrés obrer de 1870 van debatre’s quatre grans temes: l’acció sindical, les cooperatives, l’organització obrera i la lluita política. Van adoptar-se acords clarament concordants amb la línia anarquista de l’obrerisme, es va definir la vaga com l’arma fonamental del proletariat, va establir-se l’apoliticisme i com a instrument per a la revolució social va establir-se l’acció directa tot refusant el cooperativisme. La FRE va inclinar-se per establir sindicats d’ofici connectats en dos nivells, d’una banda els d’un mateix ofici en un mateixa localitat, i per sobre les federacions locals. A aquest èxit de la FRE va contribuir el fet que els sindicats Les Tres Classes de Vapor i la Unió Manufacturera li donessin suport.

Barcelona_1870-_1er_Congreso_Obrero_Espanol.jpg

En mig d’aquest auge de l’anarquisme, el 1871 arribaria a Madrid Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, i va impulsar la creació d’un grup d’internacionalistes madrilenys més favorable a les posicions marxistes. Integrat per figures com Pablo Iglesias, Francisco Mora i José Mesa, aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya favorable a les necessitats que la classe obrera conquerís el poder polític.

Paul_Lafargue.jpg

Paul Lafargue

Paral·lelament, el fracàs de la Comuna de París de 1871 va marcar l’inici de la decadència de l’AIT que va veure com l’organització era il·legalitzada arreu d’Europa. En canvi, els fets de la Comuna van apassionar els internacionalistes espanyols mentre que el govern liberal, temorós d’un contagi revolucionari, va posar en marxa una política repressiva que comportaria la il·legalització de la FRE el 1872.

Per a la FRE s’obria un període clandestinitat, i els fets de la Comuna van contribuir a consolidar la separació entre l’obrerisme i el republicanisme. A nivell intern, les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar amb l’expulsió del grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter netament marxista, però la majoria de les organitzacions espanyoles de l’AIT van mantenir l’orientació bakuninista, fet que es consolidaria quan els sindicats catalans van desentendre’s de la Internacional.

Novament en la legalitat, el 1873, els nuclis espanyols de la FRE van continuar la seva expansió i durant la Primera República van assolir el seu màxim nombre d’afiliats, prop de 40.000. Dins de l’organització van anar imposant-se els postulats revolucionaris per sobre del pragmatisme. Després del fracàs de les revoltes cantonalistes, en les quals van participar nombrosos elements bakuninistes, es posaria punt i final a la col·laboració entre l’anarquisme i el republicanisme i s’iniciaria el declivi de la FRE.

El nou règim de la Restauració il·legalitzaria la FRE que va haver de moure’s en la clandestinitat mentre patia una sagnia espectacular de militància en les federacions locals i per part dels sindicats afiliats. Tanmateix, la trajectòria de la FRE va configurar el que serien l’anarquisme i els socialisme marxista a Espanya fins els anys trenta del segle XX. Així, l’anarquisme va mantenir la seva supremacia a Andalusia i el “triangle revolucionari” (Barcelona, Saragossa i València), mentre que el socialisme controlaria Madrid, Astúries i el País Basc.

La Primera Internacional (1864-1872)

dilluns, 22/11/2010

La consciència internacionalista dels treballadors va sorgir gairebé al mateix temps que els moviments obrers organitzats. Ben aviat els pensadors obrers van adonar-se que aquests eren membres d’una mateixa classe per sobre dels Estats i les fronteres. Així, quan a mitjans del segle XIX el nombre de treballadors, d’organitzacions obreres i de pensadors socialistes era ja prou important, va començar a perfilar-se la idea de la necessitat d’unir esforços per tal de combatre el capitalisme de manera més eficaç. La publicació, el 1848, del Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels, va donar un gran impuls en aquesta direcció, perquè al seu escrit feien una crida als treballadors del món perquè s’unissin en una organització de caràcter internacional.

1internacionalconferencia.jpgVan ser els contactes entre les dues classes obreres més importants d’Europa en aquell moment, la britànica i la francesa, els que van donar lloc a l’origen de la formació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Dirigents obrers de França van acudir el 1862 a l’Exposició Universal de Londres, on van prendre contacte amb els seus companys anglesos i van conèixer l’organització de les Trade Unions i la conquesta dels drets d’associació per part dels obrers britànics. Així, desprès de diversos contactes, el 1864, van decidir fundar l’AIT, formada per seccions o federacions dels diversos països i dirigida per un Comité Central. L’organització era essencialment de grups obrers, però s’hi van afegir ràpidament tot un seguit de grups, tendències o personalitats que, des de diversos camps, intentaven lluitar per la transformació de la societat (socialistes, proudhonians, sindicalistes, anarquistes, etc.).

La tasca d’organitzar la nova Associació va quedar encarregada a un Consell General, encapçalat per Marx, que en aquell moment estava exiliat d’Alemanya i refugiat a Londres. Ell seria l’encarregat de redactar els estatuts i el manifest inaugural de l’AIT i va deixar clars els dos principis bàsics de la nova organització: que l’emancipació de la classe obrera havia de ser obra dels mateixos treballadors i que la conquesta del poder polític havia de ser el primer objectiu a aconseguir pels obrers per d’aquesta manera poder alliberar-se de l’opressió econòmica.

marx1internacional.gifEls primers congressos de l’AIT van celebrar-se a Ginebra, el 1866, amb l’assistència de 60 delegats, el 1867 a Lausana i el 1868 a Brussel·les. En aquests congressos s’hi van prendre uns quants acords que van tenir molta influència a l’hora de fixar una sèrie de reivindicacions concretes en les lluites obreres i que van ser els eixos que van conduir l’acció dels sindicats obrers fins al començament del segle XX. Les demandes formulades anaven des de la joranda laboral de vuit hores, la supressió del treball infantil i la millora de les condicions de treball de les dones, fins a la lluita contra els exèrcits permanents, la legitimitat i la necessitat de les vagues com a mitjà de lluita o l’abolició de la propietat individual dels mitjans de producció i la seva substitució per la propietat col·lectiva.

La força que va tenir l’Associació Internacional de Treballadors durant la seva existència va ser més moral que real ja que el nombre d’afiliats va ser reduït. El que és cert és que l’organització va intervenir en la mobilització obrera i en l’organització de vagues en molts punts del continent europeu. Però, sobretot, l’AIT va ser un focus de discussió i una tribuna d’idees oberta a tot el proletariat, que, per primer cop, va poder discutir les seves inquietuds i el seu programa i fer-los públics.

Ben aviat va quedar clar que l’AIT era lluny de composar un grup homogeni ideològicament. La crisi i divisió de l’internacionalisme ja va manifestar-se al Congrés de Basilea (1869) quan van produir-se enfrontaments entre les opinions marxistes i les anarquistes. Les delegacions dels països més industrialitzats, com Gran Bretanya o Alemanya, donaven suport a les idees del socialisme marxista, mentre que les delegacions dels països menys industrialitzats, com Itàlia o Espanya, van donar suport a les concepcions anarquistes proudhonianes i bakuninistes.

Bakunin.jpgL’enfrontament entre Marx i Bakunin va ser el debat més fort que va donar-se en el si de l’AIT i el que més transcendència política que va tenir. Davant de les posicions marxistes, que havien orientat la política de la Internacional, Bakunin condemnava la participació dels partits obrers en les eleccions i la lluita política com a mitjà per aconseguir reformes socials. Bakunin propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta, es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia l’autoritat del Consell General de l’AIT, encapçalat per Marx, i l’acusava de dictatorial. Defensava el poder de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent.

L’esclat, el 1870, de la guerra franco-prussiana va fer entrar en crisi la Internacional Obrera. En primer lloc, va fracassar la proposta internacionalista que propugnava que els obrers dels dos bàndols no havien de combatre entre ells, perquè era una guerra entre burgesos. Tanmateix, la majoria dels treballadors va alinear-se al costat dels seus governs. En segon lloc, el fracàs de l’aixecament obrer de la Comuna de París va ser un altre cop fort per a la Internacional. L’AIT, acusada pels governs liberals de ser la instigadora de la Comuna, va ser declarada fora de la llei a la majoria dels països europeus i els seus membres van ser durament perseguits.

Tot i això, va ser l’agreujament de les dissensions internes el que va donar el cop final a l’AIT. Al Congrés de l’Haia (1872) serien expulsats els bakuninistes de la majoria de les seccions (Bèlgica, Espanya, Suïssa o Itàlia) i aquests van formar la seva pròpia organització, l’anomenada Internacional Antiautoritària, de vida molt curta, ja que va celebrar el seu darrer congrés el 1881. Amb aquest trencament s’havia consolidat la primera gran escissió del moviment obrer entre anarquistes i socialistes. D’altra banda, Marx van convèncer-se que la futura organització del proletariat havia de fonamentar-se sobre la base de partits obrers nacionals. El trasllat del Consell General de l’AIT a Nova York va acabar per provocar l’extinció definitiva de l’organització.

L’enfrontament en el si de la Primera Internacional

dimarts, 2/11/2010

L’enfrontament en el si de l’AIT entre el sector autoritari (dirigit per Marx i Engels) i els antiautoritaris va radicalitzar-se a partir del 1868, quan Mihail Bakunin va ingressar a la Primera Internacional. Aquesta és la posició de Bakunin, expressada en el seu Discurs en el Segon Congrés de la Primera Internacional (1868):

Bakunin.jpgDetesto el comunisme, perquè és la negació de la llibertat i perquè no concebo la humanitat sense llibertat.

No sóc comunista perquè el comunisme concentra i engoleix en benefici de l’Estat totes les forces de la societat; perquè condueix inevitablement a la propietat en mans de l’Estat, mentre que jo propugno l’abolició de l’Estat, l’eliminació definitiva del principi mateix d’autoritat i tutela propis de l’Estat, el qual, amb el pretext de moralitzar i civilitzar els homes, l’única cosa que ha fet fins ara ha estat esclavitzar-los, perseguir-los i corrompre’ls.

Vull que la societat i la propietat col·lectiva o social estiguin organitzades des de baix cap a dalt per mitjà de la lliure associació, i no des de dalt cap a baix mitjançant l’autoritat, sigui de la classe que sigui.

Els principis rectors de la Primera Internacional

dimarts, 2/11/2010

Desprès de diversos contactes entre els líders obrers, el 28 de setembre de 1864, a Londres, es va fundar l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, formada per seccions o federacions dels diversos països i dirigida per un Comitè Central.

primera internacional.jpg

Extracte del Preàmbul de l’Acta fundacional de l’Associació Internacional de Treballadors (Londres, 28 de setembre de 1864):

Considerant:

Que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors.

Que els esforços dels treballadors per conquerir l’emancipació no han de tendir pas a constituir nous privilegis, sinó a establir per a tots els mateixos drets i els mateixos deures.

Que la subjecció del treballador al capital és la font de tota servitud, política, moral i material.

Que, per aquesta raó, l’emancipació econòmica dels treballadors és la gran meta a la qual cal subordinar tot moviment polític.

Que tots els esforços fets fins ara han fracassat per la manca de solidaritat entre els obrers de les diverses professions a l’interior de cada país, i d’una unió fraternal entre els treballadors […].

Que l’emancipació dels treballadors no és pas un problema simplement local o nacional, sinó que, al contrari, aquest problema interessa a totes les nacions civilitzades i la seva solució va necessàriament subordinada al seu concurs teòric i pràctic […].

Per aquestes raons, els sotasignats, membres del consell elegit per l’assemblea celebrada el 28 de setembre de 1864 al Saint Martin’s Hall, a Londres, han pres les mesures necessàries per fundar l’Associació Internacional de Treballadors […].

I declarem:

Que totes les societats i tots els individus que s’hi adhereixin reconeixeran la veritat, la justícia i la moral com a base de les seves relacions recíproques i de la seva conducta envers els homes, sense distinció de color, de creences o de nacionalitat.

Que no hi hagi més deures sense drets, ni més drets sense deures.

En els orígens del Primer de Maig

dissabte, 1/05/2010

La incidència de la Segona Internacional va ser força superior que la que havia tingut l’AIT, ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

Resolució del Congrés de París de la Segona Internacional aprovant la celebració del Primer de Maig (1899):

S’organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament a tots els països i a totes les ciutats, el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats la reducció, per mitjà d’una llei, de la jornada de treball a vuit hores, i que es dugui a terme la resta de resolucions del Congrés de París.

Fichier:1ermai1891.jpg

En vista que una manifestació anàloga ja estat aprovada per al dia 1 de maig de 1890 per la Federació Nord-americana del Treball (American Federation of Labor) en el seu congrés celebrat a Saint Louis el desembre del 1880, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional. Els treballadors dels diversos països celebraran la manifestació en les condicions que els siguin imposades per la situació especial de cada país.